Rosa Luxemburg

L’acumulació del capital



CAPÍTOL XXIX

La lluita contra l'economia camperola


Un important capítol final de la lluita contra leconomia natural és el de separar la indústria de l’agricultura, l’eliminació de les indústries rurals dins de l’economia camperola. L’artesanat apareix històricament com una ocupació agrícola secundària. Als pobles civilitzats sedentaris, és un annex del cultiu de la terra222. La història de l’artesanat europeu en l’Edat Mitjana és la història de la seua emancipació de l’agricultura, del seu alliberament de les terres de senyoriu, de la seua especialització i desenvolupament dins de la producció gremial urbana. Tanmateix que la producció industrial havia continuat progressant i havia anat de l’artesanat a la manufactura, i d’aquesta a la fàbrica capitalista de gran indústria, al camp, l’artesanat seguia obstinadament adherit l’economia camperola. L’artesanat exercia un paper important per a cobrir les necessitats pròpies de l’economia camperola com a producció casolana, a la que es dedicava el temps que deixava lliure el cultiu de la terra. El desenvolupament de la producció capitalista anà arrencant a l’economia camperola una branca industrial rere altra, per a fer així la concentració de la producció a les fàbriques. La història de la indústria tèxtil ofereix un exemple típic. Però igualment succeí, encara que d’una manera menys ostensible, amb totes les altres branques industrials de l’agricultura. Per a convertir la massa camperola en compradora de les seues mercaderies, el capital s’esforça a reduir, en primer lloc, l’economia camperola a una branca de què no pot apoderar-se de seguida (donades les relacions europees de propietat no pot fer-ho sense dificultat): a l’agricultura pròpiament dita223. Exteriorment, aquest procés sembla desplegar-se pacíficament; en els fons, es troba afavorit, al mateix temps, per factors purament econòmics. La superioritat tècnica de la producció fabril en sèrie (amb la seua especialització, les seues anàlisis científiques, la seua adquisició de les matèries primeres en el mercat mundial i el seu instrumental perfeccionat), en comparació amb la indústria camperola primitiva, està fora de dubte. En aquest procés, per a separar la indústria de l’agricultura camperola, han intervingut en realitat factors múltiples, com la pressió tributària, la guerra, la dilapidació i monopolització del terreny nacional. Aquests factors cauen igualment en el camp de l’economia política, del poder polític i del codi penal. Enlloc s’ha realitzat aquest procés tan plenament com als Estats Units d’Amèrica del Nord.


Els ferrocarrils, açò és, el capital europeu, principalment anglès, menaren els grangers nord-americans, pas a pas, a través dels incommensurables camps de l’est i oest de la Unió, on amb armes de foc, gossos, licors i sífilis, van exterminar els indis. Els van traslladar violentament de l’Est a l’Oest, per a apropiar-se dels seus terrenys, com si foren “terra lliure”, per a esbraveir-la i posar-la en cultiu. El granger americà de la bona època anterior a la guerra de Secessió, el d’“enllà dels boscos”, era molt diferent de l’actual. Sabia aproximadament tot, i podia arranjar-se-les a la seua granja apartada, sense recórrer gairebé al món exterior. “L’actual granger americà [escrivia al començament dels anys 90 el senador Peffer, un dels directors de la Farmers Alliance] és completament diferent del seu avantpassat de fa cinquanta o cent anys. Molts del que avui viuen recorden l’època en què els grangers s’ocupaven, en considerable escala, de treballs industrials, és a dir, que fabricaven per si sols una part considerable d’allò que els feia falta per al seu propi consum. Tot granger tenia una col·lecció de ferramentes, amb l’ajuda de la qual feia utensilis de fusta, com ara agulles de ganxo per al fenc i rastells, mànecs per a les pales i aladres, llances per al carro i una altra sèrie d’apers de fusta. A més, el granger produïa lli i cànem, llana d’ovelles i cotó. Aquestes matèries tèxtils es treballaven a la granja, eren filades i teixides a casa; igualment, es confeccionaven a la casa vestits, roba interior i, en general, quant necessitava el granger per al seu consum personal. En cada granja hi havia un petit taller per a treballs de fusteria i manyeria, i a la casa un cardador de llana i un teler; es teixien estores, mantes i una altra roba de llit; en cada granja es criaven oques, amb el plomatge de les quals s’omplien coixins i matalafs; el sobrant es venia en el mercat de la ciutat propera. A l’hivern es portaven a la ciutat blat, farina, dacsa en grans carros, amb sis o vuit cavalls, a 100 o 200 milles de distància: allí es compraven ultramarins per a l’any següent, determinades teles, etc. Podien trobar-s’hi també, entre els grangers, distints artesans. Els carros es feien a la granja en un o dos anys. El material es trobava en les proximitats; la classe de fusta a emprar per a la construcció, es determinava exactament amb el veí; havia de ser subministrada en un temps fix i després posada a assecar durant un període determinat, de manera que, en acabar-se el carro, ambdues parts contractants sabien d’on procedia cada tros de fusta i quant de temps havia estat a assecar. Durant l’hivern, el fuster de la comarca feia finestres, portes, cornises i bigam per a la propera temporada. Quan arribaven les gelades de tardor, es veia el sabater assegut en un racó de la casa del granger confeccionant-hi sabates per a la família. Tot açò es feia a casa, i una part de les despeses es pagava amb els productes de la granja. L’arribada de l’hivern era l’època d’aprovisionar-se de carn, que es preparava i es servava després de fumar-la. L’hort d’arbres fruiters subministrava fruita per a mostos i tot gènere de conserves, tot això en quantitat suficient per a les necessitats de la família durant l’any i encara més enllà. El blat era trillat a poc a poc, segons es necessitava, d’acord amb la quantitat de diners que feien falta. Tot es guardava i consumia. Una de les conseqüències de semblant gènere d’explotació era que es necessitaven relativament pocs diners per a mantenir el negoci en marxa. Generalment, bastaven uns cent dòlars, en les grans granges, per a pagar els criats, reparar apers de cultiu i altres despeses ocasionals.”224


