Se'ns ha dit que el nostre moviment molt més ample i profund que el moviment dels anys 1970 s'ha d'inspirar, com aleshores, en una abnegada determinació i energia. Realment, fins ara, sembla que encara ningú no ha dubtat de la força del moviment modern – el desvetllament de les masses (i, principalment, del proletariat industrial), i que la feblesa és la manca de consciència i d'iniciativa dels dirigents – els revolucionaris.
Amb tot en els darrers temps s'ha fet una interessant descoberta, que amenaça de desestabilitzar totes les idees que fins ara es tenien de la qüestió. Aquesta descoberta l'ha feta “R. Delo”, que, en polemitzar amb “Iskra” i “Zarja”, no es limità a objeccions individuals, sinó que ha provat d'atribuir “un desacord general” a una arrel més profunda – a “una diferent valoració del valor comparatiu dels elements espontani i conscientment sistemàtic. La formulació de la tesi de “Raboc'ee Delo” deia: "Hi ha una subestimació del valor de l'element objectiu o espontani del desenvolupament”. Diríem davant això: si la polèmica amb “Iskra” i “Zarja” no hagués donat cap altra resultat més enllà de provocar que “R. Delo” exposàs aquest “desacord general”, això sols ja ens hauria satisfet considerablement: aquesta tesi és important fins al grau de posar llum en tota l'essència dels desacords teòrics i polítics moderns que hi ha entre els socialdemòcrates russos.
És per això que la qüestió de la relació entre la consciència i l'espontaneïtat és d'un interès enormement general, i en aquesta qüestió cal que ens aturam amb tot detall.
Hem assenyalat en el capítol anterior com fou de general l'absorció de la teoria marxista de part de la joventut educada de Rússia a mitjans dels anys 1990. El mateix caràcter general fou assumit al mateix temps a les vagues obreres després conegudes com la guerra industrial de Petersburg del 1896. La llur propagació per tot Rússia testimonia clarament la profunditat del nou moviment d'insurrecció nacional i cal parlar ja d'“un element espontani”, certament caldria considera el moviment vaguista com per damunt de tot espontani. Però hi ha espontaneïtat - i espontaneïtat. Les vagues tingueren lloc a Rússia tant en els anys 1870 com en els 1860 (i fins i tot a la primera meitat del segle XIX), acompanyades de la destrucció “espontània” de màquines, etc. En comparació amb aquestes “revoltes”, les vagues dels anys 1890 possiblement poden fins i tot anomenar-se “conscients” - en el grau d'importància del pas endavant que el moviment de la classe obrera havia fet en aquell moment. Això ens mostra que “l'element espontani” és, en efecte, no res més que una forma rudimentària de consciència. I ja les revoltes primitives expressaven un cert desvetllament de la consciència: els obrers perdien la creença original en la fermesa de l'ordre que els oprimia, i començaven... No diré a entendre sinó a sentir la necessitat d'una resistència col·lectiva, i el trencament resolt amb la humilitat servil envers els caps. Però això tenia lloc, amb tot, més en la forma de despit i de venjança, que no de lluita. Les vagues dels anys 1890 ens mostren més trets de consciència: es presenten demandes concretes, les aturades es programen d'acord amb la conveniència del moviment, es discuteixen casos i exemples coneguts d'altres llocs, etc. Si les revoltes eren simples revoltes de gent oprimida, les vagues regulars expressen ja en elles mateixes els rudiments de la lluita de classe, per bé que sols els rudiments. Considerades en elles mateixes, aquestes vagues eren una lluita sindical, però no encara socialdemòcrata, marcaven el desvetllament de l'antagonisme entre obrers i patrons, però pels obrers no hi havia, ni la podia haver, una consciència de l'oposició irreconciliable dels llurs interessos amb tot l'ordre polític i social modern, que és la consciència socialdemocràtica. En aquest sentit les vagues dels anys 1890, malgrat l'enorme progrés que representaren en relació amb les “revoltes”, romangueren un moviment únicament espontani.
Hem dit que la consciència socialdemòcratica no pot aparèixer entre els obrers. Sols pot arribar des de fora. La història de tots els països testimonia que la classe obrera, exclusivament amb les seues forces, es troba en condicions de desenvolupar tan sols consciència sindical, és a dir, la convicció en la necessitat d'unir-se en sindicats per combatre els propietaris i per aconseguir del govern l'aprovació de tal o tal llei laboral, etc. La doctrina socialista ha sorgit de les teories filosòfiques, històriques i econòmiques que han desenvolupat els representants educats de les classes propietària, els intel·lectuals. Els fundadors del socialisme científic modern, Marx i Engels, també pertanyien, per posició social, a la intel·lectualitat burgesa. De la mateixa forma que a Rússia la doctrina teòrica de la socialdemocràcia ha sorgit completament independent del creixement espontani del moviment de la classe obrera, com el resultat natural i inevitable del desenvolupament ideològic de la intel·lectualitat socialista revolucionària. Aleshores, en el moment del qual parlam, a mitjans dels anys 1890, aquesta doctrina no sols era el programa ja completament formulat del grup d'“Emancipació del Treball”, sinó que ja havia atret al seu costat la majoria de la joventut revolucionària de Rússia.
