(1905)
Aquells que coneixen superficialment l’estat de coses de la socialdemocràcia de Rússia o el jutgen des de fora i desconeixen la història de tota la nostra lluita interior del partit des de l’època de l’economicisme, molt sovint es desentenen també de les divergències tàctiques que s’han definit ara, sobretot després del III Congrés, al·ludint simplement a dues tendències naturals, inevitables, completament conciliables, de tot moviment socialdemòcrata. D’una banda, segons ells, hom subratlla vivament la tasca corrent, quotidiana, habitual, la necessitat de desenrotllar la propaganda i l’agitació, de preparar les forces, d’aprofundir el moviment, etc. D’altra banda, se subratllen les tasques de combat, les tasques polítiques d’ordre general i les tasques revolucionàries del moviment, s’indica la necessitat de la insurrecció armada i es llancen les consignes de dictadura revolucionària democràtica i govern provisional revolucionari. No s’ha d’exagerar ni una part ni una altra; ni allí ni ací (com, en general, en cap part del món) els extrems són bons, etc., etc.
Les veritats barates de saviesa pràctica (i “política” entre cometes) que hi ha indubtablement en semblants raonaments, encobreixen, no obstant això, amb massa freqüència la incomprensió de les necessitats vitals, candents, del partit. Fixeu-vos en les divergències tàctiques actuals entre els socialdemòcrates russos. Naturalment, el fet que en els raonaments neoiskristes sobre la tàctica hom subratlle d’una manera accentuada l’aspecte quotidià, habitual, del treball, no podria representar de per si mateix cap perill i no podria provocar cap divergència en les consignes tàctiques. Però basta comparar les resolucions del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia amb les resolucions de la Conferència, perquè aqueixa divergència salte als ulls.
De què es tracta? Es tracta, primer, que no basta una simple indicació general, abstracta dels dos corrents existents en el moviment i del caràcter nociu dels extrems. Cal saber concretament quin és el mal que afligeix el moviment en el moment present, en què consisteix ara el perill polític real per al partit. Segon, cal saber a quines forces polítiques reals fan el joc aquestes o les altres consignes tàctiques o tal o qual absència de consignes. Si escolteu als neoiskristes, arribareu a la conclusió que el partit de la socialdemocràcia es veu amenaçat del perill de llançar per la borda la propaganda i l’agitació, la lluita econòmica i la crítica de la democràcia burgesa, de deixar-se seduir desmesuradament per la preparació militar, pels atacs armats, per la presa del poder, etc. Però, en realitat, el perill real que amenaça el partit prové d’un altre costat completament distint. Aquell que conega ni tan sols siga un poc de prop la situació del moviment, aquell que el seguisca d’una manera atenta i reflexiva, no pot menys de veure què tenen de ridícul els temors neoiskristes. Tota la tasca del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia s’ha modelat ja enterament en límits consistents i invariables, que garanteixen d’una manera incondicional la concentració del centre de gravetat en la propaganda i l’agitació, en els mítings rellamp i reunions de masses, en la difusió de fulls i fullets, en la contribució a la lluita econòmica i el suport de les seues consignes. No hi ha ni un sol comitè de partit, ni un sol comitè regional, ni una sola reunió central, ni un sol grup de fàbrica, en què les noranta-nou parts d’atenció, forces i temps no es dediquen sempre i d’una manera constant a totes aquestes funcions, establides ja des de la segona meitat de la dècada del 90. Açò ho ignoren únicament aquells que no coneixen en res el moviment. Només gent molt ingènua o poc informada pot prendre seriosament la repetició neoiskrista de les velles falques quan açò es fa en un to particular de suficiència.
