Bescanvi, moneda, usura i el creixement de la classe mercadera jugà un gran paper en el primer trencament del sistema gentil de la societat amb el seu comunisme i llibertat general, i en l’establiment d’una sèrie d’institucions polítiques basades en la possessió privada, no tan sols d’objectes personals, sinó de parcel·les de terra que anteriorment eren posseïdes i cultivades per la gens. L’origen del bescanvi entre tribus i les llurs gentes amb altres tribus i les llurs gentes fou similar a tot arreu. Ço que he anomenat la pràctica del furt permissiu – una petició d’un article desitjat d’un cap tribal a un altre, que per costum mai trencat no es podia refusar – o bescanvi tribal a través d’un agent reconegut entre grups àmpliament separats, es desenvolupà en un baratada més o menys sistemàtica. Aquesta baratada s’hauria de trobar entre les hordes nòmades de la forma més antiga de salvatgisme organitzat, com els aborígens australians. Bescanvi d’excedents que podrien existir en una hora per articles necessaris d’ús o decoració per una altra hora assolit entre aquestes hordes, com s’afirma, fins al punt que l’agent del bescanvi primitiu rebia privilegis especials, en passar d’una horda a l’altra, per tal de facilitar-li la realització de l’objectiu comú. Amb tot, aquesta forma rudimentària de bescanvi era tribal, o comunal, encara que es pogués realitzar a través de caps electes o hereditaris o d’altres agents tribals.
Aquesta baratada de productes per productes, sense cap mitjà de bescanvi de cap mena per igualar el valor dels articles desitjats, i per tant bescanviats, en totes dues bandes del comerç tribal, es pot observar entre salvatges i bàrbars fins a la nostra mateixa època. Baratada d’aquesta mena ha estat la norma entre homes blancs i tribus salvatges per tot el món. El regateig, per augment o disminució, de les quantitats oferides entre els negociants continuava fins que totes dues parts eren satisfetes. Com entre les tribus salvatges o bàrbares que així bescanvien, la bona fe era la norma; i fins i tot els homes blancs eren, no infreqüentment, honestos en els primers estadis d’aquestes transaccions encara que el comerç era amb béns propis que, en aquestes condicions socials, tenien poc valor intrínsec en el llur mercat comparats amb els articles oferts pels nadius. En aquesta baratada primitiva, també, hi havia poc espai per aquell art cultivat de l’adulteració i engany que és un tret tan marcat del comerç civilitzat. L’absència d’un mitjà de bescanvi reduïa tota la transacció a un estira-i-arronsa elaborat per part de les tribus implicades. Però la baratada contínua genera aviat un mitjà de bescanvi com a instrument de conveniència. Ací, de nou, podem admirar l’enginy dels nostres ancestres comunals que arribaren a allò que sembla un mètode altament refinat de facilitar transaccions entre pobles el sentit de la propietat privada dels quals encara no s’havia despertat. Aquest medi de bescanvi, abans i després de la introducció de l’esclavitud, sembla haver començat en la forma d’articles d’ús o decoració fàcilment transportables i transferibles, com a closques, balenes, collars d’abaloris, peces de coure o pells, paquets de te, peix assecat i similars. L’ús habitual d’aquests objectes com a mitjans reconeguts de bescanvi en amplies regions era comú; i es pot observar com alguns en l’actualitat realitzen funcions similars.
No hi ha res que demostre, però, que l’ús d’aquestes peces en el comerç conduïssen a l’atresorament per individus, o comportassen cap dominació econòmica o social per un individu, o conjunt d’individus, o casta, per damunt d’altres membres de la comunitat. El mitjà de bescanvi era emprat tan sols com a mitjà de bescanvi. Articles d’ús o decoració eren bescanviat per tantes petxines o peces de coure, i aquestes mateixes petxines o peces de coure eren despreses de nou per aconseguir diferents articles desitjats d’altres tribus. Atresorar amb l’objectiu d’atresorar més era desconegut; encara que l’acumulació accidental era possible i que poguessen tindre lloc juguesques o sortejos entre individus que tinguessen una font del mitjà habitual de bescanvi a les mans. Però no hi havia encara cap aplicació d’aquestes reserves amb l’objectiu de més acumulació o dominació social. Eren emprades pel comerç i tan sols pel comerç.
