(Una crisi en el nostre partit)
1904
j) Víctimes innocents d’una falsa acusació d’oportunisme
Abans de passar als debats que van seguir sobre els estatuts, cal, per a explicar la nostra divergència en el problema de la composició personal dels organismes centrals, tractar de passada les sessions privades de l’organització d’Iskra que van realitzar durant el Congrés. L’última i més important d’aquestes quatre sessions es va produir precisament després de la votació sobre l’article primer dels estatuts, de manera que l’escissió de l’organització d’Iskra en aquesta sessió va ser, lògicament i cronològicament, condició prèvia de la lluita que es va desenrotllar després.
Les sessions privades de l’organització d’Iskra15 van començar poc després de l’incident amb el Comitè d’Organització, incident que va ser motiu per a tractar sobre les candidatures possibles per al CC. Se sobreentén que, en haver hom suprimit els mandats imperatius, tals sessions van tenir un caràcter merament consultiu, que a ningú obligava, però no obstant això, la seua importància va ser enorme. L’elecció per al CC presentava considerables dificultats per a delegats que no coneixien ni els noms clandestins, ni el treball interior de l’organització d’Iskra, organització que havia creat la unitat de fet del partit, que havia portat una direcció del moviment pràctic, que va ser un dels motius que es reconegués oficialment Iskra. Ja hem dit que els iskristes, mantenint la seua unitat, tenien plenament assegurada al Congrés una gran majoria, fins als 3/5, i tots els delegats ho comprenien a la perfecció. Tots els iskristes esperaven precisament que l’organització d’Iskra intervingués recomanant una composició personal determinada per al CC, i ni un membre d’aquesta organització va oposar ni una paraula a què hom examinés prèviament, al seu si, la composició personal del CC, ningú va dir ni una paraula d’aprovar tota la composició del Comitè d’Organització, és a dir, de transformar-lo en CC, ni una paraula ni tan sols de celebrar una reunió amb tots els membres del Comitè d’Organització per a tractar dels candidats al CC. Aquesta circumstància és també extraordinàriament característica, i és important tenir-ho en compte, perquè ara els partidaris de Martov, amb data retardada, defensen amb entossudiment el Comitè d’Organització, i així tan sols proven, per centèsima i mil·lèsima vegada, la seua falta de caràcter en política16. Mentre l’escissió per la composició dels organismes centrals no va unir Martov amb els Akimov, tot el món veia clarament al Congrés una cosa, de la que podrà convèncer-se’n fàcilment per les actes del mateix, i per tota la història d’Iskra, tota persona imparcial, a saber: que el Comitè d’Organització era abans
que res una comissió formada per a convocar el Congrés, una comissió formada intencionadament per representants de diverses tendències, fins i tot del Bund; però que el vertader treball de crear la unitat orgànica del partit l’havia portat completament sobre el seu coll l’organització d’Iskra (cal tenir igualment en compte que, per pura casualitat, van estar absents del Congrés uns quants membres iskristes del Comitè d’Organització, per detencions i altres circumstàncies “alienes a la seua voluntat”). El fullet del camarada Pavlòvitx (v. la seua “Carta sobre el II Congrés”, p. 13) dóna ja la composició de l’organització d’Iskra en la forma en què va assistir al Congrés. El resultat definitiu dels acalorats debats que es van produir en l’organització d’Iskra van ser dues votacions que ja he citat en la “Carta a la redacció”. Primera votació: “es rebutja una de les candidatures recolzades per Martov, per nou vots contra quatre, amb tres abstencions”. Sembla que res pot haver-hi més senzill i més natural que aquest fet: per comú acord dels setze membres de l’organització d’Iskra que assisteixen al Congrés, s’examinen les candidatures possibles i es rebutja per majoria de vots una de les candidatures del camarada Martov (precisament la candidatura del camarada Stein, cosa que ha soltat ja ara, no podent resistir més, el mateix camarada Martov, p. 69 del “Estat de setge”). Perquè no cal oblidar que ens havíem reunit al Congrés del partit, entre altres coses, precisament per a tractar i resoldre el problema de a qui s’havia de lliurar “la batuta de director”, i era obligació general de partit per a tots nosaltres dedicar a aquest punt de l’ordre del dia la més seriosa atenció, resoldre aquest problema des del punt de vista dels interessos de la causa i no de “sentimentalismes petit burgesos”, segons va dir després, amb tota raó, el camarada Rúsov. Clar que, en tractar dels candidats al Congrés, no va haver-hi manera de no tocar certes qualitats personals, no va haver-hi manera de no expressar aprovació o desaprovació17, sobretot en una reunió extraoficial i poc nombrosa. I ja vaig fer al Congrés de la Lliga l’advertència que era absurd considerar com quelcom “infamant” la desaprovació d’una candidatura (p. 49 de les actes de la Lliga), que era absurd “armar escàndol” i lliurar-se a la histèria per una cosa que entra de ple en el compliment dels deures de partit en allò que fa a elegir d’una manera conscient i acurada les persones per als càrrecs. I, no obstant això, per ací va començar tot l’aldarull per a la nostra minoria; després del Congrés van posar el crit al cel, dient que se “destruïa una reputació” (p. 70 de les actes de la Lliga) i assegurant en lletres de motlle al gran públic que el camarada Stein era el “principal militant” del que va ser Comitè d’Organització i que se li havia acusat sense fonament “de no sé què plans sinistres” (p. 69 de l’“Estat de setge”). ¿No és histerisme cridar que es “destrueix una reputació” perquè hom aprove o es desaprove uns candidats? ¿No és baixa querella el que, després d’haver patit una derrota tant en la reunió privada de l’organització d’Iskra com en la reunió oficial, superior, del partit, al Congrés, surt la gent a queixar-se al carrer i recomane al respectable públic als candidats rebutjats com “principals militants”? ¿No és baixa querella tractar després d’imposar els seus candidats al partit, en anar a l’escissió i exigir cooptació? Els conceptes polítics han arribat entre nosaltres, en la viciada atmosfera estrangera, a una confusió tan gran, que el camarada Martov no sap ja distingir entre el deure de partit i l’esperit de cercle i el comparatge! Pel que hom ha vist, és burocratisme i formalisme pensar que la qüestió dels candidats ha de tractar-se i resoldre’s tan sols als congressos, on els delegats es reuneixen per a tractar abans que res d’importants problemes de principis, on es congreguen representants del moviment capaç de tractar desapassionadament de les persones, representants que poden (i deuen) exigir i reunir qualsevol classe d’informes sobre els candidats per a emetre un vot decisiu, on és natural i imprescindible que hom dedique un cert espai de temps a discutir sobre qui ha de portar la batuta de director. En compte d’aquest concepte burocràtic i formalista, nosaltres hem establert ara altres usos: després dels congressos parlarem a dreta i esquerra de l’enterrament polític d’Ivan Ivànovitx i de la destrucció de la reputació d’Ivan Nikíforovitx; uns o altres escriptors recomanaran als candidats en fullets, assegurant farisaicament, donant-se colps de pit: no és un cercle, sinó el partit... I entre els lectors, el públic aficionat als escàndols recollirà àvidament la sensacional novetat que quídam era el principal militant del Comitè d’Organització, segons assegura el mateix Martov18. Aquest públic de lectors és molt més capaç de jutjar i resoldre el problema que els organismes formalistes per l’estil dels congressos, amb el seu grosser mecanisme d’acords per majoria... Sí, els vertaders militants del nostre partit tenen encara que netejar grans estables de baixes querelles en l’estranger!
***
Segona votació de l’organització d’Iskra: “per deu vots contra dos, amb quatre abstencions, s’aprova una llista de cinc (per al CC) entre els quals s’ha inclòs, a proposta meua, un líder dels elements no iskristes i un líder de la minoria iskrista”. Aquest vot té extraordinària importància, perquè demostra d’una manera clara i irrefutable tota la falsedat de les invencions que van sorgir després, en una atmosfera de querelles, pretenent que nosaltres havíem volgut llançar del partit o fer a banda els no iskristes, i que la majoria havia participat en les eleccions amb només la meitat del Congrés i elegia entre aqueixa meitat, etc... Tot açò és completament fals. La votació que he citat demostra que nosaltres no varem apartar als no iskristes, no sols del partit, sinó ni tan sols del CC, i que varem donar als nostres adversaris una minoria prou considerable. Allò que ha succeït va ser que ells volien tenir la majoria i quan aquest modest desig no es va poder realitzar, van armar un escàndol, negant-se terminantment a participar en els organismes centrals. I que les coses van ocórrer efectivament així, a despit d’allò que ha afirmat Martov en la Lliga, ho demostra la següent carta que la minoria de l’organització d’Iskra ens va enviar a nosaltres, majoria iskrista (i majoria del Congrés en retirar-se els set), poc de temps després que hom aprovés l’article primer dels estatuts al Congrés (cal observar que la reunió de l’organització d’Iskra, de la que he parlat, va ser l’última: després, l’organització es va dissoldre de fet i ambdues parts van procurar convèncer els altres delegats del Congrés que tenien raó).
Heus aquí el text de la carta:
“Escoltades les explicacions dels delegats Sorokin i Sablina sobre el desig de la majoria de la redacció i del grup “Emancipació del Treball” de participar en la reunió (d’aqueixa data)19 i en haver comprovat per mediació d’aqueixos delegats, que en la reunió anterior s’havia llegit una llista de candidats al CC que es deia procedir de nosaltres, llista que es va utilitzar per a donar una característica falsa de tota la nostra posició política, i tenint en compte que, en primer lloc, se’ns atribuïa aquesta llista sense intentar ni tan sols posar en clar el seu origen; que, en segon lloc, aquesta circumstància es relaciona indubtablement amb l’acusació d’oportunisme que es divulga obertament contra la majoria de la redacció d’Iskra i el grup “Emancipació del Treball”; i que, en tercer lloc, nosaltres veiem amb tota claredat la relació que aquesta acusació guarda amb el pla absolutament determinat que existeix per a modificar la composició de la redacció d’Iskra, considerem que les explicacions que se’ns han donat sobre els motius de no haver-nos admès a la reunió no ens satisfan i que el no haver-nos volgut deixar assistir-hi demostra que no se’ns vol permetre refutar les falses acusacions a què més amunt hem fet referència. Pel que es refereix a un possible acord entre nosaltres sobre una llista comuna de candidats per al CC, declarem que l’única llista que podem acceptar com a base d’acord és la següent: Popov, Trotski, Gliébov, subratllant que aquesta llista té un caràcter de compromís, perquè incloure-hi el camarada Gliébov no significa més que una concessió als desitjos de la majoria, ja que, després d’haver posat en clar el paper del camarada Gliébov al Congrés, no considerem que el camarada Gliébov responga al que s’ha d’exigir a un candidat al CC. Al mateix temps, subratllem el fet que, en entrar en negociacions sobre les candidatures per al CC, ho fem sense tocar per a res el problema de la composició de la redacció de l’òrgan central, ja que no estem disposats a iniciar negociacions de cap classe sobre aquest punt (composició de la redacció).
Pels camarades Martov i Starovier”.
Aquesta carta, que reflecteix fidelment l’estat d’ànim dels contrincants i la forma en què es desenrotllava la discussió, ens endinsa de seguida en el “centre” de l’escissió que s’iniciava i ens mostra les seues vertaderes causes. La minoria de l’organització d’Iskra, no volent posar-se d’acord amb la majoria, preferint l’agitació lliure al Congrés (tenint-ne, per descomptat, ple dret), tracta d’assolir, no obstant això, que els “delegats” de la majoria l’admeten a una reunió privada seua! Clar que la divertida exigència només va poder ser acollida en la nostra reunió (naturalment, la carta es va llegir en la reunió) amb un somriure i un encongiment de muscles, i els crits, ja quasi histèrics, que s’“havia acusat falsament d’oportunisme” van provocar la rialla franca. Però vegem primer, per punts, quines són les amargues queixes de Martov i Starovier.
Se’ls atribueix injustament la llista; hom fa una característica falsa de la seua posició política. Però, segons reconeix el mateix Martov (p. 64 de les actes de la Lliga), a mi se m’ha acudit sospitar de la veracitat de les seues paraules quan diu que ell no és l’autor de la llista. En general, la qüestió de l’autor no té res a veure amb el que estem examinant i manca en absolut d’importància si la llista es va fer per algun iskrista o per algun dels representants del “centre”, etc. L’important és que aquesta llista, en què només figuren membres de l’actual minoria, va circular al Congrés, encara que només fos, en realitat, com a simple conjectura o hipòtesi. El més important, finalment, és que, al Congrés, el camarada Martov es va veure obligat a renegar amb totes les seues forces d’una llista que ara hauria d’acceptar amb entusiasme. No pot dibuixar-se amb major relleu la inestabilitat en la valoració de persones i matisos que amb aquest salt que hom fa, en el transcurs d’un parell de mesos, del clamor sobre “rumors denigrants” a imposar al partit per al seu organisme central aqueixos mateixos candidats de la llista que es deia denigrant!20
“Aqueixa llista [deia el camarada Martov al Congrés de la Lliga] significava una coalició política entre nosaltres i el grup “Iuzhni Rabotxi”, d’una banda, i el Bund, d’una altra, una coalició en el sentit de pacte directe” (p. 64). Açò no és exacte, perquè, en primer lloc, el Bund no hauria acceptat mai un pacte sobre una llista en què no hi figurava cap membre del Bund; i, en segon lloc, no sols amb el Bund, sinó ni fins i tot amb el grup “Iuzhni Rabotxi” hom no podia ni parlar d’un pacte directe (que semblava denigrant a Martov). Precisament no es tractava d’un pacte, sinó d’una coalició, no es tractava que el camarada Martov arribés a una avinença, sinó que inevitablement havien de recolzar-lo els mateixos elements antiiskristes i vacil·lants contra els que havia lluitat en la primera meitat del Congrés i que s’havien aferrat al seu error pel que fa a l’article primer dels estatuts. La carta que he inserit més amunt demostra del mode més irrefutable que l’origen de l’“ofensa” està precisament en una acusació d’oportunisme, franca i, a més, falsa. Aquestes “acusacions” per les que s’ha armat tota la història i de les que tan atentament evita parlar ara el camarada Martov, tot i que jo les he recordat en la “Carta a la redacció”, eren de dos gèneres: en primer lloc, durant la discussió de l’article primer dels estatuts, Plekhanov va dir clarament que s’hi tractava de “separar” de nosaltres “tot gènere de representants de l’oportunisme” i que a favor del meu projecte, com a garantia contra la penetració dels representants de l’oportunisme en el partit, “havien de votar, encara que només fos per això, tots els enemics de l’oportunisme” (p. 246 de les actes del Congrés). Aquestes enèrgiques paraules, malgrat que jo les vaig suavitzar un poc (p 250), van produir una sensació que es va observar clarament en els discursos dels camarades Rúsov (p. 247), Trotski (p. 248) i Akimov (p. 253). En els “corredors” del nostre “parlament” es va comentar animadament la tesi de Plekhanov i se’n van fer mil variants en interminables discussions sobre l’article primer. I ara, en compte de defensar-se pel que fa al fons, els nostres benvolguts camarades han concebut un ridícul sentiment d’ofensa arribant a queixar-se per escrit d’una “falsa acusació d’oportunisme”!
Això és resultat, evidentment, d’una psicologia pròpia de cercles i de sorprenent falta de maduresa en qüestions de partit, que impedeix suportar el vent fresc de discussions franques davant tothom. És la psicologia, tan coneguda del rus, que expressa la vella dita: “ja em beses la mà com em dónes de punyades!” La gent està tan acostumada al fanal d’un estret i amistós comparatge, que ha desmaiat en actuar per primera vegada amb responsabilitat pròpia, en camp lliure i obert. Acusar (i a qui?) el grup “Emancipació del Treball”, i, a més, la seua majoria, d’oportunisme. Podeu imaginar-vos semblant horror! O s’arriba a una escissió del partit per tan inesborrable ofensa o es dissimula aqueix “disgust casolà” restablint la “continuïtat” del fanal: aquest és el dilema que amb trets ja prou determinats es dibuixa en la carta inserida més amunt. La psicologia de l’individualisme propi de l’intel·lectual i dels cercles ha xocat amb l’exigència d’una intervenció oberta davant el partit. Imagineu-vos si és possible en el partit alemany un absurd, una querella semblant a les queixes per una “falsa acusació d’oportunisme”! L’organització i disciplina proletàries han desacostumat allí la gent, fa ja temps, a aqueixa fluixedat pròpia d’intel·lectuals. Ningú sent allí sinó profund respecte, per exemple, envers Liebknecht, però quines rialles hauria alçat la queixa que hom l’havia “acusat francament d’oportunisme” (junt amb Bebel) al Congrés de 1895, quan, pel que fa a la qüestió agrària, es va trobar en la mala companyia del conegut oportunista Vollmar i els seus amics. Clar que el nom de Liebknecht està indissolublement lligat a la història del moviment obrer alemany, no perquè Liebknecht haja incorregut en oportunisme en una qüestió relativament particular i sense importància, sinó malgrat això. I de la mateixa manera, malgrat totes les irritacions de la lluita, el nom del camarada Axelrod, per exemple, inspira i inspirarà sempre respecte a tot socialdemòcrata rus, però no perquè al camarada Axelrod se li haja acudit defensar una ideeta oportunista en el II Congrés del nostre partit, ni perquè se li haja acudit traure velles buidors anarquistes en el II Congrés de la Lliga, sinó malgrat això. Tan sols la més rutinària psicologia de cercles, amb la seua lògica, del “ja em beses la mà com em dónes de punyades”, va poder provocar aqueixos histerismes, aqueixes baralles i una escissió del partit perquè hom “acusés falsament d’oportunisme la majoria del grup “Emancipació del Treball””.
L’altra base d’aquesta terrible acusació es relaciona del mode més íntim amb la precedent (al Congrés de la Lliga (p. 63), el camarada Martov va tractar atentament de passar per alt i escamotejar una de les parts d’aquest incident). Es relaciona precisament amb la coalició que entre elements antiiskristes i vacil·lants, d’una banda, i el camarada Martov, d’una altra, va apuntar ja pel que fa a l’article primer dels estatuts. Clar que no va haver-hi ni va poder haver-hi cap acord directe ni indirecte entre el camarada Martov i els antiiskristes i ningú va concebre contra ell semblant sospita: només a ell li ho va fer creure la por. Però en el sentit polític el seu error es va traslluir precisament que les persones que d’una manera indubtable tendien cap a l’oportunisme van començar a formar al seu voltant, cada vegada de forma més estreta, una majoria “compacta” (que ara s’ha fet minoria només mercè a la retirada “casual” de set delegats). Varem cridar l’atenció sobre aquesta “coalició”, per descomptat, també d’una manera pública, immediatament després de l’article primer, tant al Congrés (v. la ja esmentada observació del camarada Pavlòvitx, p. 255 de les actes del Congrés) com en l’organització d’Iskra (recorde que ho va subratllar especialment Plekhanov). Açò és, literalment, la mateixa indicació i la mateixa burla que va caure sobre Bebel i Liebknecht en 1895, quan Zetkin els va dir: “Es tut mir in der Seele weh, dass ich dich in der Gesellschaft seh” (m’afligeix veure’t a tu, és a dir a Bebel, en semblant companyia, és a dir, amb Vollmar i companyia). En veritat que és res estrany que Bebel i Liebknecht no enviaren llavors Zetkin i Kautsky un missatge histèric sobre la falsa acusació d’oportunisme...
Pel que es refereix a la llista de candidats per al CC, la carta demostra l’error del camarada Martov, que va dir en la Lliga que la negativa a arribar a un acord amb nosaltres no era encara terminant; un exemple més de com de poc raonable és, en la lluita política, tractar de repetir de memòria converses, en compte d’aportar documents. En realitat, la “minoria” va ser tan modesta, que va presentar a la “majoria” un ultimàtum: acceptar dos de la “minoria” i un de la “majoria” (en qualitat de compromís i, en realitat, tan sols com a concessió!). És monstruós, però és un fet. I aquest fet demostra palpablement fins a quin punt és una invenció tot el que es diu ara que la “majoria”, amb una meitat del Congrés, no elegia representants sinó d’una meitat. Precisament el contrari: només com a concessió ens oferien els martovistes a un dels tres, desitjant, per consegüent, fer triomfar tots els seus, en el cas que nosaltres no estiguérem conformes amb tan original “concessió”. Nosaltres, en la nostra reunió privada, ens riem de la modèstia dels martovistes i varem compondre la nostra llista: Gliébov, Travinski (elegit després per al CC) i Popov. En compte d’aquest últim (també en una reunió privada dels 24) varem posar Vasíliev (elegit després per al CC) només perquè el camarada Popov es va negar a figurar en la nostra llista; es va negar primer en una conversa particular i després públicament al Congrés (p. 338).
Així és com van succeir les coses.
La modesta “minoria” va tenir el modest desig de ser majoria. I, en no haver obtingut satisfacció d’aquest modest desig, la “minoria”, en general, va tenir a bé renunciar i iniciar un petit escàndol. I ara resulta que hi ha encara gents que parlen amb majestuosa condescendència de la “tossuderia” de la “majoria”!
La “minoria” va presentar a la “majoria” divertits ultimàtum, emprenent una croada a favor de la lliure agitació al Congrés. En haver patit una derrota, els nostres herois es van lliurar a plors i crits sobre l’estat de setge. Voilà tout.
