H.M. Hyndman

L’evolució de la revolució


Secció V: Els inicis de la vida social moderna

Capítol XVI: Caos

Quan començà la gran sèrie d’invasions bàrbares reeixides, que s’estengueren des de la Mar del Nord a la Negra, l’Imperi Romà havia deixat d’ésser molt més que un instrument elaborat de taxació organitzada de la mena més implacable. Roma ja no era la capital en cap sentit real. Els emperadors gairebé s’havien proclamat ostensiblement absents. Llibertats locals i nacionals eren esclafades, i la llengua llatina, en diverses formes de degradació, era la llengua predominant per tot aquest enorme domini. La massa dels llauradors era enfonsada en la misèria amb exaccions de tota mena que no pogueren resistir reeixidament; mentre la incertesa de la llur posició, si aconseguien d’elevar-se per damunt del nivell general de pobresa, desencoratjava el progrés en tot sentit. Els funcionaris ja no eren administradors ni que fos d’una mena corrupta; eren, com a norma general, no res més que que extorquidors aplegadors d’impostos. Al mateix temps, els camins, generals i locals, carreteres i vies de districte indistintament, queien en ruïna, i el transport, excepte l’aquàtic, esdevenia més difícil i costós que mai.


Tot això passà desapercebut sota un governant temporalment pacífic, que insistia en la tranquil·litat i una honestedat decent dins dels límits de la seua jurisdicció. Això mostra que encara existien mitjans suficients de creació de riquesa, fins i tot sota un sistema de producció en transició, però s’evaporaven a la font per una mala administració i malversació generalitzades. Les ràtzies dels bàrbars, per terribles que fossen, resultaren menys ruïnoses que l’ensorrament complet d’un govern fiable durant els intervals de devastació. L’experiència universal ha mostrat, en tots els països agrícoles des de l’Oceà Atlàntic al Pacífic, que aquests territoris es recuperen ràpidament de les ràtzies d’aparença més destructiva, quan la pau i l’ordre estable es restauren després dels atacs. Tan sols quan el procés de restauració és obstaculitzat per la injustícia, la sobretaxació i l’opressió des de dins la pobresa permanent aclapara una societat principalment integrada per llauradors. Els mateixos bàrbars arribaven com a colons i repobladors més que com a conqueridors. En certs casos això era gairebé ben rebut. Els gots, visigots, ostrogots i les tribus germàniques en general, es traslladaren probablement per l’augment de població més enllà d’allò que les llurs àrees aclarides podien suportar, i empeses endavant per incursions d’altres hordes de l’Est, de les quals no posseïm un registre clar, que continuaren els llurs atacs, sistemàticament, durant més de tres segles i mig abans que l’Imperi restàs completament a la llur mercè i obert a la llur plena subjugació. Amb prou feines cap sector de l’enorme àrea coberta per l’antic estat romà fou lliure de la llur marxa conqueridora, encara que l’èxit general de l’exèrcit romà en el camp de batalla i suborns i subsidis assenyats aturaren el llur avanç momentàniament. La quantitat d’aquestes subvencions als dirigents dels exèrcits gòtics, que eren pagades amb aparent facilitat en or pels emperadors de Constantinoble, mostra que, a Orient si més no, l’escassedat marcada de metalls preciosos, que havia transformat tan profundament la base de la producció a Occident, no fou de llarga durada. El títol de l’Imperi Romà de potència mundial, com a defensor i organitzador de les poblacions dins dels seus límits, havia estat destruït pel curs dels esdeveniments. El seu dret a governar perquè promovia el benestar dels seus súbdits havia estat desafiat per la seua pròpia actuació, abans que els bàrbars haguessen demostrat que la civilització, en el seu període de preparació per a una nova eixida, no podia resistir, ni militarment ni econòmica, les incursions de pobles en un estadi inferior de desenvolupament.


Períodes de pau relativa eren seguits de més atacs i més grans; o a més, per fer la confusió encara més confusa, les bandes de depredadors topaven entre elles, al mateix temps que mantenien el conflicte amb els romans, introduint així els horrors de la guerra civil en el remolí del desordre social general. Fou el resultat d’una d’aquestes lluites intestines la que donà Itàlia, no des de Roma sinó des de Ravenna, l’única generació de govern constant i benefactor que havia conegut dels Antonins ençà. El bàrbar Teodoric que, la història ens diu, malgrat haver estat criat en la cort, no sabia escriure el seu propi nom – una mena de Hyder Ali de l’Oest – arranjà els afers en la porció original dels dominis romans de manera que semblava haver nascut una nova era de prosperitat per a tota la península. Dos-cents mil homes combatents, amb tota la proporció de dones i infants, creuaren els Alps Julians en l’hivern, repoblaren una considerable porció del territori i, sota la dictadura fèrria del llur líder, ensenyaren als italians que un got il·literat amb el seu credo arià podia exercir una influència millor que els més instruïts dels ortodoxos, desproveïts de la facultat de dirigir i governar homes. Però fins i tot un home de geni no podia controlar permanentment el curs dels esdeveniments. Com a vice-emperador nominal del Senyor de Constantinoble és meravellós que assolís el que va fer. Arreu de l’Oest el caos social i econòmic continuava en gran mesura com abans. Una política estable, basada en un sistema sòlid d’agricultura, pot restringir o fer retrocedir completament el creixement comercial i monetari durant generacions i fins i tot segles. Però en mancar la continuïtat d’aquesta pressió conscient des de dalt, el desenvolupament econòmic gradualment, encara que lentament, treballa el seu camí.


El decadent Imperi Romà fou doncs l’escena de l’experiment més remarcable en la història de la humanitat. No era res menys que una empresa per acomodar dins dels seus límits una gran successió de tribus incontrolades però bel·licoses en una civilització que durant generacions no havia tingut el poder d’entendre o d’acceptar. Encara que les hordes germàniques abans i després de la lluita entre Odoacre i Teodoric i les llurs impressionants irrupcions sobre la Gàl·lia i Espanya, Itàlia, Sicília, Àfrica, l’est d’Europa i l’Àsia Menor havien crescut en línies pròpies, d’ençà que la llur vida i costums hagués estat descrita per Cèsar i Tàcit, eren encara en el període gentil de desenvolupament. Els llurs reis i cabdills eren els caps de grans comunitat semi-nomàdiques entre les quals les relacions es basaven en vincles de sang. El llur cultiu i propietat de la terra era, en essència, el comunisme limitat de la comunitat rural i la marca. Les llurs tribus posseïen esclaus i els llurs reis controlaven les tribus i les confederacions de tributs en les expedicions de guerra i actuaven com els llurs dirigents en la pau envoltats del Consell de Nobles. Però els membres de la tribu, malgrat la deferència personal als llurs governants, eren homes lliures; i la llur disciplina militar era d’un caràcter molt diferent al control rígid exercit damunt de tropes altament pagades i altament subsidiades de generals romans victoriosos.


Amb prou feines és sorprenent que durant el llarg període de confusió, mentre l’organització de l’estat romà era trencada, no s’haja donat mai una explicació satisfactòria de la posició dels llauradors en els districtes rurals o dels treballadors en les ciutats. Un relat complet de les relacions econòmiques i socials i especialment dels graus inferiors dels treballadors des dels esclaus que romanien en amunt s’ha fet més difícil d’assolir pel conflicte entre els autors germànics i llatins quant a la influència respectiva d’institucions teutòniques i romanes per tot Europa. Aquesta controvèrsia quant al significat real dels fets de desenvolupament històric s’ha realitzat en totes dues bandes amb una rancúnia racial que duia amb ella una virulància gairebé religiosa. Fins i tot autors de gran instrucció que han entrat en la querella desproveïts de prejudici a favor de cap partit, i han considerat les qüestions discutides des del punt de mira de nacions no immediatament implicades en l’evolució, semblen incapaços de mantindre’s néts d’una certa presa de partit. L’antagonisme entre romà i teutó dels segles IV i V fins als segles IX i X de la nostra era ha estat transportat doncs del camp i de la granja, de la vil·la i de la ciutat antiga, a les sales de conferències i biblioteques dels nostres temps.


