CONTRIBUCIÓ A LA CARACTERITZACIÓ DEL ROMANTICISME ECONÒMIC

Lenin

1897

CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME


V. L’ACUMULACIÓ EN LA SOCIETAT CAPITALISTA



La primera conclusió errònia d’aquesta errònia teoria es refereix a l’acumulació. Sismondi no va comprendre l’acumulació capitalista, i en l’acalorada polèmica que sobre aquesta qüestió va entaular amb Ricardo, va resultar que en essència la veritat estava de part d’aquest últim. Ricardo afirmava que la producció crea el seu propi mercat, mentre que Sismondi ho negava, i sobre aquesta negació va basar la seua teoria de les crisis. És cert que tampoc Ricardo va saber corregir el ja esmentat error fonamental de Smith, raó per la qual no va saber resoldre el problema de la relació entre capital social i renda, ni el de la realització del producte (ni tan sols es va plantejar aquests problemes); però, per instint, va caracteritzar l’essència mateixa del mode burgès de producció en assenyalar el fet, completament innegable, que l’acumulació és l’excedent de la producció sobre la renda. Des del punt de vista de l’anàlisi moderna, tenia la millor posició. La producció crea, en efecte, el seu propi mercat: per a produir són necessaris els mitjans de producció, i aquests constitueixen una branca especial de la producció social, que ocupa una determinada part dels obrers, que subministra un producte particular realitzat en part dins d’aqueixa mateixa branca, i en part mitjançant el canvi amb l’altra, la que produeix articles de consum. L’acumulació és, efectivament, un excedent de la producció sobre la renda (els articles de consum). Per a ampliar la producció “(acumular”, en el sentit absolut del terme), s’imposa, primer, produir mitjans de producció12, i per a això cal ampliar la secció de la producció social que proveeix aqueixos mitjans de producció; és necessari atraure cap aqueixa secció obrers que ja són adquirents dels articles de consum. Per tant, el “consum” es desenrotlla immediatament després de l’“acumulació” o immediatament després de la “producció”, i per molt estrany que semble, no pot succeir d’una altra manera en la societat capitalista. En conseqüència, no sols no és obligatori que el desenrotllament d’aquestes dues branques de la producció capitalista siga uniforme, sinó que, al contrari, la seua desigualtat és inevitable. Se sap que la llei de desenvolupament del capital consisteix en el fet que el capital constant creix amb més rapidesa que el variable, o siga, que una part sempre creixent dels capitals novament formats es destina a la branca de l’economia social que proveeix els mitjans de producció. En conseqüència, aquesta última branca creix necessàriament amb major rapidesa que la que produeix els articles de consum; val dir, que succeeix allò que Sismondi declarava “impossible”, “perillós”, etc. Per tant, els productes de consum personal, van ocupant, dins del conjunt de la producció capitalista, un lloc cada vegada menor. I això correspon per complet a la “missió” històrica del capitalisme i a la seua estructura social específica: la primera consisteix en desenvolupar les forces productives de la societat (producció per a la producció); la segona n’exclou la utilització per la massa de la població.


