La revolució mundial 1917-1936
DINS RÚSSIA LA BUROCRÀCIA HAVIA FET LES SEUES PRIMERES concessions el maig del 1932, i el gir dretanós s'accelerà amb la derrota alemanya.
Iniciada primer amb la pagesia, difongué al proletariat, aplegà força i permeà tota la vida econòmica, social i política de Rússia. Stalin ara tenia el govern suprem. Tot rival havia caigut en desgràcia, el partit era el seu dòcil instrument. La burocràcia, bregada en la lluita combinada contra la pagesia i el proletariat, era ara una casta diferenciada de milions, que a través d'Stalin i l'aparell controlava tots els òrgans polítics i econòmics. Privats de sindicats i premsa instrument, amb els soviets esdevinguts simple pantalla per a la manipulació del partit monolític d'Stalin, els obrers eren indefensos.
La primera feina del règim fou aplacar la pagesia. Malgrat l'entrada al socialisme Stalin s'havia adonat fins i tot abans del report explosiu del 1930 que l'abolició del mercat i del bescanvi socialista s'hauria d'ajornar durant un temps. A principis del 1930 el Comitè Central havia publicat una circular que prohibia el tancament de mercats, reobria els bazars i advertia els militants del partit, a grans lletres, «NO INTERFERIR en la venda pels camperols, inclosos els membres de les granges col·lectives, dels llurs productes en el mercat». A mesura que l'amenaça feixista s'imposava en la llur consciència els estalinistes havien de restaurar la producció i prendre mesures per unificar la nació. El camperol no s'interessa en les estatístiques de construcció de granges col·lectives. Si la col·lectivització li hagués donat aital nivell de vida, aitals instruments educatius i culturals com per veure que era millor que la propietat privada, hauria abandonat de grat la seua propietat privada. Però tan sols Stalin podia creure que la indústria russa podia fer això per més de cent milions de camperols en cinc anys. Tan sols hi havia una cosa a fer—estimular la producció camperol mitjançant l'encoratjament a vendre. Això suposava la restauració del mercat. Les granges col·lectives donaven a l'estat una base més àmplia amb la qual combatre la propietat privada, però la lluita entre els dos continua, com continuarà fins que la indústria socialitzada d'Alemanya o Gran Bretanya entre en la lluita contra l'endarreriment del camp.
El gener del 1934, Stalin i Molotov signaren un decret que donava permís a la Cooperativa Central de Consumidors i a la seua cadena de subsidiàries de comprar 100 milions d'unitats (uns seixanta milions de búixels de gra) de granges col·lectius i individuals. El decret establia el principi que aital adquisició de gra «serviria els interessos dels venedors...».
»Les granges col·lectives, els grangers col·lectius i els camperols individuals retenen el dret de vendre el llur gra a preu de mercat en els mercats urbans i rurals i en les estacions ferroviàries...
»La pressió administrativa per influir els grangers col·lectius i els camperols a vendre el llur gra es prohibeix categòricament». [1]
En aquell mateix hivern, en la regió de l'extrem orient més amenaçada per Japó, les granges col·lectives restaren exemptes de lliurar gra i arròs a l'estat durant deu anys, les granges individuals durant cinc. En una sèrie d'altres districtes la quota de productes fou reduïda en un cinquanta per cent. [2] S'atorgaren exempcions per tota la Unió Soviètica el 1934 per afavorir els cultius comercials, el comerç de ramats i el comerç de les granges col·lectives. El comerç de les granges col·lectives esdevingué la consigna del dia, i fou millorada com a socialisme. Però són els fets i no els mots ço que compta pel camperol, i el gener del 1935, arribaren els nous decrets que restauraven la propietat privada en el camp. Les granges col·lectives foren lliurades als propietaris per sempre. Era un darrer intent desesperat d'assegurar a la pagesia malcontenta que mai més el règim soviètic no interferiria amb ells. Davant l'ira creixent del proletariat la burocràcia necessitava un suport de masses. El socialisme era definit de nou. «És un intent deliberat d'enganyar la pagesia treballadora dels països capitalistes que se'ls diga que la col·lectivització de la pagesia treballadora els priva de tot allò que posseïen. Al contrari: els hi deixa en possessió». [3]
