1. Capítol | Índex | 3. Capítol

August Bebel - «La dona i el socialisme»



Segon capítol
Lluita entre matriarcat i patriarcat
1. L’adveniment del patriarcat

Amb l’augment de la població sorgeix una sèrie de gentes germanes, que donen la vida a més gentes filles. Aquestes apareixen contraposades a la gens materna com a fratries. Un nombre de fratries constitueix la tribu. Aquesta organització social és tan sòlida que encara constituïa el fonament de l’organització militar en els estats antics, quan ja l’antiga constitució gentil havia estat bandejada. La tribu es divideix en més tribus, totes les quals tenen la mateixa constitució i en les quals es pot trobar de nou l’antiga gentes. Però com que la constitució gentil prohibia el matrimoni amb germanes i parents de la banda materna fins al grau més allunyat, se soterrava ella mateixa. En unes relacions entre les gentes individuals cada vegada més complexes pel desenvolupament social i econòmic, la prohibició matrimonial entre les diferents gentes esdevenia a la llarga insostenible, i va caure per ella mateixa o era infringida. En la mesura que la producció de mitjans de vida es trobava encara en els nivells més baixos i satisfeia únicament requeriments força simples, l’activitat de l’home i de la dona era essencialment la mateixa. Amb la divisió creixent del treball apareix, però, no merament una divisió de dedicacions, sinó també la separació de possessions. La pesca, la caça, la ramaderia, l’agricultura demanen coneixements particulars i en una mesura encara superior la fabricació d’eines i instruments, que esdevenen predominantment propietat dels homes. L’home, que en aquest desenvolupament es trobava al capdavant, esdevingué el senyor particular i propietari d’aquestes fonts de riquesa.

Amb l’augment de població i amb el desig d’una possessió ampliada de pastures i camps sorgeixen, però, no tan sols les batusses i lluites per la possessió dels millors terrenys i sòls, sinó que sorgeix també la necessitat de força de treball. Com més nombrosa siga aquesta força més gran és la riquesa en productes i ramats. Això conduí primerament a la captura de dones, i després a l’esclavització dels homes vençuts, que prèviament hom hauria mort. Per tant s’introdueixen dos elements en l’antic ordre gentil, que no hi són compatibles a la llarga.

Quelcom més s’hi afegí. Amb la gran diferenciació d’activitasts sorgeix la necessitat creixent d’eines, instruments, armes, etc., d’artesania, que assum un desenvolupament independent i que gradualment se separa de l’agricultura. Sorgeix una població particular, dedicada a l’artesania, amb interessos completament diferents, tant en relació a la possessió com en l’herència d’aquesta possessió.

Mentre la descendència es determinava per la línia femenina, heretaven els parents gentils per la banda femenina del membre mort de la gens. Els béns restaven en la gens. En la nova situació, en la qual el pare havia esdevingut propietari, és a dir posseïdors de ramats i esclaus, d’armes i reserves, artesà o mercader, deixava la seua possessió, en la mesura que encara se’l comptava segons la gens de la mare, després de la seua mort no als seus fills, sinó als seus germans i germanes i als fills de les seus germans o als descendents de les seus germanes. Els infants propis no en rebien res. El desig d’alterar aquesta situació era, doncs, força poderós, i la canvià. Apareix primerament en el lloc del matrimoni grupal la família de parella. Un home determinat viu amb una dona determinada, i d’aquesta relació deriven infants que són els seus propis infants. Aquestes famílies de parella augmenten en la mesura que els casaments es dificulten degut a la prohibició matrimonial derivada de la constitució gentil i les raons econòmiques abans esmentades afavoreixen la nova formació de la vida familiar. L’antiga situació de coses, basada en l’economia comunitària, no era compatible amb la propietat personal. Estatus i ofici són necessàriament decisius per triar el lloc d’habitatge. A partir de la producció de mercaderies ara establerta s’impulsa el comerç amb poblacions veïnes i alienes, la qual cosa condiciona una economia monetària. Era l’home qui dirigia i dominava aquest desenvolupament. Els seus interessos privats ja no tenien en comú cap punt essencial de suport en l’antiga organització gentil, amb els interessos de la qual sovint ja es contraposaven. Així se n’enfonsà la importància cada vegada més. Finalment, de la gens no restà res més que els rituals de les funcions religioses dins els vincles familiars; la seua importància econòmica s’esvaïa i la dissolució completa de l’ordre gentil era tan sols qüestió de temps.

Amb aquesta dissolució de l’antic ordre gentil s’enfonsa ràpidament la influència i la posició de la dona. El matriarcat s’esvaeix, i el patriarcat n’ocupa el lloc. L’home com a propietari privat té els interessos en fills que veu com a legítims per tal de poder fer-los hereus de la seua propietat, i imposa doncs a la dona la prohibició d’anar amb altres homes.

Contràriament assum el dret de disposar, al costat de la dona o dones pròpiament dites, de tantes concubines com la seua condició li ho permete. I els infants d’aquestes concubines es tracten com a infants legítims. Dues mostres importants en aquest sentit es troben en la Bíblia. Així es diu en el Primer Llibre de Moisès, Capítol 16, versicles 1 i 2: «Sarai, la muller d’Abram, no li donava fills. Però tenia una esclava egípcia anomenada Agar. I Sarai digué a Abram: ‘Mira, el Senyor m’ha privat d’engendrar. Vés ara amb la meva esclava; potser per mitjà d’ella tindré fills’. I Abram va seguir el seu consell». La segona aportació de vàlua remarcable es troba a 1 Moisès 30, 1 i següents. S’hi diu: «Com que Raquel veié que ella no podia donar fills a Jacob, es va sentir gelosa de la seva germana i digué a Jacob: ‘Dóna’m fills; si no, em moro!’. Jacob es va enfurismar contra Raquel i li digué: ‘Que potser sóc Déu, jo, que t’ha negat la maternitat?’ Ella respongué: ‘Aquí tens la meua serventa Bilhà; ajunta’t-hi, i ella infantarà sobre els meus genolls, i així també jo tindré fills d’ella’. Així li va cedir la seua serventa Bilhà, i Jacob es va ajuntar amb ella».

Jacob no tenia, per tant, tan sols les filles de Laban, dues germanes, simultàniament com a mullers, sinó que totes dues li cediren també encara les seues serventes, que segons el costum de l’època semblava «moral». Les dues mullers principals, com és sabut, les havia comprades, després d’haver-ne servit el pare, Laban, durant set anys. En aquella època era la compra de dones un costum general entre els jueus, però al costat de la compra de dones menaven un captura generalitzada de dones entre els pobles que vencien; així capturaren, per exemple, els benjaminites les filles de Siló.[1] Les dones presoneres esdevenien esclaves, concubines. Però les podien elevar a mullers legítimes si complien el precepte següent: s’havien de deixar tallar els cabells i les ungles, i la roba que duien en ésser capturades, l’havien de deixar i bescanviar-la per una altra; després havia de plorar durant un mes el pare i la mare, car per elles havia mort el llur poble, esdevenien alienes, i podien pujar al tàlem nupcial. La majoria de mullers conegudes del rei Solomó ho eren, i segons 1 Reis 11 no eren pas menys de 700 esposes i 500 concubines.

Tan aviat, però, com el patriarcat, és a dir la patrilinialitat, arribà a predominar en l’organització gentil jueva, les filles foren excloses de l’herència. Més tard, amb tot, això s’alterà, si més no, en el cas que un pare no deixàs cap fill mascle. Això es veu en 4 Moisès 27, 2-8, on es refereix que quan Selofhad es va morir sense fills i les filles es lamentaven amargament per ésser excloses de l’herència del llur pare, que havia de recaure en la tribu de Josep, Moisès decidí que en aquest cas les filles havien d’heretar. Però si, d’acord amb l’antic costum, es casaven en una altra tribu, la tribu de Josep es lamentà per la possible pèrdua de l’herència. Llavors Moisès decidí (4 Moisès 36) que les hereves triarien lliurement amb qui casar-se, però amb l’obligació de fer-ho en la tribu del llur pare. Així, fou per la propietat que s’abrogrà l’antic ordre matrimonial. Per la restà de l’època paleotestamentària, i per tant en temps històrics, el patriarcat ha predominat entre els jueus i fonamenta l’organització de clan i de tribu, com entre els romans, en la descendència masculina. D’acord amb això, les filles eren excloses de l’herència, com ja es llegia a 1 Moisès 31, 14-15, on les mateixes Lia i Raquel, les filles de Laban, es lamenten: «Que potser tenim encara part o heretatge a la casa del nostre pare? ¿No ens ha tingut com a estranyes, ja que ens ha venut i s’ha engolit el nostre dot?».

Com en tots els pobles on la patrilinialitat ocupà el lloc de la matrilinialitat, es troben també entre els jueus les dones en una completa pèrdua de drets. El matrimoni era un matrimoni de compra. La dona era sotmesa a la més estricta castedat, mentre que, contràriament, l’home no era vinculat a aquest manament, i manté el dret de posseir diverses dones. Si l’home cregués haver trobar en la nit de noces que la dona havia perdut la virginitat abans del matrimoni, tenia el dret no tan sols de repudiar-la, sinó també de lapidar-la. Aquesta pena aguardava a les adúlteres, i a l’home tan sols en la mesura que hagués comès adulteri amb una dona jueva casada. Segons 5 Moisès 24, 1-4, l’home tenia el dret de repudiar la dona tot just després de casar-s’hi, si no feia goig als seus ulls, fins i tot encara que fos segons el seu propi gust. Havia d’escriure llavors un escrit de divorci, de donar-li en mà i de deixar-la en la seua casa. Una mostra de la baixa posició que assum posteriorment la dona entre els jueus, es troba avui encara en el fet que les dones assisteixen als serveis religiosos en la sinagoga en un espai separat dels homes, i que tampoc no se les inclou en la pregària.[2] Segons l’antiga concepció jueva la dona no pertany a la comunitat, i és una nul·litat religiosament i política. Si hi ha deu homes aplegats, se’ls permet de realitzar aquest servei religiós. Les dones, tant se val quantes, no hi són capacitades.

Similarment, Soló disposà a Atenen que una vídua s’havia de casar amb l’agnat masculí més proper, encara que tots dos fossen de la mateixa gens i fos prohibit aital matrimoni sota el dret anterior. Solon ordenà també que un propietari no havia de llegar la seua propietat, com abans, a la seu gens, en cas de morir sense infants, sinó que podia designar com a hereu mitjançant testament a qualsevol que li plagués. Veiem que l’humà no domina la propietat, sinó que la propietat el domina i el fa el seu senyor. Amb el domini de la propietat privada triomfa la subjugació de la dona sota l’home. Segueix l’època de la minusvaloració i fins i tot menyspreu de la dona. La validesa del matriarcat significava comunisme, la igualtat de tothom; el resultat del patriarcat significa el domini de la propietat privada, i alhora significa l’opressió i la servitud de la dona. Això ho veia també el conservador Aristòfanes, ja que fa que les dones, quan arriben al control de l’estat en la seua comèdia «L’assemblea de dones», introduesquen el comunisme, per la qual cosa el caricaturitza fortament per desacreditar les dones.

De quina manera aquesta transformació es realitzà en concret es difícil de mostrar. A més, aquesta primera gran revolució en el si de la humanitat no arribà a efectuar-se simultàniament entre tots els pobles civilitzats i probablement no es va completar a tot arreu tampoc de la mateixa manera. Entre les poblacions de Grècia fou Atenes la primera on el nou ordre de coses va assolir validesa.

Fr. Engels creu que aquesta gran transformació es realitzà pacíficament, després que totes les condicions del nou dret eren disponibles, i que tan sols calgué una votació simple en les gentes per posar el patriarcat en el lloc de matriarcat. Per contra, Bachofen opina per raó dels escriptors antics, que les dones oposaren a aquesta transformació social una violenta resistència. Veu particularment en les sagues dels reialmes amazònics, que es troben en la història d’Àsia i d’Orient i s’expliquen també a Sud-amèrica i a Xina, la demostració de la lluita i de la resistència que les dones oposaren al nou ordre.

Amb el domini masculí les dones perderen també en la comunitat la llur posició, foren excloses de les reunions del consell i de qualsevol influència dirigent. L’home la força a la fidelitat matrimonial, que, però, no reconeix per a ell mateix; si trenca la fidelitat, perpetra l’estafa més greu per la qual pot passar el nou ciutadà; li entra a casa infants aliens com a hereus de la seua propietat, per la qual cosa entre tots els pobles antics, la infracció de la fidelitat matrimonial per part de la dona rebia com a càstig la mort o l’esclavitud.

2. Ressò del matriarcat en mites i drames grecs

Malgrat que les dones foren allunyades de la posició dirigent prèvia, predominaren les ments encara durant mil·lennis els costums vinculats als antics usos religiosos, per bé que gradualment el sentit profund es deixava de banda. No fou fins l’època actual que el sentit d’aquests antics usos s’investigà de nou. Així restà a Grècia el costum religiós que les dones sol·licitassen consell i ajut tan sols a les dees. També les festes de periodicitat anual de les tesmòfores devien l’aparició a l’època matriarcal. Encara en temps posteriors les dones de Grècia celebraven durant cinc dies aquesta festa en honor de Dèmeter, a la qual no es permetia d’assistir a cap home. Es commemorava un de similar a l’antiga Roma en honor de Ceres. Dèmeter i Ceres eren les dees de la fertilitat. També a Alemanya es troben fins entrada l’Edat Mitjana cristiana aquestes fetes, consagrades a Frigga, que entre els antics alemanys era tinguda com la dea de la fertilitat, i també ací els homes eren exclosos de la participació en aquestes festes. A Atenes, on el matriarcat havia deixat el lloc al patriarcat, però, aparentment, no sense una ruda resistència, aquesta transformació arriba representada en els seus tràgics, expressada en les «Eumènides» d’Esquil. L’argument és el següent: Agamemnó, rei de Micenes, espós de Clitemnestra, sacrifica la seua filla Ifigènia, segons el dictamen de l’oracle quant a la seua expedició a Troia. La mare s’enfurisma pel sacrifici del seu infant, que segons el matriarcat no pertany al seu home, i pren Egist, durant l’absència d’Agamemnó, com el seu marit, la qual cosa no infringia cap norma de l’antic dret. Quan Agamemnó retornà despres d’anys d’absència a Micenes, és assassinat per Egist, a instàncies de Clitemnestra. Orestes, el fill d’Agamemnó i de Clitemnestra, venja ara, sota l’impuls d’Apol·lo i d’Atenea, la mort del pare, i assassina la seua mare i Egist. Les Erínies, que persegueixen Orestes per la mort de la mare, defensen l’antic dret. Apol·lo i Atenea, que segons el mite no té mare, ja que floreix armada del cap de Zeus, defensen Orestes, el qual representa el nou patriarcat. La decisió arriba davant de l’Areopag, en presència del qual es produeix el següent diàleg, en el qual les dues visions hostilment contraposades s’expressen:

Erínies: Et conduí el vident (Apol·lo) al matricidi?
Orestes: I fins ara no he lamentat el meu destí.
Erínies: Però si tinguesses judici, parlaries d’una altra manera.
Orestes: Ho crec; però el meu pare m’envia suport des de la tomba.
Erínies: Quina esperança en els morts, tu, qui matares la mare.
Orestes: Per partida doble queia la culpa damunt del seu cap.
Erínies: Com és? Ensenya-ho, doncs, als jutges.
Orestes: S’assassinà l’home, i m’assassinà el pare.
Erinnys: Tu, però, viu encara, mentre que ella rebé la mort.
Orestes: Per què, doncs, no la perseguíeu mentre era en vida?
Erinnys: No era parent de l’home que assassinà.
Orestes: Però jo, díeu, sóc sang de la meua mare.
Erinnys: Que no sents, cruel, el seu cor sota el teu? Negaràs la sang sagrada de la teua mare?

