(1999)
Aquest assaig començà amb la iuxtaposició dels pronòstics de Trockij en relació amb la situació mundial posterior a la segona guerra mundial i la situació real de les coses. Això fou seguit d'una descripció de com la gran majoria de trotskistes tancà els ulls a la realitat mentre romanien fidels a les paraules de Trockij, i es deviaven així completament del seu esperit. Trockij podia haver dit encertament, “vaig sembrar dents de dragó però vaig collir mosques”. Per què passa això. Per què Mandel, Pablo i altres dirigents trotskistes, que eren molt seriosos i gens estúpides, es comportaven així i vivien en un món de fantasia? La raó era que durant els anys de fosca reacció – de nazisme i d'estalinisme – els trotskistes es trobaren molt aïllats i amb prou feines tenien cap base en la classe obrera. En el desert durant tant de temps, assedegats, sucumbiren a al·lucinacions, i veieren el miratge d'arbres verds i d'un món d'aigua.
En provar d'ésser fidel a l'essència dels ensenyaments de Marx, Lenin, Luxemburg i Trockij, i conciliar-se amb la situació real del món posterior a la segona guerra mundial, la tendència Socialista Internacional féu l'esforç de desenvolupar tres peces teòriques: la definició de la Rússia estalinista com a capitalista d'estat que explicava la seua llarga estabilitat i eventual desaparició; el llarg creixement del capitalisme occidental arrelat en l'economia de guerra permanent però que contenia les llavors de les crisis futures; i una explicació de les victòries de Mao i de Castro en termes de la revolució permanent desviada.
Hi havia lligams pràctics en el món real que suposassen que hi havia un lligam entre aquestes tres teories?
De fet hi eren. La supervivència i la força del règim estalinista fou la clau dels altres dos desenvolupaments.
Primer que tot la influència estalinista jugà un paper clau en evitar que les profundes tensions socials i polítiques de la fi de la segona guerra mundial duguessen a revolucions proletàries. Les tensions socials del continent europeu eren molt més agudes i profundes ara que a la fi de la primera guerra mundial que provocà revolucions a Rússia, Alemanya, Àustria, Hongria i situacions properes a la revolució en un munt d'altres països. Si aquesta sortida no tingué lloc el 1945 fou gràcies als partits comunistes. Emprant la llur aura radical els dirigents estalinistes foren capaços de jugar un paper crucial per condemnar l'ona ascendent de la revolució i per defendre el capitalisme.
Els exemples de França, Itàlia i Alemanya il·lustren el potencial que es perdé. L'agost del 1944 fou la Resistència, dirigida pel Partit Comunista, qui alliberà París de les tropes nazis: el control complet caigué a mans seues. Comparem els comunistes amb els grups polítics rivals. La política de guerra de Gabriel Kolko explica que “els grups de la Resistència que eren d'ideologia gaul·lista es trobaren sempre en minoria. En molts llocs claus de França amb prou feines n'hi havia”. [124] El Partit Socialista també mancava de suport popular:
Els socialistes havien sigut el partit per excel·lència de la Tercera República i la llur devoció compulsiva de romandre en la política, fins i tot després de Vichy, resultà eventualment en l'expulsió de dos terços dels militants de la seua Assemblea Nacional per col·laboració i compromís. Després del 1941 els socialistes desaparegueren literalment com a partit, i sols començaren gradualment a reconstruir les llurs files el 1944. [125]
Això deixà el camp lliure pel Partit Comunista: “Els comunistes dominaven l'organització de la Resistència, els Francs-Tireurs et Partisans ... era la més gran”. [126] Ian Birchall descriu la situació de França així:
L'alliberament de França de l'ocupació nazi a la segona meitat del 1944 deixà el país en un tèrbol estat. Inicialment el govern central tenia poc control de la situació. En diversos municipis s'establiren comitès d'alliberament; a Marsella les autoritats locals encetaren un programa de propietat pública regional sense consultar ni tan sols amb París. S'establiren tribunals populars i uns 11.000 col·laboradors foren afusellats.
Els comitès d'alliberament eren controlats majoritàriament pel Partit Comunista Francès i el govern no podia intervindre, el ministre de l'Interior cridava debades per aturar la llur acció autònoma. Únicament la intervenció de Maurice Thorez, dirigent del Partit Comunista Francès, els pogué detindre. Insistí:
Els comitès d'alliberament local no ha de substituir l'administració municipal i departamental, de la mateixa forma que el Consell Nacional de la Resistència no ha substituït el govern. [127]
Era Maurice Thorez qui, de retorn des de Moscou cap a França, publicà la crida, “Una policia. Un exèrcit. Un estat”. I així la Resistència es desarmà. Kolko escriu:
Thorez disciplinà l'antiga direcció militant al voltant d'André Marty i Charles Tillon, als quals finalment expulsà; prohibí les vagues i exigí més treball als obrers, i ordenà la dissolució [de les organitzacions de la Resistència]. Tot objectiu social s'havia de subordinar a l'objectiu de guanyar la guerra; “la tasca dels Comitès d'Alliberament no és la d'administrar”, deia al Comitè Central del partit el gener del 1945, “sinó d'ajudar a qui administra. Per damunt de tot han de mobilitzar, ensinistrar i organitzar les masses de forma que assolesquen el màxim d'esforç bèl·lic i que donen suport al Govern Provisional en l'aplicació del programa elaborat per la Resistència”. En resum, en el punt crucial de la història del capitalisme francès, el partit de l'esquerra refusà d'actuar-hi en contra. “La unitat de la nació”, Thorez no es cansava mai de repetir, era un “imperatiu categòric”... El partit contribuí a desarmar la Resistència, a reviure una economia moribunda, a crear prou estabilitat com per donar a l'antic ordre un bri d'aire crucial – i després se n'orgullí molt d'aquesta conquesta. [128]
Si era possible, a Itàlia l'onada revolucionària pujà encara més alt. Pierre Broué escriu, “a Itàlia era l'agitació obrera – i ningú no es sorprendrà de saber que començà en la planta de la Fiat – la que finalment sacsejà el suport del règim feixista, i cavà la tomba de Benito Mussolini”. [129]
La vaga en la gran planta de la Fiat es transformà en una vaga general que comportà la caiguda del règim el dia següent. Un any més tard:
El març del 1944... una nova i encara més impressionant protesta difonia per tota la Itàlia ocupada. Aquesta vegada les consignes dels vaguistes eren més polítiques, demanaven la pau immediata i la fi de la producció bèl·lica per Alemanya. Els nombres dels implicats superaren les previsions més optimistes; 300.000 obrers s'aturaren a la província de Milà. A la pròpia ciutat els obrers del tramvia feren vaga l'1 de març, i tan sols se'ls força a tornar a la feia el 4 i el 5 mitjançant una campanya de terror contra ells. La vaga es difongué més enllà del triangle industrial cap a les fàbriques textils del Vènet i de les ciutats de la Itàlia central de Bolonya i Florència. Obreres i obrers de renda baixa eren al capdavant de l'agitació. En un moment o altre de la primera setmana de març centenars de milers d'obrers baixaven les eines. [130]
La lluita industrial, política i armada de la classe obrera italiana avança incansablement de forma que cap el 1945 els districtes obrers de Torí eren àrees vedades als feixistes i als alemanys. [131] Eventualment:
Pels volts de l'1 de maig tot el nord d'Itàlia era lliure. La natura popular i insurreccional de l'alliberament, que deixà un impressió indeleble en les memòries dels qui hi particiapren, fou benvinguda a la majoria dels barris. En altres provocava la més gran ansietat. Hi hagué un terrible repassada de comptes, amb potser fins a 12.000-15.000 persones afusellades en els moments immediatament posteriors a l'alliberament. Pel que fa als industrials del nord, havien esperat una transició incruenta del poder dels feixistes cap a les autoritats anglo-americanes. Per comptes d'això trobaven que les llurs fàbriques eren ocupades, els obrers armats, i durant un període de fins a deu dies entre la insurrecció i l'arribada dels aliats. Part dels més compromesos no gossaren d'esperar-se i fugiren a Suïssa. Durant els mesos següents la por d'una revolució social imminent romania molt forta en els cercles capitalistes. [132]
Que aquesta revolució no es materialitzàs fou degut per damunt de tot al control exercit pel Partit Comunista italià. Broué escriu:
El Partit Comunista italià – la secció de la Internacional Comunista sota control directe de Moscou – s'apropà als notables, als feixistes renegats, als mariscals i als prínceps de l'esglès, per proposar-los un compromís que era salvar-los tots ells de la pressió dels carrers a canvi d'un ministeri en el govern, i per tant el reconeixement legal de l'Agència Italiana de Moscou. [133]
Com Thorez a França, hi jugà un paper clau el dirigent comunista italià, Togliatti, que tornava d'una llarga estada a Moscou. Ginsburg escriu:
En arribar a Salerno, Togliatti resumí als seus camarades, en mig d'un cert astorament i d'una certa oposició, l'estratègia que volia que el partit seguís en el futur immediat. Els comunistes, deia, havien d'ajornar l'expressió de la llur hostilitat envers la monarquia. Per comptes d'això havien de persuadir totes les forces anti-feixistes d'unir-se al govern reial, que ara controlava tota la Itàlia al sud de Salerno. Unir-se al govern, deia Togliatti, era el primer pas cap a la realització de l'objectiu principal del període – la unitat nacional front els nazis i els feixistes. El principal objectiu dels comunistes havia d'ésser l'alliberament d'Itàlia, no una revolució socialista.
Togliatti insistia que la unitat dels anys de guerra havia de continuar, si era possible, en el període de reconstrucció. Aquesta gran coalició havia d'incloure no sols els socialistes, sinó també els democristians (DC). En un discurs a Roma del juliol del 1944 caracteritzava la DC com un partit que tenia en les seues bases “una massa d'obrers, camperols, intel·lectuals i joves, que bàsicament comparteixen les nostres aspiracions perquè com nosaltres volen una Itàlia democràtica i progressiva”. [134]
L'abril del 1944 Togliatti defensava que els partits del Comitè d'Alliberament Nacional jurassen fidelitat al rei i que s'unissen al govern del mariscal Badoglio. Aquest havia sigut comandant en cap sota Mussolini i dirigent de les tropes italianes que envaïren Abissínia el 1935. Togliatti fins i tot esdevingué un dels ministres de Badoglio! [135]
A Alemanya la lluita revolucionària era fins i tot més difícil que a França i a Itàlia, i amb tot hi havia un potencial desaprofitat per la revolució. És cert que la repressió nazi feia la resistència al Tercer Reich extremadament difícil, però això era tan sols una banda de l'equació. El potencial de lluita era sistemàticament minat des del camp anti-nazi. La direcció política desastrosa del Partit Socialdemòcrata (SPD) i per damunt de tot del Partit Comunista (KPD) sota control estalinista deixà els obrers alemanys irats i confosos mentre Hitler arribava al poder sense que ni un dit es mogué en contra d'ell.
La signatura del pacte Hitler-Stalin del 1939 trencà els esperits dels comunistes alemanys que constituïen l'única resistència de masses contra el nazisme. Un signe d'això fou que les captures de la Gestapo de fulls clandestins baixà de 15.922 el 1939 a 1.277 el 1940.
Fins i tot quan la guerra en marxa les tàctiques aliades semblaven calculades per desanimar la revolta contra el Tercer Reich i per produir contràriament una ferma lleialtat. A l'est, Stalin afirmava combatre la “gran guerra patriòtica” i l'objectiu canvià del règim nazi a tots els alemanys. La propaganda anti-alemanya, pràcticament racista, de Rússia minà el desenvolupament d'un moviment de resistència contra els nazis. Una vegada i una altra Ilja Ehrenburg, en escriure a la premsa russa, repetia la frase, “l'únic alemany bo és l'alemany mort”. Record un breu article d'ell on descrivia com un soldat alemany, davant un de rus, aixecava les mans i deia, “sóc el fill d'un ferrer” - quina millor formulació de la indentitat obrera! Quina era la reacció del soldat rus? Ehrenburg escriu, “el soldat rus diu, ‘ets alemany i responsable dels crims dels alemanys’, i aleshores enfonsava la seua baioneta en el pit del soldat alemany”.
Els soldats alemanys posaren fi a la primera guerra mundial amb una revolució contra el kàiser, però en les condicions de la segona guerra mundial no sorgí cap revolta, ja que com un soldat assenyalava, “Déu prohibeix que perdem la guerra. Si la revenja ens arriba, ho passarem malament”.
Però les llavors de la revolució encara hi eren. A la fi de la segona guerra mundial el pes enorme de la repressió fou aixecat damunt els obrers alemanys i se'ls donà una oportunitat real per expressar-se. Passà quelcom engrescador. Un moviment gegantí de comitès antifeixistes, o “antifas”, s'escampà per tot Alemanya cada vegada que una nova àrea era alliberada del nazisme. Hi hagueren ben bé més de 500 d'aquests comitès, que eren de composició aclaparadorament obrera. Per un breu temps, entre l'enderrocament del règim nazi i la recomposició de l'“ordre” per les forces d'ocupació aliades (Rússia a l'est, Gran Bretanya i els Estats Units, a l'oest), els obrers foren lliures en un sentit doble. No sols havia desapareguda la tirania nazi, sinó que el domini de la Gestapo havia trencat temporalment la influència esmorteïdora dels dirigents reformistes socialdemòcrates i dels estalinistes del Partit Comunista.
Els antifas cresqueren de forma explosiva. A Leipzig (Alemanya oriental) hi havia 38 comitès locals que declaraven tindre 4.500 activistes i 150.000 socis. Malgrat les destruccions provocades per la guerra (la població caigué de 700.000 a 500.000, per exemple), fins a 100.000 persones participaren en la manifestació del Primer de Maig del 1945. A Bremen (Alemanya occidental), una ciutat on el 55% de les cases eren inhabitables i un terç de la població havia fugit, hi havia 14 grups locals, que declaraven 4.265 membres. Una quinzena més tard la xifra era de 6.495. Molts antifas s'organitzaven en els llocs de feina. En el Ruhr central poc després de l'alliberament una assemblea de representants de llocs de treball aplegà 360 delegats de 56 galeries i de moltes altres empreses.
