Les afirmacions de «Raboc'ee Delo» que hem analitzades, de què la lluita econòmica és el mitjà més adient de propaganda política, que la nostra tasca ara és donar a la lluita econòmica un caràcter polític, etc., expressen totes soles la una limitada comprensió no tan sols de les nostres tasques polítiques, sinó també de les organitzatives. Ja que per a la «lluita econòmica contra els propietaris i contra el govern» és absolutament innecessària—i és per això que amb aquesta lluita no s'hi pot desenvolupar—l'organització centralitzada panrussa que unesca en una força comuna totes i cadascuna de les manifestacions d'oposició, protesta i indignació polítiques, l'organització integrada per revolucionaris professionals i conduïda pels dirigents polítics reals de tot el poble. Així de clar. El caràcter de l'organització de qualsevol institució el determina naturalment i inevitable el contingut de l'activitat d'aquesta institució. Per tant «Raboc'ee Delo» en les afirmacions abans analitzades consagra no tan sols la limitació de l'activitat política, sinó també la limitació de la feina organitzativa. I en aquest cas, com sempre, és un òrgan la consciència del qual el du a l'espontaneïtat. I mentre l'adoració a l'espontaneïtat desenvolupa formes organitzatives, manca la consciència del fet que la nostra feina organitzativa és limitada i primitiva, que som «artesans» en aquesta important àrea, la manca aquesta consciència, dic, representa per mi la malaltia real del nostre moviment. No és una malaltia de declivi, sinó una malaltia de creixement, amb seguretat. Però és just ara quan ens inunda l'onada d'indignació espontània, si se'n pot dir així, com a caps i organitzadors del moviment, la lluita sense compromisos contra qualsevol defensa de l'endarreriment, contra qualsevol legitimació de la limitació d'aquesta tasca és especialment necessària, especialment necessària per desvetllar en tothom qui participa en la feina pràctica o que és a punt d'emprendre-la, el malcontentament envers l'artesania que preval entre nosaltres i la determinació inamobible de lliurar-se'n.
Provarem de respondre aquesta qüestió amb un petit quadre de l'activitat socialdemòcrata típica dels anys 1894-1901. Ja hem assenyalat l'interès general pel marxisme de la joventut educada d'aquest període. Aquest interès, és clar, no era tan sols ni principalment al marxisme com a teoria, sinó com a resposta a la qüestió: «què fer?», com una crida per anar en campanya contra l'enemic. I els nous guerrers anaven a la campanya amb un equip i una preparació sorprenentment primitius. En molts casos no hi havia gairebé ni equipament ni tampoc cap preparació. Anaven a la guerra com els mujics del terròs, amb un pal a la mà. El cercle d'estudiants, sense cap contacte amb les figures veteranes del moviment, sense cap connexió amb cercles d'altres districtes o ni tan sols d'altres parts de la ciutat (o en altres institucions d'ensenyament), sense cap organització de parts diferenciades de la feina revolucionària, sense cap pla regular d'activitat per cap període significant de temps, contacta amb els obrers i es posa a la feina. El cercle desenvolupa gradualment una agitació i una propaganda més àmplies, es guanya la simpatia de capes força àmplies d'obrers, la simpatia de part de la societat educada, que li facilita l'aspecte econòmic i que dóna al comitè nous i nous grups de joves. L'encant del comitè (o de la unió de lluita) creix, amplia la seua activitat, i ho fa de forma completament espontània: la mateixa gent que fa un anys o uns mesos actuava en cercles d'estudiants i discutia el problema: «cap a on anam?», que inicià i mantingué les relacions d'obrers, produïa i difonia un pamflet, iniciava contactes amb altres grups revolucionaris, aconseguia llibres, emprenia l'edició d'un diari local, començava a parlar de l'organització d'una manifestació, passa, a la fi, a accions militants obertes (i aquesta acció militar pot ésser, segons les circumstàncies, el primer pamflet propagandístic, la primera edició del diari, o la primera manifestació). I habitualment en iniciar per primera vegada aquestes accions anava immediatament a un complet fracàs. Immediatament i completa, precisament perquè aquestes accions militars no eren el resultat d'un pla regular, premeditat, sistemàticament preparat d'una llarga i persistent lluita, sinó simplement el resultat espontania de la feina realitzada tradicionalment per un cercle; perquè la policia, naturalment, gairebé sempre coneix totes les principals figures del moviment local, «recomanats» ja des de les trinxeres estudiantils, i tan sols esperaven el moment més adient per atacar, després d'haver deixat a propòsit prou temps al cercle per crèixer i desenvolupar-se per així tindre un corpus delicti patent, i a propòsit havien deixat sempre que diverses persones que coneixien romanguessen lliures «per propagar-se» (com fa l'expressió tècnica emprada, pel que sé, tant pels nostres germans com pels gendarmes). Aital guerra s'hauria de comparar amb una campanya de colles de camperols armats amb pals contra un exèrcit modern. Hom tan sols pot sorprendre's de la vitalitat del moviment que s'expandí, cresqué i obtingué victòries, malgrat aquesta completa absència de preparació en el combat. Per dir la veritat, des del punt de vista històric, el primitivisme de l'equipament no tan sols és inevitable en un començament, sinó que fins i tot és justificat, com a una de les condicions per una àmplia atracció de guerrers. Però tan bon punt ha començat accions militars serioses (i ja les havia començades, de fet, amb les vagues d'estiu del 1896), els defectes de la nostra organització militar començaven a deixar-se notar més i més fort. Prudent al principi i després d'haver comès una sèrie d'errades (com manipular la societat amb la descripció de les roïneses dels socialistes o traslladar els obrers de les capitals a centres industrials de la província), el govern aviat s'adaptà a les noves condicions de lluita i aconseguí de col·locar en els llocs adients, armats amb tot l'equipament, grups de provocadors, espies i gendarmes. Els pogroms començaren a repetir-se sovint i afectaren una massa prou gran de gent com per eliminar aquells cercles d'estudi locals, que les masses obreres perderen literalment tots els llurs caps, el moviment assumí un caràcter increïbles espasmòdic, i no s'hi pogué establir absolutament cap continuïtat ni relació en la feina. La terrible dissociació de figures locals, l'accidentalitat de l'estructura dels cercles, la manca de preparació i l'estretesa de mires en el camp de les qüestions teòriques, polítiques i organitzatives eren el resultat inevitable de les condicions descrites. La situació ha arribat a un punt que en certs llocs els obrers, degut a la nostra manca de discreció i la incapacitat de mantindre una confidencialitat, comencen a perdre la fe en els intel·lectuals: els intel·lectuals, diuen, són massa imprudents i provoquen caigudes!
Que l'artesania, a la fi, començà a percebre's per tots els socialdemòcrates conscients com una malaltia, ho sap tothom qui siga una mica familiaritzat amb el moviment. I perquè el lector no familiaritzat amb ell, no es pense que «dibuixam» un estadi especial artificial o una malaltia especial del moviment, ens referirem al testimoni esmentat fa una estona. Esperam que no se'ns queixen per aquest llarg fragment.
