.[Arxiu Cervetto]

Tesis sobre el desenvolupament imperialista, la durada de la fase contrarevolucionària i el desenvolupament del partit de classe

Arrigo Cervetto

(1957)

 


Publicat originalment com “Tesi sullo sviluppo imperialistico, durata della fase controrivoluzionaria e sviluppo del partito di classe” a “Bollettino interno della Sinistra Comunista”, novembre del 1957.

Transcrit per internet per Dario Romeo, l'abril del 2001.


L'anàlisi de tot el període de política internacional que atravesam és l'anàlisi més detallada dels esdeveniments que han succeït en l'escena mundial en aquest darrer any en aquest darrer any confirmen els trets clàssics de l'imperialisme descrits en la teoria leninista. No sols la teoria leninista ha rebuda una convalidació històrica, sinó que precisament els seus aspectes més peculiars ens ajuden avui en l'exam de la situació mundial.

Ens referim en particular al factor “mercat econòmic mundial” posat per Lenin al centre de les lleis que determinen el desenvolupament imperialista del capitalisme. Per tant l'imperialisme no es veu tan a través dels seus aspectes polítics-militars qualques d'ells, contràriament, són en vies de transformació (veieu el colonialisme) sinó sobretot s'ha de considerar com un fenomen econòmic.

L'imperialisme és essencialment conquesta o repartiment del mercat i conseqüent lluita amb mitjans pacífics-diplomàtics o coercitius-militars: conquesta i repartició que es realitzà mitjançant la supremacia en els bescanvis comercials i l'exportació del capitals per part dels països més industrialitzats.

Sols si es té present aquest aspecte de la teoria marxista i leninista evitam de considerar imperialisme sols aquell que es manifesta en les velles formes colonialistes i ens trobam contràriament en situació d'identificar-lo en totes aquelles formes econòmiques que el constitueixen substancialment.

En altres paraules, es tracta de restablir la definició d'“imperialisme” en retornar a les pròpies fonts de la teoria marxista i a les lleis objectives que aquesta ha descobert en el procés de producció capitalista.

En el quadre d'aquesta fidel definició de l'imperialisme s'hi col·loca el doble problema del desenvolupament capitalista i de les seues contradiccions i crisis; problema fonamental per l'estratègia del partit revolucionari ja que d'això depèn el curs general i els temps particulars de la seua acció política.

La primera tasca d'una seriosa anàlisi política de la minoria revolucionària esdevé, per tant, l'anàlisi del desenvolupament imperialista; anàlisi que se centra sobretot en la valoració del mercat mundial. D'aital anàlisi s'hi tracen les línies de l'estratègia, és a dir les línies d'acció a llarg i ample abast.

És preliminar, encara, la verificació dels trets clàssics del capitalisme en la fase imperialista.

1) El desenvolupament tecnològic de les noves formes de producció en el capitalisme occidental (automatització, energia atòmica, etc.) i particularment als Estats Units no ha modificat o alterat les relacions clàssiques de producció capitalista.

El fenomen de desenvolupament tecnològic contempla exclusivament les formes del procés productiu, indirectament contempla no una mutació sinó un reforçament de les forces productives que tendeix a la socialització dels mitjans de producció. La centralització i la concentració del capitalisme monopolístic i d'estat – procés que determina i acompanya el desenvolupament tecnològic – posa les condicions per la liquidació de les formes endarrerides de la petita propietat i de la petita producció, per l'extensió de la proletarització, per la socialització dels mitjans de producció concentrats en les grans organitzacions capitalistes i en l'estat.

Els països on aquest procés és molt avançat són madurs per una economia socialista. La manca de transformació revolucionària de les actuals relacions de producció depèn principalment de la possibilitat d'expansió imperialista que ofereix un mercat mundial subdesenvolupat.

Són per això rebutjables totes aquelles tesis revisionistes que més o menys veladament – sota l'onada de tota la publicitat “neocapitalista”, “capitalista-popular”, etcètera – tendeixen a presentar la fase actual del capitalisme en termes que no són els científicament enunciats pel marxisme.

2) El desenvolupament de determinades formes jurídiques que constitueixen la superstructura social, com el dret de propietat dels mitjans de producció, no ha modificat o alterat les relacions clàssiques de producció capitalista.

En l'actual fase – i particularment en determinats països – es desenvolupa la tendència al “capitalisme d'estat”, tendència ja prevista per Engels a l'“Anti-Dühring” i estudiada per Lenin a “L'imperialisme” i en altres obres, i que consisteix en la concentració de les palanques directives de l'aparell econòmic en les institucions estatals. Aital desenvolupament econòmic que deixa inalterades les relacions de producció capitalista (capital i salari, circulació mercantil sobre la base de la llei del valor, etc.) s'acompanya del traspàs jurídic de la propietat privada a la propietat estatal. Econòmicament no hi ha cap mutació dels caràcters fonamentals del capitalisme, de forma que el “capitalisme d'estat” no representa cap “novetat” qualitativa en relació al capitalisme clàssic. Socialisme no hi ha cap modificació essencial en la societat dividida en dues classes antagonistes, les quals conserven les llurs posicions fonamentals en el procés productiu.

El desenvolupament econòmic del “capitalisme d'estat” - que s'hi difon en general pel món i parcialment en tots els països industrialment avançats – ha tingut una particular ampliació en la Unió Soviètica, d'acord a l'extraordinària formació de factors favorables i de necessitats històriques. Les exigències econòmiques imprescindibles que es presentaren a Rússia, després que la grandiosa Revolució d'Octubre provà d'obrir l'era de la revolució socialista internacional sense reeixir-hi i sense tindre les bases materials de la via cap a l'economia socialista, necessitaren el desenvolupament del capitalisme d'estat.

Més enllà de tot judici moral, els trets del desenvolupament econòmic soviètic confirmen la teoria marxista sobre el desenvolupament capitalista. Cal, per això, descartar els judicis que, en adherir-se a teories estalinistes o trotskiques, defineixen la societat soviètica com “socialista” o com societat fonamentalment socialista.

Pensam de poder traçar així, a grans línies, la situació del mercat mundial.

a) Existència de països amb nivell econòmic avançat, amb nivell intermedi i amb nivell endarrerit. El criteri de valoració d'aital nivell el dóna l'expansió del sistema de producció capitalista a l'interior de cada país. El grau d'aital nivell es mesura, per això, en la producció total nacional, en la producció industrial, en la renda nacional i en la renda per càpita.

b) Existència, de fet, de tres grans sectors quantitatius en l'economia mundial. En aquestes condicions una diferenciació qualitativa es posa sols en el sentit de la maduresa capitalista i de l'endarreriment precapitalista o feudal de cada país individual. Cal excloure absolutament una valoració en el sentit socialista de les actuals estructures econòmiques, donta que, segons la concepció marxisme, per socialisme s'entèn qualitativament noves relacions de producció. En els tres sectors esmentats, sense excloure'n cap, els problemes econòmics són encara d'augment quantitatiu de la producció i no poden ésser encara de mutació qualitativa en el sentit socialista.

En tots tres sectors, sense excloure'n cap, el desenvolupament quantitatiu de la producció concorre a crear les bases materials del socialisme amb l'augment de les forces productives que entraren irremeiablement en contrast amb les relacions capitalistes de producció sols quan el llur confrontament es generalitzarà a escala internacional.

c) Existència d'un sector constituït per països industrialment avançats, on el contrast es presenta històricament. Aquest contrast troba, però, encara una solució en el mercat mundial composat pel sector intermedi i el sector endarrerit. L'exportació d'aital contrast és la dinàmica del capitalisme esdevingut imperialista.

Pels països avançats el problema de la supervivència econòmica de tipus capitalista resideix sobretot en l'expansió del mercat exterior.

La producció per la sola àrea nacional provocaria inevitablement la crisi i aquesta darrera és esmenada i apedaçada per la producció destinada a les àrees deprimides o semi-deprimides.

La teoria marxista de la crisi troba una confirmació més vàlida en la pràctica. On més atenta hauria d'ésser, contràriament, l'elaboració del marxisme revolucionari és en la teoria i en els problemes del desenvolupament capitalista. Com clarament demostra la història dels darrers decennis el desenvolupament del capitalisme, a més de per factors tecnològics interns, és determinat pel mercat mundial. Àdhuc en aquest mercat subsistirà una vastíssima zona, que comprèn els dos terços de la població mundial, en condicions d'endarreriment precapitalista, on la producció dels països avançats hi trobarà una eixida i una solució a les pròpies contradiccions.

Tota la lluita política-ideològica-militar desenvolupada per les grans potències en el passat i en el pressent és, en definitiva, una lluita per la conquesta i la repartició del gegantí mercat econòmic mundial.

d) Existència d'un vastíssim sector amb economia endarrerida que condiciona no sols el desenvolupament desigual del capitalisme sinó, al mateix temps, condiciona precisament el desenvolupament desigual de les bases materials del socialisme. Donada la interdependència a escala internacional dels factors econòmics no hi pot haver una solució nacional per l'adveniment de l'economia socialista, com no hi pot haver una solució nacional pel desenvolupament o la crisi del capitalisme.