El fet és que no sols entre nosaltres la gent no es deixa portar d’una manera desmesurada per les tasques de la insurrecció, per les consignes polítiques generals, per la direcció de tota la revolució popular, sinó que, al contrari, l’endarreriment, precisament en aquest sentit, salta als ulls, és el costat més vulnerable, representa un perill real per al moviment, el qual pot degenerar, i degenera en alguns llocs, de revolucionari de fet en revolucionari de paraula. Dels molts centenars d’organitzacions, grups i cercles que realitzen la tasca del partit, no trobareu ni un sol en què no s’haja dut a terme des del seu naixement aqueixa labor quotidiana, de la que parlen els savis de la nova Iskra, amb aires de gents que han descobert una nova veritat. I, al contrari, trobareu un tant per cent insignificant de grups i cercles que tinguen consciència de les tasques de la insurrecció armada, que hagen emprès la realització de les mateixes, que s’adonen de la necessitat de dirigir tota la revolució popular contra el tsarisme, de la necessitat propugnar per a ells precisament aquestes i no altres consignes d’avantguarda.
Ens trobem en un endarreriment increïble respecte a les tasques d’avantguarda i efectivament revolucionàries, no hem adquirit encara consciència de les mateixes en infinitat de casos, hem deixat que ací i allí s’enfortís la democràcia burgesa revolucionària a compte del nostre endarreriment en aquest sentit. I els escriptors de la nova Iskra, girant-se esquena a la marxa dels esdeveniments i a les exigències del moment, repeteixen obstinadament: no oblideu el vell! No vos deixeu portar per la novetat! És aquest el motiu fonamental i invariable de totes les resolucions substancials de la conferència, mentre que en les resolucions del Congrés hi podreu llegir també invariablement el següent: alhora que confirmem allò vell (i sense detenir-nos a rumiar-ho, precisament perquè és quelcom vell, ja decidit i consagrat en les publicacions, en les resolucions i en l’experiència), propugnem una nova tasca, cridem l’atenció sobre la mateixa, plantegem una nova consigna, exigim dels socialdemòcrates realment revolucionaris una tasca immediata perquè siga portada a la pràctica.
Heus aquí com està, en realitat, plantejada la qüestió de les dues tendències en la tàctica de la socialdemocràcia. L’època revolucionària ha destacat noves tasques que només gents completament cegues no veuen. I aquestes tasques uns socialdemòcrates les accepten decididament i les posen a l’ordre del dia: la insurrecció armada és inajornable, prepareu-vos per a la mateixa immediatament i enèrgicament, acordeu-vos que és necessària per a la victòria decisiva, plantegeu les consignes de república, de govern provisional, de dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols. Altres socialdemòcrates, en canvi, reculen, no es mouen del lloc, en compte de donar consignes escriuen pròlegs; en compte d’indicar la novetat paral·lelament a la confirmació d’allò vell, remuguen incansablement i avorridament el vell i fan reserves sobre la novetat, no saben definir les condicions de la victòria decisiva, no saben presentar les úniques consignes que corresponen a l’aspiració d’aconseguir la victòria completa.
El resultat polític d’aquest seguidisme salta als ulls. La faula relativa a l’acostament de la “majoria” del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia a la democràcia burgesa revolucionària no passa de ser una faula, no confirmada ni per un sol fet polític, ni per una sola resolució important dels “bolxevics”, ni per un sol acte del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. Al contrari, la burgesia oportunista, monàrquica, personificada per Osvobozhdenie, celebra des de fa temps les tendències “de principi” del neoiskrisme i ara senzillament fa ja moure el seu molí amb l’aigua dels mateixos, s’assimila els seus termes i “ideetes” contra la “conspiració” i el “motí”, contra les exageracions de l’aspecte “tècnic” de la revolució, contra la presentació directa de la consigna de la insurrecció armada, contra el “revolucionarisme” de les reivindicacions extremes, etc., etc. La resolució de tota una conferència dels socialdemòcrates “menxevics” del Caucas i l’aprovació d’aqueixa resolució per la redacció de la nova Iskra fa un resum polític inequívoc de tot açò: l’essencial és que la burgesia no gire l’esquena en cas de participació del proletariat en la dictadura revolucionària democràtica! Amb açò està dit tot. Amb açò es consagra definitivament la transformació del proletariat en apèndix de la burgesia monàrquica. Amb açò queda demostrada en la pràctica, no per la declaració casual d’una persona, sinó per una resolució especialment aprovada per tota una tendència, la significació política del seguidisme neoiskrista.
