Rosa Luxemburg

L’acumulació del capital



CAPÍTOL VIII

Intents de solució de la dificultat per Marx


Ens trobem que prescindir per complet de la circulació dels diners en l’esquema de la reproducció ampliada, que ens va fer aparèixer tan senzill el procés de l’acumulació, comporta grans dificultats. A l’anàlisi de la reproducció simple aquest procediment es trobava plenament justificat. Allí on la producció es verificava exclusivament per al consum i es trobava calculada sobre ell, els diners només servien d’intermediari, prest a desaparèixer, de la distribució del producte social entre els diversos grups de consumidors i de la renovació del capital. Ací, en l’acumulació, la forma monetària exerceix una funció essencial: ja no serveix merament com a intermediari en la circulació de mercaderies, sinó com a forma en què es presenta el capital, com a element de la circulació del capital. La transformació de la plusvàlua en forma de diners és el supòsit econòmic essencial de l’acumulació capitalista, tot i que no siga un element essencial de la reproducció efectiva. Per tant, entre la producció i la reproducció hi ha ací dues metamorfosis del producte excedent: el despreniment de la forma d’ús i després l’adopció de la forma natural corresponent als fins de l’acumulació. No importa que es tracte de lapses de temps entre els diversos períodes de producció. Siguen, si es vol, mesos, o bé encreuen-se si es desitja les metamorfosis de diverses porcions de la plusvàlua en les seccions I i II en la seua successió en el temps. Allò que aquestes successions d’anys signifiquen en realitat no són sectors de temps, sinó successions de transformacions econòmiques. Però aquesta successió s’ha de mantenir, siga major o menor el temps que requerisca, si ha de mantenir-se també el caràcter capitalista de l’acumulació. Per aquest camí arribem de nou a la qüestió: qui realitza la plusvàlua acumulada?


El mateix Marx sent que hi ha una llacuna en el seu sistema exteriorment perfecte de l’acumulació i escomet diverses vegades el problema des de diversos aspectes. Escoltem-lo:


Al llibre I hem mostrat com procedeix l’acumulació per a cada capitalista singular. Amb la monetització del capital mercaderia també es monetitza el producte excedent en què és representada la plus-vàlua. Aquesta plus-vàlua transformada així en diner, el capitalista la retrotransforma en elements naturals suplementaris del seu capital productiu. Al cicle següent de la producció el capital augmentat forneix un producte augmentat. Tanmateix, allò que succeeix al capital individual ha de succeir també a la producció anual global, tal como hem vist, en contemplar la reproducció simple, a propòsit del capital individual, on el fet de dipositar-se successivament les seves parts constitutives fixes consumides en forma de diner, que s’acumula en forma tresor, també es manifesta a la reproducció social anual.”44


Més endavant estudia Marx el mecanisme de l’acumulació justament des d’aquest punt de vista, és a dir, des del punt de vista que la plusvàlua abans de ser acumulada ha de passar per la forma monetària.


Si, per exemple, el capitalista A, en el curs d’un any o de tot un seguit d’anys, ven la massa de producte mercaderia que ha produït successivament, transforma, així, també successivament, en diner la part del producte mercaderia que és portador de plus-vàlua (el producte excedent), és a dir, la plus-vàlua que ell ha produït en forma de mercaderia, acumula progressivament aquest diner i es constitueix així un nou capital monetari potencial; potencial a causa de la seva disposició i determinació per a convertir-se en elements de capital productiu. Però en realitat només duu a terme un tresorejament simple que no constitueix cap element de la reproducció real. D’antuvi, la seva activitat consisteix només en la retirada successiva de diner circulant de la circulació, amb la qual cosa, naturalment, no s’exclou que el diner circulant que ha tancat amb pany i clau fes part (abans d’entrar a la circulació) d’un altre tresor. Aquest tresor A, que potencialment és un nou capital monetària, no és cap riquesa social suplementària, com no ha seria tampoc si s’esmercés en mitjan de consum. Però el diner retirat de la circulació, és a dir, que abans hi havia estat, més abans encara ja podia haver estat emmagatzemat alguna vegada com una part constitutiva d’un tresor, o podia haver estat forma monetària de salari, o haver monetitzat mitjans de producció o altres mercaderies o haver fet circular parts constants de capital o la renda d’algun capitalista. Tampoc no és riquesa nova, de la mateixa manera que el diner, contemplat des del punt de vista de la circulació simple de mercaderies, no és portador, a més del seu valor efectiu, d’un valor deu vegades més gran només perquè hagi fet deu rotacions en un dia i hagi realitzat deu valor de mercaderia diferents. Les mercaderies existeixen sense ell, i ell mateix resta el que és (o encara disminueix més pel desgast) tant si fa una rotació como si en fa deu. Només en la producció d’or (en la mesura que el producte or conté producte excedent, portador de plus-vàlua) es crea riquesa nova (diner potencial), i només en la mesura que entra a la circulació tot el nou producte or, aquest incrementa el material monetari de nous capitals monetaris potencials.”