Estem ara en condicions d’apreciar justament el punt de vista de Sismondi sobre l’acumulació. Les seues afirmacions en el sentit que l’acumulació accelerada ocasiona calamitats, són totalment errònies i provenen només de la seua incomprensió de l’acumulació, igualment que les seues múltiples declaracions i reclams que la producció no ha d’excedir al consum per quant aquest és qui la determina. En la realitat succeeix tot al contrari; i Sismondi no fa una altra cosa que girar l’esquena a la realitat en la seua forma particular, històricament determinada, en substituir l’anàlisi per la moral petit burgesa. Sobretot, són molt divertides les seues temptatives de cobrir aqueixa moral amb una fórmula “científica”. “Els senyors Say i Ricardo [diu en el pròleg a la 2ª edició de Nouveaux principes] han arribat a considerar que el consum [...] no té altres límits que els de la producció, quan en realitat es troba limitat per la renda [...]. Haurien hagut de prevenir els productors que han de fer els seus càlculs només sobre la base dels consumidors que posseeixen renda” (I, XIII)13. Avui semblant ingenuïtat només provoca somriures. ¿Però, que potser els escrits dels nostres romàntics actuals, per l’estil dels senyors V. V. i N.-on, no es troben infestats d’asseveracions anàlogues? “Que els empresaris dels establiments bancaris pensen bé”... ¿tindran mercat per a les mercaderies? (II, 101-102). “Quan el creixement de la riquesa és pres com a objectiu de la societat, s’arriba sempre a sacrificar el fi als mitjans” (II, 140). “Si en compte d’esperar l’impuls de la demanda de treball [és a dir, l’impuls que ha de donar a la producció la demanda de productes per part d’obrers, pensem que aqueix impuls pot donar-lo la producció precedent, farem (poc més poc menys) el mateix que faríem amb un rellotge si en compte de girar cap arrere la roda de la cadeneta [la roue qui porte la chainette] ho férem amb l’altra roda: trencaríem llavors tota la màquina i la detindríem” (II, 454). Açò ho diu Sismondi. Escoltem ara el senyor Nikolai-on. “Hem perdut de vista els factors a causa dels quals es produeix aquest desenrotllament [és a dir, el del capitalisme]; hem oblidat també la finalitat d’una producció, qualsevol que ella siga... un pèrdua funesta...” (N.-on, Ressenya de la nostra economia social posterior a la reforma, 298). Ambdós autors parlen del capitalisme, dels països capitalistes; ambdós evidencien una completa incomprensió de la naturalesa de l’acumulació capitalista. Però es podria pensar que l’últim escriu setanta anys després del primer?


Un exemple donat per Sismondi en el capítol VIII: “Els resultats de la lluita per l’abaratiment de la producció” (llibre IV: Sobre la riquesa comercial], mostra clarament com la incomprensió de l’acumulació capitalista està vinculada a l’error de reduir tota la producció a la d’articles de consum.


Suposem (diu Sismondi) que el propietari d’una manufactura disposa d’un capital circulant de 100.000 francs, que li reporta 15.000, dels quals 6.000 constitueixen els interessos sobre el capital i són lliurats al capitalista, i els 9.000 restants el benefici del fabricant propietari de l’empresa. Suposem que aquest utilitza el treball de 100 obrers, els salaris dels quals costen 30.000 francs. Suposem que després es produeix un augment del capital, una ampliació de la producció (“acumulació”). En compte d’un capital de 100.000 francs, tindrem capital fix, 200.000 francs, i capital circulant, 200.000, o siga 400.000 francs en total; el guany i els interessos 32.000+16.000 francs, perquè la taxa d’interès va abaixar del 6 al 4 per cent. El nombre d’obrers va augmentar al doble, mentre el salari va disminuir de 300 a 200 francs, en conseqüència, el total és de 40.000 francs. D’aquesta manera resulta que la producció s’ha quadruplicat14. I Sismondi fa el càlcul dels resultats: la “renda” o el “consum” eren al començament de 45.000 francs (30.000 de salaris + 6.000 d’interès, més 9.000 de guany), en tant que ara ja són 88.000 (40.000 de salaris + 16.000 d’interès + 32.000 de guany). “La producció s’ha quadruplicat [diu], però el consum ni tan sols ha arribat al doble. En el càlcul no s’ha d’incloure el consum dels obrers que van fabricar les màquines. Ja està cobert pels 200.000 francs invertits en això; ja forma part dels càlculs d’una altra manufactura on es presenten els mateixos fets” (I, 405-406).