«Si bé la transició gradual a activitats pràctiques més àmplies—escriu B-V en el n. 6 de “Raboc'ee Delo”—transició que té lloc en relació directa amb l'època de transició en general que experimenta el moviment obrer rus, és un tret característic... Hi ha encara un altre tret no menys interessant en el mecanisme general de la revolució obrera russa. Ens referim a la manca general de forces revolucionàries disponibles per actuar, que se sent no tan sols a St. Petersburg, sinó també a tot Rússia. Amb la revifalla general del moviment obrer, amb el desenvolupament general de les masses obreres, amb les vagues que esdevenen sempre més freqüents, amb la lluita massiva més i més oberta dels obrers que reforça les persecucions, detencions, deportacions i expulsions governamentals, aquesta manca de forces revolucionàries qualitativament superiors es fa més apreciable i, sens dubte, no deixa d'influir en els trets profunds i generals del moviment. Passen moltes vagues sense una influència forta i directa de les organitzacions revolucionàries... Se sent la manca de pamflets agitatius i literatura il·legal... Els cercles obrers continuen sense agitadors... En relació amb això s'hi deixa notar una necessitant constant de recursos financers. En un mot, el creixement del moviment obrer supera el creixement i el desenvolupament de les organitzacions revolucionàries. L'estructura dels revolucionaris actius sembla massa insignificant per concentrar a les mans la influència damunt totes les masses obreres agitades, per donar a totes les preocupacions ni que siga una capa d'harmonia i d'organització... Els cercles aïllats, els revolucionaris aïllats no s'apleguen, no s'hi incorporen, no fan una organització uniforme, forta i disciplinada de les parts sistemàticament avançades»... I, després d'haver postulat que l'aparició immediata de nous cercles, en un lloc desarticulat «demostra tan sols la vitalitat del moviment... Però no mostra tot i així l'existència de prou figures revolucionàries disponibles», l'autor conclou: «la manca de preparació pràctica dels revolucionaris de Petersburg té un efecte i una conseqüència en la llur feina. Els darrers processos, especialment dels grups «d'emancipació» i de «lluita obrera contra el capital» mostraren clarament que el jove agitador no familiaritzat amb detall amb les condicions obreres, i en conseqüència, de fer agitació en una fàbrica concreta, en no conèixer els principis de la conspiració i en haver adquirit (els ha adquirit?) «tan sols les idees generals de la socialdemòcracia, pot treballar com a molt 4, 5, 6 mesos. Aleshores arriba la detenció que sovint arrossega amb ell tota l'organització o si més no part d'ella. Cal demanar-se si és possible una activitat exitosa i fructífera del grup quan el temps d'existència d'aquest grup es defineix en mesos? Òbviament els defectes de les organitzacions existents no es poden atribuir completament a l'època de transició... Òbviament l'estructura quantitativa, i encara més la qualitativa, de les organitzacions actives hi juga un important paper, i la primera tasca dels nostres socialdemòcrates... hauria d'ésser una associació real de les organitzacions amb una tria estricta dels membres».
Ens hauríem d'aturar ara en una qüestió que probablement es fan tots els lectors. És possible relacionar aquesta artesania, aquesta malaltia de creixement, que afecta tot el moviment, amb l'«economisme», com una de les corrents de la socialdemocràcia russa? Creiem que sí. La manca de preparació pràctica o de capacitat de realitzar feina organitzativa és comuna a tots nosaltres, inclosos els qui des d'un bon començament seguiren contínuament el punt de mira del marxisme revolucionari. I la manca de preparació ningú no pot, és clar, atribuir-la als activistes. Però a banda de la manca de preparació en el concepte d'«artesania» hom hi inclou encara una altra cosa: visió estreta de tota la feina revolucionària en general, malinterpretació que amb aquesta feina estreta no s'hi pot desenvolupar una bona organització de revolucionaris, i finalment—ço que és més important—provar de justificar aquesta limitació, i aixecar una «teoria» especial, és a dir l'adoració de l'espontaneïtat també en aquesta àrea. Una vegada es revelen aitals intents s'esvaeix ja qualsevol dubte que l'artesania es relaciona amb l'«economisme» i que no ens lliurarem de la limitació de la nostra activitat revolucionària, si no ens lliuram de l'«economisme» en general (és a dir, de la interpretació limitada de la teoria marxista i del paper de la socialdemocràcia i les seues tasques polítiques). I aquests intents s'hi troben en una doble direcció. Hom comença a dir: les masses obreres encara no s'han posat unes tasques polítiques tan àmplies i combatives que li han «imposat» els revolucionaris, encara hauria de lluitar per les reivindicacions polítiques més immediates, realitzar «la lluita econòmica contra els propietaris i el govern» (i a aquesta lluita «a l'abast» del moviment de masses s'hi correspon naturalment també posar l'organització a «l'abast» fins i tot de la joventut més poc preparada). Uns altres, ben allunyats del «gradualisme» començaren a parlar: possiblement s'hauria de «fer una revolució política», però per aquest objectiu no cal la creació d'una forta organització de revolucionaris per elevar el proletariat en una lluita convençuda i persistent; n'hi ha prou per aquest objectiu que tots ens féssem amb un pal «a l'abast». Per parlar sense alegories, que hem de preparar una vaga general; o que hem d'estimular el comportament «fluix» del moviment obrer mitjançant el «terror estimulador». Totes dues direccions, l'oportunista i la «revolucionària», duen a l'artesania prevalent, no confien en l'oportunitat de lliurar-se'n, no entenen la nostra primera i més urgent tasca pràctica: crear l'organització dels revolucionari, capaç de fornir energia, estabilitat i continuïtat a la lluita política.
Ara hem citat els mots: «el creixement del moviment obrer supera el creixement i desenvolupament de les organitzacions revolucionàries». Aquest «valuós missatge d'un observador proper» (resposta editorial de «Raboc'ee Delo» a l'article de B-V) té per nosaltres un doble valor. Mostra que érem en el cert en veure una causa principal de la crisi moderna de la socialdemocràcia russa en l'endarreriment dels caps («ideòlegs, revolucionaris, socialdemòcrates) respecte l'ascens espontani de les masses. Mostra que eren justament una glorificació i defensa de l'artesa tots aquells raonaments de la lletra «econòmica» (al n. 12 d'«Iskra»), de B. Kric'evskij i de Martinov, quant al perill de subestimar la importància de l'element espontani, la lluita grisa corrent com a tàctica-procés, etcètera. Aquesta gent que no pot evitar un gest sorneguer en dir el mot «teòric», que anomena «mirar la vida» a la genuflexió quotidiana a la manca de preparació i a l'endarreriment, demostren a la pràctica una malinterpretació de les nostres tasques pràctiques més urgents. Cridaven a la gent: mantigueu el ritme! No us avançau! A la gent que patia per la manca d'energia i d'iniciativa en el treball organitzatiu, de manca de «plans» per una activitat àmplia i coratjosa, els hi anaven amb la «tàctica-procés»! El nostre pecat fonamental consisteix en degradar les nostres tasques polítiques i organitzatives fins als interessos més immediats, «palpables», «concrets» de la lluita econòmica corrent,—i ens continuaven a cantar: cal donar a la lluita econòmica un caràcter polític! Una vegada més: això és literalment el mateix que «el sentit de la vida» que es trobava en l'heroi de la rondalla popular que cridava: «que no us manque mai qualcú per dur» davant d'una processó fúnebre.