Aquest idil·li havia de trobar una fi brusca després de la guerra de Secessió. L’enorme deute públic de 6.000 milions de dòlars que va imposar a la Unió, va comportar una gran elevació dels impostos. Però, a més, després de la guerra va començar un febril desenvolupament dels mitjans de transport moderns i de la indústria; particularment de la indústria de maquinària, amb ajuda dels aranzels proteccionistes cada vegada més alts. Per a impulsar la construcció de ferrocarrils i la colonització del camp amb grangers, es va fer donació d’enormes extensions de terrenys nacionals a les companyies ferroviàries: en 1867 van obtenir més de 74 milions d’hectàrees de terra. A conseqüència d’açò, la xarxa de ferrocarrils va créixer en proporcions inaudites. En 1860 no arribava encara a 50.000 quilòmetres; en 1870 passava de 85.000, i, en 1880, de 150.000 (en la mateixa època, de 1870 a 1880, la xarxa total de ferrocarrils d’Europa passà de 130.000 a 169.000 quilòmetres). Els ferrocarrils i l’especulació de terrenys van atraure als Estats Units grans masses d’emigrants europeus. L’emigració ascendí en els vint-i-tres anys que van de 1879 a 1892 a més de 4 milions i mig de persones. A conseqüència d’açò, la Unió se n’anà emancipant més i més de la indústria europea, principalment de l’anglesa, i creà maquinària, manufactura, indústria tèxtil i metal·lúrgica pròpies. El que més rarament es va revolucionar fou l’agricultura. Ja en els primers anys que van seguir la guerra civil, els propietaris de plantacions dels Estats del Sud es van veure obligats, per l’emancipació dels negres, a introduir l’aladre de vapor. Però, sobretot, les noves granges, brollades a l’Oest por obra dels ferrocarrils, es van posar immediatament a l’altura de la tècnica més moderna. “En la mateixa època [es deia en l’informe de la Comissió Agrícola dels Estats Units l’any 1867], mentre l’aplicació de la maquinària a l’Oest revolucionava l’agricultura i rebaixava la proporció de treball humà a la menor quantitat a què s’havia arribat fins aleshores, excel·lents capacitats administratives i organitzadores es van consagrar a l’agricultura. Granges d’alguns milers d’hectàrees eren dirigides amb més discreció, amb un aprofitament més adequat i econòmic dels mitjans disponibles, i el seu rendiment era major que el de les granges de 40 hectàrees.”225


Al mateix temps augmentava enormement la pressió dels impostos directes el mateix que la dels indirectes. En plena guerra civil es va fer una nova llei d’Hisenda. La tarifa de guerra de 30 de juny de 1864, que constitueix la base del sistema vigent fins avui, va elevar extraordinàriament els impostos de consum i els impostos sobre la renda. Al mateix temps, començà una vertadera orgia de protecció duanera, que va prendre com a pretext aquelles elevades contribucions de guerra, per a compensar amb drets duaners la càrrega que pesava sobre la producció nacional.226 Mr. Morrill, Stevens i els altres gentlemen que van aprofitar la guerra per a imposar el seu programa proteccionista, fundà el sistema d’acord amb el qual la política aranzelària esdevingué obertament i cínicament en instrument de tot interès particular. Tot productor nacional que apareixia davant el Congrés per a sol·licitar uns drets de duanes especials amb què omplir les seues butxaques, es veia complagut del millor grau en els seus desitjos. Les tarifes es van elevar tot el que es demanava. “La guerra [escriu el nord-americà Taussig] havia exercit un efecte refrescant i ennoblidor en diversos sentits sobre la nostra vida nacional, però la seua influència immediata sobre la vida dels assumptes de legislació referent a interessos de diners, va ser desmoralitzadora. Els legisladors van perdre sovint de vista la línia divisòria entre deure públic i interessos particulars. Es feren grans peculats, es crearen empreses de què havien de ser els usufructuaris els mateixos autors de les noves lleis, i el país va veure amb dolor que l’honra i el decor dels homes polítics no es mantenien sense tatxa.” I aquest aranzel, que significava tota una revolució en la vida política del país, que havia de mantenir-se durant 20 anys inalterable, i que, en allò de substancial, forma fins avui la base de la legislació duanera dels Estats Units, s’aprovà al Congrés, literalment en tres dies, i en dos dies, sense crítica..., sense debat, sense cap oposició al Senat.227


Amb aquesta revolució en la política d’hisenda dels Estats Units, va començar la descarada corrupció parlamentària de la Unió: l’ús obert i sense escrúpols de les eleccions, de la legislació i de la premsa com a instruments dels interessos exclusius del gran capital. Enriquiu-vos, va ser la màxima de la vida pública després de la “noble guerra” per a alliberar la humanitat de la “taca de l’esclavitud”; el ianqui alliberador dels negres va celebrar orgies com a cavaller d’indústria i especulador de Borsa; es va regalar a si mateix, com a legislador, terrenys nacionals; es va enriquir amb duanes i impostos, amb monopolis, accions fraudulentes, defraudacions del cabal públic. Va florir la indústria. Havien passat els temps en què el petit i mitjà granger podien sostenir-se sense diners metàl·lics i trillar el seu blat, d’acord amb les seues necessitats, per a convertir-lo en diners. Ara, el granger havia de tenir constantment diners, molts diners, per a pagar les seues contribucions; havia de vendre de seguida els seus productes, per a adquirir, també de seguida, allò que li feia falta de la mercaderia industrial. “Si considerem ara el present [escriu Peffer], trobem que quasi tot s’ha modificat. En tot l’Oest els grangers trillen i venen el seu blat al mateix temps. El granger ven el seu bestiar i compra carn fresca o cansalada, ven els seus porcs i compra pernil i carn de porc, ven els seus llegums i la seua fruita i torna a comprar-les en forma de conserves. Si sembra lli, en compte de filar-lo, teixir-lo i fer robes per als seus fills, com succeïa fa cinquanta anys, avui ven les llavors; quant a la palla, la crema. De cinquanta grangers, a penes hi ha un que crie ovelles; compta amb les grans granges ramaderes, i obté la llana ja acabada en forma de tela o vestit. El seu vestit no es cus ja a casa, sinó que es compra a la ciutat. En compte de confeccionar ell mateix els apers necessaris, agulles de ganxo, rastells, etc., se’n va a la ciutat per a comprar el mànec del martell; compra sogues i cordells, teles per a vestits o fins i tot vestits fets, fruites en conserva, cansalada i carn i pernil; avui compra gairebé tot allò que abans produïa per si mateix, i per a tot això necessita diners. Fora d’açò, i el que sembla més estrany que la resta, és el següent: mentre, abans, la possessió del nord-americà es mantenia lliure de deutes (no hi havia un cas entre mil en què una casa estigués gravada amb hipoteques per a garantir un préstec en diners) i donats les escasses necessitats de diners que requeria l’explotació, hi havia sempre diners suficients entre els grangers; ara, que es necessiten deu vegades més diners, n’hi ha de molt poc, o no n’hi ha. Aproximadament, la meitat de les granges tenen deutes hipotecaris que absorbeixen tot el seu valor, perquè els interessos són exorbitants. La causa d’aquesta notable transformació rau en els manufacturers amb les seues fàbriques de llana i llenç, de fustes, de teixits de cotó, de conserves de carn i fruita, etc.; els petits tallers de les granges han hagut de deixar el lloc a les grans indústries de la ciutat. El taller veí, on es construïen carros, ha hagut de deixar el lloc als enormes tallers de la ciutat, on es fan cent o dos-cents carros per setmana; el taller del sabater ha estat substituït per la gran fàbrica ciutadana, on la major part del treball es fa per mitjà de màquines.”228 I, finalment, el mateix treball agrícola del granger ha esdevingut treball de màquina. “Ara el granger ara, sembra i sega amb màquines. La màquina sega, fa gavelles, i es bat amb ajuda del vapor. El granger pot llegir el periòdic del matí mentre ara, i va còmodament assegut a la màquina mentre sega.”229


Aquesta revolució experimentada per l’agricultura nord-americana després de la “gran guerra”, no era, no obstant això, el fi, sinó el principi del remolí en què havia caigut el granger. La seua història porta de la mà a la segona fase del desenvolupament de l’acumulació capitalista, de la que és, igualment, un excel·lent exemple; el capitalisme combat i anihila per tot arreu l’economia natural, la producció per al propi consum, la combinació de l’agricultura amb l’artesanat. Necessita imposar l’economia de mercat per a donar sortida a la pròpia plusvàlua. La producció de mercaderies és la forma general que el capitalisme necessita per a prosperar. Però una vegada que sobre les ruïnes de l’economia natural s’ha estès la simple producció de mercaderies, comença de seguida la lluita del capital contra aqueixa producció. El capitalisme entra en competència amb l’economia de mercaderies; després d’haver-li donat vida, li disputa els mitjans de producció, els treballadors i el mercat. Primerament, el fi era l’aïllament del productor, apartar-lo de la protecció de la comunitat; després, separar l’agricultura de l’artesanat; ara, la tasca és separar el petit productor de mercaderies dels seus mitjans de producció.