Qui reflexione sobre aquests fets comprendrà la vertadera significació de les indicacions ordinàries respecte als dos aspectes i les dues tendències del moviment socialdemòcrata. Preneu el bernsteinianisme per a estudiar aqueixes tendències en gran escala. Els bernsteinians afirmaven i afirmen, exactament igual, que són precisament ells els que comprenen les vertaderes necessitats del proletariat, les tasques que porten aparellades el creixement de les seues forces, l’aprofundiment de tot el treball, la preparació dels elements de la nova societat, la propaganda i l’agitació. Exigim el reconeixement obert del que és! (diu Bernstein, consagrant amb açò el “moviment” sense “meta final”, consagrant només la tàctica defensiva, predicant la tàctica de la por “que la burgesia gire l’esquena”). També els bernsteinians cridaven a propòsit del “jacobinisme” dels socialdemòcrates revolucionaris, dels “literats”, que no comprenen la “iniciativa obrera”, etc., etc. En realitat, com tothom sap, els socialdemòcrates revolucionaris no havien pensat mai en abandonar la tasca quotidiana, la tasca petita, la preparació de forces, etc., etc. L’única cosa que exigien era la consciència clara de l’objectiu final, el plantejament clar de les tasques revolucionàries, volien elevar els sectors semiproletaris i semipetitburgesos fins al revolucionarisme proletari i no rebaixar aquest últim fins a les consideracions oportunistes a propòsit que “la burgesia no gire l’esquena”. Potser l’expressió més eloqüent d’aquesta dissensió entre l’ala intel·lectual oportunista i l’ala proletària revolucionària del partit era la pregunta: dürfen wir siegen?, “ens atrevirem a vèncer?”, ens està permès vèncer, no és perillós vèncer, convé que vencem? Per estrany que semble a primera vista, aquesta pregunta va ser, no obstant això, formulada, i havia de ser-ho, perquè els oportunistes temien la victòria, intimidaven el proletariat amb la perspectiva de la mateixa, pronosticaven qualsevol classe de calamitats com a conseqüència d’ella, ridiculitzaven les consignes que incitaven directament a obtenir-la.
Aquesta mateixa divisió fonamental en tendència intel·lectual oportunista i proletària revolucionària, existeix també entre nosaltres, amb la sola diferència, molt substancial, que es tracta no de la revolució socialista, sinó de la revolució democràtica. Entre nosaltres ha sigut també formulada la pregunta, absurda a primera vista: “ens atrevirem a vèncer?”. Aquesta pregunta ha sigut formulada per Martinov en les seues Dues dictadures, que profetitzaven qualsevol classe de calamitats si preparem bé i duem a terme amb ple èxit la insurrecció. Ha sigut formulada per tota la literatura dels neoiskristes consagrada a la qüestió del govern provisional revolucionari, amb la particularitat que constantment han intentat, però sense èxit, confondre la participació de Millerand en el govern burgès oportunista, amb la participació de Varlin en el govern revolucionari petit burgès. La qüestió ha quedat fixada per la resolució en parlar de la por que “la burgesia gire l’esquena”. I si bé Kautsky, per exemple, intenta ara ironitzar, dient que les nostres discussions sobre el govern provisional revolucionari s’assemblen al repartiment de la pell de l’ós abans d’haver-lo matat, aquesta ironia no demostra una altra cosa sinó que fins i tot socialdemòcrates intel·ligents i revolucionaris es desencarrilen quan parlen del que coneixen només de nom. La socialdemocràcia alemanya no es troba encara molt prop del moment en què puga matar l’ós (realitzar la revolució socialista), però la discussió a propòsit de saber si ens “atrevirem” a matar-lo ha tingut una immensa importància des del punt de vista dels principis i des del punt de vista polític pràctic. Els socialdemòcrates russos no es troben encara molt prop de tenir les forces suficients per a “matar al seu ós” (realitzar la revolució democràtica), però la qüestió de saber si ens “atrevirem” a matar-lo té una importància extremadament seriosa per a tot l’esdevenidor de Rússia i per a l’esdevenidor de la socialdemocràcia russa. No es pot parlar d’un reclutament enèrgic i eficaç d’un exèrcit, de la direcció del mateix, sense estar segurs que ens “atrevirem” a vèncer.
