Totes els autors coincideixen en què, durant tot el desenvolupament primerenc de la humanitat, el comunisme, sense cap mena de propietat privada en els mitjans de creació de riquesa, prevalia com a ordre social. Això es pot resseguir des de les hordes nòmades i “classes” dels aborígens australians, els rudes “boiximans” d'Àfrica, les tribus semi-animals de Patagònia, a través de totes les formes de millora de la vida salvatge i de la barbàrie, fins els primers resplendors de civilització. Per petites i ineficients que siguen les eines i instruments i mètodes a disposició d'aquestes simples tribus per a la creació de riquesa, eren manipulades per cadascú i per al bé comú. La propietat privada, en qualsevol forma que donàs el seu posseïdor poder econòmic o social damunt dels seus companys, era desconeguda. Els aliments i altres necessitats per a la vida humana eren compartits entre els membres de la tribu segons les necessitats dels individus de la petita comunitat.
La natura apareixia necessàriament als nostres ancestres remots, tipus dels quals encara sobreviuen per a la nostra inspecció, i massa sovint com a joguines per a la nostra crueltat, com del tot inintel·ligible i ben incapaç d'ésser controlada per ells mateixos. Amb tot, saberen obtindre i utilitzar, sota el comunisme primitiu, i és clar que encara més posteriorment, productes naturals per a l'avantatge comuna tant de la terra com de l'aigua. La producció social o, en els primers dies, procurar-se allò que calia per a l'ús de la tribu, i la distribució comunal entre els homes, dones i infants tribals del grup eren la norma. Si resultava escassedat per la dificultat de trobar proveïments, o per qualsevol accident social o sotrac natural, i un membre en patia les conseqüències, llavors tots els altres membres patien una privació similar. Si, d'altra banda, hi havia abundància, tots i cadascun tenien una part per cobrir totes les necessitats.
No era una societat ideal la dels nostres ancestres més antics, certament. El canibalisme, per exemple, per repugnant que ens puga semblar, era de totes maneres un avenç respecte de l'existència atzarosa que el precedí. Calia carn i l'home menjava home. El gran invent o descoberta del foc, i per tant de la cocció, acompanyà o anticipà el desig antropòfag d'aconseguir aliment humà per al magatzem tribal i esdevingué una de les causes de guerra entre tribus contígües. Però les aportacions d'aliment així obtingudes, com la resta, bé fossen mortes o menjades tot seguit, o mantingudes vives com a reserva de carn per quan fos necessària, eren igualment béns comuns devorats pels membres de la tribu en grans festes. L'horror de l'antropofàgia de cap manera canviava el caràcter comunal del consum general; ni, en aquella etapa, la humanitat hi veia res més que allò que és natural en aplicar als homes les mateixes normes de desmembrament i absorció que ara exercim en relació a bous, ovelles o porcs, que llavors no eren disponibles.
Els membres d'una altra horda eren considerats peces de caça. Era completament moral esquarterar i menjar-se els cossos dels enemics morts o vius. Aquest gust per la carn, gratificat d'aquesta manera, era, de fet, part de l'ordre social, i naturalment ens produeix un prejudici envers tot el període durant el qual els nostres ancestres es consideraven els uns als altres, si eren nascuts en una tribu hostil, una especialitat creada per a la subsistència dels vencedors en la batalla. També ho és el costum de soterrar vius els ancians, encara practicat en algunes regions, i la destrucció dels infants femenins, que de manera similar es manté fins i tot entre pobles que han arribat a un nivell molt més proper a la civilització.
A mesura que la societat progressava, primer la pesca de mar i de riu, i més tard, en el curs d'incomptables segles, el cultiu del sòl oferiren fonts creixents de subministrament. Així els mitjans de subsistència dels homes gradualment esdevingueren menys incerts, i l'hàbitat de la raça humana s'estengué per tot el globus. Però arreu, com s'ha establert ara clarament, les mateixes formes o similars de vida comunal prevalien, modificades tan sols pels entorns naturals als quals els petits grups s'havien d'adaptar. Totes les combinacions de la humanitat, per tant, de les quals nosaltres mateixos formem una part, i d'altres que veiem al voltant nostre avui, creixeren a partir de les institucions tribals que ho tenien tot en comí. El llur progrés inconscient i infinitament lent avançà durant eres en cada continent. No hi ha res que ens mostre que cap porció de la raça humana haja deixat de passar per aquest estadi comunal. Al contrari, tota l'evidència disponible demostra que no hi hagué excepció a aquesta norma.
