Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA LLUITA CONTRA LA GUERRA I LA RUÏNA
El problema de les mesures que s’han d’adoptar per a combatre la catàstrofe que s’acosta ens porta a tractar un altre importantíssim problema: el nexe de la política interior amb la política exterior o, dit en altres termes, la relació entre la guerra annexionista, imperialista, i la guerra revolucionària, proletària, entre la criminal guerra de rapinya i la democràtica guerra justa.
Totes les mesures de lluita contra la catàstrofe descrites per nosaltres reforçarien extraordinàriament, com ja hem assenyalat, la capacitat defensiva o, dit d’una altra manera, el poder militar del país. Açò, d’una banda. Però, d’altra banda, aqueixes mesures no poden portar-se a la pràctica sense transformar la guerra annexionista en una guerra justa, sense transformar la guerra sostinguda pels capitalistes en interès dels capitalistes en una guerra sostinguda pel proletariat en interès de tots els treballadors i explotats.
En efecte, la nacionalització dels bancs i dels consorcis, unida a l’abolició del secret comercial i a la implantació del control obrer sobre els capitalistes, no sols representaria un estalvi gegantí de treball del poble i la possibilitat d’economitzar forces i recursos, sinó que, a més, milloraria la situació de les masses treballadores, és a dir, de la majoria de la població. En la guerra moderna, com ningú ignora, l’organització econòmica té una importància decisiva. A Rússia hi ha cereals, carbó, petroli i ferro en quantitat suficient; en aquest aspecte, la nostra situació és millor que la de cap altre país bel·ligerant d’Europa. I si Rússia combatés la ruïna pels procediments indicats, mobilitzés per a aqueixa lluita la iniciativa de les masses, millorés la seua situació, nacionalitzés els bancs i els consorcis capitalistes, podria aprofitar la seua revolució i la seua democràcia per a portar el país sencer a un nivell incomparablement més alt d’organització econòmica.
Si els eseristes i els menxevics, en compte de pactar una “coalició” amb la burgesia (que frena totes les mesures de control i saboteja la producció) haguessen posat a l’abril el poder en mans dels Soviets; si no haguessen dedicat les seues forces a jugar al “cavallets ministerials” i a calfar com a buròcrates, junt amb els democonstitucionalistes, les poltrones ministerials, les butaques de viceministres, etc., etc., sinó a dirigir els obrers i camperols en l’exercici del seu control sobre els capitalistes, en la seua guerra contra els capitalistes, Rússia seria avui un país en plena transformació econòmica, en el que la terra pertanyeria als camperols i els bancs estarien nacionalitzats; o siga, el nostre país estaria en aqueix sentit (és a dir, en allò tocant aquestes mesures, que representen altres tantes bases econòmiques importantíssimes de la vida moderna) per damunt de tots els altres països capitalistes.
La capacitat defensiva, el poder militar d’un país amb els bancs nacionalitzats és major que la d’un país amb els bancs en mans de particulars. El poder militar d’un país camperol amb la terra en mans de comitès camperols és superior al d’un país de gran propietat agrària.
S’invoquen a cada pas l’heroic patriotisme i els prodigis de valentia militar dels francesos en 1792 i 1793. Però s’obliden les condicions materials, les condicions històriques i econòmiques, que van fer possibles tals miracles. L’anihilament autènticament revolucionari del feudalisme, ja caduc; el pas de tot el país amb rapidesa, decisió, energia i abnegació, en veritat revolucionàries i democràtiques, a una manera de producció més elevat, a la lliure possessió de la terra pels camperols: tals són les condicions materials, econòmiques, que van salvar França amb una rapidesa “prodigiosa”, regenerant i renovant la seua base econòmica.
L’exemple de França ens mostra una cosa, i només una: per a aconseguir que Rússia siga capaç de defensar-se i aconseguir que també s’hi facen “prodigis” de heroisme en massa, cal agranar amb implacabilitat “jacobina” tot allò vell i renovar, regenerar Rússia en l’aspecte econòmic. Però, en el segle XX, açò no pot fer-se simplement agranant el tsarisme (França no s’hi va limitar cent vint-i-cinc anys arrere). Tampoc pot fer-se amb la sola abolició per via revolucionària de la gran propietat terratinent (nosaltres ni tan sols això hem fet, perquè els eseristes i els menxevics han traït els camperols!), ni amb el sol lliurament de la terra als camperols. Perquè vivim en el segle XX, i dominar la terra sense dominar els bancs no basta per a regenerar i renovar la vida del poble.
La renovació de França en l’aspecte material, de la producció, a finals del segle XVIII va anar unida a la seua renovació política i espiritual, a la dictadura de la democràcia revolucionària i del proletariat revolucionari (del que la democràcia no s’havia separat encara i que estava encara quasi fos amb ella), a la guerra sense quarter declarada a tot allò reaccionari. El poble sencer, i en particular les masses, és a dir, les classes oprimides, es van sentir dominats per un entusiasme revolucionari il·limitat; tot el món considerava la guerra, i ho era en realitat, una guerra justa, defensiva. La França revolucionària es defensava de l’Europa reaccionària i monàrquica. No va ser en 1792 i 1793, sinó molts anys més tard, després de triomfar la reacció a l’interior del país, quan la dictadura contrarevolucionària de Napoleó va transformar les guerres defensives sostingudes per França en guerres de conquesta.
I en Rússia? Nosaltres continuem fent una guerra imperialista en interès dels capitalistes, en aliança amb els imperialistes i en virtut dels tractats secrets conclosos pel tsar amb els capitalistes d’Anglaterra, etc., prometent en ells als capitalistes russos el saqueig d’altres països, prometent-los Constantinoble, Lvov, Armènia, etc.
La guerra continuarà sent injusta, reaccionària i annexionista per part de Rússia mentre aquesta no propose als altres països una pau justa i no trenque amb l’imperialisme. El caràcter social de la guerra i la seua vertadera significació no són determinats (com pensen els eseristes i els menxevics, caient en la vulgaritat d’un mugic ignorant) pel lloc en què es troben les tropes enemigues. Aqueix caràcter depèn de quina política continua la guerra “(la guerra és la continuació de la política”), de quina classe la manté i amb quins fins.
És impossible portar les masses a una guerra de rapinya en virtut de tractats secrets i confiar en el seu entusiasme. La classe més avançada de la Rússia revolucionària, el proletariat, comprèn amb creixent claredat el caràcter criminal de la guerra. La burgesia no ha aconseguit que les masses canvien d’opinió respecte d’això; més bé al contrari: augmenta el convenciment que la guerra té un caràcter criminal. El proletariat d’ambdues capitals de Rússia s’ha fet internacionalista definitivament!
De quin entusiasme de les masses per la guerra pot hom parlar!
Una cosa està unida de manera indissoluble a l’altra, la política interior a la política exterior. És impossible fer que un país tinga capacitat defensiva si no hi ha un extraordinari heroisme del poble, que realitza amb audàcia i decisió grans transformacions econòmiques. I hom no pot despertar l’heroisme de les masses sense trencar amb l’imperialisme, sense proposar a tots els pobles una pau democràtica, sense transformar d’aqueix mode la guerra rapaç i criminal, la guerra de conquesta, en una guerra justa, defensiva, revolucionària.
Només trencant sense reserves i de manera conseqüent amb els capitalistes, tant en la política interior com a l’exterior, podrem salvar la nostra revolució i el nostre país, tenallat per les fèrries urpes de l’imperialisme.