Les Erínies no reconeixen per tant cap dret de pare i de marit, i per elles existeix el dret de la mare. Que Clitemnestra fes matar el seu espòs, els sembla indiferent, ja que era un estrany; contràriament, demanen un càstig per al matricidi, ja que Orestes perpetrà, amb la mort de la mare, el crim més greu que es podia perpetrar sota l’antic ordre gentil. Apol·lo, oposadament, sosté el punt de mira contrari, i per ordre de Zeus ha impulsat Orestes a l’assassinat de la pròpia mare per venjar l’assassinat del pare, i defensa davant dels jutges aquest comportament, quan diu:

Dic per això que sentiu el meu mot just:
no és la mare la generadora del seu infant
,
ella eleva i sosté tan sols una vida despertada;
la genera el pare, però ella n’és el receptacle
de l’amic l’amiga, si un Déu no ho perd.
Amb testimoni segur ho faré constar.
Ja que es pot ésser pare sense mare;
com mostra la pròpia filla (Atenea) de Zeus Olímpic,
que mai resta en la foscor d’un úter matern,
i que tampoc no brollà de cap dea.

Segons Apol·lo l’engendrament correspon en primer dret al pare, quan, contràriament, segons la visió fins llavors vàlida corresponia a la mare, que dóna a l’infant la seua sang i la vida, i que era l’única posseïdora de l’infant mentre el pare del seu infant restava, per ella, un estrany. Per tant les Erínies responen a la visió d’Apol·lo:

Així destrueixes les forces de temps remots...
Tu, jove déu, ens voldries, a les ancianes, destronades.

Els jutges es preparen per al veredicte, la meitat són pel dret antic, i l’altra meitat pel nou, de forma que s’arriba a un empat. Llavors Atenea pren una pedra del vot de l’altar, i en llençar-la ella mateixa a l’urna, parla:

Em correspon dir-hi la darrera paraula,
i per Orestes disposit aquesta pedra;
ja que cap mare hi hagué, que em parís,
no, de tot cor am tot allò masculí,
tret del matrimoni, ja que sóc tota del pare.
Tinc per menys criminal ara l’assassinat de la dona,
que ha occit el seu home, el suport de la casa.
Triomfe Orestes també en l’empat del veredicte.

Una altra saga presenta la caiguda del matriarcat a Atenes de la següent manera. «Sota el govern de Cècrops es produí un doble miracle. Aparegué en el mateix temps de la terra l’olivera, i en un altre lloc aigua. El rei esbalaït trameté a Delfos una qüestió a l’Oracle quant a la importància d’aquest esdeveniment. La resposta afirmava: l’olivera significa Minerva, l’aigua Neptú, i correspon ara als ciutadans de decidir quina de les dues deïtats ha de donar nom a la ciutat. Cècrop convocà l’Assemblea Popular, en la qual els homes i les dones tenien dret de vot. Els homes votaren per Neptú, les dones per Minerva, i com que les dones tenien un vot més, triomfà Minerva. Això irrità Neptú i deixà que la mar inundàs les terres dels atenesos. Per calmar la fúria del déu, els atenesos infringiren a les llurs dones una pena triple: havien de perdre el dret de vot, els llurs infants ja no havien de dur el nom de la mare, i elles mateixes ja havien de denominar-se ateneses[3] Així triomfà el nou dret. El matrimoni, que feia al pare cap de família, el patriarcat, vencé al matriarcat.[4]

3. Dones legítimes i heteres a Atenes

Així com a Atenes es completà la transició del matriarcat al patriarcat, també s’assolí un desenvolupament cultural similar arreu. La dona fou restringida a la casa, se l’aïllà i se li destinà un espai particular – el gineceu – en el qual viure. L’home l’exclogué del contacte amb els homes que visitaven la casa. Aquest era l’objectiu cabdal de l’aïllament.

Aquesta transformació dels costums s’expressa ja en l’Odissea. Així prohibeix Telèmac la seua mare, Penèlope, de presentar-se entre els pretendents, i li ordena:

Però ara ves a casa, dedica’t a les teues ocupacions,
el filat i el teler i impulsa a una feina decidida
les teues criades, que els discursos corresponen als homes,

i de tots a jo, car meu és el domini en la casa!
[5]

Aquesta opinió ja era generalitzada en aquella època a Grècia. Encara més. Les dones, també quan eren vídues, es trobaven sota el domini del parent masculí més proper, i ja no podien triar espòs. Cansats de la llarga espera imposada per l’hàbil Penèlope, els pretendents s’adrecen a Telèmac per boca d’Antinous i demanen:

Mira, ara els pretendents et comuniquen ço que tu mateix
saps en el teu cor i ço que tots els aqueus saben!

Crida la teua mare i ordena-li que un home
prenga,
aquell que ella vulga i que el pare li trie.[6]

La llibertat de la dona arriba ara a la fi. Si abandona la casa, s’ha de cobrir, per tal de no despertar el desig d’un altre home. A Orient, on les passions sexuals són més vigoroses com a conseqüència d’un clima càlid, el mètode de reclusió és mena encara avui fins a l’extrem. Atenes exemplificava entre els antics pobles el nou ordre. La dona compartia potser el llit de l’home, però no la taula; no se li dirigia pel nom, sinó com a «senyor», i n’era la serventa. No havia d’aparèixer mai públicament, i si sortia al carrer havia d’anar sempre coberta i vestida amb la més extrema senzillesa. Si perpetrava adulteri, se l’havia de condemnar, segons la llei solònica, a pagar-ho amb la vida o amb la llibertat. L’home podia vendre-la com a esclava.

La posició de la dona grega en aquella època s’expressa plàsticament a la «Medea» d’Eurípides.[7] Aquesta lamenta:

De tot allò que té ànima i vida,
són les dones els éssers més malaurats!
Mitjançant la nostra dot, un espòs
hem de comprar – i ço que és encara pitjor:
després d’això el nostre cos li pertany.
I fèrtil és el perill: com serà,
bo o roí? - Llavors la separació és per a la dona
sempre una màcula, i el seu refús
a qui l’han promesa no li és permès.
I si entra
en nous usos i costums inhabituals,
els ha d’aprendre – ningú no li ensenya
quines són les formes de fer del seu espòs.
I si hem reeixit en tot afortunadament
i ara i adés l’estimat viu amb nosaltres,
llavors, sí, la nostra vida és suportable -
però si no – millor morta! - L’home,
si a la seua casa no se satisfa, troba fora,
allò que li plau a la seua ànima,
amb un amic, amb homes de la seua edat; -
Nosaltres hem de veure amb un sol ull.
Potser diuen que vivim sense perill
dins de casa, mentre ells lluiten en combat!
Somni buit: m’estimaria més tres vegades
trobar-me en combat, que una vegada sola parint!

Del tot diferent eren les coses per als homes. Mentre l’home en consideració a engendrar hereus legítims obligava la dona a una abstinència estricta envers altres homes, no s’aplicava pas la mateixa abstinència envers dones alienes. Sorgia l’heteratge. Dones, destacades per la bellesa i la intel·ligència, per norma general forasteres, s’estimaven més una vida lliure en contacte més íntim amb el món masculí que l’esclavitud del matrimoni. No trobava tampoc grans obstacles. El nom i la fam d’aquestes heteres, en connexió íntima amb els principals homes de Grècia i que participaven en les llurs discussions instruïdes com un membre més, ens ha arribat fins els nostres dies, mentre que els noms de les dones legítimes s’han oblidat i perdut majoritàriament. Així fou la bella Aspàsia l’amiga íntima del famós Pericles, que més tard la faria la seua esposa; el nom de l’hetera Friné esdevindria en el futur nom genèric per aquelles dones que es lliuren per diners. Friné tenia relacions íntimes amb Hipèrides, i posà per Praxíteles, un dels principals esculptors de Grècia, com a model per a la seua Afrodita. Dànae era l’amant d’Epicur, Arqueanassa la de Plató. Unes altres famoses heteres foren Lais de Corint, Gnatanea, etc. No hi ha cap grec famós que no tingués vincles amb les heteres. Pertanyien a la forma de vida. Demòstenes, el gran orador, precisa en el seu discurs contra Neera la vida sexual del món masculí d’Atenes d’aquesta manera: «Ens casem amb la dona per aconseguir fills matrimonials i per posseir en la casa una vigilant fidel; mantenim concubines pel nostre servei i cura diària, i heteres per gaudir de l’amor». La dona legítima era tan sols un aparell de parir criatures, un gos fidel, que vigilava la casa. Per contra, el senyor de la casa vivia segons el seu bon plaisir, la seua voluntat. Sovint així és avui encara.