Tot i que no sigui cap nova riquesa social addicional, aquesta plus-vàlua tresorejada en forma de diner representa un nou capital monetari potencial a causa de la funció per a la qual és acumulat. (Més endavant veurem com també pot sorgir nou capital monetari per altres camins que no siguin la monetització progressiva de plus-vàlua.)”


Es retira diner de la circulació i s’acumula com a tresor amb la venda de la mercaderia sense la compra subsegüent. Si aquesta operació es pren com un fet general, sembla que no es pugui preveure d’on han de sortir els compradors, perquè en aquest procés (i s’ha de prendre en sentit general, ja que qualsevol capital individual es pot trobar en un procés d’acumulació) tothom vol vendre per atresorar, però ningú no vol comprar.”


Si hom s’imaginés el procés de circulació entre les diferents parts de la reproducció anual com a procedint en línia recta (cosa que és falta, ja que, amb molt poques excepcions, gairebé sempre consta de moviments alternatius i contraposats) caldria començar pel productor d’or (respectivament de plata), que compra sense vendre, i pressuposar que tots el altres li venen. Llavors tot el producte excedent social anual (el portador de la plus-vàlua global) aniria a parar a ell i tots els altres capitalistes es repartirien a prorrata el seu producte excedent existent per natura en diner, la monetització natural de la seva plusvàlua; perquè la part del producte del productor d’or que ha de reemplaçar el seu capital actiu ja ha estat aferrada i ja se’n disposa. La plus-vàlua del productor d’or, produïda en or, seria llavors l’únic fons del qual tots els altres capitalistes retirarien la matèria per a monetitzar llur producte excedent anual. Per la seva magnitud de valor hauria de ser, doncs, igual a tota la plus-vàlua social anual, que encara s’ha de metamorfosar en forma de tresor. Per absurds que siguin, aquests pressupòsits no serveixen més que per a explicar la possibilitat d’un tresorejament general i simultani, amb la qual cosa la reproducció, llevat de la del productor d’or, no hauria fet cap pas endavant.”


Abans de resoldre aquesta dificultat aparent cal diferenciar..”45


Ací anomena Marx aparent la dificultat de realitzar la plusvàlua. Però tota la investigació ulterior fins gairebé el final del segon tom d’El Capital està dedicada a la superació d’aquesta dificultat. Primerament Marx tracta de resoldre la qüestió fent referència a l’atresorament inevitable que en resulta, en la producció capitalista, de la separació de diversos capitals constants en el procés de la circulació. Com a diverses inversions individuals de capitals es troben en distintes edats, i una part de les inversions no es renova mai més que al final d’un període considerable, resulta que periòdicament alguns capitalistes individuals renoven les seues inversions mentre altres, en canvi, constitueixen reserves de la venda de les seues mercaderies fins que aquestes han arribat a la quantia necessària per a la renovació del capital fix. Així, sobre la base capitalista, l’atresorament va sempre paral·lel al procés reproductiu social, com a expressió de la rotació del capital fix. “Suposem, per exemple, que A ven 600 (=400c+100v+100p) a B (que pot representar més d’un comprador). Ha venut mercaderies per 600 en canvi de 600 en diner, 100 dels quals representen plus-vàoua que ell retira de la circulació i que tresoreja com a diner; però aquests 100 en diner no són més que la forma monetària del producte excedent que era el portador d’un valor de 100. El tresorejament no és, en absoluta, cap producció, i, doncs, d’antuvi tampoc no significa cap increment de la producció. L’acció del capitalista ací només consisteix a retirar de la circulació, a retenir i segrestar, el diner caçat amb la venda del producte excedent de 100. Aquesta operació no solament es produeix per part de A, sinó en nombrosos punts de la perifèria de la circulació en A’, A’’, A’’’, capitalistes tos ells, que treballen amb la mateixa aplicació en aquesta mena de tresorejament.


[...]


A duu a terme aquest tresorejament, però només en la mesura que (respecte al seu producte excedent) apareix exclusivament com a vene3dor sense aparèixer després com a comprador. La seva successiva producció de producte excedent (portador de la seva plus-vàlua que s’ha de monetitzar) és, doncs, el pressupòsit del seu tresorejament. En el cas donat, en què la circulació només es considera dins la categoria I, la forma natural del producte excedent, com la del producte global, del qual aquell representa una part, és la forma natural d’un element de capital constant I, és a dir, que pertany a la categoria dels mitjans de producció de mitjans de producció. Tot seguit veurem què en resulta, és a dir, per a quina funció serveix a les mans dels compradors B, B’, B’’, etc.”