El problema del desenvolupament capitalista, de la crisi i de la revolució socialista ha esdevingut efectivament un problema internacional i sols en aquest àmbit pot trobar una solució històrica.

Donat l'actual nivell del mercat mundial, pel qual vastíssimes zones són encara en la fase primera de construcció del capitalisme, no s'hi pot posar encara concretament el problema revolucionari de l'adveniment de l'economia socialista a escala internacional. Aquest problema es posar particularment en països aïllats però, donada la possibilitat concreta pel capitalisme de trobar una vastíssima àrea econòmica en la qual exportar la pròpia producció, el propi capital, la pròpia crisi, no es pot afrontar positivament si no en episodis aïllats destinats a exhaurir-se en breu temps. Això ni vol dir que les contradiccions imperialisme no puguen provocar crisis parcials i revolucions proletàries aïllades. Així, el futur curs de l'imperialisme serà constel·lat per episodis similars que romandren, però, episodis aïllats ben aviat solventats en la xarxa mundial dels interessos imperialistes. En aquest curs es podran verificar, com fou en el 1956 per Hongria, glorioses i generoses sublevacions proletàries que, donada la situació internacional contrarevolucionària on les veurem sorgir, tindran l'immens valor de “Comunes” revolucionàries, luminoses i malaurades etapes de la revolució socialista internacional, però no seran encara l'anunci victoriós d'aquesta.

e) Inexistència, per això, de les condicions generals de la revolució socialista. A fi que aitals condicions es presenten concretament cal que el sector amb economia endarrerida supere tot el primer estadi de la industrialització. Sols aleshores i, en l'ordre del temps, en el curs d'un cicle econòmic, es presentarà el problema de la revolució socialista amb aital aspecte de contrastos de classe per poder afrontar-se políticament i econòmicament en el quadre de la tàctica internacional. Pràcticament el problema de la revolució socialista a escala internacional es presentarà a l'ordre del dia sols quan el desenvolupament econòmic de les zones endarrerides arribarà al punt d'assolir una certa autosuficiència i de no poder ja absorbir la importació de mercaderies i de capitals provinents de les potències imperialistes.

Sense una comprensió exacta de la situació del mercat mundial i de les seues perspectives de desenvolupament no s'hi reïx a copsar les característiques de l'actual període contrarevolucionari i a aplicar la línia i el paper de la minoria revolucionària.

f) Doble aspecte del moviment colonial expressat pels països que pertanyen al sector endarrerit. Tota una sèrie d'aquests països expressa actualment un fort moviment d'independència política, moviment destinat a generalitzar-s'hi, a revigoritzar-s'hi i a accentuar-s'hi. Inevitablement tots els països ahir i avui encara en condicions colonials i semicolonials adquiriran, en el curs de lluites més o menys cruentes, la llur independència política. Aquest important fet, s'afebleixen certes superstructures polítiques de l'imperialisme, no s'afebleix, però, la dinàmica econòmica. La independència política dels països colonials i semicolonials no representa de cap forma una independència econòmica, ans com més s'accentuar la independència política, més creixen les exigències de caràcter econòmic i més creix, en conseqüència, la dependència econòmica d'aquells països que, per la llur capacitat productiva, sols es troben en posició d'intervindre amb ajusts, prèstecs, exportacions de capital, bescanvis comercials en la promoció del desenvolupament industrial i agrícola de les zones endarrerides. Sense aital intervenció per part dels països imperialistes no hi ha possibilitat, pel país endarrerit, de progrés econòmic. L'exemple de Xina i Índia pot bastar per indicar la validesa d'aquesta afirmació.

Es pot dir, així, que en entrar en una nova fase econòmica i en trencar la vella estasi d'immobilisme colonial els països del sector endarrerit agranden la capacitat del mercat mundial i ofereixen a l'imperialisme la possibilitat d'expansió econòmica.