Així disposàvem tan d'un desvetllament espontani de les masses obreres, un desvetllament a la vida conscient i a la lluita conscient, i una joventut revolucionària armada amb la teoria socialdemòcrata i que s'adreçava als obrers. Així es especialment important afirmar el fet freqüentment oblidat (i pobrement conegut), que tot i que els primers socialdemòcrates d'aquest període, s'implicaven assíduament – (i es basaven força en aquest respecte amb les indicacions realment útils del pamflet 'encara inèdit “Sobre la propaganda”) - no reconeixien la propaganda econòmica com la seua única tasca, i, al contrari, des d'un bon començament presentaren també les tasques històriques més àmplies de la socialdemocràcia russa en general i la tasca d'enderrocar l'autocràcia en particular. Així, per exemple, el grup de socialdemòcrates de Petersburg que fundaren “la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera”, feren a la fi del 1895 el primer número del seu diari amb el nom de “Raboc'ee Delo”. Aquest número era ja gairebé enllestit per la impremta quan fou capturat pels gendarmes en l'atac la nit del 8 al 9 de desembre del 1895 contra un dels membres del grup, Anatoli Alekseevic Vanejej, i la primera edició de “Raboc'ee Delo” no pogué veure la llum. L'editorial d'aquest diari (que, potser, d'aquí a 30 anys, una “Russkaja Starina” descobrirà en els arxius del departament de policia) ressumia les tasques històriques de la classe obrera de Rússia i al capdavant de tots aquests problemes la conquesta de la llibertat política. Hi havia també un article “En què pensen els nostres ministres?”, dedicat a la persecució policial dels comitès d'alfabetització, i una sèrie de lletres no sols de St. Peterburg, sinó també d'altres districtes de Russia (per exemple, sobre la matança d'obrers a la demarcació de Yaroslavl). Així si no ens equivocam, “la primera experiència” dels socialdemòcrates russos dels anys 1890 no fou un diari estrictament local, i menys encara de caràcter “econòmic”, i que aspirava a connectar la lluita vaguista amb el moviment revolucionari contra l'autocràcia i per atreure el suport a la socialdemocràcia de part de tots els oprimits per la política de l'obscurantisme reaccionari. I ningú, per poc familiaritzat amb la situació del moviment d'aleshores, no dubtarà, que un diari així hauria trobat la simpatia entre els obrers de la capital i la intel·lectualitat revolucionària i que hauria rebut una ampla circulació. El fracàs de l'empresa sols provà que els socialdemòcrates aleshores no pogueren satisfer les necessitats essencials del moment degut a la llur manca d'experiència revolucionària i de preparació pràctica. El mateix caldria dir de la “Peter Raboc'ij Listok” i en particular de “Raboc'aja Gazeta” i del “Manifest” de fundació del 1898 del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. És clar que no ens passa pel cap de culpar-los d'aquesta manca de preparació. Però treure profit de l'experiència del moviment i treure d'aquesta experiència lliçons pràctiques, cal fer un report complet de les raons i del valor de tal o tal mancança. Per tant és extremadament important d'afirmar el fet que una part (potser, fins i tot la majoria) dels socialdemòcrates actius el 1895-1898 consideraven força possible aleshores, justament al principi del moviment “espontani”, d'actuar amb el programa més ample i tàctiques combatives. La manca de preparació de la majoria de revolucionaris, fenomen força natural, no pogué presentar cap dubte especial. Una vegada definides correctament les tasques, una vegada hi hagué energia per provar repetidament de tirar endavant aquestes tasques, - els fracassos temporals eren sols la meitat del problema. L'experiència revolucionària i la destresa organització són coses adquiribles. Sols cal que hi haja una tendència a desenvolupar aquestes qualitats! Amb la consciència de les mancances tan sols ja s'ha corregit la meitat dels afers revolucionaris!
Però els migs problemes esdevingueren problemes del tot quan aquesta consciència comença a enfosquir-se (i era ben viva entre els membres dels grups esmentats), quan aparegué gent, - i fins i tot òrgans socialdemòcrates, - que eren disposats a fer de la necessitat virtut, que fins i tot provaren de teoritzar l'adoració servil de l'espontaneïtat. És temps d'analitzar aquesta tendència, el contingut de la qual es caracteritza inexacament i amb un concepte massa estret com “economisme”.
Abans de passar a les manifestacions literàries d'aquesta adoració, hem d'assenyalar el següent tret característic (del qual ens hem informat de la font abans esmentada) que aclareix com en l'ambient dels camarades que treballaven a St. Petersburg sorgiren i creixeren les dues futures tendències enfrontades de la socialdemocràcia russa. A principis del 1897, abans d'ésser enviat a l'exili, A. A. Vane'ev i qualques dels seus camarades hagueren de participar a una assemblea secreta on “antics” i “nous” membres de “la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera” s'hi aplegaren. La conversa tractà principalment de l'organització i en particular de “les regles dels fons de la mútua obrera” que en la forma definitiva foren publicades als n. 9-10 de “'Listok' Rabotnika” (pàgina 46). Entre els “antics” (“desembristes” com els deien per fer broma els socialdemòcrates de Petersburg) i qualques dels “joves” (que després participarien estretament en “Raboc'aja M'sl'”) hi hagué un fort desacord que finalment s'inflamà en una calorosa polèmica. Els “joves” defensaren les bases principals de les regles en la forma que seria publicada. Els “antics” deien que calia primer que tot la consolidació de “la Unió de lluita” com a organització de revolucionaris, a la qual s'havien de subordinar tots els fons de mútues obreres, els cercles de propaganda dels joves estudiants, etc., és clar que la discusió era lluny d'imaginar que en aquest desacord hi havia el principi d'una divergència, i contràriament la consideraven individual i casual. Però aquest fet mostra que l'aparició i la difusió de l'“economisme” no es realitzà tampoc a Rússia sense una lluita amb els “antics” socialdemòcrates (als quals els “economistes” sovint obliden). I si aquesta lluita no ha deixat, en general, restes “documentals” la raó d'això es troba únicament en el fet que estructura de funcionament dels cercles variava amb una freqüència increïble, no s'establia cap continuïtat, i per això tampoc els desacords no eren fixats en cap document.
