Les grans qüestions històriques de la revolució a Rússia

Bordiga

(1955)

 


Publicat («Le grandi questioni storiche della Rivoluzione in Russia») per primera vegada a “Programma Comunista” n.15, 26 agost-8 setembre; n. 16, 9-23 setembre 1955.


 

Premissa
1 - Marxisme i enigma rus
2 – Revolució europea burgesa i proletària
3 – Aspectes socials de Rússia
4 – Nomadisme i societat sedentària en l'àrea «gran eslava»
5 - El marxisme rus
6 – Bolxevics i menxevics
7 – Dues etapes de la revolució russa
8 - Guerra, pau i revolució
9 – Revolució en un sol país
10 – L'arribada de Lenin a Rússia
11 - Teoria i història. D'abril a juliol del 1917
12 – Del juliol a l'octubre. La revolució esclata
13 – Totalitat inexorable de la revolució política
14 – Destrucció de la guerra imperialista
15 – L'estrangulament de les contrarevolucions
16 - El tràgic camí de la revolució europea
17 – La insuperable alternativa històrica al 1926
18 - Economia: període primer. L'anomenat «comunisme de guerra»
19 – Període segon: la nova política econòmica
20 – Industrialisme d'estat
21 – Tercer període: lluita contra el kulak
22 – Les dues constitucions: 1918 i 1936
23 – El dret civil soviètic modern
24 – Indústria de les construccions
25 – Proprietat i gaudi
26 – Cap a on va Rússia?

Premissa

Com que la reunió de Gènova del 6-7 d'agost del 1955 coincidia amb la publicació seriada de «La struttura economica e sociale della Russia d'oggi» en el nostre quinzenal, l'autor, com a norma, es limità a tractar del desenvolupament de les anteriors exposicions verbals d'altres reunions i a les publicacions d'aquest periòdic. Recordà com, després d'una sèrie d'estudis orgànics sobre les qüestions del moviment i de la seua teoria, sota els perfils econòmics, històrics, socials i polítics, en el qual encara s'hi posava sovint en tota la llur extensió els problemes lligats a la situació i al desenvolupament de Rússia, i després de la publicació d'una sèrie de «Fili del Tempo» [1] apareguts el 1953 sota el títol «Dialogato con Stalin», s'havia volgut dedicar sistemàticament una sèrie de reunions interregionals a Rússia.

En la reunió de Bolonya, el 31 d'octubre i el 1 de novembre, el tema fou: «Rússia i revolució en la teoria marxista», i l'anàlisi en profunditat (que després, com sovint s'ha assenyalat, és una nova elaboració conseqüència de l'exposició verbal i madurada després de la trobada amb els oïdors, les llurs impressions i qüestions), fou publicat a «Programma Comunista» en 11 lliuraments entre el n. 21 del 1954 i el n. 8 del 1955. Històricament aital tractat arriba fins a la data de la primera guerra mundial. En la reunió de Nàpols, 24-25 d'abril del 1955, el tema fou «Estructura econòmica i social de la Rússia d'avui» i inclou una exposició de les vicissituds de la revolució a Rússia en les fases del 1917, sintetitzades, i per tant un exam de l'estructura social de la Rússia actual, que demostra la nostra tesi central, que hi regeix una economia capitalista amb una estructura ja ben sòlida en tot el territori.

L'autor declarà que en la reunió de Gènova hauria repetit tot l'exposat a Nàpols, en especial a partir del nivell assolit en la comunicació publicada en 5 lliuraments del «Programma», entre el n. 10 i el n. 15 d'enguany [2]: de tal forma el comunicat serà únic, en la seua continuïtat, per les reunions de Nàpols i Gènova.

Anuncià per tant, fidel al mètode de les repeticions dels temes de base, que haurien permès una recapitulació breu de les tesis desenvolupades a Bolonya i de les desenvolupades a Nàpols i en els lliuraments abans esmentats, tot desenvolupant després amb tota l'extensió tot allò que a Nàpols ja s'havia dita de la història de la revolució soviètica (a partir de les tesis d'abril del 1917 de Lenin publicades en retornar a Rússia) i del desenvolupament de les formes econòmiques, passant per tant de l'abril per tractar l'octubre i la victòria política bolxevic, el llarg període de la guerra civil; i a la fi el contingut de l'obra de govern en els seus diversos períodes, del «comunisme de guerra» a la «nep» i al tercer període, definit per la bestiesa doctrinal de construcció del socialisme, i que nosaltres definim com a període de formació d'una completa economia i estructura social capitalistes, damunt les ruïnes de les feudals i asiàtiques.

En un proper número del periòdic el relat complet, que podrà bé prendre el nom de Nàpols-Gènova 1955, reprendrà per elaborar amb detall el període posterior a les tesis d'abril. En aquests nombres, del 15 al 16 del 1955, donam una síntesi resumida de tot el seguit de tractats dels tema rus, de Bolonya a Nàpols i Gènova, que creiem que pot ésser útil per una bona orientació de tots aquells que segueixen amb un gran esforç el trebal d'aprofundiment que tot el partit en conjunt s'ha posat tenaçment a mantindre.

Som per tant segurs de respondre a les exigències de tots els companys, i sobretot dels qui no han pogut ésser presents, i a la satisfacció mostrada per tot l'interessat auditori per la forma sistemàtica i sòlida de posar damunt la taula i de dur la solució de totes les grans i vitals qüestions pròpies del tema, sense la mínima atenció ni pels prejudicis que àdhuc als marxistes òptims l'ambient social sempre introdueix de nou, ni tampoc, sobretot, a les pobres especulacions demagògiques de les bandes adverses, i també - last but not least – per les pietoses retirades de petits grupuscles que, colpits en el subconscient per l'atractiu de l'oportunisme triomfant, reaccionen de forma insuficient i incorrecta, per caure a través d'elucubracions intel·lectuals de persones o de dubtosos cenacles i cercles de «lliure discussió», en veleitats teòriques certament més pernicioses que el vil comerç de principis que caracteritza el «comunisme» oficial d'aquests temps amargs [3].

1 – Marxisme i enigma rus

Sorgit el sistema unitari marxista, en el doble i inseparable aspecte de ciència de l'economia moderna mercantil capitalista (Anglaterra, Europa occidental i central) i de teoria del desenvolupament històric que fa dependre les formes i les lluites polítiques de la superstructura econòmica i de la successió dels sistemes de producció típics, fins i tot els seus seguidors, davant una Rússia on la revolució liberal trigava, i amb ella el gran traspàs del sistema econòmic feudal al burgès, s'hi tancaren davant la qüestió: Pot la doctrina del materialisme històric explicar també el desenvolupament de la història russa? O aquesta és original, peculiar, aliena als esquemes de classe i al model de les successions històriques on fonamentava Marx els seus estudis de la història dels països que en el vuit-cents havien arribat a la forma capitalista plena?

La nostra resposta: La teoria materialista de la història i la llei de la ciència econòmica són, per l'escola marxista, aplicables a Rússia i a Europa. Tenen valor per tots els llocs i tots els temps de la trajectòria social humana, per tots els canvis d'un a altre sistema de producció, pels pobles més desenvolupats com pels més endarrerits.

2 – Revolució europea burgesa i proletària

A l'inici del moviment obrer modern, després de les grans revolucions burgeses d'Anglaterra (segle XVII) i França (segle XVIII), i en el moment del gran incendi revolucionari de mitjans del segle XIX, que havia d'estendre la revolució liberal a l'Europa continental, i on un proletariat ja dotat de connotacions organitzatives i teòriques ja és present, i per tot el període posterior fins a la Comuna de París (guerra franco-prussiana 1870-71), com valoraven el neixent moviment internacionalista obrera i la seua doctrina marxista el joc de Rússia? [4].

La resposta és que en aquesta fase històric i en aquest camp geogràfic (àrea) els marxistes, tot i tindre el clar objectiu de realitzar la revolució socialista i erradicar la forma capitalista on ja fos madura, donen suport a tota iniciativa per la generalització liberal i nacional-independentista d'Europa com a condicions inseparables per la liquidació de la reacció feudal, i per tant defensen les guerres d'alliberament nacional d'alemanys, italians, hongaresos, polonesos, etcètera. L'estat rus es considera immadura per una revolució interna fins i tot burgesa liberal, i se'l defineix com a «reserva de la contrarevolució». Prèviament a l'estudi de les seues forces internes, és una tesis marxista segura la d'afavorir-ne la derrota militar en tota topada amb potències europees, en tant que aliat sistemàtic de la reacció, ja siga quan una capital europea s'aixeca contra l'absolutisme feudal, com encara més quan la classe obrera, com a força nova i diferenciada, va a les barricades.

Per tant amb una rigorosa coherència teòrica la Primera Internacional i el seu mestre Karl Marx són per la victòria contra Rússia tant dels insurrectes de Polònia, com dels exèrcits europeus aliats amb els turcs, i de la pròpia Turquia (si bé més que feudal), com en la futura gran guerra prevista d'Alemanya contra eslaus i llatins. D'ací totes les difamacions sobre la posició antieslavista de Marx per preteses raons nacionals i racials.

Del 1871 en endavant, caigut Napoléon III aliat de Rússia, i aixecat heroicament el proletariat de París, el marxisme n'és de la victòria del proletariat contra tots els exèrcits europeus, inclòs el rus, contra els llurs confederats, si bé encara aplaudeix el 1877 la derrota a Plevna de les tropes tsaristes.

3 – Aspectes socials de Rússia

De l'interior de l'immens país arriben cada vegada més irreprimibles els ressons d'una lluita revolucionària de les classes, i de la rebel·lió contra el règim del tsar i dels feudalistes. Com s'hi desenvoluparà aquest curs? Donarà aquest lloc a una revolució liberal, al poder parlamentari de la burgesia i al desenvolupament econòmic capitalista que farà nèixer un potent proletariat, equiparable a l'europeu? Una teoria revolucionària marxista soté una perspectiva ben diferent, que vol recolzar en la supervivència a Rússia de la forma primitiva de la comuna agrícola comunista, sotmesa, tot i així, a la noblesa i a l'estat autocràtic, i traça la via d'un trànsit a l'economia col·lectiva amb un «salt» damunt la fase capitalista. Com Marx i Engels veien aital tesi, que eleva al rang de classe revolucionària els camperols en el lloc dels obrers assalariats?

La resposta de Marx és que recolzar una economia comunista en els residus del comunisme primitiu es pot pensar tan sols si la revolució russa fos contemporània d'una victoriosa revolució europea del proletariat modern, que es faça globalment amb els mitjans de producció capitalistes.

Ben aviat declara que aital ocasió històrica l'ha perduda Rússia: el propi tsarisme hi introdueix la indústria urbana, la reforma agrària del 1861 en realitat més que alliberar els serfs ha transformat els antics llauradors comunitaris en petits agricultors propietaris o aspirants a aquesta condició, que no fa pels revolucionaris.

L'anàlisi russa interna la realitza després Engels amb estudis del 1875 al 1894. Aquests duen a excloure la conjunció històrica entre l'antic mir comunista i el socialisme, la capacitat revolucionària del camperol si no és amb l'objectiu d'una revolució purament burgesa de la qual encara no hi són els protagonistes, i constaten l'afirmació potent de formes de capitalisme ple en una indústria de les ciutats, en una xarxa ferroviària moderna, i en establiments mecànics per fins guerrers de primer ordre. Atribueix per tant a Rússia el mateix desenvolupament que les nacions d'Europa més avançades, i reprén la tesi central del marxisme: Rússia pot accelerar el curs cap al socialisme, aprofitar les ocasions que les revolucions antifeudals donen històricament al proletariat, sobre una única base: el suport d'una revolució social triomfant a Europa.

