Després de la decadència del moviment cartista el 1848, una plaga caigué damunt de tota la classe obrera de Gran Bretanya. Perderen completament l’impuls revolucionari vigorós. Trobades d’oració i Instituts de Mecànica donaren expressió a les llurs aspiracions superiors. Acceptaren la servitud penal perpètua com a porció llur per sempre; limitats per disposicions filantròpiques, és cert, com els esclaus d’antuvi eren protegits per la llei de la brutalitat més ultratjant dels llurs amos sota Hadrià i els Antonins. Confusos i enfosquits per les fal·làcies de l’economia del benefici, i l’individualisme del dimoni-pren-el-darrer del capitalisme competitiu que els dominava la fortuna, els productors de riquesa de la nostra illa s’adoctrinaven ells mateixos amb la creença que el llur deure en vida era maldar per l’enriquiment dels llurs patrons, ja que tan sols d’aquesta manera podrien beneficiar-se’n ells i la llur gent; si no és que, de fet, per un fet extraordinari d’abnegació i miracle, poguessen alçar-se dels rengles dels assalariats i esdevindre alhora patrons dels llurs companys menys parsimoniosos i abnegats. Res no podia ésser més depriment. Era una foscor egípcia d’intel·ligència la que es podia sentir. He parlat i escrit d’aquella generació deplorable com el període de l’apatia. Era pitjor, era un període de servilisme i de corrupció sistemàtica de la ment obrera a través de l’enverinament de les fonts d’informació per tota la premsa. Ho vaig veure de ben prop quan jo, un londinenc de naixement, estudiava de petit amb el vicari de St Thomas’, Stockport, i anava pel barri jugant a criquet en els onze del Manchester (Old Trafford) Club. No apreciava, és clar, completament les causes o els efectes dels horrors que m’envoltaven. Però el mateix Stockport era llavors un cau paorós, i altres ciutats de Lancashire s’hi assemblaven. Mentre creixia, per tant, tots aquests temibles llocs, en els quals les fortunes dels senyors cotoners s’apilaven a partir de la misèria d’homes, dones i infants, mal allotjats, mal alimentats, mal vestits i mal cuidats, em tornaven i reconeixia mentre visitava les mateixes ciutats una vegada i una altra en els darrers anys que grans porcions del poble són poc més acomodats avui respecte de com ho eren llavors. Com éssers humans podien continuar a existir en aquests entorns, sense alçar-se en revolta oberta contra els qui els mantenien allà, era una miracle.
No fou gaire més tard que aprengué que aquestes mateixes condicions tendien a mantindre les masses en subjecció, per pura ignorància i depressió física, fins que tot el sistema social es trontolla fins a caure. Això era aparent en el camp polític quan Ernest Jones va fer campanya en aquella mateixa època (1858) a Manchester, la ciutat que liderava tot el desenvolupament, i fou ben derrotat pels dos plutòcrates, Milner Gibson i John Bright. Tan desesperant era tota la perspectiva per als assalariats que més de quaranta anys més tard un dels organitzadors més capaços dels obrers d’Anglaterra m’havia d’explicar que, si bé veia tan clarament com jo els torts monstruosos infringits pel capitalisme al poble, no podria haver retingut al seu costat els seus propis operaris de cotó si hagués proclamat obertament les opinions que sostenia. Aquesta era l’afirmació que em feia el difunt James Maudslay en el gran Congrés Internacional Socialista i Sindical celebrat al Queen’s Hall de Londres el 1896. Amb tot, els ossos secs de l’individualisme i «l’autosuficiència» havien estat escampats durant setze anys.
No obstant el terreny que els sindicats guanyaven llavors, els membres que accedien al Parlament entenien tan poc l’antagonisme inevitable entre els assalariats que representaven i els terratinents i empresaris que constituïen la Cambra dels Comuns, que a la pràctica constituïen un sector del partit capitalista liberal, i sempre s’hi podia comptat que votarien amb aquell partit, excepte quan es tractava de qüestions que afectaven els pagesos irlandesos, però no si eren mans fabrils angleses. Pitjor que això, els obrers en general preferien ésser representats per homes rics – pels mateixos capitalistes, per dir-ho així, que havien crescut en el propi veïnat i havien fet una gran riquesa a partir de la feina dels votants que elegien aquests plutòcrates al Parlament. El mer fet d’ésser milionari era una alta recomanació per a una circumscripció industrial. Podia permetre’s de trobar fons a pler per a tota mena de despeses electorals i a contribuir generosament a caritats locals. Un home treballador que defensàs obstinadament els interessos reals dels obrers, i els cridàs com a classe a elegir-lo com a campió dels llurs drets, independentment de totes dues faccions capitalistes, no tenia cap oportunitat en aquells dies. Ni tan sols un candidat compromès amb la jornada laboral de vuit hores, o a l’abolició del temps parcial per a petits infants en les fàbriques podia aconseguir una audiència.
