H.M. Hyndman

L’evolució de la revolució


Secció VIII: El temps present

Capítol XXXIII: El bolxevisme i la revolució russa

La revolució russa de març del 1917 fou un exemple remarcable de la reivindicació d’una gran transformació política i social que procedien simultàniament, amb el poble en general preparat en sentiment, per bé que no en intel·ligència i educació, per a un canvi complet. Havia quedat feia temps clar que l’emancipació dels serfs decretada pel tsar Alexandre II no havia millorat materialment la condició de la població agrícola o els havia donat el control damunt la terra del llur país que hauria conduït a una reconstrucció pacífica i benèfica en el curs dels següents quaranta o cinquanta anys.


Pel que fa a l’alliberament dels serfs, que ha estat considerada a l’Europa Occidental, i fins i tot per alguns dels mateixos reformadors russos, com un pas esplèndid cap a la llibertat econòmica, resultà una enorme il·lusió. Els serfs es beneficiaren tan sols nominalment de la llur emancipació. Els feren realment pagar fortament per la terra que cultivaven. El llur estatus socials esdevingué, doncs, en cert sentit, fins i tot pitjor que no pas havia estat abans. En conseqüència, tota una sèrie de revoltes pageses desorganitzades, de la mena dels antics aixecaments de serfs i pagesos de l’Europa Occidental, tingué lloc per tot Rússia, i foren considerats pel govern del tsar com una ingratitud criminal pels avantatges que la gràcia els havia concedit des de dalt. Aquests alçaments espasmòdics foren reprimits amb una crueltat implacable, i tots els qui simpatitzaven amb els aixecaments dels camperols enganyats en la ciutat o en el camp, fossen socialistes declarats o mers reformadors oportunistes, foren tractat amb un rigor extrem com a enemics d’un govern paternal la política enlairada del qual era tergiversada i aprofitada per revolucionaris equivocats com a pretext per somoure tota llei i ordre.


Tan desesperada esdevingué la posició, degut a la intolerància i tirania del monarca autòcrata i dels seus funcionaris, que patriotes i entusiastes capaços i intel·ligents foren obligats a formar societats secretes, i a recórrer al terrorisme i a l’assassinat des de sota, com l’únic mitjà possible de resistir tortures i assassinats efectivament legalitzats des de dalt. Els supervivents d’aquests homes i dones devots, la majoria dels quals patiren mort a la forca, o per un empresonament perllongat, han estat capaços de mostra, sota condicions millors, que tan sols la tirania més insuportable els conduí a cometre, o a tindre-hi connivència, fets que haurien estat els primers a estigmatitzar com a crims, si tan sols s’hagués permès una llibertat raonable de propaganda i educació. És fins i tot possible, com alguns han afirmat, que, si els llurs mètodes de violència haguessen estat duts a terme tan plenament com es pretenia originàriament, haurien fet impossible la tirania sistemàtica sota la qual gemien, i hauria dut així la qüestió agrària, la qüestió de totes les qüestions, a una solució anterior a Rússia. Aquestes possibilitats hipotètiques no cal considerar-les ara. Els esdeveniments seguiren els llur curs, poc afectats per l’«eliminació» d’individus, del tsar en avall.


Degut a l’augment de taxació, el pagament d’«indemnitzacions» per la terra, la corrupció oficial i mètodes defectuosos de cultiu, juntament amb una manca de carreteres o de camins locals, i una deficiència també de comunicacions ferroviàries, els pagesos de la Rússia rural s’empobriren més i més, mentre que una proporció relativament molt més petita de la població es desenvolupava en un proletariat genuí sense terra ni propietat, en les grans ciutats, majoritàriament empleat per l’estat. Tan roïnes s’havien fet les condicions dels serfs emancipats que en els primers dies del segle present, just abans de l’intent de revolució del 1905-1906, l’autoritat russa més capaç d’economia, A. A. Issaief, ex-professor d’economia política a la Universitat de St Petersburg, declarà que caldrien milers de milions de rubles merament per recuperar l’agricultura russa al nivell de vint anys abans. Hi havia hagut, durant aquest període, un declivi constant i acumulat en la prosperitat agrícola russa, malgrat que havien augmentat les exportacions de producte agrícola cap a l’Europa Occidental. Els reports oficials russos ofereixen proves en el mateix sentit. Al mateix temps, l’augment dels obres industrials en les ciutats fornia un camp per la propagació de doctrines socialistes, que en tots els països ha seguit a l’establiment de la gran indústria fabril, i el desenvolupament de la classe assalariada que s’hi vincula.


Així, a mesura que passava el temps, la desafecció de la pagesia s’intensificava i el malestar dels assalariats en les ciutats creixia alhora. En tots dos casos hi havia raons sòlides per un malestar envers la minoria dominant, que emprava un sector del poble, en forma de buròcrates, oficials de policia, espies i soldadesca ignorant, per esclafar tota resistència per part de la majoria aclaparadora de russos. No hi hagué més que dos trets econòmics i socials pal·liatius en aquest dia de repressió implacable: el creixement dels zemstvos democràtics i de les unions cooperatives, amb la difusió del socialisme agrari dels social-revolucionaris en els districtes rurals, i la reació de grups de socialdemòcrates marxistes, educats en els plens principis del socialisme científic, entre els obrers de les ciutats. Però tots dos intents d’organitzar-se per a un avenç socialista definit, adient a l’estadi de civilització al qual el país en general i les seues diverses classes i sectors industrials havien arribat, foren considerats per Nicolau II i els seus assessors reaccionaris amb igual hostilitat, i reprimits tant com fou possible amb tot mitjà disponible.


Durant tot aquest llarg registre de tirania tsarista i intolerància religiosa, variada per persecucions contínues i pogroms ocasionals dels jueus, la vella Rússia de l’«economia natural», en la qual nobles i camperols alhora vivien del producte de la pròpia terra, i es vestien amb les manufactures domèstiques i de la pròpia vila, passava gradualment a l’estadi de bescanvi, en el qual la producció per al mercat i el control monetari del comerç esdevenien la norma, i l’antiga producció per a l’ús s’esvaïa. No tan sols foren les ciutats i els centres miners afectats per aquesta modificació, sinó que una revolució silenciosa en la vida rural era realitzada, extraient una proporció de la pagesia, com hem dit, del camp a les aglomeracions més grans de població.


Simultàniament, també, les petites indústries manegades pels antics serfs en les llurs cabanes durant els mesos inclements de l’hivern, quan cap feina agrícola es podia fer, caigueren en les mans d’explotadors de la pitjor mena. Les descripcions fetes en reports, per homes que especialment examinaven les condicions d’aire, calor, netedat i llum artificial, sota les quals es conduïen aquestes petites indústries manuals, i els preus pagats als treballadors, justificaven elles soles la insurrecció social. Per tal de verificar cada detall de les horribles descobertes així fetes, un dels investigadors – un home d’alta distinció acadèmica – es dedicà ell mateix a treballar en aquests destinacions d’hivern durant dos anys successius, en parts diferents de Rússia.