La fundació de “Raboc'aja M'sl'” ha dut l'“economisme” a la llum divina, però no tot d'una. Cal particularment tindre present les condicions de funcionament i la curta durada de la vida de la majoria dels cercles russos (i tindre-ho particularment en compte es quelcom sols possible pels qui hi han passat) per tal d'entendre com de casuals foren els èxits i els fracassos de la nova tendència en diferents ciutats, i quant de temps calgué perquè els partidaris i els contraris d'aquesta “novetat” es pogueren fer a la idea, i literalment no tenien ni oportunitat per definir-se, de si aquesta tendència especial era real o era una simple mancança de preparació de determinades persones. Per exemple, les primeres còpies mimeografiades de “Raboc'aja M'sl'” ni tan sols foren del tot conegudes per la gran majoria dels socialdemòcrates i si ara podem referir-nos a l'article que encapçalava el seu primer número és degut tan sols a la seua reimpressió en un article de V. I. (“'Listok' Rabotkina” n. 9-10, pàgina 47 i següents), qui no s'estigué de lloar amb més passió que no raó la nova publicació que es distingia tan clarament de les publicacions i dels projectes de publicacions que hem esmentat abans. I en l'article que l'encapçalava cal que ens aturam – tan clarament expressa tot l'esperit de “Raboc'aja M'sl'” i de l'economisme en general.
Després d'haver assenyalat que la ma dels blaus no aturaria el desenvolupament del moviment de la classe obrera, l'article principal continua: “...el moviment de la classe obrera deu la seua força al fet que el propi obrer emprèn a la fi el propi destí, en haver-lo arrabassat de les mans dels caps”, i aquesta tesi bàsica es desenvolupada després en detall. De fet, els caps (és a dir, els socialdemòcrates que organitzaren “la Unió de lluita”) foren arrabassats per la policia de les mans, per dir-ho així, dels obrers, – i amb tot es presenta l'afer com si els obrers haguessen combatut aquests caps i s'haguessen allibertat del llur jou! Per comptes de cridar a proseguir en la consolidació de l'organització revolucionària i l'expansió de l'activitat política, començaren a cridar enrera, cap a la lluita sindical. Es proclamava que “la base econòmica del moviment es enfosquida per l'aspiració constant de no oblidar l'ideari polític”, que la consigna del moviment de la classe obrera era – “lluita per les condicions econòmiques” (!) O, millor encara, “obrers pels obrers”; es declarava que els fons per a vagues “són més valuosos pel moviment que un centenar d'altres organitzacions” (comparau això aquesta afirmació de l'octubre del 1897 amb la disputa dels “desembristes” amb els “joves” a principis del 1897), etc. Consells com que cal que ens concentram no en la “crema” dels obrers, sinó en l'obrer “promig” en les masses “obreres”, que “la política sempre segueix obedientment l'economia”, etc., etc., han esdevingut un estil i han assolit una influència irresistible en les masses de joves atrets pel moviment però que sols eren familiars en la majoria de casos amb aquells fragments de marxisme que apareixien en les publicacions legalistes.
Hi hagué una completa supressió de la consciència per l'espontaneïtat – l'espontaneïtat d'aquells “socialdemòcrates” que repetien les “idees” del senyor V. V, l'espontaneïtat d'aquells obrers que atenien a aquell argument, que un copec afegit a un ruble és molt més clar i valuós que tot socialisme i tota política, que havien de realitzar una “lluita, conscients que no lluitaven per cap generació futura, sinó per ells i pels fills” (article de capçalera del n. 1 de “R. M'sl'”). Frases similars foren sempre l'arma favorita d'aquells burgesos de l'Europa Occidental, que en l'odi envers el socialisme, treballaven (com el “social-polític” alemany Hirsch) per transplantar el sindicalisme al llur país nadiu, tot dient a l'obrer que sols en la lluita professional hi ha una lluita per ells mateixos i pels fills, per comptes de per cap generació futura ni per cap socialisme futur, – i ara “la socialdemocràcia russa de V. V.” es dedicava a repetir aquestes frases burgesos. És important d'assenyalar-hi tres circumstàncies que seran útils en la nostra anàlisi posterior de les diferències modernes.
En primer lloc, la supressió de la consciència per l'espontaneïtat que hem assenyalada ha tingut lloc també de forma espontània. Pot semblar un embarbussament, però – ai las! – és la crua realitat. Ha tingut lloc no mitjançant una lluita oberta de dues idees completament oposades i d'una victòria de l'una damunt l'altra, sinó pel fet que els gendarmes “s'endugueren” un nombre creixent d'“antics” revolucionaris i pel nombre de “joves” de la “socialdemocràcia russa de V. V” que apareixien a l'escena. Tothom qui – no diria: havia participat en el moviment rus modern, havia almenys aspirat el seu aire, sap clarament, que la cosa va anar així. I si amb tot insistim especialment que el lector entenga aquest fet generalment conegut, si citam, per dir-ho així, els fets de la primera edició de “Raboc'ee Delo” i de la disputa entre “antics” i “joves” al començament del 1897, – es degut al fet que gent que es vanta de “democràtica” especula sobre la ignorància per part del públic en general (o pels joves més joves) sobre aquests fets. Hi retornarem després.