Els seus càlculs demostren que la renda disminueix a mesura que creix la producció. Aquest és un fet indiscutible. Però Sismondi no adverteix que amb el seu exemple refuta tota la seua teoria de la realització del producte en la societat capitalista. És curiosa la seua observació que el consum dels obrers que van fabricar les màquines “no s’ha d’incloure en el càlcul”. I per què? Perquè en primer lloc, ja està cobert pels 200.000 francs, val a dir, que el capital està transferit al sector que produeix els mitjans de producció: Sismondi no se n’adona. Vol dir que “el mercat intern”, de la “reducció” del qual havia parlat no es limita als articles de consum, sinó que comprèn també els mitjans de producció. Ara bé, aquests constitueixen un producte especial, que no és “realitzat” pel consum personal; i en conseqüència, com més ràpida és l’acumulació, més intens és el desenrotllament de la branca de la producció capitalista que proveeix de productes, no per al consum personal, sinó per al consum productiu. En segon lloc (respon Sismondi), perquè es tracta dels obrers d’una altra manufactura, on els fets resultaran els mateixos (ou els mêmes faits pourront se représenter). Com es pot veure, es tracta del mateix procediment de Smith, de remetre el lector de “Ponç a Pilat”. Però és el cas que aqueixa “una altra manufactura” empra també un capital constant i que la seua producció també proporciona un mercat per al sector de la producció capitalista que produeix mitjans de producció! Per més que traslladem les coses d’un capitalista a un altre, i d’aquest a un tercer, el sector esmentat no desapareixerà, i el “mercat interior” no es veurà limitat només als articles de consum. I per això, quan Sismondi diu que “aqueix càlcul refuta [...] un dels axiomes sobre el qual s’ha insistit més en l’economia política, a saber: que una major llibertat de competència determina una marxa més avantatjosa de la indústria” (I, 407), no adverteix que “aquest càlcul” el contradiu també a ell mateix. És indiscutible que la introducció de les màquines, en desallotjar els obrers, empitjora la seua situació; i també és indiscutible el mèrit de Sismondi, d’haver sigut un dels primers en assenyalar-ho. Però això no impedeix en absolut que la seua teoria de l’acumulació i del mercat intern siga un cras error. El seu propi càlcul prova precisament el fenomen que Sismondi, a més de negar-lo, el transformava en argument contra el capitalisme, quan afirmava que l’acumulació i la producció han de correspondre al consum, perquè en cas contrari hi haurà crisi. El seu càlcul mostra que l’acumulació i la producció s’avancen al consum, i que no pot ser d’una altra manera, ja que l’acumulació s’efectua en les qüestions fonamentals sobre els mitjans de producció, els quals no entren en el “consum”. Allò que davant Sismondi apareixia com un simple error, com una contradicció en la doctrina de Ricardo (que l’acumulació és un excedent de la producció sobre la renda), és un fet que correspon completament a la realitat i expressa una contradicció pròpia del capitalisme. Aqueix excedent és necessari en tota acumulació que obri un nou mercat per als mitjans de producció, sense el corresponent augment del mercat per als articles de consum, i fins i tot en el cas d’una reducció d’aquest15. És més, en fer a una banda la teoria sobre els avantatges de la lliure competència, Sismondi no adverteix que, junt amb el seu buit optimisme, tira també per la borda una veritat indubtable, com és la que la lliure competència desenrotlla les forces productives de la societat, tal com es desprèn una vegada més, amb claredat, dels seus propis càlculs. (Açò, en veritat, no és més que una altra expressió del fet que en la indústria es crea un sector especial, que produeix mitjans de producció i que el desenrotllament d’aquest és particularment ràpid.) Aquest desenrotllament de les forces productives de la societat, sense el corresponent desenrotllament del consum, és, per descomptat, una contradicció, però una contradicció que té lloc en la realitat, que emana de l’essència mateixa del capitalisme, i de la qual no és possible desentendre’s mitjançant frases sensibleres.


