Rosa Luxemburg

Del programa espartaquista


Discurs pronunciat a Berlin el 30 de desembre del 1918 en la Conferència Fundadora del Partit Comunista d'Alemanya.


Camarades,

La nostra tasca avui és discutir i adoptar un programa. Per prendre aquesta tasca no ens mou únicament la consideració que ahir fundàrem un nou partit i que un nou partit ha de formular un programa. Grans esdeveniments històrics han sigut les causes determinants de les discussions d'avui. Ha arribat el moment que tot el programa socialista del proletariat s'ha d'establir en uns nous fonaments. Ens trobam davant una posició similar a la de Marx i Engels quan escriviren el Manifest comunista fa setanta anys. Com tots sabeu, el Manifesta comunista tracta del socialisme, de l'assoliment dels objectius del socialisme, com a tasca immediata de la revolució proletària. Aquesta fou la idea que representaren Marx i Engels a la revolució del 1848; fou així, igualment, que concebiren la base per l'acció proletària en el camp internacional. En comú amb tots els esperits dirigents en el moviment obrer, tant Marx com Engels creien llavors que la introducció immediata del socialisme era a la mà. Tot el que calia era realitzar una revolució política, prendre el poder polític de l'estat, i el socialisme passaria llavors del reialme del pensament al reialme de la carn i la sang. Posteriorment, com ja sabeu, Marx i Engels emprengueren una profunda revisió d'aquesta interpretació. En el prefaci conjunt a la reedició del Manifest comunista de l'any 1872, trobam el següent passatge:

«No es dóna cap especial importància a les mesures revolucionàries proposades al final del capítol II. Aquest passatge avui s'hauria de redactar altrament en molts aspectes. Davant l'immens desenvolupament de la gran indústria en els darrers vint-i-cinc anys i paral·lelament a l'organització del partit de la classe obrera, davant les experiències practiques, en primer lloc de la revolució de febrer i molt més encara de la Comuna de París, on el proletariat por primera vegada i durant dos mesos posseí el poder polític, avui aquest programa s'ha envellit en alguns punts. Sobretot la Comuna ens ha demostrat que 'la classe obrera no pot prendre possessió simplement de la màquina estatal ja llesta, i posar-la en moviment por als seus propis objectius'»

Quina és la redacció extacta del passatge que es declara així superat? Fa així:

«El proletariat aprofitarà la seva dominació política per a llevar a poc a poc tot el capital a la burgesia, per a centralitzar tots els instruments de producció a les mans de l'estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe dominant, i per a augmentar la massa de les forces de producció tan ràpidament com sigui possible».

»És clar que, de primer, això només pot esdevenir-se per mitjà d'intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions burgeses de producció, per mitjà de mesures, doncs, que apareixen com a econòmicament insuficients i insostenibles, però que superen els seus propis límits en el curs del moviment, i són inevitables com a mitjans per al capgirament de tot el sistema de producció».

»Aquestes mesures seran diferents, és clar, segons els diferents països.

Tanmateix, per als països més avançats podran ésser aplicades les següents, amb caràcter bastant general:
l. Expropiació de la propietat de la terra i aplicació de les seves rendes a les despeses de l'estat.
2. Impostos fortament progressius.
3. Abolició del dret d'herència.
4. Confiscació de la propietat de tots els emigrats i sediciosos.
5. Centralització del crèdit en mans de l'estat a través d'un banc nacional amb capital de l'estat i amb monopoli exclusiu.
6. Centralització dels mitjans de transport en mans de l'estat.
7. Augment de les fàbriques nacionals, dels instruments de producció, artigament i millora de les terres segons un pla comú.
8. Idèntica obligació de treball per a tots. Creació d'exèrcits industrials, especialment per a la agricultura.
9. Unificació de l'exercici de l'agricultura i la indústria, mesures aptes per a l'eliminació progressiva de la diferencia (29) entre la ciutat i el camp.
10.Educació pública i gratuïta de tots els infants. Bandejament del treball dels infants a les fàbriques, en la seva forma actual. Unificació de l'educació amb la producció material, etc».

Amb unes poques variacions anecdòtiques, aquestes són, com sabeu, les tasques que tenim davant nostre avui. És amb aquestes mesures que haurem d'aconseguir el socialisme. Entre el dia que es formulà el programa anterior, i l'hora actual, s'hi han escolat setanta anys de desenvolupament capitalistes, i el procés evolutiu històric ens ha retornat al punt de mura que Marx i Engels havien abandonat el 1872 per erroni. En aquell moment hi havia raons excel·lents per creure que les idees anteriors s'erraven. L'evolució posterior del capitalista ha resultat, però, que allò que era un error el 1872 ara és cert, de forma que el nostre objectiu immediat és acomplir allò que Marx i Engels creien que havien d'acomplir l'any 1848. Però entre aquell punt del desenvolupament, aquell inici de l'any 1848, i les nostres pròpies idees i la nostra tasca immediata, hi ha tota una evolució, no tan sols del capitalisme, sinó a més del moviment obrer socialista. Per damunt de tot, hi han intervingut els desenvolupaments abans esmentats d'Alemanya com a país dirigent del proletariat modern. L'evolució de la classe obrera hi ha pres una forma peculiar. Quan, després de les desil·lusions del 1848, Marx i Engels havien abandonat la idea que el proletariat pogués realitzar immediatament el socialisme, aparegué en tots els països partits socialistes inspirats amb objectius ben diferents. L'objectiu immediat d'aquesta partits es declarava una feina al detalla, la petita lluita diària en els camps polític i industrial. Així, gradualment, es formarien exèrcits proletaris, i aquests exèrcits es disposarien a realitzar el socialisme quan el desenvolupament capitalista hagués madurat. El programa socialista s'establí per tant damunt una base completament diferent, i a Alemanya el canvi prengué una forma típica peculiar. Fins al col·lapse del 4 d'agost del 1914, la socialdemocràcia alemanya adoptà una posició en base al programa d'Erfurt, i amb aquest programa els anomenats objectius immediats mínims es posaren al davant, mentre que el socialisme no era més que un distant estel polar. Molt més important, però, que allò escrit en un programa és la forma amb la qual s'interpreta el programa en l'acció. Des d'aquest punt de mira s'ha de concedir una gran importància a un dels documents històrics del moviment obrer alemany: el prefaci escrit per Friedrich Engels per la reedició del 1895 de Les lluites de classe a França de Marx. No és simplement per raons històriques que ara retorn a aquesta qüestió. Es tracta d'un tema de la màxima actualitat. Ha esdevingut el nostre deure urgent avui de recol·locar el nostre programa damunt els fonaments posats per Marx i Engels el 1848. Davant dels canvis realitzats des de llavors pel procés històric del desenvolupament, ens pertoca emprendre una revisió deliberada de les idees que guiaren la socialdemocràcia alemanya fins al col·lapse del 4 d'agost. En aquesta revisió ens trobam oficialment avui.

Com veia Engels la qüestió en aquest celebrat Prefaci a Les lluites de classe a França, redactat el 1895, dotze anys després de la mort de Marx? Primer de tot, en mirar cap a l'any 1848, mostrava que la convicció que la revolució socialista era imminent s'havia fet obsoleta. Continuava així:

«La història ha mostrat que tots ens equivocàvem en mantindre aquesta convicció. Ha mostrat que l'estat de l'evolució econòmica en el continent era lluny d'ésser madur per l'abolició de la producció capitalista. Això ho ha demostrat la revolució econòmica que des del 1848 ha tingut lloc per tot el continent. S'ha establert una indústria a gran escala a França, Austria-Hongria, Polònia, i, finalment, Rússia. Alemanya ha esdevingut un país industrial de primer ordre. Tots aquests canvis han tingut lloc en una base capitalista, una base que l'any 1848 encara havia de patir una enorme extensió».

Després de resumir els canvis que havien tingut lloc en el període transcorregut, Engels passava a considerar les tasques immediates del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya.

«Com Marx havia predit (escrivia), la guerra del 1870-71 i la caiguda de la Comuna traspassaren el centre de gravetat del moviment obrer europeu de França a Alemanya. Han passat naturalment molts anys abans que França es pogués recuperar de la sagnia del maig del 1871. A Alemanya, d'altra banda, la indústria manufacturera es desenvolupa a tranques i barranques, en l'atmosfera forçada produïda per l'entrada dels milions francesos [indemnitzacions de guerra]. Fins i tot més ràpid i sotingut fou el creixement de la socialdemocràcia. Gràcies a l'acord en virtut del qual els obrers francesos havien sigut capaços de fer-se amb el sufragi universal (masculí) introduït el 1866, el creixement astorador del partit [després que les lleis anti-socialistes fossen abolides] s'ha demostrat a tot el món amb el testimoni de figures la importància de les quals ningú no pot negar».

Ací hi seguia la famosa enumeració, que mostrava el creixement del vot del partit elecció rere elecció fins que les xifres arribaven a milions. D'aquest progrés Engels treia les següents conclusions:

«L'ús exitós del vot parlamentari implicava l'acceptació de tota una nova tàctica per part del proletariat i aquest nou mètode ha seguit un ràpid desenvolupament. Hom s'ha adonat que les institucions polítiques que encaren el domini de la burgesia ofereixen un espai on el proletariat pot treballar per enderrocar aquestes mateixes institucions polítiques. Els socialdemòcrates han participat en les eleccions als diferents parlaments, als consells municipals i als tribunals industrials. Sempre que el proletariat es podia assegurar un veu efectiva l'ocupació d'aquests baluarts electorals per la burgesia ha retrocedit. En conseqüència, la burgesia i el govern s'han alarmat molt més per les activitats constitucionals que per les anticonstitucionals dels obrers, molt més atermorits pels resultats de les eleccions que pels resultats de la rebel·lió».

Engels hi afegeix una crítica detallada de la il·lusió que sota les condicions capitalistes modernes el proletariat puga esperar de realitzar res per la revolució amb la lluita al carrer. Em sembla, però, que avui som en mig d'una revolució, una revolució caracteritzada per la lluita al carrer i tot allò que implica, que és temps de lliurar-nos de les idees que han guiat la política oficial de la socialdemocràcia alemanya fins els nostres dies, de les idees que comparteixen la responsabilitat pel que s'esdevingué el 4 d'agost del 1914 (Així! Així!)

No vull dir que, per aquestes afirmacions, Engels haja de tindre una responsabilitat personal per tot el curs de l'evolució socialista a Alemanya. Simplement crid l'atenció a una de les peces clàssiques que evidencien les opinions dominants en la socialdemocràcia alemanya que resultaren fatals pel moviment. En aquest prefaci Engels demostrava, com a expert en ciència militar, que era una pura il·lusió creure que els treballadors podien, en l'estat vigent de la tècnica i de la indústria militars, i davant les característiques de les grans ciutats d'avui, de fer amb èxit una revolució amb la lluita al carrer. S'en treuen dues conclusions importants d'aquest raonament. En primer lloc que la lluita parlamentària es contraposava a l'acció revolucionària directa pel proletariat, i que la primera s'indicava com l'única via pràctica de realitzar la lluita de classes. El parlamentarisme, i res més que el parlamentarisme, era la conseqüència lògica d'aquesta crítica. En segon lloc, tota la maquinària militar, l'organització més poderosa en l'estat de classe, tot el cos de proletaris amb uniformes militars, es declarava a priori com absolutament inaccessible a la influència socialista. Quan el prefaci d'Engels declara que, degut al desenvolupament modern d'exèrcits gegantins, és positivament una bogeria suposar que els proletariats poden resistir davant soldats armats amb metralladores i equipats amb tots els altres dispositius tècnics recents, l'afirmació es basa òbivament en l'assumpció que qualsevol que esdevinga soldat esdevé d'una vegada per sempre eina de la classe dirigent. Seria absolutament incomprensible, a la llum de l'experiència contemporània, que un dirigent tan destacat com Engels pogués haver comès aquesta barbaritat si no conguessem les circumstàncies en les quals es redactà aquest document històric. En benefici dels dos nostres dos grans mestres, i especialment en benefici d'Engels, que morí dotze anys després que Marx, i que fou sempre un campió fidel de les teories i reputació del seu gran col·laborador, us he de recordar el fet ben conegut que el prefaci en qüestió Engels l'escrigué sota una forta pressió per part del grup parlamentari. En aquest moment a Alemanya, durant els primers anys noranta després de l'annul·lació de les lleis anti-socialistes, hi hagué un fort moviment cap a l'esquerra, el moviment dels qui desitjaven salvar el partit de l'absorció completa en la lluita parlamentària. Bebel i els seus associats volien arguments convincents, recolzats en la gran autoritat d'Engels; volien una afirmació que els ajudàs a lligar curt els elements revolucionaris. Era característic de les condicions del partit de llavors que els parlamentaris socialistes tinguessen en mot decisiu tant en la teoria com en la pràctica. Asseguraren a Engels, que vivia a l'exterior i que donà crèdit a l'afirmació, que era absolutament necessari salvaguardar el moviment obrer alemany d'una caiguda en l'anarquisme, i d'aquesta forma el forçaren a escriure en el to que volien. De llavors ençà la tàctica exposada per Engels el 1895 guià els socialdemòcrates alemanys en tot allò que feren i que deixaren sense fer, fins a l'apropiada fi del 4 d'agost del 1914. El prefaci era la proclamació formal de la tàctica de res llevat de parlamentarisme. Engels moria el mateix any i no tingué per tant cap oportunitat per estudiar les conseqüències pràctiques de la seua teoria. Els qui coneixen les obrers de Marx i Engels, els qui són familiaritzats amb l'esperit genuïnament revolucionari que inspirà totes les seues doctrines i escrits, sentiran positivament que Engels hauria sigut un dels primers a protestar contra la inundació de parlamentarisme, contra la desactivació del moviment obrer, que fou característic de les dècades abans de la guerra. El 4 d'agost no arribà com un tro en un cel clar; ço que passà el 4 d'agost nou fou un gir casual de la situació, sinó que fou el resultat lògic de tot el que havien fet els socialistes alemanys durant molts anys (Així! Així!). Engels i Marx, si haguessen pogut viure fins els nostres temps, n'estic convençuda que hi hauríem protesta amb tota l'energia, i que haurien emprat totes les forces a la llur disposició per evitar que el partit es llençàs a l'abisme. Però després de la mort d'Engels el 1895, en el camp teòric la direcció del partit passà a les mans de Kautsky. El resultat d'aquest canviu fou en cada congrés anual les protestes enèrgiques de l'esquerra contra la política purament parlamentaristes, els urgents advertiments contra l'esterilitat i el perill d'aquesta política, s'estigmatitzaven com a anarquisme, socialisme anarquitzant o, si més no, anti-marxisme. Ço que passava oficialment per marxisme esdevingué una tapadora per totes les menes possibles d'oportunisme, per defugir persistentment la lluita revolucionària de classe, per tota mesura conciliadora concebible. Així la socialdemocràcia alemanya, i el moviment obrer, així com el sindical, foren condemnats a reduir-se al marc de la societat capitalista. Els socialistes i sindicalistes alemanys ja no feren cap intent seriós per enderrocar les institucions capitalistes o per fer fallir la maquinària capitalista.

Però ara hem arribat a un punt, camarades, que som capaços de dir que ens hem reunit amb Marx, que una vegada més avançam sota la seua bandera. Si avui declaram que la tasca immediata del proletariat és fer del socialisme una realitat viva i destruir el capitalisme de socarrel, en dir això prenem com a posició la que ocupaven Marx i Engels el 1848; adoptam una posició que per principis mai no deixaren. Fa temps que s'ha fet clar què és en realitat el marxisme, i qui n'és el substitut. (Aplaudiments). Vull dir el marxisme suplantadora que des de fa temps ha sigut el marxisme oficial de la socialdemocràcia. Veieu a on du un marxisme d'aquesta mena, el marxisme dels qui són els homes d'Ebert, David i la resta d'ells. Aquests són els representants oficials de la doctrina que des de fa dècades s'anuncia com el marxisme recte. Però en realitat el marxisme no podia dur a aquesta direcció, no podia dur els marxistes a entrar en activitats contra-revolucionàries al costat de gent com Scheidemann. El marxisme genuí gira les armes contra els qui cerquen de falsificar-lo. Com un cuc sota els fonaments de la societat capitalista, els ha minat tan bé que una meitat llarga del proletariat alemanya marxa avui sota la nostra bandera, l'estandar tronador de la revolució. Fins i tot en el camp oposat, fins i tot on encara la contra-revolució sembla dominar, tenim partidaris i futurs camarades d'armes.

Deixau-me repetir, doncs, que el curs de l'evolució històrica ens ha retornat al punt on Marx i Engels es trobaven el 1848 quan alçaven la bandera del socialisme internacional. Ens trobam on ells eren, però amb l'avantatge que hi ha rere nostre setanta anys més de desenvolupament capitalista. Fa setanta anys, pels qui revisaren els error i les il·lusions del 1848, semblava com si el proletariat encara tingués una distància interminable per creuar abans de poder esperar la realització del socialisme. No em cal dir que cap pensador seriós mai no s'ha vist inclinat a fixar una data definitiva pel col·lapse del capitalisme; però després dels fracassos del 1848, el dia d'aquest col·lapse semblava caure en el futur distant. Aital convicció, també, es pot llegir en cada línia del prefaci que Engels escrigué el 1895. Ara som en una posició per poder fer-ne una anàlisi, i som capaços de veure que el temps ha sigut en realitat ben curt amb comparació al que ocupa la seqüència de lluites de classe al llarg de la història. Setanta anys de progrés del desenvolupament capitalista a gran escala ens ha dut a que avui puguen seriosament plantejar-nos la destrucció del capitalisme d'una vegada per totes. Encara més; no tan sols som en una posició per realitzar aquesta tasca, no tan sols n'és la realització un deure envers el proletariat, sinó que la nostra solució ofereix l'únic mitjà per salvat la societat humana de la destrucció. (Fort aplaudiment). Què ha deixat la guerra de la societat burgesa més enllà d'un munt de runes? Formalment, és clar, tots els mitjans de producció i la majoria dels instruments de poder, pràcticament tots els instruments decisius de poder, són encara a mans de les classes dominants. No ens en fem cap il·lusió. Però allò que els nostres dominants seran capaços d'aconseguir amb els poders que posseeixen, més enllà i damunt dels intents frenètics per restablir el llur sistema d'expoliciació a través de la sang i la mortandat, no seran res més que el caos. La qüestió ha arribat a un punt on la humanitat s'enfronta a dues alternatives: pot morir en mig del caos; o pot trobar la salvació en el socialisme. Com a resultat de la gran guerra els és impossible a les classes capitalistes de trobar cap eixida a les llurs dificultats mentre mantenen el domini de classe. Ara ens donam de l'absoluta veritat de l'afirmació formulada per primera vegada per Marx i Engels com a base científica del socialisme en la gran carta del nostre moviment, en el Manifest comunista. El socialisme esdevindrà una necessitat històrica. El socialisme és inevitable, no simplement perquè els proletaris ja no vulguen viure sota les condicions imposades per la classe capitalista, sinó, a més, perquè si el proletariat no acompleix els seus deures com a classe, si no aconsegueix de realitzar el socialisme, ens estavellarem tots plegats en una fi comuna. (Aplaudiments prolongats).

Vet ací el fonament general del programa que adoptam oficialment avui, l'esborrany del qual l'heu llegit en el pamflet «Què vol Espartac?» El nostre programa s'oposa deliberadament al principi director del programa d'Erfurt; s'oposa deliberadament a la separació de les reivindicacions immediates, i anomenades mínimes, de la lluita política i econòmica, de l'objectiu socialista considerat com a programa màxim. És en oposició deliberada al programa d'Erfurt que liquidam els resultats de setanta anys d'evolució, que liquidam, per damunt de tot, els resultats primaris de la guerra, dient que no sabem res de programes de mínims i de màxims; que sabem, tan sols, una cosa, el socialisme; que és el mínim que anam a garantir. (Així! Així!).

No em propòs de discutir els detalls del nostre programa. Això ens prendria massa, i ja us en fareu una opinió detallada. La tasca que em pertoca és simplement esquematitzar les línies bàsiques del nostre programa allà on es diferencien del qui fins ara ha sigut el programa oficial de la socialdemocràcia alemanya. Consider, però, de la màxima importància que arribam a una comprensió de les circumstàncies concretes del moment, de les tàctiques que hem d'adoptar, de les mesures pràctiques que hem d'emprendre, davant de les línies possibles de desenvolupament. Hem de jutjar la situació política des del punt de mira que he caracteritzat, des del punt de mira dels qui volen la realització immediata del socialsime, dels qui són determinats a subordinar-ho tot fins a la fi.

El nostre congrés, el congrés d'allò que puc anomenar amb orgull l'únic partit socialista revolucionari del proletariat alemanya, coincideix en el temps amb la crisi de desenvolupament de la revolució alemanya. «Coincideix», dic, però en realitat no és cap coincidència atzarosa. Hem d'afirmar que després dels esdeveniments dels darrers dies ha caigut el teló del primer acte de la revolució alemanya. Som en l'obertura del segon acte, i és el nostre deure comú de fer-ne un examen i una autocrítica. Ens guiarem més sàviament en el futur, i aconseguirem un impuls addicional per futurs avenços, si estudiam tot allò que hem fet i que no hem fet. Examinam, doncs, curosament els esdeveniments del primer acte de la revolució.

El moviment començà el 9 de novembre. La revolució del 9 de novembre es caracteritzà per inadequada i feble. Això no ens ha de sorprendre. La revolució seguia a quatre anys de guerra, quatre anys durant els quals, adoctrinat per la socialdemocràcia i els sindicats, el proletariat alemanya s'havia comportat amb una ignomínia intolerable i havia repudiat les seus obligacions socialistes fins a un nivell inigualat en cap altre país. Nosaltres, els marxistes, el principi director dels quals és el reconeixement de l'evolució històrica, amb prou feines podíem esperar que en l'Alemanya que havia conegut l'espectacle terrible del 4 d'agost, i que durant més de quatre anys havia recollit els resultats d'aquell dia, hi tindria lloc el 9 de novembre del 1918 una revolució gloriosa, inspirada amb una consciència decidida de classe, i dirigida a un objectiu clarament concebut. Ço que passà el 9 de novembre fou una mica menys que la victòria d'un nou principi; fou més que un col·lapse del sistema imperialista vigent. (Així! Així!).

Havia arribat el moment del col·lapse de l'imperialisme, un colós amb peus de fang, que s'ensorrava. La conseqüència d'aquest col·lapse fou un moviment més o menys caòtic, pràcticament desprovist de cap pla raonat. L'única font d'unió, l'únic principi persistent i salvador, fou la consigna «Formau Consells d'Obrers i Soldats». Aquesta era la consigna d'aquesta revolució, que, malgrat la inadaptació i la feblesa de les fases inicials, l'establí immediatament entre les revolucions socialistes proletàries. Als qui participaren en la revolució del 9 de novembre, i qui amb tot llençaven calúmnies envers els bolxevics russos, mai no els deixarem de respondre amb la qüestió: «On vau aprendre les beceroles de la vostra revolució? Que no és dels russos que vau aprendre a demanar consells d'obrers i soldats?» (Aplaudiments). Aquests pigmeus que ara fan una de les llurs tasques principals, com a caps d'allò que falsament denominen un govern socialista, unir-se amb els imperialistes de Gran Bretanya en un atac assassí contra els bolxevics, prenien llavors escons com a diputats dels consells d'obrers i soldats, i admetien així formalment que la revolució russa creà les primeres consignes de la revolució mundial. Un estudi de la situació existent ens permet de predir amb certesa que en qualsevol país, després d'Alemanya, on la revolució proletària puga esclatar després, el primer pas serà la formació de consells d'obrers i soldats. (Remors d'assentiment). Ací cal trobar el llaç que uneix el nostre moviment internacionalment. Aquesta és la consigna que distingeix la nostra revolució completament de totes les revolucions anteriors, de les revolucions burgeses. El 9 de novembre, el primer crit de la revolució, tan instintiu com el crit d'un infant acabat de nèixer, era pels consells d'obrers i soldats. Aquest era el crit que ens unia, i és a través dels consells tan sols que podem esperar la realització del socialisme. Però és característic dels aspectes contradictoris de la nostra revolució, característic de les contradiccions que afecten tota revolució, que en el mateix moment que es pronunciava aquest crit gran, engrescador i instintiu, la revolució era tan inadequada, tan feble, tan buida d'iniciativa, tan mancada de claredat quant als propis objectius, que el 10 de novembre els nostres revolucionaris permeteren que gairebé la meitat dels instruments de poder que havien pres el 9 de novembre se'ls hi anassen de les mans. Aprenem d'això, d'una banda, que la nostra revolució és subjecte de la llei prepotent del determinisme històric, una llei que garanteix que, malgrat totes les dificultats i complicacions i malgrat tots els nostres errors, avançarem encara així pas a pas cap al nostre objectiu. D'altra banda, hem de reconèixer, si comparam aquest esplèndid crit de batalla amb l'escasedat dels resultats obtinguts a la pràctica, que aquests no eren més que els primers passos infantils i vacil·lants de la revolució, que té nombroses tasques àrdues a realitzar i un llarg camí a recòrrer abans que la promesa de les primeres consignes es puga realitzar plenament.

Les setmanes que han passat entre el 9 de novembre i el dia d'avui s'han omplert d'il·lusions multiformes. La il·lusió primària dels obrers i soldats que feien la revolució era la llur convicció en la possibilitat de la unió sota la consigna d'allò que passa pel nom de socialisme. Què podia haver de més característic de la feblesa interna de la revolució del 9 de novembre que el fet que des d'un bon començament la direcció passà en una gens petita part a les mans de persones que unes poques hores abans que la revolució esclatàs havien considerat com a primer deure publicar advertiments contra la revolució (Així! Així!)—provar de fer impossible la revolució—a les mans de gent com Ebert, Scheidemann i Haase. Una de les idees destacades de la revolució del 9 de novembre era la d'unir les diferents tendències socialistes. La unió s'havia de fer per aclamació. Això era una il·lusió que es va haver de pagar amb sang, i els fets dels darrers dies ens han fet despertar dels nostres somnis; però el desencisament fou universal, afecta els grups d'Ebert i Scheidemann i afecta la burgesia no pas menys que a nosaltres. Una altra il·lusió era la que afectava la burgesia durant aquest acte d'obertura de la revolució. Creien que mitjançant l'aliança Ebert-Haase, mitjançant l'anomenat govern socialista, serien capaços realment de burlar les masses proletàries i escanyar la revolució socialista. Una altra il·lusió encara era la que patiren els membres del govern Ebert-Scheidemann quan creien que amb l'ajut dels soldats retornats del front serien capaços de sotmetre els obrers i de vinclar totes les manifestacions de la lluita socialista de classe. Aquestes eren les il·lusions múltiples que expliquen els esdeveniments recents. Tot plegat s'ha vist ara dissipat. S'ha demostrat clarament que la unió entre Haase i Ebert-Scheidemann sota la consigna de «socialisme» tan sols serveix com a fulla de figuera per cobrir decentment una política contra-revolucionària. Ens han guarit, com passa sempre, les pròpies decepcions. Hi ha un procediment decididament revolucionari amb el qual la ment popular es pot alliberar de la il·lusió, però, malauradament, la cura implica que la gent es dessagne en l'Alemanya revolucionària, en fets que han seguit el curs característic de totes les revolucions. El vessament de sang a Chausseestrasse el 6 de desembre, la massacre del 24 de desembre, retornaren la veritat a les àmplies masses populars. A través d'aquests esdeveniments s'han adonat que allò que passa amb el nom de govern socialista és un govern que representa la contra-revolució. S'han adonat que qualsevol que continue a tolerar aquesta situació de coses treballa contra el proletariat i contra el socialisme. (Aplaudiments).