Fixeu-vos en els nostres vells economistes. Aquests cridaven també que els seus adversaris eren uns conspiradors, uns jacobins (vegeu Rabótxeie Dielo, sobretot el número 10, i el discurs de Martinov en els debats del II Congrés sobre el programa), que absorbits per la política, se separen de les masses, que obliden les bases del moviment obrer, que no tenen en compte la iniciativa obrera, etc., etc. Però, en realitat, aqueixos partidaris de la “iniciativa obrera” eren uns intel·lectuals oportunistes, que imposaven als obrers la seua concepció estreta i filistea de les tasques del proletariat. En realitat, els adversaris de l’economicisme, com pot veure-ho cada u per la vella Iskra, no abandonaven ni relegaven a l’últim terme ni un sol dels aspectes de la tasca socialdemòcrata, no oblidaven gens ni mica la lluita econòmica, i sabien al mateix temps plantejar amb tota amplitud les tasques polítiques urgents i del moment, i oposar-se a la transformació del partit obrer en un apèndix “econòmic” de la burgesia liberal.
Els economistes havien après de memòria que la base de la política és l’economia, i “entenien” açò de tal manera, com si calgués rebaixar la lluita política fins a la lluita econòmica. Els neoiskristes han après de memòria que la revolució democràtica té en la seua base econòmica la revolució burgesa, i han “entès” açò de tal manera, com si fos necessari rebaixar les tasques democràtiques del proletariat fins al nivell de la moderació burgesa, fins al límit més enllà del qual “la burgesia girarà l’esquena”. Els economistes, amb el pretext d’aprofundir el treball, amb el pretext de la iniciativa obrera i de la política purament de classe, lliuraven, en realitat, la classe obrera en mans dels polítics burgesos liberals, és a dir, conduïen el partit per un camí la significació objectiva del qual era precisament aquesta. Els neoiskristes, amb els mateixos pretextos, traeixen, en realitat, a favor de la burgesia, els interessos del proletariat en la revolució democràtica, és a dir, condueixen el partit pel camí la significació objectiva del qual és precisament aquesta. Als economistes els semblava que l’hegemonia en la lluita política no era cosa dels socialdemòcrates, sinó pròpiament cosa dels liberals. Als neoiskristes els sembla que la realització activa de la revolució democràtica no és cosa dels socialdemòcrates, sinó pròpiament cosa de la burgesia democràtica, perquè la direcció i la participació preeminent del proletariat “disminuiria l’abast” de la revolució.
En una paraula, els neoiskristes són uns epígons de l’economicisme, no sols pel seu origen en el II Congrés del partit, sinó també pel seu mode actual de plantejar les tasques tàctiques del proletariat en la revolució democràtica. Són també una ala intel·lectual oportunista del partit. En matèria d’organització, va començar amb l’individualisme anarquista, propi dels intel·lectuals, i ha acabat amb la “desorganització com a procés”, consagrant, en els “estatuts” aprovats per la conferència, la falta de lligam de les publicacions respecte a l’organització del partit, les eleccions no directes, sinó quasi de quart grau, el sistema dels plebiscits bonapartistes en compte de la representació democràtica, i, finalment, el principi de l’“acord” entre la part i el tot. En la tàctica del partit, han lliscat pel mateix pendent. En el “pla de campanya dels zemstvos” van declarar com “tipus superior de manifestació” els discursos davant els elements dels zemstvos, no veient en l’escena política més que dues forces actives (açò en vespres del 9 de gener!): el govern i la democràcia burgesa. La tasca urgent d’armar-se la “van aprofundir”, substituint la consigna pràctica directa per una crida a armar el poble del desig ardent d’armar-se. Les tasques de la insurrecció armada, del govern provisional, de la dictadura revolucionària democràtica han sigut ara deformades i dissimulades en les seues resolucions oficials. “Que la burgesia no gire l’esquena”, aquest acord final de l’última de les seues resolucions llança una viva llum sobre la qüestió de saber a on condueix el partit el seu camí.
