26. Capítol | Índex | 28. Capítol



Capítol vint-i-setè
Lliure desenvolupament de la personalitat

1. La despreocupació de l'existència

L'ésser humà hauria de poder formar-se perfectament, que hauria d'ésser l'objectiu de l'associació humana; no hauria doncs de romandre lligat al pal on el posà l'atzar del naixement. Amb persones i món hom no s'hauria de familiaritzar tan sols pels llibres i periòdics, car pertoca també l'experiència personal i l'estudi pràctic. La societat futura hauria doncs de fer possible ço que ja és possible en l'actual per a molts, encara que en la majoria de casos en provoca l'impuls la força de la necessitat. El desig de canvi en totes les relacions vitals és profundament arrelada en la natura humana. S'origina de l'impuls de perfeccionament que és immanent a qualsevol ésser viu. Les plantes situades en espais foscos, s'estenen i s'adrecen, com si tinguessen consciència, cap a la llum que penetre per qualsevol escletxa. El mateix fa l'ésser humà. Un impuls que és innat a l'ésser humà, que cal satisfer d'una manera racional. L'impuls de canvi no s'oposa a la situació de la nova societat, que fa possible més aviat a tothom la satisfacció d'aquest impuls. Els sistemes de comunicació altament desenvolupats ho facilitaran, i les relacions internacionals ho demanaran. En el futur moltes més persones viatjaran pel món per diferents objectius que no pas ha estat el cas fins ara. La societat requerirà unes reserves molt més riques de mitjans vitals de tota mena per satisfer totes les demandes.

La societat regularà corresponentment el seu temps de treball segons necessitats; el farà ara més llarg, ara més curt, tal com les seues demandes i la natura de l'època de l'any li faça semblar desitjable. En una època de l'any promourà principalment la producció agrícola, en l'altra més la industrial i artesanal; dirigirà les forces de treball com ho requeresquen les necessitats; mitjançant la combinació de nombroses forces de treball amb les instal·lacions tècniques més perfeccionades pot realitzar còmodament empreses que avui semblen impossibles.

Així com la societat pren la cura del jovent també ho farà dels vells, malalts i invàlids. A qui per qualsevol circumstància esdevé incapaç de treballar, li assistirà la comunitat. No es tracta en aquest cas d'un acte de caritat, sinó d'un deure, no d'un almoina, sinó de cura i assistència realitzada amb tota la consideració possible, que cal esmerça en aquell qui en els anys de força i de capacitat acomplí els seus deures envers la comunitat. L'ocàs de la vida arribarà a l'ancià amb tota la bellesa que la societat li pot oferir. Cadascú durà amb ell l'esperança que gaudirà ell mateix d'allò que garanteix a l'ancià. Ara ja no pertorba als ancians el pensament que els altres n'esperen la mort per heretar. També s'esvaeix el temor que, quan esdevinguen vells i inútils, seran bandejats com una llima exprimida. No hauran de dependre de l'amabilitat i del suport dels llurs infants ni tampoc de la paga de vellesa de la comunitat.(1) En quina situació es troba la majoria de gent gran, que depèn del suport dels llurs infants en la vella, és un fet conegut. I com desmoralitzadorament actua per norma general en els infants, i encara en major grau en els parents, l'esperança de poder heretar. Quines passions degradadores s'esperonen i quants crims provoca justament això: assassinat, repressió, cacera d'herències, perjuri, xantatge.

La condició moral i física de la societat, el sistema de feina, d'habitatge, d'alimentació, d'indumentària, de vida social, i tot lo que comporta, previndrà accidents, malalties i invalideses. La mort natural, la decadència de les forces vitals, esdevindran llavors més i més la norma general. La convicció que el cel és damunt de la terra i morir-se suposa el final, farà que els éssers humans visquen racionalment. Qui gaudeix més, gaudeix més temps. El clergat, que prepara els ésser humans pel més enllà, sap reconèixer una vida llarga com el millor dels tresors. La despreocupació per l'existència els fa possible assolir l'edat mitjana més elevada.

