Observadors atents concorden que amb el final del segle XIX i començament del segle XX el món civilitzat entrà en un altre període revolucionari. En aquest, com en altres grans canvis socials, no hi ha res de realment sobtat en el desenvolupament. Modificacions no percebudes en l'ordre econòmic de coses han avançat constantment tothora. Però ara aquestes han esdevingut acumulatives en el llur efecte. El temps és gairebé madur, doncs, per oferir una sortida política i una sanció legal a alteracions en el món industrial i social – alteracions que altrament obligarien els homes a realitzar des de la ignorància i la presa ço que s'hauria d'haver realitzat des de la intel·ligència i la tranquil·litat.
Una revolució no és menys revolució perquè els seus objectius s'hagen assolit pacíficament; ni l'aixecament més cruents anticipa realment o afanya enormement el creixement dels esdeveniments. En el darrer cas, la incapacitat des de dalt i la justificable impaciència des de sota sedimenten fins que té lloc un esclat. Però llavors la rara psicologia de la natura humana té el seu mot a dir en la matèria; i encara que es facen reformes crucials i necessàries, les persones afectades, mentalment gens preparades, permeten que tinga lloc un contra-colp de reacció que els impedeix d'adonar-se de tot el valor de les noves formes llavors indispensables per al progrés social. Amb tot, els més capaços i els que miren més lluny tot el que poden fer és prendre en consideració, sense prejudici, els fets que els envolten i disposar-se, en concert amb els llurs companys, les ments dels quals han estat similarment desperades, per a la transformació real.
Hi ha així dos aspectes per a cada gran canvi en la conducció dels afers humans. Primer, i el més important en totes les societats progressives, és el propi desenvolupament econòmic que, fins a l'era actual, ha estat per a la major part inconscient, tant pel que fa a la massa del poble com fins per als cervells més capaços de l'època que ens ocupa. Al costat del creixement de les formes econòmiques va l'apreciació mental d'elles, que permet la comunitat, liderada pels seus pensadors més clars, a comprendre què s'esdevé. Poden així capaçment i conscient guiar la llur pròpia comunitat cap al pla següent de realització social, com els jardiners poden ajudar el creixement d'una planta, malgrat que tots sols no la poden fer crèixer. Aquesta influència psicològica, que reacciona conscientment damunt del creixement nacional, és pràcticament inassolible fins que la humanitat ha assolit el punt en la civilització on pot deixar l'inconscient controlar, o si més intel·ligentment supervisat, pel conscient.
Revolució, en el seu sentit complet, suposa un profund canvi econòmic, social i polític en qualsevol gran comunitat humana.
No hi pot haver cap revolució, en aquest sentit, fins que les condicions econòmiques i socials siguen madures per a aquest canvi.
Per tant, parlar de “fer” una revolució és absurd.
Cap home ni cap cos d'homes poden efectuar una revolució; exactament com cap home ni cap cos d'homes poden aturar una revolució, durant un temps considerable, una vegada se n'han preparat les condicions. Això vol dir, a més, que per molt que siga justificable, no s'origina ni s'accelera una revolució. Els canvis econòmics i socials no es realitzen d'aquesta manera. La força pot haver ajudat en períodes excepcionals; mai no ha creat cap revolució en cap període.
Amb tot, a menys que les formes d'opinió popular s'hagen modificat i adaptat prou com per oferir una sortida específica i legals als canvis generals exigits per la situació econòmica i socials, llavors l'ús de la força per establir el nou sistema és inevitable. Ni tampoc la coerció més desenfrenada d'altra banda fa res més que postposar l'avenç. El paper que jugar la força en la revolució és, doncs, molt menys decisiu que no pas s'assum habitualment.