Que els camperols eren obligats per una taxació excessiva, males collites i deute a sotmetre’s, estiu i hivern, a aquesta misèria esclava, per tal de merament viure, enfortí el llur desig de posseir la terra per a ells i els llurs infants, i fou el principal punt de qualsevol revolució, en la mesura que els concernís. La generació de russos del 1862 al 1898, quan el Partit Socialdemòcrata fou fundat per Plekhanov, i els social-revolucionaris, amb els zemstvos virtualment al darrera llur, treballà activament, constituí el període preparatori directe de l’imminent aixecament rus. Les llurs diferències teòriques quant a la política a adoptar, quan la revolució real vingué, eren aparents fins i tot llavors. Però l’acció terrorista del govern força la població rural conservadora a fer causa comuna amb el sector extrem de la població assalariada de les ciutats. El terrorisme del 1877 al 1890 reviscolà. De llavors en endavant, com s’ha dit, la política russa esdevingué un conflicte entre dos terrorismes: el terrorisme del tsarisme absolut des de dalt, el terrorisme de la revolució organitzada des de sota. Però el primer s’exercia contra tota una nació; el darrera era la protesta contra una tirania paorosa d’uns pocs individus. Durant tota aquesta lluita desesperada, en els primers anys del segle XX, els fets parlen, com veiem ara, del costat del poble. Mentre els camperols encara eren cridats a pagar la indemnització anual per la terra, que se’ls havia d’haver concedit gratuïtament; mentre els llurs zemstvos i societats cooperatives eren tractades més restrictivament que mai: mentre la forta taxació i la malversació oficial feia la llur situació més i més insuportable; mentre l’encara petita però creixent proletariat urbà era exposat a l’explotació i maltractament de tota forma; mentre les classes educades eren impulsades a reconèixer que tan sols amb una revolució completa podia Rússia esperar de superar el mal infinit causat per un desgovern tirànic, corrupte i incapaç – mentre tot això tenia lloc, la guerra japonesa, amb la humiliació resultat del poder militar de Rússia, demostrà a tots els russos una manca d’intel·ligència, honestedat i qualitats d’estadista per part dels llurs dirigents que somogué la confiança popular fins als fonaments.


El govern del tsar resultà tan incompetent en qüestions militars com cruel i ineficient en afers civils. Cada soldat i mariner que tornava de l’Orient Llunyà, després de la Pau de Portsmouth, explicava al camp i a la ciutat aitals relats de negligència del poble comú en armes, de la brutalitat dels oficials, de la inferioritat dels generals, i de la malversació completa i fins i tot de la traïdoria civil i militar dels càrrecs més elevats, que tot l’Imperi s’omplí d’indignació. Per tant, com de vegades passa en els afers humans, la ràbia davant la humiliació nacional a l’exterior unida a causes econòmiques, socials i polítiques a l’interior feia la revolució en certa forma segura en pocs anys. A més, el terrorisme tsarista, per terrible que fos, havia estat temporalment derrotat pels terroristes revolucionaris en una sèrie d’assassinats reeixits del 1901 en endavant, que culminaren en les «execucions» de Plehve i de l’arxiduc Sergi el 1904 i 1905. L’agitació del govern constitucional, però no encara per l’enderrocament del tsar, prengué forma definitiva, i sorgiren demandes des d’una important convenció de representants de totes parts de Rússia per formar un ministeri constitucional. Aquestes demandes no les acceptà el govern, però els promotors de la convenció, que fou convocada pels caps dels zemstvos, no foren arrestats.


Això era el novembre del 1904. El gener del 1905, grans masses de treballadors, que certament no es podien anomenar revolucionaris violents, sinó que més aviat eren homes que desitjaven aconseguir un avantatge social a través de la crida directa al tsar com a pare de Rússia, es declararen en vaga. Els vaguistes, sota la direcció del sacerdot pare Gapon, emeteren una proclamació que contenia un programa que, malgrat moderat des del punt de mira socialista, era clarament revolucionari per totes les condicions llavors existents a Rússia. Ja que defensar la llibertat general, la responsabilitat ministerial envers el poble, l’educació estatal gratuïta, l’abrogació de tot pagament d’indemnització per la terra, una jornada de vuit hores, llibertat d’associació i dret de vaga contra els capitalistes, i un salari mínim, amb completa representació del poble, era certament un programa polític i laboral que evocava la caiguda de l’autocràcia il·limitada gairebé tan completament com les reivindicacions socialistes plenes formulades més tard. Amb tot, els portadors d’aquesta petició al tsar marxaren cap al palau de l’emperador mateix, cantant himnes en honor seu i exhibint una lleialtat de la mena més efusiva a la seua persona. Els qui es malfiaven del pare Gapon, i el consideraven merament un agent de la camarilla tsarista reaccionària, no sabien què fer-ne. Podia ésser possible que el tsar, un personatge dèbil i fàcilment influïble, hagués decidit d’abandonar els seus assessors intolerants i treure l’agulló de la revolució amb l’acceptació de demandes constitucionals i la limitació alhora del poder autocràtic i capitalista?


La resposta arribà tan aviat com l’enorme delegació s’acostà davant del Palau d’Hivern. S’obrí foc contra la multitud desarmada des de cossos de soldats que havien estat prèviament amagats. Centenars de delegats foren assassinats i milers ferits. Aquesta massacre, des de llavors coneguda com a «Diumenge Sagnant», és ara considerada com el començament de la primera i fracassada revolució russa. Des de cada extrem de Rússia començaren vagues, es convocaren reunions, i totes les classes, desconsiderant diferències econòmiques i socials, es posaren a la feina d’organitzar-se per posar fi a un govern que recorria a mètodes tan monstruosos de repressió. Assalariats industrials i camperols coincidien per una vegada.


Aquest fou de fet el començament de la revolució política. La primera Duma, o Assemblea Constituent, elegida per tot el país representava realment tot el desenvolupament al qual Rússia, amb els seus 165.000.000 camperols, la gran majoria dels quals no eren educats, havia ja assolit. No era, és clar, una assemblea socialista, malgrat que els socialdemòcrates i els socialistes agraris hi eren ben representats. Però la majoria dels seus membres s’oposaven a qualsevol continuació dels poders arbitraris del tsar, i hi havia bona raó per esperar que, si tots els partits avançats feien causa comuna per a aquest objectiu, una nova era política despertaria per a la nació en la qual els grans problemes socials de la terra i de les indústries urbanes serien pacíficament tractats.


Aquesta era l’opinió de George Plekhanov, el brillant fundador i líder del Partit Socialdemòcrata marxista. Però no l’opinió de Lenin (o Uljanov), el cap d’un altre sector del mateix partit. Lenin, malgrat que era ell mateix un marxista fanàtic, i en aquesta època un gran admirador i amic de Plekhanov, s’oposava fortament a qualsevol arranjament de cap mena amb les classes educades i la burgesia. Això, segons ell, prendria tot l’esperit combatiu de classe de la veritable força revolucionària, el proletariat desheretat, que, malgrat ésser una petita minoria de la població, contenia dins seu tot el coneixement real i el poder necessari per a una revolució amb consciència de classe. La burgesia era, per la seua natura, opressora dels treballadors, els camperols eren inevitablement un gran element reaccionari, degut a la llur posició econòmica, la manca d’educació i la restricció de les llurs aspiracions a l’adquisició de terra per a ells mateixos. En conseqüència, malgrat que no seria possible per a Rússia d’evitar de passar a través de l’estadi capitalista d’evolució, era perjudicial per a tot el moviment revolucionari començar per cooperar amb els enemics més directes, que eventualment es demostrarien més perillosos a la causa que fins i tot el mateix tsarisme.