2. Transformació de la nutrició

A la vida li pertoca en primera línia menjar i beure. Amics de l'anomenat “estil de vida natural” demanen sovint per què la socialdemocràcia és indiferent al vegetarianisme. Ara, cadascú viu com pot. El vegetarianisme, ço és la doctrina de nodrir-se exclusivament de plantes, troba especialment terreny en cercles que són en la posició acomodada de poder triar entre una dieta vegetal i animal. Per a una majoria força gran de persones no existeix, però, aquesta tria, ha de viure segons els propis mitjans, la insuficiència dels quals els força gairebé exclusivament a una dieta vegetal, sovint de la qualitat més baixa. Per a la nostra població obrera de Silèsia, Saxònia, Turíngia, etc., la patata és l'aliment principal, i fins i tot el pa apareix sovint en segona línia; la carn, i tan sols la de pitjor qualitat, apareix rarament a la taula. També la major de la població rural, encara que crien bestiar, rarament s'alimenta de carn, ja que han de vendre el bestiar per tal de poder satisfer altres necessitats amb els diners que hi guanyen.

Per a les nombroses persones que viuen forçosament com a vegetarians, un sòlid bistec o una bona cuixa de bé els seria decididament una millora nutricional.(2) Si el vegetarianisme s'adreça contra els excessos alimentaris de carn, té raó; no la té quan combat aquest consum com a perjudicial i condemnable sobretot per motius força sentimentals. Per exemple, quan se sosté que el sentiment natural impedeix matar animals i menjar-ne els “cadàvers”. Ara bé, el desig de viure adequadament i sense molèsties, ens força a declarar la guerra i anorrear un gran nombre d'éssers vius en forma de plagues de tota mena, i per tal de no ésser anorreats nosaltres mateixos, provoquem, la mort i l'extermini de bèsties salvatges. La vida inobstaculitzada dels “bons amics dels éssers humans”, els animals domèstics, faria en poques dècades que aquests “bons amics” augmentassen tant que se'ns “menjarien”, en robar-nos l'aliment. També és la falsa l'afirmació que la dieta vegetal genera un comportament dòcil. En l'indià amable i menjador de plantes també es desperta la “bèstia” quan la duresa dels anglesos els du a la rebel·lió.

El valor nutritiu d'un aliment no es pot jutjar tan sols per l'albúmina que conté. Hom ha de tindre en consideració quina porció de l'albúmina de l'aliment en qüestió roman indigesta. Des d'aquest punt de mira, per exemple, la carn respecte de l'arròs o la patata es troba pel que fa a albúmina en una proporció de 2,5 i 20 o 22, la qual cosa vol dir que de 100 grams d'albúmina ingerits amb la carn apareixen 2,5 grams en la femta, de 100 grams amb l'arròs o la patata s'expulsen 20 o 22 grams d'albúmina. El famós fisiòleg rus Pavlov i la seua escola han demostrat que en la digestió de pa se secreta més ferment que en la digestió de carn. Pavlov ha demostrat a més que els sucs digestius produïts per les glàndules intestinals consisteixen en proporció quantitativa en dos grups: se'n genera d'una banda suc digestiu pel contacte de la mucosa intestinal amb els aliments corresponents i de l'altra banda com a “suc d'apetit” per l'exposició dels òrgans sensorials als aliments. La quantitat del suc d'apetit depèn primerament de la situació concreta de la nostra psique, per exemple de la fam, pena, molèstia, joia, etc., i després de la natura dels aliments corresponents, però la importància del suc d'apetit en la digestió varia força per a cada aliment. Molts aliments, com per exemple el pa, albúmina de pollastre bullida o midó pur, com els experiments han demostrat directament, no poden gairebé digerir-se en general, si en la digestió no s'introdueix suc d'apetit: tan sols si s'ingereixen amb apetit (o alhora amb altres aliments), poden digerir-se. Per contra, la carn, com ha mostrat Pavlov, es digereix en part sense suc d'apetit, si bé amb suc d'apetit la digestió de la carn es fa incomparablement més ràpida (cinc vegades més). “Hem de treure a consideració circumstàncies vinculades a la psique dels éssers humans. Ací s'ha establert un pont entre els fets de la fisiologia de la nutrició i les condicions socials. Els urbanites moderns, particularment les àmplies masses de la classe treballadora, viuen en condicions socials que han d'anihilar-hi l'apetit normal. La feina en la fàbrica ensopida, la preocupació constant pel pa de cada dia, la manca de repòs mental i de sensacions plaents, l'esgotament físic total – tot això són moments que soterren l'apetit. En aquesta situació psíquica no som en disposició de fornir el suc d'apetit que cal per a la ingestió i la funció digestiva d'aliments vegetals. Per contra, tenim en la carn un aliment que – si hom vol expressar-ho així – procura la pròpia digestió: no tan sols una bona part es pot digerir sense apetit, sinó que, com a mitjà d'estímul i de gaudi, augmenta poderosament el nostre apetit. Així la carn afavoreix la digestió de verdures consumides simultàniament i garanteix un aprofitament més elevat dels materials recentment ingerits. Ací ens sembla on rau el gran avantatge dels aliments d'origen animal per a l'ésser humà modern”.(3)

Sonderegger la clava quan diu: “No hi ha cap ordre de rang de necessitat entre els aliments, sinó una llei inalterable per a la combinació dels llurs nutrients”. És cert que ningú no pot alimentar-se d'una dieta exclusiva de carn, mentre que sí ho pot fer de vegetal, amb la condició que puga triar adequadament. D'altra banda a ningú no li aprofitaria una verdura determinada, per molt nutritiva que fos. Així, fesols, cigrons, llenties, en un mot les llegums, són els aliments més nutritius. Però haver d'alimentar-se'n exclusivament – que seria possible – suposaria una tortura. Així Karl Marx explica en el primer volum del “Capital” que els propietaris de mines xilenes forcen els llurs treballadors, tot l'any, a alimentar-se de fesols, perquè els dóna una gran quantitat de força i els posa en situació de transportar càrregues com no ho faria cap altre aliment. Però els treballadors refusen els fesols malgrat el llur valor nutritiu, ja que hom els força a acontentar-se amb ells. En cap cas, la felicitat i el benestar dels éssers humans depèn d'un determinat tipus d'alimentació, com sostenen els fanàtics entre els vegetarians. Clima, condicions socials, costum i gust personal són decisius.(4)

A mesura que s'eleva la civilització, apareix certament en el lloc d'una dieta gairebé exclusiva de carn, com la que hi ha en els pobles caçadors i ramaders, una dieta més vegetariana. La multiplicitat de cultius vegetals és mostra d'una civilització superior. També a partir d'una determinada superfície agrària es poden cultiva molts més aliments vegetals que no pas carn mitjançant la ramaderia. Aquest desenvolupament genera una preponderància sempre superior dels aliments vegetals. El transport de carn, que ens arriba actualment mitjançant una economia espoliadora de països llunyans, particularment de Sud-Amèrica i Austràlia, assolirà en poques dècades la fi. D'altra banda, el bestiar es cria no tan sols per la carn, sinó també per la llana, pèls, cerres, pell, llet, ous, etc. Una quantitat d'indústries i moltes necessitats humanes en depenen. També una quantitat de residus industrials i domèstics tan sols es poden aplicar de manera útil a través de la ramaderia. En el futur també la mar haurà de fornir a la humanitat en una mesura superior a l'actual la seua riquesa d'aliments animals. Llavors no s'esdevindrà com avui, quan rics carregaments de peix són llençats als fems, perquè no hi ha prou sistemes de transport o de conservació o perquè els costos de transport n'impedeixen la comercialització. I és força probable que amb l'abolició de l'oposició entre la ciutat i el camp, quan la població de les grans ciutats haja migrat al camp, quan la feina en espais fabrils tancats es combine amb l'agrícola, el consum de carn tornarà a quedar per sota del consum de verdures. Hom pot comptar que la manca d'estimulants en la nutrició vegetariana es pot compensar amb una elaboració adequada i pensada, amb l'addició d'espècies. Però una forma de vida purament vegetariana per a la societat futura no és ni probable ni necessària.

3. Cuina comunista

En l'alimentació es tracta, però, molt més de qualitat que de quantitat, i massa no ajuda quan la quantitat no és bona. La qualitat es pot millorar de manera important, però, mitjançant la forma i manera de cuinar. La preparació dels aliments s'ha de conduir tan científicament com les altres activitats humanes, si hom vol que siga el més avantatjosa possible. Això demana coneixement i equipament. Que les nostres dones, en les quals recau actualment en major grau l'elaboració dels aliments, sovint no posseeixen aquest coneixement i no el poden posseir, no requereix cap demostració. La tècnica de la gran cuina ja ha assolit actualment una perfecció que no pot conèixer ni la més ben equipada cuina familiar. Particularment és la cuina dotada amb electricitat per a la calefacció i la il·luminació, la que es correspon a l'ideal. Gens de fum, gens de calor, gens de pols; la cuina s'assembla més a un saló que a una sala de treball, en la qual són disponibles totes les instal·lacions tècniques i mecàniques possibles, que duen a terme les feines més desagradables i consumidores de temps.