4 – Nomadisme i societat sedentària en l'àrea «gran eslava»

Ens valdrem d'escrits dels grans marxistes europeus i russos, pel que fa al judici de les formes més recents i les fases socials i polítiques de Rússia, per combatre l'afirmació que en la història russa des del principi fracassa la potent teoria Marx-Engels-Lenin de la societat i l'estat. L'estat no apareix fins que la societat s'asseu establement en un territori. Però no apareix necessàriament de seguida, sinó tan sols quan aquestes societats, en regions especialment de poca terra disponible en relació a la força numèrica humana, es descomposen en classes i en estats interns i externs. Densitat humana, natural del sòl pel que fa a la possibilitat del moviment, fins al clima, la fertilitat, han donat lloc per tant a diferents tipus de desenvolupament, en els quals l'estat s'hi presenta en estadis ben diversos.

Una aplicació paral·lela de la teoria del materialisme històrica, desenvolupada en el nostre estudi, ens fa assistir al neixement de l'estat en diversos grans camps. En l'asiàtic l'estat sorgeix quan en lluites entre gentes lliures i comunistes massa veïnes, un poble guerrer en sotmet d'altres i forma classes d'esclaus «personals», masses de força de treball rural i urbà al servei de capitans, monarques i famílies senyorials. En el camp asiàtic fins i tot l'estat central es fonamenta en el tribut i en la subjecció col·lectiva de poblacions agrícoles estables, on el treball i el consum són comuns i col·lectivistes; una forma especialment estàtica durant mil·lennis. En el camp greco-romà clàssic l'estat és democràcia per una classe de lliures, que posseeixen diferents quantitats de terra i d'esclaus, posseïts no com a col·lectivitat sinó com a possessions individuals (homes i terra) d'individus de la classe lliure. Estat tardà, però avançat i de dret desenvolupat. Aquest estat esdevingut imperi s'hi dissoldrà en el feudalisme, amb l'alliberament de l'esclau massa costós, amb la fi de la gran producció i del comerç general, i la molecularització perifèrica dels poders. En el camp germànic el poble nòmada s'asseurà en les terres del caigut o decadent imperi i l'estat no sorgirà més que com a poder feudal dispers. Reapareixerà l'estat en aquesta europea, dels dos camps mediterrani i nord-central, quan les nacions burgeseses, suprimida com l'esclavitud també la servitut de la gleba, substituiran el poder de la noblesa, ja disminuït per l'estat central monàrquic nacional.

Què hi ha de diferent en el camp rus? Degut als elements físics del clima, la distància, les comunicacions, les articulacions entre mars, planes i muntanyes, els elements històrics de la sedentarització de races diversíssimes en confoses successions d'invasions i exterminis de pobles desnodrits en una terreny estèril, en sorgeix la precoç premissa de la màquina estatal, que la llegenda diu que fou demanada per gents sense pau, no fa dos-cents anys sinó mil, al conqueridor i explorado viking Rurik. Aquest estat polític i militar no es dissol en el feudalisme; govern damunt lliures que fa tributaris; els nobles autòctons i d'importació no sotmeten les poblacions rurals sinó és en paral·lel i subsidiàriament en paritat estatística (fins el 1861) amb l'estat (la corona) i en part amb els monestirs.

La conclusió de l'esquema, que hem recordat en forma breu, és que per raons materials i deterministes elementals ja s'hi veu bé que a Rússia el feudalisme no fou mai anti-estatal, i que fou un veritable feudalisme d'estat; la qual cosa ens fa veure sense sorpresa un capitalisme que neix estatal i que venç en la forma estatal, «directament», sense l'aparent forma privada individual. Això constitueix, en la nostra doctrina, una variant jurídico-política, no social, perquè l'aparició inicial del capitalisme es deu a la producció social; que contra la societat productiva i consumidora s'ho opose, com en la teoria dialèctica d'Engels, la classe dominant, o l'estat, no és més que l'expressió amb paraules diferents del mateix factor històric.

Tot comunisme de clans primigenis, d'ençà que sorgeixen les classes, i amb aquest un estat aliè i central a la comunitat de productors, deixà d'ésser comunisme, i acabà amb l'esclavitud, amb la servitud de la gleba, o amb la clàssica petita propietat dels lliures, segons els camps, però d'acord amb una mateixa ciència de la història humana.

5 – El marxisme rus

Des del 1800 la formació des de dalt d'una indústria a Rússia, iniciada històricament des de feia temps pels tsars guerrers, que sorgeix de les primeríssimes formes d'indústria amb serfs, genera en la ciutat el proletariat assalariat, en les files del qual la desastrosa reforma servil, creadora únicament de pobres, hi llença nous exèrcits de treball. Sorgeix el marxisme teòric amb grans noms, i el grandíssim Iuri Plekhanov, mestre de Lenin, fa seua la teoria de la revolució obrera a través d'una crítica inexorable del populisme camperol. La nostra exposició ha demostrat que en un llarg camí el marxisme rus s'allibera de les pròpies formes deficients que per occident denuncia el capítol final del «Manifest» del 1848. El «marxisme legal» de Struve, l'«economisme», les cent escoles camperoles, populistes, llibertàries, tenen la conducta del socialisme feudal, reaccionari, burgès, petit-burgès, que en llargues batalles Karl Marx havia combatut sempre. Els marxistes russos s'apleguen a la fi en el Partit Socialdemòcrata, que té com a base la declaració de falsedat de la tesi: la revolució russa té una via especial, no tindrà com a protagonista la burgesia ni els obrers, sinó únicament els camperols. I de fet s'hi pot donar en la història una revolució camperola, però únicament com a contraposició de la revolució burgesa.

Però en les perspectives d'aquesta revolució antifeudal, que els camperols no faran tots sols, i que encara menys—si la fessen—esdevindrien per això no capitalistes sinó socialistes, neix ben aviat en el partit marxista una divergència fonamental.

La història del moviment ens diu que el vell Engels, com a persona i cap polític, s'hi dedicà a resoldre aital divergència i fins i tot amb la que els separava dels «social-revolucionaris», escola derivada del populisme agrari. Els motius són obvis.

De totes formes la versió de Lenin de la perspectiva històrica, com tenim el dret de dir i hem demostrat en la segona part de Bolonya («Partit proletari de classe i espera de la doble revolució») [5], és filla primogènita de la clàssica posició marx-engelsiana, i s'hi adhereix al mil per mil.

6 – Bolxevics i menxevics

Apareixia clar, en l'època de la gran polèmica 1903-1912, i a cavall del gran període revolucionari del 1905, que la Rússia de principis del 1900 no era encara a l'alçada de l'Alemanya del 1850 on Marx i Engels havien afirmat la vinculació entre revolució burgesa i obrera, davant la qual l'estat reaccionari alemany prussià hauria vacil·lat. Si aleshores fou definida com a vil la burgesia alemanya com a força classista i nacional, no eren gens menyspreables les seues tradicions, de la reforma i abans, urbana, comunal, civil, cultural; i no era menystenible l'herència de preparació històrica transmessa al neixent proletariat, també abans que la difusió de la indústria prengués el ritme accelerat de la segona meitat del segle, impulsada pel veïnatge immediat i la influència de França i Anglaterra.

A Rússia, si bé fou gairebé únicament Trockij qui s'enamorà de la teoria de la revolució permanent, fonamentada—herència teòrica i política gens menyspreable—en els temps gloriosos de la lliga comunista europea, els dos punts oposats de mira foren aquests. Pels menxevics la revolució que hauria deposat el tsar hauria fundat una república parlamentària i burgesa i donat un potent impuls al capitalisme. Tot i batre's per aital revolució, el partit proletari en aquesta república hauria deixat governar la burgesia per esdevindre un partit d'oposició, evidentment «legal». Se seguiria una fase històrica burgesa, de tipus europeu.

Ben diferent és la visió de Lenin. En dues paraules, i després de referir-se a innombrables proves doumentals, la tesi és que la burgesia russa no pot tota sola de regir el poder, i menys encara la burgesia aliada als partits camperols, sense caure sota la contrarevolució feudal (i donar nova vida a la reserva raccionària europea de la qual s'hi esperava ansiosament la fi des de feia dècades). No n'hi ha prou amb enderrovar el poder tsarista o a contribuir a enderrocar-lo: cal que el partit proletari prenga el poder. No esdevindrà un partit d'oposició, i menys encara de govern parlamentari, sinó que posarà l'esforç en la revolució: al poder, sense els partits burgesos i contra ells! Al poder revolucionari, tenint per aliats els partits camperols i també el menxevic, si bé en el pla de l'exclusió de la burgesia! Aquesta dictadura de l'aliança d'obrers i camperols s'anomena democràtica perquè no servirà per fabricar el socialisme (posició populista) sinó per conjurar la contrarevolució despòtica i feudal; s'anomena dictadura perquè el poder serà pres en la lluita revolucionària i denegat als partits burgesos: el seu contingut, en cent declaracions de Lenin, és la vigilància dels camperols en el moment inevitable que passaran a la conservació burgesa i a la resistència contra el socialisme.

Aquesta dictadura governarà per accelerar la transformació capitalista del país, i democràtica, en sentit estricte, del seu ordenament, per esperar la revolució socialista d'occident, ja lliure de l'espectre que arribava a Varsòvia, a Viena i Berlín, i fins i tot a París, els cosacs.

Aquesta tesi fou vàlida per Lenin tota la seua vida, i és del tot vàlida per la història d'avui encara, dialècticament certa si bé s'han capgirat les vicissituds per les quals s'hi esperava la insurrecció del proletariat d'Europa, i s'han capgirades la teoria i la política del poder dominant a Rússia.

7 – Dues etapes de la revolució russa

El nostre desenvolupament s'adreça a destruir aquesta tesi: que la primera revolució russa del febrer del 1917 haja sigut la revolució burgesa, vençuda pels socialistes; i que en la segona d'octubre s'haja superada la vella fórmula bolxevic d'arribar al poder amb l'únic objectiu «de fer guàrdia a la democràcia i al capitalisme» fins a la revolució occidental, per passar sense més a una revolució socialista integral, del nivell que hauria pogut tindre, posam, la revolució alemanya si no se l'hagués esclafada.

Demostram que la revolució de febrer representà la fórmula menxevic, amb posterior caiguda dels populistes i socialdemòcrates en l'oportunisme, per l'entrada en el govern provisional burgès i per la utilització d'aquest dels soviets obrers, sorgits com el 1905 al capdavant de la lluita revolucionària. La revolució d'octubre reportà a la fórmula bolxevic: aliança amb els camperols, expulsió de la burgesia del poder, vinculació del socialisme a Rússia amb la revolució europea, erradicació de mil residus feudals, les quals, fins i tot pels marxistes que neguen a la «democràcia» qualsevol valor absolut, acceleren ràpidament les fases de la democràcia: tan sols després d'aquestes s'hi pot avançar.

En la part ja desenvolupada en el comunicat de la reunió de Nàpols hem volgut explicar perquè negam que siga just dir que l'octubre fou una revolució burgesa. La revolució burgesa és aquella on la burgesia governa, ja siga com a classe nacional o també com a extra-nacional i mundial.