La terrible acusació que ens proposàvem modificar la composició de la redacció, la varem rebre també amb un somriure (reunió privada dels 24): tots sabien perfectament des del mateix principi del Congrés, i encara abans, que hi havia un pla de renovar la redacció elegint el trio inicial (en parlaré amb més detall quan tracte de l’elecció de la redacció al Congrés). Res ens va estranyar, ja que era absolutament natural, el que la “minoria” s’espantés d’aquest pla després de veure que era magnífica confirmació de la justesa del mateix la seua coalició amb els antiiskristes. Clar que nosaltres no podíem prendre seriosament la proposició de convertir-nos, per les bones, abans de lluitar al Congrés, en minoria, ni podíem prendre seriosament tota la carta, els autors de la qual havien arribat a tan increïble grau d’irritació, que parlaven de “falses acusacions d’oportunisme”. Teníem ferma confiança en què el deure de partit s’imposaria molt ràpidament sobre el natural desig de “desfogar la ràbia”.
15 Per a evitar discussió sense solució, ja en el Congrés vaig procurar exposar amb la major brevetat possible el que va succeir en les reunions privades. Els fets fonamentals queden també exposats en la meua “Carta a la redacció d’Iskra” (p 4). El camarada Martov no ha protestat contra ells en la seua “Resposta”.
16 Imagineu-vos bé aquest “quatre de costums”: un delegat de l’organització d’Iskra al Congrés delibera només amb ella i no diu ni una paraula de la reunió amb el Comitè d’Organització. Quan és derrotat, tant en aquesta organització com al Congrés, comença a lamentar que no haja sigut confirmat el Comitè d’Organització, a cantar-li lloes amb data retardada i a desentendre’s altivament de l’organització que li havia atorgat el mandat! Pot assegurar-se que no hi ha fet anàleg en la història de cap partit vertaderament socialdemòcrata i vertaderament obrer.
17 El camarada Martov es va lamentar en la Lliga de la duresa de la meua desaprovació, sense advertir que de les seues queixes resultava un argument contra ell mateix. Lenin es va conduir (segons l’expressió que ell empra) amb vertadera fúria (p. 63 de les actes de la Lliga). Exacte. Va donar portades. Exacte. Amb la seua conducta (en la segona o tercera reunió de l’organització d’Iskra) va provocar la indignació dels membres que quedaven en la reunió. És veritat. Però què s’hi dedueix? Únicament que els meus arguments sobre el fons dels problemes en qüestió eren convincents i van ser confirmats per la marxa del Congrés. Perquè la veritat és que si al meu costat van quedar, al capdavall, nou dels setze membres de l’organització d’Iskra, ben clar està que aquest fet es va produir malgrat totes les asprors malignes, a despit d’elles. Per tant, si no hi hagués hagut “asprors”, potser haurien votat amb mi encara més de nou. De manera que tant més convincents eren els arguments i els fets si tan gran va ser la “indignació” que van haver de contrapesar.
18 També jo vaig proposar en l’organització d’Iskra (i, com Martov, no vaig aconseguir fer-lo triomfar) un candidat per al CC, de la magnífica reputació del qual, demostrable per fets excepcionals, jo hauria pogut parlar abans del Congrés i a principis del mateix. Però no se m’acut fer-ho. Aquest camarada té dignitat suficient per a no permetre ningú que després del Congrés propose en lletres de motlle la seua candidatura o es queixe d’enterraments polítics, de reputacions desfetes, etc.
19 Segons els meus càlculs, la data que cita la carta correspon a un dimarts. La reunió va tenir lloc un dimarts a la nit, és a dir, després de la vintena vuitena reunió del Congrés. Aquesta dada cronològica té gran importància. És una prova documental contra l’opinió del camarada Martov que la divergència entre nosaltres s’havia produït en el problema de l’organització dels organismes centrals, i no en el de la seua composició personal. És una prova documental que era justa l’exposició que jo vaig fer al Congrés de la Lliga i en la “Carta a la redacció”. Després de la vintena vuitena sessió del Congrés, els camarades Martov i Starovier s’entossudeixen a parlar d’una falsa acusació d’oportunisme i no diuen ni una paraula de la divergència que es va produir pel que fa a la composició del Consell o a la cooptació per als organismes centrals (problemes sobre els quals varem discutir en les sessions 25, 26 i 27).
20 Quan les línies precedents estaven ja en premsa hem tingut notícies de l’incident entre el camarada Gúsev i el camarada Deutsch. Examinarem aquest incident d’una manera especial a l’annexe.