Per què les tribus assentades en els Set Monts, amb els refugiats i pròfugs d’altres comunitats generals que se’ls aplegaren al voltant, haurien d’haver obtingut una preeminència econòmica i política tan completa damunt de tots els llurs rivals, alguns dels quals eren molt més rics i més poderosos que elles mateixes al començament de la lluita per la supremacia, és un dels enigmes inexplicats de la història.
El creixement de Roma, d’un rude baluard gentil que servia tan sols com a punt de trobada per a les unitats i cultivadors tribals fins a una república agressiva, seguí les mateixes línies que la consolidació d’aquests grups en ciutats esdevinguda arreu.
Primer hi hagué en un districte una col·lecció de propietaris de ramat i pagesos, majoritàriament tribals; després un nombre de petits propietaris privats combinats amb un nucli de les famílies gentils originals que formaven l’aristocràcia d’un assentament que creixia lentament; més tard hi arribà gent des de fora que, privats de drets gentils, s’aprofitaven de la seguretat de persona i propietat que oferia la consolidació defensiva d’un àrea petita. A això seguiren lluites inter-tribals per territori i dones amb altres petites agrupacions similars en el veïnat immediat; per tant atacs deliberats i demostracions de força, amb els quals es garantia una aportació d’esclaus per als vencedors; més tard encara l’adopció de la guerra ciutadans, tribal i patrícia com a mitjà d’enriquiment pel saqueig i esclavització de comunitats menys aventurades o menys pirates. Com a conseqüència de l’augment de riquesa arribà la divisió en classes antagonistes dins de la ciutat, el canvi de la igualtat gentil, basada en el parentiu, a graus de vot i influència política fonamentada en la propietat privada i en la quantitat d’aquesta propietat posseïda pels votants – el conjunt d’aquesta progressió, en formes més o menys diversificades, fou comuna a altres ciutats i estats a banda de Roma. Però des dels primers dies de la República la política de saqueig pel saqueig esdevingué el principi director de l’acció romana. D’un estat exposat a la invasió pels seus veïns i en perill pels gals, cimbres i altres hordes encara en l’estadi gentil de la vida social, Roma cresqué gradualment en la potència agressora més formidable de l’antiguitat. Amb la supremacia damunt de tot Itàlia, l’esclavitud mateixa, amb diners, esdevingué l’element de conquesta, que urgia constantment l’adquisició de més esclaus. La riquesa adquirida per la victòria donava un desig de més victòria per la pura avarícia de guanys. Per l’amarga ironia de l’economia els pagesos i artesans lliures, que constituïen els exèrcits que lluitaven pel Senat i el poble provocaren, com veurem, la pròpia ensulsiada i dugueren la subjugació socials dels qui sobrevisqueren les grans campanyes a l’est i a l’oest, pels mateixos triomfs que procònsuls i generals celebraven com els assoliments més gloriosos de la República Romana. Esclaus capturats per desenes i fins i tot centenars de milers eren venuts inevitablement barats, ja que els mercats aviat se saturaven. Famílies gentils i aristocràtiques riques esdevingueren enormes propietàries d’esclaus. Compraven els capitius amb les acumulacions de metalls preciosos llençades als peus de les grans famílies pels llurs parents victoriosos, que dirigien els exèrcits romans i administraven les províncies romanes subjugades pels llurs soldats. Res com aquesta rapinya general i sistemàtica per tot el món civilitzat llavors accessible s’ha vist en la història. Agressió desfermada i saqueig a l’exterior eren acompanyats d’opressió a l’interior; i la riquesa així acumulada s’afegia al tribut esperat, mentre els beneficis obtinguts en certes direccions des del treball esclau eren tan enormes que luxes de tota mena assolien un cim sense precedents. El luxe era acompanyat de crueltat i de gust directe per la sang, pel qual els nombres d’esclaus donaven tota oportunitat de gratificació.
