Lenin

Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica

(1905)

2. ¿Què ens brinda la resolució del III Congrés del POSDR sobre el govern provisional revolucionari?

La resolució del III Congrés del POSDR, com es veu pel seu títol, està completament i exclusivament consagrada a la qüestió relacionada amb el govern provisional revolucionari. Açò vol dir que la participació de la socialdemocràcia en el govern provisional revolucionari apareix ací com una part de la qüestió. D’altra banda, es tracta només d’un govern provisional revolucionari i no d’una altra cosa; per consegüent, no entren per a res ací qüestions com la de la “conquesta del Poder” en general i altres. ¿Ha obrat bé el Congrés en eliminar aquesta última qüestió i altres d’anàlogues? Indiscutiblement ha obrat bé, perquè la situació política de Rússia no posa en manera alguna aqueixes qüestions a l’ordre del dia. Al contrari, el problema posat a l’ordre del dia per tot el poble és l’enderrocament de l’autocràcia i la convocatòria de l’Assemblea Constituent. Els congressos del Partit han de resoldre no les qüestions a què es refereix, oportunament o inoportunament, aquest o l’altre escriptor, sinó les que tenen una importància política seriosa en virtut de les condicions del moment i com a conseqüència de la marxa objectiva del desenvolupament social.


¿Quina importància té el govern provisional revolucionari en la revolució present i en la lluita general del proletariat? La resolució del Congrés ho explica, indicant des del començament la necessitat de la llibertat política més completa possible”, tant des del punt de vista dels interessos immediats del proletariat com des del punt de vista dels “objectius finals del socialisme”. Però la llibertat política completa exigeix la substitució de l’autocràcia tsarista per la república democràtica, com es reconeix ja en el programa del nostre Partit. Subratllar la consigna de la república democràtica en la resolució de Congrés és necessari des del punt de vista lògic i de principi, perquè el proletariat, com a combatent d’avantguarda per la democràcia, tracta d’aconseguir precisament la llibertat completa; a més, subratllar açò és més útil en el moment actual doncs que precisament ara es presenten amb la bandera de la “democràcia” els monàrquics, a saber: l’anomenat partit constitucional “democràtic” o Osvobozhdenie. Per a la instauració de la república és absolutament necessària l’assemblea dels representants populars, assemblea que ha de ser necessàriament de tot el poble (a base del sufragi universal, igual, directe i secret) i constituent. Açò és el que reconeix més endavant la resolució del Congrés. Però no s’hi limita. Per a establir un nou ordre de coses que “expresse realment la voluntat del poble” no basta de donar a l’assemblea representativa la denominació de constituent. És precís que aqueixa assemblea tinga poder i força per a “constituir”. En adonar-se, la resolució del Congrés no es limita a la consigna formal d’“Assemblea Constituent”, sinó que hi afegeix les condicions materials, úniques davall les quals li serà possible a aqueixa Assemblea el compliment de la seua missió. Indicar les condicions en què l’Assemblea Constituent nominal pot convertir-se en Assemblea Constituent efectiva és d’una necessitat imperiosa, ja que la burgesia liberal, personificada pel partit constitucional monàrquic, falseja deliberadament, com hem indicat ja més d’una vegada, la consigna d’Assemblea Constituent de tot el poble, reduint-la a una frase buida.


La resolució del Congrés diu que només un govern provisional revolucionari, amb la particularitat que siga l’òrgan de la insurrecció popular victoriosa, és capaç de garantir la llibertat completa de l’agitació electoral i de convocar una assemblea que expresse realment la voluntat del poble. És justa aquesta tesi? Qui pense en qüestionar-la ha d’afirmar que el govern tsarista pot no tendir la mà a la reacció, que és capaç de ser neutral durant les eleccions, que es pot preocupar de l’expressió real de la voluntat del poble. Semblants afirmacions són tan absurdes, que ningú les defensarà obertament, però precisament les nostres gents d’Osvobozhdenie ens les fan passar furtivament sota la bandera liberal. L’Assemblea Constituent ha de convocar-la algú; les eleccions lliures i justes han de ser garantides per algú; algú ha d’atorgar enterament a aquesta Assemblea la força i el poder; només un govern revolucionari que siga l’òrgan de la insurrecció pot voler amb sencera sinceritat açò i tenir forces per a fer tot allò que és necessari a fi de realitzar-ho. El govern tsarista s’hi oposarà inevitablement. Un govern liberal, que hagués concertat un arranjament amb el tsar i no es recolzés enterament en la insurrecció popular, no seria capaç de voler sincerament açò, ni de realitzar-ho, fins i tot en el cas de desitjar-ho amb la major sinceritat. Per consegüent, la resolució del Congrés forneix l’única consigna democràtica encertada i completament conseqüent.


Però l’apreciació de la importància del govern provisional revolucionari seria incompleta i inexacta, si hom perdés de vista el caràcter de classe de la revolució democràtica. Per això, la resolució afegeix que la revolució enfortirà la dominació burgesa, el que és inevitable en el règim actual, és a dir, en el règim econòmicosocial capitalista. Però el resultat de l’enfortiment de la dominació de la burgesia sobre un proletariat si fa o no fa lliure políticament, haurà de ser inevitablement una lluita desesperada entre ells pel Poder, hauran de ser unes temptatives desesperades de la burgesia per a arrabassar al proletariat les conquestes del període revolucionari”. En lluitar per la democràcia a l’avantguarda i al capdavant de tots, el proletariat no ha d’oblidar per això, ni un moment, les noves contradiccions que conté en les seues entranyes la democràcia burgesa, i la nova lluita.


La significació del govern provisional revolucionari és apreciada, doncs, d’una manera completa en el part de la resolució que estem examinant: tant en la seua posició respecte a la lluita per la llibertat i la república, com en la seua posició respecte a l’Assemblea Constituent i en la seua posició respecte a la revolució democràtica, que desbrossarà el camí per a una nova lluita de classes.


¿Quina ha de ser, doncs, la posició del proletariat en general envers el govern provisional revolucionari? La resolució del Congrés contesta a açò, abans que res, amb el consell directe al Partit de difondre entre la classe obrera el convenciment de la necessitat de constituir un govern provisional revolucionari. La classe obrera n’ha de tenir consciència, d’aquesta necessitat. Mentre que la burgesia “democràtica” deixa en l’ombra la qüestió de l’enderrocament del govern tsarista, nosaltres hem de col·locar-la en el primer pla i insistir en la necessitat d’un govern provisional revolucionari. És més, hem d’indicar el programa d’acció d’aqueix govern, programa que corresponga a les condicions objectives del moment històric per que estem travessant i a les tasques de la democràcia proletària. Aqueix programa és tot el programa mínim del nostre Partit, el programa de les transformacions polítiques i econòmiques immediates, completament realitzables, d’una banda, a base de les relacions econòmicosocials actuals, i necessàries, d’una altra, per a donar el pas següent, per a realitzar el socialisme.


Així, doncs, la resolució posa completament en clar el caràcter i els fins del govern provisional revolucionari. Pel seu origen i pel seu caràcter fonamental, aqueix govern ha de ser l’òrgan de la insurrecció popular. Pel seu destí formal, ha de ser un instrument per a convocar l’Assemblea Constituent de tot el poble. Pel contingut de la seua actuació, ha de realitzar el programa mínim de la democràcia proletària, com únic capaç de garantir els interessos del poble insurgit contra l’autocràcia.


Pot hom objectar que el govern provisional, per ser provisional, no pot realitzar un programa positiu no aprovat encara per tot el poble. Semblant objecció no seria més que un sofisma de reaccionaris i absolutistes”. No realitzar cap programa positiu significa tolerar l’existència de l’estat de coses feudal de l’autocràcia podrida. Tolerar un ordre de coses semblant, ho podria fer només un govern de traïdors a la causa de la revolució i no un govern que siga l’òrgan de la insurrecció popular. Seria una burla que algú proposés renunciar a la realització pràctica de la llibertat de reunió fins que fora reconeguda per l’assemblea constituent, sota pretext que l’Assemblea Constituent pot no reconèixer la llibertat de reunió! Una burla d’aquest gènere és l’objecció contra l’aplicació immediata del programa mínim pel govern provisional revolucionari.


Anotem, en fi, que, en fixar com a tasca del govern provisional revolucionari l’aplicació del programa mínim, la resolució elimina amb això les absurdes idees semianarquistes sobre la realització immediata del programa màxim, sobre la conquesta del Poder per a dur a terme la revolució socialista. El grau de desenvolupament econòmic de Rússia (condició objectiva) i el grau de consciència i d’organització de les grans masses del proletariat (condició subjectiva, indissolublement lligada a l’objectiva) fan impossible l’alliberament complet immediat de la classe obrera. Només la gent més ignorant pot desconèixer el caràcter burgès de la revolució democràtica que s’està desenrotllant; només els optimistes més càndids poden oblidar quant poc coneix encara la massa dels obrers els fins del socialisme i els procediments per a realitzar-lo. Però tots nosaltres estem persuadits que l’emancipació dels obrers pot ser obra només dels obrers mateixos; sense la consciència i l’organització de les masses, sense la seua preparació i la seua educació per mitjà de la lluita de classes oberta contra tota la burgesia, ni pot hom ni parlar de revolució socialista. I com a contestació a les objeccions anarquistes de què ajornem la revolució socialista, direm: no l’ajornem, sinó que fem el primer pas cap a la mateixa per l’únic procediment possible, per l’única senda precisa, a saber: per la senda de la república democràtica. Qui vullga anar al socialisme per un altre camí que no siga el de la democràcia política, arribarà infal·liblement a conclusions absurdes i reaccionàries, tant en el sentit econòmic com en el polític. Si en un moment determinat tals o quals obrers ens pregunten per què no hem de realitzar el nostre programa màxim, els contestarem indicant-los com d’alienes són encara al socialisme les masses del poble, impregnades d’un estat d’esperit democràtic, com de poc desenrotllades es troben encara les contradiccions de classe, com de poc organitzats estan encara els proletaris. Organitzeu centenars de milers d’obrers en tota Rússia, difongueu entre milions la simpatia cap al vostre programa! Proveu a fer-ho, no limitant-vos a frases anarquistes sonores, però buides, i veureu immediatament que dur a terme aquesta organització, que la difusió d’aquesta educació socialista depèn de la realització més completa possible de les transformacions democràtiques.