I per poder satisfer la demanda de dones comprables, particularment en el món masculí juvenil, sorgeix la prostitució, desconeguda sota el domini de la matrilinialitat. La prostitució es diferencia de l’intercanvi sexual lliure en el fet que la dona ven el seu cos per un guany material, siga a un home, o a una sèrie d’homes. La prostitució és present tan bon punt la dona fa de la venda dels seus encants un ofici. Soló, que formulà el nou dret per a Atenes i que és celebrat com a fundador del nou règim jurídic, fondà la casa de dones públiques, el deikterió (bordell estatal), i de fet decretà per a tots els visitants un mateix preu. Segons Filemó pujava a un òbol, aproximadament uns vint-i-cinc penics de la nostra moneda. El deikterió era, com els temples entre els grecs i els romans i en l’edat mitjana les esglésies cristianes, inviolable, situat sota la protecció del poder públic. Fins a aproximadament l’any 150 abans de la nostra era el Temple de Jerusalem era també el lloc habitual de trobada de les noies alegres. Per la bona obra que Soló havia realitzat mitjana la fundació del deikterió envers el món masculí atenenc, fou lloat pels seus coetanis amb els mots: «Soló, sigues celebrat! Ja que tu comprares les dones públiques per a la salut de la ciutat, per preservar els costums d’una ciutat que es plena d’homes joves i forts i que, sense la teua sàvia institució, es dedicarien a la persecució nociva del millor món femení». Veurem que hom en la nostra època justifica amb els mateixos fonaments la necessitat de la prostitució dels sistema de bordells de l’estat. Així les lleis estatals reconeix per al món masculí uns comportament com a dret natural, que si es perpetren per part de les dones, tenen com a crims greus i abominables. És conegut que també avui no hi ha pocs homes que s’estimen més la companyia d’una bella trapella que la de l’esposa i que sovint gaudeixen de la consideració de «suport de l’estat» i «puntal de l’ordre» i fins i tot de la de «guardià de la santedat del matrimoni i de la família».

Les dones gregues semblen certament haver-se venjat sovint de l’opressió patida en mans dels senyors esposos. Si la prostitució és el complement del matrimoni monògam d’una banda, l’adulteri de les dones i l’engany dels homes és el complement de l’altra banda. Entre els dramaturgs grecs Eurípides apareix com el més misògin, perquè en els seus drames tendeix a sotmetre les dones als seus atacs. Tot allò que els retreu s’expressa millor en un dels discursos d’atac que un grega adreça contra Eurípides en «Les tesmòfores» d’Aristòfanes.[8] Allà hi diu:

Amb quina calúmnia no és insulta (Eurìpides)?
Quan ha callat la llengua difamadora? En breu i en pla:
Allà on hi ha una audència, tragèdies i cors ens presenten,
com a ardentes, delitoses d’homes,
bevedores, enganyoses, xerraires,
ni un pèl de bones ens resta, som la creu dels homes.
Llavors, quan l’home ens retorna a casa [9],
ens mira malfiat i ens registra,
per veure si no amagam cap amant,
i així ja no se’ns permet fer, allò que abans fèiem,
Coses tan dolentes diu de nosaltres
que es fiquen en el cap dels homes, de forma que quan una dona

fa un sospir, creuen que és enamorada,
o que si a casa deixa caure quelcom,
l’home salta: Per qui has trencat el got?,
Per l’hoste de Corint, és evident.

Es comprén que la dona que parla s’irrite contra el difamador del seu sexe, però Eurípides difícilment podria haver fet aquests atacs si no haguessen trobat cap sospita entre els homes, si no haguessen estat justificats en certa mesura. Segons les darreres frases del discurs citat sembla que a Grècia no hi havia el costum, que existia a Alemanya i en molts altres països, segons el qual el senyor de la casa posava a disposició de l’hoste per passar-hi la nit la pròpia dona o la filla. Murner parla d’aquest costum, que encara tenia validesa en el segle XV a Holanda, amb els mots: «És als Països Baixos costum que aquell qui hostatja un amic, li lliura la muller amb bona fe».[10]

La creixent lluita de classes en els estats grecs i la penosa situació en moltes d’aquestes petites comunitats menà Plató a investigar les millors constitució i institucions de l’estat. En el seu «Estat», que presenta com a ideal, demana per a la primera classe de ciutadans, els guardians, la plena igualtat de la dona. Haurien de participar igual que els homes en la preparació militar i acomplir tots els deures, únicament que realitzant els meus lleugers, «d’acord amb la feblesa del sexe». Sosté que tots dos sexes es reparteixen les capacitats naturals de forma igual, únicament que la dona és en general més feble que l’home. A més, les dones haurien d’ésser comunes als homes, igual que els infants, de forma que cap pare no coneixeria els seus fills, ni cap fill el seu pare.[11]

Aristòtil pensa més a la burgesa. Segons la seua «Política», la dona hauria de tindre mà lliure en la tria de l’espòs, però s’hi hauria de subordinar, per bé que posseiria el dret «de compartir-hi un bon consell». Tucídides expressa una idea que tenen tots els filisteus. Diu que qualsevol dona mereix la més alta lloança quant hom fora de la casa no en sent res ni de bo ni de roí.

Amb aquesta visions, la consideració envers les dones havia d’enfonsar-se sempre més. La por envers la superpoblació conduí fins i tot a evitar-ne el contacte íntim. Hom arribà a la satisfacció antinatural del desig sexual. Els estats grecs eren ciutats amb una possessió territorial baixa, que no podia mantindre més enllà d’una certa població sota la nutrició acostumada. Aquesta por a la superpoblació conduí a Aristòtil a aconsellar els homes l’allunyament respecte les llurs dones i, per contra, l’efebofília. Ja abans d’ell Sòcrates havia lloat l’efebofília com una marca d’educació superior. Finalment, els homes més importants de Grècia es llençaren a aquesta passió contranatural. La consideració envers la dona s’enfonsà fins al mínim. Hi havia cases tant de prostitució masculina com femenina. En aquesta atmosfera social Tucídides podia fer la declaració que la dona era pitjor que la mar agitada per la tempesta, que la lluentor del foc i la violència dels torrents de muntanya. «Si és déu qui inventà la dona, siga qui siga, que sàpiga que és l’originador infame del mal suprem».

Mentre el món masculí de Grècia es dedicava a l’efebofília, el món femení queia en l’altre extrem, queia en l’amor dels membres del propi sexe. Aquest fou particularment el cas entre les habitants de l’illa de Lesbos, per la qual cosa aquesta equivocació s’anomenà amor lèsbic, i encara s’hi anomena, ja que no s’ha extingit i perdura entre nosaltres. Com a representant cabdal d’aquest amor hi ha la famosa poeta Safo, «el rossinyol lèsbic», que va viure en l’any 600 abans de la nostra era. La seua passió troba una expressió fervent en la seua Oda a Afrodita:

Senyora de tot, entronitzada en flors,
o nascuda de l’escuma, filla de Zeus, de seny prest,
escolta el meu crit,
ni en angoixa ni en patiment fort, o dea,
no em deixes caure! -

I d’una sensibilitat més apassionada deixa testimoni la seua oda al bell Atis.