Bestiar aplegat en grans ramats, de propietat tribal, semblen haver donat per primera vegada a l’Hemisferi Oriental un excedent constant per al bescanvi per comptes d’accidental. Aquest excedent, en la forma de formatge, pells, banyes, constituïa articles desitjables per a grups humans en un estadi inferior de desenvolupament. A mesura que la propietat patriarcal superava la propietat gentilícia, i l’esclavitud contribuïa a estendre la mida dels ramats, el bescanvi es va fer continu i sumava enormement a la riquesa i fins i tot al luxe dels propietaris de ramats. Però ara, quan el bescanvi pren una forma econòmica, la vaca mateixa i el bou de l’arada, una vegada plenament crescut, figuren per tot com a unitats de bescanvi. Aquest desenvolupament trigà molt en arriba; fou també de llarga durada i d’abast ben ample. La vaca, en particular, constituí durant molts segles el mitjà principal de bescanvi entre les poblacions d’Europa i Àsia. Ací de nou l’acumulació de vaques i bous en ramats com més va més grans, mentre augmentava enormement la riquesa dels llurs propietaris i els permetia de mantindre cossos tant de pastors lliures com d’esclaus, no els posava en cap posició de dominació econòmica per atresorament i usura. Vaques i bous com a mitjans i unitats de bescanvi eren emprats únicament per acomplir aquella funció social, en l’estadi primerenc del creixement del comerç, igual com les altres unitats que ho havien estat abans, i de forma contemporània – és a dir, per facilitar la transferència d’articles útils i objectes de luxe. Els valors de bescanvi d’animals eren establerts a grans trets des de la vaca en avall, en una sèrie d’equivalents que variaren ben lleugerament durant llargs períodes. Així una vaca era l’equivalent de dos bous d’arada, o deu ovelles, i després per tot el domini d’articles que entraven en aquest bescanvi generalitzat. La universalitat del bescanvi damunt la base de la unitat-vaca es pot traçar íntegrament. L’or, que fou descobert, refinat i emprat pels homes molt abans que l’argent, primer complementà i després, a mesura que avançaven els canvis socials, substituí molt gradualment el bestiar com a principal medi de bescavi. La quantitat d’or a disposició de les tribus en els estadis superiors de barbàrie, així com d’individus en les primeres passes cap a la civilització, excedien de lluny les quantitats habitualment admeses en raó de la raresa suposa d’aquest metall preciós en aquells temps. Però l’or mateix fou originàriament admès com a representant de valor, i emprat com a mitjà de bescanvi de productes en tots els mercats en referència al seu valor en relació a la vaca. I l’estàndard d’or com aquest mitjà, així establert, esdevingué tan general com el mateix estàndard de bestiar. És a dir, fou constituït i regulat, pel que fa a l’equivalència de valor a efectes bescanvi, respecte vaques i bous, que formaven la base i criteri d’aquest valor bescanviable: no fou l’or en primera instància que decretà el valor de vaques, bous, ovelles, etc., sinó vaques i bous que decidiren el valor de l’or.
Tan clarament fou aquest el cas que fins i tot la moneda du evidència del seu origen en els primers noms derivats del bestiar. La preeminència del bestiar en antigues estimacions de valor es mostra pel fet que, fins i tot en els primers dies de Roma, els registres de pagament d’impostos en moneda es feien, no per la superfície de terra ocupada i posseïda pel ciutadà registrat, sinó pel nombre de bestiar que posseïa. El valor de l’or, quan havia assolit aquesta posició, en relació a vaques i bous, fou originalment establert com a mesura de quantitat, com en plomes plenes de partícules d’or. Més tard es determinà no per la quantitat tan sols sinó pel pes. Aquest pes en les diverses proporcions era decidit i comprovat pesant en una balança: tan or respecte de tants grans de blat o un altre cereal.