Així fou com l’antic sistema esclavista, que donava una certa esperança als esclaus, fou substituït per noves relacions esclavistes, que a la pràctica destruïen en gran mesura qualsevol connexió personal compensadora. L’esclau, per molt distingit que fos per naixement, raça i altes qualitats, esdevenia a Roma una propietat humana i no res més. Tot això continuà generació rere generació sota la República. Els noms blasonats en les nostres històries i els nostres herois literaris i campions de la llibertat més elevats són precisament aquells homes que eren tan insuperables en rufianisme i crueltat envers captius i esclaus com traïdors i inescrupulosos en el tracte amb els propis compatriotes. Amb tot, aquesta mateixa gent, com els grecs, mai no dubtaren d’allistar esclaus perquè els ajudassen en les guerres civils, amb promeses de llibertat i benestar que rarament o mai eren respectades.
Després de grans campanyes a l’est i a l’oest seguiren una sèrie d’aixecaments d’esclaus, tan persistents, tan determinats, en més d’un cas tan ben liderats, que fins i tot avui, amb tots els fets davant nostres, i mirant fredament a través dels segles als problemes del passat, tan sols ens pot meravellar que els implacables aristòcrates romans, amb tot el vigor i autoconfiança, amenaçats pels teutons i els cimbres i Mitrídrates des de fora, i aquests atacs violents i parcialment reeixits d’esclaus rebels des de dins, aconseguissen de salvar la llur república d’una ruïna completa. Però ho feren. Fins i tot si els haguessen guanyat, l’esclavitud com a sistema havia arrelat llavors tant a Roma i a Itàlia, a Cartago i a les possessions cartagineses, en tota la conca de la Mediterrània i a l’Orient, que és més que dubtós que els esclaus poguessen haver establert una societat basada en el treball lliure.
Els romans no s’arronsaren davant de cap sacrifici en la determinació implacable d’esclafar les insurreccions. Els llurs dirigents aristocràtics sabien que si les revoltes d’esclaus s’escampaven per Itàlia o triomfaven en les províncies adjacents, i eren dominats ni que fos temporalment per la classe subjugada, una altra potència diferent a la llur apareixeria, amb independència de si els esclaus es beneficiaven del canvi o no. De fet, ells i els llurs partidaris haurien estat inevitablement fets esclaus alhora, si és que havien escapat de la matança en el camp de la batalla o de la massacre en les ciutats on haguessen fugit com a refugiats. Però l’esclavitud com a institució no hauria estat abolida pel triomf dels esclaus.
Tal com fou, els comandant romans reeixits, després d’una victòria en bona mesura ajudada per la traïció, recorregueren als mètodes familiars de terror colpidor i revenja cruenta. Els esclaus derrotats foren crucificat al llarg de les carreteres per desenes de milers. Tots els horrors de l’exitosa guerra asiàtica foren reproduïts pels generals de la República Romana. I després tot el moviment de conquesta romana, esclavització romana, exacció tributària romana, usura romana, continuà el seu curs constant. Amb tot, la possibilitat de fallida els havia contemplat a la cara. Les lluites amb Mitrídates a l’Est, i l’heroi nacional, Sertori, a l’Oest, continuaven al mateix temps que la qüestió de la guerres servils a Itàlia i Sicília penjava de la balança; i més d’un dels exèrcits necessaris per a la defensa de la República de fora foren cridats a reprimir la perillosa revolta interna. Però la victòria s’havia assolit abans que arribassen. L’esclavitud, dominada per les legions romanes sota la direcció de la casta aristocràtica, tan adientment representada per Sil·la, Cató el Jove, Brut i Ciceró, esdevingué més que mai la base econòmica i social de la vida i poder romans.