Indirectament, el desvetllament dels països endarrerits d'una banda mina les posicions polítiques de l'imperialisme i en provoca qualques de les més típiques contradiccions, mentre que de l'altra n'afavoreix econòmicament la supervivència. Un clar exemple s'hi dóna amb el moviment d'independència política afro-asiàtic que en afeblir les posicions colonials anglo-franceses ha permès, però, al mateix temps, una vertiginosa expansió i penetració dels capitals americans i alemanys. A la llum d'aquestes tendències econòmiques de fons s'han de veure tots els adveniments que se subsegueixen, tot i que en tortuosos viaranys d'iniciatives diplomàtiques i propagandístiques, en els continents africà i asiàtic i, en aquest moment, particularment al Mig Orient.

g) Premises indispensables del desenvolupament imperialistes resideixen, per això, en la lluita d'independència dels països colonials. Els aspectes exteriors d'aquesta lluita no es poden considerar objectivament antimperialistes, sinó que cal considerar-los, per damunt de tot, com manifestacions d'un fort contrast intern de les corrents de l'imperialisme; contrast on s'hi enfronten una estratificació “vella” i un dinamisme “nou”, amb una neta prevalència del segon sobre la primera i amb compromisos contingents d'equilibri.

De cap manera, com contràriament proclamava la tesi de Kruscev, la lluita d'independència dels països endarrerits pot considerar-se com una etapa de restricció del mercat mundial en perjudici de l'imperialisme. Ans succeeix precisament el contrari, donat que el mercat és destinat a engrandir-se sempre més pam a pam, les exigències de desenvolupament capitalista s'imposen a l'interior de tot país endarrerit. El mercat es restringirà per l'imperialisme sols quan el desenvolupament d'aquests nous països haurà arribat a un mínim d'autosuficiència. De cap manera, a més, el desenvolupament econòmic d'aquests països pot donar-se en una forma que excloga el capitalisme i que puga definir-se com “socialisme”.

Aquesta tesi absurda és sostinguda per Kruscev i per la classe dirigent soviètic i revela fàcilment les intencions amagades. A imatge del desenvolupament econòmic soviètic, es voldria definir aquell procés històricament necessari de l'evolució econòmica del capitalisme d'estat com “construcció del socialisme”.

Encara cal afirmar una volta més que, per la concepció marxista de la societat socialista, el socialisme és el màxim producte del nivell de les forces productives assolit per l'economia capitalista, producte que la revolució socialista allibera dels lligams constituïts per les velles relacions de producció, però que no pot absolutament construir. Si el nivell de les forces productives no ha arribat encara a produir econòmicament el socialisme, necessàriament el procés de construcció d'aital nivell no es pot completament més que amb capitalisme, ja siga privat o estatal.

L'acció política de l'Esquerra Comunista deriva directament de l'anàlisi, de la valoració, de la perspectiva de la situació internacional. No existeixen particularitats nacionals que justifiquen una autonomia italiana en els problemes de l'estratègia i de la tàctica revolucionària. Les particularitats nacionals contemplen sols el procés de formació del nostre moviment ja siga pel passat o pel futur.

És per tant en el quadre d'una valoració d'ordre internacional que l'Esquerra Comunista ha de deliniar una acció política pròpia.

En la fixació d'aquesta línia es presenten dues sèries de problemes, una de caràcter general, l'altra de caràcter particular. La solució d'aquests problemes no pot arribar aïlladament ja que, donada la llur natural, aqueixos sols poden presentar-se i resoldre's en el complex on s'insereixen tenaçment.

La primera sèrie de problemes té a veure amb l'anàlisi de la situació italiana i de l'hegemonia capitalista, l'anàlisi de l'anomenat “neocapitalisme” i del “capitalisme d'estat”, el curs de la lluita de classe a Itàlia, la natura i els trets de la democràcia parlamentària burgesa, la natura, el paper, les funcions dels partits que tenen una base obrera com el PSI i el PCI.

La segona sèrie de problemes té a veure, contràriament, amb els aspectes més contingents de la nostra tàctica, això és el programa d'acció de l'Esquerra Comunista, la tàctica vers el PCI i vers la seua direcció, la tàctica vers el PSI i el judici sobre l'unificació socialista, les relacions amb els altres grups de vella i nova oposició, l'aplicació teòrica i pràctica de la qüestió electoral, l'acció a l'interior dels sindicats i la plataforma per una oposició de classe.

És evident que per una seriosa presentació de tots aquests problemes tàctics cal una clara definició dels problemes generals dels quals, en definitiva, no són més que emanacions.

Nascuda de la crisi del PCI i del moviment obrer italià, l'Esquerra Comunista no pot situar-se per damunt de la crisi, no pot tendir a la reconstrucció del partit revolucionari, no pot constituir un element positiu separat de la crisi, més que amb la condició de presentar-se com a moviment teòric i com a primer nucli organitzat d'un vast i profund exam teòric de l'experiència i dels problemes relacionats amb el moviment obrer internacional.