Ara és un fet remarcable que, des dels confins d’Europa fins a les parts més remotes d’Àsia, el pes unitari d’or al qual s’arribà fou pràcticament el mateix en tots els diversos països, que diferien immensament en les llurs característiques racials i fins i tot en llur desenvolupament social, que ocupaven aquest enorme territori. El valor d’una vaca en or variava lleugerament d’un pes de 130 grans a 135 grans, de vegades, però rarament, pujava fins a 140 grans d’or refinat. Pel que sabem, doncs, lluny que el valor estàndard d’or pur per al bescanvi siga una invenció moderna, el pes de bou, com l’anomena el senyor Ridgeway, fou el primer mitjà metàl·lic de bescanvi de reconeixement general. Així el pes de l’or que aparegué a Síria, a Mesopotàmia, a Palestina, a Itàlia, a Egipte, a Grècia, a Gàl·lia, a Espanya i pràcticament a tot arreu dins del món llavors conegut, a través d’un llarg període d’antiguitat, foren els 135 grans d’or, emprats com l’estàndard de la unitat bovina-or.
Però un pes definit d’or, en la seua unitat bovina-or originària de 130 a 135 grans per a una vaca, era un mitjà de bescanvi tan sols, sense garanties ni encunyacions, i romangué així per a un període que som força incapaços d’estimar. I aquest petit pes es dividia en pesos menors o porcions amb l’objectiu de bescanviar altres coses o animals de valor inferior a una vaca. El ple significat d’aquest equivalent universal no fou apreciat fins molt més tard. L’or era en certes regions vist com un metall per a ús i decoració, fins a un punt que probablement haurien cobert altres metalls més abundants però de mineria menys fàcil, si haguessen estat disponibles amb les eines de l’època. La quantitat d’exercici humà per a obtindre aquest metall preciós en regions on es podia aconseguir no era reconeguda d’importància, ja que tan sols formava part del treball general de la comunitat, a condició que aquesta feina, a banda dels miners d’or, fos suficient per fornir els seus membres amb aliments abundants i altres necessitats.
La gent que duia el llur or a comerç amb altres en un nivell superior de cultura, a canvi de coses que desitjaven i que no podien produir ells mateixos, realitzava les llurs transaccions completament en el pla de la baratada en la forma primerenca. D’una banda els articles que se sabia que volien eren mostrats; de l’altra la quantitat d’or oferta pels objectes cobejats era exposada. Llavors la quantitat era augmentat o disminuïda en totes dues parts fins que s’assolia la necessària igualtat d’estimació, i el tracte era llavors i allà completat.
Fins i tot allà on l’or era obtingut en una societat que havia arribat a un nivell relativament alt de producció d’articles d’ús o luxe, transcorregué un llarg període abans que la necessitat de pesar or o, més tard, argent, en totes les transaccions, fos obviada, i moneda certificada prengués el lloc de les pepites o grans d’or refinat de pesos especificats, però de cap manera garantits. L’or també, amb independència de com fos adquirit, encara realitzava la seua funció de mitjà de bescanvi, perquè era en ell mateix altament valorat com a metall d’ús, així com per a decoració, amb finalitats públiques i privades. Així esdevingué en la forma de pes, inicialment amb la unitat bovina o més aviat unitat-vaca, de lluny el mitjà més convenient de realitzar bescanvi quan les formes més rudes de baratada directa havien resultat insuficients. Fou emprat d’aquesta manera, fins a un nivell que excedia allò que s’havia cercat entre els pobles que l’aplicaren així al comerç, en relació a l’estadi de cultura que havien assolit en altres aspectes.
Però l’or era encara confinat al seu ús per al bescanvi quan l’introduïren al món creixent del comerç. L’atresorament d’or amb la intenció específica d’usar-lo per a objectes socials molt diferents era encara força desconeguda. Hi havia acumulacions d’or; l’ostentació de riquesa en or no era rara. Exemples d’aquest amassament de tresor es distingeixen tant a l’Est com a l’Oest, a l’Àsia Menor i Mesopotàmia, a Gàl·lia, anteriorment un país de producció d’or considerable, i fins i tot a Gran Bretanya i Irlanda. Era conegut entre tribus que no havien assolit el nivell més alt en l’estadi bàrbar. Però el fet que ornaments molt valuosos d’or fossen sovint soterrats amb els llurs posseïdors mostra que l’or no havia assolit gens ni mica el valor d’estimació que assolí més tard. És força inconcebible, per exemple, que els parents d’un bilionari anglès o americà soterrassen amb ell la seua coberteria d’or massís, o els preciosos ornaments d’or de la seua vídua condolguda. Abans preferirien tornar a un estadi anterior en usos històrics i mostrar la llur pena immolant els seus servents domèstics, o fins i tot llençant la mateixa vídua dins la tomba del difunt. Però si l’or fos realment soterrat avui amb el cos del profundament plorat, com a testimoni de la seua vàlua quan vivia, és cert que no es descartarien resurreccions d’alt nivell, per por dels guardians sobrenaturals del tresor soterrat a que les tombes fossen saquejades. Aquesta «fam sagrada d’or» no inspirà els primers posseïdors d’aquell metall preciós. Conscientment o inconscient, els grans bàrbars i els llurs successors immediats empraven l’or socialment, sense permetre que ell els usàs a ells.
Per tot podem discernir que aquest ús d’or com a mitjà general de bescanvi fou un creixement llarg i molt gradual del valor-vaca del pes específic d’or cap amunt. La vaca, i no l’or, el començà. L’home que trobà l’or i que demostrà que era un element pràcticament imperible, fàcil de dividir i de recombinar – més efectiu també per a l’ostentació personal – no es posà a treballar per convertir-lo en un mitjà d’intercanvi. Fou una sèrie de passes no deliberades la que el conduí des d’un punt en aquesta evolució al següent, i al següent, i al següent. És habitual actualment assumir que el comerç, a través d’un mitjà de bescanvi, en haver superat la baratada, havia d’evolucionar inevitablement cap a l’ús il·limitat de moneda encunyada. Però aquest procés podia aturar-se durant segles per una disposició des de dalt, per intenció deliberada, de fet, per impedir el domini del comerç i la tirania dels metalls preciosos, com veiem en el cas de Xina. Allà els governants durant generacions semblen haver previst d’una manera inescrutable la influència desastrosa del poder monetari incontrolat; i, com s’esmentarà després, el controlaren des de la font, amb el tancament de mines d’or i argent.
En altres parts del món, però, i especialment en la conca de la Mediterrània, que era el centre de la civilització occidental, el curs del progrés econòmic, a través de l’encunyat dels metalls preciosos, ha mostrat que hom gradualment fou dominant per uns dels seus propis instruments. L’or, primer en pesos aproximats, i després, de manera molt definida, en moneda segellada i certificada de pes i puresa regulats, en haver esdevingut el mitjà universal de bescanvi i la mesura del valor dels articles transferits, esdevingué també el representant de tots els articles de valor i el mitjà per comprar-los. Després foren els homes mateixos, força confusos, a la mercè de la llur pròpia creació, manipulada pels llurs congèneres. La propietat privada d’aquesta entitat dominant, però pràcticament desconeguda, els diners, es feia sentir amb un abast prèviament força impensable.
Per tot el món antic, i ben entrat en el modern, terra i agricultura formaven la base de tot el sistema econòmic i social de la gran majoria dels estats i imperis, sobrepassant, en preeminència, tots els altres departaments als quals es pot aplicar la indústria humana. Bé ocupats amb la cria i pastura de bestiar i ramats, o amb la producció de cereals, o amb tots dos combinats, bé com a gran terratinent que empra treball esclau a gran escala com a propietari d’àrees esteses, o com a petit propietari lliure que cultiva el seu tros per fornir les necessitats pròpies i les de la família, els terratinents i els llauradors eren de lluny els elements més importants de l’estat.
