CAPÍTOL V
La circulació del diner
Fins ara, en considerar el procés de reproducció hem prescindit totalment de la circulació dels diners. No hem prescindit dels diners com a expressió i mesura de valor; ans al contrari, totes les relacions del treball social es prenien i mesuraven com expressades en diners. Ara és també necessari examinar l’esquema de la reproducció simple des del punt de vista dels diners com a mitjà de canvi.
Com ja creia el vell Quesnay, per a comprendre el procés de la producció de la propietat social, a més de certs mitjans de producció i consum, cal pressuposar una certa suma de diners23. Ara bé, amb referència a aqueix postulat, cal preguntar dues coses: ¿en quines mans s’ha de trobar aquesta suma i quina ha de ser la seua quantia? La primera cosa que no ofereix dubte és el fet que els obrers assalariats perceben el seu salari en diners per a adquirir amb ells mitjans de subsistència. Socialment en el procés de reproducció açò significa que els obrers perceben mers lliuraments sobre un fons de mitjans de subsistència, que els són atribuïts en tota societat, siga quina siga la seua forma de producció històrica. Però la circumstància que els treballadors no reben en aquest cas directament els seus mitjans de subsistència, sinó a canvi de mercaderies, és tan essencial per a la forma capitalista de producció, com que no es posen directament davall el comandament dels posseïdors dels mitjans de producció sobre la base d’una relació personal de dependència de treball, sinó per mitjà del canvi de mercaderies, venent el seu treball. La venda del treball i la compra lliure dels mitjans de subsistència pels treballadors són els elements essencials de la producció capitalista. Ambdues coses s’expressen i intermedien per la forma monetària del capital variable v.
Els diners, doncs, entren abans que res en la circulació mercè al pagament dels salaris. Per consegüent, els capitalistes d’ambdues seccions, tots els capitalistes, han de llençar abans que res a la circulació diners, cadascun segons la suma dels salaris per ell pagats. Els capitalistes de la secció I s’han de trobar en possessió de 1.000 en diners; els capitalistes de la secció II, de 500, per a pagar als seus obrers. D’aquesta manera en el nostre esquema entren en la circulació dues quantitats de diners: (I) 1.000 v i (II) 500 v. Ambdues s’inverteixen pels obrers en mitjans de subsistència, açò és, en productes de la secció II. Així es manté el treball, és a dir, es reprodueix el capital variable de la societat en la seua forma natural, i aquest capital és la base de la resta de la reproducció del capital. Al mateix temps, d’aquesta manera els capitalistes II, col·loquen 1.500 del seu producte total, 500 als propis obrers, 1.000 als de l’altra secció. Els capitalistes II adquireixen per virtut d’aquest canvi 1.500 en diners, dels quals 500 han tornat a ells com a propi capital variable, que podrà tornar a circular com a tal, és a dir, que haurà tancat per el moment el seu cicle. Però 1.000 representen una nova adquisició, treta de la realització d’una tercera part del propi producte. Amb aquests 1.000 en diners els capitalistes II adquireixen dels capitalistes I mitjans de producció per a renovar el capital constant desgastat. Per aquesta adquisició la secció II ha renovat la meitat del capital constant necessari (II c) en forma natural, i a canvi d’això la suma de diners 1.000 ha passat als capitalistes I. Per a aquests no és més que el seu propis diners pagats com a salari als seus obrers el que torna a ells després de dos actes de canvi, per a poder funcionar després com a capital variable, amb la qual cosa queda esgotat per el moment el moviment d’aquesta suma de diners. No obstant això, la circulació social no ha arribat a la seua fi. Els capitalistes I no han realitzat encara la seua plusvàlua, que ostenta la forma de mitjans de producció, per a comprar mitjans de subsistència per a si, i els capitalistes II no han renovat encara l’altra meitat del seu capital constant. Aquests dos actes de canvi coincideixen tant en la seua quantia de valor com materialment, perquè els capitalistes I obtenen els mitjans