El granger col·lectiu rebé un tros de terra per ell i se'l permeté de cultivar-lo en benefici seu. Tan sols calia que treballàs dos dies en la granja col·lectiva i això a preu fet. Després que el govern paga el camperol socialista rep la seua part de la producció de la granja, no en diners sinó en espècies, que pot vendre on li plaga. El camperol pot posseir una vaca, dos vedells, dos porcs amb les cries, deu ovelles, vint ruscs, i una quantitat il·limitada d'aviram. Aquests excedents anyals que tinga els podra vendre certament en benefici propi. Però això és tan sols el límit inferior. La propietat privada permesa per la llei segueix per estadis ascendents fins els districtes ocupats exclusivament en la ramaderia, on el camperol col·lectiu posseirà de vuit a deu vaques, de 100 a 150 ovelles, deu cavalls, de cinc a vuit camells, i quantitats il·limitades de bestiar menor. [4] En el camp empobrit això era un fortuna. Rera la façana de la granja col·lectiva, el kulak, liquidat a un cost tan enorme, retorna a la seua manera. Res no pot aturar-lo, i Stalin ha après una altra lliçó de marxisme—que tan sols una indústria molt superior a la capacitat de la Unió Soviètica durant una nova generació pot liquidar el kulak. Tota la seua política durant cinc anys, que havia comportat tantes pèrdues i patiments, no havia sigut capaç d'evitar un procés de diferenciació que creix i creixerà any rere any. Però no hi ha tan sols una diferenciació entre grangers col·lectius individuals. Hi ha la diferenciació entre granja col·lectiva i granja col·lectiva. La fertilitat més gran o més petita del sòl, la distància o la proximitat als centres industrials o la facilitat del transport, el joc lliure del mercat, suposa que determinades granges col·lectives progressen ràpidament mentre d'altres queden endarrerides. El Pravda del 30 de setembre del 1935, ja ha parlat de granges col·lectives milionaris. Aquestes poden comprar millor equipament i augmentar així la llur producció. Poden invertir en prèstecs estatals i treure'n interès, poden especular en el mercat. A principis del 1936 l'estat, per tal de protegir el mercat dels especuladors, hagué de publicar un decret que oferia incentius per la venda autònoma. De 50 a 100 centners dobles, l'augment en el preu és d'un quinze per cent, de 100 a 150, d'un vint per cent, i en una escala graduada fins aun augment d'un noranta per cent per les vendes a l'estat de 800 a 1000 centners; cada granja col·lectiva que ven a l'estat més de 1000 centners dobles de blat rebrà el doble de preu per tota la quantitat venuda. Els grangers individuals rebran ajuts similars, però a una escala inferior. L'especulació hi campa. La divisió en rics i pobres continua sense aturador, amb les conseqüències socials i polítiques inevitables.
La tendència a la baixa de la producció de gra ha sigut aturada amb l'organització a gran escala de les granges col·lectives, i hi ha hagut un augment d'ençà del 1931. Però la quantitat produïda per hectària és encara poc més gran que la del 1913, i fins i tot els Webb vacil·len de dir amb certesa que l'alimentació és segura pel futur. Les consecucions reals es poden mesurar fàcilment. El pla original del 1927 preveia una col·lectivització d'un vint per cent dels grangers el 1932, preveia 106 milions de tones de gra com a producció probable. Milers de milions de rubles s'han esmerçat en l'agricultura. Centenars de milers de tractors s'han distribuït pel camp. L'àrea llaurada ha augmentat en milions d'hectàries. El kulak fou liquidat a costa d'una devastació administrativa sense paral·lel en la història moderna. Amb tot la producció de gra pel 1935, amb un noranta per cent del camp col·lectivitzat, és de 92 [5] per comptes de 106 milions de tones que Stalin, el juliol del 1930, prometia assolir en menys d'un any. Alhora que els porcs han augmentat, el boví encara és catorze milions per sota del 1929, els cavalls encara poc més que el 1929, les ovelles i les cabres encara menys de la meitat. La Unió Soviètica encara és un país agrícola, i un país agrícola ben endarrerit. Ho és en base a la creixent diferenciació de classe amb baixa producció, forta desil·lusió després de les esperances fantasioses, que provoquen els problemes actuals i futurs del règim estalinista.
I amb tot el pla quinquenal aconseguí grans èxits. En les conquestes reals que els estalinistes afirmen en la llur propaganda desvergonyidament, com l'afirmació de l'assoliment de més d'un noranta per cent és tan flagrantment fals que no paga la pena repetir-ho. A més del monumental fracàs en l'agricultura, el pla era un vint-i-vuit per cent curt en carbó, un seixanta-dos per cent curt en ferro, un setanta-quatre per cent curt en acer, un vuitanta-dos per cent curt en acer rodat, un vint-i-vuit per cent curt en petroli, un cinquanta-vuit per cent curt en energia elèctrica, un noranta per cent curt en automòbils, un vuitanta-un per cent curt en tractors, un vuitanta-sis per cent cur en coure, un quaranta-vuit per cent curt en habitatges, i una seixanta-dos per cent curt en línies fèrries. Cal recordar també que Rússia, un país endarrerit, oferia més espai per l'augment de la industrialització que un país ja altament desenvolupat. Amb tot quan es concedeix tot això, roman el fet que en una crisi mundial, amb una economia en contínua caiguda, la Unió Soviètica, amb els recursos propis, ha mostrat un progrés que no ha sigut igualat per cap país capitalista en el període més expansiu. Si prenem la producció del 1929 com a 100, la producció industrial dels EUA el 1934 era 67, la de Gran Bretanya 96, la d'Alemanya 86, la de França 71, la d'Itàlia 80 i la del món en general 76. Rússia passà de 100 a 239. Si els socialdemòcrates haguessen tingut el coratge de fer d'Alemanya un estat soviètic el 1919, l'economia compensadora de tots dos països sota la propietat i la direcció col·lectives del proletariat alemany hauria produït resultats que haurien astorat el món. [6] Però la producció mitjana per càpita és encara baixa. Se segueix inevitablement la competència entre el treballadors no qualificat i el qualificat, entre el treballador qualificat i el petit buròcrata, entre aquests i la burocràcia superior i els tècnics d'alta qualificació. Res no pot aturar això, i un augment en la productivitat pot intensificar per comptes de minvar les divisions econòmiques i per tant polítiques de la població. El Partit Bolxevic, que intentà amb Lenin de regular l'economia i la política en interès dels obrers, era ara l'eina de la burocràcia contra obrers i camperols, però principalment contra els obrers avançats que volien fer del leninisme una realitat. I això tenia lloc en un país que duia les xacres i les profundes nafres i les úlceres purul·lentes dels vint anys més tèrbols de tota la història. Les contradiccions socials, i la contradicció entre les promeses de la burocràcia i les seues accions, tan sols es podien encarar amb un augment del terror.