Sense aquest profund i apassionat treball tècnic l'Esquerra Comunista no podrà mai constituir la premisa del futur partit de classe i romandrà en el limbe de l'agitació, del treball sense perspectives, de l'activitat episòdica rera fenòmens generals que, en el temps, ultrapassen les causes contingents per les quals ha sorgit l'Esquerra Comunista.

En concret: o l'Esquerra Comunista es posa seriosament la perspectiva de constituir el nucli avançat del futur partit revolucionari i, tot i amb limitacions, treballa i se sent part integrant d'aquest partit, o simplement la seua presència, la seua activitat, els seus esforços no seren més que episodis aïllats i efímers, subjectes amb el temps, d'aquella tendència a la socialdemocratització de les masses en curs que l'obra del capitalisme més avançat transmet als seus partits socialistes.

És una tria que no s'hi pot defugir: o s'hi treballa per construir el partit revolucionari o s'hi treballa per Nenni sense saber-ho. A aquesta tria no s'hi pot donar més que una resposta inequívoca. Cal posar concretament el problema de la formació de partit; cal posar-ho amb el material que hi ha, en les condicions que s'hi donen, en els límits que existeixen arreu. Posar-s'hi a aquest problema no significa constituir, amb un acte purament formal, el partit revolucionari sinó que significa posar al centre del nostre treball, tot subordinant tot altre problema individual i tota altra consideració tàctica individual, la perspectiva de la formació del partit. Significa declarar totes les energies a aquesta perspectiva.

Per fer això cal elaborar i discutir teòricament i no tindre por de la discussió pel fet que puga semblar accessòria, perquè és sols a través de la discusió, la recerca i la definició teòrica que s'hi forma, s'hi selecciona, s'hi aplega i s'hi solda el partit revolucionari. El partit revolucionari, en ésser un partit de quadres, no pot viure sense un alt nivell teòric: així per això tot problema d'acció política és un problema teòric i viceversa. Sols una dialèctica interna d'alt nivell teòric permet al partit revolucionari l'elaboració, l'aplicació, la traducció política de la seua base teòrica.

Una concepció clara d'això que ha d'ésser en el futur l'Esquerra Comunista és la premisa necessària per fixar això que avui ha de fer l'Esquerra Comunista a Itàlia. Simplement: no es pot saber que s'hi ha de “fer” sense saber ço que s'hi “vol”.

Fixada aquesta premisa pensam que els problemes generals que actualment es presenten podran ésser així afrontats.

a) La situació italiana és una situació típicament contrarevolucionària, evidenciada per l'exercici d'una vasta i capil·lar hegemonia del capitalisme. Aquesta hegemonia afecta, amb una pressió imponent, qualsevol sector de la vida econòmica, social, política i cultura de forma palesa i oculta, directament i indirecta.

b) Una de les formes originals d'aquesta hegemonia la representa l'anomenat “neocapitalisme” el qual és la manifestació, econòmicament, políticament i ideològicament més moderna del desenvolupament capitalista.

c) Colateral al neocapitalisme i, manta vegades, substància integral d'aquest és el “capitalisme d'estat” que representa la tendència general del desenvolupament del capitalisme. Aital desenvolupament és afavorit, entre d'altres, per la posició política i ideològica del PSI i del PCI la qual presenta com una societat socialista una societat amb estructura econòmica capitalista-estatal.

Per aital posició, que ha generat el més gran equívoc ideològic de la història del moviment obrer, aitals partits adquireixen el paper d'agents promotors i difusors del capitalisme d'estat al si de les masses treballadores. La llur diferenciació no és ideològica sinó purament tàctica i determinada per vicisituds purament polítiques que els poden ara enfrontats, ara d'acord amb determinades tendències del capitalisme estatal italià i soviètic.

d) La funció i el paper que tenen el PSI i el PCI – per no parlar òbviament dels altres partits que des de la DC fins al PSDI es posen obertament al servei del capitalisme – al si de les masses treballadores no es poden classificar com reformista i oportunista. Si es prescindeix de la llur base organitzativa de classe i de les instàncies classistes que ocasionalment determinen qualque llur posició, el PSI i el PCI assumen, en el si del moviment obrer, el paper de sostenidors dels capitalisme estatal. Per això es posicionen fora del proletariat, com agents del seu enemic de classe.

e) La natura política del PSI i del PCI deixa fora de discusió el propòsit de transformar, a la fi de revolucionar, aquests partits des de dins. Deixa fora de discusió, al mateix temps, tot propòsit eventual de constituir fraccions revolucionàries a l'interior d'aqueixos. Qualsevol temptativa d'actuar en la primera i en la segona direcció es resol pràcticament en el reforçament d'aitals partits i, en conseqüència, en el reforçament de l'hegemonia capitalista en el moviment obrer.