de subsistència de la secció II per a la realització de la seua plusvàlua, I 1.000 p, subministrant per la seua banda, en canvi, als capitalistes II els mitjans de producció, II 1.000 c, que els falten. Però perquè es verifique aquest canvi es requereix una nova suma de I diners. Cert que podem llençar a la circulació algunes vegades més les sumes de diners anteriorment posades en moviment, a què res hi hauria que objectar teòricament. Però en la pràctica no és possible, perquè les necessitats de consum dels capitalistes s’han de satisfer amb tanta continuïtat com les dels obrers; ambdues corren, per tant, paral·leles amb el procés de reproducció i necessiten sumes particulars de diners per a canviar-se. Per tot això els capitalistes d’ambdues seccions, tots els capitalistes, a més d’una quantitat de diners per al capital variable, necessiten disposar de diners per a realitzar la plusvàlua en objectes de consum. D’altra banda, en la producció i abans de la realització del producte total, és necessari també l’adquisició continuada de certes parts del capital constant, la seua part circulant (matèries primeres i auxiliars, enllumenat, etc.). Resulta d’ací que així com els capitalistes I han de disposar de certes quantitats de diners per a cobrir el seu propi consum, els capitalistes II han de tenir-les també a la seua disposició per a satisfer les seues necessitats de capital constant. Per tant, el canvi de (I) 1.000 p en mitjans de producció contra (II) 1.000 c en mitjans de subsistència, adopta forma de diners, avançats en part pels capitalistes I per a les seues necessitats de consum i en part pels capitalistes II per a les seues necessitats de producció24. De la suma de diners 1.000 necessària per a aquest canvi, pot avançar 500 cada una de les seccions capitalistes, o poden dividir-s’ho en una altra proporció, en tot cas hi ha dues coses segures: 1), la suma total comuna que disposen ha de ser suficient per a realitzar el canvi entre I 1.000 p i II 1.000 c; 2), siga quin siga el mode com es troba distribuïda la suma de diners, després del canvi total social realitzat cadascun dels grups capitalistes torna a tenir en les seus mans la mateixa suma de diners que ha llençat a la circulació. Açò pot aplicar-se en general a la circulació social total. Una vegada realitzada la circulació, els diners tornen sempre al seu punt de partida, de manera que verificats tots els canvis els capitalistes han aconseguit dues coses: en primer lloc han canviat els seus productes, la forma natural dels quals els era indiferent, per altres, la forma natural dels quals necessiten, bé com a mitjà de producció, bé com a mitjà de propi consum, i en segon lloc han tornat a les seues mans els diners llençats per ells a la circulació per a verificar aquests canvis.
Des del punt de vista de la circulació simple de mercaderies és aquest un fenomen incomprensible. En ella, al contrari, mercaderia i diners canvien constantment de lloc, la possessió de la mercaderia exclou la possessió dels diners, el diners ocupen constantment el lloc que la mercaderia deixa vacant i al revés. Açò és perfectament aplicable a tot acte individual del canvi de mercaderies, sota la forma del qual es realitza la circulació social. Però aquesta és un poc més que un canvi de mercaderies, és circulació de capital i és característic i essencial d’aquesta que no sols torna a les mans dels capitalistes el capital com a magnitud de valor amb el seu increment, la plusvàlua, sinó que al mateix temps serveix a la reproducció social; açò és, assegura la forma natural del capital productiu (mitjans de producció i treball) i el sosteniment dels no treballadors. Com tot el procés social de la circulació parteix dels capitalistes, que es troben tant en possessió dels mitjans de producció, com dels diners necessaris per a la circulació, al final de cada cicle el capital social ha de tornar a trobar-se tot en les seus mans, distribuït entre cada grup i cada capitalista individual en la mesura de les seues inversions. En mans dels treballadors, els diners només es troben passatgerament, per a facilitar el canvi entre la forma monetària i la forma natural del capital variable; en mans dels capitalistes és la forma en què es manifesta una part del seu capital, i, per tant, ha de tornar a ells constantment. Fins ara només hem considerat la circulació en quant es verifica entre les dues grans seccions de la producció. Però queda encara excedent: del producte de la primera secció, 4.000 en forma de mitjans de producció, que hi romanen per a renovar el seu propi capital constant, 4.000 c; en la segona secció 500 en mitjans de subsistències, que romanen igualment en la mateixa secció, com a mitjans de consum de la mateixa classe capitalista, per valor de la seua plusvàlua II 500 p. I com la producció és capitalista en ambdues seccions, és a dir, producció privada no regulada, la distribució del propi producte de cada secció entre els seus capitalistes individuals (dels mitjans de producció de la secció I o dels mitjans de consum de la secció II) només pot realitzar-se a través del canvi de mercaderies, açò és, per un gran nombre d’actes de compravenda entre capitalistes de la mateixa secció. Per tant, aquest canvi requereix igualment l’existència de certes quantitats de diners en poder dels capitalistes d’ambdues seccions, tant per al reemplaçament dels mitjans de producció en I 4.000 c, com per a la dels mitjans de consum de la classe capitalista en II 500 p. Aquesta part de la circulació no ofereix, en si mateix, cap interès particular, perquè ostenta el caràcter de circulació simple de mercaderies, ja que en ella tant compradors com venedors pertanyen a una mateixa categoria d’agents de producció, i només determinen el desplaçament de diners i mercaderies dins de la mateixa classe i secció. Anàlogament, els diners necessaris per a aquesta circulació s’ha de trobar per endavant en mans de la classe capitalista, i constitueix una part del seu capital.
Fins ara la circulació del capital total social, fins i tot tenint en compte la circulació dels diners, no oferia en si mateix res d’extraordinari. Que per a aquesta circulació cal que es troben en poder de la societat una certa suma de diners, ha d’aparèixer evident per endavant per dues raons. En primer lloc, la forma general de producció capitalista és la producció de mercaderies, cosa que porta amb si la circulació de diners, i en segon lloc, la circulació del capital es basa en la transformació constant de les seues tres formes: capital diners, capital productiu i capital mercaderia. Perquè siguen possibles aquestes transformacions, cal que existisquen diners que puguen representar el paper de capital monetari. I finalment, com aquests diners actuen com a capital (en el nostre esquema només analitzem la producció capitalista), en qualsevol forma s’han de trobar en possessió de la classe capitalista, que els llença a la circulació, per a rebre’ls novament de la mateixa.
Només un detall pot estranyar a primera vista. Si tots els diners que circulen en la societat són posats pels capitalistes, s’hi dedueix que els capitalistes han d’avançar els diners per a la realització de la seua pròpia plusvàlua. La cosa es presenta com si els capitalistes com a classe hagueren de pagar la seua pròpia plusvàlua amb els seus propis diners, i com aquests s’han de trobar en possessió de la classe capitalista abans de la realització del producte de cada període de producció, pot semblar a primera vista que l’apropiació de plusvàlua no descansa, com ocorre de fet, sobre el treball no pagat dels obrers assalariats, sinó que és un resultat del simple canvi de mercaderies, per al qual la classe capitalista mateixa subministra els diners en la mateixa quantitat. Una breu reflexió dissipa la falsa aparença. Segons el curs general de la circulació la classe capitalista es troba abans i després en possessió dels seus diners, que tornen a ella o romanen en les seus mans, mentre d’altra banda ha adquirit i consumit mitjans de subsistència pel mateix import. Tinga hom en compte que ens mantenim sempre fidels al supòsit fonamental de l’esquema de la reproducció: reproducció simple, açò és, renovació de la producció en l’antiga escala, i ús de tota la plusvàlua produïda en articles de consum per a la classe capitalista.