L'aixecament econòmic, les crisis socials, havien sigut superades, tan sols es podien superar amb un terror creixent i la mà de ferro de la casta dirigent. Res no podia aturar aquest procés ara. El destí de Trockij, Zinov'ev, Kamenev, Radek, Bukharin, Rijkov, Tomskij, advertia a tothom qui gosàs d'oposar-s'hi: els llurs partidaris personals serien implacablement foragitats, serien acusats de contra-revolucionaris per la premsa control·lada per Stalin, la majoria estaliniana els condemnaria, i haurien de prendre el camí de l'exili o fer humiliants confessions de penitència. El 1928 era encara possible de discutir amb Stalin en un congrés. Però després del seu esclafament de l'oposició a principis del 1930 el propi partit seia i escoltava les seues afirmació amb un terror mut. Tot i que el cinisme o la pretensió no es potn mantindre eternament, hi havia moments on els seus discursos mostraven la situació real de les coses. En anunciar el retorn a un 100 per cent de col·lectivització el juliol del 1930, mostrava fins a quin pou de servitud terroritzada havia reduït el partit: «Ací i allà es poden sentir veus segons les quals cal abandonar la política de col·lectivització massiva. Tenim informacions segons les quals fins i tot en el nostre partit hi ha qui defensa aquesta 'idea'. Però aquestes coses tan sols les poden dir els qui, voluntàriament o involuntària, han unit forces amb els enemics del comunisme.[7] Els membres del partit, era clar, ni tan sols gosaven de parlar en el congrés. Si es criticaven ni que fos entre ells Stalin n'era a l'aguait. I la fase, «unit forces als enemics del comunisme» no era retòrica. El crític, fos qui fos, seria acusat, com Rijkov, de contra-revolucionari i de partidari de la restauració del capitalisme. Si aquesta era la pressió damunt els membres del partit, es pot imaginar quina era la situació pel treballador corrent. Durant els anys de la revolució i de la guerra civil Lenin havia convocat congressos anyals, amb debats ferotges per l'aclariment de la política i l'educació del partit i del país. Però durant els quatre anys crítics després del 1930 Stalin no convocà cap congrés. Aleshores el gener del 1934, arribà el Dissetè Congrés. Lliurà un llarg report: «Cal admetre que la pagesia treballadora, la nostra pagesia soviètica, s'ha col·locat completament i irrevocable sota la bandera vermella del socialisme». Hi havia milers de delegats de tot Rússia, que sabien quin era l'estat del camp. Els decrets que restauraven la propietat privada encara havien d'arribar. Però ningú no gosà parlar. Stalin repassà el treball del Comitè Central. Els privilegis de la burocràcia, ara omnipotent, havien provocat malcontentament entre les masses, i Stalin explicava la concepció marxiana de la igualtat. Tan sols cal que molestam el lector amb la conclusió: «Extreure d'això que el socialisme lluita per la igualtat, per l'anivellament de les necessitats dels membres de la societat, per l'anivellament de les llurs preferències i de les llurs vides personals, que d'acord amb el marxisme tots hauríem de dur la mateixa roba, i menjar els mateixos plats i en la mateixa quantitat—suposa parlar banalment i falsificar el marxisme». Quin mortal hauria pensat mai així! Però amb aquesta explicació n'hi havia prou.
El report era típic, inclosa l'habitual difamació cridanera del trotskisme. Però ço que era més important és que després d'aquesta exhibició els delegats, que es reunien per discutir els resultats econòmics, polítics i socials del pla quinquenal, l'experiment econòmic més gran de la història, no feren ni una sola objecció a les mentides i evasives d'Stalin. Molts parlaren, però després del debat, en un discurs que durà tres minuts, Stalin resumia: «Com ja sabeu, no s'ha presentat cap objecció contra el report. Així s'ha demostrat una solidesa ideològica, política i organitzativa extraordinària dels rengles del nostre partit». Modestament demanà que se li excusàs la resposta. Els delegats cridaren: «Visca Stalin!» i tots dempeus cantaren la Internacional. Res en la història de la Unió Soviètica resum tan completament la situació interna com aquesta sessió increïble.
Els qui com H. G. Wells supliquen les autoritats soviètiques per introduir la llibertat d'expressió semblen creure que la llibertat d'expressió s'introdueix o s'elimina a caprici dels dirigents. Hi hagué un moment el 1923 on el partit arribà a una cruïlla. Trià el camí erroni, i la sessió del 1934 era la culminació d'un procés inevitable. Stalin no introdueix la llibertat d'expressió perquè no gose. El culte al dirigent a Itàlia, Alemanya i Rússia és avui degut a la mateixa causa, la tensió social i política insuportable del país. El feixisme fa fallida. Amb l'ajut de la revolució a Occident Rússia té un gran futur, i fins i tot sense aquesta revolució ha aconseguit i encara aconseguirà grans èxits. Però aquesta gran diferència no canvia la qualitat demostrada del règim d'Stalin, les raons d'ell, es perills immensos que suposa pel socialisme internacional.