No és fins que es constituí el sistema feudal, que cresqué dins i des de l’ambient de desordre durant els segles en qüestió, que apareix una classe distinta i recognoscible d’humanitat oprimida, diferenciada en tots els sentits a les grans agregacions esclaves de l’antiguitat, per sota de la sèrie d’antagonismes personals i de propietat, entre camp i ciutat, engendrats per l’esforç inconscient de reduir aquest enorme caos econòmic i social a una certa mena d’ordre. Però aquest esforç, que fou més general que col·lectiu, sembla haver estat un moviment essencialment cec i inconscient. No s’esbrina cap intel·ligència directora de cap a fi. Ni tan sols l’Església Catòlica, que exercí una influència material i semi-sobrenatural tan gran, ni el més capaç dels estadistes civils, mai conceberen ni posaren en acció una política clara. Els bàrbars, que entraren per aconseguir un espai més ample per als llurs nombres creixents, tenien una idea més intel·ligible d’allò que desitjaven assolir que els reis feudals i barons amb els llurs caps i vassalls enfeudats que constituïren les institucions socials i econòmiques que els succeïren.


Amb les complexitats infinites de les disposicions feudals no tenim en aquest sentit res a fer. Variaven enormement en cada província d’allò que havia estat territori romà, i tenien poca influència directa en les formes modificades d’esclavitud i servitud, que els fonamenaven, que els diferents patrons d’existència de possessió d’esclaus, en diverses regions, quan Roma era en el cim del seu poder, afectaven els esclaus personals que eren els agents principals de producció, rural i urbana. Serfs i vil·lans i pagesos eren els instruments humans damunt la feina dels quals es construïa tota la superstructura.


Les formes reals de producció romangueren en gran mesura com ho havien estat durant segle, o fins i tot mil·lennis abans. Les millores en l’agricultura, com el sistema de rotacions triennals o biennals, per comptes del cultiu continu en el mateix camp, arades un xic superiors i altres eines, i fins i tot alguna millora de camins que connectaven els monestirs, com a Anglaterra, no canviaren els mètodes generals de cultiu. Tampoc no afectaren la dependència, econòmica i política, de les ciutats envers el camp, que era un canvi ben gran des de la supremacia de les ciutats damunt del camp durant l’Imperi. No hi hagué, de fet, cap modificació clara dels mètodes mateixos de producció, ni entre els llauradors ni els artesans, que explicà l’alteració en la superstructura. Les alteracions en les relacions entre classes de dalt i de sota eren degudes, no a cap avanç marcat en el comandament de l’home damunt la natura, sinó a l’esforç inevitable d’una forma de societat a adaptar les seues disposicions generals a una altra forma que, disposant de mitjans similars de producció, era en ella mateixa un altre nivell de desenvolupament social humà. Durant aquest període de resituació complicada hi hagué revoltes locals de les classes enfonsades, algunes registrades, i moltes més probablement de les quals no posseïm cap notícia.


No hi pot haver cap dubte que les formes més o menys comunals que les tribus invasores dugueren a Europa influïren enormement el llarg estadi de desenvolupament que conduí a l’establiment del feudalisme. La base del feudalisme en primera instància fou la possessió militar i les relacions personals. Però comunitats rurals amb disposicions comunals i la cultura de camps oberts en franges havia de trobar-se per tot Europa, per sota de les tinences militars i l’estatus d’homes lliures combatents. No és possible anar directament de les institucions romanes d’esclavitud, coloni vinculats a la terra com a serfs, coloni que no hi eren tan lligats sinó que esdevenien lliures després de pagar el llur tribut, o els treballadors realment lliures del camp o ciutat. Tampoc no és possible connectar la vil·la romana i el seu «villicus», o superintendent en representació del propietari, amb la possessió i el seu senyor o el seu batlle, de la mateixa manera que tampoc podem superar la diferència entre el «col·legi» d’artesans romans i els gremis de les ciutats de l’Edat Mitjana, el dret romà i les institucions romanes tingueren, però, una influència creixent tan abans com durant la consolidació del feudalisme, com a principal organització social de l’època. L’esclavitud en la seua forma antiga havia deixat d’ésser econòmicament avantatjosa; però, com s’ha dit, durà prou temps com per deixar una petjada damunt la realitat de tota feina productiva.