Així tota la bona feina abnegada dels cartistes no havien fet més que llaurar en terra erma, la llur doctrina havia caigut per la pendent. Tan sols ací i allà es podia trobar un entusiasta que esperava pacientment la revifalla de l’antic esperit, i vivia, i en massa casos, moria, sense ésser capaç de detectar ni la perspectiva més lleugera de canvi real. Durant tot el mig segle, del 1848 al 1900, els ravals s’escampaven per totes les grans ciutats, llargs períodes de desocupació per a enormes nombres de persones es repetien sovint, l’educació per a les masses era encara deplorablement dolenta, la feina infantil a temps parcial romania la norma a Lancashire, l’emigració era ferventment predicada com a remei per a la «superpoblació», la terra anava quedant constantment sense cultivar, mentre els treballadors agrícoles eren miserablement pagats, i l’existència, ja no dir un manteniment decent, per als pobres de solemnitat romania tan incerta com sempre. Era, de fet, en el bell mig d’aquests dies daurats per als rics empresaris i els llurs dependents que un armador filantròpic demostrà, amb estatístiques elaborades, que un terç de la població treballadora rebia salaris setmanals insuficients, fins i tot en aquells dies d’aliments barats i roba barata i combustible barat per tot, per mantindre’ls per damunt del nivell de la semi-fam.
Tot això és indiscutible, i s’ha comentat sovint. Si els anarquistes extrems haguessen tingut raó quan declaraven que el contrast intolerable entre la riquesa excessiva i la pobresa esclafadora hauria de comportar un aixecament i revolució social, llavors Gran Bretanya, en la darrera meitat del segle XIX, hauria estat en un remolí continu d’insurrecció. Res d’això. La pertorbació màxima manifestada era en la forma d’una successió d’agitacions de part dels desocupats, que conduïa a poca millora en la condició, i que era oblidada pels homes sense feina mateixos tan aviat com la millora de l’economia els reabsorbia en els rengles del salariat mal pagat. Durant tot aquest període d’apatia, però, no tan sols tenien els capitalistes el control damunt de totes les invencions i descobertes fetes i adaptades per augmentar la producció de riquesa social, sinó que l’expansió astoradora del poder humà sobre la natura, que començà en el segle XVIII, progressà amb una rapidesa amb ben pocs precedents en la història de la raça humana.
Hi hagué una transformació superior en tots els departaments importants del coneixement humà i dels instruments humans per a la producció i distribució de riquesa a tot allò que s’havia efectuat en els milers d’anys anteriors. Requereix un esforç d’imaginació gairebé tan vigorós retrocedir a la primera meitat del segle XVIII a Gran Bretanya i penetrar en les formes de vida que llavors dominaven, fins i tot entre la classe més luxosa, comparats amb els hàbits, costums i maneres de la mateixa classe avui, com imaginar-se l’existència real d’un daimio feudal japonès d’antuvi, o la vida general dels nobles egipcis que s’aplegaven al voltant d’un faraó. Per apreciar la diferència hem de despullar-nos, no tan sols de les enormes capacitats motrius de vapor i l’electricitat i el petroli emprats per accelerar la maquinària, així com de les estupendes millores de tota mena en la mateixa maquinària, sinó de la majoria de les petites comoditats de la vida domèstica quotidiana i els detalls d’ús diari, com el telègraf, el telèfon, la posta diària, etc. El transport i la comunicació s’han revolucionat completament. Fins i tot els mateixos assalariats són capaços de transferir el seu treball d’un país a l’altre per a feina estacional, com els italians, per exemple, que viatgen milers de milles cap a l’Amèrica del Nord i del Sud i tornen a casa amb breus intervals. El mercat mundial i el món en general han bandejat, en els càlculs mercantils, totes les antigues consideracions locals de tràfic que dominaven fa poc més d’un segle. El globus que, no gaire abans del començament del segle XIX, hauria tingut la grandesa en la nostra visió mental de la carabassa de Jonàs, diguem que ara assum la mida d’una taronja tangerina.