Hem vist que la “gran guerra” havia inaugurat en la Unió Americana una era de saqueig grandiós dels drets nacionals per societats monopolistes i especuladors individuals. En relació amb la construcció febril de ferrocarrils i, fins i tot més, amb l’especulació ferroviària, va sorgir una insensata especulació de terrenys a causa de la qual cabals gegantins, ducats sencers, van ser botí de companyies i de cavallers d’indústria aïllats. Al mateix temps, per mitjà d’un exèrcit d’agents, emprant els mitjans de reclam més descarats, amb tota mena d’enganys, s’encaminà vers els Estats Units un fort corrent d’emigració europea. Aquest corrent es va establir primerament en els estats de l’Est, en la costa atlàntica. Però com més es desplegava en ells la indústria, més es desplaçava l’agricultura cap a l’Oest. El “centre blader”, que en 1850 es trobava en Columbus, en l’Ohio, va seguir allunyant-se en els cinquanta anys següents 99 milles cap al Nord i 680 milles cap a l’Oest. En 1850, els estats atlàntics van subministrar el 51,4 per cent de la collita total de blat; l’any 1880 només van subministrar el 13,6 per cent, mentre els estats septentrionals del centre subministraren, en 1880, el 71,7 i els occidentals el 9,4.


En 1825, el Congrés de la Unió, durant la presidència de Monroe, havia resolt traslladar els indis de l’est del Mississipí cap a l’Oest. Els pell roges es van defensar a la desesperada, però foren agranats com a fem molest (com a mínim la resta que quedava després de les matances dels quaranta anys de guerres índies), van ser empentats com a ramats de búfals cap a l’Oest, per a ser tancats com a bèsties dins de les reservations. Els indis van haver de cedir el lloc als grangers; ara li va tocar el torn al granger, que va haver de cedir el lloc al capital, sent al seu torn empentat més enllà del Mississipí.


Seguint els ferrocarrils, el granger nord-americà emigrà vers l’Oest i Nord-oest, a la terra promesa que li pintaven els agents dels grans especuladors de terreny. Però els terrenys més fèrtils i millor situats es destinaven, per les companyies, a grans explotacions, regides amb mètodes purament capitalistes. Al costat del granger arrossegat al desert, sorgí, com el seu concurrent i enemic mortal, la granja conreada d’acord amb els mètodes del gran capitalisme en una escala desconeguda fins llavors en el Vell i en el Nou món. En aquestes granges es perseguia la producció de plusvàlua emprant tots els mitjans de la ciència i la tècnica moderna. “Olivier Dalrymple, el nom del qual és conegut en ambdós costats de l’oceà Atlàntic [escrivia Lafargue en 1885] pot ser considerat com el millor representant d’aquests financers agraris. Des de 1874 dirigeix, al mateix temps, una línia de vapors al riu Colorado i sis granges, amb una extensió total de 30.000 hectàrees, que pertanyen a una societat de financers. Les va dividir en seccions de 800 hectàrees, i cada una d’elles, al seu torn, es va dividir en tres classificacions de 275 hectàrees. Aquestes es troben col·locades sota la direcció de capatassos i sots-capatassos. En cada secció s’han construït barraques, en les que hi ha alberg per a 50 homes; quadres per a altres tants cavalls i mules; cuines, magatzems d’articles comestibles per a homes i bestiar, magatzems per a guardar les màquines, i, finalment, tallers de ferreria i manyeria. L’inventari de cada secció és el següent: 20 parells de cavalls, 8 aladres dobles, 12 màquines sembradores que es dirigeixen des dels cavalls, 12 grades amb dents d’acer, 12 màquines de segar i afeixegar, 2 màquines trilladores i 16 carros; estan preses totes les mesures perquè màquines i animals de labor (homes, cavalls, mules) es mantinguen en bon estat i siguen capaços de rendir la major suma possible de treball. Totes les seccions es comuniquen entre si i amb la direcció, per telèfon.”


Les sis granges de 30.000 hectàrees estan conreades per un exèrcit de 600 obrers, que es troben organitzats militarment; en l’època de la collita, la central contracta, a més, 500 o 600 obrers auxiliars que es distribueix entre les seccions. Una vegada acabades les labors, a la tardor, els treballadors són acomiadats, exceptuant-se el capataç i deu homes per secció. En algunes granges de Dakota i Minnesota, els cavalls i mules no passen l’hivern al lloc on treballen. Un cop que hom ha llaurat la terra, se’ls mena en ramats de 100 a 200 parelles a 1.000 o 1.500 quilòmetres cap al Sud, d’on no tornen fins a la primavera.”


Mecànics a cavall segueixen, durant el treball, les màquines de llaurar, sembrar i segar; tan prompte com es produeix un desperfecte surten a galop cap a la màquina per a reparar-la sense perdre temps i posar-la novament en marxa. El blat recollit és portat a les màquines trilladores, que treballen dia i nit sense interrupció; es calfen amb manolls de palla empentats per tubs de llanda. El gra és trillat, mesurat i ficat en sacs, tot per mitjà de màquines. Després és portat al ferrocarril que travessa la granja; d’allí va a Duluth o Búfal. Anualment Dalrymple augmenta el terreny sembrat en 2.000 hectàrees. En 1880 ascendia a 10.000 hectàrees.” A finals dels anys 70 hi havia ja capitalistes i companyies que posseïen territoris de 14.000 a 18.000 hectàrees sembrades de blat. Des que Lafargue va escriure açò, els progressos tècnics en l’agricultura nord-americana gran capitalista i l’ús de màquines, han augmentat considerablement.230


El granger nord-americà no podia sostenir la competència amb semblants empreses capitalistes. En la mateixa època en què la transformació general de les circumstàncies, de les finances, de la producció i del transport en la Unió obligaven a prescindir de tota producció per al propi consum i a produir-lo tot per al mercat, els preus dels productes agrícoles es trobaven extraordinàriament rebaixats per l’extensió colossal del terreny conreat. I, alhora que la massa dels grangers veia lligats els seus destins al mercat, el mercat agrícola de la Unió va passar a ser, de sobte, un mercat mundial en què van començar a actuar uns quants capitals gegantins i la seua especulació.


Amb l’any 1879, famós en la història de l’agricultura, tant europea com nord-americana, comença l’exportació del blat en massa de la Unió a Europa.231


Els avantatges d’aquesta ampliació del mercat foren, naturalment, monopolitzades pel gran capital; d’una banda, van augmentar les granges gegantines que amb la seua competència oprimien el petit granger; d’una altra banda, aquest es va convertir en víctima dels especuladors que li compraven els cereals per a fer pressió sobre el mercat mundial. Lliurat inerme a les potències del capital, el granger va acumular deutes. Aquesta és la forma típica de la ruïna de l’economia camperola. L’endeutament de les granges esdevingué aviat calamitat pública. L’any 1890, el ministre d’Agricultura de la Unió, Rusck, escrivia en una circular especial a propòsit de la situació desesperada dels grangers:


La càrrega d’hipoteques sobre granges, cases i terreny adquireix, sens dubte, proporcions altament inquietants; si bé en alguns casos els préstecs es van prendre amb massa apressament, en la majoria d’ells va ser la necessitat que va obligar a recórrer-hi... Aquests préstecs concertats amb un interès molt alt s’han fet insuportables a conseqüència de la baixada del preu dels productes agrícoles, que amenacen el granger amb la pèrdua de la casa i el terreny. Aquesta és una qüestió extremadament difícil per als que s’esforcen a remeiar el dany que pateix el granger. Resulta que, donats els preus actuals, el granger, per a obtenir un dòlar amb què pagar el seu deute, ha de vendre molts més productes que quan va prendre a préstec aquest dòlar. Creixen els interessos, de tal manera, que cancel·lar el deute és impossible. Donada la situació de què parlem, la renovació de les hipoteques és extraordinàriament difícil.”232 Segons el cens de 29 de maig de 1891, 2,5 milions d’explotacions agrícoles estaven gravades amb deutes; d’elles, dos terços corresponien als grangers, elevant-se el deute total d’aquests a prop de 2,2 milers de milions de dòlars. “D’aquesta manera [conclou Peffer], la situació dels grangers és extraordinàriament crítica; la granja ha deixat de ser productiva; el preu dels productes agrícoles ha baixat en un 50 per cent des de la gran guerra; el valor de les granges ha descendit en l’últim decenni d’un 25 a un 50 per cent; els grangers estan enfonsats en deutes garantits per hipoteques sobre els seus terrenys, i, en molts casos, no poden renovar el préstec, ja que la hipoteca mateixa es desvalora cada vegada més; molts grangers perden les seues explotacions i el molí dels deutes continua triturant. Ens trobem en mans d’una potència implacable; la granja camina a la seua ruïna.”233


Al granger entrampat i arruïnat no li quedaven més sortides que aquestes: obtenir, com a jornaler, ingressos addicionals, o abandonar la seua explotació, espolsant la pols de la “terra promesa”, del paradís del blat”, que s’havia convertit per a ell en infern. Açò, en el supòsit que la seua granja no hagués caigut ja per incapacitat de pagament en les urpes de l’usurer, la qual cosa succeïa amb milers de granges. Cap a mitjan del vuitè decenni podien veure’s moltíssimes granges abandonades i arruïnades. Si el granger no pot pagar el deute en el termini prescrit [escrivia Sering en 1887] l’interès que ha de pagar puja al 12, 15 i fins a al 20 per cent. El Banc, el venedor de màquines, el botiguer, cauen sobre ell i li roben els fruits del seu dur treball. El granger, o bé es queda com a arrendatari a la granja, o bé es trasllada més lluny, a l’Oest, per a tornar a provar fortuna. Enlloc he trobat en Amèrica del Nord tants grangers entrampats, desil·lusionats i descontents, com als districtes bladers de les praderes del Nordoest; no he parlat en Dakota amb cap granger que no estigués disposat a vendre la seua granja.”234


El comissari d’agricultura de Vermont deia en 1889, sobre el fet molt difós de l’abandó de les granges. “En aquest estat [escrivia] poden trobar-se grans zones de terreny sense conrear, però adequades per al cultiu, que es poden adquirir per preus que s’acosten als dels estats de l’Est i que es troben situades en les proximitats d’escoles, d’esglésies, i compten, a més a més, amb l’avantatge d’un ferrocarril proper. El comissari no ha visitat tots els districtes de l’estat enumerats en l’informe, però sí prou per a convèncer-se’n que un espai considerable de territori, que abans era terreny conreat, s’ha convertit ara en desert, malgrat que una part important del mateix podria rendir un bon ingrés.”235


El comissari de l’estat New Hampshire publicà en 1890 un escrit de 67 pàgines en què es conté la descripció de granges que es poden adquirir pels preus més barats. “Hi ha en ell 1.442 granges abandonades. El mateix ocorre en altres comarques. Milers d’hectàrees de terrenys dedicats al cultiu del blat i de la dacsa jeien erms i es convertien en deserts. Per a tornar a poblar la terra abandonada, els especuladors realitzaven una propaganda refinada, mercè a la qual atreien noves bandes d’immigrants, víctimes noves, que compartirien ràpidament el destí dels seus predecessors.”


En les proximitats de ferrocarrils i mercats [deia una carta particular], no queda cap part de terreny pertanyent a l’estat. Tot ell està en mans d’especuladors. El colon adquireix terra lliure i paga com a granger. Però l’explotació a penes li assegura l’existència, i no pot competir amb la gran granja. Conrea la part de la seua granja a què la llei l’obliga, però per a viure ha de cercar una ocupació suplementària fora de l’agricultura. En Oregon, per exemple, he trobat un colon que era, des de feia cinc anys, propietari de 160 acres, però quan arribava l’estiu, a finals de juny, treballava en la construcció de camins, guanyant un dòlar per dotze hores de treball. També aquest figurava naturalment entre els 5 milions de grangers comptats pel cens de 180. En El Dorado he vist, per exemple, molts grangers que només conreaven el terreny necessari per al seu manteniment i el del bestiar, però no per al mercat, perquè seria inútil; la seua principal font d’ingressos consistia en cercar or, fer llenya, etc. Aquestes gents viuen amb benestar, però el seu benestar no és procedent de l’agricultura. Fa dos anys treballàvem en el Gran Canó, El Dorado, i durant tot el temps s’hi allotjaren en una casa d’una parcel·la el propietari de la qual no venia a habitar-la més que una vegada a l’any, durant uns dies, i passava la resta del temps treballant en Sacramento, al ferrocarril. La seua parcel·la no es conreava. Fa alguns anys es va conrear una part petita; per a complir la llei, hi ha un tros encerclat amb tela metàl·lica i s’ha alçat una log cabin i una cabanya. Però en els últims anys, tot està buit; la clau de la cabanya es troba a casa del veí, que la va posar a la nostra disposició. En el transcurs dels nostres viatges hem vist moltes parcel·les abandonades, en les que s’intentava reprendre el cultiu. Fa tres anys se’m va proposar prendre una granja amb habitatge per 100 dòlars. Més tard la casa buida es va enfonsar sota el pes de la neu. En Oregon veiérem moltes cabanyes amb casetes i petits horts abandonats. Una d’elles estava molt ben construïda: era una construcció robusta, feta de mà mestra, amb alguns apers i el granger ho havia abandonat tot. Qualsevol podia apoderar-se d’això gratuïtament.”236


On es dirigeix el granger arruïnat de la Unió? Engega la marxa a la cerca del “centre blader” i del ferrocarril. El paradís del blat es prolonga, en part, cap al Canadà, pel Saskatschewan i el riu Mackenzie, on es produeix el blat més enllà del grau 62 de latitud Nord. Una part dels grangers de la Unió237 se’n va cap allà i resulta víctima del mateix destí passat algun temps. Canadà figura ja, en el mercat mundial, entre els països exportadors de blat, però allí l’agricultura està dominada encara, en major escala, pel gran capital.238


La dilapidació dels terrenys públics, cedits a companyies capitalistes privades, s’ha fet en el Canadà en proporcions molt majors que als Estats Units. Els privilegis concedits a la companyia de ferrocarrils del Pacífic canadenc són quelcom sense precedents en el robatori de possessions públiques pel capital privat. No sols es va assegurar a la companyia el monopoli en la construcció del ferrocarril per vint anys, posant a la seua disposició tota la zona de construcció d’unes 713 milles angleses, per valor d’uns 35 milions de dòlars, gratuïtament; no sols l’estat donava per deu anys una garantia del 3 per cent d’interès sobre el capital de 100 milions de dòlars, i concedia un préstec de 27 i mig milions de dòlars; a més de tot açò, es va regalar a la companyia 25 milions d’acres de terreny que podia escollir entre les terres més fèrtils i millor situades, fins i tot fora del cinturó immediatament annex al ferrocarril. D’aquesta manera, tots els futurs colons de l’enorme superfície quedaven, per endavant, lliurats al capital del ferrocarril. Per la seua banda, la companyia s’apressà a vendre de seguida 5 milions d’acres a la Companyia Agrícola de Nord-oest, un grup de capitalistes anglesos sota la presidència del Duc de Manchester. El segon grup de capitalistes, a qui se li van regalar, a mans plenes, terrenys públics, és la Hudsonsbay Company, a la que per la renúncia als seus privilegis al Nord-oest se li va concedir dret, ni més ni menys, que a la vintena part de tot el terreny comprès entre el llac Winnipeg, la frontera dels Estats Units, les Rocalloses i el Saskatschewan septentrional. D’aquesta manera, els dos grups de capitalistes han obtingut reunits, les 5/9 parts del terreny total del país susceptible de cultiu. L’estat havia concedit una part considerable de la resta del terreny a 26 “companyies de colonització” capitalistes. Així, el granger del Canadà es troba quasi en totes parts pres en les xarxes del capital i la seua especulació. I no obstant això, l’emigració continuava en massa, procedent, no sols d’Europa, sinó també dels Estats Units!


Tals són els trets de la dominació del capital en el món. Expulsà el camperol d’Anglaterra (després d’haver-lo deixat sense terres) a l’Est dels Estats Units; de l’Est a l’Oest per a convertir-lo, sobre les ruïnes de l’economia dels indis, en un petit productor de mercaderies; de l’Oest va tornar a expulsar-lo, novament arruïnat, cap al Nord; davant d’ell anaven els ferrocarrils, i al seu darrere la ruïna: l’antecedia sempre el capital, com a guia, i el seguia el capital per a rematar-lo. La carestia general dels productes agrícoles ha succeït a la gran baixada dels preus de l’últim decenni del 1800, però el petit granger nord-americà ha obtingut tan pocs fruits d’ella com el camperol europeu.


És cert que el nombre de les granges creix incessantment. En l’últim decenni del segle passat ha passat de 4,6 milions a 5,7; també últimament ha augmentat en xifres absolutes. El valor total de les granges durant els últims deu anys ha augmentat de 751,2 milions a 1.652,8 milions de dòlars. La pujada general de preus dels productes del sòl hauria hagut d’afavorir el granger. No obstant això, veiem que el nombre dels arrendataris creix més que el nombre dels grangers en total. Heus aquí la proporció entre grangers i arrendataris:

1880

25,5%

1890

28,4%

1900

35,3%

1910

37,2%

Malgrat l’augment de preu dels productes del sòl, els grangers propietaris cedeixen cada vegada més terreny als arrendataris. Però aquests, que constitueixen ja prou més de la tercera part dels grangers de la Unió, són, als Estats Units, la capa social corresponent als nostres treballadors del camp europeu: els vertaders esclaus assalariats del capital, l’element sempre fluctuant que, posant en màxima tensió les seues forces, crea riqueses per al capital, sense poder obtenir per a si mateixos més que una existència miserable i insegura.


El mateix procés, en un marc històric completament distint, a Sud-àfrica, palesa, més clarament encara, els “mètodes pacífics del capitalisme en la seua lluita amb el petit productor de mercaderies”.


Fins al sisè decenni del segle passat, a la colònia del Cap i en les repúbliques bòers, regnava una vida totalment camperola. Els bòers van portar durant llarg temps la vida de ramaders nòmades, llevant-los els millors pastos als hotentots i cafres, a qui exterminaven o expulsaven. En el segle XVIII, la pesta, transportada pels vaixells de la Companyia de les Índies Orientals, els va prestar excel·lents serveis, extingint tribus senceres d’hotentots i deixant lliure el sòl per als immigrants holandesos. En el seu avanç cap a l’Est van ensopegar amb les tribus bantus i van inaugurar el llarg període de les terribles guerres de cafres. Els devots holandesos, lectors de la Bíblia, tan orgullosos de la seua severitat puritana de costums i el seu coneixement de l’Antic Testament, que es consideraven com a “poble escollit”, no es conformaren de robar les terres dels indígenes, sinó que s’hi establiren per a viure com a paràsits a costa dels negres, als qui van obligar a prestar-los treball d’esclaus, corrompent-los i enervant-los sistemàticament. L’aiguardent va exercir en aquesta missió un paper tan essencial, que la seua prohibició pel govern anglès a la colònia del Cap fracassà per l’oposició dels puritans. En general, l’economia dels bòers continuà sent de preferència patriarcal i d’economia natural durant el sisè decenni. Tinga hom en compte que fins a 1859 no es va construir a Sud-àfrica cap ferrocarril. Cert que el caràcter patriarcal no va impedir de cap manera que els bòers donaren mostres de la duresa i brutalitat més extremes. Com és sabut, Livingstone es va queixar molt més dels bòers que no dels cafres. Creien que els negres eren un objecte destinat per Déu i la naturalesa per a prestar-los treball d’esclaus i ser una base tan imprescindible de la seua vida patriarcal, que van respondre amb l’emigració a la supressió de l’esclavitud a les colònies angleses l’any 1836, malgrat la indemnització de 3 milions de lliures esterlines als propietaris perjudicats. Els bòers sortiren de la colònia del Cap travessant l’Aurenja i el Vaal; empentaren els matabeles al Nord, més enllà del Limpopo i es van ensopegar amb els makalakas. De la mateixa manera que el granger nord-americà, obligat pel capital, impulsava els indis cap a l’Oest, així els bòers van empentar els negres cap al Nord. Així, doncs, les “repúbliques lliures”, establertes avui entre l’Aurenja i el Limpopo, van sorgir com a protesta contra l’atac de la burgesia anglesa al dret sagrat de l’esclavitud. Les mínimes repúbliques camperoles sostenien una lluita de guerrilles permanent amb els negres bantus. I, amb l’excusa dels negres, es va entaular una guerra de diversos decennis entre els bòers i el govern anglès. El pretext per al conflicte entre Anglaterra i les repúbliques fou la qüestió dels negres, és a dir, l’emancipació dels negres que, segons sembla, perseguia la burgesia anglesa. En realitat, la lluita es feia entre els camperols i la política colonial gran capitalista entorn dels hotentots i cafres, açò és, per les seues terres i la seua capacitat de treball. L’objecte d’ambdós competidors era exactament el mateix: l’expulsió o extermini de les gents de color, la destrucció de la seua organització social, l’apropiació dels seus terrenys i la utilització forçosa del seu treball per a serveis d’explotació. Només els mètodes eren radicalment distints. Els bòers representaven l’esclavitud antiquada, en petita dimensió, com a base d’una economia camperola patriarcal; la burgesia anglesa, l’explotació capitalista moderna en gran escala. La llei fonamental de la república del Transvaal declarava amb crua rudesa: “El poble no tolera cap igualtat entre blancs i negres dins de l’estat i de l’Església.” A l’Aurenja i en el Transvaal els negres no podien posseir terra ni viatjar sense passaport o deixar-se veure al carrer desprès d’enfosquir. Bryce conta el cas d’un camperol (un anglès per cert) que en El Cap oriental va assotar un cafre fins a donar-li mort. Quan el camperol va ser absolt pel tribunal, els seus veïns l’acompanyaren a casa amb música. Sovint, els blancs procuraven evitar la remuneració de treballadors indígenes lliures, obligant-los a emprendre la fuga, després d’acabat el treball, a força de maltractaments.


El govern anglès va seguir la tàctica oposada. Durant llarg temps es va presentar com a protector dels indígenes; adulà particularment els capitostos, va recolzar la seua autoritat i tractà d’atorgar-los el dret a disposar dels terrenys. Fins i tot, sempre que va ser possible, seguint un mètode provat, va fer dels capitostos propietaris del territori de la tribu, encara que aquests actes eren contraris a la tradició i a l’organització social efectiva dels negres. El territori de les tribus era propietat comuna, i fins i tot els sobirans més cruels i despòtics, com el reietó Matabel Lobengula, només tenien el dret i el deure atribuir a cada família una parcel·la perquè la conreés. Aquesta parcel·la només era possessió de la família mentre aquesta la treballés efectivament. L’objectiu final de la política anglesa era clar: preparava, a llarg termini, l’expropiació a gran escala, fent instrument seu als propis capitostos dels indígenes. De moment, es va limitar a la “pacificació” dels negres per mitjà de grans expedicions militars. Nou sagnants guerres contra els cafres es van succeir fins a 1879, per a trencar la resistència dels bantus.


El capital anglès només va donar a conèixer enèrgicament les seues vertaderes intencions en ocasió de dos esdeveniments importants: el descobriment dels camps de diamants de Kimberley, en 1867-1870, i el de les mines d’or del Transvaal, en 1882-1885. Aquests esdeveniments inauguraren una nova època en la història de l’Àfrica del Sud. Aviat entrà en acció la Companyia Britànica Sud-africana, és a dir, Cecil Rhodes. En l’opinió pública anglesa s’hi produí una ràpida mutació. La cobdícia dels tresors sud-africans empentà el govern anglès a fer passos enèrgics. A la burgesia anglesa no li semblava excessiva cap despesa ni cap sang per a apoderar-se de les terres de l’Àfrica del Sud. Sobre ella va caure sobtadament un enorme corrent d’immigració. Fins llavors havia estat escassa, ja que els Estats Units atreien l’emigrant europeu. Des dels descobriments dels camps de diamants i or, el nombre dels blancs a les colònies sudafricanes va créixer ràpidament. De 1885 a 1895 només residien en Witwatersrand 100.000 anglesos emigrants. La modesta economia camperola passà a segon pla; la mineria, i amb ella el capital miner, van començar a exercir el paper principal.


Per la seua banda, el govern anglès realitzà un brusc canvi de front en la seua política. Pels anys 50, Anglaterra havia reconegut a les repúbliques bòers pel tractat de Sand-River i pel tractat de Bloemfontein, Ara va començar l’acaçament polític dels estats camperols per l’ocupació de tots els territoris entorn de les repúbliques, amb l’objecte d’impedir-los tota expansió, mentre al mateix temps els negres, llarg temps protegits i adulats, anaven sent completament absorbits. Colp rere colp avançava el capital anglès. En 1868, Anglaterra s’apoderà del país dels basutos, naturalment, després de “repetides súpliques dels indígenes.”239 En 1871, els camps de diamants de Witwatersrand van ser llevats a l’estat d’Aurenja i convertits en colònia de la corona amb el nom de “Griqualand occidental”. En 1871 van ser sotmesos els zulus, per a ser incorporats més tard a la colònia de Natal. En 1885 va ser sotmès el Betschuanaland i annexat més tard a la colònia del Cap. En 1888 va sotmetre Anglaterra els matabeles i el Maschonaland. En 1889, la Companyia Britànica Sud-africana va obtenir la Carta sobre ambdós territoris. Tot açò, naturalment, només en benefici dels indígenes i accedint als seus insistents requeriments.240 En 1884 i 1887, Anglaterra es va annexar la badia de Santa Llúcia i tota la costa oriental fins a les possessions portugueses; en 1894 va prendre possessió del Tongaland. Els matabeles i maschonas van sostenir una lluita desesperada, però la companyia, amb Rhoders al capdavant, va ofegar primerament en sang la revolta, per a emprar, després, el provat mitjà de civilització i pacificació dels indígenes: dos grans ferrocarrils van ser construïts al territori aixecat.


Les repúbliques bòers se sentien cada vegada més inquietes davant aquesta sobtada acció que les tancava als seus límits. Però també a l’interior regnava la confusió. L’impetuós corrent de la immigració i l’ímpetu de la nova economia capitalista fabril van amenaçar prompte de trencar el marc dels petits estats camperols. La contradicció entre l’economia camperola al camp i a la ciutat, i les demandes i necessitats de l’acumulació del capital, eren, en efecte, molt grans. Les repúbliques es manifestaven constantment impotents enfront dels nous problemes. La malaptesa i primitivisme de l’administració; el perill constant dels cafres, que, sens dubte, no eren mirats per Anglaterra amb mals ulls; la corrupció que havia lliscat entre els bòers i mercè a la qual els grans capitalistes imposaven per suborn la seua voluntat; la carència de policia de seguretat per a reprimir els elements indesitjables; la manca d’aigua i transports per a aprovisionar una colònia de 100.000 emigrants sobtadament establerta; la falta de lleis de treball per a regular i assegurar l’explotació dels negres en la mineria; els elevats aranzels que encarien als capitalistes la mà d’obra; les tarifes elevades per al transport de carbó, tot açò es va reunir per a determinar una sobtada i estrepitosa fallida de les repúbliques camperoles.


En la seua malaptesa per a defensar-se contra el torrent de fang i lava del capitalisme que amenaçava d’engolir les seues repúbliques, els bòers van recórrer a mitjans d’un primitivisme extrem, que només podia trobar-se a l’arsenal del camperol més tossut i maldestre: van excloure la massa dels uitlander, molt superiors a ells en nombre, i que, enfront d’ells, representaven el capital, el poder, el corrent de l’època, de tots els drets polítics. Però aquesta no era més que una broma de mal gust, i els temps eren seriosos. Els dividends sofrien les conseqüències de la mala administració de les repúbliques camperoles. El capital miner s’aixecà. La Companyia Britànica Sud-africana va construir ferrocarrils, va sotmetre cafres, va organitzar revoltes dels uitlander i, finalment, va provocar la guerra dels bòers. Havia sonat l’hora de l’economia camperola. En els Estats Units la guerra havia estat el punt de partida de la revolució; a Sudàfrica era la seua fi. El resultat en fou el mateix: la victòria del capital sobre la petita economia camperola, que al seu torn s’havia alçat sobre les ruïnes de l’organització primitiva d’economia natural dels indígenes. La resistència de les repúbliques bòers contra Anglaterra tenia tan poques probabilitats de triomf, com la del granger nord-americà contra el predomini del capital als Estats Units. En la nova Unió Sud-africana, en la que es realitza el programa imperialista de Cecil Rhodes, les petites repúbliques camperoles són substituïdes per un gran estat modern; el capital hi ha pres oficialment el comandament. L’antiga oposició entre anglesos i holandesos ha desaparegut davant la nova oposició entre capital i treball. Ambdues nacions han segellat una fraternitat commovedora, fent que un milió d’explotadors blancs hagen desposseït dels seus drets civils i polítics a cinc milions d’obrers de color, i no sols han estat perjudicats els negres de les repúbliques bòers, sinó també els negres de la colònia del Cap, als qui se’ls ha llevat tots els drets cedits antany pel govern anglès. I aquesta obra noble, que ha coronat la política imperialista dels conservadors per un colp de violència descarat, havia de ser realitzada precisament pel partit liberal, amb l’aplaudiment frenètic dels “cretins liberals d’Europa”, que, orgullosos i commoguts, veien en la completa autonomia i llibertat concedida per Anglaterra al grapat de blancs d’Àfrica del Sud, la prova del poder i grandesa creadors que tancava encara el liberalisme en Anglaterra.


La ruïna de l’artesanat independent, produïda per la concurrència del capital, és un capítol a banda, menys sorollós, però no menys penós. La indústria domèstica capitalista és la part més obscura d’aquest capítol. Paga la pena estudiar ací amb detall aquest procés.


El resultat general de la lluita entre el capitalisme i l’economia simple de mercaderies és aquest: el capital substitueix l’economia simple de mercaderies després que aquesta havia substituït l’economia natural. Per consegüent, quan hom diu que el capitalisme viu de formacions no capitalistes, per a parlar més exactament, cal dir que viu de la ruïna d’aquestes formacions, i si necessita l’ambient no capitalista per a l’acumulació, el necessita com a base per a realitzar l’acumulació, absorbint-lo. Considerada històricament, l’acumulació del capital és un procés de canvi de matèries que es verifica entre la forma de producció capitalista i les precapitalistes. Sense elles no es pot verificar l’acumulació del capital, però considerada en aquest aspecte, l’acumulació s’efectua destrossant-les i assimilant-les. Així, doncs, ni l’acumulació del capital es pot realitzar sense les formacions no capitalistes, ni aquelles poden ni tan sols mantenir-se. L’acumulació només pot produir-se gràcies a una constant destrucció preventiva d’aquelles.


Per tant, allò que Marx ha pres com a supòsit en el seu esquema de l’acumulació, només correspon a la tendència històrica objectiva del moviment de l’acumulació i al seu resultat final teòric. El procés d’acumulació tendeix a reemplaçar per tot arreu l’economia natural per l’economia simple de mercaderies, i aquesta per les formes capitalistes; a fer que la producció de capital domine absolutament, com la forma de producció única i exclusiva en tots els països i branques.


Però ací comença l’atzucac. Una vegada assolit el resultat final (el que no és, no obstant això, més que construcció teòrica), l’acumulació es fa impossible; la realització i capitalització de la plusvàlua es transformen en problemes insolubles. En el moment en què l’esquema marxista de la reproducció ampliada correspon a la realitat, denuncia el final, el límit històric del moviment de l’acumulació, açò és, la fi de la producció capitalista. La impossibilitat de l’acumulació significa, en la producció capitalista, la impossibilitat del desenvolupament ulterior de les forces productives, i, amb això, la necessitat històrica objectiva de l’enfonsament del capitalisme. En resulta el moviment contradictori de l’última etapa imperialista, que és el període final de la carrera històrica del capital.


Per consegüent, l’esquema marxista de la reproducció ampliada no correspon a les condicions de l’acumulació mentre aquesta prossegueix el seu curs; no es pot reduir a les relacions mútues i dependències entre les dos grans seccions de la producció social (la dels mitjans de producció i la dels mitjans de consum), formulades en l’esquema. L’acumulació no és merament una relació interna entre les branques de l’economia capitalista, sinó, abans que res, una relació entre el capital i el medi ambient no capitalista en què cada una de les dos grans seccions de la producció pot localitzar el procés d’acumulació, en part i pel seu propi compte, amb independència de l’altra, encara que el moviment d’ambdues s’estiga interposant i creuant constantment. Les complicades relacions que en resulten, la diversitat del ritme i direcció en el marxa de l’acumulació en ambdues seccions, les seues relacions materials de valor amb formes de producció capitalista, no poden expressar-se en un esquema exacte. L’esquema marxista de l’acumulació, no és més que l’expressió teòrica d’aquell moment en què la dominació capitalista ha assolit el seu últim límit, i, en aquest sentit, és una ficció científica, el mateix que el seu esquema de la reproducció simple que formula teòricament el punt de partida de l’acumulació capitalista. Però només entre ambdues ficcions es pot trobar el coneixement de l’acumulació del capital i les seues lleis.




222 En Xina, la indústria domèstica s’ha conservat en àmplia escala fins a l’època més moderna, fins i tot en la burgesia, i fins en ciutats comercials tan populoses i antigues com Mingpó amb els seus 300.000 habitants. “Fa només una generació, les dones feien, elles mateixes, sabates, barrets, camises i la resta d’articles d’ús per als seus marits i per a elles. En aquell llavors causava impressió en Mingpó, que una dona jove comprés en una botiga quelcom que hauria hagut de fabricar amb les seues pròpies mans.” (Dr. Nyok-Ching Tsur, Les explotacions industrials de la ciutat de Mingpó, Tubinga, 1909, pàgina 51)

223 Cert que l’últim capítol de la història de l’economia camperola sota la influència de la producció capitalista inverteix els termes d’aquesta relació. És freqüent que els petits camperols arruïnats, que treballen en la indústria domèstica per a un empresari capitalista, o que treballen senzillament pel salari a la fàbrica, esdevinguen obrers professionals, mentre les tasques agrícoles descansen completament a coll de les dones, ancians i xiquets. Un exemple típic l’ofereix el petit camperol de Wurtemberg.