Allà són les peladores elèctriques de patata i de fruita, l'aparell d'extreure pinyols, embotidora, cansaladora, talladora de carn, planxes, molins de cafè i espècies, els aparells de tallar par, les picadores de glaç, els llevataps, les taponadores i centenars d'altres aparells i màquines, que fan possible que un nombre relativament petit de persones amb un esforç mesurat puguen preparar els àpats de centenars de comensals. El mateix val per als dispositius de netejar i esbandir.

La cuina privada és per a milions de dones una instal·lació extenuant, consumidora de temps i esgotadora, que li arrabassat salut i bon humor i que és un objecte de preocupacions quotidianes, especialment quan, com en la majoria de família, els mitjans són escassos. El bandejament de la cuina privada serà una solució per a innombrables dones. La cuina privada és una institució tan retardatària i superada com el taller del petit mestre, i tots dos representen la més gran antieconomia, un gran balafiament de temps, força, material de calefacció i il·luminació, aliments, etc. El valor nutritiu dels àpats s'eleva amb una fàcil assimilabilitat; aquesta és decisiva.(5) Un sistema natural de nutrició no serà possible per a tothom més que amb la nova societat. Cató lloa de l'antiga Roma que fins el segle VI de la ciutat (200 a.n.e.) hi habitaven coneixedors de la salut, però que mancaven d'ocupació. Els romans vivien tan austerament i simple, que les malalties apareixien rarament i la mort per envelliment era la forma habitual de mort. Tan sols quan arrelaren l'extravagància i l'ociositat, en breu la vida dissoluta d'una banda, la misèria i el sobresforç de l'altra, això canvià fonamentalment. La disbauxa i la vida dissoluta seran impossibles en el futur, però també la necessitat, la misèria i la privació. Tothom en tindrà prou. Ara ja canta Heinrich Heine:

“Qui menja poc, viu bé” (és a dir, molt), deia l'italià Cornaro en el segle XVI, com el cita Niemeyer. Finalment en el futur la química també serà activa en la confecció d'aliments nous i millors d'una manera fins ara desconeguda. Avui aquesta ciència ha estat força mal aplicada per fer possible adulteracions i abusos; és, però, clar que un aliment elaborat químicament que tinga totes les propietats d'un producte natural n'acompleix tots els objectius. La forma d'aconseguir-ho és secundària, en el benentès que altrament el producte responga a totes les necessitats.

4. Transformació de la vida domèstica

Com en la cuina, s'acompliria la revolució en tota la vida domèstica i nombroses feines que cal realitzar encaria avui serien supèrflues. Així com en el futur mitjançant les instal·lacions central d'elaboració d'aliments es farà sobrera d'una manera completa la cuina domèstica, també mitjançant la calefacció central, la il·luminació elèctrica ho serà totes les feines que fins ara es vinculen al manteniment del foc en el forn, o el manteniment de làmpades i d'aparells d'il·luminació. La conducció d'aigua tèbia al costat de la d'aigua calenta fa possible rentar-se i banyar-se a voluntat, sense requerir l'ajut d'una altra persona. Les instal·lacions centrals de rentat i assecat assumiran la neteja i assecat de la bugada; les instal·lacions de neteja central la neteja de cortines i catifes. A Xicago es presentaren màquines de neteja de catifes que fan la neteja en un temps molt breu, provocant l'astorament i la meravell de les dames que assistien a l'exposició. La porta elèctrica s'obre amb una lleugera pressió amb el dit i es tanca automàticament. Dispositius elèctrics transporten lletres i premsa a tots els pisos de la casa; elevadors elèctrics estalvien de pujar escales. Hom disposarà l'acabat interior de la casa, els terres, els revestiments de parets, els mobles, de tal manera que tot es pugui netejar de la forma més fàcil i no puga constituir cap acumulació de pols i bacteris. Rebuig i residus de tota mena seran retirats, com l'aigua utilitzada, mitjançant conduccions des dels habitatges (rampa de deixalles). En els Estats Units, i en moltes ciutats europees, com per exemple Zuric, Berlín i rodalies, Londres, Viena, Munic, ja hi ha cases equipades amb tot refinament, en les quals nombroses famílies ben situades – les altres no podrien suportar els costos – viuen i gaudeixen d'una gran part dels avantatges descrits.(7)

Tenim ací una altra vegada l'exemple de com la societat burgesa prepara el camí també de la revolucionarització del mode de vida domèstic, però tan sols per als seus escollits. Però quan la vida domèstica haja estat transformada de manera important des de la base, el servent, “esclau de tots els capricis de la senyora”, desapareixerà. Però també la dama. “Sense servents no hi hauria civilització”, crida el senyor v. Treitschke, horroritzat, amb pathos còmica. Pot imaginar-se la societat sense servents tan poc com Aristòtil se la podia imaginar sense esclaus. És colpidor que el senyor v. Treitschke veja els nostres servents “com a portadors de la nostra civilització”. Treitschke com Eugen Richter es preocupen també la lluïssor de les sabates i de la netedat de la roba, que cadascú no pot procurar-se tot sol. Ara bé, en nou desenes parts dels casos certament cadascú té cura d'un mateix, o la dona té cura de l'home, o una filla o un fill de la família, i hom podria respondre que allò que han fet fins ara les nou desenes parts, ho pot també fer la darrera desena.. Hi hauria també encara un altre camí. Per què en el futur el jovent sense distinció de sexe no és cridat per a aquestes tasques necessàries i d'altres de similars? La feina no avergonyeix, tampoc quan consisteix en enllustrar sabates, tal com ja han experimentat molts oficials de nissaga, quan els deutes els han fet fugir als Estats Units i allà han esdevingut servidors domèstics o enllustradors. El senyor Eugen Richter es permet fins i tot en un dels seus pamflets de col·locar la qüestió dels enllustradors de sabates com la causa de la caiguda dels “canceller socialista” i la destrucció del “futur estat socialista”. El “canceller socialista del regne” refusa precisament d'enllustrar-se ell mateix les sabates, i això és la seua desgràcia. Els contraris han gaudit força aquesta descripció, la qual cosa tan sols demostra la modèstia de les seves exigències davant d'una crítica del socialisme. El senyor Eugen Richter va haver de viure encara el dolor que no tan sols un dels seus propis companys de partit inventàs a Nürnberg no gaire després de la publicació del seu pamflet una màquina d'enllustrar sabates, sinó que també en el 1895 s'exhibís a l'Exposició Mundial de Xicago una màquina elèctrica d'enllustrar sabates, que realitzava aquesta tasca de la manera més perfecta. Així, l'argument cabdal que havien elevat Richter i Treitschke contra la societat socialista, mitjançant una invenció feta encara en la societat burgesa, era a la pràctica llençat pels cabells.

La transformació revolucionària de totes les condicions de vida dels éssers humans des de la base, i particularment també la de la posició de la dona, s'acompleix doncs ja davant dels nostres ulls. És tan sols una qüestió de temps, que la societat prenga amb les mans aquesta transformació a gran escala i accelere i generalitze el procés de capgirament i així participarà en tots els innombrables i múltiples avantatges sense excepció.


Notes d'August Bebel

(1) “L'ésser humà que ha exercit durant tota la vida honestament una activitat esforça fins als límits de la vellesa, no hauria en l'ancianitat de dependre de la cura dels seus infants ni de la societat burgesa. Una ancianitat independent, despreocupada i sense esforç és la paga més natural pels esforços continuats en els dies de força i salut." v. Thünen, L'estat aïllat. Però què es veu en la societat burgesa? Milions veuen amb terror l'època en la que, envellits, els llençaran al carrer. I el nostre sistema industrial fa envellir les persones prematurament. La tan famosa pensió de vellesa i invalidesa de l'Imperi Alemany és tan sols un substitut escàs, cosa que admeten fins i tot els llurs defensors més ardits. Els llurs pagaments assistencials són encara molt més insuficients que les pensions que garanteixen els municipis a la gran majoria dels funcionaris retirats. <=

