LENIN

UN PAS ENDAVANT, DOS PASSOS ENRERE

(Una crisi en el nostre partit)

1904



d) Dissolució del Grup «Iuzhni Rabotxi»

Potser podrà semblar obra de la casualitat la forma en què es van dividir els delegats en el problema del Comitè d’Organització. Però tal opinió seria errònia, i per a eliminar-la, ens apartarem de l’ordre cronològic i examinarem de seguida un incident que, to i que es va produir en finalitzar el Congrés, està íntimament relacionat amb el que acabem d’exposar. Es tracta de la dissolució del grup “Iuzhni Rabotxi”. En contra de les tendències d’Iskra en matèria d’organització (plena cohesió de les forces del partit i eliminació del caos que les fragmentava) es van alçar en aquest cas els interessos d’un dels grups, el treball del qual era útil mentre faltava un vertader partit, però es va fer superflu en organitzar-se el treball d’una manera centralitzada. En funció dels interessos d’un cercle, el grup “Iuzhni Rabotxi”, amb no menys dret que la vella Iskra, podia pretendre que es mantingués la “continuïtat” i la seua inviolabilitat. En funció dels interessos del partit, aquest grup havia de sotmetre’s al trasllat de les seues forces “a les corresponents organitzacions del partit” (p. 313, final de la resolució adoptada pel Congrés). Des del punt de vista dels interessos de cercle i de la mentalitat petit burgesa, no podia menys de semblar “delicada” (expressió del camarada Rúsov i del camarada Deutsch) la dissolució d’un grup útil, que tenia tan poques ganes de dissoldre’s com la vella redacció d’Iskra. Des del punt de vista dels interessos del partit, era imprescindible la dissolució, “la dilució” (expressió de Gúsiev) en el partit. El grup “Iuzhni Rabotxi” va declarar francament que “no considerava necessari” declarar-se dissolt i exigia que “el Congrés expressés la seua opinió en forma categòrica”, i a més, “immediatament: sí o no”. El grup “Iuzhni Rabotxi” invocava la mateixa “continuïtat” a la que havia apel·lat la vella redacció d’Iskra... després de la seua dissolució! “Encara que tots nosaltres, presos cada un individualment, constituïm un partit únic [va dir el camarada Iegórov], aquest partit es compon, no obstant això, de tota una sèrie d’organitzacions que cal tenir en compte com a magnituds històriques... Si una d’aquestes organitzacions no perjudica el Partit, no hi ha motiu per a dissoldre-la”.


D’aquesta manera, es plantejava de forma completament definida una important qüestió de principi, i tots els iskristes (mentre no van sortir a primer pla els interessos dels seus propis cercles) es van alçar decidits contra els elements vacil·lants (els bundistes i dos de Rabòtxeie Dielo no estaven ja llavors al Congrés; indubtablement, s’haurien declarat decidits partidaris de “tenir en compte les magnituds històriques”). La votació va donar 31 vots a favor, cinc en contra i cinc abstencions (quatre membres del grup “Iuzhni Rabotxi” i probablement Bielov, si es jutja per les seues anteriors declaracions, p. 308). El grup de deu vots, contundentment oposat al pla d’organització conseqüent propugnat per Iskra i partidaris dels cercles contra l’esperit de partit, es dibuixa amb tota precisió. En els debats, els iskristes plantegen aquesta qüestió precisament des del punt de vista dels principis (vegeu el discurs de Langue, p. 315), declarant-se en contra dels mètodes primitius de treball i de la dispersió, negant-se a tenir en compte les “simpaties” d’algunes organitzacions i dient francament que “s’hauria aconseguit abans la unificació del partit i el triomf dels principis programàtics que ací hem sancionat, si els camarades del grup “Iuzhni Rabotxi” s’haguessen atingut abans, fa un o dos anys, a un punt de vista més d’acord amb els principis”. En el mateix sentit parlen Orlov, Gúsiev, Liádov, Muraviov, Rúsov, Pavlòvitx, Gliébov i Gorin. No sols no es van alçar els iskristes de la “minoria” contra aquestes al·lusions concretes, que repetidament es van fer al Congrés, a la política i la “línia” del grup “Iuzhni Rabotxi”, de Makhov i altres, sense principis, no sols no van fer cap reserva a aquest respecte, sinó que, al contrari, per boca de Deutsch, s’hi van unir decididament, censurant el “caos” i aplaudint que “plantegés francament la qüestió” (p. 315) el mateix camarada Rúsov, que en aquella mateixa sessió va tenir (quin horror!) la gosadia de “plantejar francament també” el problema de la vella redacció al terreny purament de partit (p. 325).


En el grup “Iuzhni Rabotxi” l’assumpte de la seua dissolució va produir una indignació terrible, de la que trobem empremtes també en les actes (no ha d’oblidar-se que les actes no subministren més que un pàl·lid reflex dels debats, perquè en compte de discursos complets no contenen més que extractes i resums molt abreujats). El camarada Iegórov va qualificar fins i tot de “mentida” el simple esment del grup “Rabòtxaia Misl” junt amb el grup “Iuzhni Rabotxi”, exemple característic de l’actitud que predominava al Congrés respecte a l’economicisme conseqüent. Fins i tot molt després, en la 37 sessió, Iegórov parla de la dissolució de “Iuzhni Rabotxi” amb profunda irritació (p. 356), demanant que es faça constar en l’acta que, quan es va tractar d’aquest grup, no es va preguntar als seus membres sobre els mitjans per a les edicions, ni sobre el control de l’Òrgan central i del Comitè Central. Durant la discussió sobre el grup “Iuzhni Rabotxi”, el camarada Popov al·ludeix a la compacta majoria que va semblar decidir per endavant la qüestió sobre aqueix grup. “Ara [diu (p. 316)], després dels discursos dels camarades Gúsiev i Orlov, tot està clar”. El sentit d’aquestes paraules és indubtable: ara, després que els iskristes han expressat la seua opinió i han proposat una resolució, tot és clar, és a dir, està clar que el grup “Iuzhni Rabotxi” serà dissolt contra la seua voluntat. El mateix representant del grup “Iuzhni Rabotxi” separa ací els iskristes (i, a més, a iskristes com ara Gúsiev i Orlov) dels seus partidaris, considerant que representen “línies” diferents de política d’organització. I quan l’actual Iskra presenta al grup “Iuzhni Rabotxi” (i també probablement a Makhov?) com “iskristes típics”, açò no fa sinó provar de forma patent un oblit dels esdeveniments més importants (des del punt de vista d’aquest grup) succeïts al Congrés i, per part de la nova redacció, un desig d’esborrar les empremtes perquè no es veja amb quina classe d’elements es va formar l’anomenada “minoria”.


És de doldre que hom no haja plantejat al Congrés el problema d’un òrgan popular. Tots els iskristes van tractar amb extraordinari interès d’aquest problema tant abans del Congrés, com durant el mateix, fora de les sessions, coincidint que no seria gens raonable iniciar l’edició de semblant òrgan o donar aquest caràcter a un dels ja existents en el moment actual de la vida del nostre partit. Els antiiskristes, al Congrés, es van manifestar en sentit contrari, el mateix que el grup “Iuzhni Rabotxi” en el seu informe, i només la casualitat o el no haver volgut plantejar una qüestió “desesperançada” poden explicar que no es presentés la corresponent resolució amb deu signatures al peu.