Malgrat que les causes de la revolució francesa eren en general materials i econòmiques, i la influència dels escrits de Voltaire, Rousseau i altres en la massa del poble ha estat exagerada, no hi pot haver cap dubte que les idees de Morelly, Mably, L’Ange, Chaumette i, més tard, Babeuf, tingueren un efecte important en produir les seccions de comunistes, pacífiques i violentes, que foren més tard prominents en aixecaments socials i conspiracions. Aquests autors i agitadors entren genuïnament sota la capçalera de socialistes utòpics. És a dir, la llur deificació de l’home com a producte degenerat d’aquella deïtat del segle XVIII, la Natura, l’havia fet al principi, i la llur elaboració d’una societat humana, desenvolupada no del creixement històric, sinó de les llurs concepcions ètiques d’allò que l’home hauria d’ésser, eren, en essència, ideals i, aplicats a les condicions de l’època, ideals tan sols. Creien que era llavors possible, amb crides al sentiment i raó humanes, arribar a una sèrie de disposicions comunals que fornirien el món de necessitats materials, i eliminarien així tots els estímuls principals del crim. La propietat privada, d’aquesta manera, seria substituïda per propietat col·lectiva i comunal; individus rapaços i classes depredadores desapareixerien semblantment. Convençuts de la bondat natural de la natura humana, desitjaven retirar tots els entorns artificials que l’havien desviat de les relacions veritables que havien de subsistir entre la humanitat.
El primer i, en general, el més influent d’aquests teòrics plaents fou Morelly. La seua obra principal fou publicada per primera vegada el 1755, o tretze anys abans del Contrat Social de Rousseau. Es titulava Code de la Nature ou le Veritable esprit de Ses Lois – de tout temps négligé ou inconnu. Però dotze anys abans, al seu Essai sur l’Esprit Humain, i dos anys després, el 1745, al seu Essai sur le Coeur Humain, havia analitzat les passions humanes i la intel·ligència humana, i establert un nou pla d’educació. En el seu primer llibre dóna dos motius de la intel·ligència: «el desig de coneixement i l’amor de l’ordre». El seu Code de la Nature fou també precedit per la Basiliade, una obra purament fantasiosa, que afirmava haver traduït de l’hindú d’un famós fabulista indià, Pilpay; probablement, com diu un dels seus admiradors i crítics, per tal d’evitar el ridícul que altrament hauria provocat amb les seues opinions avançades. El Code de la Nature és l’expressió més formal de les idees semi-poètiques contingudes en la Basiliade. Oferir no res més que un resum de les opinions de Morelly seria fora de lloc; però no és certament just pensar d’ell com un mer imitador de Plató o de sir Thomas More. Els seus esquemes d’allò que es podria fer en el sentit de la reorganització econòmica i l’educació, física, moral i intel·lectual, anticiparen Owen, probablement influïren St Simon, i inqüestionablement actuaren de guia per a Fourier, en les seues propostes d’establiment de falansteris comunals. Si fos possible arrencar la societat humana de socarrel i trasplantar-la en ciutats comunals, els plans de Morelly serien potser tan bons com qualssevol que es puguen presentar. A més, és interessant assenyalar que la seua admiració obstinada de la natura, en la seua creació i adaptació de l’home, no el cegava quant als defectes de la seua obra, quan era modificada per la institució embrutidora de la propietat privada, que Morelly francament denunciava com l’arrel de tot mal. I era un jutge dur.
Els qui no eren preparats per treballar sota les associacions comunals de Morelly havien patir càstigs de la vella mena familiar fins que poguessen apreciar els avantatges infinits de la cooperació fraternal en la provisió i gaudi de la vida. Així tenim sota la seua pròpia mà que «qualsevol que intente d’abrogar les lleis sagrades per tal d’introduir la detestable propietat privada, després d’haver estat jutjat i condemnat pel senat suprem, serà empresonat de per vida en una masmorra construïda en el cementiri públic, com un boig sense remei i enemic de la societat. El nom del culpable serà per sempre esborrat de la llista de ciutadans». Els seus infants seran criats en altres comunitats sense, però, patir de cap manera pels pecats parentals. Adulteri, vagància i altres ofenses trivials són castigades de diverses maneres. De fet, els dissenys de Morelly d’aplicar la fraternitat del comunisme al recalcitrant eren una mena de barreja alleugerida d’incaïsme i bolxevisme. Però aquests suggeriments equivocats per al seu nou món, com les seves idees preconcebudes de «ciutats» que no depassessin el miler, o com a màxim els dos milers d’habitants, poden ésser passades com a aberracions genials. Amb tot, els objectius que tenia en ment com a condicions essencials de l’èxit en les seues comunitats cooperatives han estat des de llavors considerats aplicables en una escala molt més àmplia, i en una societat immensament més avançada, per molts que s’autodenominen socialistes científics. La ment humana, en aquest i en altres casos – notablement en matemàtiques – sembla haver estat parcialment anticipadora de formes socials encara per assolir en la inevitable evolució humana. És bo de repetir que aquestes previsions foren formulades per primera vegada en el 1745 i en forma definitiva en el 1955, fa cent setanta-cinc anys, quaranta-quatre anys abans de la caiguda de la Bastilla i del començament de la revolució francesa. Els seus objectius eren:
Mantindre la unitat indivisible dels recursos i del domini comú.