I açò és precisament el que fan els romàntics. Perquè el lector no sospite que acusem en forma gratuïta els economistes actuals pels errors d’un autor tan “antiquat” com Sismondi, citarem, com a petita mostra, un passatge d’un escriptor “modern”, el senyor N.-on. En la pàgina 242 de les seues Ressenyes, discorre sobre el desenvolupament del capitalisme en la branca de la indústria molinera russa. En referir-se a l’aparició dels grans molins moguts a vapor, amb instruments de producció perfeccionats (a partir de 1870 es van invertir en la reestructuració dels molins prop de 100 milions de rubles), i a l’augment de la productivitat del treball, que es va elevar en més del doble, l’autor caracteritza de la següent manera el fenomen que estem descrivint: “L’activitat dels molins no es va desenrotllar; només es va concentrar en grans empreses”; després fa extensiva aquesta caracterització a totes les branques de la indústria (p. 243) i en trau la conclusió que “en tots els casos sense excepció, una gran massa de treballadors queda desocupada i sense possibilitat de trobar ocupació” (p. 243), i que “la producció capitalista s’ha desenrotllat a costa del consum popular” (241). Preguntem al lector: difereix aquest raonament, encara que tan sols fos en alguna cosa, del de Sismondi, que hem citat abans? Aquest escriptor “modern” comprova dos fets (els mateixos que hem vist també en l’exemple de Sismondi), i es desembarassa, ell també, d’ambdós mitjançant una frase sensiblera. En primer lloc, el seu exemple mostra que el desenvolupament del capitalisme s’opera precisament sobre la base dels mitjans de producció. És a dir, que el capitalisme desenvolupa les forces productives de la societat. I en segon lloc, el seu exemple mostra que aqueix desenrotllament segueix precisament el camí específic de les contradiccions que és inherent al capitalisme: la producció es desenrotlla (inversió de 100 milions de rubles, o siga, mercat intern per als productes realitzats pel consum no personal), sense un desenrotllament corresponent del consum (l’alimentació popular empitjora), val a dir, que es produeix la producció per la producció mateixa. I el senyor N.-on pensa, amb la ingenuïtat del vell Sismondi, que aqueixa contradicció desapareixerà amb només presentar-la com una contradicció de la doctrina, com “un error funest”: “hem oblidat la finalitat de la producció!!” ¿Desitja hom quelcom més característic que aquesta frase: “no es va desenrotllar; només es va concentrar”? Sens dubte, el senyor N.-on coneix un capitalisme el desenvolupament del qual podria fer-se per una via que no fos la concentració. Quina llàstima que no ens haja fet conèixer aqueix capitalisme “original”, desconegut per a tota l’economia política anterior a ell!


12 Recordem al lector com enfocava Sismondi aquest problema. Distingia nítidament aqueixos mitjans de producció per a cada família i intentava fer el mateix per a la societat. Qui, certament, ho va “enfocar” va ser Smith; Sismondi no féu més que parafrasejar-lo.

13 Com tothom sap, en aquesta qüestió (si la producció crea mercats per a si mateixa), la teoria moderna ha adoptat completament la posició dels clàssics que hi contestaven de forma afirmativa, en contra del romanticisme, que hi respon negativament. “El vertader límit de la producció capitalista és el propi capital.” (Das Kapital, t. III, I, 231)

14 “El primer efecte de la competència [diu Sismondi] ha sigut la baixada dels salaris i l’augment simultani del nombre d’obrers” (I, 403). No ens detenim aquí sobre els errors en els càlculs que fa Sismondi: considera, per exemple, que el guany serà del 8 per cent per al capital fix i el 8 per cent per al circulant; que el nombre d’obrers augmentarà en proporció a l’augment del capital circulant (que ell no sap diferenciar com cal del variable); que el capital fix entra íntegrament en el preu del producte. En el cas donat, tot açò no té importància, perquè la deducció és justa: disminució de la part del capital variable dins de la suma total del capital, com resultat necessari de l’acumulació.

15 De l’anàlisi exposat més dalt s’hi desprèn que un cas així també és possible. Depèn de la proporció de capital constant i del capital variable en el nou capital, i en què mesura la disminució de la part del capital variable afecta les velles produccions.