Però contra aquesta propietat privada dels mitjans de cultivar la terra i de la pròpia terra, que sorgí del trencament de les antigues gentes, hi havia la influència gran i creixent dels diners com a diners, que no produïen res i destruïen força. La seua força econòmica i social, corruptora i rosegadora, era exercida, no com a mer mitjà de bescanvi, per igualar valors que no eren presents en el mercat en el mateix moment, sinó com l’equivalent universal de riquesa de tota mena, i per tant capaç de comprar articles comercialitzables de tots els tipus d’homes i dones, cap avall o cap amunt, segons l’estimació del període. Quan l’home ric desitjava diners per al luxe, per comprar poder polític, o per gratificar clients – quan l’aspirant reeixit al control suprem era obligat a lliurar premis a la seua soldadesca o a cobrir les despeses del seu triomf – llavors els diners eren el seu requisit primordial. Quan, d’altra banda, l’home pobre era cridat a pagar impostos en una mala temporada, o a comprar llavors per a una collita, o a substituir la pèrdua d’una vaca o d’un bou – quan el ciutat requeria ajut de qualsevol mena – llavors diners i tan sols diners eren útils per a ell. Així els diners representaven en les mans dels seu posseïdor riquesa real amb la qual controlava totes les altres formes aparentment accidentals de riquesa. Aquests diners no calia que fossen or, una vegada que la forma monetària de possessió universal obté el control. Argent o coure poden realitzar el mateix servei, o perjudici, en els primers estadis d’acumulació de riquesa i de dominació monetària. Ja que, en una societat pobra, aquests metalls poden ésser suficients per als usos de la regió que envolta la ciutat o l’estat que exerceix el control. Però l’or és universal, i or i argent plegats passaren a dominar el vell món.
Hi havia dos grans mitjans d’acumular riquesa en l’antiguitat, més enllà de la conquesta i pirateria furioses a la recerca d’esclaus: comerç (que en gran mesura incloïa una pirateria sistemàtica) i usura. «La civilització creà una classe que no prenia part en la producció sinó que s’ocupava únicament del bescanvi – comerciants. Les classes anteriors, tan les incoades com les completes, eren dedicades a la producció en exclusiva. Aquestes classes dividien els productors entre els qui feien la feina, i els homes que els controlaven, o en productors a gran i petita escala. Però, en aquest cas, feia per primera vegada aparició una classe que assum el control de la producció generalment, i que posa els productors a la llur disposició, sense prendre cap paper en la producció. Aquesta classe esdevé l’indispensable mitjancer per a dos productors separats; i cobra duana a totes dues, sota el pretext d’estalviar-los la complicació i risc de bescanviar els llurs productes, d’estendre els mercats dels llurs béns i d’esdevindre així la classe més útil de totes».
Aquest fou el començament del gran desenvolupament històric de tan lloat aventurer tractant i mercader. Per a ell l’or era el bé de tots els béns, el poder de transformació del qual perdurava per sempre, en benefici inacabable de qui el posseïa i emprava en l’òptim avantatge propi. Els diners s’acumulaven ràpidament en les mans dels mercaders, i era emprat amb el propòsit específic d’obtindre més diners a través de la compra i revenda contínua. A mesura, doncs, que els bescanvis augmentaven, amb el creixement de la demanda d’articles d’ús i de luxe, i l’extensió dels mercats, també ho feien el comerç i el poder de la classe mercaderia augmentava amb els llurs departament afiliats de pirateria, cacera d’esclaus, tracta d’esclaus, adquisició de metalls preciosos, etc. Com a mercaders no jugaven cap paper en la producció dels béns que eren sempre disposats a comprar i vendre; però tenien tots els productors que, per qualsevol raó, desitjaven de col·locar el llur producte, o d’aconseguir-ne avantatges, en el palmell de la mà, amb una rapacitat tan sols aturada per la por que podrien provocar que els llurs clients desviassen els tractes per un altre canal mercantil, si en disposaven de cap.