El primer pla fou superat amb seguretat, els sòlids fonamentals industrial s'havien posat. La pressió econòmica feixuga damunt les masses afluixaria. Es podrien fer més provisions pels béns de consum. El nivell de vida començaria lentament a augmentar de nou als nivells d'abans de la crisi del 1928. Hi ha nombrosos indicis que Stalin i la burocràcia, exclosa la guerra imperialista, cerquen la construcció estable d'una mena de socialisme i la liquidació del trotskisme en una era de prosperitat i pau interna. Per horror llur de nou han d'aprendre una altra lliçó elemental de marxisme. Les masses durant els darrers anys del pla quinquenal, mig afamades i tremoloses, havien sigut massa manses per lluitar. Però a mesura que el llur nivell de vida començava a augmentar s'enfortien i iniciaren una lluita inevitable amb la burocràcia; pels llurs privilegis polítics, destruïts pel domini burocràtic dels soviets, pels llurs privilegis industrials robats per la fusió dels sindicats amb l'estat. Stalin purgava regularment el partit, i després anunciava que era unit com mai abans. Però el malcontentament entre les masses contínuament entrava en el partit burocratitzat. I aquest malcontentament de masses, en adonar-se que volia dir el socialisme estalinià, començava a centrar-se al voltant del trotskisme. No era cap sorpresa.
Ja que Stalin, assetjat pel trotskisme, mai no havia deixat de denigrar-lo i havia fet tot el possible per rebaixar el nom de Trockij als ulls del poble rus. Fins i tot d'ençà del 1923, i de fet molt abans, la ment curiosa d'Stalin havia concebut la idea de rescriure la història de la revolució d'octubre per tal d'eliminar el paper jugat per Trockij i substituir-lo ell mateix. Any rere any la història del partit, de la revolució, de tot el país, era rescrita. La figura de Trockij era eliminada de les fotografies on es trobava al costat de Lenin. Any rere any la magra contribució d'Stalin en l'octubre creixia més i més; any rere any la de Trockij minvava. El trotskisme havia sigut finalment liquidat el 1927, però cada any la campanya contra ell creixia contínuament. Els empiristes burgesos, que no han vist en això més que una vendetta personal, han demostrat una vegada més la llur incapacitat d'entendre la història i particularment la història russa. Mai no hagué una campanya més sòlida basada en una qüestió política. Trockij fou expulsat del partit el 1927, però durant el 1928 el fracàs a Xina i el fracàs de la política kulak hagué de cobrir-se amb atacs més i més forts contra el trotskisme. La industrialització i la col·lectivització havia de pugar-se de tot record de trotskisme, que les havia defensades durant tant de temps. Quan Trockij condemnà el ritme forçat d'industrialització i col·lectivització i la mentida d'haver entrat al socialisme, Stalin, confiat del succés, ridiculitzà el trotskisme, però com que el partit i les masses reconeixien les limitacions del socialisme d'Stalin necessària va haver de destruir una vegada més el trotskisme. Trockij havia ridiculitzat el social-feixisme com l'exemple suprem de la ignorància i l'estupidesa d'Stalin i havia lluitat pel front unit a Alemanya. La premsa de tota la Internacional l'havia condemnat. Però quan el social-feixisme va haver d'ésser abandonat i s'aclarí que el front unit hauria pogut salvar Alemanya del feixisme, l'única cosa a fer era fulminar el trotskisme.
Si Stalin hagués sigut més cautelós en atacar Trockij i hagués proclamat menys tot allò que pretenia fer després del pla quinquenal, el seu control de la premsa hauria mantingut el nom de Trockij lluny del poble rus. Si la política d'Stalin a l'interior i a l'exterior hagué tingut èxit, el trotskisme s'hauria mort de mort natural. Però, tal com fou, les masses mai no pogueren oblidar el trotskisme. La revolució permanent semblava assetjar Stalin. Com gran part de la política d'Stalin duia la pròpia recompensa. Les injúries a Trockij Stalin les havia fet sonar tan contínuament a les orelles russes que ara si més no una cosa era certa—el trotskisme era l'antítesi directa de l'estalinisme. Així fou com aquell malcontentament de masses a Rússia, l'oposició a la tirania en el partit, la protesta contra el terror incessant, comencaren a cristal·litzar al voltant del trotskisme. L'Oposició d'Esquerres havia previst aquest procés acuradament. El primer indici al món exterior havia sigut el terror després de l'assassinat de Kirov el 1934.
