POLÍTICA VOL DIR PEDAGOGIA



RAFAEL CAMPALANS




PREFACI DE L’AUTOR

A la joventut socialista, a la qui està encomanada la misió de construir una Catalunya políticament lliure i socialment justa, al servei dels més alts interessos humans.

Un venturós tombant

Arribem ara els catalans a un venturós tombant de la nostra història. Venturós no pas pel que creuen alguns esperits simplistes, sinó, justament, perquè és ple d’exigències, de deures i de responsabilitats. L’Estatut autonòmic que ara anem a implantar, tot i la seva patent migradesa, és la fita crucial que assenyala la partió dels camins. L’inconscient esforç de Catalunya per esvair-se com a poble—és a dir, per desaparèixer en el món de les cultures—estava fracassat ja fa cent anys, a desgrat del total abandó de si mateixa, en el punt i hora que per tot Europa es constituïen els Estats moderns amb la renaixença de les velles nacionalitats. El procés del retrobament del nostre poble—ben al contrari del que creuen, amb la major bona fe, selectes esperits de Castella—no ha estat fins ara cap manifestació d’encongit particularisme, sinó, precisament, una impulsió vital de sentit contrari, com crec haver demostrat en altres bandes.

És veritat que, pel qui sàpiga projectar-se en el futur i esguardar l’instant que passa a la distància necessària per poder copsar una espaiosa perspectiva històrica, el fluir dels esdeveniments se li mostrarà talment com informat per un determinisme anàleg al que sembla regir les lleis del món físic. Però és cert també que els homes d’avui ens trobem com per obra de miracle—el miracle del nostre 14 d’abril—, abocats de sobte a la darrera d’aquelles tres etapes morals—diferenciació, afirmació, emulació, o en altres termes: romanticisme, nacionalisme i socialismeque crec que cal distingir en el modern desvetllament de Catalunya, com en tots els autèntics processos de renaixement nacional.* Pròxims encara els dies en què la veu del nostre poble es feia sentir tan sols com un plany romàntic (moment líric), i tot just a mig camí de la nostra feixuga represa de consciència, en el lent deixondiment d’un somni multisecular (moment èpic), hem de llençar-nos des d’ara a la més audaciosa aspiració universalista.

Es liquida així avui—o s’ha de liquidar—tota una època del catalanisme. Però entrem ara en el període d’interès major: aquell en què la vibració catalana haurà de manifestar-se com una alta, plena i pura embranzida vers la universalitat—a través de la República que acabem de donar-nos—per tal que la nostra terra pugui ocupar un lloc dignament entre els pobles que empenyen el progrés de la humanitat, en la lluita incruenta del pensament i de la ciència. Arribem ara a l’hora dels constructors dels pobles, a l’hora dels pedagogs, a l’hora del socialisme. Amb les nostres obres de demà haurem de justificar les nostres paraules d’ahir. I ens caldrà demostrar que no reclamàvem uns drets i unes llibertats per tancar-nos dins la closa esquifida del pairalisme folk-lòric i per desentendre’ns del món, ni simplement per vegetar a l’ombra i viure amb major platxeri. Sinó que reclamàvem uns drets per tal de poder complir els nostres deures humans i que exigíem unes llibertats per tal d’ascendir a la categoria dels qui són aptes per dur la càrrega feixuga de la pròpia responsabilitat històrica.

Els perills de l’hora

Som ara al moment dramàtic del renaixement català. L’hora és plena de perills, d’ordre intern els uns i d’ordre extern els altres; exòsmics i endòsmics, podríem dir. Entre els primers hi ha el que he assenyalat suara—que reclama la nostra col·lectiva superació—i el que pervé de l’aiguabarreig de valors polítics i de demagogs primaris, inherent a totes les convulsions revolucionàries. Tothom sap quina ha estat—des de la tarda del 14 d’abril—la clara i neta actitud dels homes de la U.S.C., que les duríssimes i tràgiques lliçons de recents esdeveniments posen de relleu. Catalunya ha pagat massa car el que la nostra veu no hagués pogut tenir influència rectora i no fóra ara discret que vulguéssim gloriejar-nos de què els fets ens hagin donat la raó més aviat del que hauríem volgut. En les hores tèrboles dels canvis de règim—mateix en el camp revolucionari que en el de la reacció—són inevitables les actituds sectàries dels arrivistes i dels agitadors vulgars i hi ha sempre el perill de què s’encomani a la generalitat llur accent demagògic i la mesquina visió dels que sols saben veure l’ideal a través dels partits, quan, en aquest tombant de la nostra història, caldria que tots—amb un generós esguard de les coses sub specie aeternitatis—aprenguéssim a considerar els partits a través de l’ideal. No és l’èxit fugisser d’unes o altres cledes polítiques ni la glòria efímera d’uns noms moridors allò que importa. Ens cal ara una ambició més alta: l’encert de les plasmacions conjuntes del nostre poble, la generositat humana de les cristal·litzacions permanents de la nostra ànima col·lectiva, el camí avançat en l’eterna ruta vers l’Ideal inassolible.

Entre els perill d’ordre extern, els més greus deriven d’un fet que de moment no té remei: l’estructura unitària que s’ha volgut donar a la República i la limitació de la nostra autonomia. Organitzada la República federativament—com propugnàvem nosaltres—, Catalunya, de faisó automàtica, hauria tingut en els òrgans del Govern Federal l’instrument adequat i directe per integrar-se i projectar-se dins la totalitat de la vida espanyola. Avui, l’estructura estatal i les circumstàncies anecdòtiques de la mecànica política, conspiren conjuntament per recloure el nostre poble dins d’ell mateix, i ens caldrà un doble esforç per no abandonar-nos a la còmoda i mesquina posició del «cadascú a casa seva». Sobretot, quan hora de casa és molt fàcil que hi trobem més gestos de protectora superioritat paternal que no pas de respectuosa comprensió fraterna, i més posats esquerps que no pas braços acollidors.

Un fracàs parlamentari

El residu de llibertat que queda al marge de l’Estatut, sobretot pel que fa als dominis cultural i econòmic, ens farà caminar lligats de mans i peus i caldrà als homes del Govern català—que avui tenen la nostra confiança—una magnanimitat i un tacte extraordinaris per tal que les amples zones de fricció subsistents entre el Poder central i la Generalitat no siguin niu de recels i font de tivantors que obstaculitzin la necessària obra conjunta i facin recular a una època eixorca d’antagonismes i esgarips patrioters, aquells sectors de pobles més propensos al momentani abrandament passional davant l’anècdota que no pas al contingut entusiasme constructor del qui sap atalaiar el futur serenament. Els homes de la U.S.C. no ens hem cansat mai—ací i allà—d’assenyalar els perills de les solucions intermitges. Però un deure de lleialtat amb aquells que han estat lleials amb nosaltres ens obliga ara a desbrossar els camins de la República. Per tal de millor servir els interessos d’Espanya i els de Catalunya, nosaltres extremarem en el Parlament de Madrid les nostres exigències reivindicadores. Volíem establir una fórmula prou flexible per resoldre d’una vegada el nostre problema cultural. Volíem alliberar la nostra joventut de la terrible obsessió d’un plet polític—que ha aclaparat l’existència dels homes del meu temps—per tal de deixar-li l’esperit lliure per vibrar amb les inquietuds universals. Volíem, en fi, assegurar la liquidació d’una època del catalanisme—l’època idíl·lica dels llacets, de les cançonetes i de les galindaines folk-lòriques—per obrir pas al Socialisme. No ens fou possible als homes de la U.S.C. aconseguir el nostre noble propòsit, però ens queda la tranquil·litat de consciència d’aquell que no ha planyut cap esforç. D’una banda, l’actitud clara, franca i carregada de raó que nosaltres aconsellàvem de Madrid estant—i l’èxit de la qual jo tinc per segur—no fou acceptada per la majoria del grup parlamentari català (per pusil·lànimes o tristos motius oportunistes que no és l’hora de dir), tot i havent trobat l’adhesió, que em plau declarar, de prestigiosos amics de l’Esquerra. I no vull retreure ara conegudes lleugereses pre-estatutàries que—sense modificar per res, és clar, la justícia de la nostra causa—introduïren un handicap molt dur en la nostra tasca a les Corts. De l’altre costat, cal no oblidar tampoc que el Govern de Madrid no regeix cap República ideal i que en tot moment s’hagué de moure operant amb els ciutadans que té a mà. Evidentment, no podem exigir a l’«home del carrer» d’enllà de l’Ebre—quan el primari de cap ençà presenta anàlogues falles—la mateixa amplitud de visió que han demostrat tenir alguns comptats elements de les seleccions socialistes, republicanes i fins conservadores, ni podem fer retret als pobres analfabets que ens ha llegat la monarquia si els enemics del nou règim els han fet servir de comparses inconscients per llurs vils maquinacions.

Ens cal una visió magnànima

Com que de moment el mal no té remei, hem d’envisatjar la situació amb un esforç magnànim considerant que—si el catalanisme sap superar-se com cal—la cosa no ofereix, avui per avui, massa gravetat i que farien una mala obra si no volguéssim reconèixer el pas de gegant fet en el camí de les nostres reivindicacions. Bastarà un senzill exemple per demostrar la raó d’aquesta tesi: Ni la Constitució ni l’Estatut reconeixen avui a Catalunya el dret a federar-se amb les regions germanes: València i Mallorca. Certament, des del camp dels principis, això és d’un antiliberalisme revoltant. Pràcticament, en canvi, no té cap importància: encara que el dret hi fos reconegut ens manca avui als tres pobles catalans la capacitació necessària per a poder-lo fer efectiu. El mateix passa amb totes les altres llibertats que no ens han estat encara reconegudes. No és la romàntica declaració d’uns drets il·lusoris el que realment importa, sinó l’assoliment de la plena capacitació per exercir-los. Quan la poncella és prou madura, esclata tota sola, sense necessitar permís de ningú. Quan la capacitat hi sigui, el reconeixement vindrà de més a més, d’una manera automàtica, igual pel que fa als nostres drets col·lectius que als nostres drets individuals. Tenim feina tallada per dies, heus ací el que ens interessa. A mesura que l’anem enllestint, si la sabem fer com cal—i en sabrem—se’ns aniran obrint fatalment tots els camins necessaris. Tot depèn de què, des d’un pla de realitat, sapiguem posar-nos des d’ara a la feina com si anéssim a l’edificació de la nostra autonomia integral. Es la nostra obra d’avui allò que haurà de decidir-ho tot. Caminar és el que importa. Les llibertats complementàries que demà ens calguin ens seran donades per afegidura. Basti’ns ara com ara el saber que, segons la paraula de Jaurés, els nostres drets no poden prescriure mai i que, si el nostre poble segueix una evolució progressiva, no s’aturarà en el camí de les seves reivindicacions fins que sigui assolida la plentitud dels seus ideals, puix fins aleshores no podrà Catalunya servir plenament, amb íntegra dignitat, els interessos de la República i els més alts interessos humans.