Tampoc aquests primers mercaders de la Mediterrània eren maldestres en economitzar l’or i l’argent que havien amassat i evitaven el risc de transport amb l’ús de pagarés i crèdits, l’ús dels quals per inflar l’estoc de capital comercial disponible havien après de civilitzacions més antigues a l’est llur. En conseqüència, els mercaders, amb els llurs diners i flotes i connexions comercials, esdevingueren la influència activa més poderosa; i or i argent en les llurs mans exhibiren la facultat de domini econòmic damunt dels llurs clients, i fins i tot damunt de poblacions independents, que era poc més que un misteri pels qui ho patien. Ja que els mercaders, com a mercaders, no realitzaven cap servei social valuós, ni com a classe incorrien en cap risc de pèrdua. Aquest o aquell mestre de l’art de comprar i vendre béns podia especular forassenyadament i perdre els diners adquirits; però això tan sols volia dir que el cos de la seua propietat pecuniària es distribuïa entre els seus competidors i rivals: la classe comerciant s’enriquia relativament tothora. Relativament més rica, perquè fins i tot els molt rics d’aquells dies no podien resistir comparació en riquesa amb les enormes fortunes acumulades en la nostra època. I els mètodes d’apilar la llur riquesa eren diferents, basats en un sistema diferent de producció.
Però els mercaderes foren força poderosos i sense escrúpols durant tot el llarg període que els diners mercantils – capital en la infantesa – dominaren. Tir, Sidó, Atenes, Cartago i les altres grans ciutats comercials de la Mediterrània i Àsia Menor devien la llur riquesa a aquesta font. L’equivalent universal en la llur possessió els posà el món del comerç als peus. Or i argent eren reis d’aquell comerç. Aquests petits agents personals d’influència gairebé misteriosa donaven als qui els manipulaven com a mitjancers un poder il·limitat i universal del qual amb prou feines gaudien fins i tot grans emperadors, grans generals, grans estadistes. Els diners, una vegada entronitzats com a deïtat econòmica, davant de la qual tots s’havien de plegar, s’obrien camí contra el sentiment general de la humanitat, contra l’ètica dels filòsofs més elevats i la germanor abstracta de predicadors religiosos fins al domini mundial, d’una manera que fins i tot nosaltres, que podem traçar-ne l’ascens, expansió, creixement ulterior i desenvolupament subsegüent, amb prou feines comprenem, per bé que que ens acostam al darrer terme del seu control.
Allò que subjau a tota l’evolució i convertí un instrument humà útil en una màquina impalpable d’opressió humana fou l’acumulació d’aquesta força social en mans privades. Res no hi ha de més social que el bescanvi, realitzat pel benefici de dos conjunts de productors, amb independència de quin siga el mitjà d’aquest bescanvi; l’or mateix sota aquestes condicions no pot fer mal a cap de les parts. Res no pot ésser més anti-social que el bescanvi realitzat entre productors per a l’avantatge privat i personal d’un tercer, un no-productor que posseeix el mitjà universal de bescanvi, l’or, que és emprat per explotar tots dos bescanviadors reals. L’or sota aquestes condicions esdevé un poder que escapa al control humà.
A més, aquesta creació impersonal i inhumana de la humanitat, i l’avarícia per la seua possessió, engendraren el tractament més cruel de tots els esclaus dedicats a la mineria d’aquests metalls que detingueren una dictadura permanent damunt l’home en l’estadi de propietat privada i controlaven individualment el bescanvi. Mentre els esclaus eren adquiribles en gran nombre per la captura en la guerra, per la pirateria privada, per ràtzies organitzades, o per la compra en el mercat públic a un preu barat, no hi hagué límit a la pressió ferotge que els queia al damunt, sota condicions que feien la revolta organitzada molt difícil o impossible, per extraure la quantitat més gran d’or, argent o coure que poguessen. Cap altra consideració entrava en la qüestió.
La humanitat no té res a dir. L’únic objectiu era extraure tanta quantitat de l’equivalent universal com fos possible en el període de temps més curt. El guany, sota les condicions descrites, era tan directament, immediata i prompta realitzable com ho és en les mines de Sud-àfrica d’avui. Els propietaris de les mines i els llurs associats eren fornits així del mitjà de bescanvi i del següent gran mitjà d’acumulació i dominació – l’usura – pel simple procés aplicat diàriament en les mines d’or d’Egipte, descrites per Diodor Sícul en el passatge citat més avall. Aquests esclaus eren maltractats per tal d’augmentar la riquesa dels mateixos governants d’Egipte. El mateix sistema prevalgué durant segles en les mines gregues, en les mines posseïdes pels cartaginesos i més tard pels romans a Espanya, Sicília, Gàl·lia i arreu. Durà tant de temps, de fet, i féu aparició en totes les èpoques de la història, quan el valor de la vida humana èticament i econòmica era ben petit en relació amb la riquesa acumulada per la brutalitat generalitzada.
El paisatge següent, carrinclonament traduït de la famosa descripció de Diodor Sícul de la mineria d’or egípcia és un relat fidel de la mineria de metalls per al benefici directe en l’antiguitat com també a Perú, Mèxic i Sud-àfrica en temps moderns, on els miners són del tot desprotegits de l’avarícia i crueltat dels llurs patrons. Un estudi acurat de l’esclavització sistemàtica de nens petits en les fàbriques de Lancashire al començament del segle XIX mostra que, fa menys de cent anys, atrocitats similars es practicaven habitualment en els districtes industrials de Gran Bretanya a expenses d’infants indefensos.
«En els confins d’Egipte, l’Aràbia que hi confronta, i Etiòpia, hi ha un indret curull de moltes grans mines d’or, on l’or és aplegat amb molt de patiment i despesa. Com que la terra és negra i té filons i vetes de quars d’extrema blancor, que excel·leixen en lluïsor tots els objectes naturals que destaquen quant a llustre, els qui són a càrrec de les obres de mineria, pels membres dels treballadors preparen l’or. Ja que els reis d’Egipte apleguen i condemnen a les mines d’or els qui han estat condemnats per un crim, i els qui han estat capturats en la guerra i, a més, els qui s’han arruïnat per falsos testimonis, i els qui degut a un esclat de ràbia han estat empresonats, de vegades tan sols ells mateixos, però de vegades amb tota la llur parentela, tot d’una, de manera que apliquen el càstig als qui han estat condemnats i obtenen grans ingressos mitjançant els qui es dedicaran a la feina. Els qui han estat destinats a les mines són molt nombrosos i tots lligats amb cadenes...»
[Se’ns diu que un dels reis d’Egipte decidí que vora 80.000 persones que únicament patien defectes físics i malalties fossen llençats als horrors de les mines durant un any.]
“...s’esforcen en les tasques contínuament, de nit i de dia, sense descans, i vigilats gelosament contra tota fuga. Ja que guàrdies formats per soldats estrangers que parlen llengües diferents de la llur els controlen, de manera que ningú és capaç per associació o per cap mena de bescanvi amable de corrompre cap dels vigilants. La part més dura de la terra que conté l’or la cremen amb un foc enorme i la treballen amb les mans, però la roca tova que fàcilment es treballa amb cisells de pedra i ferro és treballada per milers d’éssers infeliços. I l’artesà que selecciona la pedra pren la direcció de tot el procés i dóna instruccions als treballadors. I dels qui han caigut en aquesta misèria, els que excel·leixen en força corporal tallen la roca lluent amb pics de ferro, no perquè ho facen amb destesa sinó per pura força bruta, i excaven galeries, no en línia recta, sinó seguint la veta en la roca lluent. Llavors, vivint en la foscor degut als girs i voltes de la galeria, duen làmpades al front, i canvien de moltes maneres la postura del cos segons la peculiaritat de la roca, llençant al terra els fragments arrencats i ho fan incessantment sota la severitat i la vara del supervisor. Però els nois que no han arribat encara a la pubertat, entrant