Amb prou feines es pot imaginar un sistema més conservador de vida social que el comunisme. Exigeix un gran esforç d'imaginació concebre fins i tot com el comunisme primitiu de l'horda es desenvoluà en el comunisme posterior i més ben fornit de la gens, tribu i combinació de tribus. Però com, una vegada establert, aquest comunisme tardà va poder trencar-se del tot és encara més difícil d'entendre. Gairebé tot instint i raó que pogués influir els éssers humans semblava afavorir la permanència de l'estat social existent, una vegada que s'havia assolit un cert nivell de benestar garantit. La feina necessària de tot el cos, quan el període havia passat, era realitzat pels homes segons com havia disposat el grup per costum basat en un acord mutu, i tots compartien el producte conjunt obtingut per la feina associada de tots els membres del grup.
En els estadis inferiors d'aquest comunisme, abans de la pesca, agricultura i petita artesania haguessen aparegut en el marc de la feina tribal, la vida era dura i la subsistència precària per a tots dos sexes. Com que també les dones realitzaven la totalitat, o gairebé, dels deures domèstics, tant en les tribus nòmades de caçadors per a la subsistència i els salvatges més sedentaris dins un hàbitat local, encara que fos temporal, s'assum que feien molt més que allò que els pertocava de l'esforç comunal i que haurien estat, durant el períodes inicials, poc més que esclaves maltractades dels homes. Però si consideram la porció relativa de dureses comunes i els riscos excepcionals i els llargs dies de passar gairebé gana patits pels mascles de la tribu, en el moment de desplaçar-se de localitat i la dependència de proveir-se d'aliments amb la cacera, veurem que cap desigualtat real de sacrifici ni càrregues indegudes i cruels foren imposades damunt les dones.
La forma comunal de producció i distribució, on tots i cadascun contribuïen a l'esforç conjunt per al bé general, i consumien, d'acord amb allò que necessitaven, a partir d'aquest estoc comú, sembla, doncs, haver estat un estadi inevitable de la societat humana de la qual cap raça no pogué escapar.
Entre aquests espècimens físics esplèndids de la humanitat com els indis nord-americans, els maoris de Nova Zelanda, les tribus illenques de Polinèsia, els zulus i massai d'Àfrica, els primers escandinaus i germànics, les gentes gregues i romanes, les poderoses tribus turanianes i semítiques d'Àsia, així com entre els pobles físicament inferiors que encara es troben l'interior de grans continents i grans illes, la vida comunal era l'única vida que podien entendre i dur a terme. Era la mateixa entre pobles com els peruans, els indis poble i els xinesos, així com els més guerres, els asteques, els semites i les hordes turcomanes.
Sota aquestes condicions de producció natural per a ús social i personal de tots i cadascú, i compartició equitativa dels resultats de l'esforç general, no hi havia antagonismes econòmics o socials de cap mena dins dels mateixos grups. L'interès de cada individu es fusionava, inconscientment però harmoniosa, en l'interès de tota la gent o tribu, i l'interès general acceptat per costum immemorial i instint hereditari tribal. Com que l'interès de tot el grup era alhora l'objectiu personal de cada individu del grup, era impossible separar un de l'altre. Tota la societat se sostenia plegada, i cada expressió de la seua existència i attitud, envers ella mateixa i els objectes externs, era col·lectiva i social, no individual i anàrquica. Els infants de diversos pares eren els infants de la tribu, i es consideraven la possessió més important. La indiferència al benestar general del jovent era inconcebible, fins i tot en l'infanticidi comès poc després del naixement. La mort era una qüestió menor; el deteriorament era traïció a la tribu. Una negligència i degradació tan completa de la vida infantil tan habitual en les grans ciutats civilitzades no podria ésser possible en una comunitat salvatge; la raó d'aquest contrast esborronador es troba en el fet que en un cas la solidaritat humana és una religió ètica material que afecta i controla tots els membres d'una societat petita però estretament vinculada; en l'altre cas no hi ha cap sentiment d'una responsabilitat conjunta i múltiple per a tothom i especialment per als infants. Per això infants mal vestits i mal nodrits són deixats a cura atzarosa de mares castigades per la pobresa, o la tutela encara més precària d'una caritat degradant.