Durant tot l’inici d’aquests canvis sorprenents Gran Bretanya liderà el desenvolupament sencer. Totes les millores immenses anaren a mans dels seus capitalistes – sense cap referència als assalariats que hi treballaven a sota. Les llurs malalties fins i tot – engendrades per la vida urbana, el sistema fabril, i el deteriorament físic i mental que implicaven – passaren gairebé completament desapercebudes per la nació en general, i desaparegué completament la idea que la salut i la força del poble és el patrimoni nacional més gran de les ments de la classe que controlava la política nacional exclusivament en avantatge pecuniari propi. L’opinió de Cató sobre la inutilitat d’esclaus malalts i gastats esdevingué la base general de l’ètica del salariat capitalista.
Amb tot no hi hagué cap revolta dels mateixos assalariats contra aquesta moralitat sinistra. Reivindicacions presentades en els interessos de la humanitat comuna arribaven, no de la classe obrera, sinó de membres de la mateixa burgesia. Fins i tot els sindicats, encara que de nombre, influència i poder polític creixents, prestaven poca o cap atenció al benestar dels graus inferiors del treball, que no eren organitzat, i consideraven els salaris superiors per a ells l’única qüestió que mereixia atenció seriosa. Així, en el país capitalista líder, no hi havia cap moviment revolucionari conscient ni cap idea general – com la que prevalia entre els cartistes – de prendre possessió de la terra, els mitjans de comunicació, les fàbriques i les flota de la nació en benefici de tot el poble, fins i tot entre artesans especialitzats i organitzats, i encara menys, doncs, entre treballadors no-qualificats i casuals, durant més de cinquanta anys. La concepció d’una guerra de classes econòmica i social havia desaparegut de l’esfera de la discussió de taller així com de l’àrea de la «política pràctica». Tan tard com el 1888 un treballador estranger, resident de feia temps a Anglaterra, que persistia en promoure una llei de vuit hores en successius congressos sindicals, era considerat pels seus companys treballadors anglesos com a ben intencionat però un fanàtic del tot impràctic. Passaren els anys, i una propaganda incessant s’havia realitzat per tot Gran Bretanya, abans que aquesta reducció esdevingués en realitat una qüestió del dia.
No cal dir, doncs, que la lluita desesperada de la Comuna de París, ja tractada, no aixecà cap simpatia activa en el costat anglès del Canal. Un petit nucli d’antics cartistes, aliats amb ben pocs sindicalistes que havien estat influïts per la doctrina dels socialistes internacionals, emeté un manifest, i convocà una trobada a Hyde Park, en suport dels obrers parisencs contra M. Thiers i l’exèrcit reaccionari de la burgesia. Però aquest esforç d’aixecar els obrers britànics caigué en erm. Cap ajut arribà dels sindicalistes britànics ni abans ni després de la caiguda de la Comuna. Fins i tot es deixà a la banda de positivistes altament educats, pertanyents a la classe acomodada, que certament no tenien cap simpatia pel socialisme com a política econòmica o social, d’aconseguir alguna mena de consideració i ocupació per als refugiats que arribaren a Londres després de les terribles massacres de Satory. Gens posseïts de cap ideal o alta aspiració per al futur de la pròpia classe; sense, com s’ha dit, cap finalitat en la vida sinó que millorar una mica el sistema d’esclavitud salarial, que els condemnava a una feina perpètua en benefici d’altri, els treballadors de Gran Bretanya no podien ni tan sols comprendre, i menys encara admirar o simpatitzar, un intent tan desesperat per aconseguir una victòria impossible en el nom de la «solidaritat humana». No era, però, la certesa del fracàs, tal com era la situació llavors, i la bogeria d’arriscar tants milers de vides humanes en una aventura ruïnosa, ço que els deixà despreocupats del resultat i indiferents, o gairebé, de la sort dels derrotats, sinó la pura incapacitat, com a classe, de penetrar en els motius dels homes i dones que deliberadament se sacrificaren en aquella lluita. Ací hi ha una altra prova ben convincent de la veritat que l’estadi de desenvolupament econòmic de cap manera es reflecteix invariablement en els pensaments i accions d’éssers humans dedicats a les formes de producció llavors dominants. Anglaterra i Londres eren llavors econòmicament molt més avançades que França i París. Anglaterra mateixa, en un període anterior, quan les seues formes industrials no havien assolit res que s’acostàs al nivell de les del 1871, mostrava a través de la seua classe treballadora, una apreciació més clara del significat real i de la tendència de la producció capitalista pel benefici i l’assalariat que França; amb tot els obrers francesos eren en aquesta època per davant dels llurs germans anglesos en l’apreciació de les condicions socials desesperades inevitables per als treballadores de totes les nacions mentre el capitalisme perduràs. Aquests contrastos són inexplicables, si no és que tenim present quelcom més que les influències purament materials en el sentit més cru. Això no s’aplica tan sols a Anglaterra i França. Alemanya que, fins els primers anys vuitanta del segle passat, era certament darrera d’Anglaterra en creixement econòmic, tenia un moviment de classe treballadora més actiu i millor organitzat malgrat això. També el tenien Bèlgica, Dinamarca i Finlàndia, que semblantment eren econòmicament menys avançades.