Plekhanov defensava, contràriament, que la primera cosa que calia fer era lliurar Rússia, com a nació, del domini despòtic, i que els qui eren disposats a lluitar honestament amb la massa del poble per aquest objectiu, tant si pertanyien a la burgesia o a la pagesia, eren aliats útils, i de fet indispensables, per a tots els qui s’esforçaven per assolir el mateix objectiu polític. Però, durant aquest període, Lenin prengué l’extrem punt de mira dogmàtic i doctrinari que tot compromís era perjudicial i traïdorenc al llur gran ideal. Això, en un imperi com Rússia, era jugar directament en les mans de la reacció, i aquest fou precisament l’efecte de la polític de Lenin en aquella conjuntura. El col·locà en una companyia ben estrany; ja que el seu amic i associat més íntim, en els seus assalts contra la Duma i el sector de Plekhanov dels socialdemòcrates, era Malinovski, que després resultà ésser un espia de la policia i un agent provocador a sou del govern; malgrat que la confiança de Lenin, o la pretesa confiança, en aquesta persona fou tan que no tan sols li donà suport com a campió de les seues teories en la Duma, sinó que arribà tan lluny com per designar-lo, més tard, com un dels delegats de Rússia en l’Oficina Socialista Internacional. Abans que pogués presentar-se a l’elecció d’aquest òrgan, el veritable caràcter de Malinovski fou descobert i denunciat.


Hi pot haver cap dubte que la tàctica de Lenin d’aquest període causà un enorme dany a la causa general, que ajudà el govern del tsar a recuperar el domini reaccionari que gairebé se li havia anat de les mans. Que Lenin sabia que Malinovski era un agent tsarista sembla amb prou feines qüestionable. Però bé podria ésser que Lenin creia ell mateix que usava Malinovski contra el tsarisme i el parlamentaris alhora, mentre que Malinovski, espia hàbil, sens dubte l’utilitzava a ell.


Tota la qüestió es refereix a això, perquè en aquest punt de l’oposició de Lenin – amb l’ajut de Trockij, Zinoviev i altres que més tard cooperaren amb ell en circumstàncies més serioses – al parlamentarisme en general i a la política de Plekhanov en particular, els fonaments reals de l’antagonisme irreconciliable de tota forma de cooperació amb altres partits, i la determinació fanàtica de prendre el poder amb una minoria, hi foren dipositades. Els termes bolxevic (majoria) i menxevic (minoria) en el Partit Socialdemòcrata Marxista aviat deixaren de tindre cap significat real en aquest sentit, ja que els dos sectors canviaren de lloc en relació als nombres relatius en més d’una ocasió. Però «bolxevic» arribà a significar aquell cos de socialdemòcrates russos que, amb independència de tota altra consideració, eren preparats en tot moment per emprar tots els mitjans per imposar mètodes revolucionaris extrems al capdavant. En la primera Revolució Russa, amb el seu establiment aparentment reeixit de la Duma d’elecció popular, no tenien cap oportunitat de prendre el poder per ells mateixos. Tot el que podien fer era somoure la convicció dels qui podien influir, en qualsevol òrgan electoral polític, i ampliar la distància existent entre els assalariats de les ciutats i la pagesia. Els bolxevics llavors feren tot el que pogueren.


Amb l’elecció de la primera Duma, i l’acceptació nominal pel tsar del govern constitucional, hi havia una convicció general, no tan sols a Rússia sinó per tota l’Europa Occidental, que l’imperi del tsar havia entrat en un curs de transformació pacífica que seria beneficiós per al poble rus i el món en general. Amb prou feines hi pot haver hagut una desil·lusió més gran. No és gaire dir que, des d’un bon començament de les discussions parlamentàries, la Duma, i la formació d’un ministeri responsable, la reacció començà a guanyar terreny. Amb l’exèrcit encara a la seua disposició, amb la classe corrupta de funcionaris favorable a l’autocràcia que els enriquia, amb la poderosa organització policial preparada a actuar d’acord amb les ordres que eren acostumats a rebre des de dalt, i amb l’església completament oposada a res que s’aproximàs a una democràcia raonable, el tsar resultà més fort per a mal, després de la creació de la Duma, que no pas ho havia estat abans. Mogut doncs pels seus consellers reacionaris, fou capaç de refusar de reconèixer-ne l’autoritat.


Això no es degué a cap feblesa, o manca d’iniciativa, per part de la Duma i dels seus membres. Emeteren un programa que encarnava en una llenguatge moderat tota la llibertat política i personal per la qual havien agitat en les circumscripcions, i demanaven alhora el lliurament de la terra als camperols i l’aprovació de mesures de legislació social per protegir els treballadors de les ciutats. Aquesta política democràtica i semi-socialista fou acceptada per la Duma gairebé unànimament. El tsar, endurit per les ara aplegades i encara intactes forces de la reacció, resumides abans, i pels indicis de dissensió, per petits que fossen, en la banda popular, dissolta la primera Duma, i des de llavors fins el 1910 i 1911 les antigues formes de reacció foren en plena volada. Malgrat que la segona, tercera i quarta dumes foren convocades, i així les formes constitucionals, a les quals s’havia compromès el propi tsar, no foren del tot descartades, reformadors moderats així com socialistes foren empresonats, forçats a l’exili o executats.


Es perseguia i terroritzava jueus com abans i tot indicava que el bell aixecament que seguí al Diumenge Sagnant havia estat esclafat reeixidament.


Rarament les tendència natural de l’autocràcia s’havien exhibit d’una forma més detestable, i això en un moment que el mot «revolució» era en els llavis de tothom, ni tan desencoratjats no havien estat els reformadors de tota ombra d’opinió davant del fracàs del llur gran esforç. Per madures també que fossen les condicions econòmiques o socials per a canvi complet, especialment en relació a institucions polítiques, llibertats generals i la terra, l’educació i organització de la massa popular eren tan deficients que el tsarisme, que controlava les úniques forces administratives existents, i les omplia de la concepció religiosa del dret diví del monarca per dominar el país, tenia un avantatge enorme. La burgesia, a diferència del Tiers État de la revolució francesa, tenia poca experiència o preparació en afers grans. Malgrat, doncs, que els dirigents populars feien tot el que podien, la ignorància, l’apatia, la manca de cohesió i l’hàbit de l’obediència feia els llurs seguidors incapaços de copsar l’oportunitat que els preparaven les condicions econòmiques, i que es feien més òbvies per la incapacitat dels homes al capdavant de l’estat d’estimar les probabilitats del futur immediat. Així, durant els anys immediatament posteriors a la dissolució de la primera Duma, semblava com si Rússia fos condemnada a un altre llarg període de repressió furiosa.