A més, la ironia d’aquest desenvolupament, la forma inconscient amb la qual homes lliures provocaven patriòticament la pròpia ruïna i degradació, no es manifestà mai més desastrosament que en el cas de la guerres romanes de conquesta. Era el pagès, els petits grangers, els cultivadors al voltant de les ciutats, els qui formaven l’espinada dels exèrcits romans. Mitrídates i Haníbal, Pont i Cartago, la gran lluita per la independència a Espanya, la invasió dels cimbres i teutons, els atacs samnites i els aixecaments servils esmentat foren tots superats pel coratge i determinació inflexibles dels legionaris romans lliures, utrinque parati, que combateren en tota regió del món llavors conegut sota la bandera de S.P.Q.R. Amb tot, la fermesa amb la qual marxaven fins a la victòria, malgrat derrotes escruixidores i desastres totals d’anys seguits, comportaren a llarg termini no res més que expropiació i pobresa als supervivents i als llurs descendents. Les llurs pèrdues en el camp de batalla buidaren terriblement els rengles dels valents pagesos lliures, donant-los menys poder per enfrontar els enemics de classe a Itàlia. Però per damunt de tot, les llurs victòries els dugueren dany. Aquestes victòries suplien els aristòcrates i els plebeus enriquits, dels qui Pompeu el Gran fou l’exemple més reeixit, amb esclaus barats i capaços, que eren emprats com la gran arma econòmica i social per aclaparar durant generacions els petits pagesos lliures i artesans hàbils que havien guanyat les guerres per a Roma. Els cultivadors lliures foren expulsats del camp per granges treballades per esclaus a gran escala. Això era ben perceptible a Itàlia, però es generalitzà arreu. Donades les condicions, els resultats foren pràcticament inevitables en el seu moment. Tot es combinava per derrotar els defensors de l’antic sistema amb la seua distribució de la terra pública. No es feren distincions. Possessió d’esclaus, usura, monopoli aristocràtic, suborn directe i il·legalitat desvergonyida parlava igualment contra els descendents de la magnífica soldadesca de Sil·la, plantada per ell en terra conquerida de l’enemic, i les famílies dels antics colons, els pares i germans dels quals havien sostingut triomfantment la grandesa de la República. Les enormes finques cultivades per esclaus, amb el cruel esforç imposat i presons miserables, es feia pas en el camp; els plebeus i el proletariat, amb tot el poder de vot i el dret a un manteniment gratuït, foren subornats, ensarronats i estafats quant a la llur herència en la ciutat.
Els soldats de Sil·la s’adonaven sovint que el cultiu de la terra era un privilegi de ciutadans lliures que implicava esforç i incertesa més enllà del que eren disposats a patir en l’aprenentatge dels llurs oficis. La majoria d’ells es desferen de les llurs possessions, i eren disposats de nou a rebre paga com a soldats i participar en tantes guerres civils o exteriors com poguessen resistir dempeus. Les guerres, de fet, i el recurs a soldadesca mercenària per tal de menar-les reeixidament a casa i a l’exterior feren gairebé tant per desarrelar els ciutadans agrícoles de Roma de les llurs possessions com les grans propietats llaurades per esclaus. El pagament pel servei militar fou una de les grans causes que distragueren homes de les llurs ocupacions com a cultivadors, i els dugueren a les ciutats, durant tot el període d’ascens de Roma. I la incertesa de la llur llibertat pot també haver accelerat el llur moviment cap a la ciutat. Ja que la captura d’esclaus no es limitava a la guerra a gran escala, realitzada per l’estat per tal de posar remei al malbaratament ocasionat per la pèrdua de vida esclava; ni tampoc la pirateria en la mar i les ràtzies per esclaus al llarg de la costa, dutes a terme com a negoci regular pels corsaris que havien esdevingut un poder formidable a la Mediterrània, completaven els catàlegs de perill on caure. Hi havia riscos a casa; ràtzies en carreteres i voltants, contra les quals els pagesos isolats tenien poca probabilitat de poder protegir-se, eren freqüents. Així, durant tota la vida del sistema esclavista romà, hi havia una sèrie de tendències i causes que resultaren en la depressió del treballador lliure i l’augment del valor de l’esclau. Aquestes circumstàncies feien més remarcable que els homes lliures hagen estat capaços de continuar en existència després de tot, i certament no donen suport a l’afirmació que el treball esclau era necessàriament insatisfactori per als seus propietaris.