El marxisme, el leninisme, el trotskisme, condemnen el terrorisme; el marxisme s'ocupa de moviments de masses i de revolucions polítiques i socials, no de l'assassinat. Aquesta ha sigut la política revolucionària durant cent anys. No trobareu ni un sol mot de Trockij ni de cap trotskista en tots els llurs escrits que defense el terrorisme.
Els primers reports del judici parlaven de guàrdies blancs i d'un cònsol letó. La conjunció de Trockij i el terrorisme semblaria fantasiosa. Però l'Oposició d'Esquerres coneixia la situació del país i coneixia Stalin. Ja el 1929 Trockij, després de la seua expulsió, havia advertit l'Oposició que tard o d'hora Stalin faria vessar un torrent de sang entre el règim soviètic i els trotskistes. El necessitava per les seues campanyes. [8] Stalin ordenà afusselaments massius i detencions de tots aquells dels quals sospitava que eren opositors, sota l'acusació genèrica de trotskisme. Una circular de l'Oposició del 10 de desembre [9] advertia els grups trotskistes d'arreu a preparar-se contra un assalt, i aquest tingué lloc en pocs dies. Trockij fou acusat directament d'organitzar l'assassinat, Zinov'ev i Kameneve foren implicats, expulsats, confessaren una «responsabilitat moral» i foren sentenciats a llargues condemnes de presó. Stalin els temia com a antics companys de Trockij que podien constituir un nucli de militants de masses i d'elements dissidents del partit. Finalment milers de persones foren deportades de Leningrad, on Zinov'ev havia sigut abans president del Soviet, i on no es podia enganyar la gent amb mentides de Trockij i del gran paper jugat per Stalin l'octubre. Tothom qui tingués ulls a la cara tenia clar que el proletariat marxava de nou i que l'avantguarda pressionava el règim.
Les detencions massives, els afusselaments, no haurien tingut cap sentit altrament. El gener del 1935 dugué l'abolició de les cartes de racionament pel pa. El darrer privilegi per l'obrer socialista desapareixia ara, ja que amb els seus pocs rubles mensuals havia de comprar ara pa al mateix preu que el compraven els funcionaris amb milers. El mateix gener arribaren els decrets que restablien la propietat privada al camp, i l'anunci de la nova constitució que donava un poder electoral igual a la pagesia—que destruïa els soviets en fer-los unitat de representació territorial per comptes de basar-los en les fàbriques; i amb l'elecció directa d'un parlament situava la funció de govern com en els països burgesos fora fins i tot del control nominal de les masses. El rostre del règim estalinista s'havia girat definitivament cap a la dreta. El destí de Zinov'ev i Kamenev, el terror a Leningrad, havia demostrat que no hi havia cap eixida legal de la tirania i el terror del règim. Més seccions militants del proletariat, i particularment del jovent, començaven a lluitar obertament contra el règim. Tan violeta es féu la lluita per tota la Unió Soviètica [10] que l'abril del 1935, Stalin publicà el decret que instaurava la pena de mort pels infants de dotze anys en endavant. El règim, a la defensiva contra el proletariat, recolzat en la pagesia, però que enganyava alhora el proletariat i la pagesia, tan sols podia fer cara a l'oposició amb el terror. El maig arribà el Pacte Franco-Soviètic, i Stalin beneí les preparacions bèl·liques franceses, i tres-cents mil foren purgats del partit per unificar el partit en la seua extensió del leninisme.