Hi havia, de fet, una similitud superficial en aquests anys amb els que precediren l’esclat de la Revolució Francesa. Un monarca feble, humà i possiblement ben intencionat, maleït amb una consort alemanya per comptes d’austríaca. Aquella consort del tot incapaç d’entendre o d’apreciar el poble damunt del qual havia vingut a governar, i sota el domini de sacerdots, xarlatans i traïdors, que jugaven amb els seus sentiments pel seu país de naixement. Això per dalt. Per sota, una massa de semi-serfs explotats i mal-nodrits. Al volant de la Cort un cos d’oficials i nobles egoistes i corruptes, que no es preocupaven de cap interès tret dels propis. La semblança amb la posició de França abans del 1789 era amb tot tan sols parcial, i la diferència ja assenyalada entre els nombres i organització dels homes de negoci educats francesos i la classe professional, i l’extensió i experiència dels russos de la mateixa classe, feia tota sola il·lusòria qualsevol comparació. És de tota manera cert que, si Nicolau II s’hagués tret del damunt la influència de la seua mig boja tsaritsa i dels seus intolerants homes de Déu, i hagués pres consell d’estadistes i de membres de la seua pròpia família, que preveien els curs dels esdeveniments, podria, com Lluís XVI podria haver fet quan Turgot’ i Malesherbes eren en el poder, haver ajudat ben possiblement a avançar una revolució pacífica i beneficiosa. Però el tsar Nicolau no tingué facultat alta de cap mena.


Per comptes de presentar-se com el líder i el pare del poble, persistí en la política de repressió, fins i tot quan la revifalla de l’esperit insurreccional, temporalment ofegat, es manifestà de bell nou, del 1910 en endavant, amb vagues polítiques d’un caràcter amenaçador i manifestacions òbviament revolucionàries per tot Rússia. Rússia era, de fet, en una fermentació perpètua, des dels estudiants i assalariats de les ciutats fins a la pagesia, que el govern era força incapaç de sotmetre. Més d’una manifestació del Primer de Maig fou una amenaça definida al tsarisme reaccionari, que s’imaginava que el poder d’aturar el progrés era encara sota el seu control. Tota la classe educada simpatitzava amb aquesta renovació del moviment revolucionari suprimit uns pocs anys abans. Fou quan aquest nou moviment guanyava terreny, i tothom esperava que la Rússia lliura aviat s’afermaria, malgrat tot els intents de reprimir-la, que començà la Gran Guerra.


Al començament s’enfonsaren diferències en un esforç nacional comú per derrota l’enemic comú; malgrat que fins i tot llavors el sector bolxevic extrem clamava contra tota guerra, fins i tot en defensa nacional, que pogués interferir amb la guerra de classes a l’interior. No fou, però, fins que els primers èxits havien estat oblidats per una sèrie de derrotes, i que les intrigues de la tsaritsa amb els seus amics, Sturmer i Protopopov, recolzats en Rasputin, per rendir-se corruptament a Alemanya foren conegudes generalment, que el poble demostrà cap disposició a realitzar una revolució tan aviat com les hostilitats cessassen. La manifesta traïdoria de M. Sturmer, àcidament denunciada per M. Miliukov en la Duma, i la influència obscena i perniciosa exercida per Rasputin damunt l’emperadriu que esdevenia ben coneguda, donaren pas a la preparació general d’un aixecament. Però fins i tot l’execució privada de Rasputin no despertà els ministres del tsar quant als perills que tenien davant. M. Sturmer, malgrat que expulsat del ministeri, fou nomenat per a una important posició en l’Oficina d’Exteriors, i les intrigues pro-alemanyes continuaren com abans. Els reaccionaris refusaven de parar atenció a res que no fos la llur pròpia política sinistra de rendició a l’enemic, i no pensaven gens en concedir llibertats al poble rus.


En tot això Nicolau II donà suport als seus ministres. Lluny de sentir la pròpia situació en perill, aquests mateixos ministres, quan l’exèrcit era curull de desafecció i disgust per la manera amb la qual els tremends esforços i sacrificis generals de Rússia havien estat balafiats per generals traïdorencs, com Suklominov, pitjors administradors, i una corrupció vergonyosa en cada departament, pensaren realment que era una bona política fomentar un aixecament en la capital. Ho feren amb la confiança que la ràpida repressió els confirmaria en l’exercici del poder suprem, capacitant-los així per fer la pau immediata amb Alemanya per la qual havien complotant durant molt de temps. Però el pla fou mal gestionat pels propis addictes dels senyors Protopopov i Sturmer, les tropes i fins i tot els cossos d’elit dels guardes es posaren del costat del poble; de manera que el tsar i el seu govern es trobaren, força inesperadament, de cara a cara amb una revolució exitosa que ells mateixos havien provocat. La caiguda de la dinastia dels Romanov fou decretada.


La quantitat de vessament de sang, especialment comparat amb el resultat assolit, fou molt petita en la capital; però en els districtes rurals, tan aviat com les notícies del que havia passat a Petrograd es difongueren en les províncies, els camperols realitzaren atacs generals contra els terratinents en molts districtes, dels quals no ha arribat mai un relat complet a l’Europa Occidental. Però tot això és una qüestió d’història general. El que no s’entén bé és que, en el moment de la revolució del 17 de març del 1917, Rússia ja era desesperadament empobrida per la guerra, l’exèrcit era en una situació de desintegració i indisciplina completes, el sentiment entre els obrers a favor de la pau a qualsevol preu amb Alemanya creixia, i res més que la revifalla d’un gran esperit d’energia i d’autosacrifici nacionals podia salvar el país de caure en el trencament i l’anarquia. La condició econòmica, dolenta abans, havia empitjorat cada dia; ja que no hi ha ara dubte que els reaccionaris havien encoratjat deliberadament la mala administració en els ferrocarrils i altres departaments, amb la idea que una disrupció del transport i una consegüent carestia de subministraments els ajudaria i confondria els revolucionaris.


Les dificultats terribles que aquest estat de coses comportava pels qui volguessen esforçar-se per posar ordre en aquest caos no foren reconegudes inicialment. A l’Europa Occidental, la revolució reeixida fou ben rebuda per totes les parts com l’obertura d’un nou i gloriós període de lliure desenvolupament per a un gran país, esclafat durant segles sota un despotisme perjudicial. Però aviat resultà aparent que els líders revolucionaris no tenien davant una tasca lleugera. La sola desafecció en l’exèrcit, gairebé consistent completament de camperols, molts dels quals eren ansiosos per tornar als propis vilatges, per tal de rebre la part de terra en els primers dies de presa i redistribució, era suficient per carregar-se les capacitats dels estadistes més capaços dins a l’extrem, mentre que la prova de tractar amb els oficials de l’antic règim, que encara constituïen l’única forma administrativa general del país no era de cap manera fàcil de resoldre. Cent vuitanta milions de persones, gairebé totes en el període del segle XVII de desenvolupament econòmic i social, valorat en l’escala occidental, i la gran majoria illetrades, no es podien tractar d’acord amb els principis socialistes amb prou feines aplicables a una societat industrial del segle XX.


Per tant, no seria raonable criticar durament el Govern Provisional, i més particularment Kerenski i els seus associats, perquè no aconseguissen de dominar una situació gairebé ingestionable. Restablir disciplina militar en un exèrcit desafecte, i al mateix temps donar a tota la tropa el benefici dels darrers principis de la democràcia, era una tasca impossible. Kerenski mateix veia que emprenia una esperança vana, quan acceptà el lideratge que l’imposà el consens de l’opinió pública. La seua signatura del Manifest que concedia complets drets democràtics a la tropa, al mateix temps que proclamava la seua intenció d’imposar una disciplina de ferro, ha estat vigorosament denunciada com una feblesa extrema. Però si s’hagués, com a líder dels social-revolucionaris camperols i dels socialistes radicals, declarat per la guerra des d’un començament, i a menys que hagués decidit d’actuar com a dictador és difícil de veure què podria haver fet davant de l’onada democràtica universal que ho cobria tot davant seu en aquesta conjuntura.