Recordau amb quina incomparable arrogància, realment narcissista aquests savis ensenyaven a Plekhanov: «pels cercles obrers en general (sic!) les tasques polítiques en el sentit vàlid i pràctic d'aquest mot, és a dir, en el sentit d'una lluita pràctica continuada i existosa per reivindicacions polítiques, són inaccessibles» («Resposta editorial» de R. D., p. 14). Hi ha cercles i cercles, senyors! Les tasques polítiques, certament, són inaccessibles per un cercle d'«artesans», si aquests artesans no han comprès la llur artesania i no se'n lliuren. Si aquests artesans a banda d'això s'estimen l'artesania, i escriuen el mot «pràctic» en cursiva i s'imaginen que el pragmatisme exigeix el menyspreu de les tasques fins al nivell de comprensió de les capes més endarrerides de les masses, aleshores, certament, aquests artesans no tenen remei, i per a ells, realment, les tasques polítiques en general els hi són inaccessibles. Però per un cercle de corifeus, com ara Alekseev i Mijs'kin, o Khalturin i Z'eljabov, les tasques polítiques en el sentit més vàlid i més pràctic del mot són accessibles, accessible degut a i en la mesura que els llurs discursos ardents troben una resposta en les masses que espontàniament es devetllen, en la mesura que la llur energia vigorosa és captada i alimentada per l'energia de la classe revolucionària. Plekhanov era mil vegades en el cert, no tan sols en especificar aquesta classe revolucionària, no tan sols en demostrat la seua inevitabilitat i la inevitabilitat del llur desvetllament espontani, sinó fins i tot en atribuir als «cercles obrers» una alta i gran tasca política. I us referiu al moviment de masses que ha sorgit d'ençà d'aleshores per menysprear aquesta tasca, per restringir l'energia i l'abast de l'activitat dels «cercles obrers». Què sou sinó artesans enamorats de l'artesania? Proclamau el pragmatisme, per comptes de veure aquell fet que és familiar per qualsevol pràctic rus, els miracles que l'energia no tan sols d'un grup, sinó també d'una persona aïllada pot fer per a la causa revolucionària. O pensau que en el nostre moviment no hi poden haver els corifeus que hi eren als anys 70? Per què? Perquè no tenim poca preparació? Però ens ensinistram, ens ensinistrarem i tindre preparació! Per dir la veritat, damunt les aigües estagnades se'ns ha format malauradament una «lluita econòmica contra els patrons i el govern», una floridura, ha aparegut gent que s'agenolla i prega davant l'espontaneïtat, prostrada reverencialment (d'acord amb l'expressió de Plekhanov) de l'«endarrerit» proletariat rus. Però aconseguirem de lliurar-nos d'aquesta floridura. Tot just ara el revolucionari rus, guiat per una teoria autènticament revolucionària, en basar-se en un desvetllament autènticament revolucionari i espontani de la classe, pot a la fi—a la fi!—alçar-se plenament i desenvolupar totes les seues poderoses forces. Tan sols cal per aquest objectiu que entre les masses obreres, entre les masses més grans encara de gent que somnia en el treball pràctic des de l'escola, qualsevol feble esforç de restringir les nostres tasques polítiques i l'àmbit del nostre treball organitzatiu es trobe amb befes i menyspreu. I ho aconseguirem, tranquils, senyors!
En l'article «Per on començar?» escrivia contra «Raboc'ee Delo»: «de la nit al dia és possible de canviar la tàctica d'agitació en qualsevol qüestió especial, la tàctica de realització de qualsevol detall d'organització de partit, però canviar de la nit al dia les idees quant a la necessitat en general, sempre i amb certesa, de l'organització de la lluita i de l'agitació política entre les masses, sols ho pot fer la gent sense principis». «Raboc'ee Delo» hi respon: «L'única cosa que té un veritable caràcter d'acusació de part d'«Iskra» no té cap base. Els lectors de «R. Delo» saben bé que des d'un bon començament no tan sols cridàvem a l'agitació política abans que aparegués «Iskra»...» [que déiem per tant que no tan sols els cercles obrers, «sinó tampoc el moviment obrer de masses es podia posar com a primera tasca política l'enderrotament de l'absolutisme» sinó tan sols la lluita per les reivindicacions polítiques més immediates, i que «les reivindicacions polítiques més immediates es fan accessibles a les masses després d'una, o en tot cas, de diverses vagues»]... «però en les publicacions arribades des de l'exterior pels camarades que treballaven a Rússia tan sols hi havia material agitatiu i polític socialdemòcrata»... (i vosaltres amb aquest material exclusiu no tan sols basàveu l'agitació política més àmplia en la lluita econòmica, sinó que també us adonàveu a la fi que aquesta agitació «és la més àmpliament aplicable»). I no us adonàveu, senyors, que el vostre argument demostra la necessitat de l'aparició d'«Iskra»—que era l'únic material—i la necessitat de la lluita d'«Iskra» amb «Raboc'ee Delo»?)... «D'altra banda, la nostra activitat editorial preparava de fet el terreny de la unitat tàctica del partit»... (unitat de convicció en què la tàctica és el procés de creixement de les tasques del partit conjuntament amb el partit? Quina valuosa unitat!)... «i amb això hi havia una oportunitat d'«organització militant» per la creació de la qual la Unió de l'organització exterior féu tot el possible («R. D.», n. 10, pàgina 15). Un intent debades per despistar! Que vau fer tot el possible, mai no ho he negat ni ho he pensat de fer. He afirmat i afirm que els límits «possibles» són restringits per la manca de visió de la vostra concepció. És ridícul parlar d'«organització militant» per lluitar per «les reivindicacions polítiques més immediates» o per «la lluita econòmica amb els patrons i el govern».
Però si el lector vol veure perles d'amor «econòmic» per l'artesania, certament s'ha d'adreçar de l'eclèctic i inestable «Raboc'ee Delo» al conseqüent i decidit «Raboc'aa M'sl'». «Ara dos mots quant a l'anomenada intel·lectualitat revolucionària—escrivia «R. M.» a l'«apèndix separat», pàgina 13—és cert que ha demostrat a la pràctica una completa disposició “a entrar en una lluita decidida contra el tsarisme”. L'únic problema és que, implacablement perseguida per la policia política, la nostra intel·lectualitat revolucionària pren la lluita contra aquesta policia política com a lluita política contra l'autocràcia. Per tant per ell encara ara és fosca la qüestió, “d'on prendre les forces per lluitar contra l'autocràcia?”».
Siga o no la veritat, com resalta aquest magnífic menyspreu de la lluita contra la policia que demostra aquest admirador (en el sentit literal d'admirador) del moviment espontani! Es disposa a justificar la nostra incapacitat clandestina amb l'argument que el moviment espontani de masses no ens és important, a la pràctica, en la lluita contra la policia política!! Aquesta monstruosa conclusió ben pocs la subscriurien de totes totes: fins a aital grau la qüestió de les mancances de les nostres organitzacions revolucionàries s'han fet doloroses. Però si això no ho subscriu, per exemple, Martinov, és tan sols perquè no és capaç o no té el valor de dur el seu pensament fins al darrer extrem. De fet, que la tasca d'avançar davant les masses reivindicacions concretes que prometen resultats palpables, no demana una especial dedicació a la creació d'una organització forta, centralitzada i militant dels revolucionaris? Que aquesta «tasca» no la poden dur a terme també les masses que s'ocupen «de la lluita contra la policia política»? O més encara: que aquesta tasca no seria factible, si llevat d'uns pocs dirigents, no la realitzassen també aquells obrers (que en una gran majoria) són incapaços de «lluita contra la policia política»? Aquests obrers, gent corrent de les masses, són capaços de mostrar un munt d'energia i d'abnegació en vagues, en la lluita al carrer contra la policia i l'exèrcit, capaços (de fet els únics que poden) resoldre el resultat de tot el nostre moviment, però la lluita contra la policia política demana qualitats especials, demana revolucionaris professionals. I ens hauríem d'ocupar no tan sols que les masses «presenten» reivindicacions concretes, sinó també que les masses obreres «prendent» un nombre més i més gran d'aquests revolucionaris professionals. Arribam així a la qüestió de la relació entre l'organització de revolucionaris professionals i el moviment obrer pur. Pobrement reflectida en la literatura, aquesta qüestió ens ocupà a nosaltres, els «polítics», converses i controvèrsies amb els camarades que orbiten més o menys al voltant de l'«economisme». Cal aturar-se especialment ací. Però abans, acabam amb una nova citació que il·lustra les nostres posicions quant a la relació entre l'artesania i l'«economisme».