La revolució democràtica a Rússia és una revolució burgesa per la seua essència social i econòmica. No basta de repetir senzillament aquesta tesi marxista justa. Cal saber comprendre-la i saber aplicar-la a les consignes polítiques. Tota la llibertat política en general, sobre la base de les relacions de producció actuals, açò és, capitalistes, és una llibertat burgesa. La reivindicació de la llibertat expressa abans que res els interessos de la burgesia. Els seus representants van ser els primers a presentar aquesta reivindicació. Els seus partidaris han disposat per totes les bandes com a amos de la llibertat obtinguda, reduint-la a una mesura burgesa moderada i precisa, combinant-la amb l’aixafament del proletariat revolucionari, amb la repressió més refinada en temps de pau i feroçment cruel durant les tempestats.
Però només els populistes “turbulents”, els anarquistes i els “economistes” podien deduir-hi la negació o el menyscabament de la lluita per la llibertat. S’ha aconseguit imposar al proletariat aquestes doctrines intel·lectual filistees únicament d’una manera temporal, només malgrat la seua resistència. El proletariat se n’ha adonat, per instint, que la llibertat política li és necessària, li és necessària a ell més que a ningú, tot i que aquesta reforce i organitze directament a la burgesia. El proletariat espera la seua salvació no de la renúncia a la lluita de classes, sinó del seu desenrotllament, del seu eixamplament, de la consciència, de l’organització, de la decisió. Allò que menyscabe les tasques de la lluita política converteix el socialdemòcrata, de tribú popular, en secretari de tradeunió. Allò que menyscabe les tasques proletàries en la revolució democràtica burgesa, converteix el socialdemòcrata, cap de la revolució popular, en líder de sindicat obrer lliure.
Sí, de la revolució popular. La socialdemocràcia ha lluitat i lluita amb tot el dret contra l’abús democràtic burgès de la paraula “poble”. Exigeix que amb aquesta paraula no s’encobrisca la incomprensió dels antagonismes de classe al si del poble. Insisteix incondicionalment en la necessitat d’una completa independència de classe del partit del proletariat. Però divideix el “poble” en “classes”, no perquè la classe d’avantguarda es tanque en si mateixa, es limite amb una mesura mesquina, castre la seua activitat amb consideracions com la que no giren l’esquena els amos de l’economia del món, sinó perquè la classe d’avantguarda, que no pateix de l’ambigüitat, de la inconsistència, de la indecisió de les classes intermèdies, lluite amb tanta major energia, amb tant major entusiasme per la causa de tot el poble, al capdavant de tot el poble.
Heus aquí allò que tan sovint no comprenen els neoiskristes actuals que substitueixen la presentació de consignes polítiques actives en la revolució democràtica per la repetició casuística de les paraules “de classe” en tots els gèneres i declinacions!