Plekhanov, Aleksinki Aksentiev, i altres socialdemòcrates havien estat un amb Kerenski i els seus amics en sostindre la defensa de Rússia contra Alemanya, i el llur manifest en aquest sentit fou un dels documents polítics més importants publicats en aquest moment crític. Amb tot, al començament, els socialdemòcrates s’havien abstingut de votar els crèdits de guerra. Eren semblantment disposats a donar suport al Govern Provisional en totes les mesures democràtiques, agràries i socialistes, fins que l’Assemblea Constituent de tot Rússia s’hagués de reunir per establir un govern definitiu i formular una política clara. En breu, s’havia realitzat una revolució, però els qui n’eren els principals responsables de l’èxit no havien pensat una política clara per al període situat entre la caiguda de l’antic sistema i la reunió de l’Assemblea Constituent. A més, una disputa entre Kerenski i el general Kornilov s’afegí als problemes del Govern Provisional i afeblí la seua posició seriosament. Aquesta feblesa fou addicionalment intensificada pel fracàs dels aliats per declarar-se a favor de qualsevol govern acceptat per l’Assemblea Constituent.


Però tots aquests esdeveniments preliminars empal·lidiren en la insignificància, i són de fet de poca rellevància en el moment actual, en comparació amb allò que seguí.


Els bolxevics, com ja s’ha comentat, s’havien declarat d’entrada contraris a qualsevol participació de part de Rússia en la guerra contra Alemanya. Havien fet tot el possible, durant la guerra, per inspirar desafecció amb tota la política de resistència a l’agressió alemanya tant entre soldats com entre civils. Menaren propaganda secreta en aquest sentit sempre i on pogueren. Que en fer-ho, enfortiren els traïdors de l’Estat Major rus i del Ministeri, i feren el joc a Alemanya contra Rússia i els aliats, és indiscutible. Consideraven que seria millor per al llur partit, per al socialisme, per a Rússia i per al món en general, que els exèrcits alemanys guanyassen que no pas que el tsarisme fos fortificat amb la victòria. Això, en qualsevol cas, era perfectament clar i lògic. No era la visió de la majoria del Partit Socialdemòcrata Marxista, ni del Partit Social Revolucionari dels camperols, ni del cos general dels russos democràtics.


Però els qui s’inclinen a estigmatitzar la conducta dels bolxevics en aquesta direcció necessàriament com una traïció del llur país haurien de recordar que al començament de la guerra franco-alemanya del 1870-1871 no hi havia pocs francesos eminents, el patriotisme dels quals mai no ha estat qüestionat, que, si bé eren disposats a defensar França, de tota manera mantenien l’esperança que Napoleó III no pogués guanyar. Per als dirigents bolxevics era més important enderrocar el tsar i el seu sistema que derrotar Alemanya. La conquesta temporal de Rússia per Alemanya, sostenia, seria una benedicció disfressada. Caldria no oblidar que els ministres del tsar, per raons ben diferents de les que impulsaven als bolxevics, eren ben disposats, o fins i tot ansiosos, de fer una pau separada amb Alemanya en termes que gairebé consistien en una rendició incondicional. Els extrems es toquen. La revolució del 1917 si més no endarrerí la pau de la reacció, i donà als aliats temps per preparar-se per a la pau del bolxevisme i del pro-germanisme. Així, la política bolxevic, tal com la formulaven en aquesta direcció Lenin i els seus camarades, era indubtablement pro-alemanya; però pro-alemanya perquè, tal com pensaven, l’èxit alemany serviria a la causa del marxisme aplicat a Rússia en la seua forma més doctrinària, prematura i impossibilista.


Però quan en el mig de les circumstàncies desesperadament difícils derivades de la revolució, que havia comportat aquella mateixa caiguda de l’autocràcia per la qual els mateixos bolxevics proclamaven de lluitar d’una manera anti-nacional i maquiavèlica pròpia – quan, en aquest moment més crític, potser, de tota la llarga història de Rússia, Lenin i els seus companys s’afanyaren a anar des de Suïssa cap a Rússia, a través d’Alemanya, en vagons alemanys, fornits amb diners alemanys i en comunicació constant amb l’Estat Major alemany, sembla encara astorador que no fossen arrestats a la frontera i enviats de nou cap a on venien. Amb tot, per honestos que poguessen ésser en les conviccions polítiques i socials, era ben conegut, per als homes temporalment en control del govern rus, que els líders bolxevics eren completament mancats d’escrúpols, que no s’aturarien davant res, primer, per disposar una pau immediata de rendició amb Alemanya, i després per garantir el propi accés al poder. De totes maneres, se’ls donà lliure entrada, se’ls concedí ple dret d’agitació, propaganda i associació. Fins i tot quan els llurs mètodes resultaren completament anàrquics i subversius, i foren en conseqüència arrestats i empresonats, foren aviat allibertats per continuar la tasca.


Com es podria haver esperat, aquesta tàctica feble i vacil·lant donà els bolxevics, sense esperar gaire, l’oportunitat que cercaven: el poble s’havia convençut mentrestant que el Govern Provisional temia els seus oponents, no nombrosos, però determinats i fanàtics. Així s’arribà a la situació que, en el mateix Petrograd, els bolxevics foren capaços de realitzat un colp d’estat reeixit, abans que l’Assemblea Constituent, on els social-revolucionaris i els marxistes menxevics tenien una gran majoria, es posàs a treballar. Aquesta Assemblea Constituent, elegida per ple sufragi popular, al principi tenia el suport dels bolxevics. Però quan descobriren que eren en una minoria sense remei en l’Assemblea, i que els representants dels camperols amb els llurs amics hi serien en control complet, dissolgueren la «Constituent» per la força armada. També s’utilitzà la força armada per garantir el domini bolxevic en diverses ciutats provincials; i en més d’un cas reunions polítiques pacífiques de diputats electes i desarmats foren dispersats per bales de metralladores i rifles. Durant aquest començament del Terror Vermell, els aliats es mantingueren completament a banda, refusant tant de reconèixer l’Assemblea Constituent, com d’ajudar els seus partidaris a defensar-se.


En aquest moment, quan admetia el mateix Lenin que els bolxevics tenien un seguiment no pas superior a 200.000 en un total de 180.000.000 de persones que la Rússia llavors indivisa, aquesta minoria infinitesimal, que havia capturat la màquina de govern, declarà la «Dictadura del Proletariat», malgrat que el mateix proletariat rus no comprenia d’entrada més de 10% de la població. D’aquest 10% els bolxevics n’eren l’1%. Els soviets, o cossos populars locals de representants dels interessos de la massa dels votants no eren, com de vegades s’assum, invenció dels bolxevics de cap manera, sinó que foren erigits en alguns casos abans, i en general immediatament després, de la revolució. Els bolxevics han tingut cura d’impedir, de moment, qualsevol dificultat derivada d’aquests òrgans democràtics nomenant comissaris amb poders dictatorials en cada districte. El mateix curs, d’una forma diferent, s’ha emprès amb les associacions cooperatives. Aquestes utilíssimes agències distributives, que havien fet un gran avenç entre el poble durant tot el període turbulent pel qual havia passat Rússia, foren col·locades sota el control directe de l’estat bolxevic. De fet, per bé que els mètodes adoptats pels bolxevics per aconseguir i mantindre’s en el poder foren profundament anarquistes, la llur administració era autocràtica, cruel i sanguinària fins a l’extrem.