Això no exclou, amb tot, que en el procés de formació del partit revolucionari puguen sorgir de l'interior dels partits de base obrera grups i tendències propers a les nostres posicions. Per afavorir el curs de les llurs experiències polítiques i ideològiques i a fi d'una llur gradual afirmació de les posicions organitzatives de la minoria revolucionària, l'Esquerra Comunista realitzarà vers aquests grups i tendències un fratern però claríssim i intransigent diàleg ideològic i polític, lliure de tota forma de compromís i de mediació. Cal excloure absolutament tota forma d'unificació o fusió amb eventuals grups dissidents, provinents dels partits de massa, que no hagen trencat organitzativament amb els llurs partits.

f) El caràcter de “màquines polítiques” extremadament burocratitzades assumit històricament pel PSI i pel PCI exclou, de la forma més categòrica, una tàctica de competició amb aitals partits. La burocratització d'aquests partits no és un fenomen degeneratiu del moviment obrer sinó una necessitat del capitalisme resol a establir, a través dels seus agents polítics, la pròpia hegemonia sobre el moviment obrer. És absurd de pensar en competir amb aquesta forma particular de l'organització de l'hegemonia capitalista.

g) La lluita de l'Esquerra Comunista no pot ésser més que una lluita frontal contra totes les institucions de l'hegemonia capitalista. No pot ésser, ni tan sols per consideracions vulgarment “tacticistes”, una lluita gradual per sectors. Sense una conquesta teòrica dels quadres revolucionaris en el procés de formació del partit, tota lluita gradual finiria per afavorir un o altre sector en els que s'articula l'hegemonia capitalista. Tota acció realitzada contra la direcció togliattiana del PCI que no tinga com a tasca exclusiva la de contribuir a formar quadres revolucionaris per la nostra organització, no mouria ni un milímetre les posicions de força de l'hegemonia capitalista, ja que qualsevol afebliment de la direcció togliattiana no significaria més que un reforçament, que en aquest cas específic podria ésser la socialdemocràcia de Saragat o de Nenni, d'una altra agència política del capitalisme.

En aquestes condicions l'acció política de l'Esquerra Comunista no pot tindre més que un objectiu immediat: el de reforçar la pròpia organització. Tot altre objectiu, actualment, no té cap possibilitat de realitzar-se amb fins revolucionaris. Irrealitzable és tota vasta acció de ruptura a l'interior del PCI, irrealitzable és tot propòsit de promoure i encara menys de dirigir un vast moviment de lluita de classe, irrealitzable és tota temptativa de formar una organització política de caràcter de masses, irrealitzable és tota vel·leitat de representar un pes polític en l'actual situació. L'Esquerra Comunista representa una instància revolucionària immanent, donats els contrasts de classe, en el moviment obrer; una tendència que per immaduresa i per les desfavorables condicions contrarevolucionàries no es troba encara en la situació d'organitzar-se autònomament i roman lligada a les institucions que graviten en l'òrbita de l'hegemonia capitalista. L'Esquerra Comunista té però el deure històric d'organitzar-se com avantguarda d'aquesta tendència revolucionària.

h) Malgrat l'hegemonia capitalista, la situació social italiana conté possibilitats i manifestacions de lluita de classe, possibilitats i manifestacions que existiran sempre en una societat dividida en classes. Existeixen en l'estructura italiana fenòmens nous que afecten el proletariat industrial i que cal estudiar atentament, però existeixen amb tot en aquestes zones de capitalisme avançat condicions socials de la lluita de classe. En aquestes condicions, i en altres que es produeixen en les zones més endarrerides, els nuclis de l'Esquerra Comunista s'haurien d'inserir per promoure, segons les llurs forces, i per contribuir al desenvolupament de la lluita de classe. La forma d'intervenció és un acte purament organitzatiu: pot arribar al si de grups específicament polítics o al si de corrents sindicals organitzades a l'interior de la CGIL.