«El Grup d'Emancipació del Treball—escrivia N. N. a «la Resposta»—demana una lluita directa contra el govern, sense haver valorat on hi ha la força material d'aquesta lluita, sense haver assenyalat com aconseguir-la». I, després d'haver posat en cursiva els darrers mots, l'autor fa aquest esment al mot «com»: «Aquesta circumstància no es pot explicar per motius secrets ja que en el programa la qüestió no és el complot, sinó el moviment de masses. Les masses no poden moure's en secret. Que és possible una vaga secreta? Que és possible una manifestació i una reivindicació secreta?» («Vademecum», pàgina 59). L'autor s'hi ha apropat molt a aquesta «força material» (els organitzadors de vagues i manifestacions) i a les «formes» de lluita, però sembla igualment en un estat confús d'«admiració» del moviment de masses, és a dir, se'l mira com quelcom que ens lliura de l'activitat revolucionària, per comptes de quelcom que ens força a encoratjar i impulsar la nostra activitat revolucionària. És impossible una vaga secreta ja que els seus participants són persones que s'hi sumen directament. Però per les masses d'obrers russos aquesta vaga pot romandre (i en general roman) «secreta» ja que el govern té cura de tallar-hi qualsevol relació, té cura de fer impossible qualsevol difusió de les dades de la vaga. Ací ja cal especialment «una lluita contra la policia política», una lluita que no poden realitzar masses tan àmplies com les que participen en vagues. L'ofici demana «que gent dedicada professionalment a l'activitat revolucionària organitze aquesta lluita». L'organització d'aquesta lluita no es fa menys necessària perquè les masses s'impliquen espontàniament en el moviment. Al contrari això fa més necessària l'organització ja que els socialistes no realitzaríem les tasques directes davant les masses si no evitàssem que la policia fes secreta (i no secretament preparada) qualsevol vaga o manifestació. I ho aconseguirem a condició que el desvetllament espontani de les masses faça també sorgir d'entre elles un nombre creixentment superior de «revolucionaris professionals» (és a dir, si no ens ficam al cap d'aconsellar tot obrer a lligar-se a una sola qüestió).
c) L'organització dels obrers i l'organització dels revolucionaris.
Si el concepte de lluita política per un socialdemòcrata quede cobert amb el concepte de «lluita econòmica contra els propietaris i el govern», és quelcom natural d'esperar que el concepte d'«organització de revolucionaris» quede per ell més o menys cobert amb el concepte d'«organització d'obrers». I realment passa així, de forma que, en parlar d'organització, sembla que ens expressam literalment en llengües diferents. Ara em ve al cap, per exemple, una conversa amb un «economista» força convençut que no havia conegut abans. La conversa arribà al pamflet «Qui farà la revolució política?» i aviat ens féu la impressió que el seu defecte bàsic era ignorar la qüestió de l'organització. Ja ens afiguràvem haver arribat a un acord, però... la conversa avança, i sembla que parlam de quelcom diferent. El meu interlocutor acusa aquest autor d'ignorar els fons de vagues, les societat d'assistència mútua, etc., quan parl de l'organització de revolucionaris necessària per l'«assoliment» de la revolució política. I, una vegada s'evidencià aquest desacord, ja no record en general ésser d'acord amb cap qüestió de principi amb aquest «economista»!
En què consistia l'origen dels nostres desacords? Que els «economistes» constantment cauen de la socialdemocràcia al sindicalisme en les qüestions organitzatives, així com en les polítiques. La lluita política de la socialdemocràcia és molt més ampla i més complexa, que la lluita econòmica dels obrers contra els patrons i el govern. Precisament (i en conseqüència) l'organització del partit socialdemòcrata revolucionari hauria d'ésser d'una altra mena que l'organització dels obrers per aquesta lluita. L'organització dels obrers hauria d'ésser, en primer lloc, industrial; en segon, hauria d'ésser el més àmplia possible; en tercer lloc hauria d'ésser el menys secreta possible (parl, certament, d'ara en endavant, tan sols de la Rússia autocràtica). Al contrari, l'organització de revolucionaris hauria d'abastar primer que tot i principalment gent que fan una professió de l'activitat revolucionari (quan parl de l'organització de revolucionaris, em referesc a socialdemòcrates revolucionaris). Davant aquesta característica comuna dels membres d'aquesta organització, tota distinció entre obrers i intel·lectuals, per no parlar de les distincions d'ofici i professió, en totes dues categories, hauria d'esborrar-se. Aquesta organització caldria que no fos gaire àmplia i que fos el més secreta possible. Aturam-nos en aquesta triple distinció.
En el països amb llibertat política la distinció entre l'organització sindical i la política és completament clara, tan clara com la distinció entre els sindicats i la socialdemocràcia. Les relacions d'aquesta amb la primera varien inevitablement, és cert, en els diferents països d'acord amb les condicions històriques, legals, etc., poden ésser més o menys estretes, complexes, etc. (haurien d'ésser, des del nostre punt de mira, el més estretes i el menys complexes possibles), però no es pot parlar en els països lliures d'una identificació entre l'organització sindical i l'organització del partit socialdemòcrata. A Rússia l'opressió de l'autocràcia esborra, a primer cop d'ull, qualsevol distinció entre l'organització socialdemòcrata i el sindicat, ja que s'hi prohibeix qualsevol sindicat i qualsevol cercle, i perquè la principal manifestació i eina de la lluita econòmica dels obrers—la vaga—és considerada en general un crim (i de vegades fins i tot un crim polític!). Així, les nostres condicions, d'una banda, «impulsen» en gran mesura els obrers dedicats a la lluita econòmica a qüestions polítiques, i, d'altra banda, «impulsen» els socialdemòcrates a barrejar sindicalisme i socialdemocràcia (i els nostres Kric'evskij, Martinov i companya, que discuteixen sovint de la primera mena d'«impuls», no se n'adonen de la segona mena d'«impuls»). De fet, imaginau-vos gent que són absorbits en un 99% en la «lluita econòmica contra els patrons i el govern». Part d'ells mai, durant tot el curs de la llur activitat (4-6 mesos) mai no es trobaran amb la qüestió de la necessitat d'una organització més complexa dels revolucionaris; uns altres «s'hi trobaran» potser amb la força difosa literatura bernsteiniana amb la qual es convenceran de la importància especial del «curs ascendent de la lluita grisa corrent». Uns tercers, a la fi, prendran un gran interès, potser, en la seductora idea de mostra al món un nou exemple «de connexió estreta i orgànica amb la lluita proletària», una connexió amb el moviment sindical i socialdemocràtic. Com més tard entra un país a l'arena del capitalisme i en conseqüència, al moviment obrer—poden argumentar aquesta gent—més poden assumir els socialistes la participació en el moviment sindical i donar-hi suport, menys raó hi ha per l'existència de sindicats no-socialdemòcrates. Fins ara aquest raonament és força correcte, però el problema és que hi ha qui va més enllà i somnia en una completa fusió de la socialdemocràcia i el sindicalisme. Ara veurem en un exemple de «la Carta de la Unió de Lluita de St. Petersburg» de quina forma perjudicial aquests somnis es reflecteixen en els nostres plans organitzatius.
Les organitzacions obreres per la lluita econòmica haurien d'ésser organitzacions industrials. Tot obrer socialdemòcrata hauria de contribuir i treballar activament el màxim possible en aquestes organitzacions. És així. Però no va de cap manera amb els nostres interessos de demanar que els membres dels sindicats siguen tan sols socialdemòcrates: seria limitar l'abast de la nostra influència en les masses. Deixam que qualsevol obrer que entengue la necessitat d'associar-se per lluitar contra els patrons i el govern participe en el sindicat. L'objectiu dels sindicats seria inassolible, si no unissen tothom disposat a fer aquesta passa elemental de comprensió, si aquests sindicats no fossen organitzacions molt àmplies. I com més àmplies siguen aquestes organitzacions, més gran hi serà la nostra influència, una influència deguda no tan sols al desenvolupament «espontani» de la lluita econòmica, sinó també a una influència directa i conscient dels membres socialistes dels sindicats damunt els camarades. Però amb una estructura àmplia d'organització són impossibles els mètodes conspiratius (que demanen molta més preparació que la que cal per participar en la lluita econòmica). Com reconciliar aquesta contradicció entre la necessitat d'una estructura àmplia i d'un secret estricte? Com fer els sindicats el menys secrets possibles? Per aquest objectiu, en general, tan sol hi poden haver dues vies: o la legalització dels sindicats (en determinats països això precedí la legalització de les organitzacions polítiques i socialistes), o la preservació de l'organització secreta, però tan «lliure» i amorfa, lose com diuen els alemanys que el mètode conspiratiu es redueix a gairebé zero pel gruix dels membres.