Hem donat tres trets radicals de la revolució bolxevic que la separen de principi de qualsevol revolució burgesa: els recordam breument:
Primer: condemna de la guerra imperialista des del 1914, condemna dels socialistes traïdors que s'hi adheriren, consigna del derrotisme en tot país àdhuc aïlladament, com a única via per derrotar el capitalisme. Tota revolució burgesa fou contràriament nacional patriòtica i bel·licista, com provaren de fer els oportunistes russos després del febrer.
Segon: liquidació despietada i extra-legal en la lluita interna de Rússia de tots els partits oportunistes inclosos els camperols i obrers, i la llur il·legalització. Això seguí (amb la dialèctica pròpia d'aquesta fase històrica) al refús, en la teoria leniniana, d'aquelles forces a governar de forma dictatorial sense i contra la burgesia; així, tot i en un marc social on al socialisme li mancaven les bases econòmiques, s'hi afermà el govern revolucionari i totalitari de l'únic partit del proletariat: lecció capdavantera i de força mundial, cop a l'oportunisme no pas menor a l'infringit al social-patriotisme dels renegats.
Tercer: restauració de la teoria de l'estat i de la revolució segons Marx, i de la dictadura del proletariat com a transició a la desaparició de les classes i del propi estat; restauració de la teoria del partit de classe establerta per Marx i Lenin—contra les desviacions obrerista i sindicalista, o també «demoproletària»—l'únic partit que, sense haver de consultar amb la burgesia, representa la classe i dirigeix la revolució, l'estat, l'abolició progressiva de l'estat. Resultats d'importància mundial en els quals, en els anys gloriosos que seguiren l'octubre, s'afiançà la construcció de la nova Internacional i la seua denominació de comunista.

8 – Guerra, pau i revolució

La dedicació de tota la lluita dels marxistes radicals a l'objectiu de la guerra no era tan sols indispensable per la comprensió de les fases de la revolució a Rússia, sinó també per establir el valor exacte de la posició de Lenin. L'oportunisme estalinista dominant d'avui, de fet, per tal d'atribuir a Lenin la falsa paternitat de la hipòcrita fórmula: s'hi pot i s'hi ha de construir el socialisme en un sol país, ha especulat amb la fórmula leninista del derrotisme de la guerra imperialista, que tenia un aspecte ben diferent.

Aital fórmula no era nova, i ho hem demostrat amb les mateixes citacions que Lenin usa en els escrits, en els qual hi recorregué, per recolzar en l'autoritat de Marx i Engels.

Els oportunistes digueren: el partit socialista no pot resistir-se a la guerra del seu país, perquè si la rebutja pot provocar la invasió de part d'un país menys avançat on el vet socialista no pogués funcionar. Malgrat això, diu Lenin, cal sabotejar fins i tot en solitari i unilateralment: mentre l'exèrcit enemic avança el proletariat derrotista tendirà a prendre el poder i aplicarà mesures revolucionàries. En seguirà o la revolució també en l'altre país, o una nova guerra que serà, aquesta sí, guerra socialista i revolucionària. Aquest difícil punt el desenvolupà Lenin per reaccionar davant la forma pacifista d'aversió a la guerra, basada en paraules petit-burgeses de desarmament universal i pau general, en «som contra totes les guerra perquè s'hi vessa sang», en la predicació del rebuig individual al servei militar, etc. El pacificisme, com estableix en les seues tesis Lenin a partir de Marx, no és menys contrarevolucionari que el nacionalisme: nosaltres els marxistes n'hem sigut de moltes guerra i ho serem gairebé segur en el futur: donam suport a la guerra d'alliberament i unificació nacional, hem de defensar les guerres revolucionàries entre els països avançats més enllà del capitalisme i els països que romanen en el capitalisme o més endarrerits. Ens repugna aquesta maleïda guerra del període imperialista i totes les semblants del futur.

9 – Revolució en un sol país

Aquest ensenyament bàsic l'han falsificat vergonyosament precisament els que l'han oblidat en les més baixes campanyes d'avui sobre la possibilitat de la pau universal, que Marx i Lenin afirmen impossible entre els estats capitalistes, i en la possible convivència i aliança perpètua entre estats burgesos i socialistes!

Amb aquesta llarga referència de fets i de dades documentades hem pogut aclarir les diverses fórmules entre les quals s'hi crea la volguda confusió horrible.

La primera confusió és entre la fórmula «socialisme en un sol país» i «socialisme en un país no capitalista», per tant «socialisme en una Rússia aïllada».

La fórmula marxista és que el socialisme és històricament possible en base a dues condicions, necessàries totes dues. La primera és que la producció i la distribució s'hi desenvolupen generalment de forma capitalista i mercantil, o siga que hi haja un gran desenvolupament industrial, també d'hisendes agrícoles, i mercat nacional general. La segona és que el proletariat i el seu partit apareguen per enderrocar el poder burgès i assumir la dictadura.

Donades aquestes dues condicions, no s'hi ha de dir que és possible començar a construir el socialisme, sinó que les seues bases econòmiques ja en resulten construïdes, i que s'hi pot i s'hi ha d'iniciar immediatament la destrucció de les relacions burgeses de producció i de propietat, per evitar la contrarevolució.

Allà on la condició tècnica-econòmica del primer tipus ja existeix amb seguretat, cap marxista no ha afirmat mai que la conquesta del poder polític per part del partit proletari es condicione a la simultaneitat de tots «els països civils», com jocosament diu la fórmula estalinista, o en un grup d'aquests. En determinades condicions històriques de força del proletariat és admissible la conquesta del poder polític en un sol país. I si les condicions del primer tipus hi són, com ja s'ha dit, això vol dir que comença tot seguit la transformació socialista, fet més destructiu que constructiu, i per la qual en l'avançada Europa (i Amèrica) ja fa molt de temps que les forces productives són suficients, àdhuc en excés.

Si contràriament parlam d'un país on hi manca la condició primera de desenvolupament productiu i mercant, aleshores la transformació socialista no serà possible. Això no vol dir que, en determinades condicions històriques i relacions de força, no siga possible de provar i d'aplicar la conquesta proletària del poder polític (octubre vermell) sense un programa de transformació socialista fins quan la revolució no guanye alguns altres països que tinguen la primera condició del desenvolupament econòmic.

A més, en la situació d'una guerra imperialista (com era el cas d'Europa i de Rússia), tot partit proletari ha de realitzar l'acció derrotista interna, ni que siga tot sol, i si pot fins a la conquesta del poder.

La tesi condemnada marxistament no és per tant: també en un país aïllat és possible la conquesta proletària del poder – i – també en un país aïllat de ple capitalisme és possible la transformació socialista. La tesi condemnada és que en un país aïllat no capitalista siga possible, amb la simple conquesta del poder polític, la transformació socialista.

La falsa tesi estalinista diu: és possible la construcció del socialisme (mala expressió de transformació socialista) fins i tot en un país aïllat, endarrerit i feudal, com Rússia, sense el suport de la transformació socialista d'alguns països capitalistes ja desenvolupats.

Lenin enuncià correctament i com a marxista ortodox les tesis: del derrotisme i del poder en país aïllat; de les mesures que «alliberen» la transformació socialista del país capitalista avançat, fins i tot si això du a una guerra, que serà la guerra de classes. Amb això no s'hi ha somniat mai de dir o escriure: s'hi pot a la Rússia aïllada donar pas, amb el derrotisme de la guerra i la conquesta del poder sense la burgesia, a la transformació de l'economia en socialista.

Contràriament, en les tesis del 1915, corroborades en els famosos dos articles contra les ideologies dels Estats Units d'Europa i del rebuig a tot guerra, s'hi escriu encara una vegada més què passaria a Rússia, després del derrotisme i de la liquidació de la guerra, i després de la conquesta del poder: la fundació d'una república democràtica, amb totes les lletres.

Aquesta errada colossal es veure millor sota una altra llum.

10 – L'arribada de Lenin a Rússia

Pocs mesos després de la caiguda del govern tsarista a Rússia hi havia un govern provisional de cadets i social-revolucionàries i menxevics, i el soviet dels diputats obrers i camperols havia reconegut que aital govern havia de conservar el poder fins a la convocatòria d'una assemblea constituent.

Aquest govern, que simpatitzava obertament pels qui havien sigut aliats del tsar en la guerra mundial, i era influït pel suport de les burgesies occidentals, que havien fornit a la russa la capacitat d'entrar en el govern, s'hi orientava a la continuació de la guerra anti-alemanya «democràtica i nacional» i àdhuc havia tret la paraula republicana per tendir a una monarquia constitucional amb un germà del tsar!

El partit bolxevic no havia participat, és cert, en aital govern, però no els havia mostrat cap oposició ferotge, i els concedia una confiança benèvola, per limitar-se únicament a demanar-li accions per una pau general, i menys encara s'havia retret als oportunistes per la llur adhesió a la burgesia nacional i exterior i per la llur devaluació i desautorització dels soviets.

L'arribada de Lenin assenyala un fort trencament d'aquestes posicions del partit bolxevic i dels seus caps russos, entre els quals hi havia Stalin i Kamenev en primera línia.

Amb àmplies referències que ja hem esmentat i que no repetim, hem demostrat que la despietada acusació continguda en les tesis d'abril no té el sentit de heu fracassat en passar de la revolució democràtica a la revolució comunista que ara la guerra posa en l'ordre del dia.

El contingut de la crítica és tot un altre: no es tracta d'això, i tan sols als pobres d'esperit els sembla temerari i boig: s'hi limità a la forta censura: on la teoria del partit assenyalava clarament el camí, heu vacil·lat i us heu desviat! Per comptes d'aplicar la correcta de les «dues tàctiques socialistes en la revolució democràtica», heu seguida la menxevic, o si més no això suggereixen els fets, en creure en el famós «valor absolut» de la democràcia, que per nosaltres no és més que un pas obligat però contingent, un pont que hem de deixar a la nostra esquena. Heu violat l'ensenyament de la guerra: a partir de la consideració d'aquesta com a imperialista i de sabotejar-la des de totes bandes, francesa, alemanya, russa, etc., heu fer concessions a la política que la caiguda del tsar i la sortida del poder dels burgesos l'havien convertit en una guerra justa, i us disposaveu a passar al «defensisme».

Les tesis de Lenin reconstruiren tota la política revolucionària del partit: poder que no requeia en l'home, per excepcional que fos la maquinària del seu cervell, sinó en la prèvia teoria internacional i russa del partit, posada a prova en terribles fets històrics.

Contra la guerra i pel derrotisme, sempre. Contra el govern provisional, per denunciar-lo sempre com a agent del capital. Contra els seus aliats populistes-camperols i contra els menxevics que han condemnat en els congressos no tan sols la presa del poder sinó la participació en aquest. Pel traspàs als soviets de tot el poder. No a la lluita contra el soviet, majoritàriament dretà, sinó penetració i conquesta fins a derrotar els menxevics i companyia. Cap espera de l'assemblea parlamentària, sinó dictadura dels soviets, o siga del proletariat i dels camperols. No a la bajanada de proposar la instauració del socialisme, sinó la preconització del socialisme, que arribarà a Rússia únicament per la revolució europea. Acció legal avui, il·legal i insurrecta en un demà proper. Nacionalització immediata de la terra, control industrial, nova internacional, i el nom de comunista pel partit, per destruir internacionalment la guerra i el capital.