Comunisme ordenat entre els salvatges: individualisme anàrquic entre persones civilitzades. Aquesta és la norma.
Així cada grup o combinació de gentes en la tribu, o més tard en la federació de tribus, era autosuficient, i actuava com a germanor comuna, les disposicions socials, sexuals i econòmiques de la qual per a l'existència comuna eren totes en un pla. Les capacitats de producció eren necessàriament ben petites, segons les nostres nocions. Però aquestes capacitats eren sota el control complet dels qui conjuntament les posseïen i aplicaven. No hi havia, i no hi podia haver, cap antagonisme entre home i màquina, o entre una classe i una altra, ja que durant el període realment comunal no hi havia classes en el nostre sentit. Dins de la gens i la tribu regnaven permanentment la pau i la bona voluntat mentre prevalia la igualtat comunal; encara que quan el cap, o senyor de la guerra, es desenvolupà en un autòcrata irresponsable, i els sacerdots guanyaren influència, es cometeren horribles excessos dins les mateixes tribus, fins i tot mentre encara existia comunisme en la distribució, i abans que cap acumulació de riquesa en mans privades hagués esdevingut possible. Per relativament trivials que fossen els mitjans de crear i obtindre articles de necessitat, eren suficients en un estadi prou primerenc de desenvolupament, quan tothom col·laborava i ningú romania ociós, per fornir un nivell raonable de confort per a tot el grup, segons les llurs idees de benestar. A més, aprengueren per experiència a preparar-se fins un cert punt per a període d'escassedat en aïllar fonts conegudes de subministrament sota la prohibició tribal i religiosa d'ús immediat, o atresorant aliments en els climes on era possible aquesta preservació.
Amb tot, aquests mateixos grups, tan pacífics dins d'ells mateixos, eren generalment fortament hostils a tots els altres grups contigus, fins i tot quan no hi havia cap disputa real sobre territori o cap pressió aparent que fes necessària la consecució de captius per menjar-se'ls. Aquesta bel·licositat, de fet, és encara duta a terme on semblaria que no hi hagués cap motiu present de conflicte, i pot prendre's doncs com una pervivència dels temps que les causes d'hostilitats intertribals eren múltiples, exactament com el canibalisme era practicat com a ritus religiós molt després que el consum de carn humana deixàs d'ésser un costum habitual.
Aquelles tribus comunals han sobreviscut fins els nostres dies; encara existeixen (24) en major o menor integritat, i han contribuït enormement, degut a les investigacions curoses i precises d'antropòlegs i sociòlegs moderns, al nostre coneixement de la vida, hàbits, costums i relacions sexuals dels nostres progenitors ancestrals del passat remot. Ha passat el temps que aquests representants minvants de la gran i universal època comunal antiga eren considerats bé com a relíquies de l'edat daurada de la humanitat, o eren assenyalats com els descendents de la parella primitiva del Paradís. Són ara reconeguts, per dir-ho així, com els fòssils vivents d'estrats successius en els llargs annals de l'evolució humana. D'ells podem aprendre per experiència real com d'alt s'alçaren els éssers humans en l'estadi comunista de creixement per damunt de qualsevol altre mamífer, i com de meravellosos – malgrat tots els desavantatges – són els serveis que els llurs propis precursors de períodes històrics lliuraren a les generacions venidores de la nostra raça.
