AVMAVM-Català (it) – Arxiu d'Onorato Damen (it)

PÀGINES D'HISTÒRIA DEL PARTIT COMUNISTA INTERNACIONALISTA

Salutació al Quart Congrés

Onorato Damen

(1970)

(publicat originalment (Pagine di storia del Partito Comunista Internazionalista) a Battaglia comunista n. 11, novembre del 1970)

 

La Convenció de Torí (1946) havia de posar les bases del partit revolucionari en el clima de la segona postguerra, on les forces que garantien la perspectiva d'una represa econòmica del capitalisme eren representades pel partit nacional-comunista de Togliatti, per la democràcia cristiana de De Gasperi i, amb paper subaltern, pel partit socialista de Nenni.

L'espai per una actuació d'esquerra d'una minoria revolucionària, deslliurada del bifrontisme del PCI, era considerable tot i que ple d'enormes dificultats, entre les quals per damunt de tot hi havia la de fer front als propugnadors i defensors d'una política de reconstrucció nacional que s'havia de realitzar sobre la base de les estructures pròpies del capitalisme, i sostinguda sobretot pels comunistes amb la solidaritat armada de les forces de la resistència partisana.

El partit, després de la incubació del període de la guerra, decidia en aquesta Convenció de posar en el foc d'una primera topada frontal amb l'estalinisme els seus quadres forjats en la dura vida de la Fracció en l'exterior, en les presons i en els camps de concentració feixistes.

Les decisions de la Convenció posaven com a perspectiva el problema de la maduració del partit en la lluita contra el front dels partits de la democràcia parlamentària, sobre la base de la continuïtat històrica del marxisme revolucionari i d'una crítica despietada al domini imperialisme realitzat obertament, després de Ialta, per Rússia i els seus satèl·lits, estructurats d'acord amb el model rus del capitalisme d'estat.

Pocs en la Convenció s'il·lusionaren o teoritzaren les il·lusions d'una solució revolucionària que esperava a la cantonada. La majoria, immunitzats contra qualsevol abstractisme contrari amb les dades objectives de la situació, es posaren com a tasca immediata la lluita política i sindical per afavorir la formació dels quadres del partit, idonis per afrontar la nova situació que s'havia creada amb l'accés al poder de les forces de la democràcia parlamentària.

El Primer Congrés, que tingué lloc a Florència el 1948, és el congrés d'un partit ideològicament i políticament adult, però que desaprofita les pròpies possibilitats de creixement i d'afirmació en el propi moment que mostra les primeres tensions per la impaciència de part d'aquells elements que a Torí, dos anys abans, creien que la revolució era a les portes, contra una línia de partit que refutaven per tal de servir com a cobertura d'una temptativa de retirada i, a la pràctica, de liquidació per fins i interessos particulars de tot aliens a l'organització del partit.

Els principals problemes que es posaven aleshores al judici del congrés, eren el paper històric del partit, la necessitat de donar vida a una fracció sindical, estructurada a partir d'una xarxa de grups que en el sindicat i en el lloc de feina poguessen assegurar al partit una base social permanent, indispensable per una política autènticament de classe, i a la fi de la forma d'utilitzar el dispositiu electoral d'acord amb les indicacions leninistes donades a les Tesis sobre el parlamentaris revolucionari del Segon Congrés de la Internacional.

El Congrés de Florència havia denunciat el perill que planava damunt l'organització internacionalista, que consistia en la maniobra de reduir el partit a una espècie de fracció externa al PCI, amb tasques d'estudi i d'elaboració teòrica, i de crítica a l'exterior; una política, en suma, que no devia en cap cas d'afeblir el front de lluita del partit estalinista. D'ací la prèdica sorda que aconsellava que calia deixar els rems a la barca: cap participació en les lluites obreres, cap política sindical que no siga la del boicot aplicada amb els mateixos objectius, en definitiva l'especiosa justificació de combatre d'aital forma una praxi objectivament reformista.

D'aquest angle visual el Congrés de Florència, també per la forma amb la qual es conduí la feina, és a dir la feina soterrada, de la formació dels òrgans centrals, obria de fet aquella crisi que havia de dur al trencament en dos sectors de l'organització del partit.

El Segon Congrés de Milà (1952) que, de fet, per la notable massa de la posada a punt de la feina teòrica després de les pèrdues produïdes per la crisi interna ara superada, i per l'entusiasme amb el qual es passa a la consolidació de l'organització, mereix d'ésser anomenat retrospectivament el congrés del trencament amb certa escòria de conventícoles, i d'autèntic renaixement. La plataforma política, aprovada per aquest congrés, reuneix en un feliç síntesi el patrimoni teòric i política de l'“Esquerra italiana” que s'acumulà en els anys de més gran fervor de la lluita revolucionària i que ha esdevingut de fet patrimoni inconfusible del nostre partit, i tot allò que, a partir d'aquestes premisses, s'havia aconseguit, com a contribució teòrico-política, de l'anàlisi – realitzada pel partit – de l'estratègia imperialista contraposada a l'estratègia del proletariat internacional, de la natura de classe de l'economia soviètica i del seu capitalisme d'estat i de els darreres guerres d'alliberament nacional.