11 – Teoria i història. D'abril a juliol del 1917

Pocs exemples hi ha d'un acompassament més precís dels esdeveniments amb un traçat que segueix la guia d'un potent i inaturable treball de dècades, en el qual hi troba els fonaments. Fou potser Lenin qui plegà els esdeveniments al seu pla genial, o bé foren els enemics diabòlics, o bé més aviat fou el resultat immens del moviment d'ell que s'hi troba en l'afirmació que la doctrina ha de guiar el moviment, i no l'oportunitat i les conveniències de les situacions especials que s'hi determinen i en les quals, si hom s'ho mira bé, s'hi podrien entrellucar, si hem de creure els arguments de qualsevol cap polític, trets subtils en els quals posar la feble palanca de l'acció? Tots alçaren la veu contra Lenin, li retregueren la recent arribada i la manca d'un estudi dels nous fets i d'una Rússia original i imprevista. Però Lenin baixa del tren, entrà a la reunió, i parlà «a ulls clucs», segons una línia inflexible: després els oïdors saberen que els cecs eren, gairebé en la seua totalitat, ells.

Poques setmanes després, en la conferència d'abril, Lenin repeteix els seus conceptes i rescriu més àmpliament les seues fórmules lapidàries, que precisen la tasca futura: els treballadors, el partit se senten duts a la via segura i avancen en front compacte.

Aviat els dets mostraren quin hauria sigut el destí de la revolució sense aquell cop de timó.

S'hi celebra a tota la Rússia lliure el primer de maig, i en aquella data el ministre d'exteriors Miliukov implica el poble rus en la promessa als aliats de continuar la guerra. El 3 de maig els bolxevics amb demostracions armades protesten contra la nota Miliukov. El 14 de maig el soviet vota encara pel govern de coalició. El 15 dimiteix Miliukov. El 16 arriba Trockij i davant del soviet mostra amb un discurs l'adhesió total a la política de Lenin, que el 17 en una lletra obera al Congrés dels Camperols incita a la guerra despietada contra la burgesia imperialista i els «social-compromisistes» que la sostenen. S'hi forma el govern de coalició, amb el socialrevolucionari de dreta Kerenski com a ministre de guerra. Aquest el 20 de juny ordena l'ofensiva al front: els oportunistes enceten manifestacions contra Kerenski i la guerra. Mentre el 19 de juliol l'ofensiva al front fracassa i els alemanys irrompen a Tarnopol, s'allunya a Petrograd la insurrreció armada, si bé els bolxevics proven de recuperar-la. Lenin i Zinov'ev són titllats per la policia de Kerenski, esdevingut primer ministre, com a agents alemanys. Molts caps bolxevics, entre els qual hi ha Trockij, són arrestats: el partit dirigit per Stalin amaga Lenin.

12 – De juliol a octubre. La revolució esclata

L'agost el sisè Congrés del partit bolxevic, en absència de molts companys en situació il·legal, elegeix el nou comitè central (els 32 d'octubre) i confirma totalment la línia de les tesis d'abril.

El 31 d'agost el front s'esmicola i cau Riga. Kornilov que havia substituït Brusilov al capdavant de l'exèrcit s'alça contra Kerenski que es tem d'haver suscitat les forces reaccionàries: Kornilov marxa a Petrograd. Reacció de les masses de tots els partits obrers, predomini en la lluita de les forces bolxevics que han ofert oportunament el front únic. Kornilov és arrestat en el quarter general, els caps bolxevics excarcerats. El 18 de setembre el soviet (el pla avança matemàticament) aprova la primera resolució de la fracció bolxevic: el presídium menxevic-esserre (social-revolucionari) dimiteix.

24 de setembre: a la presidència del soviet de la capital, Trockij substitueix el menxevic C'eidze. Mentre el soviet invoca el Congrés Panrús dels Soviets, una conferència democràtica, hostil als bolxevic, elegeix un Consell de la República o Preparlament. Aviat s'alcen bolxevics i social-revolucionaris d'esquerra, que forcen un pacte d'acció.

El 22 d'octubre el soviet elegeix un comitè militar, presidit per Trockij. El 23 d'octubre el comitè central del partit bolxevic vota la insurrecció. La proposa Lenin, voten en contra Zinov'ev i Kamenev. El 29 d'octubre el comitè deplora els dos que responen a la premsa. Els menxevics fan ajornar del 2 al 17 de novembre el Congrés Panrús dels Soviets. Al Soviet de Petrograd s'hi adhereixen les forces de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau.

El 7 de novembre el govern de Kerenski, que s'hi veu perdut, ordena la detenció del comitè militar del soviet: és la fi; caurà després de dos dies de batalla pels carrers. Lenin apareix en el Congrés Panrús. El govern és arrestat.

En la segona etapa la revolució ha vençut, en el camí que el poder de la doctrina revolucionària havia assenyalat.

13 – Totalitat inexorable de la revolució política

Realitzada el 25 d'octubre-7 de novembre del 1917 la conquesta del poder polític amb l'enderrocament del govern provisional de coalició burgesa-menxevic-populista, s'hi obre en tota la seua amplitud la qüestió de les tasques d'aquesta revolució, nova i original en la història. Plaurà als idealistes històrics d'identificar la revolució amb un burgesíssim «cop de telèfon» de Lenin, però no ens perdrem en aital banalitat, que podria seguir la hipòtesi que avui es dóna a milions de comformistes, d'un altre cop de telèfon d'Stalin: que es construesca el socialisme! Les tasques, una revolució se les posa, no les rep. Ningú en un moment semblant pensa a «fer entrar en vigor el comunisme». La sèrie històrica és tota una altra.

Distingirem per claredat d'exposició les tasques polítiques, i especialment militar-polítiques, i les conseqüents tasques social-econòmiques.

Una primera tasca és la integració, l'acabament de la revolució. Com a relació de forces política la revolució és allò que té tan sols dues sortides: o res o tot. Una segona tasca (les dues en realitat se superposen inseparablement) és la lluita per eliminar la guerra internacional, la guerra nacional. Una tercera és rebutjar l'onada ferotge de vents contrarevolucionaris: la guerra civil. Aquestes tasques, no econòmiques encara en el ple sentit, prendran un primer any o dos; o dos altres anys amb el primer.

Quan el partit comunista arriba al poder, després de la fase de conquesta pacífica del soviet, i després de la insurrecció armada, els partits burgesos i social-oportunistes són posats fora de la llei, però resten dues coses: el bloc de govern amb els social-revolucionaris d'esquerra; les eleccions en curs per l'assemblea constituent a la qual, teòricament, cal atribuir el poder. La primera a desaparèixer és aquesta segona posició espúria. «Afortunadament» s'és minoritari en la constitueix, i el 19 de gener del 1918 Lenin ha d'ordenar (la seua força és ací, i és la força del partit: per fer això no ha de superar cap obstacle teòric) de fer-la dissoldre per un complot de mariners vermells. El Tercer Congrés Panrús dels Soviets pocs dies després es declara l'únic dipositari del poder, nomena el Comitè Executiu permanent (no hi ha Parlament ni Antiparlament: és la històrica negació, la fi dels parlaments, perquè és la dictadura de classe contra les ficcions de la col·laboració interclassista) i dissenya el Consell dels Comissaris del Poble, que és el govern. La paraula poble ens prova que no s'ignora que no es tracta d'una revolució proletària pura tampoc socialment.

En aquests tres òrgans hi són també els esserres d'esquerra. Els faran fora (una vegada més amb un pas que no es contradiu ni afecta la teoria, que no imposen els caps sinó la història) tan sols en el curs de la segona tasca: la destrucció de la guerra nacional.

En haver de seguir la funció doctrina-història, no hi ha lloc per la cronologia. Després de Brest-Litovsk (que veurem aviat), els esserres, que eren l'expressió del bloc camperol amb la revolució fins aleshores, hi trenquen durament: el març del 1918 abandonen el govern, el juliol denuncien els bolxevics com a enemics, assassinat Mirbach, ambaixador alemany per desencadenar la guerra anti-alemanya nacional, i s'alcen en armes a Moscou, mentre que des d'altres fronts pressionen els alemanys i els primers exèrcits contrarevolucionaris. El 30 d'agost disparen contra Lenin, i assassinen el gran company Urickij.

És el moment on, castigats els autors de la follia, la revolució esdevé finalement plena: la dictadura del partit s'integrar en el terror del partit. Abans que els nombrosos enemics se n'aprofitassen, el 17 de juliol se suprimia la família imperial. Plora l'escàndol, n'amaga els orígens, la burgesia mundial (amb els seus mantinguts kautskians), per la fundació de la policia vermella, el sistema dels hostatges de classe i de les represàlies contra «innocents». Però hi ha, pel marxisme, culpables en la història? No, com no hi ha benemèrits i taumaturgs.

Les grans qüestions de la dictadura i del terror es resolen, encara una vegada més, com tot marxista sabia. L'entusiasme dels revolucionaris de tot el món puja com la marea.

14 – Destrucció de la guerra imperialista

D'abril a octubre els bolxevics s'han avançat per explicar la llur conseqüent i poderosa fórmula històrica de la revolució russa, la situació internacional, la guerra imperialista. Es tracta d'una revolució burgesa antifeudal; que interessa el proletariat si sap les beceroles del 1848. En aquella situació de capitalisme neixent (que, en el determinisme històric, té un valor socialment útil, beneficiós, augmentador—insubstituïble—de productivitat del treball i de la intensitat del consum, impulsor de la capacitat proletària de classe) hi havia una aliança oberta, lluita comuna, solidaritat, a més que per l'enderrocament de la servitud feudal i de l'absolutisme, també per la fundació de l'estat nacional i per les guerres amb aquest fi. En el moment de la revolució russa, en el món hi ha un capitalisme parasitari, desenvolupat fins a esdevindre no un impuls sinó un fre a l'economia productiva, generador de guerres i no de la introducció de millores en formes modernes, sinó d'un simple expoli aprofitat.

En aquest cas cal treballar també per una revolució antidespòtica que haja de mantindre's en el fase capitalista, però no hi pot haver una aliança amb la guerra de la burgesia, una solidaritat que no siga tan sols en la guerra civil (antitsarista) sinó en la guerra exterior. En forma crua, no ens hi estarem de dir-ho, el proletariat es dedica a fer la revolució burgesa, es dedica a pilotar en aquesta a la pagesia, però no s'hi alia amb partits burgesos, sinó que tendeix a prendre tot el poder contra la burgesia local, contra tot aliat seu oportunista, i els seus mercenaris internacionals.

El bolxevisme assum aquest fur esforç, de tremenda aplicació. Una breu crida a negociacions mundials; els aliats callen: de sobte l'oferta unilateral als alemanys, que ocupen la frontera.

Primera delegació Joffe el desembre del 1917. Condicions inacceptables. Segona delegació Trockij el gener del 1918. Dures condicions, que comporten annexions de pobles eslaus. Tres fórmules: Lenin (enemic ferotge de les annexions actives): acceptar, i firmar la pau; Bukharin: guerra revolucionària als alemanys; Trockij: ni pau ni guerra, no signar. El Congrés dels Soviets és d'aquesta tesi. La delegació es retira sense signar cap tractat. L'exèrcit alemany avança. En el Comitè Central, Trockij refusa la crida als aliats per ajuts militars. El 23 de febrer Berlin dicta un ultimàtum agreujat: al C.C., 7 per Lenin (acceptació), 4 per Bukharin (refús), que dimiteixen, 4 abstencions amb Trockij. 3 de març: signatura del tractat. El Congrés del partit aprova condemnant els «comunistes d'esquerra» de Bukharin: com s'ha dit, el partit comunista trenca amb els esserres, els darrers aliats.

El partit resta sol. La guerra és destruïda.

N'hi ha prou amb aquest gran capgirament. Notam únicament que l'esquerra revolucionària del partit socialista italià fa totes seues les posicions d'octubre: conquesta del poder, dictadura, dispersió de la constituent, trencament amb els S.R., estratègia terrorista; n'hi hauria prou amb presentar una sèrie de l'«Avanguardia» dels joves socialistes, amb els comentaris, que direm excitats, setmana rera setmana. A l'«Avanti!» un article dels mateixos orígens és incondicional de la tesi de Lenin: «La revolució russa en una fase decisiva» adreçada a combatre les incerteses dels companys que creien la posició massa dretana, conciliadora [6].

I un únic comentari en la distància: Trockij és acusat avui d'ésser aleshores un «agent de l'imperialisme alemany». Evidentment a l'honor d'aquesta rància censura burgesa, atribuïda a tots els revolucionari d'aquell temps, era Lenin qui tenia més dret! Però ell havia vist anticipadament l'efecte sobre la posterior victòria i sobre la derrota alemanya, que no podia esbrinar-se si no es posava de manifest la posició antitètica de l'imperialisme alemany i de la revolució russa: contra la qual els imperialismes de l'altre camp s'hi llençaven alhora.

15 – L'estrangulament de les contrarevolucions

Segueix una altra tremenda fase de lluites, topades, guerres de guerrilles per defendre el poder conquerit. Les úniques dificultats no són les militars en el sentit tècnic: l'economia, la producció, decauen més i més, s'hi va més enllà del desastrós nivell de l'època tsaris, del de l'època del govern provisional: carestia i epidèmia en grans territoris, fam a les ciutats, manca d'armes, municions, divises i tota la resta.

N'hi ha prou ací amb l'elenc dels fronts d'atac contrarevolucionari i del contratac bolxevic.

Ja el Tercer Congrés del gener del 1918 s'hi declara en guerra contra la Rada ucraïnesa, lligada als alemanys, i les forces dels generals: Alekseev (Sud-est), Kaledin (Don), Kornilov (Luban). Però «apareixen» altres fronts. Abril: japonesos a Vladivostok. Maig: avanç de Mannerheim a Finlàndia. Revolta dels txecoslovacs al Volga. Juny: els blancs (tsaristes) amenacen Zarizin. Agost: els aliats desembarquen a Arkhangelsk. Els anglesos marxen a través de Pèrsia cap a Bakú. Els blancs a Jassy, a Romanua, proclamen el general Denikin dictador de Rússia. Kolciak pren el poder als Urals, enderrocant el «govern de la constituent», burgès-oportunista. Desembre: els francesos a Odessa.

El 1919 serà l'any dels contratacs. Ja després de l'armistici i la caiguda de la monarquia alemanya els bolxevics anul·len el tractat de Brest i enderroquen a Ucraïna el hetman Skroropadskij, filo-germànic.

El març del 1919 Kolciak encara avança en creuar els Urals. Els francesos surten d'Odessa: però l'abril l'evacuen. Maig: l'exèrcit vermell rebutja Kolciak, però mentres des d'occident Judenic, criatura dels anglesos, amenaça Petrograd. N'és expulsat, però Denikin pren Kharkov a Ucraïna i el setembre hi és a Kiiv. L'octubre ocupa Orel i es dirigeix cap a Moscou. Però el 21 d'octubre els vermells baten Judenic a Pulkovo, i Denikin a Orel. El novembre una gran ofensiva foragita Kolciak fins els Urals; el desembre els tres exèrcits de la contrarevolució es troben en disolució, agranats amb energia i sense quarter. El febrer del 1920 Kolciak, lliurat pels francesos, és ajusticiat.

Però el 1920 és l'any de la guerra russo-polonesa, que suscità debades tantes il·lusions. Estònia, Lituània i Polònia, defensades pels anglesos i francesos, es mouen per envair Rússia: tan sols la primera accepta la pau. El maig al sud el baró Wrangel forma un nou exèrcit blanc, després de la caiguda de Denikin, i avança des de Crimea. El juny es refusa l'ofensiva polonesa. Tukacevskij dirigeix els vermells a Vilnius, a Brest i sota Varsòvia, però la maniobra defensiva guiada pel general francès Weygand esmicola el setge vermell, i el setembre, fracassat el pla d'apuntar cap al cor d'Europa, s'hi tracta la pau amb Polònia. El novembre també Wrangel és vençut. Geòrgia, Armèrnia són ja russes. La guerra civil s'acaba: el març del 1921 esclata una revolta a la guarnició de Kronstadt, sufocada ràpidament, i els orígens de la qual no s'han aclarit encara. Tota Rússia, més de quatre anys després de la victòria d'octubre, és finalment control·lada pel partit comunista.

Fins aleshores la qüestió què ha de fer el partit un cop arribat al poder? havia tingut en el fons una sola resposta: combatre per no perdre'l!

16 – El tràgic camí de la revolució europea

Per bé que el tema que tractam ens força a les qüestions d'estructura econòmica, resta encara un aspecte polític fonamental de la gran victòria, i té a veure amb la internacional proletària.

En substància no hi havia «res a fer» per transformar socialment Rússia, perquè la guerra no hi deixava temps, i perquè ja se sabia que allò que calia fer, a banda de contribuir a la germinació de formes capitalistes alliberades—pel proletariat—dels lligams feudals, era aixecar el moviment del proletariat exterior, per la liquidació de la guerra, per la revolució socialista. Punt central aquest de la perspectiva de Lenin, identificat amb la comprensió de Rússia dins l'engranatge imperialista.

No hi mancaven moviments contra la guerra malgrat la traïció de tants caps socialistes a totes les nacions d'Europa, i la proximitat de la fi de la guerra els feien presentir tots més amples. Amb tot la revolució no pot sorgir únicament d'un estancament i d'una exasperació, sinó que li cal la defensa de la línia contínua de classe, que la traïció del 1914 havia esmicolada en gairebé tot el front mundial.

Els episodis més relevants de la post-guerra foren els del moviment espartaquista entre el 1918 i el 1919 a Alemanya, esclafat pel govern de la nounada república burgèsa-socialdemocràtica, les grans accions de masses d'Itàlia el 1919 i el 1920, ofegades per l'orgia demoparlamentària que afectà fins i tot els socialistes que es vantaven de no haver acceptada la guerra, dels fracassats intents d'Hongria i de Baviera, que després d'un breu succés cediren a la repressió burgesa.

La Internacional Comunista invocada des del 1914 per Lenin es fundà en el primer congrés de Moscou del 2-19 de març del 1919. Es consolidà en el segon del 21 juliol-6 d'agost del 1920, que en definí la base teòrica i organitzativa, potser ja a destemps de l'onada revolucionària. D'aquest congrés en endavant fou sempre més i més evident que malgrat la gran victòria de Rússia l'oportunisme d'occident tenia encara notables posicions en la classe obrera i que la malaltia del 1914 no es podia guarir tan ràpidament. Les qüestió de l'atitud a prendre davant d'aquesta situació, i de la divergència que sorgeix amb els grups d'esquerra, i especialment amb el Partit Comunista d'Itàlia, fundat el gener del 1921, es tractarà en el proper report de la nostra reunió, a partir de la notable documentació de la qual es disposa [7]; i s'hi posarà en evidència com la nostra total adhesió a la perspectiva de Lenin i dels russos d'aleshores quant a les vies de la revolució a Rússia esdevé una dissensió oberta al voltant de l'estratègia de la revolució europea, que no devia, per raons evidents, recalcar les pròpies vies d'incitació a classes i partits no proletaris, per ésser un altre el grau de desenvolupament de les formes socials—i amb la denúncia de perills de degeneració revolucionària que després el futur havia de confirmar.

Ara si es vol, abans de passar a la part de natura econòmica-social, i en les tres frases en les quals se la sol considerar, podem recordar encara quines valoracions seguí el comunisme mundial, passada la post-guerra, davant de les qüestions: Quin és el curs de la revolució internacional? Ens espera una llarga estabilització del sistema capitalista? Quina és la tasca en aital cas del partit i del poder vermell?

Sorgeix en aital punt el problema que ara discutim. Fins el 1924 ho sabem tots, malgrat mentides sistemàticament organitzades, que s'hi demanava tan sols com es podria suscitar la revolució alemanya i occidental. Però és d'ençà del 1926 que urgeix el problema de la conducta que cal tindre en la hipòtesi que hi mancàs la sublevació a Europa de la classe obrera, esperada debades durant ben bé nou anys.

La topada de les opinions en aquest terreny reeixí particularment suggerent en la reunió de l'executiu ampliat de la Internacional que tingué lloc el novembre-desembre del 1926, posterior a la del febrer-març; i en la relació ens hem recolzat en aquest punt; abans de tractar de la societat russa sota el perfil econòmic, dels camins que presentà i presenta; com que el debat és el mateix que avui, els problemes es posaren clarament—i és tan sols ara molt més fàcil per tothom de verificar la confirmació de la posició marxista integral i ortodoxa.

17 – La insuperable alternativa històrica el 1926

Farem ús—en el seu lloc més àmpliament [8] – de tres discursos: Stalin, Trockij, Zinov'ev, i d'un quart de menys ressò, però rarament expressiu, de l'italià Ercoli. S'ha assenyalat que les divergències russes havien començat abans: ja en temps de Lenin hi hagué l'oposició obrera; des del 1924 era en clara oposició Trockij, però la seua veu no havia passada dels congressos del partit al de la internacional: el combatien ferotgement, lligats a Stalin, Zinov'ev i Kamenev. El 1926 Zinov'ev i Kamenev havien passat a l'oposició: qui coneixia bé les coses russes els col·locava a la fi del febrer conjuntament amb Trockij, malgrat les recents i violentes polèmiques. Però aquesta era la primera vegada que es discutia a escena oberta la qüestió russa, que era evidentment la més alta qüestió del comunisme mundial! El febrer se la desglossava. Per primera vegada s'hi posa la qüestió: donat que la revolució europea no arriba, fem socialista Rússia. És al fórmula d'Stalin. Bukharin, que ho comprendrà més tard, i sempre massa tard, és amb ell.

La primera dissensió és quant a fets: fins el 1924, fins la mort de Lenin, aquesta divergència no existia: tots eren del parer que la tasca era mantindre el poder bolxevic i accelerar la revolució europea i no veien cap via per arribar al «socialisme» a Rússia a banda d'aquesta. Stalin i els seus contràriament sostenien, com ja sabem, que la tesi del «socialisme en un sol país»--com aquests incorrectament enuncien la pretensió del «socialisme en una Rússia aïllada»--l'hauria enunciada Lenin el 1915 i el 1917, i diverses vegades després de l'octubre.

La contradicció és plena i potent. Stalin avança la seua tesi encara amb prudència. Trockij no pogué parlar fins al final, perd temps en la defensa de clars atacs personals i fou després interromput per haver consumit el temps. Resta el discurs de Zinov'ev, complet i teòricament impecable. Per primera vegada el conciliador i acomodatici Zinov'ev sent que s'ha concedit massa, i retorna com un fort marxista en el pla revolucionari dels principis, que enuncia sense vacil·lar i amb demostracions molt eficaces. Conclourà amb la fase: no sóc amb vosaltres, majoria; no puc acceptar la vosta línia, alliberau-me de la carga de president de la Internacional, sostinguda durant tants anys. Aquest discurs és la millor cosa del vell company de Lenin: se'n penedirà, en la forma, més endavant; després morirà en la seua línia d'oposició, i al seu costat, irreductible imputat, hi serà l'altre marxista Bukharin que ferotgement se li oposa.