Però en primer lloc ací cal tenir ben clar això: que malgrat que A retira de la circulació diner en canvi de la seva plus-vàlua, i el tresoreja, per l’altra banda hi aboca mercaderia sense retirar-ne cap altra mercaderia en canvi, amb la qual cosa B, B’, B’’, etc., tenen la possibilitat d’abocar- i diner i retirar-ne només mercaderia en canvi. En el cas donat, aquesta mercaderia, tant per la seva forma natural com per la seva destinació, entra com a element fix o circulant en el capital constant de B, B’, etc. Més endavant, quan tractarem del comprador del producte excedent, o sia, de B, B’, etc., ens haurem d’entretenir més en aquest punt darrer.”46


El procés ací descrit no és nou per a nosaltres. Marx l’ha exposat ja detalladament en tractar de la reproducció simple, ja que és imprescindible per a explicar de quina manera el capital constant de la societat es renova sota les condicions de la reproducció capitalista. Per aqueixa raó no s’adverteix amb facilitat com ha d’ajudar-nos aqueix procés per a resoldre la dificultat particular amb què ensopeguem a l’anàlisi de la reproducció ampliada. La dita dificultat era la següent: una part de la plusvàlua no es consumeix pels capitalistes, sinó que es converteix en capital per a ampliar la producció, és a dir, es dedica als fins de l’acumulació. Ara es pregunta, ¿on estan els compradors d’aquest producte excedent que els capitalistes no consumeixen, i que els treballadors poden consumir encara menys, perquè el seu consum es troba cobert amb l’import del capital variable en cada cas? On està la demanda per a la plusvàlua acumulada, o com resa la fórmula de Marx, ¿d’on procedeixen els diners per a pagar la plusvàlua acumulada? En va es fa referència, per a contestar, al procés de l’atresorament, conseqüència obligada de la renovació separada, gradual i temporal del capital constant en els diversos capitalistes, perquè no es veu la relació d’aquestes coses entre si. Si B, B’, B”, etc., compren mitjans de producció als seus col·legues A, A’, A”, per a renovar el capital constant efectivament consumit, ens trobem als límits de la reproducció simple i la cosa no té res a veure amb la nostra dificultat. Però si se suposa que l’adquisició de mitjans de producció per B, B’, B”, etc., serveix a l’increment del seu capital constant per a fins d’acumulació, se susciten de seguida diverses preguntes. Abans que res, ¿d’on treuen B, B’, B”, els diners per a comprar el producte excedent sobrant d’A, A’, A”? Ells al seu torn només han pogut adquirir diners per venda del propi producte excedent. Abans que adquirisquen nous mitjans de producció per a ampliar les seues empreses, és a dir, abans que apareguen com a compradors del producte excedent que es va a acumular, cal que s’hagen desprès del seu propi producte excedent, açò és, que hagen aparegut com a venedors. I, ¿a qui han venut B, B’, B” el seu producte excedent? Com es veu, la dificultat no s’ha suprimit, sinó només desplaçat d’A, A’, A” a B, B’, B”.


Hi ha, no obstant això, un moment en l’anàlisi en el que sembla que la dificultat es troba resolta. Després d’un petit parèntesi, Marx reprèn el fil de la investigació de la manera següent:


En el cas que contemplem ací, aquest producte excedent ja consta d’antuvi de mitjans de producció de mitjans de producció. Només a les mans de B, B’, B’’, etc. (I), aquest producte excedent actua com a capital constant suplementari. Però això ja ho és virtualment abans de ser venut, quan encara és a les mans dels tresorejadors A, A’, A’’ (I). Si contemplem simplement el volum de valor de la reproducció de la part de I, encara ens trobarem dins els límits de la reproducció simple, perquè cap capital suplementari no s’ha posat en moviment per crear aquest capital constant virtualment addicional (el producte excedent), com tampoc cap treball excedent més gran que l’esmerçat sobre la base de la reproducció simple. Ací la diferència rau només en la forma del treball excedent utilitzat, de la natura concreta de la seva forma útil particular. S’ha esmerçat en mitjan de producció per a Ic, en comptes de fer-ho per a IIc, en mitjans de producció per a mitjan de producció en comptes de ser-ho en mitjan de producció per a mitjans de consum. A la reproducció simple s’havia pressuposat que tota la plus-vàlua I s’esmerça com a renda, o sia, en mercaderies II; aquesta, doncs, consistia només en aquells mitjan de producció que han de reemplaçar altra vegada el capital constant IIc en la seva forma natural. Per tal, doncs, que tiri endavant la transició de la reproducció simple a l’ampliada, al sector I la producció s’ha de trobar en condicions de fabricar menys element del capital constant per a II i una quantitat proporcionalment superior per a I. Aquesta transició, que no sempre s’efectua sense dificultat, és facilitada pel fet que una quantitat de productes de I poder servir com a mitjan de producció en ambdós sectors.”


Se’n segueix, doncs, que (si ho considerem tenint en compte només el volum del valor) dins la reproducció simple es produeix el substrat material de la reproducció ampliada. És senzillament el treball excedent de la classe obrera I esmerçat directament en la producció de mitjans de producció, en la creació de capital virtual suplementari I. L formació de capital monetari virtual suplementària per part de A, A’, A’’ (I) (mitjançant vendes successives de llur producte excedent, format sense cap despesa capitalista de diner) és, ací, doncs, la simple forma de diner de mitjans de producció I produïts suplementàriament.”47


Ací sembla que s’haja esvaït la dificultat. L’acumulació no necessita noves fonts de diners. Anteriorment, els capitalistes gastaven per a si mateixos la seua plusvàlua, i necessitaven, per tant, tenir en el seu poder una quantitat de diners corresponent, perquè sabem ja per l’anàlisi de la reproducció simple que la classe capitalista necessita posar en circulació els diners necessaris per a la realització de la seua plusvàlua. Ara la classe capitalista empra una part del seu diners (B, B’, B”, etc.) en adquirir, en compte de mitjans de consum, nous mitjans addicionals de producció per a ampliar la seua producció. Amb açò es concentren diners per la mateixa quantitat en mans de l’altra part dels capitalistes (d’A, A’, A’’, etcètera). “Aquest tresorejament (exceptuant el cas en què el comprador sigui el productor d’or) no pressuposa de cap manera riquesa suplementària en metalls preciosos, sinó simplement una funció modificada del diner circulant fins ara. Si fa un moment actuava com mitjà de circulació, ara actua com a tresor, com a capital monetari en formació, virtualment nou.”48


Amb açò hauríem resolt, segons sembla, la dificultat. Però no és difícil trobar quina circumstància és la que ens ha facilitat la solució: Marx agafa ací l’acumulació en la seua evolució primària, en statu nascendi, quan acaba de brollar de la reproducció simple. L’import de valor de la producció no s’ha ampliat encara, únicament s’han ordenat d’una altra manera la seua disposició i els seus elements materials. No és, doncs, sorprenent que semblen també suficients les fonts de diners. Però la solució que hem trobat té una existència efímera: és només vàlida per al trànsit de la reproducció simple a l’ampliada, és a dir, per a un cas purament teòric que no es dóna en la realitat. Ara bé, una vegada establida l’acumulació i llençant cada període de producció al mercat una massa de valor major que l’anterior, es pregunta: on estan els compradors per a aquests valors addicionals? La solució que hem trobat no ens serveix en aquest cas; considerada de prop ens abandona en el mateix moment en què semblava haver-nos tret de dubtes. Si considerem l’acumulació justament en l’instant en que està brollant del si de la reproducció simple, el seu primer supòsit serà una disminució del consum de la classe capitalista. En el mateix moment en què trobem la possibilitat d’efectuar, amb els mitjans de circulació anteriors, una ampliació de la producció, perdem en la mateixa proporció consumidors antics. Per tant, ¿per a qui ha de fer-se l’ampliació de la producció, açò és, qui comprarà demà a B, B’, B” (I) l’excés de producció elaborat (“a força d’estalviar diners”) per a adquirir amb ell nous mitjans de producció de A, A’, A” (I)?


El mateix Marx torna immediatament a la qüestió sobre d’on treuen els diners B, B’, B” per a comprar a A, A’, A” el seu producte excedent.


En la mesura que els productes produïts per B, B’, B’’, etc. (I) tornen a inserir-se in natura a llur procés, és evident que, pro tanto, una part de llur producte excedent es traspassa directament (sense mediació de la circulació) a llur capital productiu i hi entra com a element suplementari del capital constant. Però tampoc no són, pro tanto, monetitzadors del producte excedent de A, A’, etc. (I). Prescindint d’això, d’on surt el diner? Sabem que han format llur tresor com A, A’, etcètera, mitjançant la venda de llurs productes excedent respectius, i ara han assolit el punt on llur capital monetari només virtual, acumulat com a tresor, ha d’actuar com a capital monetari suplementari. Però així continuem donant voltes sobre el mateix punt. La qüestió continua essent la mateixa: d’on prové el diner que els B (I) abans han retirat de la circulació i han acumulat?”49