Cadascuna de les invencions i descobertes fundacionals de la humanitat, sense les quals hauria estat impossible un progrés addicional, es va fer durant aquest període comunal. Mentre examinam i reflexionam sobre cada avançament en successió, i considerar quina iniciativa, paciència, originalitat, geni individual i col·lectiu foren requerits per iniciar i desenvolupar els primers esforços de l'home per controlar, en un cert grau, aquella esfera incomprensible de la natura les diverses accions de la qual li semblaven ésser sota la gestió directa d'esperits bons i dolents – no podem menys que sentir un astorament desmesurat que aquells rudes i ineducats salvatges haguessen assolit tant sota aquelles circumstàncies, encara que se'ls donàs una infinitud de temps per acomplir el llur progrés. Ja que la durada del període no ofereix cap explicació del començament de cada canvi revolucionari en el mètode de producció, ni dels resultats obtinguts quan el canvi fou fet.
Els assoliments materials d'aquests comunistes primitius transcendeixen de lluny tot allò que el geni de la civilització n'ha deduït. Recordam quines dificultats havien de superar; no hi havia cap precedent de guia, cap triomf que encoratjàs, cap mètode demostradament fructífer que emprar. En tots i cadascun dels casos, des del primer intent a la victòria final sobre la resistència de la natura, el dubte penjava al voltant de tota la ventura, lliurat, no sabem com, a una successió innombrable de generacions. Quant de temps prengués als nòmades nus, amb la llur protecció atzarosa de fulles i branques, a inventar el bumerang, a adonar-se de l'ús d'argila assecada al sol per a l'erecció d'habitatges en una regió o d'escorça per a tendes en una altra, o wigwams amb pals o tapissos teixits en una tercera? La invenció i l'ús d'estris de sílex, amb la sorprenent destresa mostrada en la manipulació amb finalitats industrials, eren exemples tan notables del desenvolupament de l'home, l'animal manipulador d'eines, com qualsevol torn automàtic del segle XX mogut per vapor o electricitat. Pensau en la descoberta del foc i la seua aplicació al servei social de la nostra raça. Bé per accident o degut a un instint inconcebible d'una possibilitat no detectada, quin esforç aparentment inacabable per a un resultat problema fou quan els nostres ancestres remots entengueren que quan fregaven pals secs fins al punt d'encendre'ls i després preservar la flama així engendrada amb una cura incansable! La tradició manipulà la memòria d'aquest difícil començament i la renovació per tal que els focs continuassen cremant, sota condicions la santedat de les quals amb prou feines podem comprendre, seguí a través de les eres en les llars, fins i tot quan mètodes molt més fàcils ja feia temps que havien desplaçat l'esforç rude de les tribus més antigues.
Però el progrés de l'agricultura és encara més remarcable. No obstant conjectures ben enginyoses, som encara força perduts per explicar els estadis primerencs de la sembra i la collita. Riem quan sentim que alguns indis sud-americans menjaven les llavors que els donaven per plantar els missioners jesuïtes. Però per què no ho haurien de fer? Encara vivien en l'estadi accidental de l'existència humana. El gran els era un bé immediat. Quantes i quantes generacions, quin doll de segles, passen entre el salvatge gens calculador que posava les mans damunt d'allò que era comestible, tant se val com li havia arribat, i ho devorava amb fruïció, i la previsió del bàrbar comunista que havia après a soterrar la llavor en la seguretat confiada que mesos després derivaria un benefici immens de la seua contenció, prudència i preparació científica del sòl amb pals excavadors. Els consumidors immediats de les llavors, i els plantadors de les llavors, contents d'esperar les operacions de la natura per a una collita, semblen pertànyer a races diferents d'animals. Les llurs formes de producció eren completament diferents. Amb tot, socialment eren similars. Tots dos eren comunistes. Si fossem capaços de rastrejar acuradament aquest creixement de poder social humà des de la recol·lecció de fruites i nous, la recerca d'arrels i cucs, la mort d'animals amb bumerang – els primers egipcis empraven el bumerang – fins a llaurar i irrigar el sòl, hauríem anar lluny en resoldre tant com es puga resoldre del problema del progrés humà. Nyams, patates, panís, blat, civada, taro, tots ells resultat de cultiu intel·ligent, col·locaren la humanitat en un pla comunista on la manca sobtada d'aliments es féu rara. Per brutal que poguessen ésser els costums de la tribu, en cert sentit les primeres necessitats eren, en general, garantides.