És un fet remarcable, per exemple, que la revolució més crucial en la història del creixement humà no produí, en els estadis inicials en qualsevol cas, cap revolta contra l'alteració completa que es feia inconscientment. Aquesta revolució fou la transformació de la propietat col·lectiva o comunal detinguda per una porció d'una tribu, i en darrer terme per una confederació de tribus, en propietat privada detinguda per l'individu i la seua família. Aquesta revolució enome, acompanyada per una modificació inevitable i, si més no, igualment extraordinària de les relacions sexuals, avança força inconscientment entre els nostres ancestres primitius, sense cap vessament de sang ni agitació a les que acostumam a associar a qualsevol període històric amb modificacions socials i econòmiques molt menys serioses de l'estat existent de coses. Podem observar canvis similars en marxa lentament en el present, a través del contacte amb idees i mètodes europeus, entre les tribus existents en el mateix nivell de desenvolupament salvatge o bàrbar. Amb tot, si no és que l'aplicació d'aquestes noves idees s'acompanya d'una crueltat manifesta, són tranquil·lament acceptades per les tribus natives que, per reticents que siguen, s'acomoden gradualment a les normes forasteres, introduïdes en primera instància per bescanvi, i s'acostumen a aquest capgirament de totes les llurs concepcions i hàbits de vida originals.
La pobresa més dura, la injustícia més grollera, la brutalitat més repugnant no engendren, per elles mateixes, la revolució. Han provocat molt sovint revoltes generalitzades d'una mena alarmant, acompanyades d'atrocitats monstruoses, tant de la banda dels oprimits com dels opressors. Però el mateix sistema social de servitud de classe, per molt horrible que puga ésser en molts dels seus detalls, no és enderrocat per aquests aixecaments des de sota mentre no s'adapta a les necessitats econòmiques generals del període. La por a la recurrència de desordres pot produir un canvi a millor, però aquestes millores són superficials i no afecten l'estructura social principal. Un regnat del terror, o una orgia, per una majoria dominada, permet els antics patidors de revenjar torts passats; no produeix aquelles condicions que evitaran la comissió de torts similars en el futur – a menys que circumstàncies invisibles que treballen des de sota hagen realitzat aquest efecte.
Aquestes consideracions valen per a societats que no són exposades a invasió o a una pressió contínua des de fora. Quan una comunitat de poder superior, siga civilitzada o bàrbara, ataca o fins i tot infringeix en una altra, pot seguir fàcilment una revolució o una reacció en forma revolucionària, amb independència de les condicions del país que ha patit aquest poder del seu veí. Ací la influència d'un grup humà pot aturar o accelerar el desenvolupament d'un altre, fins al punt de desviar el seu progrés natural en un canal totalment diferent del que hauria seguit si no hi hagués cap interferència des de fora.
Això val no tan sols al curs del desenvolupament religiós. I en aquests casos la força pot, i té un gran efecte i de vegades ben durador. Però aquests casos de canvis conduïts pel contacte de tribus, o nacions, en diferents estadis de creixement social, no són habitualment considerats com a revolucions, per tremends que hagen estat els efectes en la història de la humanitat. Es prenen com un fet natural. Tan poc s'entenien les conseqüències en el corrent econòmic, que fins fa poc l'ample coneixement d'altres departaments feia assumir que les invasions i conquestes per tribus emergides de la barbàrie, però posseïdes de fina força i capacitat, eren en alguns casos avantjoses per al progrés general. Aquesta idea ha estat avui refusada. La dominació d'una forma superior de societat per una d'inferior ha suposat inevitablement l'aturada del desenvolupament, o una regressió positiva, per a les races conquerides, fins i tot quan aquestes eren el poble més civilitzat arribat a un període de decadència. El vigor i la capacitat combativa superiors dels vencedors no n'esmenava la cultura inferior. Ni tampoc la marea morta del desenvolupament començava a fluir de nou fins que els invasors no havien estat absorbits o il·lustrats per la civilització que aparentment havien aclaparat. Això, ho podem veure ara, ha estat la norma invariable.