Els antifas es decidiren a escombrar el nazisme. Es feien vagues que exigien una purga d'activistes nazis. A Bremen i a altres llocs els edificis del sindicat nazi, el Front del Treball Alemany, eren presos. Els interns dels camps de concentració que tornaven eren allotjats en les cambres abandonades dels activistes nazis i els més assenyalats d'aquests eren lliurats a les autoritats. Stuttgart anà més enllà i establí els seus propis “tribunals revolucionaris”.
Hi havia una consciència que tan sols si els obrers feien la feina el nazisme seria realment bandejat per a bé. La mina del Príncep Regent a Bochum convocà un vaga general política i cridà la consigna, “Visca l'Exèrcit Vermell”, no en referència a les forces soviètiques sinó a la força insurreccional de la revolució alemanya del 1918-23. Es presentava la idea que “en el futur estat no hi haurà més patrons com abans. La gestionarem i hi treballarem com si la empresa fos nostra!” En certs llocs de treball els obrers prengueren les fàbriques i els gestors hi fugiren. Els antifas establiren les llurs pròpies milícies de fàbrica i substituïren els caps i comissaris de policia amb gent que nomenaven. La situació a Stuttgart i Hannover es decrivia com de “poder dual”, els antifas havien establert forces policials pròpies, havien pres una sèrie de poderoses posicions locals i començaven a posar en marxa serveis vitals com l'abastiment d'aliments.
Paga la pena de reproduir extensament el report de primer mà d'un oficial dels Estats Units:
En àrees ben allunyades sota una sèrie de noms diferents i aparentment sense cap connexió entre ells, emergiren fronts unitaris anti-nazis poc després de la caiguda del govern nazi... Tot i que no tenen contacte entre ells, aquests grups mostren una similitud remarcable en la forma amb la qual es constitueixen i en el llur programa. La iniciativa de la creació sembla provindre en cada cas de la gent que fou activa durant el període nazi i que d'una o altra forma eren en contacte entre ells... La denúncia de nazis, els esforços per evitar un moviment nazi clandestí i il·legal, la des-nazificació de les autoritats civils i de la indústria privada, la millora de l'habitatge i de l'abastiment d'aliments – aquestes són les qüestions centrals que preocupen les organitzacions tot just creades... Per tant es justifica la conclusió que aquestes comunitats representen l'aplegament espontani de forces de resistència anti-nazi, que, mentre romania el règim de terror, eren impotents.
El report contrastava amb les activitats de l'esquerra, que insistia en el desarrelament de totes les restes del nazis com a precondició per un nou començament i en el dret de “concentrar-se en l'intent de preservar d'entre les runes del règim nazi tot allò que es puga utilitzar encara”.
Així, els antifas sols pogueren existir a cada localitat durant unes poques setmanes perquè no sols rebien l'oposició de les forces d'ocupació (inclòs l'exèrcit rus) sinó dels estalinistes del moviment obrer. Tan bon punt les forces d'ocupació prenien el control de l'àrea local, eren prohibits. Aquest fou el cas tant del sector oriental sota control rus com de l'occidental. Els antifas foren dissolts amb la connivència de tots dos partits obrers. Després de l'acord de Ialta el KPD estalinista acceptà que els aliats occidentals tinguessen plens drets de controlar la llur esfera de influència i que no tolerarien tampoc cap acció independent a l'est. A l'oest el reformista SPD no tenia cap interès en promoure la revolució. Així el període en qüestió fou breu – tan sols unes poques setmanes cada localitat durant la primavera del 1945. Amb tot, mostraren el poder que fou bloquejat, en gran part per l'estalinisme des de dalt i des de baix. [136]
Capítol següent:
Conclusió
124. G. Kolko, The Politics of War (New York, 1968), p.77.
125. Ibid., p.77.
126. Ibid., p.78.
127. I. Birchall, Bailing out the System (London, 1986), pp.39-40.
128. G. Kolko, op. cit., p.95.
129. P. Broué, The Italian Communist Party, the War and the Revolution, Revolutionary History, Spring 1995, p.111.
130. P. Ginsburg, A History of Contemporary Italy (London, 1990), p.22.
131. Ibid., p.64.
132. Ibid., p.68.
133. P. Broué, op. cit., p.112.
134. P. Ginsburg, op. cit., pp.42-43.
135. Ibid., p.52.
136. Aquesta secció d'Alemanya es basa en part del proper llibre de Donny Gluckstein, Barbarism: Nazi Counter-revolution, Capitalism and the Working Class (London, 1999).