La legalització de les associacions obreres no-socialistes i no-polítiques ja ha començat a Rússia, i no s'hi pot posar en dubte que cada passa feta pel nostre moviment obrer socialdemòcrata que creix ràpidament multiplicarà i encoratjarà les iniciatives per aquesta legalització—iniciatives que provenen principalment de partidaris de l'ordre vigent, però en part d'obrers i de la intel·lectualitat liberal. La bandera de la legalització ja l'onegen els Vasiljev i els Zubatov, s'han compromés a contribuir-hi els Ozerov i els Wormse, i entre els obrers hi ha ja seguidors de la nova corrent. I per tant nosaltres hem de considerar aquesta corrent. Com considerar-la és una qüestió on amb prou feines poden haver-hi dues opinions entre els socialdemòcrates. Som contínuament obligats a denunciar qualsevol participació dels Zubatov i dels Vasiljev, gendarmes i sacerdots d'aquesta corrent i explicar a l'obrer les veritables intencions d'aquests participants. Som obligats a denunciar qualsevol senyal conciliador i «harmoniós» que se sente en els discursos dels representants liberals en les assemblees legals d'obrers, independentment de si prenen aquesta nota en virtut d'una convicció sincera de la necessitat d'una cooperació pacífica de classes o d'un desig de quedar bé amb el poder o, en darrer terme, d'una estretor de mires. Nosaltres, a la fi, tenim l'obligació d'advertir els obrers contra aquesta trampa que els hi ha posat la policia, que cerca de «dur sovint gent» a aquestes reunions obertes i en les societats legals, per tal d'emprar les organitzacions legals per introduir provocadors en les il·legals.
Però fer tot això no vol dir de cap manera oblidar que eventualment la legalització del moviment obrer ens beneficiarà a nosaltres, no als Zubatov. Al contrari serà precisament la nostra campanya de denúncies la que ens permetrà destriar el gra de la palla. El gra és atreure l'atenció de les capes més àmplies i més endarrerides dels treballadors a les qüestions socials i polítiques i alliberar-nos nosaltres, els revolucionaris, de funcions que en essència són legals (distribució de llibres legals, assistència mútua, etc.), el desenvolupament de les quals ens donarà un material creixentment més gran d'agitació. En aquest sentit podem i hem de dir als Zubatov i Ozerov: esforçau-vos, senyors, esforçau-vos! Quan li posau a l'obrer trampa (en el sentit de provocació directa o en el sentit de desmoralització «sincera» dels obrera o «estruvisme») ja tindrem cura de denunciar-vos. Quan feu una passa vàlida cap endavant, fins i tot en la forma de «tímida ziga-zaga», parlarem d'un passa endavant: feu-nos el favor! L'unica passa endavant vàlida, per petita que siga, és l'ampliació de l'espai obert pels obrers. Qualsevol expansió en aquest sentit serà en benefici nostre i accelerarà l'aparició de societats legals on no seran els provocadors qui cacen socialistes, sinó els propis socialistes que caçaran partidaris. En un mot la nostra tasca és ara lluitar contra la palla. No és la nostra tasca fer crèixer gra en tests. En treure la palla fem més fàcil la germinació del gra. I mentre els Afanasi Ivanovic' i les Pulkheria Ivanovna es dediquen als llurs tests, hauríem de preparar la falç no tan sols per tallar la palla d'avui, sinó per recollir el gra de demà.
Així, mitjançant la legalització no podem resoldre el problema de crear una organització sindical el menys secreta i el més àmplia possible (però ens faria molt contents que els Zubatov i els Ozerov ens obrissen ni que fos una oportunitat parcial per aquesta via, i per això mateix els hi hem de fer guerra amb tot el vigor possible!). Hi ha encara espai per les organitzacions sindicals secretes, i hauríem de donar-hi tot l'ajut als obrers que ja hi han entrat (com sabem del cert) en aquesta via. Les organitzacions sindicals no tan sols poder fornir un enorme benefici laboral i una consolidació de la lluita econòmica sinó que també comencen a ésser un ajut força important per a l'agitació política i l'organització revolucionària. Per assolir aquest resultat, per dirigir el neixent moviment sindical per la via desitjada per la socialdemocràcia, cal clarament primer que tot entendre l'absurditat del pla d'organització que han produït durant gairebé cinc anys els «economistes» de Petersburg. El pla es presenta així en «la Carta dels Fons Obrers» del juliol del 1897 («Listok Rabotnika» n. 9-10, pàgina 46, pres del n. 1 de «Raboc'aa M'sl'»), així com a «la Carta de l'Organització Sindical» de l'octubre del 1900 (full especial imprés a St. Petersburg i esmentat al n. 1 d'«Iskra»). El defecte bàsic d'aquestes dues cartes és la detallada presentació d'una organització obrera àmplia i barrejada amb l'organització dels revolucionaris. Prenguem la segona carta, ja més desenvolupada. El cos d'aquesta consisteix en cinquanta-dos paràgrafs: 23 paràgrafs presenten l'estructura, la forma de funcionament i els límits del paper dels «cercles obrers», disposats a cada fàbrica («no més de 10 persones») i que elegeixen «els grups centrals (de fàbrica)». El «grup central»—diu el paràgraf 2—«té cura de tot allò que s'esdevé a la seua fàbrica o taller, i en realitza una crònica de fets». «El grup central ofereix mensualment un report a tots els subscriptors de la situació del departament financer» (paràgraf 17), etc. S'hi dediquen 10 paràgrafs a «l'organització regional» i 19 a l'extremadament complexa connexió entre el «comitè de l'organització obrera» i el «comitè de la Unió de Lluita de SPB» (elegits per cada àrea i pels «grups executius»—«grups de propagandistes, per les relacions amb les províncies, per les relacions amb l'exterior, per la gestió dels magatzems, publicacions, fons»).
La socialdemocràcia = «grups executius» en relació a la lluita econòmica dels obrers! Fóra difícil de demostrar amb major claredat com la idea dels «economistes» es desvia de la socialdemocràcia cap al sindicalisme i com els hi és d'aliena qualsevol concepció on el socialdemòcrata s'ocupa primer que tot de l'organització dels revolucionaris, capaç de guiar tota la lluita emancipadora del proletariat. Parlar de «l'emancipació política de la classe obrera», de la lluita contra «l'arbitrarisme imperial» i escriure aquestes cartes organitzatives suposa no tindre cap concepte exacte de les tasques polítiques actuals de la socialdemocràcia. En cap ni un dels cinquanta paràgrafs no s'hi troba ni un bri de comprensió que cal la propaganda política més àmplia entre les masses, una clarificació de tots els aspectes de l'absolutisme rus i dels trets específics de les diferents classes socials de Rússia. I ja no tan sols per objectius polítics, sinó també pels sindicals, són inútils aquestes cartes ja que requereixen una organització sectorial de la qual enlloc no se'n diu res.
Però potser no hi ha res més característicament sorprenent en tot aquest «sistema» que provar de connectar cada fàbrica aïllada amb un «comitè» mitjançant una cadena contínua de petits dirigents uniformes i gairebé ridículs i amb un sistema d'elecció de tres nivells. Atrapada en la visió estreta de l'«economisme» la idea es perd ací en detalls per posar segell un vermell rere un altre. A la pràctica, certament, tres quarts de tots aquests paràgrafs no s'aplicaran mai, però pels gendarmes una organització «secreta» així amb el grup central a cada fàbrica facilita la realització de cops extremadament amplis. Els camarades polonesos han passat per aquesta fase quan tots n'eren cofois de l'àmplia base dels fons obrers, però aviat abandonaren aquesta idea, en adonar-se que tan sols lliurava una collita abundant als gendarmes. Si volem organitzacions obreres àmplies i no volem àmplies caigudes, no volem plaure als gendarmes, hauríem d'aspirar a que aquestes organitzacions no es deixen tancades. Però com podrien funcionar aleshores? Vejam aquestes funcions: «... Observar tot allò que passa en la fàbrica i realitzar-ne una crònica d'esdeveniments» (pàragraf 2 de la Carta). Realment és de totes totes necessària una estructura? Realment no es podria fer millor mitjançant la correspondència amb publicacions il·legals sense formar per aquest objectiu grups especials? «... Supervisar la lluita dels obrers per la millora de la llur situació a la fàbrica» (pàragraf 3 de la Carta). Això de nou no requereix cap estructura. Les reivindicacions que volen presentar els obrers les pot esbrinar qualsevol agitador amb un mínim grau de receptivitat a través de simples converses, i en haver-los esbrinat, s'ho farà transferir-les a una organització restringida, i no àmplia, de revolucionaris que redacten el full adient. «... Organitzar fons... amb un pagament de 2 copecs per ruble» (pàragraf 9)—i després presentar a tothom mensualment un report del fons (paràgraf 17), expulsar els membres que no paguen (paràgraf 10), etc., que per la policia és directament un paradís car no hi ha res més fàcil que penetrar en tota aquesta conspiració del «fons central de la fàbrica», confiscar els diners i eliminar la millor gent. No seria més fàcil començar amb cupons d'un o de dos copecs que duguen el segell oficial d'una organització ben coneguda (molt restringida i molt secreta), o sense cupons fer col·lectes, difondre-les per la premsa il·legal amb una clau determinada? S'assoliria el mateix objectiu i els gendarmes ho tindrien cent vegades més difícil per copsar-ho.
Podria continuar amb aquesta anàlisi provisional de la carta, però crec que ja n'he parlat prou. Un nucli petit i ben entrelligat dels obrers més fiables, preparats i endurits que tinguen gent de confiança en les àrees principals i connectats, mitjançant totes les regles de la conspiració, amb l'organització dels revolucionaris, bé pot executar, amb el més ampli ajut de les masses i sense registrar-se, totes les funcions que pertoquen a l'organització sindical i a banda d'executar-les tal com és desitjable per la socialdemocràcia. Tan sols d'aquesta forma és també possible d'arribar a la consolidació i al desenvolupament, malgrat tots els gendarmes, del moviment sindical socialdemòcrata.
Se m'objectarà: l'organització que és fluixa fins al punt de no arribar a tancar-se, en la qual ni tan sols els membres són clarament registrats, no pot rebre el nom d'organització.—Potser. No m'importa el nom. Però per damunt de tot, aquesta «organització sense membres» constituirà i fornirà des d'un bon començament una forta connexió entre els nostres futurs sindicats i el socialisme. I qui vulga l'organització àmplia dels obrers amb eleccions, reports, sufragis universals i tota la pesca sota l'autocràcia és simplement un utòpic incorregible.
L'ensenyament d'això és simple: si començam amb una forta afirmació de l'organització forta dels revolucionaris podem fornir estabilitat al moviment en general per dur a terme tant els objectius socialdemòcrates com els realment sindicals. Si començam amb una organització més ostensible i «accessible» a les masses (però que a la pràctica és més accessible als gendarmes i fa més accessibles els revolucionaris a la policia) no aconseguirem cap objectiu, no ens lliurarem tampoc de la nostra artesania, romandrem amb un etern esmicolament i tan sols farem que sindicats com els de Zubatov i d'Ozerov siguen més accessibles a les masses.
En quines funcions hauria de consistir aquesta organització de revolucionaris fet i fet?—D'això ens ocuparem ara en detall. Però abans de res analitzam un nou raonament típic del nostre terrorista que dit siga de pas el fa (trist destí!) veí immediat de l'«economista». En la revista obrera «Svoboda» (n. 1) hi ha un article «Organització» on l'autor vol defensar els seus amics, els «economistes» obrers d'Ivanovo-Voznesensk. Escriu:
«És dolent—escriu—que les masses siguen callades, inconscients, que el moviment no sorgesca des de baix. Mirau: els estudiants d'una ciutat universitària marxen per festes o per l'estiu cap a casa—i el moviment obrer s'atura. Que pot ésser una força real un moviment obrer impulsat des de fora? De cap manera... Encara no ha aprés a caminar dret, encara s'arrossega. I així en tot: els estudiants s'han anat—aturada; han agafat els més capaços d'ells—la llet es talla; han arrestat el «comitè»—tot resta en calma fins haver-ne un de nou; i no sé sap encara com serà—potser serà del tot diferent a l'anterior: aquell deia allò, i aquest dirà el contrari. La connexió entre l'ahir i el demà es perd, l'experiència del passat no aprofita pel futur. I tot plegat perquè no hi ha arrels profundes, en la gent, en un centenar de ximples, i no en una desena de savis. A deu sempre se'ls pot agafar d'un cop, però, quan l'organització arriba a la gent, tot prové de la gent, i l'esforç de ningú és capaç d'arruinar la causa» (p. 63).
Els fets es descriuen fidelment. Una descripció de la nostra artesania gens dolenta. Però les conclusions són pròpies de «Raboc'aa M's'l» i de la seua manca de seny i de tacte polític. Demostra la manca de seny de l'autor, que barreja una qüestió filosòfica i socio-històrica quant a les «arrels profundes» del moviment amb la qüestió tècnica-organitzativa de quina és la millor lluita contra els gendarmes. Demostra la manca de tacte polític en demanar per comptes de bons dirigents en el lloc dels mals dirigents, demanar «masses» en el lloc dels dirigents en general. És el mateix intent que retornar-nos tant en l'aspecte organitzatiu com en l'aspecte polític a la idea de substituir el terror excitatiu per la propaganda política. Jo, de fet, començ a sentir un embarras de richesses, i no sé per on encetar l'anàlisi que ens ofereix «Svoboda». Provaré de començar, com a presentació, amb un exemple. Prenguem els alemanys. Esper que no començareu a negar que entre ells l'organització arriba a les masses, que tot prové de les masses, que el moviment obrer ha aprés a anar dempeus? I mentre, aquests milions són capaços d'apreciar uns «deu» dirigents polítics experimentats, per la forma que s'hi adhereix! En el parlament ha passat més d'una vegada que els diputats dels partits socialistes han atacat els socialistes: «quins bons demòcrates! Tan sols de paraula el vostre moviment és obrer, que a la pràctica actua com tota la resta de colles de dirigents, tots els mateixos Bebel, tots els mateixos Liebknecht, d'any en any, de dècada en dècada. Sí, els vostres suposats delegats electes dels obrers són més constants que els funcionaris nomenats per l'emperador!». Però els alemanys tan sols reben amb un somriure de menyspreu aquests intents demagògics d'oposar els «dirigents» a les «masses», de fer sorgir instints roïns i vans en els primers, de prendre al moviment la seua constància i la seua estabilitat mitjançant l'afebliment de la confiança de les masses en «deu homes intel·ligents». Entre els alemanys el pensament polític ja és prou avançat, han acumulat una experiència política prou gran com per entendre que sense «deu» homes de talent (i els homes de talent no neixen a centenars), experimentats, professionalment formats en una gran escola de dirigents ensinistras en perfecta sintonia entre ells, és impossible la lluita de qualsevol classe en una societat moderna. Els alemanys també han tingut demagogs en l'entorn que han lloat els «centenars de persones senzilles» contra els «deu homes intel·ligents» que controlen amb «mà de ferro» les masses, i (com Most i Hasselman) els han acusat d'una actuació «revolucionària» sense escrúpols i han sembrat malfiança envers els ferms i experimentats dirigents. I tan sols degut a una lluita continuada i incansable contra tots els elements demagògics de dins el socialisme ha crescut i s'ha enfortit el socialisme alemany. I els nostres savis en un període de crisi completa de la socialdemocràcia per dirigir les masses que es desvetllen espontàniament no semblen uns dirigents prou preparats, avançats i ensinistrats, i profesitzen amb la saviesa dels bojos: «És dolent que el moviment no vinga des de baix»!—«No cal cap comitè d'estudiants, és inestable»—cosa completament certa. Però d'això la conclusió és que el comitè de revolucionaris professionals és necessari, i tant se val, si l'estudiant o l'obrer aconsegueix d'arribar a ésser un revolucionari professional. I vosaltres jutjau que no s'ha d'impulsar el moviment obrer des del partit! Per innocència política tampoc no us adonau que feu el joc als nostres «economistes» i a la nostra artesania. On s'expressa, em deman, «l'impuls dels nostres obrers pels nostres estudiants? Tan sols en el fet que l'estudiant du a l'obrer els fragments de coneixement polític que té, les beceroles d'idees socialistes a les quals ha arribat (ja que l'aliment intel·lectual principal de l'estudiant modern—el marxisme legal—no pot donar res més que les beceroles, més que fragments). «Des del partit» mai no hi ha hagut prou empenta i, al contrari, enlloc no ha sigut més poc lleial i sense escrúpols que en el nostre moviment ja que sempre ens hem cuit massa sovint en el nostre propi suc, hem admirat massa l'elemental «lluita econòmica dels obrers contra els patrons i el govern». Els revolucionaris professionals ens hem de dedicar cent vegades més a «empènyer» i ens hi dedicarem. Però quan triau una frase tan mesquina com «empènyer des del partit» que inevitablement provoca en l'obrer (si més no, en l'obrer tan poc desenvolupat com vosaltres) una malfiança envers qui li aporta des del partit un coneixement polític i una experiència revolucionària, li provoca una tendència instintiva a refusar tota aquesta gent—apareixeu com demagogs, i els demagogs són els pitjors enemics de la classe obrera.