Ni tampoc l'enderrocament d'un poble en un nivell inferior de desenvolupament per un que ha assolit un nivell superior produeix una revolució permanent en el cas social. És, de fet, dubtós que cap d'aquestes conquestes, per revolucionàries que semblassen en el moment, hagen deixat una marca duradora en les races subjugades. Les millores introduïdes sota aquestes circumstàncies són merament superficials: després de generacions, potser segles, passades sota un govern pacífic des de fora, la població nadiua ha pres el seu relat d'història social a partir del punt que havia assolit quan fou conquerida. En no pocs casos la raça anomenada inferior ha absorbit lentament la superior.
Com més gran és la diferència entre els estadis de civilització assolits per les dues races que ocupen el mateix territori, menys influència té l'una en el desenvolupament social de l'altra. És ben dubtós que la conquesta, excepte quan és entre similars, haja ajudat el progrés en general. Fins i tot en aquest cas l'element psicològic entra en joc, a banda dels avantatges o inconvenients econòmics, i incita el poble reprimit a demanar el dret de lluire expansió. Així fins i tot la revolució nacional i social des de fora és rarament, o mai, permanent en el seu efecte, allà on la civilització superior, amb les seues prestacions, és adoptada voluntàriament per pobles adjacents, que s'ajusten ells mateixos els nous mètodes a les pròpies formes social. Allà on es fa això, sota les condicions presents d'interrelació millorada i les forces ràpidament augmentades de l'home damunt de la natura, augmenta la rapidesa del desenvolupament social cap a una revolució del caràcter més sorprenent; estadis de creixement que, sota les antigues condicions, haguessen requerit creuar segles, es cobreixen realment en dècades.
Si l'avenç econòmic i social necessita d'un canvi psicològic i intel·lectual igual és quelcom gens fàcil de determinar. Com a norma general, i malgrat tota la teorització, cal força temps perquè canvis materials transformen modes de pensament transmesos generació rere generació, i sacsegen les observances religioses que acompanyen creences diversificades en el sobrenatural. El fenomen estrany es pot observar fins i tot en un poble que disposa conscientment i hàbil de les descobertes més recents de la ciència i de les aplicacions més modernes en el treball de la vida quotidiana, però que amb tot roman íntegrament immers en les supersticions del vell món fins a les deificacions més increïbles d'objectes reals o imaginats, o a la veneració secular i ancestral dels seus predecessors.
Hi ha qui sosté que les revolucions socials són exclusivament degudes a causes materials, i que els efectes tremends que, en diversos períodes, han produït inqüestionablement en el món es poden traçar, en tots els casos, a les formes de l'època de quan s'originaren. Aquesta escola redueix tota acció humana a causes materials directes o secundàries, deixant de banda instint i psicologia com gens mereixedores de reconeixment. Però es trobarà si s'examina que això és monisme simple, tan atractiu a algunes ments, que no resistirà la prova d'anàlisi. Temps rere temps en el registre del creixement humà topam cara a cara amb amples moviments que no poden explicar-se amb cap possibilitat per les causes econòmiques del present o del passat. Com a resultat d'aquesta investigació som forçat a la conclusió que encara l'home en societat és inqüestionablement el resultat de circumstàncies materials, amb tot hi ha dos corrents, no merament un, que cal observar en funcionament durant tot aquest desenvolupament social. D'aquestes l'econòmic, com ja s'ha dit, és molt més important i més continu. Però hi ha també el corrent psicològic que acompanya el conjunt que, generalment, és molt menys poderós, a intervals guanya la mà i s'ho enduu tot de moment, mentre que l'element econòmic continua, però pren un lloc subordinat.