D’això poca nota es pren en política. Atrocitats comeses pels reeixits, tant se val com siguen d’atroços, són aviat oblidades i perdonades pels més moderats dels humanitaris que tenen avantatges polítics, o comercials, a guanyar cultivant la curta memòria en aquests afers. Que els bolxevics aconseguissen la posició i mantindre-la amb terrorisme de la mena més implacable, que recorregueren a la massacre i a la tortura dels llurs presumptes enemics domèstics, és ben fora de la disputa. Les llurs recents instruccions oficials per extirpar la pagesia cosaca de la manera més profunda no és més que una altra extensió del llur pla sistemàtic d’immolació, no tan sols de la burgesia, sinó de demòcrates i socialistes que difereixen de la política de Lenin, Trockij, Zinoviev, Litvinov i la resta. Però, si finalment guanyen, tot això serà oblidat.


És del tot malaurat, però, que els governs aliats, i el govern britànic en particular, després d’haver declarat que no interferirien en els afers interns de Rússia, quan la rendició a Alemanya a Brest-Litovsk s’hagué consumat, hagueren de permetre el bolxevics a presentar-se com els defensors del llur país contra la invasió per les tropes de nacions estrangeres. El llur èxit contra les forces aliades, així com les llurs victòries damunt dels exèrcits russos, en gran part finançats i fornits pels aliats, enfortiren la llur posició enormement: bo i més quan els territoris inicialment conquerits per aquests enemics domèstics dels bolxevics foren tractats pels reaccionaris a l’estela dels generals Denikin i Iudenitx i l’almiral Koltxak com si haguessen tornat al domini tsarista.


Així, en pocs mesos, la petita minoria bolxevic prengué el control de l’autoritat centralitzada russa i, en dos anys i mig, havia derrotat els llurs enemics en el camp de batalla, i esdevingut gairebé els amos indiscutits de Rússia. En qualsevol altre moment aquest èxit remarcable hauria estat impossible. Però una guerra ruïnosa, una ràpida revolució – no realitzada pels bolxevics, cal observar – la disrupció de la disciplina militar, l’empobriment general del país, la feblesa estranya del Govern Provisional, i la determinació fanàtica d’aquest sector marxista extrem, oposat al dubte i indecisió de part dels partidaris de la «Constituent», donà la victòria, de moment, als qui coneixien què pensaven i no tenien escrúpols, contra els qui vacil·laven i eren afligits de sentit moral.


La primera intenció de Lenin, Trotski i els altres líders bolxevics era prendre el control, aplicar els principis del socialisme científic a Rússia, dominar la pagesia i les llurs idees reaccionàries (per a Lenin i companyia) sobre la propietat privada, saltar diverses passes en el lent avançament de l’evolució social, i imposar així les llurs opinions doctrinàries, no tan sols damunt del poble rus sinó damunt dels obrers de totes les nacions. Sembla fora de qüestió, a partir de les pròpies declaracions de Lenin, que creia, per exemple, que qualsevol mena de pau que fos arranjada amb Alemanya seria de poca o gens importància, ja que l’èxit de la revolució social a Rússia en les línies disposades implicaria Alemanya, i seguidament tot Europa, a una revolució semblant. Era per damunt de tot una revolució proletària, per bé que els proletaris de Rússia eren pocs de fet comparats amb la pagesia, que eren el principal obstacle per a la reorganització comunista. La burgesia i els intel·lectuals havien d’ésser destruïts, o reduïts a la impotència, ja que els obrers serien acceleradament educats per realitzar totes les funcions útils de la comunitat comunista.


Això, és clar, no era marxisme segon Marx o, de fet, socialisme científic en cap sentit, com els marxistes més capaços del món, començant amb Plekhanov des del mateix lloc, assenyalaren de seguida. La revolució social permanent i la reconstrucció comunista tan sols es poden aconseguir reeixidament quan el gros de la població en qualsevol país entén, i està disposat a acceptar, les noves formes que s’han desenvolupat, conscientment o inconscient, en l’antiga societat. La meravellosa transició realitzada per Japó en quaranta anys des del feudalisme al capitalisme, i el creixement simultani del socialisme en aquella remarcable nació, han alterat l’opinió de la majoria de marxistes quant a la rapidesa amb la que, sota circumstàncies favorables, es poden realitzar grans modificacions socials. Però el procés d’evolució històrica, lent o ràpid, no se’l pot saltar ni el fanàtic menys reflexiu, menys encara en un imperi com el de Rússia.


Lenin era d’aquesta opinió en l’època que era un membre actiu del Partit Social-Demòcrata unit. L’experiència, aparentment, l’ha forçat a tornar a la mateixa idea. Ja que el bolxevisme en el poder ha estat incapaç d’evitar de recórrer a l’organització capitalista sota l’estat en la forma més arbitrària; la idea que la nacionalització de la terra – el problema més difícil de tots – es podria realitzar de seguida, contra la reivindicació de nombrosos de milions de camperols de possessió privada de les llurs tinences, ha estat abandonada; els amos de Rússia es deleixen per desenvolupar bescanvi i comerç internacional en línies profitoses; i han negociat realment el pagament d’interessos d’antic préstecs exteriors, un projecte que, si es du realment a terme, ha de suposar la ruïna de l’agricultura russa. La revolució comunista russa que havia de resultar, i encara ha de resultat segons els seus líders, en un aixecament universal, ha introduït de nou els antics mètodes econòmics i socials, que tan sols poden ésser substituïts beneficiosament amb un desenvolupament sa de la socialdemocràcia, com el que es pot observar a Txecoslovàquia i Suècia, i que pot assolir més fàcilment i pacífica el seu objectiu últim a Gran Bretanya.


Hi ha hagut una disposició natural, com s’ha dit, a comparar la revolució russa, tant abans com després del colp bolxevic de final del 1917, amb la gran revolució francesa; i és indiscutible una semblança superficial. Però les diferències són també ben grans. El més colpidor de tot, potser, és el contrast entre els caràcters i les carreres dels exiliats russos i francesos. Els darrers consistien gairebé completament en l’antiga noblesa feudal, l’avarícia, crueltat, incapacitat i covardia moral - «Nous etions des laches», deia un d’ells – dels quals havia estat en gran mesura responsable de la catàstrofe. Eren els homes i dones que s’aplegaven a Coblença per ajudar a la invasió de França per exèrcits alemanys i austríacs, gaudint de la llur victòria damunt francesos, i lamentant-ne la derrota quan les fores republicanes reeixien.


