Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic

 


Ta


Taylorisme

de Frederick Winslow Taylor (1856-1915), inventor i enginyer nord-americà que fou el primer a fer un estudi científic de la gestió industrial. El sistema de gestió de Taylor es correspon al desenvolupament inicial de la producció de masses i de la cadena de muntatge, i es caracteritza per una elaboració extrema de la divisió del treball, la reducció de la feina en operacions mecàniques i repetitives, i una disciplina i una supervisió laborals extremes, destinades a minimitzar el temps de producció per unitat de mercaderia.

Taylor abandonà els plans d’estudiar a Harvard per un problema visual ocasionat per un excés d’estudi. Tan bon punt li millorà la vista, començà a treballar en el taller mecànic de la Midvale Steel, però aviat l’ascendiren a enginyer en cap. El 1881, als 25 anys, introduí un estudi de temps i moviment a la planta de Midvale. L’objectiu era eliminar qualsevol acció “inútil” i aconseguir la màxima eficiència possible; l’eficiència es concebia de la forma més estricta de minimització del temps de treball necessari per la producció d’un determinat producte. Taylor es retirà als 45 anys però continuà fent conferències en universitats i societats professionals.

Abans de Taylor, s’assumia que la productivitat calia aconseguir-la reduint el nombre de treballadors “no-productius”, com ara oficinistes i supervisors; es considerava que un 10% era el límit superior per aquests treballadors no-productius. Taylor, però, defensava assolir l’eficiència amb una estreta observació i control del procés laboral. En trencar el procés de producció en les seues parts constituents i mesurar el temps requerit per cada operació, en observar i mesurar cada moviment de la mà, la productivitat dels treballadors individuals es podia augmentar enormement. Això suposava, però, emprar grans nombres de supervisors i oficinistes, fins a un de cada quatre emprats únicament en aquestes tasques de control. Gens sorprenentment, la introducció del taylorisme en les fàbriques generà una forta oposició entre els treballadors productius. El taylorisme redueix el treballador a un autòmata i li nega cap oportunitat de descans o modulació del ritme de treball i és enormement estressant i opressiu. La intensa supervisió suposa que qualsevol resistència o lentitud de l’obrer rep una resposta instània. Amb tot, el règim taylorista d’una disciplina de ferro comporta la possibilitat de comprar treballadors promoguent individus als rengles inflats de supervisors i d’altres treballadors de coll blanc. Com que el treball productiu es redueix a unes activitats automàtiques que no necessiten gens de destresa, la disciplina laboral es fa més fàcil si es limita la contractació per aquestes tasques als estrats obrers més pobres i menys organitzats.

Avui, “taylorisme” és sinònim de l’estil més endarrerit de gestió, ja que depén de l’eliminació de tota iniciativa per part del treballador productiu, i basa tot l’èxit en l’efectivitat de la disciplina laboral.

És fàcil de veure la mena de composició i de relacions de classe que es generen en una societat on predomina el taylorisme en les indústris principals: els treballadors productius són completament alienats de la societat, pobres i sense educació; hi ha un estrat substancial d’inspectors, supervisors, capataços, gestors de planta, oficinistes i buròcrates de tota mena, que defensen el sistema, i són odiats per les masses de treballadors de base. Els sindicats, quan es formen, són tan obstinats com els patrons. La massa de treballadors mascles no-qualificats de coll blau, sindicalitzats, amb consciència de classe, durs i disciplinats, que formen la imatge clàssica del proletariat de la primera meitat del segle XX és un producte del capitalisme taylorista.

El 1915, com a part dels seus estudis per Imperialisme, l’estadi superior del capitalisme, Lenin va fer un estudi de l’organització laboral als Estats Units, inclòs un detallat estudi de l’obra de Frederick Winslow Taylor. Després de la revolució, davant la severa crisi i l’estat endarrerit de la indústria russa, inclosa la força de treball, Lenin insistí en la introducció del taylorisme en les fàbriques soviètiques: “Hem de presentar la qüestió del treball a tant la peça i aplicar-lo i assajar-lo a la pràctica; hem de prensar la qüestió d’aplicar tot allò que hi ha de científic i progressiu en el sistema de Taylor; hem de fer correspondre els salaris al total de producte generat” (“Tasques immediates del govern soviètic”, març del 1918). S’al·ludeix a l’oposició a aquesta pràctica a “L’esquerranisme, una malaltia infantil del comunisme”, 1920. De fet el taylorisme restà fins i tot després com a mètode en l’economia soviètica.


Índex de la lletra t

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme