El mètode conceptual del saber, la comprensió de la ment, es determina per a resoldre tots els problemes de la religió i de la filosofia, a explicar la gran o universal inexplicabilitat dels fonaments i, així doncs, fa de la recerca el seu ofici, i retorna al coneixement una completa i indivisa relació detallada i empírica. Si entenem com a llei de la raó el fet que per a la seua activitat presuposa un material sensible, que requereix una causa, es fa superflu llavors la qüestió de la causa primera o universal. La raó humana es coneix llavors com a la primera i la darrera, com la causa concloent de totes les causes particulars. Si entem com a llei que la raó requereix per a la seua activitat unes dades necessàries, un punt d’arrencada, amb el qual començar, llavors s’ha de fet absurda la qüestió del primer inici. Si entenem que la raó desenvolupa una unitat abstracta a partir de multiplicitats concretes, que construeix la veritat a partir de les aparences, la substància a partir dels accidents, que tot es percep únicament com a part d’una globalitat, com a individu d’un gènere, com a propietat d’una cosa, llavors potser la qüestió de la «cosa en si», d’una realitat, que rau independent dels fenòmens, esdevé una qüestió desagradable. En breu, la comprensió de la manca d’independència de la raó ens lleva la pruïja de conèixer el coneixement independent com a racional.
Si bé ara les principals reflexions de la metafísica, la causa de totes les causes, l’inici de tots els inicis, l’essència de les coses, es fan qüestions menors amb la nostra actual ciència, si bé també els requeriments del present han depassat l’especulació, aquest bandejament pràctic no ha assolit, amb tot, els límits de les seues conseqüències. En la mesura que no s’entén com una llei teòrica que la raó requereix en tota pràctica un objecte donat pels sentits, hom generarà pensaments sense objecte, aquest mal hàbit de la filosofia especulativa, que vol coneixement sense barrejar-se amb cap objecte sensorial, que no puga fallar mai. Els nostres recercadors naturals ens mostren quelcom que és força significatiu quan es trasllades des d’objectes palpables als abstractes. El debat en qüestions de saviesa vital, de moralitat, la pugna quant a les maneres, el bé, el dret, el mal, mostra que hom ha arribat als límits de la unanimitat científica. Els recercadors més exactes abandonen en la vida social diàriament el llur mètode inductiu i es perden en l’especulació filosòfica. Com en la física envers les veritats físiques insensibles, envers les «coses en si», hom creu ací en la raó, la manera, el dret, el mal «en si», envers una relació vital absoluta, és a dir una condició incondicionada, que ací és el resultat aconseguit per haver introduït la crítica de la raó pura.
Coneixem la consciència, l’ésser de conèixer, l’activitat mental (segons la forma general) com a desenvolupament de l’universal a partir del particular, que és una descripció quan diem que la raó desenvolupa el seu coneixement a a partir d’oposicions. Sota determinats fenòmens de diferent abast i de diferent durada l’ésser es coneix en l’aparença, i l’aparença en l’ésser; sota requeriments d’urgència diferent es diferencia l’essencial, el necessari d’allò menys urgent i contràriament l’inessencial mitjançant la necessitat; dins de diferents grandàries es mesura el gran envers el petit, i el petit en vers el gran, en resum, les oposicions del món es mesures entre elles, mitjançant la comparació, que és l’essència de la ment. La forma de parlar anomena també instintivament conèixer com mesurar. Per mesurar cal una certa escala. Tan poc com podem conèixer objectes que siguen «en si» grans o petits, durs o tous, clars o tèrbols, podem assignar aquests predicats relatius sense la necessària escala, en base a la qual fer les determinacions, i així la raó requereix necessàriament d’una escala per identificar la racionalitat.
Quan troba irracional un comportament, una institució, un concepte, unes màximes d’altres èpoques, pobles o persones, es basa simplement en l’aplicació d’una escala invertida, perquè hom abstrau les precondicions, les relacions, en base a les quals difereix la raó aliena de la pròpia. Quan les persones difereixen en les mesures mentals, quan es distingeixen pels llurs coneixements, es relacionen mútuament com els termòmetres de Réaumur i de Celsius, on el punt d’ebullició d’un es marca amb 80, mentre que el de l’altra s’anomena 100. Una escala diferent és la causa d’un resultat diferent. En l’anomenada àrea moral manca aquell consens científic del qual gaudim en les matèries físiques, perquè ens hi manca l’escala consensuada, que en la ciència fa temps que s’ha acordat. Ço racional, bo, just, etc., hom ho vol conèixer sense experiència, sense l’ajut de l’empíria, especulativament. L’especulació vol la causa de totes les causes, la causa sense mesura; la veritat «en si», la veritat sense precondicions, sense escales; el bé sense mesura, la racionalitat sense mesura, etc., la desmesura és el principi de l’especulació, la incoherència il·limitada, és a dir la discrepància és la seua pràctica. Quan els membres de qualsevol religió positiva coincideixen en la moral, ho han d’agrair a la mesura positiva que els donen dogmes, doctrines i manaments els posa a les mans. Si volem conèixer d’altra banda a partir de la raó pura, es demostrarà la seua dependència d’una certa mesura mitjançant el coneixement impur, és a dir individual.
La mesura de la veritat o de la ciència en general és la sensibilitat. La mesura de la veritat física són els fenòmens del món exterior, la mesura de la veritat moral és la persona dotada requeriments. La forma d’actuació dels humans la donen les seues necessitats. La set ensenya a beure, la misèria ens ensenya a pidolar. La necessitat de viure en el sud és austral, la del nord boreal, domina espai i temps, pobles i individus, fa caçar al salvatge i llepar-se al gormand. La necessitat humana dóna a la raó l’escala per mesurar ço bo, co just, ço roí, ço racional, etc. Ço que es correspon a la nostra necessitat és bo, ço que la contradiu és roí. El sentiment corporal de les persones és l’objecte de la decisió moral, l’objecte de la «raó pràctica». En la diferenciació contradictòria de les necessitats humanes es fonamenta la diferenciació contradictòria de les decisions morals. Com que el burgès del gremi feudal prosperava en la competència restringida i el modern cavaller industrial ho fa en la lliure, perquè els interessos es contradiuen, es contradiuen les visions, i un troba racional amb raó la mateixa institució que per l’altre és irracional. Si la raó cerca una personalitat pura a partir de la qual determinar el mal, no pot res més que fer de la seua persona la mesura de la humanitat general. Si hom atribueix a la raó la possibilitat de posseir en ella mateixa la font de la veritat moral, hom cau en l’error especulatiu de voler produir coneixement sense sensibilitat, sense objecte. A partir del mateix error prové la visió que subordina la raó als humans com a autoritat, que sotmet els humans als requeriments de la raó. Fa dels humans un atribut de la raó, mentre que de fet la raó és inversament atribut dels humans.
La qüestió de si l’humà depèn de la raó o la raó de l’humà és igual a la qüestió de si el ciutadà és per a l’estat o l’estat per al ciutadà. En darrera i màxima instància el ciutadà té la primacia, i l’estat es modifica segons les necessitats dels ciutadans. Una vegada, però, que els interessos més dominants passen a l’autoritat estatal, llavors certament el ciutadà esdevé posteriorment dependent de l’estat. Amb altres mots això vol dir que la persona deixa que les circumstàncies dominen l’aspecte principal. Ofrena ço gran, total, universal, a allò menys importants, petit, particular; subordina la necessitat essencialment imperativa al desig luxós. No és la raó en general, sinó la raó d’un cos malalt o d’una bossa limitada, la que ens ensenya a renunciar als plaers corrompidors per la salut general. Les necessitats sensibles són el material a partir del qual la raó elabora les veritats morals. Sota unes determinades necessitats sensibles de diferent urgència o de diferent abast, cal separar l’essencial, la veritat de l’individual, i el desenvolupament de l’universal és la tasca de la raó. La distinció entre la raó aparent i la veritable es redueix a la distinció entre ço particular i ço universal.
Ens recordam que la raó per tal de poder ésser, actuar, i coneèixer en general, presuposa la sensibilitat, requereix d’un objecte concret, que coneix. Ésser és la condició o presuposició del coneixement en general. Així com la tasca de la fística és el coneixement de la veritut, la tasca de la saviesa és el coneixement de l’ésser racional. En general la raó de conèixer què és, així com la física ha de conèixer què és ver, i la saviesa què és racional. Així com la veritat amb la universalitat, la raó es relaciona amb la intenció, de forma que la racionalitat veritable és el mateix que la intenció universal. Hem vist abans que un fenomen de la sensibilitat no és ver «en si», sinó tan sols relativament ver, tan sols s’anomena ver o general en relació amb d’altres fenòmens de menor universalitat. Així, també en la vida humana no pot un comportament ésser racional o benintencionat «en si» - pot ésser benintencionat tan sols en relació amb un altre comportament l’objectiu del qual siga menys benintencionat, és a dir una mena de mala intenció. Com la veritat, la universalitat es troba en relació a un objecte particular, a una determinada quantitat de fenomen, dins d’uns límits concrets, en el marc dels quals és ver o universal, de forma que la raó o la bona intenció presuposa unes condicions concretes en les quals pot ésser racional o benintencionat. El mot s’explica en ell mateix: la intenció és la mesura de la bona intenció. Tan sols per a una intenció concreta es pot determinar la bona intenció. Primer cal concretar la intenció, després se’n deriva el comportament, de forma que serà més ampli, de més abast, més generalment realitzable, més racional, que un comportament menys intencionat, que serà irracional.
Per raó de l’anàlisi de la raó pura es desenvolupa la llei segons la qual tot coneixement, tot pensament, es relaciona amb un objecte sensible, amb una quantitat de sensibilitat, i és evident que tot allò que distingeix la nostra capacitat de distinció és una quantitat, i que pepr tant totes les distincions són únicament quantitatives, no pas absolutes, tan sols graduals, no pas essencials. També la distinció entre desraó i raó, és a dir entre la raó momentània o individual i allò pròpiament racional és, com totes les distincions, tan sols quantitativa, i per tant la irracionalitat es condiciona a la racionalitat i tan sols la raó incondicionada és irracional.