D’altra banda, la falsa aparença desapareix completament si en compte d’estacionar-nos en un període de reproducció, considerem diversos períodes en la seua successió i encadenament. Allò que els capitalistes posen avui en circulació com a diners per a realitzar la seua pròpia plusvàlua, no és una altra cosa sinó la forma en diners de la plusvàlua procedent del període de producció anterior. Si bé el capitalista ha d’avançar diners de la seua pròpia butxaca per a comprar els seus mitjans de subsistència (mentre la nova plusvàlua produïda es troba en forma natural no aprofitable, o la seua forma natural aprofitable en mans estranyes), els diners que ara s’avança a si mateix prové de la seua butxaca com resultat de la realització de la seua plusvàlua obtinguda en el període anterior. I aquests diners tornaran a ell quan haja realitzat la nova plusvàlua que ara apareix en forma de mercaderia. Per consegüent, en el transcurs de diversos períodes resulta que la classe capitalista trau regularment de la circulació, a més de totes les formes naturals del seu capital, els seus propis mitjans de consum, romanent al mateix temps en el seu poder, sense minva, la seua quantitat de diners originaris.
Per al capitalista resulta, del caràcter de la circulació dels diners, que no pot mai transformar íntegrament el seu capital monetari en mitjans de producció, sinó que ha de deixar sempre a banda una quantitat de capital en forma de diners per a capital variable, i a més per a l’adquisició continuada de mitjans de producció en el transcurs del període productiu. Sense oblidar els diners suficients per al seu consum personal.
D’ací resulta per al procés de reproducció del capital social total la necessitat de la producció i reproducció del material monetari. A les dues grans seccions de la producció social, la producció de mitjans de producció i la producció de mitjans de consum, s’hi hauria d’afegir com a secció tercera la producció de mitjans de canvi, dels que és característic que no serveixen ni per a la producció ni per al consum, sinó que manifesten el treball social en mercaderies que no són susceptibles d’ús. És veritat que els diners i la producció de diners, així com el canvi i la producció de mercaderies, són molt més antics que la forma de producció capitalista. Però només en aquesta última la circulació dels diners s’ha convertit en forma general de la circulació social, i amb això en element bàsic del procés reproductiu social. L’exposició de la producció i reproducció dels diners en el seu enllaç orgànic amb les altres dues seccions de la producció social, subministraria els lineaments del procés total capitalista en els seus aspectes essencials.
És cert que ací ens separem de Marx. Marx col·loca la producció d’or (per a simplificar es redueix a l’obtenció de l’or la producció total de diners) en la primera secció de la producció social. “La producció d’or pertany, com la producció de metalls en general, a la classe I, a la categoria que comprèn la producció.”25 Açò només és cert en quant que es tracte de producció d’or en el sentit de producció de metall, és a dir, de metall per a fins industrials (joies, dents d’or, etc.). Però, com a diner, l’or no és metall, sinó encarnació del treball abstracte social, i, com a tal, ni és mitjà de producció ni de consum. D’altra banda, una ullada a l’esquema de la reproducció mostra a quins errors havia de conduir la confusió dels mitjans de canvi amb mitjans de producció. Si junt amb les dues seccions de la producció social posem la representació esquemàtica de la producció anual d’or (en el sentit de material dinerari), obtenim les tres sèries següents:
I. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 6.000 mitjans de producció
II. 2.000 c + 500 v + 500 p = 3.000 mitjans de consum
III. 20 c + 5 v + 5 p = 30 material-diners (o)