Mentre ja a Atenes i en la resta de Grècia dominava el patriarcat, Esparta, que rivalitza pel poder amb Atenes, es troba encara sota el matriarcat, una situació que havia esdevingut del tot aliena per a la majoria de grecs. La tradició relata: un dia un grec demanà a un espartà, quina pena comportava a Esparta l’adulteri. A la qual cosa aquest respongué: «Foraster, entre nosaltres no hi ha cap adulteri!». El foraster: «I si, però, n’hi hagués cap?». «Llavors la pena hauria d’ésser», se’n befava l’espartà, «la de lliurar un bou tan gran que amb el seu cap arribàs damunt del Taiget i pogués beure de l’Eurotas». A la resposta estrafolària del foraster: «Com podria haver un bou tan gran?» l’espartà reposà rient: «Tan possible com que a Esparta hi puga haver adulteri!». Oposadament, s’expressa l’autoconsciència de la dona espartana en la resposta orgullosa que la dona de Leònides donava a un foraster, que li havia dit: «les lacedemònies sou les úniques dones que dominau damunt dels homes!», a la qual cosa responia ella: «Som també les úniques dones que porten homes al món».

La condició lliure de la dona sota el matriarcat promovia la seua bellesa i elevava el seu orgull, dignitat i independència. El judici de tots els escriptors antics trapua que aquestes característiques eren desenvolupades en un alt grau en l’època de la matrilinialitat. La condició no-lliure, introduïda més tard, actuà necessàriament de forma perjudicial; el canvi troba expressió fins i tot en la diferenciació de roba de tots dos períodes. La roba de la dona dòrica penjava lliurement i lleugera dels muscles, i deixava braços i la part inferior de la cama nues, i és el vestit que porta la Diana que es mostra lliure i ardida en els nostres museus. Contràriament, la roba jònica cobreix la figura i impedeix el moviment. La manera amb la qual es vesteix la dona és a més, com hom assum habitualment, i de fet fins els nostres dies, una mostra de la seua dependència i causa d’indefensió. La forma del vestuari femení fa la dona fins avui indefensa i la força a un sentiment de feblesa, que s’expressa finalment en el port i en el caràcter. El costum dels espartans de deixar nues les noies fins a l’edat reproductiva, una condició que permetia el clima del país, comportava segons l’opinió d’un antic escriptor, d’educar-les en el gust per la simplicitat i en la cura per l’aspecte exterior, i no tenia, segons l’opinió de l’època, cap efecte perjudicial en el sentit de decència o en l’enardiment de la luxúria. També les noies prenien part igual que els nois en l’exercici físic. Així es generava un sexe fort i autoconscient, que sabia la seua vàlua, com demostra la resposta de la dona de Leònides al foraster.

4. Restes del matriarcat en costums de diferents pobles

En estreta relació amb el matriarcat esvaït existeixen certs costums que els escriptors moderns en una ignorància completa del llur significat designen com a «prostitució». Així era a Babilònia un deure religiós de les joves arribades a la pubertat, d’aparèixer en el Temple de Militta una vegada, per sacrificar la llur virginitat, i es lliuraven a un home. Similarment es feia al Serapeu de Memfis, en honor de les dea Anaitis en Armènia, a Xipre, a Tir i Sidó en honor d’Astarté o Afrodita. Costums similars es prestaven en la festa d’Isis dels egipcis. Aquesta ofrena de la virginitat havia de suposar un desgreuge a la dona per l’exclusivitat de lliurar-se a un home en el matrimoni. «Ja que la dona no ha estat dotada de totes les belleses que li ha atorgat la natura, per marcir-se en els braços d’un sol home. La llei de la matèria condemna tota restricció, odia totes les cadenes i considera qualsevol exclusivitat com una falta a la seua divinitat»[12] La bona voluntat ulterior de la dea s’ha de comprar mitjançat aquest sacrifici de la virginitat a un estrany. - També en el sentit de l’antiga concepció, les noies líbies guanyaven la dot mitjançant aquest preu. Segons el matriarcat eren sexualment lliures mentre fossen en l’estat de no-casades, i els homes lluny de trobar denigrant aquesta dedicació, en el moment de triar la dona optaven per la més desitjada. Similarment era, segons Heròdot, entre els tracis: «Les joves no són vigilades, sinó que les deixen amb plena llibertat, i poden barrejar-s’hi. Les dones, contràriament, són vigilades fortament; les compren als pares per un bé gran». Eren famoses le hieròdules del Temple d’Afrodita de Corint, en el qual s’unien més d’un miler de noies, que constituïen un punt d’atenció cabdal per al món masculí grec. De la filla del rei Keops d’Egipte es relata la saga segona la qual es va fer construir una piràmide amb els ingressos obtinguts pel lliurament del seus encants.

Situacions similars existeixen encara avui en les Marianes, les Filipines i les illes polinèsiques, a més, segons Waitz, d’entre diverses tribus de pobles africans. Un altre costum, que encara es mantingué a les Balears tardanament i que expressa el dret de tot home a la dona, era que en la nit de noces els homes que eren parents de sang de la núvia, eren admesos per ordre d’edat. El darrer en arribar era el nuvi. Aquest costum s’ha transformat en altres poblacions de forma que el representant dels homes de la tribu, sacerdot o cabdill tribal (rei) exerceix aquest privilegi per davant del nuvi. Així són les coses en Malabar, on els caimars encarreguen patamares (sacerdots) per desflorar les dones... El sacerdot suprem (namburi) és encarregat de fer aquest servei al rei (zamorin) en les seues noves, i el rei li paga amb cinquanta peces d’or.[13] En l’interior d’Índia i en diferents illes del Gran Oceà són o bé el sacerdot, o bé el cabdill tribal (rei), els qui emprenen aquesta funció.[14] Similar és el cas a Senegàmbia, on el capitost tribal exerceix el desflorament de les verges com a deure del càrrec i en rep pagament. Entre d’altres pobles el desflorament de les verges es feia i es fa moltes vegades fins i tot en infants de pocs mesos del sexe femení, mitjançant imatges divines dissenyades per a aquest fi. També hem d’assumir que el jus primae noctis (el dret de la primera nit), que es practicà fins a l’edat mitjana entre nosaltres a Alemanya i a Europa, devia el seu origen a la mateixa tradició. El senyor de la terra, que es devia com el posseïdor dels seus dependents o serfs, exercia el dret provinent del capitost tribal. Més tard hi retornarem.

Indicis del matriarcat es mostren a més en el costum peculiar de tribus sud-americanes – que ha d’haver-se trobat entre els bascos, un poble amb costums i usos primigenis –, que per comptes de paridora és l’home qui resta en el llit, com si hagués partit i reposàs dels dolors del part. El costum assenyala que el pare reconeix el nounat com a infant seu. Aquest costum hauria d’existir també encara en diferents tribus de muntanya de Xina, i existia fins fa no gaire temps també a Còrsega.

En les memòries presentades pel govern imperial al Reichstag (sessió 1894/95) sobre les colònies d’Alemanya, es troba en la memòria sobre la Regió de l’Àfrica del Sud-Oest, p. 239, el següent passatge: «Sense el seu consell, dels més vells i dels més afavorits, (el cabdill de la tribu en un poble herero) no pot prendre ni la més petita decisió, i no tan sols els homes, sinó sovint fins i tot les dones, hi donen el seu parer en el consell». I en el report sobre les Illes Marschall s’hi diu a la p. 254: «el poder dominant per totes les illes del grup Marschall no s’ha concentrat mai en les mans d’un únic cabdill... Però com que no hi ha cap membre femení d’aquesta classe (els irodi) encara amb vida i tan sols la mare dóna a l’infant noblesa i rang, els irodis es moriran amb els cabdills.» La manera d’expressar i de descriure dels informants mostra fins a quin punt els són alienes les condicions esmentades i com de poc les poden comprendre.[15]

El doctor Heinrich von Wlislocki, que durant anys va viure entre els zíngars de Siebenbürger i que finalment fou adoptat per una de les llurs tributs, reporta [16], que sota les quatre tribus zíngares, en el temps que va viure entre elles, mantenien l’antiga constitució dues tribus, els aixani i els txale, en les quals dominava la matrilinialitat. Si el zíngar nòmada es casa, entra en la nissaga de la seua dona, que posseeix tots els béns del sistema domèstic zíngar. La riquesa disponible és propietat de la dona, en relació a la nissaga de la dona, mentre l’home n’és aliè. I segons el dret de la matrilinialitat resten també els infants en la nissaga de la mare. Fins i tot en l’Alemanya actual existeix encara matriarcat. Així ho reporta el segon nombre de «Westdeutschen Rundschau», del 10 de juny del 1902, que en el municipi de Haltern (Westfàlia) és vàlid per a l’herència de propietats civil encara el primigeni dret matern de les gentes. Els infants hereten de la mare. Fins avui ha perdurat, doncs, aquest «antic ús».