Fins i tot aristòcrates de ment enlairada, que simpatitzaven amb el poble i que com a tribuns obtingueren el suport de l’ordre plebeu, eren impotents per desviar l’onada d’agressió de la llur pròpia classe. Tiberi i Gai Grac, que ens han arribat a través dels segles com els herois martiritzats dels oprimits, malgrat el llur propi alt naixement i cultura i la llur descendència del gran Escipió Africà, nogensmenys la popularitat primer del germa gran i després del valent germà petit, foren tots dos impotents per fer front contra la força organitzada de l’avarícia aristocràtica contra ells. Les llurs lleis a favor de la tinença de terres aristocràtiques per als pagesos lliures foren anul·lades completament, i els posseïdors d’esclaus guanyaren en totes les línies on eren en joc els llurs propis interessos de classe i pecuniaris immediats. El populatxo romà com, de fet, el populatxo en gairebé tots els períodes de la història, no donà suport als llurs campions mentre vivies sinó que els glorificà inútilment quan eren morts. No tan sols foren els esforços dels Gracs per garantir al poble romà la llur terra pública fracassats, sinó que el vigor i eloqüència magnífics de Gai, el germà petit, no aconseguiren per als italians els drets de ciutadania i de vot. El poder polític de tots dos germans, malgrat que investits amb tota l’autoritat de tribuns de la plebs, i amb el suport de la gran majoria dels ciutadans, fallí per dues raons: primer, la força econòmica i social de la classe aristocràtica llavors dominant era encara en ple vigor, i enfortit, com s’ha dit, per l’èxit en el camp de batalla de soldats del poble; segon, cap dels Gracs tingué el suport de l’exèrcit, la qual cosa els hauria permès d’assolir els llurs objectius eventualment contra l’oligarquia. Era doncs una lluita de classes en el qual el desenvolupament social i la posició militar eren desfavorables per a l’èxit democràtic. Mostrant també com de completament el sentiment general de l’època influí les accions fins i tot dels Gracs, als quals la història sempre ha contemplat com a aristòcrates que abandonaven els llurs prejudicis de classe i sacrificaven les vides pel bé de la justícia i de la humanitat, és remarcable que ni ells ni els llurs partidaris, pel que sabem, demostraren cap desig de millorar les condicions dels esclaus, llavors conduïts per centenars de milers en els mercats d’esclaus com a resultat de les victòries romanes. Els Gracs reconegueren l’efecte perjudicial de l’expansió de la nació romana, i l’enderrocament de Cartago, quant al benestar dels llurs clients amb l’extrusió de la terra en favor del latifundisme i dels propietaris d’esclaus. Però no feren una campanya contra el mateix sistema esclavista. Aquest camp es trobava més enllà del llur esquema d’emancipació de classe i d’alliberament polític. Fou, de fet, sota la República que l’esclavitud assolí el punt més elevat de desenvolupament i crueltat. Ciceró, el campió vehement de la més odiosa tirania oligàrquica contra els ciutadans, quan denunciava Verres per les seues malifetes a Sicília, presentava com a greu acusació contra ell que no hagués fet crucificar un esclau per una falta ben menor! Els Gracs, els precursors dels Clodi, Catilina i Cèsar, es creuaven de braços contra la barbàrie dominant contra els captius venuts en esclavitud. Tan sols intentaren democratitzar les institucions pels llurs clients lliures.
És particularment remarcable que, durant tot el període de l’augment constant de l’esclavitud com a força econòmica i social, el treball dels homes lliures encara detingués una certa posició en competència amb el d’esclaus, una posició que s’enfortí més que no pas s’afeblí amb el temps. L’esclavitud era l’espinada de la República Romana com ho era de l’Estat Cartaginès. Amb tot, a Roma, com a Cartago, la feina d’homes lliures acompanyava el treball d’esclaus; i els cartaginesos, per estrany que sone, en el període de la lluita més desesperada amb Roma, encoratjaren l’assentament lliure en el camp més que no pas feren els romans. La qüestió de la natura rendible o inrendible del cultiu esclau o de la producció esclava amb finalitats comercials, com a Alexandria i altres centres manufacturers, dependria, doncs, de les consideracions següents:
1. El baix cost dels esclaus originalment comprats com a captius de guerra.
2. La possibilitat d’una substitució barata amb nova compra de captius.
3. Possibilitat similar de reproducció barata per la cria.
4. La llur organització d’acord amb els millors mètodes (a) de cultiu de la terra, (b) de producció en les ciutats.
5. Alternança de feina en el camp per a la producció alimentària durant els mesos càlids i en la manufactura d’articles d’utilitat bàsica en tallers esclaus durant l’hivern.