El decret d'abril no havia aturat la insatisfacció massiva entre el jovent. Ara després d'aquesta purga Stalin atacà a tot el moviment juvenil. Les Comsomols, la famosa organització de joves, amb més de cinc milions, d'entre catorze i vint-i-tres anys d'edat, els ciutadans soviètics del futur, amb un sol cop de ploma se'ls ordenà a no ocupar-se massa de la producció i se'ls prohibí de prendre part en política. [11] Per tant s'havien de concentrar en l'educació i llegir els clàssics. Aquest baròmetre fiable de malcontentament a Rússia, la campanya contra el trotskisme, s'elevà més i més a mesura que Stalin començava a decidir-se a escombrar tota la ideologia revolucionària, i a crear una atmosfera que donàs confiança als seus nous aliats de l'exterior i garantís a l'interior el gaudiment pacífic dels llurs privilegis dels milions de tècnics, especialistes, administradors, funcionaris, policia secreta, etc., dels qual n'era l'home. L'exèrcit havia sigut un exèrcit socialista i sota disciplina socialista. La parafernàlia burgesa de mariscals de camp, generals, etc., no hi tenia lloc. No hi havia cap salutació reglamentària, en els primers dies els oficials i la tropa bevien junts i fraternitzaven de forma socialista malgrat l'estricta disciplina en el servei. Stalin ho abolí. Com en els països burgesos hi ha regiments del Duc de York o del Príncep de Gal·les, en l'estat socialista molts regiments eren lligats a fàbriques, cosa que vinculava exèrcit i poble per comptes de mantindre'ls allunyats com fan els burgesos. Malgrat totes les distorsions burocràtiques encara hi romanien contactes entre l'exèrcit i el poble. Això era el tret diferencial d'un règim socialista davant un règim capitalista, un dels preciosos llegats dels dies de Lenin i Trockij. Stalin ho abolí. No hi havia pas dubte de cap a on s'adreçava. La Societat d'Antics Obrers Bolxevics fou abolida. L'Associació d'Antics Presos Polítics fou abolida. L'Acadèmia Comunista, la famosa associació per l'estudi de Marx i Engels, fou agranada per decret. La burocràcia estalinista no tan sols anava cap a la dreta, si no que es veia que no hi hauria cap forma de girar cap a l'esquerra llevat d'amb un violent capgirament del règim.
La burocràcia assegurava els seus privilegis. En les acadèmies els estudiants rebien uniformes, i els mètodes tsaristes de disciplina, inclosa la supervisió semi-militar, foren restaurades, per mantindre'ls així sota control psicològic i físic. El culte a la família fou reintroduït. Estabilitzava, santificava els privilegis que els buròcrates millor pagats podien donar als llurs infants. Lleis que tractaven de l'avortament i del matrimoni, que haurien pogut signar Mussolini i Hitler, foren imposades a Rússia per decret. La mentalitat cruel d'Stalin, que durant tants anys ha planat com una ombra enorme damunt Rússia, empetitia qualsevol creixement sa, no deixava intactes ni l'art ni la història. Els magnífics primers films foren substituïts per comèdies de jazz. S'ostakovic', el jove i brillant compositor modernista, caigué es desgràcia per escriure música «esquerranosa», i per comptes un rival qui escrivia una òpera amb melodies folclòriques cosaques fou elevat en el seu lloc amb l'aprovació especial d'Stalin. Pokrovskij, aquell historiador estalinista feixuc però dotat i dedicat i arsenal inesgotable d'arguments històrics contra Trockij, fou excomunicat, i les seues obres escrites en un període anterior i més revolucionaris entraren en l'índex. Bukharin qui, com havia escrit i dit un miler de vegades, escrigué que Rússia havia sigut un país endarrerit abans de la guerra, fou tant durament atacat que hagué de demanar disculpes. Tots els llibres d'història han sigut rescrits de nou per adir-se amb la nova Rússia nacionalista i conservadora. I al costat d'aquest soterrament de les idees revolucionària hi anava la concentració de tot el poder a mans de la burocràcia i la reducció dels treballadors a unitats de treball.