Establir la utilització comuna dels instruments de treball i de les produccions de la comunitat.
Distribuir la feina segons la capacitat; els productes segons les necessitats. («De cadascú segons la capacitat, a cadascú segons la necessitat», és la fórmula anarco-comunista d’avui, així expressada per primera vegada per Morelly.)
Retindre al voltant de la «ciutat» prou terra per mantindre les famílies que hi viuen.
Aplegar si més no un miler de persones, per tal que cadascú treballe en proporció al seu poder i capacitat, i consuma per a la satisfacció de necessitats i gustos, una mitjana de consum pot establir-se de base per a un nombre suficient d’individus, que no depasse els recursos comuns, i un producte de treball que sempre assegure prou abundància.
Donar al talent no cap altre privilegi que el de dirigir les obres empreses en interès comú, i no prendre en consideració la distribució d’intel·ligència, sinó únicament les necessitats i demandes. Aquestes existeixen abans i sobreviuen després que la mateixa capacitat s’ha esvaït.
No
permetre remuneració pecuniària de cap forma o
mena.
(a) Perquè el capital és un instrument de
treball que ha de romandre plenament a disposició i en les
mans de l’administració.
(b) Perquè tot
pagament monetari és inútil allà on el treball
lliurament exercit garanteix una varietat i abundància de
productes superior a les nostres necessitats; perjudicial en casos
on la disposició i el gust no fos suficient per a totes les
funcions útils; ja que això forniria individus amb
mitjans per no pagar el llur deute de treball i lliurar-se dels
deures envers la societat, sense abandonar els drets que la societat
els garanteix.
Dels resultats morals que implicarien tots els membres de la societat hi havia aquest sistema d’aplicació universal d’una cooperació fraternal general. Morelly escriu naturalment amb vigor i entusiasme. Correctament assum que la provisió de riquesa per a una societat els membres de la qual comparteixen tots l’esforç comú de producció amb el treball lleuger de tothom seria perfectament fins i tot fàcil amb els mètodes acientífics de l’agricultura – la indústria més important – llavors prevalents. El 1802, gairebé seixanta anys més tard, Owen feia la seua famosa declaració que «la riquesa hauria de fer-se tan abundant com l’aigua» si tothom treballava moderadament; i no trobà ningú disposat a refutar-lo. Però és remarcable que Morelly, com el seu successor, Owen, en considerar la reorganització de la societat des del punt de mira ètic, i desitjant de fer dels animals humans un homes altament intel·ligent i nobles, haguessen d’acceptar la base econòmica com a fonament inevitable de la seua societat millorada – utòpica com era la societat que propugnaven. No és sorprenent, però, que francesos humans i entusiastes, com Chaumette i altres durant la revolució francesa, i Baboeuf, Blanqui, Raspail i molts després, es moguessen per atacar la burgesia victoriosa, que va fer tot el possible per impedir que les idees de Morelly prenguessen forma pràctica.
Aquestes idees, negligides, excepte al començament (quan Le Code la Nature era atribuïda a Diderot), per les classes educades, havien precipitat constantment entre el poble; i no és cap meravella que revolucionaris veritablement patriòtics, que veien com de poc havia guanyar tota la classe obrera francesa amb la revolució, el control de l’exèrcit i els seus caps? El destí del malaurat Baboeuf qui, amb els seus associats, lluità per fer front a aquesta dominació creixent de la nova burgesia, a favor dels elements democràtics de la revolució i del poble afamat – ja que els temps encara eren desesperadament dolents – no encoratjà altres a seguir-ne l’estela. Patí la mort en la guillotina, no per cap crim polític que hagués comès, sinó perquè actuava segons els principis d’aquella mateixa revolució que aquests rics parvenus reaccionaris havien sostingut i després mesquinament abandonat.
La llavor que Morelly havia sembrat, i Chaumette, Le Roux, L’Ange i altres regat, germinà, malauradament, tan sols amb l’auto-sacrifici i la mort dels qui permeteren que els fruits de les seues concepcions els il·luminassen. Jaurès expressa la posició ben clarament. «Ni el més previsor de tots ells defensà la substitució de la propietat comuna per la propietat oligàrquica dels grans manufactures o la propietat distribuïda dels mestres artesans». «Els comunistes més utòpics del segle XVIII pensaven tan sols en un comunisme agrari» - això és generalment cert, encara que certament no és tan manifest en el cas de Morelly - «i la llur indústria els semblava com el camp d’iniciativa personal i propietat individual. El mestre artesà semblantment s’adheria apassionadament a la llur relativa autonomia i a la llur propietat, tant se val com il·lusòria pogués ésser. Calgué gairebé un segle i el creixement de les grans fàbriques mecàniques per ensenyar els mestres artesans de Lió, de Roan, de Saint Etienne que l’evolució social els condemnava inevitablement a esdevindre proletaris: amb prou feines fins i tot avui comencen a concebre el sistema comunal. Com podien haver-ho fet fa més d’un segle? «El màxim que podien haver assolit», continua Jaurès, «era una reivindicació de legislació protectora que limitàs la jornada laboral, que fixàs un salari mínim amb llibertat de combinació». Què vol dir tot això excepte que, per molt delitosos que fossen els homes de geni de construir un Regne del Cel a la terra per a la humanitat, és del tot impossible crear-ne un bé per la força, o per la raó, fins que el temps en el curs inevitable de l’evolució col·loque els mitjans d’aconseguir-ho a disposició de la humanitat. Mentrestant, molts són esclafats sota les fortunes d’uns pocs, i una nova esclavitud substitueix l’antiga.
Morelly era un filòsof i un home de lletre. L’Ange, el socialista utòpic i propagandista comunal de Lió, era un artesà. Ell, també, mig segle després de Morelly, era encara més un socialista utòpic que el teòric de la biblioteca. Veia prou clarament que els obrers produeixen tota la riquesa i són privats de tot allò que creen, excepte tot just allò que cal perquè mantinguen cos i ànima units, per part dels ociosos que s’autodenominen propietaris. Però com a treballador manual del gran centre manufacturer de seda de Lió que era, no podia anar més enllà del problema de la terra. No hi ha cap concepció de l’organització de les víctimes d’una guerra de classes com un gran exèrcit contra els explotadors de treball. A més, crida al Rei, i cerca un deslliurador caigut del cel que vinga i allibere el poble dels llurs opressors. Però res no pot ésser més clar que això: «La veritat que ens il·lumina esquinça el vel absurd de la propietat, amb el qual els nostres enemics es cobreixen en l’orgull insolent de l’avarícia. L’or amb el qual es revesteixen és tan sols útil i grandiós quan és a les mans de nosaltres els treballadors; esdevé pestífer quan s’acumula en les caixes dels capitalistes, que són al cos polític allò que les úlceres són als nostres marcs físics... la terra és colonitzada tan sols per nosaltres: som els qui treballam, som els primers propietaris, els primers ocupants i els darrers en ésser útils. Els dropos que es fan dir propietaris no poden més que apoderar-se de l’excedent per damunt de la nostra subsistència real; això demostra si més no la nostra co-propietat. Però si, naturalment, som co-propietaris i l’única causa de tots els ingressos, el dret de reduir la nostra subsistència i privar-nos de l’excedent és el dret d’un brivall». L’Ange doncs demana del Rei el lliurament de la seua Llista Civil i l’expropiació de tota la propietat de terra. Més tard, quan la democràcia s’havia obert camí i el mateix L’Ange havia estat elegit a la municipalitat de Lió, ja no cridava al Rei, sinó que es dedicava a elaborar esquemes de producció, per comptes de l’expropiació completa, que anticipaven els dissenys de Fourier. Que L’Ange mai hagués estudiat les obres de Morelly no sembla probable, sinó que més aviat les idees promulgades per aquell socialista eren conegudes a Lió com a projectes generals de reconstrucció social.
He tractat així amb aquests dos autors, fins i tot actualment relativament desconeguts, perquè en les llurs obrers trobam els orígens no tan sols dels dissenys comunistes d’acció directa sota les armes, com els establiren Chaumette i Babeuf, sinó també els marcs dels programes de Fourier, Cabet, Victor Considerant, i fins i tot els fundadors de la Brook Farm. Ací, també, tenim el comunisme anarquista resumit per Proudhon a la seua famosa La Proprieté c’est le Vol, una repetició en forma més colpidora de l’afirmació de L’Ange que la propietat dels no-productors i dels dropos és «brivallatge»; i ací hi ha fins i tot el marc eloqüent de Kropotkin de Crida als Joves. És, de fet, un ressò del crit dels explotats i oprimits llençat al llarg dels segles, i encara una nova prova de la futilitat, en qüestió de pràctica, de dedicar-se a assolir resultats que les condicions de l’època decreten com a irrealitzables.
A França més que en cap altre país el desig d’anticipar els esdeveniments, d’avançar des de l’ideal al real, de la teoria a la pràctica, és una influència permanent amb el poble; i a París, de totes les ciutats, els somnis d’una humanitat superior criden homes i dones a fets d’heroisme desesperat. Però la revolució francesa, en implantar la pagesia fermament en la terra, forní un cos enorme de conservadorisme individualista de contrapès a l’amable col·lectivisme humanitari de les ciutats; mentre alhora mantenien als mateixos pagesos – esforçats sense remissió en la més àrdua de totes les ocupacions – el cultiu de petites parcel·les de terra.
CAPÍTOL
XXIV: Quaranta-Vuit i Setana-U