En segon lloc, en la primera mostra literària de l'“economisme” podem observar aquell fenomen extremadament original i característic per entendre tots els desacords en l'ambient de la socialdemocràcia moderna, que els partidaris d'“un moviment pur de la classe obrera”, admiradors dels contactes més estrets i “orgànics” (expressió de “Raboc'ee Delo”) amb la lluita proletària, contraris a tota intel·lectualitat no-obrera (inclosa també la intel·lectualitat socialista) es veuen obligats a recolzar en la defensa de la seua posició en arguments dels burgesos “purament sindicalistes”. Això mostra que “R. M'sl'”, des d'un bon començament, acceptà – inconscientment – de dur endavant el programa del “Credo”. Mostra, – (d'una forma que no pot entendre “R. Delo”), – que tota adoració de l'espontaneïtat del moviment de la classe obrera, tot menyspreu del paper de l'“element conscient”, és a dir del paper de la socialdemocràcia, suposa, amb independència de si qui menysprea aquest paper ho desitja o no, un enfortiment de la influència de la ideologia burgesa en els obrers. Tothom qui interpreta la “reafirmació de la ideologia”, com una exageració del paper de l'element conscient, imagina que el moviment pur de la classe obrera pot desenvolupar-se i es desenvoluparà independentment de la ideologia sols si els obrers “arrabassen el destí de les mans dels caps”. Però això és un profund error. A més del que hem dit citarem encara K. Kautski, quan es refereix al projecte de nou programa del partit socialdemòcrata austríac, uns mots profundament cers i importants:
“Molts dels nostres crítics revisionistes creuen que Marx afirmà que el desenvolupament econòmic i la lluita de classes creen no tan sols les condicions per a la producció socialista, sinó també i directament deriven en consciència (cursiva de K.) necessàriament. I aquesta crítica objecta, que el país de major desenvolupament capitalista, Anglaterra és de totes la més aliena a aquesta consciència. D'acord amb el projecte és possible de pensar, que aquesta pretesa visió marxista ortodoxa, refutada d'aquesta forma, és compartida també per la comissió que redactà el programa austríac. En el projecte apareix que “com més desenvolupament capitalista, més augmenta el proletariat, i especialment més l'obliga i li dóna una oportunitat de combatre el capitalisme. El proletariat arriba al coneixement de les oportunitats i necessitats del socialisme”. En aquesta relació la consciència socialista és òbviament i necessàriament el resultat directe de la lluita de la classe proletària. Però això és completament incorrecte. Certament que el socialisme com a doctrina, té les seues arrels en les relacions econòmiques modernes, així com la lluita de classe del proletariat ha sorgit en darrer terme de la lluita contra la misèria generada pel capitalisme i contra la misèria de les masses. Però el socialisme i la lluita de classes sorgeixen l'un al costat de l'altra, per comptes de l'un de l'altra, sorgeixen de diferents precondicions. La consciència socialista moderna sols pot sorgir a partir d'un coneixement científic profund. De fet, la ciència econòmica moderna és una condició de la producció socialista, de la mateixa forma que la maquinària moderna i el proletariat no es poden crear l'un a l'altra per molt que ho desitgen, sinó que tots dos sorgeixen del procés social modern. El portador de la ciència no és el proletariat, sinó la intel·lectualitat burgesa (la cursiva no és de K.). En els caps de diferents membres d'aquest estrat és on ha sorgit el socialisme modern, i foren ells qui n'informaren als proletariats més desenvolupats intel·lectualment que el dugueren a la lluita de classe del proletariat on fins les condicions ho permeteren. Així, la consciència socialista és quelcom que vé de fora (von außen Hineingetragenes) de la lluita de classe del proletariat, per comptes de quelcom que sorgeix de forma espontània (urwuchsig) d'ella. D'acord amb això, l'antic programa de Hainfeld afirmava de forma completament correcta que la tasca de la socialdemocràcia és fer entrar en el proletariat (literalment: saturar el proletariat) la consciència de la seua posició i la consciència de la seua tasca. No seria necessari això si la consciència sorgís tota sola de la lluita de classes. El nou programa ha adoptat aquesta posició de l'antic programa, i hi ha afegit la posició abans esmentada. Però això trenca completament el curs de la idea”.
Com que no es pot parlar d'una ideologia independent formulada per les pròpies masses obreres en el curs del llur moviment, l'única elecció és aquesta: ideologia burgesa i socialista. No hi ha punt mig (ja que no s'ha desenvolupat cap “tercera” ideologia en la humanitat, i en general en la societat les contradiccions de classes no permeten la formació d'una ideologia no classista o trans-classista). Per tant qualsevol menyspreu de la ideologia socialista, qualsevol desviació d'ella suposa l'enfortiment de la ideologia burgesa. Interpretau l'espontaneïtat. Però el desenvolupament espontani del moviment de la classe obrera condueix a la seua submissió a la ideologia burgesa, al programa del “Credo” per un moviment espontani de la classe obrera, que és sindicalista, que és Nur-Gewerkschaftlerei, i sindicalisme implica precisament l'esclavització ideològica dels obrers per la burgesia. Per tant la nostra tasca, la tasca de la socialdemocràcia, consisteix en la lluita contra l'espontaneïtat, és dur el moviment de la classe obrera d'aquesta aspiració espontània sindicalista de posar-se sota l'ala de la burgesia a la implicació sota l'ala de la socialdemocràcia revolucionària. La frase dels autors de la lletra economista del n. 12 d'“Iskra”, que els esforços dels ideòlegs més inspirats no poden desviar el moviment de la classe obrera del camí que determina la interacció dels elements materials amb l'ambient material, que és completament equivalent per tant a refusar el socialisme i si aquests autors eren capaços de pensar ço que diuen, sense por i de forma coherent com qualsevol qui actua en l'arena literària i l'activitat pública, no els restaria res més que “posar damunt els llurs pits buits les llurs mans innecessàries”, tot abandonant les llurs idees... I tot deixant el camp d'acció als Struve i Prokopovic, que duen el moviment de la classe obrera “en la línia de la resistència mínima”, és a dir, en la línia del sindicalisme burgès, o als Zubatov, que els duen a la línia de les “ideologies” clericals i gendarmes.
Recollim un exemple d'Alemanya. En què consistí el mèrit històric de Lassalle en el moviment de la classe obrera alemanya? Que desvià aquest moviment des de la via del sindicalisme progressista i del cooperativisme cap a on es movia espontàniament (amb la participació favorable de Schulze-Delitzsch i similars). Per realitzar aquesta tasca calgué fer quelcom completament diferent de parlar de la subestimació de l'element espontani, de la tàctica com a procés, de la interacció dels elements i dels ambients, etc. Per aquest objectiu calia una lluita desesperada contra l'espontaneïtat, i sols com a resultat d'anys i anys d'aquesta lluita s'aconseguí que la població obrera de Berlin passàs de donar suport als partits progressistes a ésser una de les millors fortaleses de la socialdemocràcia, per exemple. I aquesta lluita no ha sigut completada del tot ni tan sols ara (com els ho pot semblar als qui estudien la història del moviment alemany amb Prokopovic, i la seua filosofia amb Struve). I ara la classe obrera alemanya, si es pot dir així, està fragmentada en diverses ideologies: una part dels obrers són incorporats als sindicats catòlics i monàrquics, uns altres en els sindicats de Hirsch i Duricker, fundats per admiradors burgesos del sindicalisme anglès, uns tercers, en els sindicats socialdemòcrates. Els darrers són incommensurablement més nombrosos que la resta, però la ideologia socialdemòcrata pogué aconseguir aquest domini i pogué conservar-lo sols mitjançant una lluita contínua contra totes les altres ideologies.
Però per què – demanarà el lector – el moviment espontani, el moviment de la mínima resistència du al domini de la ideologia burgesa? Per la simple raó que la ideologia burgesa és d'un origen molt més antic que la socialista, que s'ha desenvolupat de forma més profunda, que té mitjans incommensurablement més grans de distribució. I com més joves siga a cada país el moviment socialista, més vigorosament hi ha d'haver una lluita contra tots els intents d'afeblir la ideologia socialista, i més resoltament caldria advertir els obrers contra aquells mals consellers, els autors de la lletra econòmica criden contra l'“exageració de l'element conscient”, etc., que a l'uníson amb “Raboc'ee Delo” criden contra “la intolerància peculiar del període infantil del moviment. Hi respondrem això: sí, el nostre moviment de fet és en la infantesa, i per tal que cresca més ràpid, cal que assuma la intolerància contra la gent que retarda el seu creixement en adorar l'espontaneïtat. No hi ha res més ridícul i res més perjudicial que pretendre que nosaltres som gats vells que fa molt temps que passàrem per tots els episodis decisius de la lluita!
En tercer lloc, el primer número de “Raboc'aa M'sl'” ens mostra que el mot “economisme” (que no pensam, és clar, de refusar ja que, de totes formes, aquest nom ja ha quedat fixat) no reflexa suficientment i precisa l'essència de la nova tendència. “Raboc'aa M'sl'” no refusa completament la lluita política: en la normativa de fons obrers que es publicà al n. 1 de “Raboc'aa M'sl'”, es parla de la lluita contra el govern. “Raboc'aa M'sl'” creu tan sols que “la política sempre segueix obedientment l'economia” (i “Raboc'ee Delo” fa una variació d'aquesta tesi quan assegura en el programa, que “a Rússia més que en qualsevol altre país, la lluita econòmica és indissoluble de la política”). Aquestes posicions de “Raboc'aa M'sl'” o “Raboc'ee Delo” són completament incorrectes si s'ha d'entendre per política una política socialdemòcrata. Molt freqüentment succeeix que la lluita econòmica està lligada (tot i que no indissolublement) a una política burgesa i clerical, com ha hem vist. Les posicions de “Raboc'ee Delo” són certes si s'ha d'entendre per política una política sindical, és a dir, l'aspiració general de tots els obrers d'aconseguir de l'estat tal o tal actuació dirigida contra els problemes particulars de la llur situació, però sense eliminar aquesta situació, és a dir, sense destruir la submissió del treball al capital. Aquesta aspiració és de fet comuna als sindicalistes anglesos, que són hostils al socialisme, als obrers catòlics, als obrers “zubatovistes”, etc. Hi ha política i política. Així, veiem que en relació a la lluita política “Raboc'aa M'sl'” no refusa tant la lluita política, com adora la seua espontaneïtat, la seua inconsciència. Alhora que reconeix la lluita política que creix espontàniament del moviment de la classe obrera (o més correctament: els desitjos i reivindicacions polítiques dels obrers), refusa completament el desenvolupament d'una política socialdemòcrata específica adreçada als problemes generals del socialisme i de les condicions de la Rússia moderna. Més abaix mostrarem com “Raboc'ee Delo” comet el mateix error.
Ens hem ocupat amb tant de detall amb l'article escasament conegut i ara gairebé oblidat que encapçalava el primer número de “Raboc'aa M'sl'” perquè fou la primera i la més clara expressió d'aquella corrent general que després sorgí a la llum del dia en incomptables rierols. V. I. era completament cert, quan, en lloar el primer número i l'article que l'encapçalava de “Raboc'aa M'sl'”, deia que havia sigut escrit “esmoladament, amb entusiasme” (“'Listok' Rabotnika”, n. 9-10, pàgina 49). Qualsevol persona convençuda de l'opinió que prensa quelcom de nou, escriu “amb entusiamse” i escriu d'una forma que expressa clarament les idees. Sols entre la gent acostumada a caure entre dos seients, no hi ha “entusiasme”, sols aquesta gent és capaç d'haver lloat ahir l'entusiame de “Raboc'aa M'sl'” i atacar avui la “passió polemista” dels seus contraris.
Sense aturar-nos en l'“Apèndix separat” del “Raboc'aa M'sl'” (després ens hi haurem de referir en diverses ocasions a aquest treball, que és el que millor expressa les idees dels “economistes”), sols assenyalarem breument “La crida del Grup d'Emancipació Obrera” (març del 1899, reimprès en el “Nakanune” de Londres, n. 7 de juliol del 1899). Els autors d'aquesta “crida” deien força correctament, que “els obrers de Rússia tot just es desvetllen, sols mira al voltant i té prou instint per aconseguir els primers mitjans de lluita”, però extreia d'això la mateixa conclusió errònia que “R. M'sl'”, oblidava que la inconsciència també ha d'ajudar els socialistes, que “els primers” mitjans de lluita en una societat moderna sempre seran els mitjans sindicals de lluita, i que la “primera” ideologia serà sempre la ideologia burgesa (sindicalista). Precisament aquests autors “no refusen” la política, parlen tan sols (tan sols!) d'acord amb V. V. que la política és una superstructura i que per això “la propaganda política hauria d'ésser una superstructura damunt la propaganda pels beneficis de la lluita econòmica, hauria de crèixer damunt d'aquesta lluita i anar-hi al darrera”.
Pel que fa a “R. Delo” directament començà la seua activitat amb la “defensa” dels “economistes”. Després d'haver dit una mentida directa en el primer número (n. 1), com era dir a la pàgina 141-142 “que Delo no sabia a quins joves camarades es referia Axelrod”, quan cridava l'atenció dels economistes en el seu conegut pamflet, “Raboc'ee” en la polèmica encetada entre Axelrod i Plekhanov per aquesta mentida, hagué de reconèixer, que “amb la forma d'un estorament havia volgut defendre tots els joves socialdemòcrates de l'exterior d'aquesta injusta acusació” (les acusacions d'Axelrod d'estretesa de mires als “economistes”). Realment, l'acusació era del tot just, i “R. Delo” sabia perfectament que s'aplicava, de pas, a V. I., membre del seu equip editorial. He d'assenyalar, de pas, que en la referida polèmica Axelrod era completament en el cert i que “R. Delo” s'equivocava absolutament en la interpretació del meu pamflet: “Les tasques dels socialdemòcrates russos”. Aquest pamflet escrit el 1897, abans i tot de l'aparició de “Raboc'aa M'sl'”, quan pensava, correctament, que predominava la tendència original de “La unió de lluita” de Pet., que he caracteritzat abans. I si més no fins a la meitat del 1898 aquesta tendència hi predominà. Per tant no tenia el més petit dret, en el seu intent de negar l'existència i el perill de l'“economisme” a referir-se al pamflet tot dient que afirmava idees que havien sigut superades a St.-Petersburg el 1897-1898 per les “idees” economistes.
Però “R. Delo” no sols “defensava” els “economistes”, sinó que queia alhora constantment en els llurs errors bàsics. La font d'aquesta inconsistència es trobava en una comprensió ambígua de les següents tesis del programa de “R. Delo”: “com a principal fenomen de la vida Russa que defineix majoritàriament les tasques (la cursiva és nostra) i el caràcter de l'activitat editorial de la Unió, consideram el moviment de masses de la classe obrera que ha sorgit els darrers anys” (la cursiva és de “R. D.”)”. Que el moviment de masses siga el principal fenomen, és quelcom que no és pot discutir. Però la qüestió rau en com entendre la “definició de les tasques” per aquest moviment de masses. Es pot entendre de dues formes: o bé en un sentit d'adoració de l'espontaneïtat d'aquest moviment, és a dir, reduir el paper de la socialdemocràcia a una simple servitud envers el moviment de la classe obrera (el parer de “Raboc'aa M'sl'”, del Grup d'Autoemancipació, i d'altres “economistes”); o bé en el sentit que el moviment de masses ens presenta noves tasques teòriques, polítiques i organitzatives molt més complexes, que no les que ens podien satisfer en el període anterior a l'aparició d'un moviment de masses. “Raboc'ee Delo” s'inclinà i encara s'inclina envers el primer parer ja que no ha dit res clar de noves tasques, i tothora parla com si aquest “moviment de masses” ens descarregàs de la necessitat d'entendre i de realitzar les tasques que ens presenta. N'hi ha prou amb assenyalar que “R. Delo” considerà impossible de posar com a primera tasca del moviment de masses de la classe obrera, l'enderrocament de l'autocràcia, i menyspreà aquesta tasca (en el nom del moviment de masses) en benefici de la lluita per les reivindicacions polítiques immediates (Resposta, pàgina 25).
Passarem l'article de l'editor de “Raboc'ee Delo” B. Kric'evskij, del n. 7 - “La lluita econòmica i política del moviment rus”, article que repeteix els mateixos errors, i anirem directament cap al n. 10 de “R. Delo”. És clar que no entrarem a analitzar les diferents objeccions de B. Kric'evskij i de Martijnov contra “Zarja” i “Iskra”. Ens interessa tan sols la posició de principi que ocupà en el n. 10, “Raboc'ee Delor”. Així, per exemple, no examinarem el fet divertit que “R. Delor” veja una “contradicció diametral” entre la posició:
“La socialdemocràcia no es lliga de mans, no limita les seues activitats a qualsevol pensament previ o a un pla d'actuació de lluita política, - reconeix tots els mitjans de lluita, amb l'única limitació que es corresponguen a les forces disponibles pel partit”, etc (n. 1 d'“Iskra”)
I la posició:
“Si no hi ha una organització forta ben experimentada en la lluita política sota qualsevol condició i en qualsevol període no es pot parlar d'un pla d'activitat regular, basat en principis ferms i aplicat de forma continuada, que és l'única cosa que mereix el nom de tàctica” (n. 4 d'“Iskra”).
Barrejar un reconeixement bàsic de tots els mitjans de lluita, de tots els plans i mètodes sempre que siguen aplicables, amb l'exigència que en un determinat moment polític se seguesca un pla aplicat de forma continuada, que podeu entendre com a tàctica, és tot just el mateix que barreja un reconeixement mèdic de tots els sistemes de tractament amb l'exigència de mantindre un determinat sistema de tractament per a una malaltia determinada. Però resulta precisament que “Raboc'ee Delo”, pateix d'una malaltia que hem anomenat adoració de l'espontaneïtat, que no vol reconèixer cap “sistema de tractament” per aquesta malaltia. Per tant ha fet la destacable descoberta que “la tàctica com a pla, contradiu l'esperit bàsic del marxisme” (n. 10, pàgina 18), que la tàctica és un “procés de creixement de les tasques del partit que creixen alhora que el partit” (pàgina 11, cursives de “R. D.”). Aquesta darrera afirmació les té totes per esdevindre una màxima famosa, un monument permanent de la “tendència” de “Raboc'ee Delo”. A la qüestió: “cap a on anem?” l'òrgan dirigent dóna com a resposta: el moviment és un procés de canvi de distància entre els punts inicial i posterior del moviment. Aquesta perspicàcia incomparable és, però, no sols és un fet divertit (si ho fos no caldria aturar-s'hi), sinó també el programa de tota la tendència: el programa que R. M. (en l'“apèndix separat” de “Raboc'aa M'sl'”) ha posat en paraules: la lluita que és possible és la desitjable, i que la lluita possible és aquella que té lloc en el present. Aquesta és precisament la tendència de l'oportunisme sense fre, que s'adapta passivament a l'espontaneïtat.
“La tàctica com a pla contradiu l'esperit bàsic del marxisme”. I això és una falsificació del marxisme, la seua transformació en la caricatura que en fan els populistes en la lluita contra nosaltres. Aquest menyspreu de la iniciativa i de l'energia dels elements conscients mentre el marxisme, al contrari, dóna una gran importància a la iniciativa i a l'energia del socialdemòcrata, li obre les més àmplies perspectives, posa a la seua disposició (si se'n pot dir així) les enormes forces de milions i milions d'obrers “que s'aixequen espontàniament en lluita!”. Tota la història de la socialdemocràcia internacional consta de plans que es presenten, ara per aquest, ara per aquell dirigent polític, i que de vegades en confirma la visió i la fidelitat de les idees polítiques i organitzatives, i d'altres en demostra la manca de visió i els errors polítics. Quan Alemanya experimentava un dels més grans trencaments històrics – la formació de l'imperi, l'obertura del Reichstag, i la concessió del sufragi universal, – Liebknecht tenia un pla per la política socialdemòcrata i per l'actuació en general, i Schweitzer un altre. Quan la llei d'exclusió caigué damunt els socialistes alemanys, Most i Hasselmann tenien un pla, disposat a cridar a la violència i al terror, Hochbert, Schramm, i (parcialment) Bernstein tenien un altre, que eren ells els qui amb una duresa gens raonable i el revolucionarisme havien causat la llei i que ara calia guanyar-se el perdó amb un bon comportament; el tercer pla era el dels qui proposaren i dugueren a terme la publicació d'un òrgan il·legal. Retrospectivament, molts anys després de la lluita és fàcil de triar quin camí seguir, després que la història haja pronunciat el seu veredicte a la idoneïtat del camí triat, certament no és gens fàcil posar-hi llum quan es diu que les tasques del partit creixen juntament amb el partit. Però en un moment de confusió on el “criticisme” i els “economistes” russos menyspreen la socialdemocràcia fins al nivell del sindicalisme, i quan els terroristes prediquen fortament l'acceptació de la “tàctica com a pla” i repeteixen antics errors, en un moment així limitar-se a visions similars suposa emetre's un “certificat de misèria”. En un moment on molts socialdemòcrates russos pateixen d'una manca d'iniciativa i d'energia, manquen “d'un objectiu per a la propaganda política, l'agitació i l'organització”, manquen de “plans” per una afirmació més àmplia del treball revolucionari, - en un moment així dir: “la tàctica com a pla contradiu l'esperit bàsic del marxisme” - no sols suposa teòricament la vulgarització del marxisme, sinó també pràcticament dur el partit cap enrera.
“El socialdemòcrata revolucionari té una sola tasca, - continua a ensenyar-nos “R. Delo”, - la feina conscient per accelerar el desenvolupament objectiu, sense obviar-lo ni substituir-los pels seus plans subjectius”. Iskra “en teoria sap això. Però l'enorme valor que el marxisme dóna àmpliament a la feina revolucionària conscient, la du a la pràctica, degut a la seua visió doctrinària de la tàctica, a subestimar el valor de l'element objectiu o espontani del desenvolupament” (pàgina 18).
De nou la més gran confusió teòrica, pròpia del senyor V. V. i de la seua cofraria. Li demanaríem al nostre filòsof: com pot mostrar una “subestimació” del desenvolupament objectiu qui dissenya plans subjectius? Òbviament si perd de vista el fet que aquest desenvolupament objectiu crea o reforça, destrueix o afebleix tal o tal classe, estrats, grups, nacions, grups de nacions, etc., i provoca així tal o tal agrupament internacional de forces polítiques, tal o tal posició dels partits revolucionaris, etcètera. Però la falta d'aquest dissenyador no consistirà aleshores en subestimar l'element espontani, sinó, al contrari, en una subestimació de l'element conscient ja que ell no té prou “consciència” per una comprensió correcta del desenvolupament objectiu. Així el propi argument d'una “estimació de la importància relativa” (cursiva de “Raboc'ee Delo”) de l'espontaneïtat i de la consciència demostra una completa absència de “consciència”. Si determinats “elements espontanie de desenvolupament” són en general a l'abast de la consciència humana, l'estaminació errònia d'aquests seria equivalemtn a una “subestimació de l'element conscient”. I si no són a l'abast de la consciència no els coneixement i no podem parlar-ne. Què interpreta B. Kric'evskij? Si troba erronis “els plans subjectius” d'“Isrka” (i els declara erronis) hauria de demostrar quins fets objectius ignoren aquests plans i acusar “Iskra” de manca de consciència política per ignorar-los, de “subestimació de l'element conscient”, per utilitzar el seu llenguatge. Si no el satisfan els plans objectius, no té cap altre argument, llevat de referir-se a la “subestimació de l'element espontani” (!!), i demostra tan sols que (1) teòricament entèn el marxisme a la Kareiev i Mikhailovskij, que ja han sigut prou ridiculitzats per Beltov, (2) pràcticament que el satisfan els “elements espontanis del desenvolupament” que han dut el nostre marxisme legal cap al bernsteinisme, i els nostres socialdemòcrates cap a l'“economisme”, i que és “ple d'ira” contra els qui es dediquen per tots els mitjans de desviar la socialdemocràcia russa de la vida del desenvolupament “espontani”.