224 3 W. A. Peffer. The Farmer’s side. His troubles and their remedy, Nova York, 1891, Part I: “How we got Here”, capítol I: “Changed condition of the Farmer”, pàgines 56-57. Veure també A. M. Simons, The American Farmer, 2ª edició, Chicago, 1906, pàgines 74 i següents.

225 Citat per Lafargue, “El cultiu i comerç de cereals als Estats Units”, Die Neue Zeit, 1885, pàgina 344 (l’article es va publicar, per primera vegada l’any 1883 en una revista russa).

226 Les tres lleis tributàries de 30 de juny de 1864 constitueixen, pràcticament, una sola, i són, probablement, les mesures tributàries més grans que el món ha vist. La llei referent als impostos interiors es va fer, com ha dit Mr. David A. Wels, partint del principi de l’irlandès de la fira de Donnybrook: “On veges un cap, taxa’l; on veges un article, imposa-li una contribució.” Tot va ser objecte d’imposició, i d’imposició elevada. (F. W. Taussig, The Tariff History of the United States, Nova York, 1888, pàgina 164)

227 Les necessitats de la situació, el crític estat del país, la necessitat urgent d’ingressos poden haver justificat aquesta pressa, de la que pot dir-se, sense temor, que és única en la història dels països civilitzats.” (Taussig, lloc citat, pàgina 178)

228 W. A. Peffer, lloc citat, pàgina 58.

229 Ibídem, “Introducció”. Pàgina 6. Sering calcula per a l’any 1885 que els diners necessaris per a iniciar escassament la més petita granja al Nord-oest són 1.200/1.400 dòlars. (Die landwirtschaftliche Komkurrenz Nordamerikas, Leipzig. 1867, pàgina 431)

230 L’informe de l’US Commissioner of Labor per a 1898 conté el següent quadre dels avantatges obtinguts per la maquinària envers el treball manual:


Jornada de treball emprant màquines emprant màquina per unitat gastada

Jornada de treball emprant màquines per unitat gastada

Jornada de treball amb treball manual per a la mateixa unitat del producte

Jornada de treball manual per a la mateixa unitat del producte

TREBALL

Hores

Minuts

Hores

Minuts

Sembra de cereals

-

32,7

10

55

Collita de batuda de cereals

1

-

46

40

Sembra de dacsa

-

37,5

6

15

Sega de dacsa

3

4,5

5

-

Desfer dacsa

-

3,6

66

40

Sembra de cotó

1

3

8

48

Cultiu de cotó

12

5,1

60

-

Sembra fenc Falç/ màquina

1

0,6

7

20

Recollida i empaquetatge fenc

11

3,4

35

30

Sembra de creïlles

1

2,5

35

30

Sembra de tomaques

1

4

10

-

Cultiu i recol·lecció de tomaques

134

5,2

324

20


231 L’exportació de blat de la Unió a Europa va ascendir en milions de bussels:

1868-1869

17,9

1874-1875

71,8

1879-1880

153,2

1885-1886

57,7

1890-1891

55,1

1899-1900

101,9

Des de 1898 que va arribar a 58, el preu torna a pujar:

1900

72

1901

62

1902

63

1903

70

1904

92

(Jurascheck, lloc citat, pàgina 18)

Segons els informes mensuals sobre el comerç exterior en 1912, el preu de 1.000 quilos en marcs era al juny de 1912:

Plaça

Blat

Berlín

227,82

Mannheim

247,93

Odessa

173,94

Nova York

178,08

Londres

170,96

París

243,39

232Peffer, lloc citat, part 1ª, Where we are?, capítol II: “Progress of Agriculture”.

233 Peffer, lloc citat, part 1ª, Where we are?, capítol II: “Progress of Agriculture”, pàgina 42.

234 Sering, Die landwirtschaftliche Konkurrenz Nordamerikas, pàgina 433.

235 Peffer, lloc citat, pàgines 35-36.

236 Citat per Nikolai-on, lloc citat, pàgina 224.

237 L’emigració al Canadà va ascendir en 1901 a 49.149 persones. En 1911 van emigrar més de 300.000 persones, entre ells 138.000 anglesos i 134.000 nord-americans. A finals de maig de 1912, en Montreal continuava l’afluència de grangers nord-americans.

En el meu viatge per l’Oest canadenc, no he vist més que una granja que tingués menys de 1.000 acres. Segons un cens de 1881, en Manitoba (Canadà) hi havia 2.384.337 acres de terreny ocupats per només 9.067 propietaris; segons açò, corresponien 2.047 acres per persona, una mitjana que no aconseguia, ni remotament, cap dels Estats de la Unió.” (Sering, lloc citat) Menys difosa estava, és cert, en el Canadà, al començament del vuitè decenni, l’explotació en gran escala. Però ja Sering descriu la Bell-Farm, una granja pertanyent a una societat anònima que comprenia ni més ni menys que 22.680 hectàrees i estava evidentment organitzada d’acord amb el model de la granja Dalrymple. Sering, que es mostrava fred i escèptic quant a les possibilitats de la competència canadenca, ha calculat que el “cinturó productiu” del Canadà occidental tenia una superfície de 311.000 quilòmetres quadrats, o siga, tres cinquenes parts d’Alemanya; d’aquest total calculava que només es podia considerar vertaders terrenys de cultiu 38,4 milions d’acres, i, com a màxim, 15 milions d’acres com a probable zona bladera (Sering, pàgines 337 i 338). Segons les estimacions de la “Manitoba Free Press” de mitjan de juny de 1912, la superfície pròpia per al cultiu del blat primerenc a Canadà ascendia a l’estiu de 1912 a 11,2 milions d’acres contra una superfície de 19,2 als Estats Units. (Vegeu Berliner Tageblatt, Full comercial, número 305 de 18 de juny de 1912)

238 Erust Schultze, La vida econòmica als Estats Units, Jahrbuch für Gesetz. Werw, und Volhsw, 1912, capítol IV, pàgina 1.724.

239 Moshesh, el gran cap basuto, al valor i condicions de govern del qual devien els basutos la seua existència com a poble, vivia encara en aquesta època, però la guerra constant amb els bòers de l’estat lliure d’Aurenja l’havien precipitat a ell i als seus partidaris en l’última misèria. Dos mil guerrers basutos havien estat morts, els havien robat el bestiar; les seues cases havien estat destruïdes, i talades les collites. La tribu es trobava reduïda a una situació desesperada i només podia salvar-la la protecció del govern anglès. Que havia implorat repetidament.” (C. P. Lucas, A Historical Geography of the British Colonies, Oxford, volum IV, pàgina 60)

240 La part oriental del territori és Mashonaland, on, amb autorització del rei Lobengula, que deia tenir-ne dret, s’havia establert primerament la Companyia Britànica Sud-africana. (Lucas, lloc citat, pàgina 77)