Així tenim el fet que els obrers de Gran Bretanya, que lideraven Europa en resistència proletària organitzada vers el capitalisme durant la primera meitat del segle XIX, realment es trobaven per darrera en la darrera meitat, a mesura que el capitalisme guanyava força, i eren depassades, en demostració de vigor i intel·ligència de classe obrera per poblacions que en aquella època eren a un nivell econòmic inferior. Sostindre que això es deu a una educació inferior és tan sols enfortir el valor d’aquell factor psicològic d’una banda; de l’altra, ningú no pot dubtar que els assalariats anglesos, que eren oponents ardents del capitalisme i de tota la seua obra en els dies cartistes, tenien encara menys educació que celebrar que els llurs successors, del 1848 en endavant. Òbviament, aquests exemples mostren el perill d’establir qualsevol línia dura i ràpida quant a la influència directa de les formes de producció en els moviment revolucionaris. Cal prendre en consideració altres elements. Això ja s’ha vist en una àmplia àrea: ací es manifesta en una esfera molt més estreta. Que, amb tot, prenent la civilització en general, l’expansió del capitalisme s’acompanya creixentment de la revolta dels assalariats, i del desenvolupament del socialisme, fins i tot un repàs superficial seria suficient per escatir-ho.
Des del final de la gran guerra de vint anys contra Napoleó el 1815, doncs, cap socialisme de cap forma arrelà a Gran Bretanya excepte durant el breu període d’agitació dels cartistes. I els sindicalistes anglesos, després del 1848, es conformaven amb actuar en afers econòmics i socials com si el sistema salarial els condemnàs a una subjecció perpètua. Divorciaren les llurs activitats completament de la política. Els sindicalistes anglesos, com a sindicalistes, no tenien, doncs, cap influència política, i eren considerats pels socialistes estrangers com poc gaire millors que els sindicats «grocs» del continent, establerts per catòlics i altres elements reaccionaris. Anglaterra, de fet, era el principal element conservador; i semblava haver-hi poca perspectiva, fins i tot fa quaranta anys, que la idea cartista de l’inevitable antagonisme de classe i de la guerra de classes entre els assalariats i els patrons capitalistes, amb la seua única possible solució en la nacionalització i socialització de tots els grans mitjans de producció i de distribució de la riquesa, tornaria a fer via a Gran Bretanya. El socialisme havia d’arribar a ésser considerat una importació estrangera únicament, i el comunisme que, és clar, connota precisament la mateixa cosa, era considerat ben poc adient pels prudents i sobris obrers anglesos. Això, malgrat el fet que en el 1864 l’Associació Internacional de Treballadors fou fundada a Londres principalment per i amb el suport entusiasta de sindicalistes anglesos, i que un positivista anglès, el professor E. S. Besley, en presidís la primera trobada pública. L’associació, després d’una lluita amb Mazzini i els seus amics, caigué sota la influència de Marx i Engels, llavors tots dos residents a Londres, el Manifest Comunista del 1847 dels quals ja ha estat referit.
Tots dos homes, per admirables que fossen en la llur exposició i anàlisi de la història econòmica i de les tendències sociològiques, no tan sols eren molt mal jutges de caràcter, sinó que eren – especialment Engels – excessivament dictatorials i massa addictes a la intriga. És difícil imaginar gent menys qualificada per inspirar als obrers anglesos ordinaris les llurs idees. Com a conseqüència, tan abans com després de la publicació dels primers volums de l’obra colossal de Marx, Das Kapital, el 1867, no traduïda a anglès com un tot fins molts anys més tard, aquesta associació, habitualment denominada la «Primera Internacional», féu ben poc camí a Gran Bretanya. La influència anglesa en la Internacional, de fet, esdevingué una quantitat negligible. Els sindicalistes gradualment l’abandonaren. Admirant Marx i les seues grans habilitats, no eren capaços d’acceptar les seues teories, que eren les doctrines dels cartistes presentades en una forma lògica, i proveïdes d’una base científica, com a guia sòlida de la vida pràctica. Els fets el 1871 els confirmaren en aquesta opinió.