Stalin. Posa la qüestió de l'edificació del socialisme damunt la base exclusiva de les forces interiors de la Unió Soviètica. Després es demana què vol dir això; i respon: significa la victòria de les forces proletàries damunt la burgesia russa! Si això no fos possible, afirma, haurem de deixar el poder i esdevindre un moviment d'oposició. Tenim l'aplicació completa de la qüestió econòmica en el pla polític. La victòria política, diu Stalin, amb la dictadura del proletariat la tenim, o siga que tenim la base política pel camí cap al socialisme. Per tant podem ara «crear una base econòmica del socialisme, els nous fonaments econòmics per l'edificació del socialisme».

Fins aquest punt Stalin domina la seua conversió teòrica. Lenin havia definit com a ximpleria la «construcció del socialisme». Stalin parla d'edificar no el socialisme, sinó les seues bases econòmiques. La fórmula era encara acceptable.

Perquè en què consisteix la base econòmica del socialisme? Simple: en el capitalisme industrial.

Per passar endavant: negam que el socialisme s'hi edifique i que puga sorgir a Rússia sense la revolució socialista internacional. No negam que s'hi puga edificar a Rússia la base econòmica, que abans hi mancava, pel futur socialisme: o siga la indústria capitalista. A Rússia, de fet, s'hi construeix capitalisme, el que és clar i lògic, i és també en el sentit històric revolucionari. Però tot aniria bé si no es pretengués que les relacions econòmiques-socials sorgides del 1926 fins ara són pròpies d'una societat socialista.

Zinov'ev, amb el qual s'hi uneix amb molta claredat i vigor Kamenev. La seua documentació, sobretot basada en Lenin, que abans del 1924 ningú no havia previst la transformació socialista integral en una Rússia aïllada, és definitiva. Demostra a Stalin que també ell raonava així. La seua reconstrucció, de Marx, Engels i Lenin, de les tesis de la internacionalitat de la revolució socialista i del desenvolupament desigual del capitalisme en el món, és en tota línia teòrica la nostra que hem exposada fins ara, o siga l'única proposable. La qüestió camperola la exposa finalment amb tota claredat. Aliança del proletariat amb el camperol en la revolució russa és quelcom diferent a la utilització del camperol amb fins socialistes. Després reivindica lluminosament aital tasca pel partit de la classe obrera assalariada i demostra haver identificada sempre la dictadura de classe amb la del partit, rebutjant les acusacions de liberalisme organitzatiu i fraccionisme. No menys decisiu és en la qüestió del pessimisme o optimisme en la revolució mundial: finalment la seua posició esdevé la que tantes vegades debades li presentàrem: la forma de comportar-se del revolucionari no depén de les situacions, no es deforma segons el vent.

Trockij. Encara més decidit, en un discurs no per culpa seua incomplet, la seua perspectiva de la revolució socialista i la seua refutació de l'adocenat expedient polèmic d'Stalin: aleshores deixam el poder.

No admetem una estabilització del capitalisme més que com a ona precària inserida entre les crisis inevitables, i creiem en la seua caiguda. A quin temps? L'havíem esperada del 1917 al 1926 quan semblava més proper en el temps. El partit proletari a Rússia, tot i no dissimulant que tot sol no pot arribar a la societat socialista, defén el poder revolucionari, i pot continuar a defendre'l durant més dècades, lluitant contra les forces de la burgesia nacional i contra els seus intents de reprendre el poder a Rússia. Posa un límit de 50 anys, que fa riure fortament els corifeus d'aquella majoria.

En l'exposició ací resumida l'autor desenvolupà aquesta dada, il·lustrant el difícil punt de la previsió històrica. Gosà dir que la tercera onada contrarevolucionària era aleshores justament descartada i com que han passat trenta anys d'ençà d'aquell debat, i per diverses altres induccions nostres, potser molts creuen que no convé arriscar-se, retarden fins una data cap el 1975 per una tercera guerra universal, i pel nou curs revolucionari proletari. Això s'adiu amb el mig segle llarg del discurs de Trockij.

Per acabar. El comentari elaborat d'aquesta discussió del 1926, del tot dedicat a defensar la tesi que es puga aplicar a l'obra científica marxista del futur, es tancà amb el discurs d'Ercoli, que vulgué donar a l'impassible Leone el cop de gràcia. Embestí contra el pessimisme oportunista, afirmà que aquests—els «centristes» que diem nosaltres—tenien massa presa, i que molts aviat retornarien a la posició intransigent de la revolució europea. Ja que Ercoli i Togliatti divergiran la relació d'aquelles paraules amb les seues posicions d'avui, en el fet i en el discurs; la prova que veu el curs de la societat italiana i europea, ara que Trockij ja ha sigut fet fora, refractari com aleshores, amb una mesura no de 50 sinó de 500 anys, posant a una distància d'anys simplement l'ingrés del seu partit en un govern amb els clericals, i prometent per més de mig segle el respecte integral de la constitució burgesa.

18 – Economia: primer període. L'anomenat «comunisme de guerra»

Del 1917 al 1921 les carabines no deixaven les mans lliures. Quina fou la fórmula econòmica? Haurem de recordar episodis innombrables de gairebé 40 anys, per bastir la campanya indefensa contra la insidiosa pretensió que anàvem a Rússia a veure què seria el socialisme. El marxista no fà de Tomàs que volia posar el dit en la ferida del costat. Sabem què serà el socialisme, sense haver-lo vist, i sense la pretensió de veure'l. Es desenvolupà encara, en la reunió, un tema similar: no és un bitllet pel cinema, la carta de militant; no es retornen els calers per un espectacle fallit.

Encara era bell a Moscou sentir que no s'hi pagava el pa, el tramvia, el tren, no veure negocis veritables i propis (ara hi centellegen més llums que a Nova York), llevat d'una parada de viandes, sentir discutir entre llimes i milions, que s'hi deien ja superades com entre nosaltres, sentir que no s'hi pagava habitatge (contra Engels!) i altres mesures. Aquesta situació s'ha descrita moltes vegades com a comunisme de guerra, amb al·lusió evident a la guerra civil, donat que la mundial havia acabada feia pocs mesos, per Rússia, i que ens hi referim especialment al 1920.

Es pretén potser dir, amb l'expressió de comunisme de guera, que es tenia per possible l'adopció immediata de mesures comunistes, i que tan sols fins a un cert punt es constatà que es tractava d'una anticipació il·lusòria, i que passada la primera exaltació s'hagués començat a definir millor el rerefons econòmic de la situació? Però a més: el comunisme de guerra no és de fet original de Rússia o del 1917: és universal i antic: regnava a tota ciutat assetjada: com el manteniment de l'exèrcit, especialment el modern, s'hi fa amb fórmules no d'economia individual, sinó col·lectiva, i el soldat que en l'edat mitjana tenia un salari, en l'època burgesa no en té, així en guerra en les ciutats assetjades el mercat és substituït pel racionament: els béns capturats en l'aixecament de París el 1870-71 no cotitzaven en borsa, sinó que es repartien naturalment. Comunisme de guerra: no perquè el poder fos propi dels comunistes, i s'esforçassen per aplicar Marx o Moore, sinó perquè Rússia, reduïda en un cert moment a un cercle de dos-cents quilòmetres de diàmetre al voltant de Moscou, era com una ciutat assetjada. Soldats i ciutadans havien de menjar: grups d'obrers comunistes o de soldats vermells anaven al camp i prenien el gra on s'hi trobava, deixant si més no una lletra. Hitler en l'última guerra ha fet quelcom no gaire diferent, i de forma més hipòcrita ho han fet els americans, emeten paper moneda. La fórmula: la guerre est la guerre, val igualment: je prends mon bien où je le trouve.

19 – Segon període: la nova política econòmica

Aquest període, ja a Nàpols com a Gènova, es tractà a partir del famós opuscle de Lenin de l'aplicació del 1921, i d'un discurs de Trockij quant a la NEP i el capitalisme d'estat [9].

Aquests i altres texts demostren que hi hagué, com pot semblar a l'habituat al relat popular i abreujat, cap «rectificació de línia», sinó que s'aplicaren dades i normes assumides des de feia temps.

Passar de la requisició per la força armada del gra a la taxació d'una part que els camperols devien lliurar a l'estat, expressa únicament la diferència contingent entre la situació on l'estat aporta essencualment una defensa militar fins i tot contra els enemics de classe del camperol que treball, sembra i recull, però les urgències de guerra no dan temps a tantes explicacions; i una de menor emergència on l'estat revolucionari comença a fer entendre al camperol que d'una banda el paga també amb serveis civils i públics, que li afecten, i de l'altra pot deixar-li llibertat de vendre a la llum del sol tot allò que no és pel seu consum directe, com feia abans a la xarxa irreprimible dels «especuladors». Irreprimible per una revolució econòmica no socialista, com era aquella.

Lenin, tan pacient com explícit, dissenya el quadre històric, especialment amb paraules que treu d'un seu escrit del 1918 i per tant immediatament posterior a la presa del poder. Què és ara socialment Rússia? Som-hi.

En el lloc d'una anàlisi completa n'hi ha prou amb poques ratlles. L'explicació habitual als impacients. «República Socialista Soviètica» expressa la decisió del poder soviètic de realitzar el trànsit al socialisme i no expressa de fet que siguen socialistes els ordenaments actuals. (Ara, és clar, no expressa ni tan sols la primera cosa).

Si passàssem al capitalisme d'estat seria un gran salt endavant, tot i no ésser encara de fet socialisme. Per tant la famosa sèrie d'elements socials del macrocosmos rus: 1. Economia camperola patriarcal-natural. 2. Petita producció agrícola mercantil. 3. Capitalisme privat. 4. Capitalisme d'estat. 5. Socialisme. La lluita del 1921, estableix Lenin, no és entre els graons 4 i 5, sinó entre 2 i 3 contra 4 i 5. La pagesia es posa amb el capitalisme privat contra el capitalisme estatal i el socialisme.

Després hi ha l'aclariment de la natura del capitalisme d'estat, amb l'exemple d'Alemanya. Si sumàssem, diu Lenin, el poder polític que tenim a Rússia amb el capitalisme desenvolupat d'estat alemany, aleshores tan sols seríem en el camí del socialisme. Però si no és el cas, el nostre objectiu és únicament un capitalisme d'estat que arribe (a llarg termini) a semblar-se a l'alemany. Demostra haver escrit el mateix el 1918.

L'estat revolucionari rus no pot per tant impedir el comerç privat dels excedents. El bescanvi, enuncia Lenin, és la llibertat de comerç, és el capitalisme. Res que haja de fer por.

Al costat de les indústries ja aleshores control·lades per l'estat, i en vistes de passar a la gestió estatal directe les més grans hisendes, o siga d'arribar al gran capitalisme d'estat, es consent alhora encara, a més de l'artesanat, també la petita indústria i totes dues amb accés al mercat lliure, amb el bescanvi monetari. Hi ha el perill econòmic d'una reacumulació de capital privat? Certament. S'hi pot afrontar amb la força del poder polític, i això també en la hipòtesi de concessions de gestió industrial a companyies privades forasteres? Certament, sempre per Lenin.

20 – Industrialisme d'estat

Una defensa d'aquesta certesa política es troba en el discurs citat de Trockij. Afirma que l'estat soviètic controla fàbriques amb un milió d'obrers (1922) contra tan sols 60 mil de les empreses lliures menors. En els dos casos, en efecte, els obrers són assalariats, adquireixen el llur consum amb moneda en el lliure mercat, i les empreses estatals són sotmeses jeràrquicament però autònomes pel que als balanços, o siga que deuen observar la famosa i encara reivindicada ara pels estalinistes, rendibilitat activa: han de proveir una utilitat, un benefici, en general, a les caixes estatals.