Sí, sí! No us afanyau a queixar-vos per les meues «maneres poc amistoses» de polemista! No pens en dubtar de la nitidesa de les vostres intencions, com ja he dit, aquests demagogs poden sorgir en virtut d'una simple innocència política. Però he demostrat que heu davallat cap a la demagògia. I mai no em cansaré de repetir que els demagogs són els pitjors enemics de la classe obrera. Els pitjors precisament perquè infundeixen instints roins en les masses, perquè l'obrer poc desenvolupat no pot distingir aquests enemics i de vegades els tracta sincerament com a amics. Els pitjors—perquè durant el desordre i la vacil·lació, en el període on encara pren forma el nostre moviment, res no es presenta més fàcil que arrossegar demagògicament les masses que aleshores tan sols les proves més amargues les poden convèncer del seu error. És per això que la consigna del moment per una socialdemòcracia russa hauria d'ésser una lluita decidida contra el fet que «Svoboda» caigue en la demagògia i contra la caiguda en la demagògia de «Raboc'ee Delo» (de la qual parlarem detalladament a sota).
«Deu homes intel·ligents són més fàcils d'agafar, que cent de ximples». Aquesta magnífica veritat (per la qual els cent ximples us aplaudiran sempre) sembla axiomàtica tan sols perquè durant el curs del vostre raonament heu saltat d'una qüestió a l'altra. Heu començat a parlar i continuau a parlar d'agafar «comitès», d'agafar «organització», i ara passau a la qüestió de «desarrelar» un moviment «profund». Certament que el nostre moviment és imperceptible tan sols perquè té centenars i milers d'arrels profundes, però la qüestió no va per ací. Com que som «profundament arrelats» no ens poden «agafar» ara, malgrat tota la nostra artesania, però, amb tot, tots ens queixam i ens hauríem de queixar de què agafen «organitzacions» i destruesquen tota continuïtat del moviment. Però com que passau a la qüestió d'agafar organitzacions i continuau amb la vostra opinió, us diré que no és més difícil agafar deu homes intel·ligents que cent de ximples. I defensaré aquesta posició encara que em presentau a les masses com a «antidemòcrata», etc. Per «homes intel·ligents» des del punt de mira organitzatiu cal que entenguem que, com sempre, em referesc als revolucionaris professionals, tan si surten dels estudiants com dels obrers. I afirm: 1) que qualsevol moviment revolucionari no pot ésser fort si l'organització de dirigents no és constant i manté la continuïtat; 2) que com més àmplies siguen les masses que entren espontàniament en la lluita, que formen la base del moviment i hi participen, més urgent és la necessitat d'aquesta organització i més forta ha d'ésser (ja que és més fàcil per qualsevol demagog d'arrossegar els estrats poc desenvolupats de les masses); 3) que aital organització hauria de consistir principalment de persones professionalment dedicades a l'activitat revolucionària; 4) que en un país autocràtic, com més limitam l'estructura als membres d'aital organització que hi participen com a professionals de l'activitat revolucionària i que han rebut una preparació vocacional en l'art de la lluita contra la policia política, serà més difícil «d'agafar» l'organització, i 5) que aleshores el nombre de persones tant de classe obrera com d'altres classes socials que tindran una oportunitat de participar en el moviment serà més gran i més actiu serà el llur treball.
Oferesc als nostres «economistes», als terroristes i als «economistes-terroristes» de negar aquestes «proposicions» de les quals m'aturaré ara en les dues darreres. La qüestió de la facilitat d'agafar «deu homes intel·ligents» o «cent de ximples» es redueix a la qüestió analitzada abans de si és possible tindre una organització de masses quan el manteniment d'una confidencialitat estricta és essencial. Mai no podem donar a una organització de masses el grau de secret sense el qual no es pot realitzar una lluita persistent i contínua contra el govern. Concentrar totes les funcions secretes en mans d'un nombre tan petit de revolucionaris professionals, no vol dir que aquests «pensen per tothom», que les masses no prenguen una participació activa en el moviment. Al contrari, aquests revolucionaris professionals creixeran en nombre a partir de les masses, per les masses sabran aleshores que no hi ha prou amb aplegar diversos estudiants i obrers per realitzar una lluita econòmica, per fer un «comitè», sinó que calen anys per esdevindre un revolucionari professional, i les masses «pensaran» no tan sols artesanalment, sinó ja industrialment. La centralització de les funcions secretes de l'organització no significa de cap manera la centralització de totes les funcions del moviment. La participació activa d'àmplies masses en la premsa il·legal no disminuirà, sinó que augmentarà, ja que «deu» revolucionaris professionals centralitzen les funcions secretes d'aquesta. I tan sols així aconseguirem que la lectura de la premsa il·legal, la col·laboració amb ella, fins i tot en part la seua distribució deixaran d'ésser tasques secretes ja que la policia aviat s'adonarà de la impossibilitat d'una censura judicial i administrativa contra cada còpia de publicacions escampades a milers. Això val no tan sols per la premsa, sinó per totes les funcions del moviment, fins i tot les manifestacions. La més activa i àmplia participació en elles de les masses no tan sols no pateix sinó que, al contrari, guanyarà amb el fet que els «deu» experimentats professionals—no pas menys preparats que la nostra policia—centralitzen tots els aspectes secrets d'un afer, l'elaboració de pamflets, el desenvolupament d'esborranys de plans, la distribució de grups de dirigents per cada àrea de la ciutat, per cada barri obrer, per cada institució educativa, etc. (Sé que hi haurà qui m'objectarà l'«antidemocratisme» de les meues idees, però ja respondré aquesta objecció absolutament estúpida amb detall a sota). La centralització de la majoria de les funcions secretes per l'organització dels revolucionaris no afeblirà, sinó que més aviat enriquirà la força i l'abast de l'activitat de tota la massa d'altres organitzacions destinades al públic general i en conseqüència menys elaborades i no tant secretes: sindicats de treballadors, cercles obrers d'autoaprenentatge i de lectura de literatura il·legal i socialista, i també cercles democràtics d'altres capes de la població, etcètera. Aitals cercles, sindicats i organitzacions són necessàriament amplis en nombre, amb funcions diferenciades, però és ridícul i perillós barrejar-los amb l'organització dels revolucionaris, esborrar-ne la separació, fer encara més confús el reconeixement del fet que cal gent especialment dedicada a l'activitat socialdemòcrata al «servei» del moviment de masses, i que aquesta gent ha de desenvolupar-se amb paciència i persistència en revolucionaris professionals.