Si entenem que el coneixement en general requereix d’un objecte exterior, d’una mesura exterior, llavors ens abstindrem de voler conèixer la raó sense mesura o la raó estricta. Ens haurem de limitar, com sempre, a recercar també la raó en particular. De la formulació concreta de la tasca, de la limitació adient de la quantitat sensible que hem de conèixer, depèn el resultat concret, adient, segur, unànime del coneixement. És el moment, la persona, la classe, el poble concrets i per tant alhora la necessitat essencial, l’objectiu universal i dominant, i llavors la racionalitat o la intencionalitat ja no és qüestionable. Potser podem conèixer també tota la racionalitat universalment humana, però sota la presuposició que ens servim també de la humanitat universal i no de cap part particular com a escala. La ciència pot conèixer no tan sols la constitució corporal d’un individu particular, sinó també el tipus universal del cos humà, però també tan sols sota la condició que la capacitat cognitiva no contemple cap material individual, sinó un d’universal. Si la ciència natural divideix la humanitat sencera en 4 o 5 races, basada en les seues lleis fisionòmiques, en la realitat després hi haurà encara persones o grups que no s’hi deixaran incloure per les llurs característiques infreqüents, tot i que la presència d’aquesta excepció no supose cap falta contra l’ordre físic mundial, sinó tan sols una mostra de la multiplicitat de les nostres divisions científiques. Per contra, la visió dominant que qualsevol comportament és universalment racional o irracional topa en la vida amb una contradicció, quan creu que pot salvar el treball del coneixement a través d’acusar el contrari de violar el dret civil en l’ordre moral mundial. Per comptes de deduir de la presència d’exemples contradictoris la validesa limitada de la regla, hom adquireix mitjançant la foragitació de les contradiccions una absolutesa sense taques. Aquest és un bandejament dogmàtic, que ignora l’objecte com a inconvenient, però no hi ha cap coneixement positiu, cap saber profund, que es documente a través de la identificació de les contradiccions.
Per això la nostra si ens dedicam tasca d’identificar de la raó humana estricta, cal fer ús d’aquest predicat tan sols per a comportament que sense excepció són recercats per totes les persones, en tots els temps i sota totes les condicions — i en conseqüència sense contradiccions i en aquest sentit sense recórrer a universalitats indeterminades, com que físicament el tot és més gran que les parts, que moralment el bé contrasta amb el mal, que són coneixements tan generals, que per això són mancats d’importància i impracticables. L’objecte de la raó és l’universal, però l’universal és un objecte particular. La raó pràctica té a veure amb allò individual, particular, amb l’oposició a l’universal, amb coneixements determinats, particulars. En la física per conèixer què és tot i què és una part, s’examinen fenòmens o objectes concrets. Ço que moralment és el bé inequívoc i el mal, suposa per a la identificació una quantitat determinada, concreta i específica de necessitats humanes. La raó univerdal, que aplega les llurs veritats universals i eternes, és una fantasia de la ignorància, que sotmet el dret de la individualitat a unes cadenes insanes. La raó real i veritable és individual, tan sols pot generar coneixements individuals, que no són més universals que el material universal que hi subjau. Racionalitat en general és tan sols allò que reconeix tota raó. Si la raó d’una època, classe o persona vol dir racionalitat, i no es reconeix altrament el contrari, si la noblesa russa anomena institució racional la servitud i la burgesia anglesa ho fa amb la llibertat del seu treballador, llavors cap de les dues no és de forma estricta, sinó tan sols relativa, tan sols racional en un cercle més o menys restringit.
Per això és d’una alta importància que la nostra raó no siga en contradicció, no es permete una seguretat supèrflua. Si la raó és també l’objecte d’una recerca especulativa, matèria del món moral, ço ver, bell, just, roí, racional, etc., no ho és absolutament, no pot descobrir-se independentment, per bé que amb l’ajut de relacions concretes i sensibles, pot saber diferenciar relativament l’universal del particular, l’essència de l’aparença, la necessitat imperativa i el desig luxós. Fins i tot si assumim la creença en ço racional en si, i en conseqüència no som uns amics absoluts de la pau, podem anomenar la guera, encara en relació als interessos pacífics del nostre temps o de la ciutadania, com un mal insà. Fins que no desistim del viatge infructuós cap a la descoberta de la veritat en general, no sabem trobar la veritat local i temporal. Justament, la consciència de la validesa únicament relativa del nostre coneixement és la palanca més poderosa del progrés. La creença en la veritat absoluta posseeix en la seua visió l’esquema monòton de persones honestes i institucions racionals. Es contraposen per això a totes les formes humanes i històriques que no passen per la llur norma i condueixen a una realitat mental sense correspondència. La veritat absoluta és el fonament primitiu de la intolerància. Inversament, la tolerància sorgeix de la consciència de la validesa restringida de les «veritats eternes». La comprensió de la raó pura, és a dir la visió de la dependència general de la ment, és el camí veritable cap a la raó pràctica.