Econònicament a Trockij li sembla que això no és més que una concessió a la comptabilitat, al càlcul capitalista. Però era i és contràriament una concessió plena a l'economia capitalista. On hi ha salari, moneda, premi de les vendes damunt les despeses, hi ha capitalista, ja siga privat o d'estat.

És en el pla polític que Trockij té raó. La gran indústria en les mans de l'estat suposa la força política i especialment militar. El capitalisme d'estat econòmicament és, aclareix Lenin, tan sols el darrer graó, des del qual s'hi pot passar al socialisme quan se n'haja sortit del tot dels graons petits-pagesos, mercantils i privats. Però és ben diferent que l'estat-capitalista siga políticament burgès o proletari. En el segon cas la gran indústria (i el comerç exterior) monopolísticament (Lenin) mantinguts són un factor (Trockij) política de primera força. Vol dir tindre l'exèrcit, l'armament, la possibilitat d'ofegar les revoltes i la contrarevolució. La possibilitat d'esperar, dirà el Trockij del 1926, el socialisme d'occident. És tot això, i amb un gran pes històric: però no és el socialisme, com no ho és l'estatalització d'Otho von Bismarck, d'Ebert o de Hitler.

21 – Tercer període: lluita al kulak

La NEP suposava camp lliure pel comerç de l'excedent. Si la terra es nacionalitzava i se'n prohibia la compra, no per això s'impedia que es formàs, amb la captació de les vendes dels productes, un capital d'exercici agrícola: estris, llavors, adob, bèsties, en tot cas dins uns determinats límits. El capitalista rural o camperol ric podria resorgir i reduir a assalariats seus els camperols pobres en capital, encara que gaudissen de terra estatal. S'hi arriba fins a la teoria: això no importa, si del capitalisme privat agrari podrem passar també a l'agricultura d'estat (aleshores representada per escasses hisendes model), i fou llençada la paraula de Bukharin: Enriquiu-vos! Fou en el 1928 que es reprén la lluita contra els kulaks i s'hi mirà d'expropiar-los: el sistema del «kolkhos» començà a prendre'ls-hi el lloc. Es diu que el kulak havia sigut destruït: l'estat ho havia pogut fer sense tèrme la revolta en el camp ja fos per la pressió dels camperols pobres o per la força que li donava el desenvolupament de la industrialització (plans quinquenals). Estudiada l'estructura social dels kolkhos convindria demanar-se: a quin preu es pagà la derrota dels kulaks? Fou realment una sortida de l'estadi de l'agricultura mercantil i del capitalisme privat agrari cap al capitalisme estatal en l'agricultura?

De fet el sentit social del tercer període és aquest. En la producció de manufactures i en els serveis generals, difusió del capitalisme d'estat amb ritme potent però sempre en base al sistema salarial i del bescanvi monetari fins i tot en un sector del comerç d'estat. En la producció agrícola, coexistència d'aquestes formes: un nivell de capitalisme d'estat, limitat a les hisendes soviètiques. Un de cooperativisme privat, en les terres comunes del kolkhos. Un d'economia mercantil en la parcel·la aïllada del kolkhos i ací, alhora, un encara inferior d'economia natural familiar. És aquesta forma—on l'estadi socialista és abstent—més evolucionada que les agricultures dels països burgesos? També això és discutible.

22 – Les dues constitucions: 1918 i 1936

S'ha posat particularment de relleu la comparació entre les dues constitucions de la República dels Soviets, la del 1918, immediatament posterior a la revolució bolxevic, i la del 1936, declarada corresponent a una consolidació de les formes socials soviètiques, que s'hi donaven la definició de socialisme. La constitució del 1918 es fonamenta en la «declaració dels drets del poble treballador i explotat» formulada pel partit el 3 de gener del 1918 i ratificada pel III congrés dels Soviets el mateix mes; el text fou adoptat pel V congrés el 10 de juliol del 1918.

La diferència dialèctica entre els dos texts és aquesta: el 1918 el socialisme és l'objectiu que ha d'assolir l'estat proletari, i aquesta és la constitució de la dictadura, la constitució veritablement revolucionària. El 1936 el «socialisme» es presenta com a conquesta realitzada, la constitució esdevé un acte estàtic, s'hi declara establement democràtica, i és contràriament l'expressió històrica i jurídica d'una situació conservadora. L'anàlisi completa mostra amb evidència aquesta antítesi insuperable, i hi dedicam tan sols unes poques ratlles.

El 1918 s'hi declara, en epígraf, que el treballador sempre és explotat. S'hi defineixen les tasques de l'estat polític que els treballadors han fundat: supressió de l'explotació (que hi és) i de la divisió de la societat en classes (que hi és)--victòria del socialisme i organització de la societat socialista «en tots els països» (que encara no hi és)--extermini dels explotadors (que també hi són).

Les mesures econòmiques immediates no són socialistes: nacionalització de la terra, de les aigües, del subsòl—control obrer i estatal de la indústria «on cal assegurar el poder dels treballadors damunt els explotadors» (que per tant hi són)--anul·lació del deute públic—banca d'estat—treball obligatori—armament dels treballadors i desarmament de les classes propietàries (que per tant encara hi són). El capítol III estableix la condemna de la guerra imperialista, de l'opressió colonial, de l'opressió nacional. El IV proclama que els explotadors no poden de cap manera participar en el poder.

Tota la part de l'engranatge dels consells recolza en la posició diferent dels proletaris urbans i dels camperols. En la composició dels soviets de districte i per tant de la del soviet central un vot obrer equival a cinc vots dels camperols: això estableix que la dictadura, si bé recolza en dues classes, dóna absolutament el lloc de classe dominant als assalariats autèntics i el seu sentit és que durant tota la fase històrica—que no es podrà cloure més que després del triomf d'una revolució internacional—de la supressió de les formes burgeses, els estrats petits-burgesos són subjugats als proletariat assalariat, a qui en una dictadura plenament socialista pertindrà tot el poder, fins a la desaparició de les classes i de l'estat.

El 1936 la constitució, sota el pretext que la transformació social és molt més avançada i l'explotació abolida, es desnaturalitza totalment. En el seu moment desenvoluparem la descripció de la societat soviètica fundada en dues úniques classes: obrers i camperols (no s'hi parla d'una veritable classe d'intel·lectuals, i és just). Ara bé, una de dues: o no ja no hi ha classes burgeses, i per tant la dictadura ha de continuar a mans tan sols dels obrers, o hi són i la dictadura contra els burgesos ha de continuar, i la major participació en aquesta dels obrers respecte als camperols. Contràriament, amb el pretext que les classes explotadores han sigut abolides, el sufragi, en conformitat plena amb el model jurídic burgès, s'estén a tothom: se'l proclama universal, igual, directe i secret, i hom es vanta d'haver proclamat la constitució més democràtica del món actual (que és cert).

Dictadura significa sufragi no universal, sinó de classe. En la república de Lenin el sufragi era ponderat, no igual: un veritable proletari val cinc cultivadors pobres. Era indirecte, no directe: del municipi al districte, a la governació, a l'estat; l'única forma amb la qual la separació burgesa entre poder legislatiu i executiu s'aboleix. Era públic, no secret, com a les reunions de la Comuna de París elevada a model per Marx i Lenin. La constitució del 1936 és plenament democràtica perquè és la d'una república burgesa.

En el seu moment tractarem del pretés empeny de Lenin de retornar en breu el vot a tothom. La dictadura per Lenin havia de durar fins a la república socialista d'Europa: després, aquesta s'abolirà perquè s'hi abolirà l'estat, i quan aquest siga abolit, cessarà amb ell tota democràcia, i sufragi.

23 – El dret civil soviètic actual

L'estudi de la nova constitució en relació amb el codi civil pot demostrar quantes formes sobreviuen el contingut de les quals és de benefici no laboral, i per tant de l'«explotació» que s'afirma suprimida.

Els articles bàsics declaren que, després de la liquidació del sistema capitalista de l'economia, regeix una doble forma de «propietat socialista» (tan sols coneixem una forma socialista: la no-propietat): una estatal; l'altra cooperativa-kolkhosiana (dels kolkhos individuals).

Són propietat de l'estat la terra, el subsòl, les aigües, les fàbriques i tallers, els bancs, les grans hisendes agràries estatals (sovkhos) i «el complex fonament del patrimoni immobiliari de les ciutats i de les àrees industrials». Són (s'hi explica) «patrimoni del poble sencer». Ara bé, fins que hi haja l'estat obrer, serà un patrimoni de l'estat; però no serà patrimoni del poble, més enllà de les classes. Quan no hi hagen classes no hi haurà ni propietat ni patrimoni. Les paraules tenen el llur pes: on hom troba poble, troba sistema burgès.

També la terra del kolkhos és estatal; la propietat del kolkhos és l'hisenda cooperativa, amb els béns vius o morts i els immobles socials. Això es denomina propietat socialista, per tant és propietat d'un capital i de gran part dels immobles (fabricats), ja no estatals, sinó d'una cooperativa privada.

A més cada família integrant del kolkhos no té en propietat sinó en usdefruit la terra. Té després en propietat personal (art. 7) l'empresa auxiliar implantada en la seua parcel·la: habitatge, bestiar productiu, animals de tir, i un petit inventari agrícola.

No n'hi ha prou; és en l'art. 8 on es ratifica la propietat privada dels petits camperols, i dels artesans, amb exclusió del treball d'altri.

Detinguem-nos ara en el pes de la propietat estatal, encara que siga sota una forma no-socialista sinó de capitalisme d'estat. S'admet que en la indústria de les manufactures (amb greus reserves) és total i es menysprea tot allò que hi puga haver de petites indústries privades, i s'admet també que a Rússia la producció artesana no ha tingut mai un pes rellevant.

Però què és propietat estatal veritable en l'agricultura si ens referim no de la terra-patrimoni sinó del capital invertit en la terra? Tan sols el sector dels sovkhos i de les plantacions mecanitzades. Ara bé s'admet que això suposa una part ben petit, potser una desena part respecte al sector «kolkhos».

Un altra desena part és de forma camperola, entre natural i mercantil, encara privada-personal, i naturalment encara ha de passar al capitalisme, ni que siga estatal.

Resta el sector imponent del kolkhos. Quanta terra és de la unitat-kolkhos i quanta de les hisendes familiars lliures? Posam (en aquest estudi sumari) la meitat, meitat el treball, meitat el capital mòbil. Evidentment molt més de la meitat de la força de treball agrària de la població s'hi desenvolupa encara en formes que són o naturals o mercantils lliures, i menys de la meitat en la forma cooperativa del kolkhos, que és sempre una forma d'hisenda privada capitalista tot i que col·lectiva, que si bé paga contribucions a l'estat disposa del sue producte i té el seu balanç fonamentat en el benefici de l'hisenda.

L'agricultura russa és per tant en més de la meitat sota el nivell del capitalisme privat, en menys de la meitat en aquest nivell, i en una desena part potser al nivell del capitalisme d'estat. Com que tots els productes es comercien en moneda (veieu «Dialogato con Stalin») no s'ha arribat en lloc al graó «socialista».

Adjuntam la relació entre població industrial i agrària per veure com Rússia encara és lluny del capitalisme d'estat integral: graó del que s'hi pot passar—si no fos pel desbaratament de les condicions polítiques—al socialisme. En el seu temps es veurà la relació entre aquests índexs i els dels països capitalistes, com Alemanya o Amèrica.