La quantia de valor escollida per Marx com a exemple, no correspon de cap manera a la quantitat de diners que circula anualment en la societat, sinó tan sols a la part anualment reproduïda, açò és, al desgast anual de material monetari, que és una magnitud constant, sempre que no varie l’escala de la reproducció social, la durada de la rotació del capital, o la rapidesa de la circulació de mercaderies. Si, com Marx vol, considerem la tercera sèrie com a part integrant de la primera, resulta la següent dificultat. El capital constant de la tercera secció, 20 c, consisteix en mitjans de producció reals concrets, com en les altres dues (edificis, instruments, matèries auxiliars, atuells, etc.); però el producte d’aquesta secció, 30 material-diners, que representa diners, no pot actuar en cap procés de producció en la seua forma natural com a capital constant. Si, doncs, afegim aquest producte 30 material-diners com a part integrant al producte de la primera secció 6.000 mitjans de producció, tindrem un dèficit social de mitjans de producció del mateix valor, que farà impossible la reproducció en la mateixa escala en la secció primera o en la secció segona. Segons allò que ha servit de supòsit fins ací (que constitueix la base de tot l’esquema marxista) el producte de cadascuna de les dues seccions en la seua forma material destinat a l’ús és el punt de partida de la reproducció en conjunt, les proporcions de l’esquema es basen en aquest supòsit sense el qual es dissolen en el caos. Així, el primer nexe de valor fonamental descansava en l’equació: I 6.000 mitjans de circulació = I 4.000 c + II 2.000 c. Açò no pot regir per al producte III 30 material-diners, perquè els diners no poden ser emprats (en la proporció I 20 c + II 10 c) per les dues seccions com a mitjà de producció. El segon nexe fonamental derivat del primer descansava en l’equació I 1.000 v + 1.000 p = II 2.000 c. Per a la producció d’or açò significaria que trau tants mitjans de producció de la secció II com mitjans de producció li subministra. Però açò tampoc és exacte. Cert que la producció d’or trau del producte social total tant mitjans de producció concrets que utilitza com a capital constant, com mitjans concrets de consum per als seus obrers i capitalistes, i això per l’import del seu capital variable i la seua plusvàlua. Però el seu propi producte no pot actuar com a mitjà de producció en cap producció, com no pot entrar com a mitjà de subsistència en el consum humà. Per consegüent, col·locar la producció de diners en la secció I vulneraria totes les proporcions de valor i materials de l’esquema de Marx.
L’intent de Marx d’introduir la producció d’or com a part de la secció I (mitjans de producció) el porta a resultats perillosos. El primer acte de circulació entre aquesta nova subsecció, a la que Marx anomena I or [Io], i la secció II (mitjans de consum) consisteix, com d’ordinari, en què els obrers de la secció Io, amb els diners obtinguts pels seus salaris dels capitalistes (5 v) compren mitjans de consum de la secció II. Els diners així utilitzats no són encara producte de la nova producció, sinó diners acumulats dels capitalistes Io procedents de la massa de diners que es trobava anteriorment al país, la qual cosa és correcta. Però ara Marx fa que els capitalistes II, amb els 5 percebuts en diners compren a Io 2 d’or “com a material de mercaderia”, saltant així la producció de diners a la producció industrial d’or, cosa que té tan poc a veure amb el problema de la producció de diners com la producció de raspalls per a les sabates. Però com dels supòsits Io, 5 v queda un resta de 3, amb el que els capitalistes II no saben què fer, perquè no poden utilitzar-lo com a capital constant, Marx fa que aquesta quantitat de diners s’atresore. Però perquè no es produïsca amb això cap dèficit al capital constant de II, que ha de ser canviat totalment contra mitjans de producció I (v + p), Marx troba el subterfugi següent: “aquest diner ha de ser transferit íntegrament de IIc a IIp, tant si est roba en mitjans de subsistència necessaris com en articles de luxe, i, en canvi d’això, un valor de mercaderia corresponent ha de ser transferit de IIp a IIc. Resultat: una part de la plus-vàlua és acumulada com a tresor.”26 Tot això és prou estrany. No havíem tingut en compte al començament més que la reproducció del desgast anual del material monetari, i apareix de sobte, no obstant això, un atresorament de diners, açò és, un sobrant d’aqueix material. Aquest excedent sorgeix (no se sap per què) a costa dels capitalistes de la secció productora de mitjans de subsistència, que han de privar-se (no per a ampliar la seua pròpia producció de plusvàlua, sinó perquè hi haja mitjans de subsistència suficients per als treballadors) de la producció d’or.