La revolució democràtica és burgesa. La consigna del “repartiment general de la terra” o de “terra i llibertat” (aquesta consigna difundidíssima entre la massa camperola, ignorant i oprimida, però que cerca apassionadament la llum i la felicitat) és burgesa. Però nosaltres, marxistes, hem de saber que no hi ha i no pot haver-hi un altre camí cap a la llibertat vertadera del proletariat i dels camperols, que el camí de la llibertat burgesa i del progrés burgès. No hem d’oblidar que en aquests moments no hi ha ni pot haver-hi un altre mitjà d’acostar el socialisme que la llibertat política completa, la república democràtica, la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols. Com a representants de la classe revolucionària d’avantguarda, de l’única classe revolucionària sense reserves, sense dubtes, sense girar la vista arrere, hem de plantejar abans que res el poble, del mode més ampli, més audaç i amb la major iniciativa possible, les tasques de la revolució democràtica. El menyscabament d’aqueixes tasques és teòricament una caricatura del marxisme i una adulteració filistea del mateix, i des del punt de vista polític i pràctic significa lliurar la causa de la revolució en mans de la burgesia, la qual s’apartarà inevitablement de la realització conseqüent de la revolució. Les dificultats que s’alcen en el camí cap a la victòria completa de la revolució, són molt grans. Ningú podrà condemnar els representants del proletariat si fan tots els esforços possibles i aquests s’estavellen davant la resistència de la reacció, la traïció de la burgesia i la ignorància de les masses. Però tots i cada un (i sobretot el proletariat conscient) condemnaran la socialdemocràcia si aquesta retalla l’energia revolucionària de la revolució democràtica, si retalla l’entusiasme revolucionari amb la por de vèncer, amb consideracions a propòsit del perill que la burgesia gire l’esquena.
Les revolucions són les locomotores de la història, deia Marx. Les revolucions són la festa dels oprimits i explotats. Mai la massa del poble és capaç d’obrar com a creador tan actiu de nous règims socials, com durant la revolució. En tals períodes, el poble és capaç de fer miracles, des del punt de vista de la vara estreta i petit burgesa del progrés gradual. Però és necessari que també els dirigents dels partits revolucionaris plantegen les seues tasques d’una manera més àmplia i audaç en tals períodes, que les seues consignes s’avancen sempre a la iniciativa revolucionària de les masses, servint de far a les mateixes, mostrant en tota la seua grandesa i en tota la seua magnificència nostre ideal democràtic i socialista, indicant el camí més curt i més directe cap a la victòria completa, incondicional i decisiva. Reservem als oportunistes de la burgesia d’Osvobozhdenie imaginar, per por de la revolució i per por al camí directe, sendes indirectes, de volta, de compromís. Si se’ns obliga per la força a arrossegar-nos pels esmentats camins, sabrem complir amb el nostre deure fins i tot en la petita tasca quotidiana. Però que siga la lluita implacable la que primer decidisca l’elecció del camí. Serem uns traïdors i traïdors a la revolució si no aprofitem aquesta energia de les masses en festa i el seu entusiasme revolucionari per a la lluita implacable i abnegada pel camí directe i decisiu. Que els oportunistes de la burgesia pensen covardament en la reacció futura. Als obrers no els espanta la idea que la reacció es disposa a ser terrible ni que la burgesia es disposa a girar l’esquena. Els obrers no esperen avinences, no sol·liciten doncs; aspiren a esclafar implacablement les forces reaccionàries, és a dir, aspiren a la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols.
No cal ni dir-ho que en els períodes tempestuosos la nau del nostre partit es veu amenaçada per majors perills que durant la “navegació” tranquil·la del progrés liberal, que significa una dolorosa i lenta succió dels sucs de la classe obrera pels seus explotadors. No cal ni dir-ho que les tasques de la dictadura revolucionària democràtica són mil vegades més difícils i complexes que les tasques de l’“oposició extrema” i de la lluita parlamentària exclusiva. Però aquell que en el moment revolucionari actual és capaç conscientment de preferir la navegació tranquil·la i el camí de l’“oposició” sense perills és millor que es faça a una banda temporalment de la tasca socialdemòcrata, que espere la fi de la revolució, que espere que acabe la festa i comence la labor quotidiana i la seua habitual vara estreta no represente una dissonància tan repugnant i una deformació tan monstruosa de les tasques de la classe d’avantguarda.
¡Al capdavant de tot el poble i, en particular, dels camperols, per la llibertat total, per la revolució democràtica conseqüent, per la república! ¡Al capdavant de tots els treballadors i explotats, pel socialisme! Tal ha de ser, en la pràctica, la política del proletariat revolucionari, aquesta és la consigna de classe que ha d’informar i determinar la solució de tots els problemes tàctics, de tots els passos pràctics del partit obrer, durant la revolució.