Continuem. Una vegada aclarida la importància del govern provisional revolucionari i l’actitud del proletariat envers el mateix, sorgeix la pregunta següent: és admissible, i en quines condicions, la nostra participació en aqueix govern (acció des de dalt)? Quin ha de ser la nostra acció des de baix? La resolució dóna respostes exactes a aquestes dues preguntes: declara decididament que, en principi, la participació de la socialdemocràcia en el govern provisional revolucionari (en l’època de la revolució democràtica, en l’època de la lluita per la república) és admissible. Amb aquesta declaració, ens separem irremissiblement tant dels anarquistes, que contesten a aquesta pregunta negativament en principi, com dels “seguidistes” de la socialdemocràcia (com ara Martinov i els neoiskristes), que ens intimidaven amb la perspectiva d’una situació en la qual aqueixa participació pogués resultar-nos indefugible. Amb aquesta declaració, el III Congrés del POSDR ha rebutjat irremissiblement la idea de la nova Iskra, segons la qual la participació dels socialdemòcrates en el govern provisional revolucionari és una varietat del millerandisme teòricament inadmissible per significar una consagració de l’ordre de coses burgès, etc.


Però la qüestió de l’admissibilitat en principi no resol encara, naturalment, la qüestió de la conveniència pràctica. ¿Sota quines condicions és convenient aqueixa nova varietat de lluita, la lluita des de dalt”, acceptada pel Congrés del Partit? Es comprèn per si mateix que ara no hi ha la possibilitat de parlar de condicions concretes, com ara la correlació de forces i altres, i la resolució, naturalment, renuncia a definir prèviament aqueixes condicions. Cap home raonable es decidirà a pronosticar res en el moment actual respecte a la qüestió que ens interessa. Es pot i s’ha de definir el caràcter i els fins de la nostra participació. És el que fa la resolució en indicar dos fins de la participació: 1) lluita implacable enfront dels intents contrarevolucionaris, i 2) defensa dels interessos propis de la classe obrera. En un moment en què els burgesos liberals comencen a parlar amb interès de la psicologia de la reacció (vegeu la molt edificant Carta oberta del senyor Struve en el número 71 d’Osvobozhdenie), esforçant-se en intimidar el poble revolucionari i en incitar-lo a mostrar-se condescendent respecte a l’autocràcia, en un moment tal, és particularment oportú que el Partit del proletariat recorde l’objectiu de la guerra que avui sostenim contra la contrarevolució. En últim terme, les grans qüestions de la llibertat política i de la lluita de classes les resol únicament la força, i nosaltres hem de preocupar-nos de la preparació i organització d’aquesta força i del seu ús actiu, no sols defensiu, sinó també ofensiu. La prolongada època de reacció política, que regna a Europa quasi sense interrupció des dels temps de la Comuna de París, ens ha familiaritzat massa amb la idea de l’acció només “des de baix”, ens ha acostumat massa a considerar la lluita només des del punt de vista defensiu. Hem entrat ara, indubtablement, en una nova època; s’ha iniciat un període de commocions polítiques i revolucions. En un període com el que està travessant Rússia, és intolerable limitar-se als vells clixés. Cal propagar la idea de l’acció des de dalt, cal preparar-se per a les accions ofensives més enèrgiques, cal estudiar les condicions i les formes d’aqueixes accions. Dues d’aquestes condicions col·loca en primer pla la resolució del Congrés: una es refereix a l’aspecte formal de la participació de la socialdemocràcia en el govern provisional revolucionari (control sever del Partit sobre els seus mandataris), una altra, al caràcter mateix d’aqueixa participació (no perdre de vista ni un instant els fins de la revolució socialista completa).


Per tant, després d’haver aclarit, en tots els sentits, la política del Partit en l’acció “des de dalt” aquest nou procediment de lluita, quasi mai vist fins ara, la resolució també preveu el cas que no aconseguim obrar des de dalt. En tot cas, estem obligats a pressionar des de baix sobre el govern provisional revolucionari. Per a exercir aquesta pressió des de baix, el proletariat ha d’estar armat perquè en els moments revolucionaris les coses arriben amb una rapidesa particular fins i tot a la guerra civil directa, i dirigit per la socialdemocràcia. El fi d’aquesta pressió armada és “mantenir, consolidar i estendre les conquestes de la revolució”, açò és, les conquestes que, des del punt de vista dels interessos del proletariat, han de consistir en l’aplicació de tot el nostre programa mínim. Amb açò acabem el nostre breu examen de la resolució del III Congrés sobre el govern provisional revolucionari. Com veu el lector, aquesta resolució aclareix així mateix la significació de la nova qüestió, així com la posició del Partit del proletariat respecte a la mateixa i la política del Partit tant dins del govern provisional revolucionari com fora d’ell.


Vegem ara la resolució de la “conferència” sobre el mateix tema.