En l'una o en l'altra solució l'objecció de la intervenció no pot ésser més que un: utilització instrumental de les manifestacions de la lluita de classe amb el fi de la divulgació de la consciència teòrica en les masses obreres i de la selecció organitzativa per la formació, en el rovell de la lluita, dels militants i dels quadres revolucionaris.

Aquesta forma d'intervenció tàctica, que no pot pretendre en les actuals condicions objectives de capgirar el curs de la lluita de classe ni tan sols en un sentit parcial, constitueix el motor propulsor de la formació del partit revolucionari, ja que els quadres que el composen no poden formar-se més que en la lluita i a través de la lluita i no poden seleccionar-se ni aplegar-se més que en aqueixa.

Per tant, cal descartar decididament qualsevol tendència oportunista que, amb el pretext de la no realització de resultats immediats o amb l'excusa de voler preservar els militants per les més valuoses batalles del demà, volgués mantindre l'organització revolucionària per damunt i fora de tota manifestació de la lluita de classe.

Precisats els problemes d'ordre general i després que a l'entorn d'aqueixos s'haja assolit una necessària clarificació, pensam que més fàcil esdevé la solució dels problemes tàctics.

En definitiva l'aplicació de l'acció política de l'Esquera Comunista és el resultat pràctica de la concepció resultant de l'anàlisi, de la valoració i de la definició dels problemes estratègics generals. La definició més articulada de la tàctica podra trobar divergències en detall però no de fons. Per aquest motiu pensam que, mentre l'elaboració més completa de la tàctica sols podrà expressar-se per la discusió col·lectiva, els encapçalament de la tàctica ja poden fixar-se.

Tàctica vers el PCI. La lluita contra la direcció del PCI, lluita que òbviament exclou tota forma de suport s'ha de realitzar amb la més extrema coherència ideològica sintetitzada en la paraula d'ordre “els revolucionaris amb els revolucionaris i els reformistes amb els reformistes”.

En excloure tota temptació d'un fàcil èxit propagandístic, la lluita ha de tindre, a més d'un clar caràcter de diferenciació ideològica, un precís objectiu de natura teòrica i política: conquistar per les nostres idees i per la nostra organització aquells militants revolucionaris que encara romanen al PCI. Tot altre objectiu o fenomen produït independentment de la nostra acció és estrany a l'Esquera Comunista. Per aquesta és indiferent que 200 mil persones abandonen en un any el PCI per a anar a integrar-se en les fileres plenes dels cremats.

Judici sobre l'unificació socialista. Més que un judici específic sobre una operació política, actualment encara en alta mar, cal donar un judici sobre tot un fenomen que afecta el moviment obrer i que hem definit, altres voltes, com “socialdemocratització”. Aquest fenomen és per nosaltres una fase d'integració del moviment obrer en l'aparell polític de l'hegemonia capitalista. Com aital cal condemnar-lo decididament, tot i que cal concedir-hi la contribució que objectiva suposa per la clarificació de l'equívoc pseudorevolucionari representat per la demagògia del PCI. En aquest fenomen afloren possiblement aspectes, destinats a ésser anulats per les tendències de fons que els condicionen, que poden influir positivament en el procés de formació ideològica revolucionària.

Qüestió electoral. Donada l'anàlisi de les condicions materials existents i donada la inadequació organitzativa del nostre moviment, cal excloure una nostra intervenció directa en les pròximes eleccions polítiques. Descartada la possibilitat de presentació de llistes que poden obtindre un èxit polític mínim, descartada la tàctica de suport a altres llistes, descartada la tàctica de suport a determinats elements d'altres llistes, descartada l'eventualitat de presentació de llistes nostres en circumscripcions aïllades no roman a l'Esquerra Comunista més que la tàctica d'abstenció electoral. Més que un objectiu immediat, la tàctica d'abstenció electoral haurà de posar-se l'objectiu d'intervindre propagandísticament en la campanya electoral, per difondre els nostres mots d'ordre i les nostres posicions ideològiques i polítiques. La nostra propaganda haurà de tendir no tant a provocar abstencions com a fer conèixer la nostra organització, la seua fisionomia teòrica i política i a provocar a l'entorn d'aqueixa el màxim d'atenció i de les discusions.

Questió sindical. En restar ferm el principi que la nostra acció ha de tendir a fer una “activitat revolucionària en els sindicats” i no “sindicalisme”, l'Esquerra Comunista ha d'organitzar una corrent sindical pròpia en la CGIL, en promoure totes les iniciatives i tots els instruments aptes per afavorir aquesta organització (afiliació i conveni sindical, nòmina dels responsables del treball sindical, butlletí sindical, etc.). Donada la natura de l'única corrent sindical amb caràcter revolucionari que hi ha a la CGIL, els Comitès de Defensa Sindical, l'Esquerra Comunista haurà de realitzar tractes amb els companys anarquistes que la composen, per tal de construir, amb una eventual aliança, una corrent sindical única de la minoria revolucionària al si de la CGIL.

