Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic

 


Eu


Eurocomunisme

L'eurocomunisme és la corrent ideològica que aparegué en molts partits comunistes oficials europeus i d'altres països vers el 1968, i que esdevingué hegemònica en molts d'ells fins a principis dels anys 1980. Aquesta corrent cercava l'autonomia dels partits nacionals respecte del lideratge reclamat pels partits soviètic i xinès, i reclamava una major democràcia interna en el moviment comunista. Es desenvolupà principalment al si del Partit Comunista Francès (PCF), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els orígens de l'eurocomunisme es degueren a diversos esdeveniments:

Aquest moviment s'inicia al Partit Comunista Italià de Palmiro Togliatti, que el 1956, però troba arrels ideològiques en l'obra d'Antonio Gramsci. Davant el discurs de Kruscev, els italians volgueren allunyar-se d'Stalin, per aconseguir unes perspectives i una imatge més acceptable per la societat italiana. El Partit Comunista Italià donà suport a la repressió de l'aixecament d'Hongria, però el 1968 no vacil·là en condemnar la invasió soviètica de Txecoslovàquia. Aviat, però, arribarien a la convicció que el camí de l'èxit consistia en guanyar-se la respectabilitat dels burgesos. La tesi del 'Compromesso storico' amb les forces progressistes i amb la democràcia cristiana fou comparada a la política del Front Popular propugnada per la Comintern el 1930. Es despreocupà doncs de la incapacitat de guanyar-se un jovent radicalitzat pels esdeveniments dels anys 1960, i centrà la seua activitat en l'aspecte electoral.

Un dels grans teòrics de l'eurocomunisme fou Manuel Azcárate, secretari internacional del Partit Comunista d'Espanya. Azcárate afirmà que l'eurocomunisme s'originà arran dels fets del maig i del juny de París ('duia a la superfícies, noves forces socials... tècnics, científics, intel·lectuals, professionals') i de la invasió soviètica de Txecoslovàquia:

‘la invasió soviètica provocà que els partits comunistes occidentals s'adonassen amb una força sense precedents que calia separar-se dels soviets i refusar el “model soviètic”... i dur a terme una crítica genuïnament marxista de les societat de l'Europa oriental’. Què és l'eurocomunisme?, Editor G R Urban, 1977.

Jean Ellenstein, del Partit Comunista Francès, deia:

‘el 22è Congrés del nostre partit, on es decidí de retirar la dictadura del proletariat del nostre programa de partit, fou un punt de trencament de tota la nostra orientació... no una simple formalitat. La nostra tasca fou reelaborar tot el nostre concepte d'estat, de poder i de revolució... oposada a la concepció leninista de revolució, la revolució dels països de l'Europa occidental, i especialment a França, sols pot ésser pacífica, democràtica, legal i gradual.

‘Consistirà en una sèrie de reformes que modificaran les condicions econòmiques, les relacions socials i transformaran la consciència de la gent — una revolució cultural, a l'estil francès. Quelcom que ja comença a tindre lloc...'

Eric Aarons, destacat eurocomunista del Partit Comunista d'Austràlia afirma:

‘Les velles certeses tremolen; no hi havia cap model nou de partit comunista, adient per les nostres condicions i que poguessen imitar. Això ens obligà a basar-nos en la nostra pròpia interpretació del marxisme, i en la nostra anàlisi de les condicions en les que treballam... La nostra base abans forta entre obrers com naviers, miners, marins i altres s'erosionava’. [What’s Left, 1993]

I a la dècada que seguí el 1968, el partits comunistes, completament desorientats per la llur herència estalinista, es llençaren sense cap defensa al mig del debat que tenia lloc en l'ambient burgès d'esquerres de cada país, i més o menys completament es desferen del 'marxisme'. No li calia donar més que un pas al Partit Comunista Francès, després d'abandonar la dictadura del proletariat, per descobrir que la classe treballadora no existia; d'abandonar la defensa de la Unió Soviètica a donar suport a la dissuassió nuclear francesa.

El 1956, el moviment comunista mundial era gairebé una única organització, amb els quarters generals a Moscou; el 1971 tots els partits comunistes de fora del COMECON (és a dir, la URSS i l'Europa Oriental) eren partits independents, la majoria crítics amb Moscou. Amb la Primavera de Praga el 1968 i els aixecaments obrers antisoviètics de Gdansk i Gdynia, a Polònia el 1970, fins i tot aquests s'hi revelaven.

L'eurocomunisme bàsicament considerava que en el capitalisme avançat, l'existència d'una “classe mitjana” assalariada, feia impossible la presa revolucionària del poder i la dictadura del proletariat. Per tant, s'assumia la “democràcia” i s'hi treballava amb la resta de forces progressistes. A la pràctica això es traduí:

- en el PCI d'Enrico Berlinger, l'eurocomunisme s'expressà en la proposta del 'compromesso storico'. A la pràctica, però, el PCI no aconseguí l'objectiu d'entrar en les institucions monopolitzades per la coalició governamental (el Pentapartito). Amb l'eurocomunisme en declivi, el partit es dividí entre els sectors més o menys compromesos amb l'herència marxista.

- en el PCF, l'eurocomunisme forjà la 'Union de la Gauche' que, finalment, suposà la davallada del PCF en benefici del PSF de Mitterrand. Amb tot, l'eurocomunisme dinamitzà el debat intern i possibilità l'existència de diferents corrents, des dels quals s'ha pogut fer cara als sectors reformistes i centristes.

- en el PCE, Santiago Carrillo tingué un paper clau en el triomf de l'eurocomunisme. Aquest ja s'havia evidenciat en el propostes unitàries per a l'oposició antifranquista i en la participació activa en la “transició” post-franquista. El pensament eurocomunista ha tingut una clara influència en l'evolució posterior del partit, que ara actua al si de la coalició Izquierda Unida.

- en el PSUC, les figures senyeres de l'eurocomunisme foren Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz. Les tesi eurocomunistes toparen amb els sectors prosoviètic i leninista. Finalment, l'apropament amb el sector leninista va fer que la crisi es resolgués amb l'escissió que donà lloc al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). L'eurocomunisme fou progressivament abandonat en favor de l'anomenat ecosocialisme, que avui guia Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV).

Veieu Què és l'eurocomunisme? de Manuel Azcárate, i Altiero Spinelli a Com d'europeus són els eurocomunistes italians?


Índex de la lletra e

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme