CAPÍTOL XIV
Malthus
Contemporàniament amb Sismondi, Malthus sostenia al seu torn una lluita parcial contra l’escola de Ricardo. Tant en la segona edició de la seua obra com en la seua polèmica, Sismondi es refereix nombroses vegades a Malthus com a testimoni. En la Revue Encyclopédique formula els punts comuns de la seua polèmica amb la de Malthus d’aquesta manera:
“D’altra banda, Malthus en Anglaterra, ha sostingut (contra Ricardo i Say), com jo he intentat fer-ho al continent, que el consum no és la conseqüència necessària de la producció, que les necessitats i els desitjos dels homes són certament il·limitats; però aquestes necessitats i aquests desitjos només poden ser satisfets en quant van units a mitjans de canvi. Hem afirmat que no basta crear aquests mitjans de canvi perquè passen a les mans dels que tenen aquests desitjos o necessitats; que fins i tot és freqüent el cas que cresquen en la societat els mitjans de canvi mentre disminueix la demanda de treball, el salari, i que llavors els desitjos i necessitats d’una part de la població no poden ser satisfets i el consum baixa igualment. Finalment, hem sostingut que el signe indubtable del benestar de la societat no és la producció creixent de riqueses, sinó la demanda creixent de treball, o l’oferta creixent del salari que es paga com a compensació al treball, Ricardo i Say no han negat que la demanda creixent de treball siga un signe de benestar, però han sostingut que la demanda havia de nàixer amb seguretat del creixement de la producció.”
“Malthus i jo neguem açò. Afirmem que aquests dos augments són conseqüències de causes independents entre si, i fins i tot de vegades, oposades. Segons la nostra opinió, el mercat es troba excessivament ple quan no ha precedit una demanda de treball a la producció i no li ha seguit; en aquest cas, una nova producció és causa de la seua carència i no d’un gaudi.”
Aquestes manifestacions fan pensar en una àmplia coincidència i germandat d’armes entre Sismondi i Malthus, almenys en la seua posició envers Ricardo i la seua escola. Marx considera com un plagi dels Nouveaux principes, publicats un any abans, o siga, en 1820 els Principes of Political Economy de Malthus. No obstant això, en la qüestió que ens interessa existeix entre ambdós, en molts casos, una vertadera oposició.
Sismondi critica la producció capitalista, arremet impetuosament contra ella, és el seu acusador. Malthus és el seu apologista i no perquè com Mac Culloch o Say negue les seues contradiccions, sinó perquè les eleva brutalment al rang de llei natural, declarant a més que són sagrades. El punt de vista que guia Sismondi són els interessos dels treballadors, el fi a què s’encamina, encara que en forma general i vaga, és a una reforma radical de la distribució. Malthus és l’ideòleg dels interessos d’aquella capa de paràsits de l’explotació capitalista, que s’alimenten de la renda de la terra i de l’estat, i el fi que defensa és l’atribució de la major quantitat possible de plusvàlua a aquests “consumidors improductius”. El punt de vista general de Sismondi és predominantment ètic, de reforma social. “Corregeix” els clàssics, fent ressaltar enfront d’ells que “l’únic fi de l’acumulació és el consum” i propugna que s’atenue l’acumulació. Malthus, per contra, declara amb rudesa que l’acumulació és l’únic fi de la producció i defensa l’acumulació sense límits per part dels capitalistes, que vol veure completada i assegurada pel consum l·limitat dels seus paràsits. Finalment, el punt de partida de Sismondi era l’anàlisi del procés de reproducció, la relació entre el capital i la renda amb una mesura social.
Malthus parteix en la seua oposició a Ricardo d’una absurda teoria del valor i d’una teoria vulgar de la plusvàlua d’ella derivada, que vol explicar el benefici capitalista pel sobrepreu sobre el valor de les mercaderies.96 Malthus combat en una crítica detinguda el principi de la identitat entre oferta i demanda en el capítol VI de les seues Definitions in Political Economy, que dedica a James Mill. Mill deia en els seus Elements of Political Economy, pàgina 233: “¿Què pensa hom necessàriament quan diem que oferta i demanda s’acomoden una a una altra? Diem que béns elaborats amb una gran quantitat de treball es canvien per béns elaborats amb la mateixa quantitat de treball. Si hom accepta aquest supòsit, tota la resta és clar. Així, si un parell de sabates s’elabora amb la mateixa quantitat de treball que un barret, en canviar entre si el barret i les sabates s’acomodaran una a una altra l’oferta i la demanda. Si ocorregués que les sabates cauen, en comparació amb el barret, això significaria que havien estat portades al mercat més sabates que barrets. En aquest cas, existirien les sabates amb una abundància més que necessària. Per què? Perquè una certa quantitat de treball en sabates no podria ja canviar-se contra la mateixa quantitat de treball en altres productes. Però per la mateixa raó hi hauria una quantitat insuficient de barrets, perquè es canviarien una certa suma de treball en barrets contra una suma major del treball en sabates.”
Contra aquestes banals tautologies, Malthus empra dos arguments. En primer terme, fa observar Mill que la seua construcció està muntada en l’aire. Pot ocórrer, de fet, que mantenint-se inalterable la proporció de canvi entre barrets i sabates puguen existir, no obstant, ambdós en una quantitat excessiva en comparació amb la demanda. I açò es manifestarà en què ambdós es vendran en preus que estiguen per davall dels costos de producció (amb un benefici prudencial). “Pot dir-se en aquest cas [pregunta], que l’oferta de barrets correspon a la demanda de barrets, o l’oferta de sabates a la demanda dels mateixos, si tant uns com altres existeixen en quantitats excessives, ja que no poden canviar-se davall les condicions que asseguren la seua oferta constant?”97
Per consegüent, Malthus contraposa ací a Mill la possibilitat d’una superproducció general: “En comparació amb els costos de producció poden pujar o baixar alhora totes les mercaderies [en l’oferta].”98
En segon lloc, protesta contra la manera tan habitual, tant en Mill com en Ricardo i els seus epígons, d’acomodar les seues tesis al canvi directe de productes. “El conreador de llúpol [diu] que porta, per exemple, al mercat 100 sacs de llúpol, pensa tant en l’oferta de barrets i sabates com en les taques del Sol. En què pensa llavors? I què vol percebre a canvi del seu llúpol? Mr. Mill sembla creure que revelaria la major ignorància de l’economia política qui suposés que volia diners. No obstant això, no tinc inconvenient, fins i tot amb el perill que se m’acuse d’aqueixa ignorància, de declarar, que és justament diner allò que ell [el conreador] necessita.”
Perquè tant la renda que ha de pagar l’amo de la terra, com els jornals dels treballadors, com finalment les matèries primeres i instruments que necessita per a conrear les seues plantacions, només poden ser coberts amb diners. En açò insisteix Malthus amb gran deteniment. Fins i tot troba “sorprenent” que economistes de fama preferisquen acudir als exemples més gosats i impossibles, que acceptar el canvi en diners.99
D’altra banda, Malthus es conforma de descriure el mecanisme, en virtut del qual una oferta massa gran origina una limitació de la producció, i al revés, per la caiguda dels preus per davall del cost de producció. “Però aquesta tendència a liquidar, pel curs natural de les coses, la superproducció o la infraproducció, no prova que no existisquen aquests mals.”
Es veu que Malthus, malgrat el seu punt de vista, oposat en la qüestió de les crisis, es mou en el mateix cercle que Ricardo, Mill Say i Mac Culloch: per a ell només existeix igualment el canvi de mercaderies. El procés reproductiu de la societat en les seues grans categories i relacions, que ocupava completament l’atenció de Sismondi, no es té ací per a res en compte.
Donades tantes oposicions en la concepció fonamental, allò de comú entre la crítica de Sismondi i la de Malthus consistia, simplement, en el que segueix:
1.- Ambdós rebutgen contra els ricardians i Say el principi de l’equilibri preestablert entre consum i producció. 2.- Ambdós sostenen la possibilitat de crisi, no sols parcials sinó generals.
Ací s’acaba l’acord. Si Sismondi cerca la causa de la crisi en el baix nivell dels salaris i en la limitada capacitat de consum dels capitalistes, Malthus, al contrari, converteix els salaris baixos en una llei natural del moviment de població, però troba substitució per al consum limitat dels capitalistes en el consum dels paràsits de la plusvàlua, com ara la noblesa territorial i el clero, la capacitat d’absorció de riquesa i luxe del qual no té límit: l’Església té bon estómac.
I si ambdós, Malthus i Sismondi, per la salut de l’acumulació capitalista i per a salvar-la del compromís, cerquen una categoria de consumidors que compren sense vendre, Sismondi la cerca per a donar sortida a l’excedent del producte social sobre el consum dels obrers i dels capitalistes, açò és, a la part capitalitzada de la plusvàlua, i Malthus perquè es produïsca el benefici. D’altra banda, de quina forma els perceptors de rendes i els beneficiaris de l’estat, que han de rebre els seus mitjans de compra principalment de mans dels capitalistes, han d’ajudar aquests a l’apropiació del benefici per l’adquisició de mercaderies amb un sobrepreu, és, naturalment, un secret de Malthus. Donades oposicions tan considerables, la comunitat d’armes entre Malthus i Sismondi ha estat prou superficial. I si, com diu Marx, Malthus ha convertit en caricatura malthusiana els Nouveax principes de Sismondi, Sismondi sismonditza massa les crítiques de Malthus contra Ricardo, en fer ressaltar únicament allò que hi ha de comú entre ells. D’altra banda, de vegades, sucumbeix a la influència de Malthus, com quan fa seua, en part, la teoria malthusiana de la despesa de l’estat, com un remei de l’acumulació; ací contradiu obertament el seu propi punt de partida.
En resum, Malthus no diu res d’original respecte al problema de la reproducció, ni l’ha comprès; en la seua controvèrsia amb els ricardians volta, com aquests en la seua controvèrsia amb Sismondi, entorn dels conceptes de la circulació simple de mercaderies. En la contesa entre ell i l’escola de Ricardo es tractava del consum improductiu dels paràsits de la plusvàlua; era una querella pel repartiment de la plusvàlua, no una lluita sobre els fonaments socials de la reproducció capitalista. La construcció de Malthus se’n va a terra tan aviat com descobrim els seus errors en la teoria del benefici. La crítica de Sismondi es manté, però, fins i tot acceptant la teoria del valor ricardià amb totes les seues conseqüències, el seu problema queda sense resoldre.
96 Veure Marx, Teories sobre la plusvàlua, tom III, pàgines 1 a 20 on s’analitza detingudament la teoria del valor i el benefici de Malthus.
97 Mathus, Definitions in Political Economy, 1823, pàgina 51.
98 Mathus, Definitions in Political Economy, 1823, pàgina 64.
99 “Supose que temen que hom els culpe de pensar, que la riquesa consistia en diners. Però si és veritat que la riquesa no consisteix en diners, també és veritat que el diner és l’agent més poderós de distribució de la riquesa, i tots els que en un país on la totalitat dels canvis es realitzen pràcticament amb diners, continuen tractant d’explicar els principis de la demanda i l’oferta i les variacions de salaris i beneficis, referint-se principalment a barrets, sabates, gra, vestits, etc., han de fracassar necessàriament,” (Lloc citat, pàgina 60, nota)