CAPÍTOL IV
L’ESQUEMA MARXISTA DE LA REPRODUCCIÓ SIMPLE
Considerem la fórmula c+v+p com expressió del producte total social. ¿Hem de veure-nos-les simplement amb una construcció teòrica, amb un esquema abstracte, o aquesta fórmula posseeix un sentit real en la seua aplicació a la societat? Potser té una existència social objectiva?
El capital constant c ha estat formulat per primera vegada teòricament com a categoria de significació fonamental per Marx. Però ja el mateix Smith, que treballa exclusivament amb les categories de capital fix i circulant, transforma de fet i inconscientment el capital fix en un capital constant, és a dir, comprèn com a tal no sols mitjans de producció que tarden diversos anys a desgastar-se, sinó també altres que anualment es consumeixen enterament en la producció18. El seu mateix dogma, segons el qual el valor total es resol en v + p i l’argumentació emprada per a demostrar-lo li porten a distingir dues categories de les condicions de producció, el treball viu, i tots els mitjans de producció inanimats. D’altra banda, quan, traient-lo dels capitals i rendes individuals, tracta de construir el procés de reproducció social, en realitat només queda com a capital “fix” el constant.
Cada capitalista individual empra en la producció de les seues mercaderies certs mitjans de producció materials: edificis, matèries primeres, instruments. Per a l’elaboració de la totalitat de les mercaderies és, evidentment, necessària la totalitat dels mitjans de producció emprats pels capitalistes individuals. L’existència d’aquests mitjans de producció en la societat és un fet completament real, encara que existisquen en forma de capitals individuals privats. La forma capitalista específica es manifesta en què els mitjans de producció materials actuen com c, com a capital, és a dir, com a propietat dels que no treballen, com a pol oposat de les forces de treball proletàries, com contra forma del treball assalariat. El capital variable v és la suma dels salaris, pagats de fet en la societat durant la producció anual. Aquest fet té també una existència objectiva, real, tot i que es manifeste en un nombre il·limitat de salaris individuals. En tota societat el nombre dels obrers ocupats en el procés productiu i la seua conservació anual és una qüestió d’importància bàsica. La forma capitalista específica d’aquesta categoria com a tal capital variable, v, vol dir: 1.- que els mitjans de subsistència dels obrers se’ls ofereixen com a salari, és a dir, com a preu de la seua força-treball, la qual passa a ser propietat del capitalista, d’altres que no treballen, però que posseeixen els mitjans de producció materials; 2.- que encara que aparega com una suma de diners, és simplement forma de valor dels mitjans que necessiten els obrers per a la seua subsistència. La v expressa tant que els obrers són “lliures” (en doble sentit; lliures personalment i “lliures” de tots els mitjans de producció) com que la producció de mercaderies és la forma general de producció en la societat de què hom tracta.
Finalment, p (plusvàlua) representa la suma total de totes les plusvàlues assolides pels capitalistes individuals. En tota societat es realitza plustreball, que es realitzarà, per exemple, fins i tot en la societat socialista. I açò en triple sentit: per a mantenir als que no treballen (incapaços per al treball, xiquets, ancians, invàlids, funcionaris públics i professionals que no intervenen directament en el procés de producció)19; com a reserva contra accidents fortuïts que posen en perill la recollida anual de la massa de productes (males collites, incendis, inundacions); i, finalment, com a fons acumulatiu, en funció del creixement de la població, o d’una major complexitat de les necessitats. La forma capitalista es manifesta de dos modes: 1.- en què el plustreball es realitza com a plusvàlua, açò és, en forma de mercaderia realitzable en diners; 2.- en què apareix com a propietat de posseïdors dels mitjans de producció, que no treballen.
Finalment, les dues xifres v + p representen igualment una magnitud objectiva de validesa general: la suma total del treball viu executat per la societat en el transcurs d’un any. Tota societat humana, siga quina siga la seua forma històrica, ha d’interessar-se per aquest fet, tant en relació amb els resultats obtinguts, com amb els treballadors existents i disponibles en general. També la divisió en v + p és quelcom general, independent de les formes històriques de la societat. El caràcter capitalista d’aquesta divisió no sols es manifesta en les particularitats qualitatives d’ambdós elements que ja s’han posat en relleu, sinó també en la seua relació quantitativa, que v mostra la tendència a ser rebaixada al mínim fisiològic i social necessari per a l’existència dels treballadors i que p al seu torn propendeix a créixer a costa de v i en proporció amb ella.
Finalment, l’última circumstància expressa la peculiaritat dominant de la producció capitalista: el fet que la creació i apropiació de la plusvàlua és el vertader fi i impuls motriu d’aquesta producció.
Com veu hom, les relacions que serveixen de base a la fórmula capitalista del producte total tenen validesa general, i en tota forma econòmica organitzada d’acord amb una reglamentació conscient per part de la societat; ja siga per la totalitat dels treballadors i els seus òrgans democràtics en una societat comunista, o pels posseïdors i el seu poder despòtic en una societat que s’assente en el domini de classe. En la forma de producció capitalista no existeix essencialment una regulació planificada. La totalitat dels capitals i de les mercaderies de la societat consisteix realment en una suma d’incomptables mercaderies i capitals individuals disseminats.
Sorgeix així la qüestió de si aquestes sumes impliquen en la societat capitalista un poc més que un mer agregat estadístic, de caràcter inexacte i oscil·lant. Però, des del punt de vista de tota la societat, es veu que l’existència individual completament autònoma i independent de les empreses capitalistes privades és simplement la forma històricament condicionada, mentre el nexe social és la base. Malgrat que els capitals individuals actuen amb plena independència, i que falta totalment una regulació social, el moviment total de tots els capitals es realitza com un tot unitari. També aquest moviment total es manifesta en formes específicament capitalistes. Al pas que en tota forma de producció organitzada d’acord amb un pla, la regulació es refereix abans que res a la relació entre el treball total realitzat i a realitzar, i els mitjans de producció (en els termes de la nostra fórmula: entre [v + p] i c) o entre la suma dels mitjans de subsistència necessaris i els mitjans de producció necessaris, en el règim capitalista el treball social necessari per a la conservació dels mitjans de producció inanimats, així com del treball viu, es tracta com a capital, a què es contraposa la plusvàlua realitzada, p. El nexe entre aquestes dues magnituds p i (c + v) és una proporció real, objectiva, tangible, de la societat capitalista, és la quota mitjana de benefici que correspon a cada capital privat com una part d’un tot comú, el capital social, que li assigna el benefici com a part que li correspon, per la seua magnitud, de la plusvàlua total creada per la societat, sense consideració a la quantitat de fet aconseguida per ell. Per consegüent, el capital social total i la seua contrapartida, la plusvàlua total social, no són només magnituds reals d’existència objectiva, sinó que la seua relació, el benefici mitjà, dirigeix i guia (per mitjà d’un mecanisme de la llei del valor) el canvi sencer, és a dir, les relacions quantitatives de canvi de les diverses classes de mercaderia, amb independència de les seues relacions de valor. Regeix al seu torn el benefici mitjà: la divisió social del treball, açò és, el repartiment de porcions corresponents de capital i treball a les esferes productives individuals, i el desenvolupament de la productivitat del treball, estimulant d’una banda als capitals individuals i incitant-los a realitzar treballs d’exploració a fi de superar per a si el nivell del benefici mitjà, i, d’altra banda, incorporant els progressos assolits per l’individu a la producció total, etc. En una paraula: el capital social domina completament, per mitjà de la quota mitjana de benefici, els moviments en aparença independents dels capitals individuals.20
Així, doncs, la fórmula c + v + p no sols s’acomoda a la composició de valor de cada mercaderia individual, sinó també a la totalitat de les mercaderies produïdes en una societat capitalista. Però açò es refereix tan sols a la relació de valor. Més enllà s’acaba l’analogia.
L’esmentada fórmula és completament exacta quan volem analitzar en els seus elements el producte total d’una societat que produeix en forma capitalista, com a producte del treball d’un any; c ens mostra quanta quantitat de treball realitzat anteriorment entra, en forma de mitjans de producció, en el producte d’enguany; v + p designa la part del producte creada exclusivament l’últim any per treball nou; finalment, la relació entre v i p indica el repartiment de la quantitat anual de treball social entre els treballadors i els que no treballen. Aquesta anàlisi és exacta i decisiva també per a la reproducció del capital individual, sense cap consideració a la forma material del producte per ell creat. Entre els capitalistes de la indústria de maquinària el mateix c que v que p reapareixen indistintament en forma de màquines o accessoris. En la branca sucrera, c, v i p surten del procés de producció en forma de sucre. Quan es tracta de propietaris d’un circ es manifesten en els encants corporals de les ballarines i dels excèntrics. Es diferencien entre si en el producte indistint només com les seues parts alíquotes de valor. I açò basta perfectament per a la reproducció del capital individual. Perquè la reproducció del capital individual comença amb la forma del capital, el seu punt de partida és una certa suma de diners que brolla de la realització del producte elaborat. La fórmula c + v + p és la base per a la distribució d’aquella suma de diners en una part destinada a la compra de mitjans de producció materials, una altra a la de treball i una tercera al consum personal del capitalista, en el cas que, com suposem, es realitze la reproducció simple; o només en part al consum personal, i en part a l’increment del capital, en el cas que es tractés d’una reproducció acumulativa. Es comprèn per si mateix que per a iniciar la reproducció de fet cal anar al mercat amb el capital així dividit per a adquirir els suposats materials de la producció: matèries primeres, instruments, etc., així com treballadors. Que després el capitalista individual trobe efectivament al mercat els mitjans de producció i els treballadors que necessita per al seu negoci, li sembla tan obligat al capitalista individual com al seu ideòleg científic, l’economista vulgar.