No fou fins el 1880-1881 que un esforç organitzat començà a reviure entre el poble de Gran Bretanya la seua oposició primerenca a la tirania del capital. Aquest moviment adoptà una forma adient al nou període i dissenyada per connectar un genuí Partit Socialista Anglès, basat en economia científica i sociologia, amb tradicions polítiques angleses. Els pioners d’aquest partit, que celebrà la primera conferència el 8 de juny del 1881, eren els membres de la Federació Democràtica – poc després coneguda com a Socialdemòcrata. Era una tasca d’anar coll amunt. Començada a final del 1880, amb l’anunci d’un programa polític ben avançat, s’aprofita la forma llavors adoptada per difondre les idees del socialisme entre els clubs radicals de Londres. Però això no durà gaire. Un llibre distribuït en la Conferència mostrava clarament quin era l’objectiu real a la vista, i uns pocs nacionalitzadors de renta s’alarmaren i abandonaren. Amb tot, des d’aquesta època es pot datar el començament de l’agitació per la col·lectivització i comunalització de la propietat a Gran Bretanya, una agitació que l’establiment de Justice el gener del 1884 ajudà en gran mesura. Aquesta revista ha estat publicada setmanalment ara per més de trenta-sis anys sense una sola interrupció. Mai no deixà d’ésser el campió de la causa de la socialdemocràcia, i cap contribuïdor ha rebut mai pagament per les seus contribucions – un registre gairebé sense paral·lels en els annals del periodisme de cap país.
La Societat Fabiana, la Lliga Socialista i, onze anys més tard, el Partit Laborista Independent seguiren l’estela de la Federació Socialdemocràtica. Però la primera d’aquestes organitzacions refusà d’admetre que hi existís una guerra de classes entre assalariats i els burgesos, i es dedicà principalment a amarar la classe mitjana de nocions col·lectivistes; la segona esquivà directament l’acció política; i el tercer, format per tal de constituir una casa moderada a mig camí per a l’entreteniment dels germans febles, s’ha desenvolupat en una organització que, pel seu fort anti-nacionalisme, ha fet darrerament molt per retardar la difusió del socialisme de tot pelatge entre la massa d’anglesos i angleses.
Paga la pena d’assenyalar per mostrar les dificultats que calia superar en la propaganda d’una social-democràcia nítida, que no tan sols els pioners i les llurs opinions no eren de cap manera benvingudes, al principi, ni tan sols entre la massa de treballadors avançats sinó que, malgrat que es dedicaven a difondre economia i sociologia marxiana, eren fortament denunciats al continent d’Europa i a Amèrica pels defensors estrictes de les mateixes teories marxistes, inclosos Marx i els seus amics.
Els darrers oblidaven, en el zel per les llurs pròpies idees especials que fins i tot els resums històrics i econòmics més acurats de desenvolupament general s’han d’adaptar a les condicions socials i tradicions de diverses nacions, així com a l’estadi de creixement econòmic que cada nació ha assolit. Això és potser més cert d’Anglaterra que de cap altre país, en veure que els anglesos han tingut un desenvolupament secular propi, a diferència de les nacions continentals; que els prejudicis religiosos tenen molta més influència a Anglaterra que en altres llocs; que el poble és divorciat de la terra, constituint un proletariat genuí; que són essencialment polítics en els llurs mètodes, a un nivell que els forasters rarament són capaços d’entendre o apreciar. Són també, com ja s’ha observat, singularment deficients en idealisme, i sovint destituïts de previsió en allò que afecta els llurs interessos més preuats. Afegiu a tot això que la llur educació és excepcionalment deficient, i que els nombres i influència de les classes purament parasitàries i els llurs dependents és més gran a Anglaterra que enlloc més del món, i és fàcil d’entendre que, per noble i inspirador que puga ésser un credo material de desenvolupament humà social, les crides a la raó són menys efectives a Gran Bretanya que entre qualsevol altre poble altament civilitzat d’Occident.
CAPÍTOL
XXX: Cap a una comunitat co-operativa