La resposta que Marx dóna de seguida sembla també de sorprenent senzillesa. “Tanmateix, per l’anàlisi de la reproducció simple, ja sabem que una certa massa de diner s’ha de trobar a les mans dels capitalistes I i II per tal de convertir llur producte excedent. Allí, el diner que només servia per a ser esmerçat com a renda en mitjans de consum tornava als capitalistes en la mesura que aquests l’havien bestret per a l’intercanvi de llurs mercaderies respectives; ací torna a presentar-se el mateix diner, però amb una altra funció. Els A i els B (I) es forneixen alternativament el diner per a la transformació de producte excedent en capital monetari virtual suplementari i tornen a abocar a la circulació, alternativament, el capital monetari format de nou com a mitjà de compra.”50


I hem tornat a caure en la reproducció simple. És exacte que els capitalistes A i els capitalistes B acumulen sempre una provisió de diners per a renovar de temps en temps el seu capital constant (fix) i s’ajuden mútuament per a realitzar el seu producte. Però aquest tresor que així s’acumula no cau del cel. No és més que la lenta acumulació del valor del capital fix traslladat gradualment als productes, que es realitza per fragments amb la venda d’aquells. D’aquesta manera, el tresor acumulat només pot bastar per a la renovació de l’antic capital i és impossible que servisca a més per a adquirir un capital constant addicional. No hauríem sortit dels límits de la reproducció simple. O bé, s’hi agrega com nova font addicional de diners una part dels mitjans de circulació que fins ara servien els capitalistes per al seu consum personal i que ara seran capitalitzats. Però amb açò tornem al moment excepcional, breu, només teòricament concebible: el trànsit de la reproducció simple a l’ampliada. L’acumulació no passa d’aquest salt, no fem, en efecte, més que moure’ns dins d’un cercle viciós. I era de preveure, perquè el plantejament mateix de la qüestió és equivocat. En el problema de l’acumulació no es tracta de saber d’on venen els diners, sinó d’on ve la demanda per al producte addicional que brolla de la plusvàlua capitalitzada. No és una qüestió tècnica de la circulació dels diners, sinó una qüestió econòmica del capital total social. Perquè fins i tot si prescindírem de la qüestió de què únicament s’ha ocupat fins ara Marx: ¿d’on treuen B, B’, etc. (I), diners per a comprar mitjans de producció addicionals d’A, A’, etc. (I)? Després de l’acumulació efectuada sorgeix la qüestió molt més important: ¿a qui vendran ara B, B’, etc. (I) el seu producte excedent augmentat? Finalment, Marx fa que es venguen els uns als altres els seus productes!


Pot ser que els diferents B, B’, B’’, etc. (I), el nou capital monetari virtual dels quals entra en acció, hagin de comprar-se i vendre’s recíprocament i alternativament els productes (parts de llur producte excedent). Pro tanto el diner bestret a la circulació del producte excedent reflueix (en un curs normal de les coses) als diferents B, en la mateixa proporció en què l’han bestret a la circulació de llurs mercaderies respectives.”51


Per tant, aquesta no és una solució, puix, en últim terme, els B, B’, B”, etc. (I), no han renunciat a una part del consum i ampliat la seua producció per a comprar-se després els uns als altres el seu producte augmentat (en mitjans de producció). D’altra banda, açò només és possible en proporcions limitades. Segons el supòsit de Marx, dins de I hi ha una certa divisió del treball d’acord amb la qual A, A’, A”, etc. (I) elaboren mitjans de producció de mitjans de producció, mentre B, B’, B”, etc. (I) elaboren mitjans de producció de mitjans de consum. Per tant, si el producte d’A, A’, etc. Pogués romandre dins de la secció I, el producte de B, B’, B”, etc., per la seua forma natural està destinat per endavant a la secció II (elaboració de mitjans de subsistència). L’acumulació en B, B’, etc. Ens porta, doncs, a la circulació entre les seccions I i II. Amb açò, la marxa mateixa de l’anàlisi marxista confirma que si s’ha de realitzar acumulació dins de la secció I, en últim terme (directament o indirectament) ha d’existir una demanda augmentada de mitjans de producció en la secció de mitjans de subsistència. Ací, doncs, entre els capitalistes de la secció II hem de cercar els que hagen d’adquirir el producte addicional de la secció I.


De fet, el segon intent de Marx per a resoldre el problema es dirigeix a la demanda dels capitalistes de la secció II. La seua demanda de mitjans de producció addicionals només pot tenir el sentit que augmenten el seu capital constant IIc. Però llavors salta clarament als ulls tota la dificultat.


Però suposem que A (I) monetitza el seu producte excedent amb la venda a un B del sector II. Això només pot passar en el cas que A (I), després de vendre mitjans de producció a B (II), no compri mitjans de consum, és a dir, només en el cas que3 efectuï una venda unilateral. Ara bé, IIc és convertible de la forma de capital mercaderia en la forma natural de capital constant productiu només pel fet que no solament Iv sinó també, almenys, una part de Ip s’intercanvia per una part de IIc, IIc que existeix en forma de mitjans de consum; ara, però, A monetitza el seu Ip pel fet que aquest intercanvi no duu a terme, sinó que A retira de la circulació el diner obtingut de II en la venda del seu Ip en comptes de convertir-lo mitjançant la compra de3 mitjans de consum IIc: en aquest cas, certament, de la part de A (I) té lloc una formació de capital monetari virtual suplementari, però de l’altra banda una part del capital constant de B (II), d’igual valor, resta fixa en la forma de capital mercaderia sense poder-se convertir en la forma natural de capital constant, productiu. Dit en altres mots: una part de la mercaderia del B II (i precisament, prima facie, una part que, si no es ven no permet que aquell pugui retrotransformar completament el seu capital constant en forma productiva) ha esdevingut invendible; respecte a aquesta part hi ha, doncs, sobreproducció, la qual en frena la reproducció, àdhuc a una escala invariada.”52


L’intent d’acumulació per part de la secció I per venda del plusproducte excedent a la secció II, ha conduït a un resultat totalment inesperat; un dèficit per part dels capitalistes II que ni tan sols poden reprendre la reproducció simple. Arribat en aquest punt capital, Marx aprofundeix a l’anàlisi para arribar a la substància de la cosa.


Observem ara de més a la vora l’acumulació al sector II.

La primera dificultat respecte a IIc, és a dir, la seva retrotransformació d’una part constitutiva del capital mercaderia Ii en la forma natural de capital constant II, afecta la reproducció simple. Prenguem l’esquema anterior:

1.000+1.000) I s’intercanvien per:

2.000 IIc.

Si ara, per exemple, la meitat del producte excedent I, és a dir, 1.000/2 p o 500 Ip s’incorpora altra vegada com a capital constant al sector I, aquesta part del producte excedent retinguda a I no pot reemplaçar cap part de IIc. En comptes de ser convertida en mitjans de consum (i ací, en aquesta secció de la circulació entre I i II té lloc, a diferència del reemplaçament de 1.00 IIc per 1.000 Iv vehiculat pels obrers I, un intercanvi recíproc real, és a dir, un doble canvi de posició de les mercaderies) ha de servir dins I com a mitjà de producció suplementari. Aquesta funció no es pot efectuar simultàniament a I i a II. El capitalista no pot esmerçar el valor del seu producte excedent en mitjans de consum i al mateix temps consumir productivament el mateix producte excedent, és a dir, incorporar-lo al seu capital productiu. Així, doncs, en comptes de 2.000 I (v+p) són només 1.500, concretament (1.000v+500p) I que s’han de convertir en 2.000 IIc; hi ha, doncs, 500 IIc que no són retrotransformables de llur forma de mercaderia en capital Ii (constant) productiu.”53


Fins ara ens hem convençut més de l’existència de la dificultat, però no hem avançat cap pas per a la seua solució. D’altra banda, a l’anàlisi que Marx empra sempre per a aclarir el problema de l’acumulació, entra com a base la ficció d’un trànsit inicial de la reproducció simple a l’ampliada, és a dir, el moment en què neix l’acumulació, en compte d’agafar aquesta en ple curs. Ara bé, en aquesta ficció, que mentre consideràvem l’acumulació dins de la secció I ens va oferir, per un moment almenys, una solució aparent, els capitalistes de la secció I es trobaven, de sobte, renunciant a una part del seu consum privat d’ahir, amb una nova provisió de diners a la mà, amb la que podien començar la capitalització; la mateixa ficció, en considerar la secció II no fa una altra cosa que augmentar més la dificultat. Perquè ací la “renúncia” de part dels capitalistes de la secció I es tradueix en una dolorosa pèrdua de consumidors, sobre la demanda de la qual s’havia calculat la producció. Els capitalistes de la secció II, amb els quals volíem experimentar si no constituirien els adquirents tan cercats del producte excedent de l’acumulació en la secció I, no ens poden treure de la dificultat, encara més en la mesura que ells mateixos es troben en compromís i de moment no saben encara on acudir amb el seu propi producte no venut. Es veu a quines dificultats mena fer que l’acumulació la realitzen uns capitalistes a costa d’altres.


Marx recorre després a un intent per a eludir la dificultat, però aviat el refusa ell mateix com un subterfugi. Cabria potser considerar l’excedent invendible que resulta de l’acumulació en la secció I com una reserva de mercaderies, necessària per a l’any següent. Marx hi replica amb la seua escrupolositat habitual: “... 1) aquesta formació de provisions i la seva necessitat és vàlida per atots els capitalistes, tant per als I com per als II. Considerats com a simples venedors de mercaderies, només es diferencien pel fet que venen mercaderies de diferents classes. La provisió de mercaderies Ii pressuposa una provisió anterior de mercaderies I. Si negligim aquesta provisió de l’una part, també l’hem de negligir de l’altra part. Però si la tenim en compte a ambdues parts, el problema no canvia gens ni mica. 2) Si un any a la part II es clou amb una provisió de mercaderies per al següent, també ha començat de la mateixa manera amb una provisió de mercaderies de la mateixa part, transmesa amb una provisió de mercaderies de la mateixa part, transmesa de l’any anterior. A l’anàlisi de la reproducció anual (reduïda a la seva expressió més abstracta) l’hem d’esborrar, doncs, en tots dos casos. Si un any li deixem tota la seva producció, i també, doncs, allò que cedeix com a provisió de mercaderies l’any següent, d’altra banda li hem de prendre la provisió de mercaderies que ha rebut de l’any precedent, i així, en realitat, tenim a la vista el producte global d’un any mitjà com a objecte de l’anàlisi. 3) La simple circumstància que a l’examen de la reproducció simple no ensopeguem amb la dificultat que cal evitar demostra que es tracta d’un fenomen específic provocat només per l’agrupament diferent (respecte a la reproducció) dels element I, per un agrupament modificat sense el qual no hi podria haver en absolut cap reproducció a escala ampliada.”54.


Però l’última observació es dirigeix contra el mateix intent de Marx, pretenent resoldre la dificultat específica de l’acumulació per elements que pertanyen ja a la reproducció simple, açò és, amb aquell atresorament en poder dels capitalistes lligat amb la lenta rotació del capital fix, que abans, dins de la secció I, havia d’explicar-nos l’acumulació.


Marx passa a l’exposició esquemàtica de la reproducció ampliada, però immediatament, a l’anàlisi del seu esquema, ensopega amb la mateixa dificultat en una forma quelcom modificada. Suposa que els capitalistes de la secció I acumulen 500 p, però que al seu torn els de la secció II han de transformar 140 p en capital constant per a fer possible l’acumulació a aquells, i pregunta:


Per tant, II ha de comprar 140 Ip amb diner comptant, sense que aquest diner li reflueixi per cap venda subsegüent de la seva mercaderia a I. Aquest és un procés que es repeteix constantment a cada nova producció anual en la mesura que sigui reproducció a escala ampliada. D’on li brolla, doncs, la deu de diner a II?”55


Tot seguit, Marx tracta de trobar aquesta font de diners per diverses bandes. Primerament, considera de prop la despesa dels capitalistes de la secció II per capital variable. Aquest es dóna certament en forma de diners, però no pot sostreure’s al seu fi, que és la compra de treballadors per a servir aquells mitjans de producció addicionals. “Aquest allunyament del, i retorn al punt de partida (la butxaca del capitalista), que es repeteix constantment, no augmenta en absolut el diner que es mou en aquest cicle. Això, doncs, no és cap deu d’acumulació de diner, ni es pot treure aquest diner d’aquesta circulació per convertir-lo en capital monetari virtualment nou, atresorat.”56


Marx passa revista després a totes les raons concebibles, per a refusar-les. Però, alerta! D’ací, no pot sortir-ne un petit benefici?”57, exclama, i investiga si els capitalistes no podran arribar a estalviar capital variable, i per tant trobar una nova font de diners per a fins d’acumulació, fent descendir els salaris dels seus obrers per davall de la mitjana normal. Però prompte rebutja aqueixa idea. “Però no hem d’oblidar que el salari normal pagat realment (que, ceteribus paribus, determina la magnitud del capital variable) no es paga pas segons la bondat dels capitalistes, sinó que s’ha de pagar segons unes condicions donades. Així eliminem aquesta forma d’explicació.”58 Estudia, fins i tot, mètodes dissimulats d’“estalvis” en el capital variable per a fer notar al final: “És la mateixa operació que sub I, només que disfressada i executada per vies indirectes. Hem de rebutjar-la, doncs, exactament igual que ho hem fet amb aquella altra. Ací tractem d’un salari pagat realment, no nominalment.”59 D’aquesta manera, tots els intents de treure del capital variable una nova font de diners per a fins d’acumulació no ofereixen resultats: “Així, doncs, els 376 IIv no ens serveixen per a l’objectiu esmentat.”60


A continuació Marx es dirigeix a la reserva de diners que els capitalistes de la secció II guarden en la butxaca per a la circulació del seu propi consum, per a veure si es troba ací una quantitat de diners per a fins de capitalització. Però ell mateix qualifica aquest intent de “més inconvenient” que els anteriors: “Ací s’enfronten recíprocament només capitalistes de la mateixa classe que es venen i es compren entre ells els mitjans de consum que han produït. El diner necessari per a aquest bescanvi actua només com a mitjà de circulació i, si tot es desenvolupa normalment, ha de refluir las participants en la mesura en què l’han bestret a la circulació per tal de fer-li recórrer el mateix camí sempre de cap i de nou.”61 Després segueix encara un intent que naturalment pertany a la categoria d’aquells subterfugis que Marx rebutja sense contemplacions: explicar l’acumulació de capital en diners en mans d’un capitalista de la secció II enganyant altres capitalistes de la mateixa secció en la venda mútua de mitjans de consum. No paga la pena ocupar-se’n.


Segueix després un intent seriós.


O bé una part de IIp representada en mitjans de subsistència necessaris es transforma directament en nou capital variable dins el sector II.”62


Com ha de treure’ns aquesta afirmació de la dificultat, açò és, com ha de posar en marxa l’acumulació, no es veu del tot clar. Perquè, 1) la formació de capital variable addicional en la secció II de res ens serveix, ja que encara no hem produït el capital constant II excedent, i precisament estem tractant de fer-la possible; 2) En la investigació es tractava ara de descobrir en II una font de diners per a adquirir mitjans de producció excedents de I, i no de col·locar d’alguna manera el propi producte sobrant de II en la pròpia producció; 3) Si l’intent ha de significar que els mitjans de subsistència de què es tracta poden ser aplicats de nou com a capital variable en la producció de II, “directament”, és a dir, sense intermedi dels diners, amb la qual cosa quedaria lliure per a fins d’acumulació la quantitat de diners corresponent del capital variable, hem de rebutjar-lo. La producció capitalista exclou en condicions normals la remuneració directa del treballador amb mitjans de subsistència; la forma monetària del capital variable, la transacció autònoma entre l’obrer com a comprador de mercaderies i els productors de mitjans de consum, és un dels fonaments essencials de l’economia capitalista. El mateix Marx ho accentua amb un altre motiu: Sabem: que el capital variable real, i per tant també el suplementari, consta de força de treball. No és el capitalista I qui compra, per exemple a II, els mitjans de subsistència necessaris per convertir-los en una provisió, és a dir, que els acumula per a la força de treball suplementària que haurà d’utilitzar, tal com havia de fer l’amo d’esclaus. Són els mateixos obrers que mercadegen amb II.”63 Allò que s’ha dit pot

aplicar-se als capitalistes de la sèrie II, exactament com als de la I. Amb açò queda exhaurit l’esmentat

intent de Marx.


Per a acabar, ens remet a l’última part d’El Capital, en el tom II, que Engels ha posat com IV, com “Notes complementàries”, on trobem aquesta breu explicació:


La font originària de diner per a II és v+p de la producció d’or I, bescanviat per una part de IIc; només en la mesura que el productor d’or acumula plus-vàlua o la transforma en mitjans de producció I, és a dir, que amplia la seva producció, el seu v+p no passa a II; d’altra banda, en la mesura que l’acumulació de diner, de part del mateix productor d’or, duu en definitiva a la reproducció ampliada, una part de la plus-vàlua de la producció d’or, que no ha estat despesa com a renda, passa a II com a capital variable suplementari del productor d’or, i hi estimula més tresorejament o bé hi forneix nous mitjans per a comprar a I sense haver-li de vendre directament altra vegada.”64


Així, fracassats tots els intents possibles per a explicar l’acumulació, després que hem estat portats d’Herodes a Pilat, d’A I a B I, de B I a B II, ens trobem finalment entre els mateixos productors d’or, la intervenció dels quals qualificava Marx de mal gust al principi de la seua investigació. Amb açò acaba l’anàlisi del procés de reproducció i el II tom d’El Capital, sense haver donat a la dificultat la solució tant de temps cercada.



44 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 277.

45 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 278, 279 i 280.

46 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 280, 281 i 282.

47 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 285.

48 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 286.

49 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 288.

50 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 288.

51 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 289.

52 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 290 i 291.

53 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 292 i 293.

54 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 294.

55 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 297.

56 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 297.

57 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 297.

58 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 297.

59 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 298.

60 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 298.

61 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 298.

62 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 299.

63 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 304.

64 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 312 i 313.