Una altra cosa succeeix amb la producció total social. Des del punt de vista social el canvi de mercaderies només pot efectuar una transferència, un desplaçament de les diverses parts del producte total, però no pot alterar la seua composició objectiva. El mateix abans que després d’aquest desplaçament, la reproducció del capital total només pot produir-se quan en el producte total sortit de l’últim procés productiu es troben: 1), mitjans de producció suficients; 2), mitjans de subsistència suficients per al sosteniment del nombre anterior d’obrers; 3), last not least, els mitjans necessaris per al manteniment de la classe capitalista d’acord amb el seu estat. Ací ens veiem conduïts a una nova esfera; passem de pures relacions de valor a aspectes materials de la qüestió. Allò que importa ara és la forma que adopta en el consum el producte total social. Allò que per als capitalistes individuals és indiferent, per a la totalitat dels capitalistes és motiu de serioses cures. Mentre al capitalista individual li és en absolut indiferent que la mercaderia per ell produïda siga màquina, sucre, adob químic o periòdic liberal, sempre que assolisca traure-li el seu capital més la plusvàlua, a la totalitat dels capitalistes els importa extraordinàriament que el seu producte total tinga una forma de consum determinada, que en aquest producte total es troben tres coses: mitjans de producció per a la reiteració del procés de treball, mitjans de subsistències simples per al sosteniment de la classe obrera i mitjans de subsistència de qualitat, amb el luxe necessari, per al sosteniment de la totalitat dels capitalistes. I fins i tot la necessitat en aquest sentit no és quelcom general i vague, sinó que es troba determinada quantitativament amb plena exactitud. Si preguntem quina hi ha de ser la quantia dels articles d’aquestes tres categories que necessita el total dels capitalistes, obtenim un càlcul exacte (suposant sempre la reproducció simple que prenem com a punt de partida) en la composició de valor del producte total de l’últim any. La fórmula c + v + p que fins ara hem pres, tant per al capital total com per al capital individual, com una mera divisió quantitativa del valor total, és a dir, de la quantitat de treball continguda en el producte anual de la societat, apareix ara al mateix temps com a base de la divisió material del producte. És evident que per a realitzar la reproducció amb la mateixa amplitud, el capitalista total ha de trobar en el seu nou producte total tants mitjans de producció com corresponen a la magnitud c, tants mitjans de subsistència senzills per als obrers com correspon a la suma de salaris v i tants mitjans de subsistència de qualitat i els seus annexos com correspon a la magnitud p. Per consegüent, la composició de valor del producte social anual es tradueix en la forma material d’aquest producte de la manera següent: el c total de la societat ha de reaparèixer sota la forma d’una determinada quantitat de mitjans de producció; el v, de mitjans de subsistència per als obrers, i el p, d’articles de consum per als capitalistes, a fi que siga possible la reproducció simple.
Ací anem a parar a una diferència tangible entre el capitalista individual i el total. El primer reprodueix sempre el seu capital variable i constant i el seu plusvalor: 1) apareixent les tres parts en un producte unitari de la mateixa manera material; 2) en una forma completament indiferent l’estructura de la qual varia en cada capitalista individual. El capitalista total reprodueix cada part de valor del seu producte anual en una forma material diferent: c com a mitjans de producció, v com a mitjans de subsistència dels treballadors i p com a articles de consum per als capitalistes. Hem vist que per a la reproducció del capital individual només eren decisives relacions de valor, pressupostes les condicions materials com a manifestació sobreentesa del canvi de mercaderies. Per a la reproducció del capital total s’uneixen relacions de valor amb punts de vista materials. És d’altra banda clar que el capital individual només pot atendre a punts de vista de pur valor, sense ocupar-se de les condicions materials, mentre que el capital total, al revés, té en compte l’aspecte material de la qüestió. Si el c total de la societat no es reprodueix anualment davall la forma de la mateixa massa de mitjans de producció, seria inútil que el capitalista individual acudís al mercat amb el seu c realitzat en diners; no trobaria les condicions materials necessàries per a la seua reproducció individual. Per tant, des del punt de vista de la reproducció no salvem la situació amb la fórmula general c + v + p per al capital total, cosa que, al seu torn, constitueix una prova que el concepte de reproducció és objectiu i un poc més que una mera descripció superficial del concepte producció. Hem de fer, doncs, distincions de caràcter material, i en compte de considerar el capital total com un tot unitari, representar-lo en les seues tres subdivisions fonamentals, o per a simplificar, i com açò teòricament no produeix de moment cap dany, en dues divisions: com a producció de mitjans de producció i com a producció de mitjans de subsistència per a treballadors i capitalistes. Cadascuna d’aquestes divisions ha de ser considerada separadament, sense faltar en cap d’elles a les condicions fonamentals de la producció capitalista. Però al mateix temps des del punt de vista de la reproducció hem de fer ressaltar el nexe que enllaça ambdues divisions. Perquè només considerades en les seues mútues relacions es manifesten com les bases de la reproducció del capital social total en conjunt.
Així, doncs, en l’exposició del capital total i el seu producte total es verifica un cert desplaçament si partim del capital individual. Quantitativament, com a magnitud de valor, el c de la societat es compon exactament de la suma dels capitals individuals constants, i es refereix en la mateixa forma a les altres dues xifres, v i p. Però la seua forma de manifestació s’ha desplaçat. Mentre el c dels capitals individuals reapareix després del procés de producció com a partícula de valor d’un infinit i bigarrat nombre d’objectes de consum, en el producte total apareix, per dir-ho així, concentrat en una determinada massa de mitjans de producció. I igualment v i p, que als capitals individuals reapareixen com a segments d’una massa de mercaderies de la més bigarrada aparença, en el producte total apareixen concentrats en quantitats corresponents de mitjans de subsistències per a obrers i capitalistes. Aquest és també un fet amb el que va estar a punt d’ensopegar Smith en les seues consideracions sobre la no congruència de les categories capital fix, capital circulant i renda en els capitalistes individuals i en la societat.
Hem arribat als resultats següents:
1.- La producció total de la societat pot expressar-se, al igual que la del capitalista individual, en la fórmula c + v + p.
2.- La producció social es divideix en dos sectors: de mitjans de producció i de subsistència.
3.- Ambdós sectors són objecte d’una explotació capitalista, és a dir, es basen en la producció de plusvàlua, i, per tant, la fórmula c + v + p pot aplicar-se també en cada un d’ells.
4.- Ambdues seccions es troben en mútua dependència i, per tant, ha d’haver-hi entre elles determinades relacions de quantitat. Una d’elles ha d’elaborar tots els mitjans de producció dels dos sectors, i l’altra tots els mitjans de subsistència per als obrers i capitalistes d’ambdós.
En partir d’aquests punts de vista construeix Marx la fórmula següent de la reproducció capitalista:
I. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 6.000 mitjans de producció
II. 2.000 c + 500 v + 500 p = 3.000 mitjans de consum
Els números d’aquestes fórmules expressen magnituds de valor, açò és, quantitats de diners, que en si mateixes són arbitràries, però les proporcions dels quals són exactes. Les dues seccions es distingeixen per la forma que adopta l’ús de les mercaderies elaborades. La seua circulació respectiva es realitza de la manera següent: la secció I subministra mitjans de producció per a tota la producció, açò és, tant per a si com per a la II; d’ací se segueix ja que perquè la reproducció es verifique normalment (se suposa sempre que es tracta de la reproducció simple, en les antigues dimensions) el producte total de la primera secció (6.000 I) ha de ser igual en valor a la suma dels capitals constants d’ambdues seccions (I 4.000 c + II 2.000 c). Anàlogament, la segona secció subministra mitjans de subsistència per a la societat sencera, açò és, tant per als treballadors com per als capitalistes de les dues seccions. D’ací se segueix que perquè el consum i la producció prosseguisquen sense dificultat i perquè es renoven en les dimensions anteriors, cal que la quantitat total de mitjans de subsistència subministrada per la segona divisió siga igual, en valor, a l’import de les rendes de tots els obrers, empleats i capitalistes de la societat (en aquest cas 3.000 II = [l.000 v + l.000 p] I + [500 v + 500 p] II).
En realitat, no hem fet ací més que expressar en relacions de valor allò que constitueix la base, no sols de la reproducció capitalista sinó de la reproducció de tota societat. En tota societat productora, siga quina siga la seua forma social (en les primitives comunitats dels Bakairi del Brasil, en el gran oikos amb esclaus de Timó d’Atenes o als feus feudals de l’Imperi de Carlemany) la quantitat de treball disponible de la societat s’ha de distribuir de tal manera que s’hi elaboren en quantitat suficient tant mitjans de producció com de subsistència. I els primers han de bastar tant per a l’elaboració directa de mitjans de subsistència com per al reemplaçament futur dels mitjans de producció mateixos; i quant als mitjans de subsistència, han de ser suficients per al sosteniment dels obrers ocupats en la seua elaboració i en la dels mitjans de producció, i, a més, per al manteniment de tots els no treballadors. En aquest sentit l’esquema de Marx dóna en tota la seua amplitud la base general absoluta de la reproducció social, llevat que ací el treball socialment necessari apareix com a valor, els mitjans de producció com a capital constant, el treball necessari per al manteniment dels obrers com a capital variable, i el requerit per al manteniment dels no treballadors com a plusvàlua.
Però en la societat capitalista la circulació entre les dos grans seccions s’assenta sobre el canvi de mercaderies, sobre el canvi d’equivalents. Els obrers i capitalistes de la secció I només poden rebre de la secció II tants mitjans de subsistència com els que poden subministrar els seus mitjans de producció. Però la demanda de mitjans de producció de la secció II, es mesura per la magnitud del seu capital constant. Resulta d’ací, doncs, que la suma del capital variable i de la plusvàlua en la producció dels mitjans de producció (en aquest cas l.000 v I + l.000 p I), ha de ser igual al capital constant en la producció dels mitjans de subsistència.
S’hi ha d’afegir a més una advertència substancial a allò exposat. El capital constant que figura en les seues dues seccions únicament és en realitat una part del capital constant emprat per la societat. Aquest es divideix en capital fix (edificis, instruments, animals de labor) que actua en diversos períodes de producció, però que només entra en cada un d’ells en el producte amb una part del seu valor (en relació amb el seu desgast), i el capital circulant (matèries primeres, matèries auxiliars, combustibles i enllumenat), que en cada període de producció entra en el nou producte amb tot el seu valor. Per a la reproducció només compta la part dels mitjans de producció que entra realment en la producció de valor; la part restant del capital fix que roman fora del producte i continua actuant ha de ser tinguda certament en compte, però pot no incorporar-se a una exposició exacta de la circulació social, sense que patisca l’exactitud d’aqueixa exposició. Açò pot ser provat fàcilment.
Suposem que el capital constant 6.000 c de la I i II seccions, que entra de fet en el producte anual, es compon de 1.500 c capital fix i de 4.500 c circulant, representant els 1.500 c fix el desgast anual dels edificis, màquines, animals de labor, etc. Suposem que aquest desgast anual siga igual al 10 per 100 del valor total del capital fix d’ambdues seccions. Tindríem llavors en les dues seccions 15.000 c capital fix + 4.500 c circulant, i, per tant, el capital total social seria 19.500 c + 1.500 v. Però el capital fix, la durada del qual (amb un desgast anual d’un 10 per 100) és de 10 anys, ha de ser reemplaçat transcorreguts aquests deu anys. Entre tant, cada any passa a la producció social una desena part del seu valor. Si el capital total fix de la societat es gastés en la mateixa proporció i tingués la mateixa durada, en el nostre cas hauria de renovar-se totalment cada 10 anys. Però no és aquest el cas. Les distintes formes de consum fan que parts diverses del capital fix duren unes menys i d’altres més, ja que el desgast i durada són completament distints per als diversos integrants del capital fix. Resulta d’ací, que tampoc cal, de cap manera, renovar el capital fix en la seua forma concreta, en la seua totalitat, sinó que contínuament en distints punts de la producció social es va verificant un reemplaçament de parts del capital fix, mentre altres parts continuen actuant en la seua mateixa forma. Per consegüent, el desgast d’un 10 per cent del capital fix (supòsit en el nostre exemple) no significa que cada 10 anys s’haja de verificar d’una vegada la reproducció del capital fix per valor de 15.000 c, sinó que anualment, generalment, s’ha de verificar la renovació i reemplaçament d’una part del capital total de la societat que correspon a la desena part del valor d’aquest capital. Açò és, que en la secció I, que ha de cobrir la totalitat de mitjans de producció utilitzats per la societat s’ha de verificar anualment junt amb la reproducció de totes les matèries primeres i auxiliars, etc., del capital circulant per valor de 4.500, la fabricació d’objectes d’ús del capital fix, a saber, edificis, màquines, etc., per valor de 1.500 que correspon al desgast efectiu d’aqueix capital; en resum, el total 6.000 c que figura en l’esquema. Si la secció primera continua renovant així anualment una desena part del capital fix, en resultarà que cada 10 anys s’ha reemplaçat el capital fix sencer de la societat i que, per tant, en l’esquema s’ha tingut perfectament en compte també la reproducció d’aquella de les seues parts que havíem fet a banda quant al seu valor.