Per una oposició de classe. L'Esquerra Comunista haurà de compendiar en un document programàtic de propaganfda i de principis d'estratègia i de tàctica que emergiren d'una profunda discusió. Particularment en els actes de la nostra propaganda els principis que informen la nostra mateixa existència política haurien de resaltar-se i no s'hauria de deixar marge a aspectes genèrics i espontanis.

De la precedent anàlisi de la situació internacional i italiana i de la definició dels problemes estratègics i tàctics que es presenten sorgeixen clares i nítides les perspectives per la formació del partit revolucionari.

En les duríssimes condicions en les que ens trobam, condicions que no ofereixen de cap forma la possibilitat de l'inici d'una crisi capitalista general, és una la tasca històrica que se'ns assenyala: la de treballar per formar el partit revolucionari.

Tota altra tasca esdevé secundària respecte a aquesta. En aquesta direcció hem de concentrar, per això, totes les nostres energies. Hem d'iniciar un dur, llarg, extenuant treball de construcció del partit, sense impaciències, sense fàcils entusiasmes, sense vel·leitats de fàcils èxits, ans pensant que tot fracàs eventual no cancel·larà mai el succés representat pel propi fet que grups de revolucionaris conscients treballen pel partit de classe, treballen pel futur. Sols si sabrem treballar tenaçment per crear-ne una xarxa organitzativa, tot i reduïda, i per formar grups, tot i reduïts, de quadres revolucionaris, haurem posat les premises necessàries per la iniciativa revolucionària per quan les condicions materials esdevinguen favorables. L'Esquerra Comunista no tindria sentit d'existir si no es posàs com a sentit aquesta missió històrica.

En concret es tracta d'organitzar a escala nacional tota una sèrie de grups que des de la base local es coordinen provincialment i regionalment fins a formar comitès provincials i regionals vinculats estretament amb el Centre. Per cada grup i per cada comitè s'hauran de formar responsables per les branques individuals del treball. Per cada grup i per cada comitè s'hauran de formar les secretaries responsables vers el Centre i vers tota l'organització.

Instruments per la creació d'un tipus així d'organització són les publicacions de l'Esquerra Comunista, els organismes dirigents nacionals i una xarxa permanent de militants revolucionaris dedicats a desenvolupar una feina contínua de coordinació en les regions individuals. L'implantació d'aital xarxa organitzativa, basada en quadres revolucionaris responsables i seleccionats, no sols és indispensable pel desenvolupament quantitatiu i qualitatiu sinó és precisament una ferma garantia de formació de nous quadres, de continuïtat orgànica i de sòlida continuació de la línia teòrica i política revolucionària, sense desviacions o infiltracions, sempre possibles, d'elements i de teories adverses. Un tipus així d'organització, que s'inspira, sense imitar-lo pas pas, en el gran model històric del partit de Lenin, és l'única garantia pel futur que l'actual feina de l'Esquerra Comunista i dels seus actuals exponents puga no anar dispersa i per tant deformada. Certament un tipus així d'organització no resol tots els problemes interns del partit revolucionari; problemes que l'experiència històrica ha posat recentment sobre la taula i a l'entorn dels quals s'ha oberta una important discusió en certs sectors del moviment obrer. Ens referim a problemes com el centralisme democràtic, les corrents internes, la relació partit-classe, la relació partit-organització de masses, és a dir a problemes ja posats en la interessantíssima polèmica que hi hagué entre Lenin i la Luxemburg a propòsit de la concepció del partit.

Aquests problemes seran estudiats atentament i seriosament resolts, però seran estudiats i resolts no en “abstracte”, en el terreny teòric, sinó en “concret”, amb la pràctica de l'experiència organitzativa, després que haguem creat una organització, després que hi ens haguem dedicat a fons al terreny de l'organitzatió. Actualment, en la fase contrarevolucionària en la qual operam, pensam que la feina inicial organitzativa ha d'ésser necessàriament donar a l'organització aquells trets sintetitzats amunt. Construïm mentrestant les bases pel partit revolucionari; l'estructura i la forma s'haurà de definir en el curs de la lluita, de l'experiència, de la realitat que haurà d'afrontar.