24 – Indústria de la construcció

Aquest és un punt delicat. Com en qualsevol país modern la major part del potencial capitalista s'hi desenvolupa ara en la construcció privada i pública entesa no sols en relació als edificis d'habitatge, sinó a qualsevol manufactura i servei públic (carreteres, línies fèrries, canals, centrals, dics, etc.). Com funciona a Rússia aquest mecanisme? Únicament pels òrgans estatals, i per les hisendes, empreses, que responen del llur guany a l'estat?

Per resoldre aquesta qüestió cal ressaltar que en tot el món en aquest camp l'empresa privada capitalista ja ha sigut del tot mimetitzada. No hi ha propietat immobiliària titular, no hi ha establiments i fàbriques, no hi ha seus fixes, no hi ha titulars clars, hi ha treballadors i maquinària relativament insignificants en relació als moviments colossals de negoci. No hi ha ni tan sols capital financer, ja que l'estat i en aquest sentit la banca en posa a la seua disposició sota l'única base de la «comissió». En això consisteix l'idili modern més dolç entre la iniciativa privada i el monopolisme estatal. En nou desenes parts és en aquesta forma que en la pau i en la guerra avui el capital, més que mai anònim com descriu Marx, infesta la humanitat.

Hem d'assenyalar que en el dret civil rus, mentre l'estat dóna la terra agrària en usdefruit perpetu, en relació als sòls urbans i les construccions urbanes la forma és més complexa. Hi ha un sector municipalitzat, que conviu amb una antiga forma capitalista de reforma urbanístrica. Però també en aquest sector s'hi fan grans concessions de construcció que, com les burgeses en les demandes, despeses, càrregues, etc., comporten una llunyana restitució a l'administració pública després d'una àmplia «amortització».

La gran diseminació d'aquest punt fa que en aquest camp, que absorbeix les inversions més grans del capital acumulat per l'estat industrial i creador de treball a càrrec d'un proletariat d'escàs consum, s'esdevinga una gran generació de plus-vàlua i de benefici privat subterrani.

D'altra banda el dret civil consent la possessió privada de tota una variada gamma de béns individuals: cases, villes, parcs, objectes d'art, mobles, col·leccions i reculls, i a més títuls fructífers d'estat, comptes corrents d'estalvi, diner líquid acumular i similars [10].

25 – Propietat i usdefruit

Quan l'estat té la propietat titular i el control de la terra, sòls, fàbriques, construccions de tot gènere, jaciments, etc., i en concedeix en diversos estadis l'usdefruit conservant-ne una propietat teòrica i simbòlica, no hem fet un sistema socialista.

També en el dret comú i en l'economia financera és fàcil demostrar que propietat i usdefruit conviuen: que el fet real és el segon, es posa de relleu de seguida amb un simple procediment quantitatiu.

L'usdefruit respecte a la propietat és ço que la renda és en relació al capital, l'interès respecte al diner invertit. La propietat, capital i diners escrits en un títol i conservats sota una campana de vidre no alimenten ningú. Són atractius ja que hi ha un profit: renda, benefici, interès. Tenen un valor estimable ja que el càlcul parteix d'un cúmul de profits accessible en un futur cenrt. Recordau Petty? Per què la terra val vint rendes (capitalitzant la renda a un promig d'un 5 per cent)? Perquè, deia, aquest és el temps de vida entre dues generacions de treballadors manuals. Avui amb les fórmules habituals d'interès compost sabem que un capital cent deriva uns interessos de cinc no perquè hi hagen vint anys d'interessos, sinó perquè els anys són tants i tants, amb la pèrdua conseqüent, i les taxes de cinc lires valen menys com més llunyanes: sumat tot passa a cent.

Això vol dir: tingueu la propietat i donau-me l'usdefruit: ho hauré obtingut tot. Amb la «nua propietat» els donadors, l'estat donador, us quedareu sense res. Això també és cert per l'usdefruit «vitalici»: per un home jove amb les taules de probabilitat s'hi troba que val més del 90 per cent: la resta és el que s'atribueix a la propietat gaudida (a; tu me l'has gaudida, Giannettaccio! crida al Sopar de les befes Neri embogit). Llevar la propietat, i distribuir-ne el fruit, és un Sopar de les befes del socialisme. Explicam que abolir la propietat dels mitjans de producció, com els russos es vanten d'haver fet, no té cap altre sentit que abolir la propietat dels productes. Però els mitjans són propietat, els productes gaudits. El socialisme és l'abolició de la propietat jurídica en tant que siga de veres abolici del gaudiment físic tot just projectat en el demà. El gaudiment no és més que consum sense treball. Volem arrabassar la propietat als explotadors perquè no la gaudesquen. El 1918 ho escrivíem millor: els hem d'exterminar. Ara la tractam de gaudiment... socialista [11].

26 – Cap a on va Rússia?

La que es vanta d'ésser en el socialisme va, coll avall, cap al capitalisme. Té segles per remuntar. Tan sols podem recordar dues xifres en aquesta síntesi: en plena guerra civil s'era a un terç de l'eficiència del 1914, el 1936 s'hi declara que s'era a set vegades més. Per tant en prop de 16 anys el capital s'havia vintuplicat, a un 2000%. Un ritme (desconegut per la història) d'acumulació progressiva, que indubtablement s'ha mantingut i crescut fins a la guerra del 1939-45 i després. Aquest capital d'estat inverteix més com menys consum una burgesia ja donada per físicament absent. La plus-vàlua no s'hi divideix entre consum de la classe propietària i reinversió en la producció; tot és, llevat d'unes quantes vil·les, quadres i col·leccions, nova inversió. Resta, per això, sota el jou el nivell de vida i el temps de treball del proletariat. Construir, armar, industrialització, s'ho empassen tot. Al sacrifici del nivell de vida el proletariat rus hi ha afegit el de la pròpia vida, que és una plus-vàlua potencial descomptats en la banca de la guerra, regalat als aliats de l'imperialisme democràtic.

En els anys heroics matàrem els burgesos, però no per fer socialisme: per fer més i més ràpidament capitalisme. La història sap les seues vies. Si haguéssim sabut que la revolució russa havia d'ésser així, en el seu curs futur, igualment l'hauríem propugnada i aplaudida.

El fenomen contrarevolució d'avui no és aquesta cursa a la industrialització i aquesta tremenda velocitat d'acumulació; menys encara ho és el seu rellançament a Àsia. El fenomen contrarevolucionari es troba en la màscara de conquesta socialista que es posa per damunt de tot, es troba en la destrucció de la potencialitat proletària mundial vers l'autència conquesta socialista, es troba en la possibilitat donada a tots els capitalismes de persistir sota les onades dels terratrèmols històrics i recuperada en les campanyes pacifistes, en les vergonyoses gares emulatives.

Haurem d'afrontar, nosaltres i les generacions proletàries que vinguen, el capitalisme d'occident en una batalla que s'espera de teoria, abans que d'armes. Mentre que el d'orient es vanta de la «plena ocupació» en la ciutat i el camp de mig-famolencs, els sàtrapes d'occident i de l'altra banda de l'Atlàntic, es vanten, tot robant el secret i el llenguatge marxista, d'haver arribat—en multiplicar la productivitat del treball fins a l'automatisme (que descobreixen ara en les nostres pàgines de fa un segle, on era sinònim de capitalisme), i en multiplicar encara més amb necessitats artificials i folles el volum dels consums, fins i tot sota crèdit i no pagats per ningú—per exaltar el benestar i el nivell de vida, per escurçar el temps de treball. El «creixement» que du al dia negre.

Però no és més enllà d'una generació, perquè la classe obrera reivindica de nou tot el camp de l'exaltada productivitat, d'una producció orgànica amb un consum racional, d'un escurçament ben dràstic del treball, i capgira les monstruoses màquines d'orient i d'occident. No és més enllà d'una generació de validesa treballadora, els vint anys vel vell Petty. [des d'ara, 1955] [12].

Notes:

1. Números 1- 4 del 1952 de «Il programma comunista», després recollits sota el títol «Dialogato con Stalin», Edizioni Prometeo, Milano, 1953.

2. Que es corresponen als paràgrafs 1-46 de la part d'«Estructura econòmica i social de la Rússia d'avui».

3. Ja que al començament de la «premissa» s'hi al·ludeix a tractats anteriors que incloïen l'anàlisi de l'estructura econòmica i social russa, recordam en particular—a més dels texts citats en tot el volum (però que són tan sols una petita tria):
Terra acqua e sangue, Socialismo da coupons, La controrivoluzione maestra, Chioccia russa e cuculo capitalista, Bussole impazzite, Nel vortice della mercantile anarchia, Le gambe ai cani, nei nr. 22/1950, 11, 18, 19, 20 / 1951, 9 e 11/ 1952 del quinzenal «Battaglia comunista»; Capitalismo classico - socialismo romantico, L'orso e il suo grande romanzo, Fiorite primavere del capitale, Anima del cavallo-vapore, Malenkov-Stalin: toppa, non tappa, Vulcano della produzione o palude del mercato?, en els nr. 2, 3, 4, 5, 6 / 1953 e 12-19 / 1954 de «Il programma comunista», i la llarga sèrie de la qüestió agrària del nr. 21/1953 al nr. 12/1954, ivi.

4. La 1a part de «Russia e rivoluzione nella teoria marxista» reporta les citacions fonamentals dels texts ara aplegats a Marx-Engels, «India, Cina e Russia», Milà, II° edic., 1965. L'expressió «Coses socials de Russia» en el títol del capítol posterior recalca l'engelsià «Soziales aus Russland» del 1875.

5<. A «Il programma comunista», nr. 4-8/1955, II part de «Russia e rivoluzione nella teoria marxista», relació presentada a Bolonya el 31 d'octubre - 1 novembre 1954, sobretot en els paràgrafs 28-59.

6. L'article del 24-5-1918, «Le direttive della rivoluzione russa in una fase decisiva», s'hi llig al costat d'altres a «Storia della Sinistra Comunista», 1912-1919, Reimprès per «Il programma comunista», Milà 1973, pagg. 319-326.

7. Cfr. El report de la reunió de Milà, 17-18 dic. 1955, a «L'opposizione di sinistra nella III Internazionale comunista», en «Il programma comunista», nr. 1 del 1956 Pels orígens, veieu la nostra «Storia della Sinistra Comunista», 1919-1920, Milà, 1973.

8. Cfr. En particular «Ripiegamento e tramonto della rivoluzione bolscevica».

9. S'hi veu el desenvolupament del tema als paragr. 74 i seg. de la II part de «La struttura economica e sociale della Russia d'oggi», on a més s'hi donen les principals citacions.

10. Per aquest tema particular, cfr. «Proprietà e capitale» en els números 10-14/I sèrie i 1-4/II° sèrie de la revista «Prometeo», 1948-1952, però sobretot l'apunt en el nr. 1 de la II sèrie.

11. Pel «vell Petty» i el «valor del sòl», cfr. «Stregoneria della rendita fondiaria» i «Lui, lei e l'altro (la terra, il denaro e il capitale)» en els nr. 22 e 23/1953 de «Il programma comunista».

12. Tot el tema de les «grans qüestions històriques etc.» es reprendrà en el nr. 21/ 1957 de «Il programma comunista», en el 40è aniversari d'octubre, a «Quarant'anni di organica valutazione degli eventi di Russia nel drammatico svolgimento sociale e storico internazionale».