Fins i tot en la revolució social, l'única revolució realment permanent, això es fa aparent quan els homes exalten les llurs idees en un fetitxe psicològic. És a dir, quan no hi ha material immediat o pròxim que responga satisfactòriament als fenòmens observats. Amb tot, és qüestionable si durant tota la història mundial, revolucions o revoltes degudes a causes econòmiques, i admeses com a tals, han agitat mai homes d'una banda a la realització d'actes superiors d'heroisme i autosacrifici, o de l'altra a la perpetració de massacres i atrocitats més paoroses que creences religioses i moviments religiosos que no poden traçar-se com a desig d'avantatge material col·lectiu, o esperança de guany personal. De fet, tan gran és la necessitat dels éssers humans de semblar tindre un motiu psicològic, per damunt i superior a un de material o social, que en períodes d'esforç violent, per materials que siguen en la realitat, es revesteixen d'un cert glamur idealista en la forma d'abstraccions divorciades gairebé del tot de la realitat.
En l'època justament anterior d'una revolució social llargament preparada, que topa amb resistència, i irromp amb violència, és possible preveure la línia que prendrà i els canvis als quals donarà una sortida política i, eventualment, legal.
Encara que els aixecaments i revolucions religiosos no es poden menysprear en cap repàs de la història de la humanitat, constitueixen una porció relativament poc important en el registre d'antagonismes socials, quan se les compara amb les lluites de classe o les guerres de classe que s'han succeït des de l'albada de la civilització. Aquestes es poden observar en cada comunitat, des de l'època quan la institució de la propietat privada, tant de terra com d'objectes persones, la difusió de l'esclavitud, l'acumulació de riqueses en poques mans, amb una influència desintegradora dels diners i el bescanvi, crearen classes antagonistes, que sorgien d'interessos socials fortament divergents. Durant llargs períodes aquestes dissensions foren controlades en moltes regions, on, per una raó no escatida, les mateixes formes de producció i distribució, amb l'esclavitud corresponent, romangueren sense canvis sota un despotisme teocràtic il·lustrat, on un sistema de castes ha estat estereotipat durant generacions, o on conqueridors bàrbars han esclafat de fa temps el creixement i la intensitat d'una cultura superior. Exemple d'aquest desenvolupament aturat, quan s'ha assolit un cert estadi de civilització, són nombrosos, especialment a Àsia, però, tard o d'hora, bé per causes internes o interferència externa, la lluita de classe es renova, i, en la forma antiga o la nova, dóna lloc a una revolució pacífica o violenta.
En les comunitats lliures, i a l'Europa Occidental en general, aquest conflicte de classe ha estat, però, continu. Ha pervaït tota societat en successió des del trencament de l'ordre gentil i comunal. Durant tot el període esclavista i les formes socials que sorgiren de la seua decadència, la guerra de classes entre els diversos sectors, des dels patricis fins als mateixos esclaus, des dels nobles feudals i els llurs vassalls superiors fins als serfs, des dels terratinents i els capitalistes fins els assalariats, ha continuat fins als nostres dies. Gradualment simplificant-se, a mesura que els ordres socials immediats han forçat de la classe dominant del moment reconeixement i plenitud de drets per a la llur secció, aquest antagonisme latent però persistent s'ha resolt en una lluita final. Aquesta fricció contínua i conflicte social, l'existència del qual ha estat sempre negada per les classes amb el control, amb anades i tornades de l'aparença d'equilibri social i harmonia organitzada, ha donat lloc a proves interminables de força entre grups i individus i ha estat la força motora de progrés social. Aquesta veritat ja no és contestada. Els antagonismes de classe que prengueren la forma de relacions personals i diferències personals lentament s'han apagat en relacions pecuniàries i diferències pecuniàries. Aquestes són ara supremes; bo i més quan el fetitxisme dels diners pervaeix tota la vida civilitzada: la creació i distribució de riquesa és contemplada gairebé íntegrament a través d'aquest medi distorsionador. Les lluites faccionals multicolors del passat han estat transformades en els sòrdids i grisos antagonismes monetaris del present. Però la més gran revolució de tots els temps ha començat. La diferenciació secular de les antigues formes comunals per la propietat privada és reintegrada i unificada sota els nostres ulls: arribam a les formes co-operatives i comunals de l'antic període gentil en un pla gairebé infinitament superior.
CAPÍTOL
I: El comunisme primitiu