El Tercer Congrés (Milà, 1963). Ço que caracteritza aquesta reunió del partit és la constatació d'un augment del radi d'influència que no sempre coincideix amb un augment de la seua força organitzativa: la influència qualitativa, deguda sobre tot al reconeixement que els esdeveniments s'havien desenvolupat segons una línia que confirmava la validesa de la nostra posició política, era encara superior a la influència que el partit exercia, quantitativament, en el propi proletariat més avançat. Fenomen aquest fàcilment comprensible si es considera que en la situació objectiva prevalien, com encara prevalen, els factors de la més opressiva dominació econòmica de l'imperialisme monopolístic i del capital financer, els termes per tant d'una intensa explotació del treball humà per part d'una classe decadent i parasitària que es feia “bella” sota les teles de la democràcia parlamentària, com abans s'havia fet “lletja” sota les teles de la dictadura feixista, l'altra cara de la mateixa realitat capitalista.

Els esdeveniments del sud-est asiàtic, encara més dramàtics per l'heroica lluita realitzada al Vietnam, reproposaven el problema del paper del partit revolucionari davant les revoltes dels països subdesenvolupats que han assolit la llur independència nacional o lluiten per aconseguir-la. El debat tractava no tant de l'aplicació de la teoria de la doble revolució, considerada sempre vàlida quan existeixen les condicions necessàries, sinó del destí a on es dirigeixen aquestes lluites en l'època del domini imperialista. La constatació de la inexistència d'un enquadrament polític funcional del proletariat revolucionari a escala internacional i el reconeixement que l'actual és la fase històrica del domini imperialista, articulat en els diversos centres de poder en les respectives zones d'influència, són el presupost i el límit dins el qual es fa evident la incapacitat d'aquestes lluites d'ésser autònomes i de substreure's a la influència i als interessos del capitalisme considerat en el seu conjunt.

En el Quart Congrés (Milà, 1970) es demana per damunt de tot la tasca de dur la seua contribució a l'afirmació i a la defensa del marxisme com a doctrina de la revolució proletària, l'única que la història del pensament científic manté vàlida en la interpretació del capitalisme, i com a instrument per posar les bases de la nova societat comunista contra qualsevol temptativa – ara aquestes temptatives ja no es poden comptar – de desnaturalitzar-lo. Substreure per tant el partit de qualsevol forma de contaminació ideològica, sempre possible donada l'enorme creixement i importància social i política assolida per la mitjana i petita burgesia. Classes intermèdies que les exigències productives del capitalisme monopolístic i de la revolució tecnològica tendeixen objectivament a proletaritzar, amb totes les mancances que comporten aitals estratificacions socials donades en un context concret de classe, i dutes a vacil·lar constantment entre els pols oposats de les dues classes fonamentalment antagonistes: burgesia i proletariat.

Es demana al Quart Congrés, a més, la tasca de mantindre sòlides les posicions de la plataforma política que han caracteritzat i continuaran a caracteritzar el nostre partit en l'arc de la seua llarga existència, que els tres congressos anteriors han dut a la conclusió cada vegada en la llur sistematizació teòrica.

Aquestes posicions, per la llur adhesió i fidelitat al marxisme, no esperen d'ésser canviades en la llur essència fins que el desenvolupament del món capitalista en confirme la validesa com a constant projecció ideal del seu “contrari”, i no com a capacitat arbitrària de previsió històrica de la decadència capitalista i de la inevitabilitat de la seua superació per obra del proletariat revolucionari. Vet ací en síntesi els punts fonamentals que caracteritzen la plataforma del partit:

* Paper del partit, modelat d'acord amb el de Lenin.

* Concepció dialèctica de la relació entre partit i classe.

* Centralisme democràtic entès leninistícament.

* Fi de la fase històrica de les revolucions nacionals sota el domini de l'imperialisme.

* Capitalisme d'estat en els centres principals de l'imperialisme i la seua tendència prioritària en el desenvolupament dels països eixits o en vies d'eixir del subdesenvolupament.

* Tendència de fet del sindicat, com un dels components responsables de la programació econòmica capitalista, a integrar-se en el sistema.

* Correspon al congrés d'examinar si existeixen actualment les condicions per una feina comuna entre les corrents d'oposició revolucionària al si del sindicat i en els llocs de feina, i de decidir en conseqüència sobre la base i dins dels límits posats per la plataforma sindical del partit.

Amb aquest enorme i responsable esforç polític i amb aquesta ferma voluntat de realització, saludam els companys que afrontaran amb ciència i consciència els treballs del Quart Congrés.

Bona feina, companys.