Coloni, coloni lliures i pagesos realment lliures eren també en una por constant de tota forma de robatori, oficial i no-oficial, de forma que, fins i tot quan encara existia l’Imperi Roma, es col·locaren ells mateixos i les llurs propietats sota el control d’homes de riquesa que posseïen prou influència, i possiblement prou clients, com per protegir-los de la ruïna absoluta. Per tal d’obtindre compensació per aquesta protecció i vincular-se personalment els llurs subordinats, els grans terratinents insistien en que se’ls transferissen els títols dels petits propietaris. Això donà a propietaris sense escrúpols un poder absolut. Tan feixugues esdevingueres diverses exaccions i demandes en conseqüència que en molts districtes es preferí la invasió bàrbara a la dominació romana. La protecció terratinent, de fet, prengué la forma d’expropiació pel terratinent sempre que això sembla avantatjós. Que gots, visigots o vàndals vencessen els llurs tirans econòmics i socials domèstics era, doncs, de poca importància per als llauradors si ells mateixos, víctimes en qualsevol cas, escapaven de la matança. Els bàrbars merament feien un colp que els terratinents i expropiadors nadius feien gradualment: es proclamaven ells mateixos propietaris i senyors en dret col·lectiu sota els llurs prínceps i caps (que es desenvoluparen en el temps en monarques i nobles) d’una proporció ben gran del territori conquerit. La societat gentil de parentiu es fusionava parcialment amb allò que romania del poble de descendència romana. Lligams de sang eren substituïts per lligams de lleialtat personal als dirigents victoriosos; per lligams d’interès material; o per disposicions semi-comunals de la comunitat rural que passava en endavant a la possessió. Però en tots els estadis posteriors d’aquest desenvolupament conjugat, que diferia considerablement en parts diferents d’Europa, no hi havia res de llibertat individual absoluta.


Tothom en la comunitat, des del vil·là no-lliure o serf feudal més baix a través de les diverses graduacions fins al noble o rei més alt, tenia el seu lloc marcat per costum, dret i disposicions locals que eren més fortes que qualsevol llei, però que eren exposades a traduir-se en interès dels posseïdors de forces sota comandament que fossen més forts encara. Tan sols gradualment l’ordre econòmic i social es va fer pas contra les infraccions habituals de convencions beneficioses. I aquest fou el cas des d’un extrem d’Europa a l’altre. Els segles VI i VII, que es consideren com el clímax del desordre, foren poc pitjors si de cada per a la massa del poble que els que seguiren. Allò de civilització que, en tots els sentits, hagués sobreviscut era confinat en la petita classe rica, inclòs el clergat, que era fins al límit tan cruel i mancat d’escrúpols en la seua opressió com el més ignorant i brutals dels senyors llecs. El poder temporal damunt de les grans possessions santificades pel privilegi eclesiàstic, enfortit pel monopoli del frau legal i la custòdia de documents, escrits i retinguts per ells mateixos, donaren a l’Església Cristiana una autoritat damunt dels pobres de tot grau que excedia la dels senyors llecs de la terra. Encara que podien, per interès propi, aplicar l’emancipació de serfs i vil·lans a d’altres i mantindre un dret d’asil dins dels llurs santuaris, ningú fou tan lent en el reconeixement de la llibertat d’homes en les llurs mateixes propietats com els caps del catolicisme organitzat d’aquells temps tempestuosos.


Els serfs i vil·lans, en conseqüència, tenien menys protecció contra una tirania insuportable que els llurs antecessors immediats, els esclaus sota els emperadors romans tardans. Però quan es repassa tota aquesta llarga època des del cessament gradual de les invasions germàniques, l’assentament permanent d’aquestes bandes de bàrbars en el territori conquerit, el col·lapse final de l’Imperi Romà d’Occident amb la seua organització estatal fins a l’establiment del feudalisme com a institució reconeguda, és impossible traçar els detalls del desenvolupament de les noves formes d’explotació humana amb prou precisió a través d’aquestes eres del remor perpètua. La història dels pobres, des de l’ensorrament econòmic de l’esclavitud personal fins a l’establiment general, i al seu torn la decadència general, de la servitud no ha estat adequadament escrita. Comprèn, sabem, una llarga successió d’horrors. La idea que els invasors dugueren amb ells llibertat per a la massa d’explotats és ben il·lusòria. Els terratinents de les eres fosques, malgrat l’adopció parcial dels mètodes de les comunitats rural, eren gairebé tan brutals en el llur tractament dels pobles subjugats com ho eren els propietaris d’esclaus de temps antics.







CAPÍTOL XVII: Orígens feudals