En la pràctica, aquest procés es manifesta en què cada capitalista, una vegada realitzades les mercaderies, aparta una certa quantitat de la seua producció anual per a amortització del capital fix. Aquestes diverses quantitats anuals han d’assolir una xifra d’una certa importància perquè el capitalista renova, en efecte, el seu capital fix, açò és, el reemplaça per altres exemplars de major rendiment. Però aquesta activitat alternativa, que consisteix en el fet que per un costat s’aparten anualment quantitats de diners per a la renovació del capital fix, i per un altre s’aplica periòdicament la suma acumulada per a la renovació efectiva, no coincideix en tots els capitalistes individuals, de manera que quan uns estan encara acumulant, altres han realitzat ja el reemplaçament. D’aquesta manera es verifica cada any la renovació d’una part del capital fix. La forma monetària del procés no fa, en aquest cas, més que emmascarar el procés real que caracteritza la reproducció del capital fix.
I açò és perfectament explicable si hom ho considera detingudament. El capital fix intervé sense disputa en el procés de producció en la seua totalitat, però només com una massa d’objectes d’ús. Edificis, màquines, bestiar de labor, s’utilitzen en el procés de treball en tota la seua corporeïtat. Ara bé, en la producció de valor (i en açò consisteix justament la seua peculiaritat com a capital fix) només entren per una part del seu valor. Com en el procés de la reproducció (suposant la reproducció simple) només importa reemplaçar en la seua forma natural els valors consumits de fet, tant en mitjans de subsistència com en mitjans de producció, reposant-los en la seua forma natural, el capital fix només té importància per a la reproducció en la mesura que ha entrat en les mercaderies produïdes. La resta del valor encarnat en la totalitat del capital fix té una importància decisiva per a la producció com a procés de treball, però no existeix per a la reproducció anual de la societat com a procés de capitalització.
D’altra banda, el procés que ací es manifesta en proporcions de valor és aplicable exactament a qualsevol altra societat que no produïsca per al mercat. Si, per exemple, per a la construcció del famós llac Moeris, junt amb els canals del Nil que el complementen en l’antic Egipte, aquell llac meravellós del que Heròdot refereix que estava “fet per mans”, calgué, diguem, un treball de 1.000 fellahs durant 10 anys; i si per a la conservació de la major obra hidràulica del món es requeria el treball d’altres 100 fellahs (ja es comprèn que les xifres són arbitràries), cal dir que el pantà de Moeris, amb els seus canals, es reproduïa cada 100 anys, sense que en realitat es construís d’una vegada en la seua totalitat cada segle. És açò tan cert, que quan amb les alternatives tempestuoses de la història política i de les invasions estrangeres va sobrevenir l’habitual abandó de les antigues obres d’art, com, per exemple, s’observa fins i tot a l’Índia anglesa; quan va desaparèixer el sentit de la necessitat de mantenir la cultura antiga, s’enfonsà també amb el temps el llac Moeris, amb aigua, dics i canals, amb les piràmides al centre, el colós sobre elles i altres meravelles, sense deixar cap empremta, com si no hagués existit mai. Deu línies en Heròdot, una taca en el mapa del món de Ptolemeu, i reminiscències d’antigues cultures i grans pobles i ciutats, només testifiquen que un dia va brollar vida abundant de la grandiosa obra hidràulica, allí on avui s’estenen deserts d’arena en la Líbia interior o aiguamolls abandonats al llarg de la costa.
En un cas tan sols podria semblar insuficient o amb llacunes l’esquema marxista de la reproducció simple des del punt de vista del capital fix, i és si ens retrotraiem al període de producció en què va ser creat el capital fix total. En efecte, la societat posseeix més treball realitzat que la part del capital fix que entra en el valor del producte anual i és reemplaçat. En els números del nostre exemple el capital total social no equival a 6.000 c + 1.500 v com en l’esquema, sinó a 19.500 c + 1.500 v. Cert que en realitat del capital fix, que suposem ascendeix a 15.000 c, es reprodueixen anualment 1.500 c en figura de mitjans de producció corresponents. Però un altre tant és consumit també a l’any en la mateixa producció. Als deu anys, és cert, es renovarà completament tot el capital fix com una suma d’objectes. Però als deu anys, com d’ací a cada any, la societat posseeix un capital fix de 15.000 c, mentre que només produeix anualment 1.500 c, o siga que posseeix un capital constant total de 19.500, sent així que només elabora 6.000 c. Evidentment aquest excedent de 13.500 de capital fix ha d’haver-lo produït amb el seu treball; posseeix més treball anterior acumulat que el que resulta del nostre esquema de la reproducció. Tota la jornada de treball anual social es recolza, com sobre la seua base, sobre una jornada de treball anual prèvia acumulada. Però amb aquesta qüestió sobre el treball anterior, que és la base de tot el treball actual, ens situem en el “començament de tots els començaments” que en l’evolució econòmica de l’home regeix igual que en l’evolució natural de la matèria. L’esquema de la reproducció no vol ni ha de representar el moment inicial, el procés social en statu nascendi, sinó un aspecte del seu desenvolupament, un anella en la infinita cadena de l’existència. El treball anterior és sempre el supòsit del procés social de la reproducció, per lluny que el seguim retrospectivament. Així com el treball social no té final, tampoc té començament. Els començaments de les bases del procés de reproducció es perden en aquell crepuscle llegendari de la història de la civilització en què es perd també la història del llac d’Heròdot. Amb el progrés tècnic el desenvolupament de la cultura transforma els mitjans de producció: paleolítics toscos són reemplaçats per instruments polits; ferramentes de pedra per elegants utensilis de bronze i ferro; instruments de mà per màquines de vapor. Però enmig de tota la mudança en la forma dels mitjans de producció i en les formes socials del procés productiu, la societat posseeix constantment, com a base del seu procés de treball, una certa quantitat de treball anterior objectivat que serveix de fonament per a la reproducció anual.
En la forma de producció capitalista, el treball anterior acumulat en els mitjans de producció pren la forma de capital i, en inquirir els orígens del treball anterior que constitueix el fonament del procés reproductiu, ens veiem obligats a indagar la gènesi del capital. Aquesta és molt menys llegendària que la del capital de l’anomenada acumulació primitiva, abans bé es troba registrada en la història moderna amb caràcters sagnants. Però el fet que no podem representar-nos la reproducció simple d’una altra manera que sota el supòsit del treball anterior acumulat, que excedeix a la massa del treball rendit anualment per al manteniment de la societat, toca el punt feble de la reproducció simple, i prova que és una mera ficció no sols per a la producció capitalista, sinó per al progrés de la cultura en general. Per a representar-nos exactament aquesta ficció (en l’esquema) hem d’acceptar com a supòsit seu els resultats d’un procés productiu anterior, que és impossible es limités a la reproducció simple, sinó que més bé es trobava ja encaminat a la reproducció ampliada. Per a explicar aquest fet amb un exemple, podem comparar el capital fix total de la societat amb un ferrocarril. La durada i també el desgast anual de les diverses parts del ferrocarril varien molt. Algunes parts, com ara viaductes i túnels, poden durar segles, les locomotores, decennis, la resta del material rodat es consumirà en terminis molt breus, una part en pocs mesos. Resulta, no obstant això, un cert desgast mitjà que serà, diguem-ne, de trenta anys, i que per tant anualment suposa la pèrdua de 1/30 del total. Ara bé, aquesta pèrdua de valor es reemplaça constantment per la reproducció parcial del ferrocarril (que pot figurar en el capítol de reparacions), en quant que avui es renova un vagó, demà una part de la locomotora, despús-demà un tros de rail. D’aquesta manera, als trenta anys (en el nostre supòsit), l’antic ferrocarril se substitueix per un de nou, rendint un any amb un altre la societat la mateixa quantitat de treball, i realitzant-se per tant la reproducció simple. Encara que així pot reproduir-se simplement el ferrocarril, però no produir-se. Per a utilitzar-lo i substituir lentament el seu desgast gradual per l’ús, cal construir-lo alguna vegada del tot. Es pot reparar a trossos el ferrocarril, però no se’l pot fer utilitzable fragmentàriament (avui un eix, demà un vagó). Perquè açò és justament allò que caracteritza el capital fix, que entra constantment com a valor d’ús, en cada moment, en el procés de treball. Per consegüent, per a donar-li la seua forma d’ús la societat ha de concentrar d’una vegada considerables quantitats de treball en la seua construcció. Ha de concentrar en dos o tres anys en la construcció del ferrocarril (per a parlar emprant els números del nostre exemple) una massa de treball de trenta anys igual a l’emprada en reparacions. Per consegüent, en aquest període ha de rendir una quantitat de treball superior a la mitjana, açò és, ha de recórrer a la reproducció ampliada, després de tot això (construït el ferrocarril) pot tornar a la reproducció simple. És cert que no cal que el capital fix total emprat en cada cas per la societat haja de ser elaborat d’una vegada. Però els instruments de treball més importants, edificis, mitjans de transport, construccions agrícoles, etc., requereixen per a la seua construcció una despesa de treball concentrada, la qual cosa pot aplicar-se tant al modern ferrocarril i a l’aeroplà com a la massa de pedra sense polir i al molí de mà. D’allò que s’ha exposat s’hi dedueix que la reproducció simple en si mateixa només pot concebre-la hom alternant periòdicament amb la reproducció ampliada, la qual cosa no sols està condicionada pel creixement de la població en general, sinó per la forma econòmica del capital fix o dels mitjans de producció que en tota societat corresponen al capital fix.