El que no veuen els socialistes castellans

He parlat ja tantes vegades del mal que ha fet a la nostra terra la polarització dels nostres intel·lectuals entorn d’un problema d’ordre polític—com el plet de les nostres reivindicacions col·lectives—que gairebé em dol tenir d’insistir. Però ho exigeix la transcendència socialista de l’hora present. La majoria dels nostres companys de terres castellanes—i molts dels mateixos capdavanters del P.S.O. d’Espanya—no han comprès encara que l’autonomia de Catalunya era una condició prèvia per l’espandiment del socialisme català. No s’han adonat encara de què a casa nostra—on tantes coses fallen terriblement—tenim, en la massa del nostre proletariat, una matèria prima plena d’iniciatives, amarada d’esperit col·lectiu i amb un sentit formidable de la pròpia dignitat, és a dir, de qualitats excepcionalment favorables per l’esponerós arrelament de la democràcia social. No han vist encara que (així com la faca sevillana és coneguda a França amb el nom de couteau catalan, per l’atzar de la frontera d’introducció), el pretès comunismo libertario de Catalunya és una monstruosa fruita exòtica; és—com el tracoma—un producte importat per infeliços declassés i manobres de pic i pala, procedents de les zones hispàniques més endarrerides i depauperades. No han entès encara que la caòtica situació de la nostra organització obrera només troba una explicació suficient i total en la subsistència del nostre problema polític: d’una banda, per la multiforme acció intoxicadora del terrible cranc social de terroristes i agents provocadors, facturats des de Madrid amb patents de corsari per ofegar amb criminals i insensates agitacions de caràcter social el dinamisme polític de Catalunya, que els homes del vell règim sabien incompatible amb els interessos dinàstics. De l’altra, per l’absència—deguda al mateix problema polític—d’un estol d’homes de professió espiritual, prou nombrós per projectar la pròpia consciència sobre les masses treballadores, per tal de donar una generosa traducció humana a llurs informulats impulsos, de guiar-les vers les pròpies virtuts i de posar en valor aquest inesgotable tresor de bondat i d’abnegació que estotja el cor del poble. No s’han fet càrrec encara—després d’una experiència de trenta anys terriblement alliçonadora—d’aquesta veritat elemental: que, igual que passa a tots els altres pobles de la terra, el socialisme de Catalunya té d’ésser obra de nosaltres mateixos.

La turpitud de les dretes

La supervivència de sectors sindicals controlats per l’anarquisme més estantís i eixarreït i la manca d’un gran partit socialista obrer són dues circumstàncies que donen al nostre poble—com a poble industrial—un to netament infraeuropeu. Ara que podem començar a endegar la nostra autonomia, és indispensable que tots els obrers, que tots els homes d’espiritualitat socialista—i fins el veritables liberals—sàpiguen superar-se per tal de deixar en segon terme les qüestions polítiques i posar damunt de la taula la magna qüestió social. Mentre no hàgim apurat la mesura del contingut autonòmic de l’Estatut, ens interessa a tots donar, provisionalment, per resolt el nostre plet polític. Es segur que els reaccionaris d’ençà i d’enllà de l’Ebre trauran forces de flaquesa per tornar a enverinar les coses, a fi de poder mantenir la nostra intel·lectualitat i les joventuts de la menestralia en la cleda innòcua del pairalisme xoví. Mentre aquestes s’entretinguin esgargamellant-se amb crits de «¡vista Catalunya!», el sector cavernari de la burgesia podrà becainejar tranquil·lament i pair sense noses els àpats de mal profit. Fa anys que declarava jo la meva sospita de què certs anomenats catalanistes de dreta fessin un doble joc: enverinar les coses a Barcelona i cercar a Madrid el manteniment del statu quo. L’actitud adoptada envers nosaltres en aquests temps darrers per la premsa conservadora catalanista il·lumina el que dic com el batarell del sol. El seu mot d’ordre és contundent: «El Socialisme, heus ací l’enemic!». I tenen raó. Tota la raó. Però no fan altra cosa amb això que posar al descobert l’absurda ficció de llur «catalanisme a seques». Ens blasmen esgarrifats quan declarem pertànyer a un partit de treballadors i amb llurs mateix sectarisme denuncien que llur tòpic de la «unió sagrada» és un simple parany per servir uns interessos de classe. Amb l’urc propi dels saberuts definidors fan befa dels nostres ideals i es declaren sols aptes per fer de Catalunya un poble modern. Curiosa terra la nostra si llur pobre egoisme arribés a triomfar. Dels més apartats països, els turistes anirien a carrera feta vers aquesta absurda Catalunya dels nostres savis «congregants», per tal d’estudiar in situ la vivent paradoxa de l’únic dels pobles moderns sense la garantia de normal evolució que sols es pot atènyer avui en els pobles industrials quan la mecànica política està regulada per l’accent ennoblidor d’un fort partit socialista. El fet, però, no és per meravellar-nos. En general, tenim enfront aquells mateixos homes tan curts de visió que un temps pretengueren que la indústria catalana pogués desenrotllar-se sense l’existència d’organitzacions proletàries, sense veure que en perseguir, com feien, amb igual ferotgia el sindicalista d’idealitat generosa i al bretolalla d’atracadors, es donaven ells mateixos punició a llur turpitud, puix no feien altra cosa que llençar els sindicats a les mans tèrboles dels irresponsables grups clandestins.

El veritable plet polític

Cal, doncs, que tots els homes d’esquerra comprenguin aquesta veritat: Que el veritable plet polític de Catalunya d’avui està plantejat entre nosaltres, els socialistes, i els «pomells de joventut». El dia que les joventuts universitàries abandonin els esplais deliqüescents del «pomellisme patriòtic» i esmercin llurs lleures en la lluita per l’ennobliment i l’emancipació del poble, faran més per la pàtria catalana que no han fet tots llurs antecessors. El dia que els nostres intel·lectuals de bo de bo es posin en contacte amb el poble i al costat de les dolors del poble, és segur que les nostres organitzacions obreres prendran tot un altre aspecte. I quan els sindicats de Catalunya estiguin regits per homes responsables i amb veritable consciència societària s’hauran acabat per sempre els abusos i les vergonyes que tothom coneix. Pel socialisme, Catalunya ascendirà plenament a categoria de poble europeu i trobarà el camí lliure per a totes les llibertats, individuals i col·lectives, a mesura de la seva capacitació en catalanitat i ciutadania. Pel pomellisme, Catalunya podria recular d’un segle i acabaria, tot cantant l’himne carrincló i reaccionari d’«Els Segadors» i fent novenes a Sant Pancràs, veient com se li tanquen totes les portes i com perd una darrera l’altra les simpaties que la seva causa de llibertat ha despertat enllà de les fronteres.

L’exemple lamentable de la «dolça Polònia», sota la dictadura de Pildsudski, hauria de bastar per fer veure els enormes perills de l’hora a tots els homes del camp liberal. La «impaciència-catalanista»—en total desacord amb les realitats actuals de la nostra renacionalització—podria ésser causa d’una tremenda derrota espiritual de Catalunya. I aquesta desfeta seria molt més greu que no fou el fracàs—previsible—del moviment de Solidaritat Catalana. D’aquest ens en vàrem refer en vint anys. Per refer-nos de l’altra ens caldria pel cap baix mitja centúria. Ens trobem avui en una situació semblant—toutes proportions gardées—a aquella en què es trobaren després de la guerra gran les velles nacionalitats alliberades pel tractat de Versalles. Després de catorze anys, és molt difícil mantenir per la generalitat d’aquests nous Estats el total engrescament que per ells sentíem quan sofrien sota el jou de l’imperialisme estranger. Un d’ells, però, s’ha salvat fins ara amb tots els honors: Txecoslovàquia. I és que la jove república centreuropea, a l’hora crucial de l’alliberament, va saber reaccionar del complex d’inferioritat que provoca tota opressió autoritària, amb una compensació superadora de tipus comunitari—segons la terminologia de l’Adler—, és a dir, amb l’esperit d’emulació socialista. La generalitat dels altres pobles renascuts a la vida lliure han reaccionat, contràriament, cercant una compensació xenòfoba d’exaltació patriotera, tractant de rebaixar i de menysprear als altres i tancant-se, tots sols, dintre de casa, decidits a proclamar que llur melic sumari és el centre d’interès universal.