Sí, aquesta consciència s'ha esborrat força. El nostre pecat fonamental de caire organitzatiu és haver fet, amb la nostra artesania, que el prestigi del revolucionari haja caigut a Rússia. Fluix i vacil·lant en qüestions teòriques, amb una visió estreta, que cerca en l'espontaneïtat de les masses la justificació del seu endarreriment, més similars al secretari sindical, que a un tribú del poble, gens capaç de presentar un pla ampli i coratjós que inspire respecte als adversaris, poc experimentat i llençat en l'art professional—en la lluita contra la política política—perdó, no és cap cap revolucionari, sinó un pobre artesà.
Cap obrer actiu no s'ofendrà per aquestes dures paraules, ja que pel que fa a la manca de preparació, l'atribuesc primer que tot a mi mateix. Treballava en un cercle dedicat a qüestions ben àmplies i universals—i tots els membres d'aquest cercle, patíem per la consciència de fer d'artesans en un moment històric on hauria sigut possible dir, estrafent la dita: donau-nos una organització de revolucionaris i capgirarem Rússia! I com més record el sentiment coent de culpa que experimentava, més forts són els meus sentiments envers els pseudo-socialdemòcrates que prediquen el «deshonor de la dignitat revolucionària», que no entenen que la nostra tasca no és defensar la degradació del revolucionari en artesà, sinó elevar l'artesà a revolucionari.
d) L'àmbit del treball organitzatiu
Hem sentit que B. V. ens parla de «la manca de forces revolucionàries adients per l'acció se sent no tan sols a St. Petersburg, sinó a tot Rússia». Difícilment ningú discutirà aquest fet. Però la qüestió és, com s'explica això. B. V. escriu:
«No ens esforçarem en esbrinar les raons històriques d'aquest fenomen; tan sols direm que una societat desmoralitzada per una llarga reacció política i aïllada per canvis econòmics deixa un nombre molt petit de persones adients per la feina revolucionària; que la classe obrera produeix obrers revolucionaris que fins a cert punt reforcen la base de les organitzacions clandestines, però que el nombre d'aquests revolucionaris és insuficient per satisfer les exigències de l'època. Com que l'obrer dedica a la fàbrica més de 11 hores es troba en una situació on tan sols pot executar funcions d'agitació; la propaganda i l'organització, el lliurament i la reproducció de literatura il·legal, la publicació de pamflets, etc., recau necessàriament en una força extremadament petita d'intel·lectuals» («R. Delo», n. 6, pàgines 38-39).
En molts punts dissentim de l'opinió de B. V. i especialment dels mots que hem assenyalat, que demostren clarament que tot i conscient de la nostra artesania (com qualsevol petit pensador pràctic), B. V. no és capaç, degut a la seua càrrega d'«economisme», de troba l'eixida d'aquesta situació intolerable. No, la societat produeix moltes persones adients per la «causa», però no som capaços d'utilitzar-les totes. La situació crítica i de transició del nostre moviment en aquest sentit es pot formular en una paraula: no hi ha gent, i n'hi ha massa. N'hi ha massa perquè més i més capaç de la societat esdevenen classe obrera, que any rere any, es més i més insatisfeta, tendeix més a protestar, que es disposen a contribuir en allò que puguen a la lluita contra l'absolutisme, la insuportabilitat del qual, per bé que no del tot reconeguda, se sent més fortament entre masses populars creixents. I alhora no tenim gent, perquè no tenim dirigents, no tenim dirigents polítics, no hi ha organitzadors amb talent capaços de tractar amb les masses i alhora de fer una feina contínua i harmoniosa que aprofite totes les forces, fins i tot les més insignificants. «El creixement i el desenvolupament de les organitzacions revolucionàries» depén no tan sols del creixement del moviment obrer, cosa que reconeix B. V., sinó també del creixement del moviment democràtic general en totes les capes de la població. (Amb tot, ara, probablement, B. V. ho reconeixeria també com a afegit seu). L'àmbit del treball revolucionari és massa restringit en relació a l'àmplia base espontània del moviment, massa pressionat a la baixa per la dolenta teoria de la «lluita econòmica contra els propietaris i el govern». I de mentre ara no tan sols els propagandistes polítics, sinó també els organitzadors socialdemòcrates haurien «de dirigir-se a totes les classes de la població». I amb prou feines hi haurà cap pràctic que dubte que els socialdemòcrates poden repartir les mil funcions especialitzades del treball organitzatiu entre representants diferents de les classes més diverses. La manca d'especialització és una de les més grans mancances de la nostra tècnica, de la qual tan amargament es queixa i amb raó B. V. Com més finament se separen les «operacions» en la causa comuna, més possible serà trobar persones capaces de realitzar aquestes operacions (i gent que és completament incapaç en la majoria de casos d'esdevindre revolucionaris professionals), i més difícil serà per la policia d'«agafar» tots aquests «obrers especialitzats», més difícil li serà de capturar una persona que fa qualsevol detall del «negoci», més difícil de fer d'això un cas que justifique la despesa a càrrec dels fons de «seguretat». I pel que fa al nombre de gent disposada a ajudar-nos, ja hem assenyalat en el capítol anterior l'enorme canvi que ha tingut lloc en aquest sentit en els darrers cinc anys. Però, d'altra banda, per tal d'aplegar totes aquestes petites fraccions, i no disgregar el moviment mentre disgregam les funcions del moviment, i per inspirar a l'executor d'aquestes petites funcions aquella convicció en la necessitat de la seua feina sense la qual mai no treballaria, cal una forta organització de revolucionaris experimentats. En aquesta mena d'organització la confiança en el partit es reforçarà i es generalitzarà com més secreta siga, i en la guerra, com sabeu, el més important no és tan sols aconseguir la convicció en les pròpies forces, sinó també en l'enemic i en tots els elements neutrals; la neutralitat amistosa de vegades pot resoldre la situació. En una organització vàlida amb una ferma base teòrica i amb un òrgan socialdemòcrata, no hi haurà cap raó per témer que el moviment siga desviat pels nombrosos elements «aliens» que s'hi impliquen (tot el contrari d'ara, amb l'artesania actual, on podem observar quants socialdemòcrates es passen a la línia del «Credo» i esdevenen socialdemòcrata tan sols en la llur imaginació). En un mot, l'especialització necessàriament suposa centralització i, al seu torn, l'exigeix.
Però el propi B. V. que ha dibuixat de forma tan perfecta la necessitat de l'especialització, no la valora prou, en la nostra opinió, en la segona part del citat raonament. El nombre de revolucionaris d'extracció obrera és insuficient, diu. Això és completament cert, i a banda emfasitzam que «la valuosa remarca d'un observador atent» confirma força la nostra visió de les raons de la crisi actual de la socialdemocràtica i, en conseqüència, dels mitjans per sanar-la. No tan sols els revolucionaris en general.....
[En procés de traducció]