per les galeries excavades en la roca, laboriosament apleguen la roca despresa bocí a bocí i la reuneixen a l’entrada. Però els homes que tenen més de trenta anys prenen una quantitat fixa de la pedra extreta i la piquen en morters de pedra amb mans de ferro fins que la redueixen a la mida d’una fava. D’ells les dones i vells reben la pedra ara reduïda a peces de la mida d’una fava i, com que hi ha un nombre considerable de molins en filera, les hi llencen, i hi queden al costat de la roda, empenyent en grups de tres i dos, molent-la fins que l’han reduïda a la finor de farina de blat. I com que no hi ha cap consideració a les persones, i no tenen cap roba per cobrir la nuesa, ningú que els veja pot estar-se de lamentar les criatures infelices degut a la llur extrema misèria. Ja que no hi ha absolutament cap consideració ni descans pels malalts o accidentats, pels homes grans o les dones febles, sinó que tots són forçat a treballar en les tasques fins que, gastats per la misèria, moren en mig de la feina. Per això, els éssers infeliços contemplen el futur com més temible que el present, degut als excessos de càstig, i esperen la mort com més desitjable que la vida. Però, finalment, els artesans obtenen la pedra mòlta i completen el procés. Ja que dipositen el quars esmicolat en un tauler ample amb una lleugera inclinació, i llencen aigua. Llavors la part terrosa es fon per l’acció del líquid i flueix pel tauler, mentre que la part que conté l’or s’hi adhereix degut al seu pes. Repetint aquest procés freqüentment, de primer amb les mans, agitant-lo suaument, però després, prement-hi lleugerament amb delicades esponges, retiren, amb aquests mitjans, la part tova i terrosa fins que la pols d’or queda en estat de puresa.
“Finalment altres artesans, prenent l’or recollit per mesura i pes, el poden en pots de ceràmica i, en proporció a la quantitat que hi posen, una peça de plom i grapats de sal i a més una petita quantitat d’estany i hi afegeixen segó d’ordi. Després d’haver fet una coberta ben encaixada i haver-la cobert laboriosament amb fang, la couen en forns durant cinc dies i cinc nits contínuament. Després, una vegada refredades, no troben res de les altres coses dels envasos sinó que obtenen l’or en un estat pur però amb una lleugera reducció en quantitat. Amb tants enormes patiments la producció d’or en les fronteres d’Egipte s’acompleix. Ja que la natura mateixa deixa clar, crec, que l’or es produeix amb esforç, es guarda amb dificultat, se cerca amb afany i es gaudeix amb part de plaer i de dolor.”
Em sembla doncs que Diodor Sícul, tan simplement i directament anglicitzat, dóna una relat més terrible dels horrors reals de l’esclavitud en la indústria minera que el que es pot trobar enlloc més. No cal gaire imaginació per veure aquestes criatures humanes torturades lentament conduïdes cap a la mort sota els fuets dels esclavitzadors, per tal de fornir únicament un article de bescanvi i luxe pels llurs amos. Però sempre que els esclaus són fàcils d’aportar, i es poden substituir sense gaire cost en quantitat, i amb poca despesa d’alimentació i vigilància, es practicaren horrors similars. Els esclaus dels romans recrutats per captura directa caigueren sota la mateixa llei quan producció de qualsevol mena es realitzava pel benefici.
Aquest mètode de mineria fou emprat també a les mines de Perú sota els espanyols, i ràpidament esgotà els cossos dels infortunats enviats a treballar-hi per desenes de milers. Aquesta explotació i fuetejament paorós d’homes, dels quals no hi havia escapament més que la mort antinatural o el suïcidi, forma un contrast estrany amb el rentat d’or i l’extracció simple d’or de llits aurífers realitzats en el mateix període per tribus general per a decoració i baratada. L’or per als salvatges i bàrbars no representava més que un metall valuós en ell mateix per les qualitats duradores i decoratives. No tenien cap classe mercantil que s’afanyàs a convertir-lo, com a equivalent universal, en un mitjà de bescanvi individual i d’acumulació privada alhora.
CAPÍTOL
XIII: El desenvolupament de la usura