Els exiliats russos, al contrari, són principalment els homes i dones que, després d’haver gastar els millors anys de la vida en combatre el tsarisme i agitant al poble per resistir una opressió intolerable, foren finalment capaços, al preu de llargs empresonaments, i patiments, d’aconseguir el triomf esplèndid del 17 de març del 1917. Són nobles patriotes, als qui el despotisme bolxevic ha desterrat alhora. Però, maltractats i afortunats d’escapar amb vida, lluny de celebrar l’atac de les tropes aliades contra Rússia, gairebé tots ells protestaren contra aquesta intervenció estrangera que, si hagués reeixit, els hauria beneficiat personalment. Els bolxevics han perseguit i sovint assassinat aquells herois i heroïnes però pels grans serveis dels quals mai no podrien haver posat malèvolament les mans damunt de la República Russa,. Aquestes víctimes del despotisme de la minoria encara creuen que la democràcia a Rússia s’afirmarà i que es realitzaran els llurs somnis d’emancipació social de tota forma de tirania per als llurs compatriotes. Quelcom assoliren, malgrat tot el que ha passat des de llavors: feren impossible el retorn dels Romanov i del sistema que representaven.


Com bé ha dit un socialista rus [1], Rússia ha produït homes de gran geni i pensadors profunds que han tingut molta influència en el món en general; però ningú d’ells no ha afectat Occident tan seriosament com Lenin, qui potser no és ni tan sols un home d’alta intel·ligència. És extremadament difícil entendre com una població tan enorme arribà a ésser dominada per una petita i truculenta minoria d’homes de classe mitjana, que fracassaren profundament en realitzar el programa de reconstrucció socials que volien imposar als llurs compatriotes i qui, per començar, no tenien gran reputació entre el poble. Tan sols quan reflexionam sobre els resultats d’eres de tirania similar per una minoria en el poder, l’absència de cap gran burgesia intel·ligent i administrativa, i en la manca de cohesió entre les enormes masses de camperols illetrats – tan sols llavors comencen a comprendre tot l’astorador fenomen que s’ha produït.


Però el caràcter del dictador bolxevic, Lenin, qui ha jugat el paper d’un Ivan el Terrible comunista en el nou tsarisme pseudo-marxista, comptà força. Sembla ésser l’opinió general dels rusos que el coneixen bé que Lenin no té grans dots intel·lectuals, i que assolí la seua posició dominant per pur accident. Amb tot, sense ésser ni orador, ni autor poderós, ni gran organitzador, ni un estadista, s’assegurà la preeminència sobre rivals capaços i gelosos, es col·locà en autoritat absoluta damunt de centenars de milions de persones, i donà impuls a una revolta proletària per tot el món civilitzat. Això no és una petita conquesta. Admetent que les circumstàncies l’afavorien a casa, i que el gran i creixent odi al capitalisme explotador ajudà a la seua influència en l’exterior, hi ha quelcom més de llarg que una mera mediocritat obstinada i implacable. Si l’època produí Lenin, Lenin ha influït la seua època. Ha passat el dia que la idea de Carlyle del gran home que pren control dels esdeveniments i els torça segons la seua magnífica política previsora, pot ésser acceptada. Els enormes moviments de civilització mundial es desenvolupen sota condicions que tenen molt menys presents els individus més grans. Però l’individu ací i allà compta en afers humans, amb tot, i sembla que paga la pena intentar d’analitzar la psicologia del dictador bolxevic.


Primerament i principal, Lenin és força inhumà i gens ètic en totes les seues accions. Havent-se fet a la idea que, com ensenyava el seu conrús, Bakunin, la societat existent s’ha de destruir pel bé de la humanitat, les vides i patiments d’homes i dones no comptaven gens en el seu avenç juggernaut cap al final desitjat de destrucció general. La burgesia ha d’ésser tan físicament com intel·lectualment esclafada, i tots els qui li donen suport han d’ésser bandejats. Això no tan sols a Rússia, on els membres de la classe detestada no eren nombrosos, sinó per tot el món. Els dropos han d’ésser immolats amb completitud entomològica. D’ací l’ètica bakuninista: «Allò que contribueix a aquest fi és moral; tot el que l’obstrueix és immoral». I de la moralitat o immoralitat de qualsevol acció, individual o col·lectiva, Lenin és l’únic jutge. Es troba fora directament de l’actual sistema social. Però aquesta visió de la vida, una vegada acceptada i duta a terme fins a la conclusió lògica, dóna a la persona imbuïda amb ella de poder immens. Els fets poden canviar el seu curs immediat, però no la seua intenció última.


A més, Lenin té la confiança més superba en ell mateix. Es dedica a disposar les coses just d’acord amb certes teories mal concebudes. Van malament, com era inevitable que fossen. Encara és l’home que ha de corregir-les! Que això exigeix l’abandonament complet de la seua política prèvia no l’afecta el més mínim. Hi és, i hi romandrà, fins que arribe el moment que després d’haver fet girar prou gent amb altres mètodes fins a la seua opinió – una minoria li servirà en el futur com en el passat – continuarà amb el seu programa original ben desconsiderat d’opinió aliena. Així concorre amb espies policials que sap que són espies policials, i els utilitza, o es convenç que els utilitza. Esdevé un agent del govern alemany, i l’utilitza, o es convenç que l’utilitza. Emprar el pitjor dels agents de les velles Centúries Negres, i els utilitza per desfer-se d’enemic. Accepta diners quan en pot rebre, quan és feble: hi posa les mans, o n’imprimeix, quan és fort. Sempre el fi justifica els mitjans. Però el fi trigarà molt a arribar, i els mitjans han de variar-se.


A banda, Lenin és pecuniàriament honest. No és ni amic de luxe, ni extravagant ni miserable. El seu fanatisme demana diners. Cal tindre diners. Però ell mateix viu amb penúria, i sent menyspreu pels qui no ho fan. Això, també, no és un parsimònia pretesa, no és un ascetisme de posat. És part de l’home que, d’una manera estranya, s’ha fet més gran a mesura que la seua perspectiva es feia més àmplia. Milions de diners, com milions d’homes, són per a ell mers comptadors en el joc enorme que juga per una aposta que, si no és que tota la història i tota l’economia s’ha de llegir del revés, no pot guanyar mai. És una personalitat astoradora i una carrera sorprenent.


Finalment, quan llig la seua influència, Lenin posseeix, com el pinxo Rasputin – amb qui no el compar ni un moment – cert poder hipnòtic inescrutable, que li permet d’exercir la seua voluntat tant en homes de capacitat superior i d’assoliments més grans que ell mateix, i en artesans i pagesos que són, en aquest sentit, molt inferiors a ell. Individus i audiències són afectats semblantment, per bé que poden ésser incapaços de recordar gaire, o res, del que ha dit. Aquest poder d’influir els altres ha estat atribuït al fet que Lenin sempre juga amb la gama gairebé inesgotable d’odis humans. Però sembla una explicació insuficient. Ni el terror ni el suborn donaran pistes a algunes de les seues conquestes personals.


Hi ha dos aspectes del bolxevisme que mereixen una consideració seriosa des del punt de mira de l’evolució de la revolució social en el món modern. El primer ha de presentar aquest esforç d’un grapat – ja que 200.000 no és ni tan sols un grapat gran comparat amb 180.000.000 – de fanàtics furiosos per provar d’imposar un sistema social del tot prematur en un imperi tan vast com plenament perjudicial, condemnat al fracàs i cert d’ajudar a llarg termini a la reacció. Aquesta acció és, de fet, ben oposada a les teories de desenvolupament històric i econòmic que els dirigents bolxevics afirmen seguir. La tirania d’una minoria mai no ha estat acceptada per socialdemòcrates educats i organitzats enlloc d’Europa com a càlcul per ajudar al desenvolupament de la Comunitat Cooperativa o a l’establiment d’una República Socialista democràtica.