Ho seria en endavant. La invenció d'aquell estri meravellós, l'arc i la fletxa, per a la caça i la guerra; la xarxa, la llança i la torxa per a pescar; escorça i fibres; la confecció i cocció d'argila; la domesticació d'animals salvatges; l'ús de motllos per ornamentar peces d'escorça i de fibres teixides; la fossa de metalls; la descoberta i desenvolupament de roda – totes i cadascuna d'aquestes invencions, simples i fàcils per a nosaltres avui, foren passes indispensables per al comandament de la natura per l'home, i són tributs a aquell esperit de progrés sota el comunisme, arribat de no se sap on, que fou la base de les grans obres d'art i d'indústria que ara veiem al voltant nostre. La intel·ligència col·lectiva harmonitzada dedicada a l'avenç dels fonaments de tota la societat industrial moderna.
En el riu i la mar el mateix. El bot, la pala, el rem, la vela, el timó, el bastiment, totes les canoes petits i grans, tots tingueren el llur origen sota el comunisme. Cadascuna alhora és una obra mestra d'enginy humà. La vela tota sola és un meravellós exemple d'inventivitat humana, emprada pels nostres ancestres per a locomoció en l'aigua des de fa eres. Quant de temps pot haver pres la descoberta i aplicació de la vela ens és naturalment desconegut: ço que importa és que fou assolida sota la institució de la propietat comuna gentil. És tan fàcil menysvalorar totes aquestes conquestes primerenques. Amb tot, fins i tot avui, en aquesta era de precocitat, amb tots els vents i onades d'herència i instint social que ens amaren, li costaria a un noi ben intel·ligent, que heretés totes aquestes aptituds, el creixement de centenars de milers d'anys, de dir tot d'una per què el seu veler, en creuar amb el vent bufant de carena, hauria d'anar cap endavant fins a l'altra banda del llac per comptes de virar sense remei a sotavent com, sense vela, faria sens dubte. Molts homes civilitzats que empren automàticament el timó romandrien confosos si haguessen d'explicar per què la pressió de l'aigua en una peça plana de fusta immersa en la popa del bot pot fer girar el vaixell en moviment en aquesta direcció o l'altra fins i tot si ha produït el mateix efecte abans amb l'ús d'una pala o d'un rem en una canoa. Amb tot, salvatges i bàrbars havien adquirit el coneixement i l'aplicació de totes dues importants millores mentre eren encara en l'estat comunista. Navegar i vogar tenia pocs secrets per a ells. Tot això fet a la mar és realment més remarcable que el progrés en la producció d'alimentars, la plantació i la producció d'alimentació, la plantació i cura d'arbres, o fins i tot que les obres d'irrigació dutes a terme per les mateixes tribus en terra ferma.
Per a la ment civilitzada, a més, que absorbeix, a través del costum, l'educació i l'ús persistent, a la idea que no res poder fer adults intel·ligents en el camí de la invenció excepte per a avantatge individual i guany privat, és encara més dur d'adonar-se que totes les passes essencials cap a un coneixement i cultura superiors foren empreses per persones desconegudes que mai no cregueren que tenien cap dret a un guany privat per la realització i aplicació de les llurs idees. Tampoc la tribu com un tot imaginava que cap propietat personal pogués existir en relació a terra que cultivaven conjuntament. Des del nòmada que rodava pel bosc i la plana a la recerca de nous, fruites, llimacs o preses de fàcil captura, fins al salvatge de bons i educats comportament o el bàrbar en el camí cap a la civilització, feina comuna, propietat comuna, ús comú d'invencions, distribució comuna de productes, naturals o cultivats, eren el costum; igualtat econòmica, norma invariable.
CAPÍTOL
II: Igualtat dins la gens