6. Cost del llur manteniment i vigilància
En general, el factor més important, assumint les millors disposicions possibles en altres aspectes, fou la certesa de l’adquisició de treball esclau barat i capaç amb la compra, degut a la sobreabundància de captius degut a guerres triomfants de conquesta. Tant fou aquest el cas en els dies floreixents de Roma com a potència esclavista, que s’ha suggerit que la derrota escruixidora de Var i les seues legions en els boscos de Germània, i el fracàs de Roma en endavant per reprimir les tribus germàniques o per descobrir qualsevol gran terreny fresc de recrutament per a l’esclavització forçosa, fou el primer pas manifest en la decadència de la principal palanca econòmica i social de la grandesa romana. Per molt que fos així, fins i tot la magnificència de Roma en els dies de la palma i el desenvolupament meravellós del seu vampirisme organitzat no foren més que superestructures estupendes erigides damunt d’un fonament econòmic molt inestable i traïdorenc.
Però en la vida de Roma mateixa, i de fet per tots els territoris conquerits, els treballadors i artesans lliures formaven aliances, sindicats i «col·legis» que foren capaços en cert grau de mantindre l’estatus dels qui hi pertanyien durant el cim del període esclavista. Aquestes aliances de ciutadans lliures, enfortides i consolidades, com fou el cas, pels lliberts que s’elevaven des de la classe esclava i pels servents lliures de la República i l’Imperi – que, encara que de cap manera connectats amb ells, constituïen un cos independent – foren de vegades vistes com a perilloses, fins i tot en els dies dels emperadors. Això traspua no tan sols de l’observació general sinó també dels comentaris d’un governant tan capaç i tan perspicaç com Trajà, en la seua lletra a Plini sobre l’organització d’un ben petit grup d’artesans a la capital de Bitínia. Hi hagué doncs un cos intermedi de treballadors lliures, fora de la plebs romana subsidiada i lliure i els esclaus de la mateixa gran ciutat, així com en altres ciutats de la República i l’Imperi, que romangué durant la República i l’Imperi en existència i que gradualment augmentà en nombres i poder, preparant el camí força inconscientment a través dels segles per a altres formes de relacions de classe. Els coloni, també, que eren majoritàriament colons en el camp procedents de l’exèrcit a Itàlia i arreu, no deixaren pas completament al cultiu esclavista, amb la usura i l’expropiació o esclavització econòmiques dels petits propietaris que l’acompanyava. També lluitaren pel llur cas en una lluita desesperadament coll amunt contra el sistema econòmic prevalent, l’efecte social ple del qual no s’observà fins moltes generacions després.
Però les idees d’esclavitud dominaven tota classe de la societat en públic, així com la seua influència corrompia insidiosament la vida privada. Així la feina de qualsevol mena en el camp o en els oficis, que havia format la feina bàsica i que havia creat la força de Roma en els seus primers dies, perdé reputació, i fou considerada com una ocupació degradant per a ciutadans i homes lliures. Aquesta concepció difonia d’una Roma mantinguda en tributs i rebaixada amb el luxe cap a les províncies, que havien estat saquejades per la conquesta i drenades per la taxació. Cap torrentada de riquesa adquirida per males arts havia fluït mai cap a cap gran ciutat com que la que havia inundat Roma després de les campanyes reeixides contra Mitrídates, Cartago, Egipte, Gàl·lia, Grècia i Espanya. La conca de la Mediterrània i tot el món civilitzat llavors conegut caigué a mercè d’aquest enorme pop d’explotadors i usurers. Des del punt de mira d’indústria humana i benestar social això era la ciutat de l’oligàrquica República Romana en els dies de la palma. Parlament econòmicament, la ciutat no donà res al món. No hi hagué ni tan sols una pretensió de retorn econòmic pel tribut extorquit i la taxació recaptada. Seguint l’onada dels exèrcits romans conqueridors hi anava una massa d’especuladors, usurers, apropiadors de terra, compradors d’esclaus, que absorbien amb tractes monetaris tant botí i riquesa com s’hagués deixat la soldadesca. Eren encara més odiats, i foren la causa de més revoltes que els mateixos legionaris.
CAPÍTOL
IX: Revoltes d’esclaus