I més endavant hi ha coses absolutament hilarants. “De la mateixa forma que la gent, malgrat tots els èxits de les ciències naturals, es reproduirà d'acord amb l'antic estil, - l'aparició d'un nou ordre social, malgrat tots els èxits dels estudis socials i de l'augment dels lluitadors conscients, sorgirà bàsicament a partir d'explosions espontànies” (19). De la mateixa que la saviesa dels avis diu: qui és privat de poder tindre criatures? - la saviesa dels “socialistes moderns” (a la Nartsis Tuporijlov) diu que tothom pot participar en l'aparició espontània del nou ordre social, que això és a l'abast de tothom. També pensam que tothom pot. Ja que per aital participació n'hi ha prou amb adherir-se a l'“economisme” quan regna l'“economisme”, o al terrorisme quan hi ha terrorisme. Així, “Raboc'ee Delor” en la primavera d'enguany quan era tan important advertir contra les crides al terror, s'enfrontava a una qüestió “nova” per a ell. I ara, mig any després quan la qüestió ha deixat d'ésser el tema del dia, ens presenta tot d'una la declaració: “creiem, que la tasca de la socialdemocràcia no pot ni hauria d'ésser la de contrarestar l'augment dels sentiments terroristes” (“R. D.”, n. 10, pàgina 23) i la resolució del congrés: “El congrés considera inoportú el terror regular i ofensiu” (“Dos congressos”, pàgina 18). Com de meravellosament clar i coherent és! No el contrarestam, - però el declaram inoportú, i el declaram de tal forma que el terror no regular i defensiu no entra en l'àmbit de la “resolució”. Cal admetre que una resolució així és extremadament segura i és completament immune a l'error, - de la mateixa forma que una persona que parla és immune als errors si no té res a dir! I per elaborar aital resolució sols cal una cosa: ésser capaços de mantindre's a la cua del moviment. Quan “Iskra” es reia del fet que “Raboc'ee Delo” hagués declarat que la qüestió del terror era una nova qüestió, “R. Delo” enfadat acusà “Iskra” “d'haver fet esforçs inusitats per imposar a l'organització del partit les decisions en les qüestions tàctiques donades per un grup d'autors emigrats des de fa més de 15 anys” (pàgina 24). De fet, quina pretensió i quina exageració de l'element conscient: decidir qüestions a priori teòricament i aleshores convèncer de la correcció d'aquesta decisió a l'organització, tant al partit com a les masses! Com de més fàcil seria repetir, i sense “imposar” res, dirigir-se a cada “gir” tant cap a l'“economisme” com cap al terrorisme. “Raboc'ee Delo” fins i tot generalitza aquest gran precepte de saviesa mundial quan acusa “Iskra” i “Zarja” d'“oposar-se al programa del moviment com l'esperit que surava damunt del caos informe” (pàgina 29). En què consisteix el paper de la socialdemocràcia sinó en un “esperit”, que no tan sols sura damunt el moviment espontani, sinó que l'eleva fins al nivell del “programa”? Certament no és el mateix que posar-se a la cua del moviment: a la millor això seria inútil pel moviment, a la pitjor, molt i molt perjudicial. “Raboc'ee Delo” no tan sols segueix aquesta “tàctica-procés”, sinó que en fa un principi, de forma que també seria més correcte anomenar aquesta tendència no com a oportunisme, sinó com a (de la paraula cua) cuïsme. També cal admetre que aquells qui són decidits sempre a anar darrera el moviment i ésser la seua cua sempre i absolutament és garantit que seran en contra de la “subestimació de l'element espontani del desenvolupament”.
Així, arribàrem al convenciment que l'error bàsic de “nova tendència” de la socialdemocràcia russa consisteix en una adoració de l'espontaneïtat, en una malinterpretació de ço que l'espontaneïtat de les masses ens exigeix als socialdemòcrates una massa de consciència. Com més gran l'ascens espontani de les masses, més ample es fa el moviment, i creix més ràpid encara la necessitat d'una enorme consciència tant en el treball teòric, com en el polític i organitzatiu de la socialdemocràcia.
L'ascens espontani de les masses de Rússia ha tingut lloc (i continua) a aital velocitat, que el joves socialdemòcrates no es veieren gens preparats per a realitzar aquestes enormes tasques. La manca de preparació – el nostre problema general, el problema de tots els socialdemòcrates russos. L'ascens de les masses proseguí i es difongué contínuament i sense interrupcions, i no sols no s'aturà allà on començà, sinó que també afectà nous districtes i noves capes de la població (sota la influència del moviment obrer, s'accelerà la fermentació entre els joves estudiants, la intel·lectualitat en general, i fins i tot en la pagesia). Els revolucionaris es quedaren enrera d'aquest ascens, tant en les “teories” com en l'activitat, i no aconseguiren de crear una organització contínua i duradora, capaç de dirigir tot el moviment.
En el primer capítol vam veure el menyspreu de “Raboc'ee Delo” dels nostres problemes tàctics i la seua repetició “espontània” de la consigna de moda “llibertat de crítica”: en repetir això no hi havia cap “consciència” d'entendre el contrast diamètric de posicions entre els “crítics” oportunistes i els revolucionaris d'Alemanya i de Rússia.
En els següents capítols considerarem com aquesta adoració de l'espontaneïtat s'expressà en el camp de les tasques polítiques i en la feina organitzativa de la socialdemocràcia.