Però aquesta virtut cristiana se la recompensa hom força malament als capitalistes de la secció II. No sols, tot i la seua “abstinència”, no poden ampliar la seua producció, sinó que ni tan sols estan en condicions d’emprendre la seua producció en l’anterior escala. Perquè, encara que el “valor i mercaderies” corresponents siga transportat de II p a II c, no importa només el valor, sinó la forma material concreta d’aquest valor, i com ara una part del producte de I consisteix en diners que no poden ser utilitzats com a mitjà de producció, la secció II, malgrat l’abstinència, no pot renovar completament el seu capital constant.
D’aquesta manera resultaria vulnerat el supòsit de l’esquema, la reproducció simple, en dues direccions: atresorament de la plusvàlua i dèficit del capital constant. Aquests resultats assolits per Marx proven que és impossible que la producció d’or siga inclosa en una de les dues seccions del seu esquema sense destruir ni vulnerar la seua essència. Açò succeeix ja per virtut del primer canvi entre les seccions I i II. La investigació sobre el canvi d’or nou produït dins del capital constant de la secció I, que s’havia proposat Marx, no es trobava en el manuscrit, com fa ressaltar Engels. Hauria augmentat encara més les incompatibilitats. D’altra banda, Marx mateix confirma la nostra concepció i esgota la qüestió amb dues paraules en dir tan sòbriament com encertadament: “el diner en si mateix no és un element de la reproducció efectiva”27
Hi ha, a més a més, una raó de pes per a presentar la producció dels diners com una secció III particular de la producció total social. L’esquema marxista de la reproducció simple regeix com a base i punt de partida del procés de reproducció, no sols per a l’economia capitalista, sinó també (mutatis mutandis) per a tot ordre econòmic planificat, per exemple, el socialista. Al contrari, la producció de diners desapareix amb la forma de mercaderia dels productes, és a dir, amb la propietat privada dels mitjans de producció. Constitueix els “falsos costos” de l’economia anàrquica del capitalisme, un pes específic de la societat a base d’economia privada, que es palesa en la despesa anual d’una quantitat considerable de treball per a l’elaboració de productes que no serveixen ni per a la producció ni per al consum. Aquesta despesa de treball de la societat que es produeix en la forma capitalista, i que desapareix en una economia socialment regulada, troba una expressió més exacta considerada com a secció independent en el procés general de la reproducció del capital total. I és indiferent en aquest sentit que ens representem un país que produeix or per si mateix o que l’obté de l’estranger. En l’últim cas, l’única cosa que ocorre és que es canvia per or una quantitat de treball objectivat igual a la necessària directament per a la seua producció.
Veu hom, pel que s’ha dit, que el problema de la reproducció del capital total no és tan simple com resulta sovint considerat des del punt de vista de les crisis, i en aquest cas la qüestió es planteja aproximadament en aquests termes: ¿com és possible que en una economia d’incomptables capitals individuals sense pla concertat es cobrisquen per la producció total de la societat les seues necessitats totals? Suposant després que la contestació ha de ser donada per les oscil·lacions permanents de la producció entorn de la demanda, açò és, en les alternatives periòdiques de prosperitat i crisi. En aquesta concepció que tracta el producte social total com una massa indiferenciada de mercaderies i la necessitat social d’una manera abstrusa, s’oblida allò més important, la característica específica de la forma capitalista de producció. Com hem vist, el problema de la reproducció capitalista tanca un bon nombre de proporcions exactes, que es refereixen tant a les categories capitalistes específiques com (mutatis mutandis) a les categories generals de treball humà i la combinació de les quals, tant en la seua contradicció com en la seua coincidència, constitueix el vertader problema. L’esquema de Marx és la solució científica del mateix.