Marx no s’ocupa directament d’aquesta contradicció entre la forma del capital fix i de la reproducció simple. Fa ressaltar únicament la necessitat d’una “superproducció” constant, és a dir, d’una reproducció ampliada en connexió amb la quota irregular de desgast del capital fix, que és major uns anys i altres menor, cosa que ocasionaria un dèficit en la reproducció, en el cas que es practiqués rigorosament la reproducció simple. Així, doncs, considera ací la reproducció ampliada des del punt de vista del fons d’assegurances de la societat per al capital fix, no des del punt de vista de la seua producció mateixa.21
En una conjuntura distinta confirma Marx, al nostre parer, la transformació de la renda en capital; en el tom II, part 2a de les Teories sobre la plusvàlua, tracta de la singular reproducció del capital fix, el reemplaçament del qual en si mateix subministra ja un fons d’acumulació, i n’extrau les conclusions següents:
“Però al que ací volem anar a parar, és al següent: si el capital total emprat en la construcció de màquines fos prou gran per a reemplaçar el desgast anual de la maquinària, produiria moltes més màquines de les que anualment es necessiten, perquè el desgast existeix en part idealiter, i realiter només s’ha de reemplaçar in natura, al cap d’una sèrie d’anys. Aquest capital així emprat subministra anualment una massa de maquinària existent per a noves col·locacions de capital i que s’anticipa a elles. Per exemple: enguany comença la seua fabricació el constructor de màquines. Durant l’any subministra 12.000 lliures esterlines de maquinària. Així, durant els 11 anys següents, amb reproducció simple de la maquinària produïda per ell només hauria de produir per valor de 1.000 lliures cada any, i fins i tot aquesta producció anual no es consumiria anualment. Encara menys si empra tot aqueix capital. Perquè aquest mantinga el seu curs i es limite a reproduir-se anualment d’una manera constant, és necessària una nova ampliació contínua de la producció que necessita aquestes màquines. Més si ell mateix acumula. Per consegüent, tot i que en aquesta esfera de producció el capital en ella invertit es limite a reproduir-se, en les altres esferes de producció és necessària una acumulació constant.”22
Podem considerar el fabricant de màquines de l’exemple de Marx, com l’esfera de producció del capital fix de la societat total. En aquest cas es dedueix, d’allò que s’ha dit, que mantenint en aquesta esfera la reproducció simple, és a dir, que si la societat aplica anualment la mateixa quantitat de treball a l’elaboració del capital fix (cosa que és pràcticament impossible), ha de realitzar anualment en les altres esferes una ampliació de la producció. Però si només realitza la reproducció simple, només ha d’emprar per al mer reemplaçament del capital fix, una vegada creat, una part petita de capital dedicat a la seua creació. O (per a formular al revés la cosa) per a realitzar grans inversions de capital fix, fins i tot sota el supòsit de la reproducció simple, la societat ha de recórrer a una reproducció ampliada periòdica.
Amb el progrés de la cultura canvia la forma i s’incrementa el valor dels mitjans de producció, o més exactament, el treball social en ells acumulat. La societat necessita, a més del treball requerit per al seu sosteniment immediat, cada vegada més jornades de treball i més obrers destinats a l’elaboració de mitjans de producció en escala cada vegada major. ¿Com s’expressa açò en el procés de reproducció? ¿Com trau la societat (sota condicions capitalistes) del seu treball anual més capital que el que abans posseïa? Aquesta qüestió ens porta ja a la reproducció ampliada, de la que no hem d’ocupar-nos encara.
18 En aquest passatge com en els següents, per a simplificar, parlem sempre de producció anual, cosa que en la majoria dels casos només pot aplicar-se a l’agricultura. La producció industrial i la rotació del capital no necessiten coincidir amb els canvis d’anys.
19 En una societat regulada d’acord amb un pla, basada en la propietat comuna dels mitjans de producció, no cal que la divisió del treball entre el treball espiritual i el material estiga lligada a categories particulars de la població. Però es manifestarà constantment en l’existència d’un cert nombre de persones que treballen espiritualment i necessiten ser sostingudes materialment, podent els individus alternar en l’exercici d’aquestes diverses funcions.
20 “Si hom parla des d’un punt de vista social, és a dir, si hom considera el producte social global que comprèn tant la reproducció del capital como el consum individual, hom no ha de caure en l’estil de l’economia burgesa, imitat per Proudhon, i considerar la qüestió como si una societat amb mode de producció capitalista, considerada com a totalitat, perdés aquest tret històrico-econòmi específic en bloc. A l’inrevés. Llavors hom se les ha d’haver amb el capitalista global. El capital global apareix com al capital social de tots els capitalistes singular plegats. Aquesta societat anònima té en comú amb moltes altres societats anònimes el fet que cadascú sap què hi inverteix, però no què en retira. (Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, pàgina 218).
21 Marx, Karl. El capital, volum III, Edicions 62, Barcelona, 1986.