En la resolució organitzativa sotmesa al Dissetè Congrés per Kaganovic', que incloïa catorze pàgines, [12] les disposicions per una direcció concreta, responsabilitat personal, i gestió unipersonal, apareixen no pas menys de vint vegades. La ficció del control obrer, després de vint anys de revolució, és morta. Però la burocràcia tem el proletariat. Sap, millor que ningú, el temperament del poble que tan implacablement enganya i explota. A més era necessari elevar la productivitat del treball. En aquestes maniobres Stalin i el seu grup no tenen paral·lel. L'agost del 1935, el moviment stakhanovista fou presentat al poble rus com la més gran descoberta des de feia segles. Mitjançant un sistema de coordinació del treball, un tòpic sota el capitalisme, a certs individus de les indústries se'ls permetia i animava amb una manipulació acurada d'aconseguir una producció rècord.. Les normes de producció es doblaren, triplicaren i quadruplicaren. Com a recompensa, els stakhanovistes rebien sumes fantàstiques amb les quals compraven abrics de pell (com el que un miner va veure en una fotografia del rei George V), gramòfons, roba interior de seda, droixquis de dos cavalls, etc., etc. Però els obrers de base sabien que suposaria això en darrer terme—un augment general de les normes exigides. Esclataren combats ferotges en les fàbriques; els estakhanovistes foren atacats. El lloctinent estalinista d'Ucraïna diu a Pravda el 13 de novembre: «La lluita contra els sabotejadors i els qui es resisteixen al moviment estakhanovista és ara un dels principals sectors de la lluita de classe», i Z'danov, dirigent de Leningrad, al Pravda del 18 de novembre advertia als recalcitrants: «En certes indústries, el moviment estakhanovista ha rebut una certa resistència, fins i tot per part dels obrers endarrerits. El partit no s'aturarà per res per agranar del camí de la victòria del moviment estakhanovista tots aquells qui s'hi resistesquen». Les realitats econòmiques no es poden suprimir completament pel terror. Els obrers continuaven amb l'atac contra els trencadors de rècords, per destruir les llurs eines, fins i tot n'assassinaren qualcuns. [13] Però el règim d'Stalin ha aconseguit un objectiu important. En donar als obrers estakhanovistes no tan sols millors salaris sinó privilegis, com escoles especials pels llurs infants i llocs especials al cinema [14], divideix els obrers i crea una aristocràcia obrera, i així ajuda a estabilitzar la posició de la burocràcia.
I a mesura que la dreta dins la Unió Soviètica depassa de lluny els límits a on havia arribat el 1924-1927, el capgirament corresponent de la Internacional prenia els social-feixistes d'ahir al seu costat ha saludat el liberalisme com a aliat de la revolució i ha ofert una mà amistosa al feixisme.
[1] Moscow News, January 27, 1934.
[2] International Press Correspondence, December 22, 1933.
[3] International Press Correspondence March 30, 1935.
[4] International Press Correspondence March 30, 1935.
[5] International Press Correspondence, Nov. 14, 1936.
[6] El senyor Lloyd George ho sap molt bé. Aquest gran liberal fou un dels primers a donar la benvinguda a l'arribada al poder de Hitler. Aquests alemanys, deia en efecte, sabran com tractar el llur comunisme.
[7] Leninism, Vol. II, p. 327.
[8] Veieu Fight, l'òrgan del Marxist Group, Vol. I, No. I, October, 1936, p. 16.
[9] Veieu The Kirov Assassination, by L. Trotsky, Pioneer Publishers, New York.
[10] La premsa anglesa és particularment deficitària en estudis seriosos dels desenvolupaments socials i polítics de la Unió Soviètica. Per la lluita del jovent contra el terror estalinista, veieu «L'Ou vent l'enfance et la jeunesse Sovietiques», La Revue Hebdomadaire, 21 de setembre del 1935, p. 346. L'autor espera traduir i publicar aquest article aviat. Basat exclusivament en un munt de material soviètic, és la mena de denúncia que fa callar fins i tot els menyspreus i els insults estalinistes.
[11] Els Webb, en la p. 395 del llur llibre, Soviet Communism, fan un relat detallat d'aquest exemple típic de la tirania estalinista. Però tan petrificat és el llur judici polític per l'admiració de la Unió Soviètica que no hi esmercen ni una nota d'exclamació, i molt menys un mot d'explicació.
[12] Socialism Victorious, p. 673.
[13] Trud, 18 de novembre, 24 de setembre, 23 d'octubre, 1 de novembre, 12 de novembre; Izvestia, 28 de novembre; Pravda, 3 de novembre. Pels assassinats Pravda, 30 d'octubre i 2 de novembre.
[14] Veieu New International, February, 1936.