Com de poc poden tindre’s les formes familiars i la monogàmia actualment existents com a institucions primigènies i eternes, ho demostra encara la difusió del matrimoni de compra i del matrimoni per rapte, la poligàmia i la poliàndria.

També a Grècia les dones eren objecte de compra. Tan aviat com la dona entra en la casa del seu senyor i espòs, deixa d’existir per a la seua família. Això s’expressa simbòlicament en el carro bellament decorat que ha fer servir per anar a la casa de l’espòs, que hi és cremat a la porta. Entre els ostíacs de Sibèria encara avui el pare ven la filla; negocia amb els representants del nuvi pel nivell del preu a pagar. Igualment, encara existeix en diverses tributs africanes, com en l’època de Jacob, el costum que l’home, per adquirir una noia, ha d’entrar al servei de la futura sogra. És sabut que el matrimoni de compra tampoc no s’ha extingit entre nosaltres, i que domina en la societat burgesa fins i tot més que mai abans. El matrimoni per diners, que és pràctica d’una forma gairebé universal entre les nostres classes posseïdores, no és més que un matrimoni de compra. Com a símbol de l’adquisició de la dona com a propietat cal veure també el regal de promesa que, segons el costum, fa el nuvi a la núvia.

Al costat del matrimoni de compra i hi ha el matrimoni per rapte. El rapte de dones es practicava no tan sols per part dels antics jueus, sinó de forma general durant l’Antiguitat, i es troba en gairebé tots els pobles. L’exemple històric més conegut d’això és el rapte de les sabines pels romans. El rapte de dones era un fenomen comú allà on mancaven dones o on la poligínia era costum, com a l’Orient en general. Hi prengué un gran abast particularment durant l’existència de l’Imperi Àrab, dels segles VII-XII de la nostra era.

Simbòlicament el rapte de dones persisteix encara avui, per exemple, entre els araucans del sud de Xile. Mentre els amics del nuvi negocien amb el pare de la núvia, el nuvi bada pels voltants de la casa i cerca d’endur-se la núvia. Tan aviat com la pren, fugen a cavall fins a un bosc proper. Llavors eleven dones, homes i criatures un fort crit i cerquen d’impedir la fugida. Tan aviat com el nuvi ha arribat amb la seua núvia al llindar del bosc, el matrimoni es considera celebrat. Això també val quan l’acció es fa contra la voluntat dels pares. Costums similars existeix entre les poblacions australianes.

Entre nosaltres el costum del viatge de noces rememora al rapte de dones; la núvia és conduïda fora de la llar domèstica. Paral·lelament, l’intercanvi d’anells recorda la submissió i l’encadenament de la dona a l’home. Aquest costum s’establí originàriament a Roma. La núvia rebia de l’home com a mostra del seu encadenament un anell de ferro. Més tard aquest anell es confeccionà d’or, i encara molt més tard s’introduí l’intercanvi mutu d’anells, com a mostra d’uns vincles bilaterals.

La poligínia (poligàmia), que podem conèixer entre els pobles orientals, i que encara avui s’hi practica, però en consideració al nombre limitat de dones disponibles i als costos del llur manteniment tan sols els privilegiats i els propietaris poden fer-ne ús, contrasta amb la poliàndria. Aquesta existeix principalment entre les poblacions d’alta muntanya de Tibet, entre els garras de la frontera indiano-xinesa, els baïgas de Godwana, els naïrs de l’extrem sud d’Índia, i que també hauria de trobar-se entre els esquimals i els aleutes. La descendència es determina, com no pot ésser d’altra manera, d’acord amb la mare, a la qual pertanyen els infants. Els homes de la dona són, per norma general, germans. Si es casa el germà gran, la resta de germans esdevenen igualment esposos de la dona, per bé que la dona té el dret de prendre també altres homes. Paral·lelament, els homes també tenen el dret de posseir més dones. A quines condicions deu la poliàndria la seua aparició és encara per aclarir. Com que les poblacions poliàndriques, sense excepció, viuen o bé en països d’altra muntanya o en les zones fredes, probablement la poliàndria respondria a un fenomen descrit per Tarnowsky.[17] Tarnowsky aprengué de viatgers de confiança que una estada molt llarga en alçades de consideració redueix el desig sexual, que es desperta amb forces renovades en el descens. Aquesta reducció de l’activitat sexual, creu Tarnowsky, podria potser servir d’explicació per al creixement relativament inferior de la població en els països d’alta muntanya i, en heretar-se, esdevé un moment degeneratiu, que provoca la perversió de la sexualitat.

L’habitació duradora en regions força càlides o fredes, però, podria provocar que la poliàndria no suposàs cap requeriment excessiu per a una dona. Les pròpies dones són influïdes ja de forma corresponent en la llur natura, com mostra el fet que entre les noies esquimals la menstruació com a norma general no apareix fins al dinovè any de vida, mentre que en les zones càlides ja menstruen als nou o deu anys i en les temperades entre el catorzè i el setzè any de vida. Els països molt calorosos, com es reconeix generalment, tenen una influència força estimulant en el desig sexual, i per això justament en els països càlids la poligínia té la màxima extensió, de forma que en regions fredes, i això inclou els països d’alta muntanya, això ctuaria d’una forma força restrictora en el desig sexual. També resulta empíricament que la concepció en la dona és menys freqüent si cohabita amb més homes. L’augment de població és, doncs, febles en la poliàndria i s’adiu amb la dificultat d’aconseguir el sosteniment vital que es troba tant en els països freds com en l’alta muntanya. Això demostraria que fins i tot en aquesta situació, aparentment tan rara, de la poliàndria, la mena de sistema de producció influencia de forma determinant les relacions dels sexes. Encara queda per esclarir si l’homicidi freqüent d’infants del sexe femení es practica en l’alta muntanya o en les zones fredes, com s’ha reportat en els pobles mongols de l’alta muntanya de Xina.

5. Aparició de l’ordre estatal. Dissolució de la gens a Roma

Després del desplaçament de la gens matrilinial ocupà el seu lloc la patrilinial, amb funcions essencialment disminuïdes. La seua tasca principal era la cura de les pràctiques religioses comunes i dels rites funeraris, i les obligacions mútues de protecció i ajut; hi havia el dret i en certs casos l’obligació de casar-se en la gens, principalment si es tractava d’hereves riques o de filles orfes. També la gens governava la propietat comuna encara disponible.