Ara hem de preguntar-nos quina significació real té l’esquema del procés de reproducció analitzat. Segons aquest esquema, el producte total social entra completament en la circulació, se satisfan totes les necessitats de consum, la reproducció es realitza sense obstacles, la circulació dels diners segueix a la circulació de mercaderies, el cicle del capital social es tanca exactament. Què ocorre en realitat? Les proporcions de l’esquema donen una base exacta de la divisió del treball social dins d’una producció dirigida d’acord amb un pla i considerada des del punt de vista de la reproducció simple, és a dir, d’una producció la magnitud de la qual és constant. En l’economia capitalista falta tota organització planificada del procés total. Per això res transcorre en ell exactament d’acord amb la fórmula matemàtica, com ocorre en l’esquema. Abans bé, el cicle de la producció es realitza enmig de constants desviacions de les proporcions de l’esquema, cosa que es posa de manifest:
* en l’oscil·lació diària dels preus;
* en les constants alces i baixes dels beneficis;
* en les incessants fluctuacions del capital d’una branca de producció a una altra;
* en un moviment pendular, periòdic, cíclic de la reproducció entre superproducció i crisi.
Però no obstant totes aquestes desviacions, l’esquema representa la mitjana social necessària entorn de la qual es realitzen aquells moviments, i a la que tendeixen constantment després d’haver-s’hi allunyat. Aquesta mitjana fa que els moviments vacil·lants dels capitalistes individuals no degeneren en un caos, sinó que siguen referits a una norma determinada que assegura l’existència de la societat, no obstant la carència d’un pla concertat.
Si hom compara l’esquema marxista de la reproducció amb el Tableau économique de Quesnay, salta de seguida als ulls, tant els punts de contacte que els apropen com l’abisme que els separa. Aquests dos esquemes assenyalen el principi i la fi de l’economia política clàssica i són els dos únics intents per a expressar exactament el moviment general del consum i la producció capitalista en el seu enllaç mutu i en les seues relacions amb els incomptables productors i consumidors privats. Ambdós redueixen la bigarrada confusió, obra del moviment dels capitals individuals, a aquells lineaments bàsics en què està ancorada la possibilitat de l’existència i desenvolupament de la societat capitalista malgrat el seu funcionament anàrquic sense subjecció a regla. Ambdues reuneixen el doble punt de vista que es troba en els fons del moviment total del capital social: ser al mateix temps, com a moviment de capital, producció i apropiació de plusvàlua, i, com a moviment social, producció i consum de necessitats materials de l’existència cultural humana. En ambdues, la circulació dels productes com a circulació de mercaderies caracteritza el procés total, i en ambdues el moviment dels diners no fa més que manifestar-se com a expressió externa, aparent, de la circulació de mercaderies.
Però en l’exposició d’aquests lineaments fonamentals hi ha una profunda diferència. El Tableau de Quesnay converteix, sens dubte, en punt cardinal de la producció total la producció de plusvàlua, però concep encara la plusvàlua sota la forma ingènua feudal de la renda de la terra i és, per tant, parcial a l’anàlisi de conjunt.
Igualment fa d’una distinció material en la massa del producte total un altre punt bàsic de la reproducció social, però la concep dins de la ingènua oposició entre productes agrícoles i manufacturats, i així pren diferències exteriors, en les matèries amb què se les ha de veure l’home treballador, per categories fonamentals del procés de treball humà en general.
Així, doncs, en Marx la producció de plusvàlua és captada en la seua forma pura, general i absoluta. Al mateix temps les condicions materials externes de la producció són tingudes en compte amb la distinció fonamental entre mitjans de producció i mitjans de consum, i la proporció entre ambdós és reduïda a una proporció exacta de valor.
Si hom es pregunta per què la solució del problema, tan feliçment iniciada per Quesnay, fracassà en els economistes burgesos posteriors, i què és allò que era necessari per a arribar a l’enorme progrés que significa l’anàlisi marxista, trobem dues raons substancials i prèvies. Abans que res, l’esquema marxista de la reproducció descansa en la distinció clara i precisa d’ambdós aspectes del treball en la producció de mercaderies: el treball concret útil que crea determinats valors d’ús i el treball abstracte general humà que crea valors socials necessaris. Aquest pensament genial de la teoria del valor de Marx, que entre altres coses ha fet possible la solució del problema dels diners, el va conduir també a la separació i unió dels dos punts de vista dins del procés total de la producció: el punt de vista del valor i el de les relacions materials. En segon lloc, l’esquema té com a base la distinció precisa entre capital constant i variable, que és la que permet descobrir el mecanisme interior de la producció de plusvàlua i establir una proporció de valor exacta entre ella i les altres dues categories de la producció: mitjans de producció i mitjans de consum.
A tots aquests punts de vista es va aproximar l’economia clàssica posterior a Quesnay i particularment en Smith i Ricardo. En Ricardo la teoria del valor va rebre aquella forma rigorosa que fa que sovint hom la confonga fins i tot amb la marxista. Des del punt de vista de la seua teoria del valor, Ricardo ha vist també que era falsa la resolució del preu de totes les mercaderies en v + p feta per Smith, i que ha produït tants danys a l’anàlisi de la reproducció, però no se’n preocupà més, com en general no va donar gran importància al problema de la reproducció total en general. I fins i tot l’anàlisi ricardiana significà en un cert sentit un retrocés respecte a Smith, de la mateixa manera que aquest, en part, havia significat un retrocés respecte als fisiòcrates. Si Ricardo ha elaborat amb més precisió i unitat les categories fonamentals de l’economia burgesa: valor, salari, plusvàlua, capital, que els seus predecessors, les ha traçat, en canvi, d’una manera més rígida. Smith tenia molta més comprensió per als nexes vitals, per al gran moviment del tot. Si no li importava de vegades donar per al mateix problema dues solucions, o fins i tot tres o quatre, com ocorre amb el problema del valor, i contradir-se tranquil·lament en les diverses fases de l’anàlisi, justament les seues contradiccions li portaven a considerar el tot des de punts de vista diversos i a comprendre’ls en la seua dinàmica. La barrera amb què havien de xocar ambdós (Smith i Ricardo) era el seu horitzó burgès limitat. Per a comprendre les categories fonamentals de la producció capitalista, valor i plusvàlua, en el seu moviment viu com un procés social de reproducció, s’havia de prendre aquest moviment històricament i considerar a les categories mateixes com a formes històricament condicionades de relacions generals de treball. Amb açò queda dit que el problema de la reproducció del capital total només podia ser resolt per un socialista. Entre el Tableau économique i l’esquema de la reproducció del segon tom d’El Capital es troba no sols en el temps, sinó també en el contingut, la grandesa i decadència de l’economia burgesa.
23 Així, doncs, en la seua setena consideració al Tableau, diu Quesnay, després d’haver polemitzat amb la teoria mercantilista dels diners que equipara aquests a la riquesa: “La massa de diners no pot augmentar en una nació sinó en tant que aquesta reproducció creix ella mateixa; altrament l’acreixement de la massa de diners no podia fer-se més que en perjudici de la reproducció anual de les riqueses. No és, doncs, per la major o menor quantitat de diners pel que s’ha de jutjar l’opulència dels estats: així s’estima que un peculi igual a la renda dels propietaris de les terres és molt més que suficient per a una nació agrícola en què la circulació es faça regularment i el comerç s’exercisca amb confiança i en plena llibertat.” (Analyse du Tableau économique, Edició Oncken, pàgines 324-325)
24 Karl Marx, El capital, (volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986) només pren com a punt de partida per a aquest canvi la despesa de diners dels capitalistes II. Com fa observar amb encert Engels en una nota, açò no modifica el resultat final de la circulació, però com a resposta de la circulació social això no és exacte; més encertada és l’exposició que fa el mateix Marx més endavant.
25 Marx, Karl. El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 257.
26 Marx, Karl. El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 258.
27 Marx, Karl. El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 258.