La nostra ruta

Tots els catalans tenim l’habitud d’invocar l’exemple de Suïssa, com espill de ciutadans que, pertanyents a diverses nacionalitats o comunitats de caràcter, no necessiten conllevarse amb fàstig per conviure fecundament dins un mateix Estat o comunitat de destí. Es molt just que reclamem dels altres pobles d’Espanya—i som lluny d’arribar-hi—el mateix mutual respecte que es tenen els que integren la petita república exemplar. No oblidéssim, però, que tant el ciutadà del cantó de Ginebra, com el del cantó del Tesí, com el del cantó de Zürich—satisfet plenament el dret sagrat a llur cultura autòctona—vibren amb el mateix col·lectiu ideal helvètic. Heus ací l’alt exemple de Suïssa que convé recordar també. Austries i Borbons feren el possible per desfer les Espanyes. Per nosaltres voldria en el demà la glòria d’integrar-les en la més germanívola de les federacions. Hem de portar al cor dels catalans, per tal de fer-los sentir l’imperatiu de l’hora, el convenciment de què hi ha una glòria molt més alta que el simple fet d’assolir unes llibertats. I és, el saber-se mostrar digne de les llibertats conquerides. No hem de permetre que l’autonomia pugui convertir-se, com pretenen alguns, en cap pintoresc estrenyecaps per becainejar beatament a la vora del foc. Hem de fer-ne, pel contrari, un folgat i normal abillament d’esport que ens permeti eixir de casa i llançar-nos ardidament per totes les rutes que van obrint els homes. Polònia o Txecoslovàquia. Feixisme o socialisme. Particularisme o Universalisme. Heus ací els dos únics camins que avui esperen les nostres passes. Si sabem seguir el darrer, demostrarem al món que Catalunya tenia raó. Si ens llancéssim per l’altre, donaríem la raó als nostres enemics.

El futur—com sempre—està absolutament a les nostres mans. Com ha estat dit, molt més important que no pas la invenció de la utopia—cosa que està a l’abast de qualsevol infant o de qualsevol anarquista—és descobrir la millor direcció del moviment que pot conduir-hi. Es fàcil cosa teoritzar idíl·licament sobre la Societat Futura i més fàcil encara exaltar les ànimes simples evocant l’eterna «imminència» de la Revolució Social. Però no ho és tant, mostrar una ruta raonable pel trànsit de l’avui miserable al demà somniat. A nosaltres, els socialistes, aquesta direcció ens sembla molt clara: Primer, consolidar i realitzar la democràcia política. Segon, posar el nostre poble en marxa vers la democràcia econòmico-social. I és que nosaltres sabem que sense una prèvia cultura de les masses—de dalt a baix—la democràcia esdevé un mite, i que sense la creció liminar d’una consciència socialista, tota edificació comunista resulta una pura ficció. Amb les rudimentàries formes socials prehumanes—abans del començament de la història—el comunisme era probablement una fruita espontània, d’una simplicitat enternidora. Potser ho torni a ésser un dia, tan simple i tan natural, si mai la humanitat arriba a l’hipotètic estadi de la post-història. El problema el tenim ara, en la nostra societat actual, integrada per aquesta admirable i contradictòria cèl·lula elemental que és l’home d’avui, i el seu debat tràgic entre la bèstia i l’angel. Mentrestant, ningú no podrà privar-nos del goig de la lluita de cada dia i de la victòria de cada hora damunt nosaltres mateixos. El socialisme, en posar com a més alta felicitat humana la que pervé de treballar per la felicitat dels altres, és avui la suprema escola de ciutadania.

Si el nostre poble té ara el seny i la humilitat necessaris per saber aprofitar les lliçons de la història veurà una cosa més clara que el sol: que el progrés de totes les nostres llibertats—conculcades encara per la tirania dels homes i per la tirania de les coses—és funció del progrés que en la nostra consciència faci la idealitat socialista.

L’hora té la greu solemnitat dels moments augurals. Catalunya es torna a incorporar a la història. Pensem tots en la nostra responsabilitat.

Barcelona, 20 de gener de 1933



* «Als joves», pàgs. 36 i 37; Barcelona, 1930