(2) “Que això és de fet així, ho constaten proves experimentals que reporten recentment dos investigadors italians. S'investigà el metabolisme d'una població que des de temps antics vivia exclusivament d'una dieta vegetal. Una d'aquestes poblacions rurals, que vivia en condicions econòmiques precàries, la trobaren al sud d'Itàlia, els Abruzzos. La llur alimentació consisteix en farina de blat de moro, verdures i oli d'oliva. No prenien gens de llet, formatge, ous. La carn arribava a taula tan sols de tres a quatre vegades l'any. Ara, experimentalment, se'ls forní de carn els àpats, i de fet durant 15 dies cada persona rebia 100 grams de carn i durant 15 dies addicionals 200 grams. Es mostrava 'que el procés d'assimilació – és a dir, l'absorció dels aliments en el canal alimentari – esdevenia molt més favorable. La gran pèrdua descomunal de nutrients, que el cos deixava sense utilitzar, disminuïa de manera considerable. No tan sols s'absorbia l'albúmina animal recentment afegida, sinó també els nutrients vegetals que l'acompanyaven eren utilitzats de forma molt més completa. Això encara més remarcable quan una dieta gairebé exclusiva de blat de moro, que conté molta cel·lulosa, és de difícil digestió”. Dr. med. A Lipschütz, Eine Reform unserer Ernährung? "Neue Zeit", 27. Jahrgang, 1. Band, S. 915. <=

(3) A Lipschütz, a.a.O., S. 914 bis 915. <=

(4) “La nutrició rural és gairebé exclusivament vegetal amb una addició menor de substàncies animals. La carn rarament apareix en els àpats de pagès. Avui ningú no pot negar que hom pot viure completament també d'aquesta manera. És més, la dieta exclusivament vegetal, que amb una selecció acurada pot oferir també el guany d'una gran diversitat, és compatible amb el benestar. Però es fa patent com en tots els continents apareixen demandes diferents, i l'alimentació popular senzilla del camp hom l'abandona per uns plats d'ingredients i aliments més saborosos, i això es correspon a la cuina amb carn utilitzada de centenars de maneres. Aquest tendència a la modificació de la dieta la veu hom a tot arreu, i com desapareix la senzillesa de costums, hàbits, tasques populars, de forma que també es combaten les antigues formes d'alimentar-se. Aquest transformació es fa patent en tots els països; també al Japó, on abans dominava una dieta nacional particular, la dieta europea desplaça el vell règim, i la marina ha introduït des de llavors la nova dieta, perquè aquesta és més beneficiosa i s'ha demostrar millor per als treballadors en servei. Hi ha un esforç general per impulsar aquesta dieta, més concentrada, més rica en greixos i més saborosa." M. Rubner, Volksernährungsfragen. S. 31 bis 32. Leipzig 1908. <=

(5) L'assimilabilitat dels aliments pels individus és decisiva. Niemeyer, Gesundheitslehre. <=

(6) Heinrich Heine, Deutschland, ein Wintermärchen. <=

(7) De 2.521 habitatges erigits l'any 1908 a Wilmersdorf tenien:

Calefacció central

1.001 o 59,71%

Subministrament d'aigua calenta

1.375 o 54,46%

Llum elèctrica

1.288 o 51,09%

Cambres de bany

2.063 o 81,83%

Elevadors

699 o 27,73%

Aspiradors

304 o 12,06%

El gas arribava a tots els habitatges.

A Berlín i rodalies existeixen també ja diversos edificis amb una gran cuina única. En la cuina comunitària es preparen els àpats per a tots els residents de l'edifici. Així la societat burgesa porta ja en tots els àmbits la llavor per la transformació socialista de la societat: “La ciutat jardí del futur tindrà al costat de la Casa Comunal, amb les centrals de gas, electricitat, calefacció, les escoles i les sales de reunions també la cuina central a disposició de tota la comuna. No és doncs impossible que les vies per les quals passen els cables de la llum i els tubs de calefacció s'amplien justament perquè hi circulen els menjars amb petits vagons automàtics, de manera similar a com es transportarà la posta per camins elèctrics subterranis entre les oficines centrals de les grans ciutats, directament amb la comanda telefònica feta des dels habitatges. Això és força menys feixuc i força més fàcil que la solució del problema de volar que encara no fa gaire semblava tan utòpica”. E. Lilienthal, Reform der Hausarbeit. Dokumente des Fortschritts, Heft 9. 1909. <=