L’esclafament d’institucions polítiques democràtiques representatives (com l’Assemblea Constituent) per la força de les armes sempre ha estat considerada pels socialistes com a perjudicial per al progrés social genuí, i és probable que faça retrocedir el gran moviment obrer conscient per a l’emancipació de l’esclavitud en totes les formes. Que aquest intent extemporani a Rússia, acompanyat de la injustícia més paorosa i d’una crueltat monstruosa, ha fet força per impedir una transformació ordenada en altres països ja és manifest. Si no hagués estat pel fet que la socialdemocràcia, en la seua forma científica veritable, ja havia fet un progrés immens fora de Rússia, el mal hauria estat molt més gran. A Rússia mateixa tan sols amb un miracle pot el despotisme bolxevic, que ha intensificat el caos econòmic ja existent, ser productiu per a bé. Els països agrícoles com a norma general reviuen ràpidament després d’una pertorbació externa o interna, malgrat que aquesta normal es trencà amb els llargament arrossegats horrors de la Guerra dels Trenta Anys i les devastacions dels turcs otomans a Àsia i a Europa. Amb tot, a menys que la ineptitud econòmica del bolxevisme comporte l’acceleració del seu propi enderrocament, més d’una generació pot passar abans que Rússia es recupere de la pretesa «dictadura del proletariat» imposada per un grup d’autòcrates de classe mitjana.


El segon aspecte del bolxevisme és el que fa referència a la seua influència en Europa i països civilitzats en general. No es pot discutir que l’èxit aparent dels líders bolxevics, en prendre una autoritat incontrolada per la força bruta, ha encoratjat moltes persones ignorants, ambicioses o fanàtiques a imaginar que un colp d’estat de descripció bolxevic-napoleònica els capacitaria «fer migdia a les onze», amb independència de l’estadi real de desenvolupament econòmic o de les opinions de la majoria de la població que desitgen d’organitzar en un sentit socialista, i així posar-los en la posició de Lenin i Trockij, a Anglaterra, França, Alemanya o fins i tot els Estats Units. Això era clarament enganyós. També ho era la simpatia i fins i tot l’ajut pecuniari lliurat pel govern bolxevic, en la mesura que fos possible, als qui compartien, o pensaven que compartien, les llurs idees quant a una revolució social immediata i simultània per la violència en tots els països civilitzats. Aquesta política afavoria l’acció directa i s’oposava a l’acció política i parlamentària, fins i tot on el poble tenia el poder de vot més complet a les mans, i podia aconseguir el control de l’Assemblea Nacional en les nacions respectives. En breu, enfortia el mer aixecament emocional contra una revolta social econòmica, raonada i profundament organitzada. Milers no creuran que una dictadura bolxevic vol dir ara per als treballadors urbans una conscripció industrial estricta, una jornada laboral de dotze hores, durant set dies a la setmana, sota pena de mort; que hi ha una anarquia completa en els districtes rurals i en el transport general; que no hi ha cap dret de lliure expressió, ni premsa lliure; que no hi ha possibilitat d’associació sindical que resistesca els dictats dels amos bolxevics. Molts milers d’assalariats de l’Europa Occidental encara no creuen cap d’aquestes veritats indubtables, encars que han estat publicades una vegada i una altra en manifestos bolxevics oficials i en diaris bolxevics, els únics diaris als que es permet d’existir.


Amb tot, el control bolxevic de Rússia ha ensenyat els treballadors d’altres països què evitar i què maldar d’aconseguir. La dictadura del proletariat, com a expressió donada per una minoria insignificant de doctrinaris de classe mitjana en mig d’una població endarrerida, s’ha demostrat inevitablement fracassada i ruïnosa. Allà on, però, les condicions econòmiques són madures per a la transformació d’una societat explotadora capitalista en una comunitat cooperativa, en la qual tota la comunitat s’uneixen en oferir servei social per a la població general i distribució de riquesa per a l’ús comú, allà la revolució més gran de tots els temps pot resoldre pacíficament el problema de l’antagonisme de classe, en avantatge infinit de tot el poble.

Notes de l’autor

Nota 1


M’he estat deliberadament, en el text, d’estendre’m en els mètodes del govern bolxevic per afermar la seua autoritat. Però el següent decret oficial ofereix una idea correcta del seu tractament dels camperols que, per qualsevol causa, resistien la dictadura d’una minoria ridícula de la població. La pagesia cosaca, s’observarà, ha estat assentada en la terra que cultives des de fa molts segles:–

Fets recents en diferents fronts de les regions cosaques, el nostre avenç en les profunditats dels assentaments cosacs, i l’augment de la resistència de les tropes cosaques ens obliguen a donar als treballadors del nostre partit indicacions quant al caràcter del llur treball en la construcció i consolidació del poder soviètic en les regions anteriors.

Prenent en consideració l’experiència d’un any de guerra civil amb els cosacs, cal reconèixer com l’única via la lluita més implacable amb tot el poble cosac acomodat a través del llur complet extermini. Compromisos i mesures tèbies són inadmissibles, i per tant és necessari –

(1) Instituir un terror massiu contra els cosacs i camperols acomodats, exterminant-los en general, i instituir una terror massiu implacable contra els cosacs en general que tenen cap paper directe o indirecte en la lluita contra el poder soviètic.

(2) Confiscar el llur gra i forçar-los a dur totes les reserves existents a certs punts fixos. Això es refereix al gra i a tot altre producte agrícola.

(3) Prendre totes les mesures per ajudar els immigrants pobres, organitzant la llur immigració on siga possible.

(4) Posar els immigrants al nivell dels cosacs en termes agraris i en tots els altres sentits.

(5) Instituir un desarmament general, afusellar tothom que puga trobar en possessió d’armes després de la data assenyalada per al desarmament.

(6) Distribuir armes tan sols a homes fiables.

(7) Mantindre destacaments armats en tots els assentaments cosacs fins a l’establir d’un ordre complet.

(8) Tots els comissaris nomenats en els diversos assentaments són convidats a exhibir un grau màxim de fermesa i a complir sense vacil·lacions les instruccions anteriors.

El Comitè Central ha aprovat una resolució per presentar a través de les institucions soviètiques corresponents una ordre al Narcomzen (Comissari del Poble d’Agricultura) per elaborar regulacions ràpides per a la transferència massiva dels pobres a les terres dels cosacs.

El Comitè Central del Partit Comunista Rus.

Cap de la Cancelleria de la Secció Política del Front Meridional.

(Signat) Cheeniak, Secretari de la Secció Política del 8è Exèrcit.


 

Nota 2

Els millors llibres sobre bolxevisme han estat publicats als Estats Units. Són «Bolshevism» and «The Greatest Failure in All History», tots dos de John Spargo (Harper Brothers, New York), també «Sovietism», de l’anglès Walling, que conté un col·lecció molt completa de documents bolxevics oficials. El cas de la dictadura bolxevic ha estat enunciat a Anglaterra per Eden i Cedar Paul, «Creative Revolution: a Study in Communist Ergatocrasy» (Allen & Unwin, London), i a «The Bolshevik Theory» (Grant Richards Ltd., Londres) de R.W. Postgate.

 

Notes

1. Landau-Aldanov.










CAPÍTOL XXXIV: Conclusió