Amb la propietat privada i el dret a l’herència que s’hi vincula s’amplien les diferències i els antagonismes de classe. En el curs del temps s’efectua una coalició dels posseïdors contra els no-posseïdors. El primers cerquen de fer-se amb les posicions de poder en les noves comunitats i fer-les hereditàries. L’economia monetària, esdevinguda necessàsria, genera unes relacions d’endeutament prèviament desconegudes. Les lluites contra enemics de l’exterior i interessos contraposats en l’interior, així com les diferents menes d’interessos i relacions que estableixen entre ells l’agricultura, l’artesania i el comerç, fan necessàries unes regles jurídiques complexes i exigeixen òrgans per vigilar el funcionament ordenat de la maquinària social i decidir disputes. El mateix val per les relacions entre amos i esclaus, deutors i creditors. Era doncs necessari un poder que supervisàs, dirigís, ordenàs, equilibràs, protegís i dirimís en totes aquestes condicions. Apareix l’estat, com a producte necessari dels interessos contraposats que deriven del nou ordre social. Aquesta direcció caigué naturalment en les mans dels qui tenien l’interès més viu en la seua fundació i els qui, per poder social, gaudien de la més gran influència, en les mans dels posseïdors. L’aristocràcia de la possessió i la democràcia es trobaven, doncs, enfrontades, fins i tot allà on dominava la plena igualtat de drets polítics.

Entre les antigues relacions matriarcals no hi havia cap dret escrit. Les relacions eren simples i el costum era respectat. En l’ordre nou, molt més complicat, el dret escrit era una de les necessitats més urgents i es feren necessàries òrgans particulars que l’administrassen. Però com que les relacions i condicions jurídiques es desenvolupaven més i més, es constituí una classe particular d’individus que feren de l’estudi de les normes jurídiques una dedicació i finalment també adquiriren un interès especial per complicar-les més. Apareixen els professors de dret, els juristes, que, mitjançant la importància adquirida pel dret per a tota la societat, esdevingueren l’estat més influent. El nou ordre jurídic civil trobà en el curs del temps en l’estat romà l’expressió més clàssica, i per tant la influència del dret romà s’exerceix fins el present.

L’ordre estatal és, doncs, la conseqüència necessària d’una societat que, amb un alt nivell de divisió del treball, es reparteix en un gran nombre de dedicacions diferents, amb interessos diferents i sovint contraposats i enfrontats. D’ací, necessàriament, ve l’opressió dels febles. Això ho reconeixien també els nabateus, una tribu àrab, que segons Diodor seguien el manament de «no llaurar, no plantar, no beure gens de vi ni construir cap casa, sinó viure en tendes, ja que, fer cap d’aquestes coses, els forçaria a plegar-se a un poder superior (el poder estatal). També entre els reuelites, descendents del sogre de Moisès, trobam prescripcions similars.[18] La legislació mosaica en general s’adreça a impedir que els jueus no vagen més enllà d’una societat agrària, ja que els llurs legisladors temien que la comunitat democràtica-comunista no ho resistiria. D’ací també l’elevació de la «terra promesa» en una franja de terra que limitava d’una banda amb una serralada de difícil accés, el Líban, i de les altres, és a dir per l’est i el sud, amb àrees poc fèrtils i en part de desert, la qual cosa possibilitava l’aïllament. D’ací també l’allunyament dels jueus del mar, que afavoreix el comerç, la colonització i l’adquisició de riquesa; d’ací, a més, les lleis estrictes quant a la barreja amb altres poblacions, l’estricta prohibició de l’exogàmia, les lleis sobre els pobres, les lleis agràries, l’any jubilar, institucions totes adreçades a obstaculitzar l’aplegament de grans riqueses en uns individus. Als jueus se’ls havia d’impedir de forma un poble creador d’estat. Per això també l’ordre gentil fundat en l’organització tribal hi restà fins a la llur dissolució completa i persisteix encara en part avui.

Les tribus llatines que, visiblement, participaren en la fundació de Roma havien depassat el desenvolupament matriarcal. Les dones que els mancaven les raptaren, com ja s’ha remarcat, de la tribu dels sabins i s’anomaren quírites després d’això. Encara en temps posteriors els ciutadans romans s’interpel·laven en l’assemblea popular com a quírites. Populus romanus significa la població lliure de Roma en general, però populus romanus quiritium expressava la descendència i la propietat de ciutadà romà. La gens romans era patriarcal. Els infants heretaven com a hereus carnals; a manca d’infants, heretaven els parents de la línia masculina, i no hi havien, els béns requeien en la gens. Mitjançant el matrimoni la dona perd el dret d’herència als béns del pare i als dels seus germans, surt de la seua gens, i així no pot heretar ni ella ni els seus fills del seu pare o dels germans. La part d’herència, altrament, la perdria la gens paterna. La divisió per gentes i fratries constituí a Roma encara durant segles el fonament de l’organització militar i de l’exercici de drets civils. Però amb la decadència de les gentes patriarcals i l’enfonsament de la llur importància es configuraren unes relacions més favorables per a les dones romanes; més tard no merament heretaven sinó que també tenien el control dels seus béns, i eren així en una posició molt més favorable que les llurs germanes gregues. Aquesta posició més lliure, que aconseguiren gradualment, era per al vell Cató, nascut l’any 234 abans de la nostra era, ocasió de plany: «Si el pare de cada casa seguís l’exemple dels ancestres, maldaria per mantindre la dona en la subjecció que li pertoca, i hom no hauria de preocupar-se tant públicament amb tot el sexe». I quan uns pocs tribuns populars presentaren l’any 195 abans de Crist una proposició per abolir una llei prèviament aprovada contra els luxe femení en el vestuari i la cosmètica, tronà: «Si cadascú de nosaltres hagués mantingut envers la seua dona el dret i la supremacia de l’home, hauríem tingut menys dificultats amb el conjunt de les dones: ara que la nostra llibertat ha estat depassada en la domesticitat també ja en el fòrum irromp el descontrol femení, i com que no poguérem resistir-nos individualment, ara les temem conjuntament... Els nostres ancestres volgueren que la dona no pogués entrar ni tan sols en un afer privat sense la participació d’un tutor, i que anàs de la mà del pare, del germà, de l’home seu: ens plegam fins i tot a què prenguen possessió de la república i es barregen en l’assemblea popular... Si deixau els regnes de la natura dominadora d’aquestes criatures descontrolades no esperau que reconeguen cap límit a la llur voluntat. I encara menys que les dones es deixen conduir per la moralitat o la llei. Desitgen, per dir la veritat, la llibertat o, més aviat, el llibertinatge en totes les coses... I quan hagen arribat a ésser iguals que nosaltres, voldran aviat ésser superiors».

Mentre el pare vivia, en l’època que Cató feia el discurs precedent, la filla restava sota la seua tutela, fins i tot si era casada, si no és que havia nomenat un tutor. Si el pare moria, el succeïa el parent masculí més proper, i si l’agnat era declarat incapaç, ho assumia un tutor. El tutor disposava del dret de traspassar la tutela en tot moment a qualsevol tercer. La dona romana no disposava, doncs, al començament de la llei de cap voluntat pròpia. Les formes de contracte matrimonial eren diferents i patiren en el decurs dels segles múltiples alteracions. El contracte matrimonial més cerimoniós es concloïa davant del sacerdot suprem en presència de, si més no, deu testimonis, i en el qual la parella nupcial menjava plegada com a mostra de l’enllaç una coca feta de farina, sal i aigua. Hom veu que es tracta d’una cerimònia amb molta similitud amb la presa de l’hòstia del sopar cristià. Una segona forma de contracte matrimonial era la presa de possessió, que es concloïa tan bon punt una dona, amb el consentiment del seu pare o tutor, hagués conviscut un any amb l’home de la seua elecció sota el mateix sostre. Una tercera forma era una mena de compra mútua, en la qual tots dos es donaven mútuament unes monedes i la declaració de voler ésser esposos. En temps de Ciceró [19] ja s’havia introduït de forma general per totes dues parts el divorci lliure i fins i tot s’havia eliminat la necessitat d’un anunci previ. La lex Julia de adulteriis prescrivia, però, que el divorci s’havia d’anunciar cerimoniosament, cosa que s’ordenà perquè sovint les dones que havien comès adulteri i hi havien estat demandades, es defensaven dient que s’havien divorciat prèviament. Justinià (el cristià) [20] prohibí el divorci, si no és que totes dues parts volien entrar en clausura. El seu successor Justí II veié, però, necessari de reintroduir-lo. Amb un poder creixent i una riquesa més elevada, Roma entrà en una situació on la rigidesa moral anterior fou substituïda pel vici i la concupiscència de la pitjor mena. Roma esdevingué el centre des del qual la lascívia, la disbauxa i el refinament sensual es difonien per tot el món civilitzat de l’època. Els excessos assumiren particularment en l’època imperial, sovint afavorits per l’emperador, unes formes que tan sols podia inspirar la bogeria. Homes i dones es refocilaven en la viciositat. El nombre de cases de dones públiques es va fer contínuament més elevat, i al costat s’hi trobava l’amor grec (la pederàstia) en el món masculí en un abast sempre més gran. Eventualment a Roma el nombre d’homes joves que es prostituïen era més gran que el nombre de dones prostitutes.[21]

Les heteres apareixien, envoltades d’admiradors, pomposament, pels carrers i promenades, en el circ i en el teatre, sovint en lliteres transportades per negres, amb un espill a la mà, ataviades de joies i pedres precioses, gairebé nues, ventades per esclaves, envoltades d’un eixam de mossos, eunucs, flautistes; nans grotescs tancaven la comitiva.

