Lenin

Materialisme i empiriocriticisme

Notes crítiques sobre una filosofia reaccionària

1908

PRÒLEG A LA PRIMERA EDICIÓ

Tota una sèrie d’escriptors que pretenen ser marxistes han emprès al nostre país, l’any que corre, una vertadera campanya contra la filosofia del marxisme. En menys de mig any han vist la llum quatre llibres, consagrats fonamental i quasi exclusivament a atacar el materialisme dialèctic. Entre ells, i en primer lloc, figura el titulat Assajos sobre [contra, és el que hauria de dir] la filosofia del marxisme, Sant Petersburg, 1908, una col·lecció d’articles de Basàrov, Bogdànov, Lunatxarski, Berman, Helfond, Iushkèvitx i Suvórov; després, vénen els llibres de Iushkèvitx, El materialisme i el realisme crític; Berman, La dialèctica a la llum de la moderna teoria del coneixement, i Valentínov, Les construccions filosòfiques del marxisme.


Tots aquests individus no poden ignorar que Marx i Engels, desenes de vegades, van donar a les seues concepcions filosòfiques el nom de materialisme dialèctic. I tots aquests individus, units (tot i les profundes diferències que hi ha entre les seues idees polítiques) per la seua hostilitat envers el materialisme dialèctic, pretenen, al mateix temps, fer-se passar en filosofia per marxistes! La dialèctica d’Engels és un “misticisme”, diu Berman. Les idees d’Engels s’han quedat “antiquades”, diu Basàrov de passada, com quelcom que no necessita demostració; el materialisme es dóna per refutat pels nostres valents paladins, que es remeten orgullosament a la “moderna teoria del coneixement”, a la “novíssima filosofia” (o al “novíssim positivisme”), a la “filosofia de les modernes ciències naturals” i fins i tot a la “filosofia de les ciències naturals del segle XX”. Recolzant-se en totes aquestes suposades novíssimes doctrines, els nostres destructors del materialisme dialèctic arriben intrèpidament fins al fideisme neti (en Lunatxarski s’hi veu amb més claredat, mes no és ell només, ni de bon tros!), però perden de sobte tota audàcia i tot respecte per les seues pròpies conviccions quan han de precisar nítidament la seua actitud envers Marx i Engels, de fet una abjuració completa del materialisme dialèctic, és a dir, del marxisme. De paraula, subterfugis sense fi, intents d’eludir l’essència de la qüestió, d’encobrir la seua apostasia i col·locar al lloc del materialisme en general un qualsevol dels materialistes, negativa rotunda a fer una anàlisi directa de les innumerables declaracions materialistes de Marx i Engels. És un vertader “aixecament submís”, segons la justa expressió d’un marxista. És el revisionisme filosòfic típic, perquè els revisionistes són els únics que han adquirit un trist renom per haver abjurat de les concepcions fonamentals del marxisme i per haver-se mostrat timorats o incapaços per a, en forma franca, directa, decidida i clara, “passar comptes” amb els punts de vista abandonats. Quan els ortodoxos han hagut de manifestar-se contra certes concepcions envellides de Marx (com, per exemple, Mehring respecte a certes tesis històriques), ho han fet sempre amb tanta precisió i de forma tan detallada, que ningú ha trobat mai en els seus treballs la menor ambigüitat.


Per cert, en els Assajos sobre” la filosofia del marxisme hi ha una frase que s’assembla a la veritat. Aquesta frase, de Lunatxarski, diu: “nosaltres [és a dir, evidentment, tots els col·laboradors dels Assajos], pot ser que ens equivoquem, però indaguem” (p. 161). Que la primera part d’aquesta frase conté una veritat absoluta i la segona una veritat relativa, intentaré demostrar-ho fil per randa en el llibre que oferisc a l’atenció del lector. De moment em limitaré a fer observar que si els nostres filòsofs no parlaren en nom del marxisme, sinó en el d’alguns “indagadors” marxistes, testimoniarien un major respecte cap a si mateixos i cap al marxisme.


Pel que es refereix a mi, també jo sóc, en filosofia, “indagador”. En aquests apunts m’he proposat com a tasca indagar què és allò que ha fet desvariar aqueixes gents que prediquen, sota el nom de marxisme, quelcom increïblement caòtic, confús i reaccionari.


Setembre, 1908

L’autor

i Fideisme: doctrina que col·loca la fe en lloc del coneixement o, per extensió, atribueix a la fe certa importància.