Aquests excessors assumiren en l’Imperi Romà un abast que posà en perill l’existència de l’Imperi. L’exemple dels homes el seguiren les dones; hi havia dones, com relata Sèneca [22], que no comptaven els anys, com era costum, segons els cònsuls, sinó segons el nombre dels seus esposos. L’adulteri era general i les dones, per tal d’escapar a les seves penes, fins i tot les dames principals de Roma, optaven per inscriure’s com a prostitutes en el registre dels edils. Al costat d’aquests excessos, les creixents guerres civils i el sistema latifundista afectà la nupcialitat i la natalitat en un grau tan alt, que el nombre de ciutadans i patricis romans disminuí notablement. Per això, l’any 16 abans de Crist, August dictà l’anomenada Llei Júlia [23], que establia pagues per l’engendrament d’infants i penes pel celibat de ciutadans i patricis romans. Qui tingués infants havia de precedir en rang als solters o als casats sense fills. Als solters no se’ls permetia heretar, més enllà dels parents més immediats. Les persones sense fills podien tan sols heretar la meitat. La resta requeia en l’estat. Les dones que havien comès adulteri havien de lliurar una part de la dot a l’espòs afrontat. Això animà a homes a casar-se per especular amb l’adulteri de la dona. Això mogué Plutarc a remarcar que els romans no es casaven per tindre hereus, sinó per heretar. Més tard la Llei Júlia encara s’agreujà. Tiberi ordenà que cap dona s’havia de llogar per diners si el seu avi, pare o espòs havien estat o eren cavallers romans. Les dones casades que s’havien inscrit en el registre de prostitutes foren bandejades fora d’Itàlia com a adúlteres. Per als homes, naturalment, no hi havia penes similars. Com relatava després Juvenal, també el mariticidi per verí en la Roma del seu temps (en la primera meitat del segle I després de la nostra era) era un fenomen freqüent.


Notes d’August Bebel

[1] Llibre dels Jutges 21, 20 ss. <=

[2] En el barri més antic de Praga es troba una petita sinagoga, establerta en el segle VI de la nostra era i que seria la sinagoga més antiga d’Alemanya. Si el visitant baixa els set graons cap a la sala mig fosca, descobreix en la paret oposada unes perforacions que condueixen a una cambra completament tenebrosa. A la qüestió d’on conduïen aquestes obertures, el guia ens responia: a la sala de les dones, on assisteixen al servei religiós. Les sinagogues modernes s’organitzen més amablement, però la separació de dones i homes es manté. <=

[3] Bachofen, Das Mutterrecht. <=

[4] En l’hivern del 1899 a 1900 aparegué a Berlin, Viena, etc., aparegué a escena un nou muntatge de l’Orestíada d’Esquil pel senyor von Wilamowitz-Nöllendorf, i ni el públic ni la crítica foren capaços de copsar el sentit profund d’aquestes tragèdies, que encaraven com a alienes. <=

[5] Homers Odyssee von J. H. Voß. Erster Gesang. <=

[6] A.a.O., Zweiter Gesang. <=

[7] Traducció d’A Wilbrandt. Vers 250 ss. Eurípides va nàixer l’any 480 abans de la nostra era a Salamina. <=

[8] Die Lustspiele des Aristophanes, übersetzt von Hieronymus Müller. 5. Band: Die Thesmophorienfeier. Vers 385 ff. Leipzig 1846, F. A Brockhaus. <=

[9] En el teatre, on no hi tenien entrada les dones gregues. <=

[10] Deutsche Kultur- und Sittengeschichte von Joh. Scherr. 9. Auflage. Leipzig 1887, Otto Wigand. Com és sabut Sudermann tracta en la seua obra «Die Ehre» el masteix tema. <=

[11] Plato, Der Staat. Übersetzt von Friedr. Schleiermacher und erläutert von J. H. v. Kirchmann. 5. Buch, Kap, 17. Berlin 1870. <=

[12] Bachofen, Das Mutterrecht. <=

[13] K. Kautsky, Die Entstehung der Ehe und der Familie. Kosmos 1885. <=

[14] Mantegazza, L’amour dans l'humanité. <=

[15] Condicions similars existeixen encara en la colònia de Camerun i en altres llocs de l’Àfrica Occidental. Un metge naval alemany, que estudià el país i la gent de primera mà, ens descriu el següent: «En un gran nombre de tributs el dret d’herència es basa en la maternitat. La paternitat és indiferent; germans tan sols són els infants d’una mateixa mare. Un home no llega la seua possessió la seus infants, sinó als infants de les seues germanes, i per tant als seus nebots i nebodes com a parents més propers. Un cap de Way-Lente em deixava clar en un anglès atroç: ‘La meua germana i jo som parents segurs, ja que som fills de la mateixa mare; la meua germana és alhora segura del parentiu del seu fill, de forma que el seu fill és el meu hereu, i quan siga mort, serà el rei de la meua ciutat (town)’. ‘I el teu pare?’ li vaig demanar. ‘No sé què és, el meu pare’, respongué. Quan jo li vaig fer la qüestió de si ell tenia cap infant, em respongué, caigut pel terra de riure, que entre ells els homes no tenien infants, sinó tan sols dones».

«Us puc donar la seguretat», relata el nostre informador, «que el propi hereu del king (rei) Bell de Camerun és el seu nebot, i no pas fill. El anomenats fills de Bell, molts dels quals són ensinistrats en diferents ciutats alemanyes, són tan sols infants de les seues dones, el pare dels quals és desconegut; possiblement un el podria reclamar com a meu».

Què diuen els negadors de la matrilinialitat davant d’aquesta descripció del present més recent? El nostre infomador és un home amb ulls oberts, que va a l’arrel de les coses; però què fan molts dels qui viuen entre aquestes poblacions semisalvatges? D’ací les descripcions infundades quant a la «immoralitat» dels nadius. <=

[16] H. v. Wlislocki, Bilder aus dem Leben der Siebenbürger Zigeuner. Geschichtliches, Ethnologisches, Sprache und Poesie. Hamburg 1890. <=

[17] Tarnowsky, Die krankhaften Erscheinungen des Geschlechtssinnes. Berlin 1886. <=

[18] Mosaisches Recht, von Joh. David Michaelis, 1. Band, 2. Auflage. Reutlingen 1793. <=

[19] Nacut l’any 106 abans de la nostra era. <=

[20] Visqué del 527 a 565 de la nostra era. <=

[21] S. Pau en els Romans 1, 26 i 27: Per això Déu els ha deixat a mercè de passions degradants: les seves dones han convertit les relacions naturals en altres contra natura. Igualment els homes, deixant les relacions normals amb la dona, s’han encegat en el desig pervers dels uns per als altres. <=

[22] Visqué de l’any 2 al 65 de la nostra era. <=

[23] August, fill adoptiu de Cèsar, pertanyia per adopció a la gens Julia, i d’ací la denominació de Llei Júlia. <=