Esvaïdes igualment són les il·lusions mantingudes pels senyors Ebert, Scheidemann i companyia, que amb l'ajut dels soldats del front serien capaços de mantindre sotmesos per sempre els obrers. Quin ha sigut l'efecte de les experiències del 6 i del 24 de desembre? Hi ha òbviament una profunda desil·lusió entre la tropa. Els homes comencen a mirar amb un ull crític als qui els han emprat com a carn de canó contra el proletariat socialista. Hi veiem una vegada més el funcionament de la llei que la revolució socialista segueix un determinat desenvolupament objectiu, una llei d'acord amb la qual els batallons del moviment obrer aprenen gradualment amb una amarga experiència a reconèixer el camí real de la revolució. Han portat noves unitats de soldats a Berlin, nous destacaments de carn de canó, forces addicionals per la submissió dels proletaris socialistes, amb el resultat que, quarter rere quarter, hi arriba una demanada per pamflets i fulls del grup Espartac. Això marca el tancament del primer acte. Les esperances d'Ebert i Scheidemann que serien capaços de governar el proletariat amb l'ajut dels elements reaccionaris de la tropa ja s'han vist en gran mesura frustrades. Ço que han d'esperar en el futur més proper és un desenvolupament creixent de tendències revolucionàries definides dins els quarters. Amb això l'exèrcit del proletariat combatent augmentarà, i en correspondència les forces dels contra-revolucionaris es reduiran. Com a conseqüència d'aquests canvis haurà de marxar una altra il·lusió, la il·lusió que anima la burgesia, la classe dominant. Si llegiu els diaris dels darrers dies, els diaris apareguts d'ençà dels incidents del 24 de desembre, no podreu passar per alt les manifestacions clares de desil·lusió unides amb la indignació, totes dues degudes al fet que els sicaris de la burgesia, els qui seuen en els escons dels poderosos, han resultat ineficients. (Així! Així!).

S'havia esperat d'Ebert i Scheidemann que es demostrassen homes forts, domadors de lleons reeixit. Però què han aconseguit? Han reprimit un parell de disturbis menors, i com a conseqüència la hidra de la revolució ha alçat el camp més decididament que mai. Aquesta desil·lusió és mútua, no, universal. Els obrers han perdut completament la il·lusió que els dugué a creure que una unió entre Haase i Ebert-Scheidemann equivaldria a un govern socialista. Ebert i Scheidemann han perdut la il·lusió que els dugué a imaginar que amb l'ajut dels proletaris amb uniforme militar podrien mantindre sotmesos permanentment els proletaris amb roba de civil. Els membres de classe mitjana han perdut la il·lusió que, mitjançant els instruments Ebert, Scheidemann i Haase, podrien dur tota la revolució socialista d'Alemanya cap al fi que desitgen. Totes aquestes coses tenen una força simplement negativa, i no hi resta res més que els esparracs d'il·lusions destruïdes. Però és en realitat un gran guany pel proletariat que aquests esparracs que resten de la primera fase de la revolució, ja que no hi ha res més destructiu que la il·lusió, mentre que no hi ha res més útil per la revolució que la veritat nua. Puc recordar a propòsit els mots d'un dels autors clàssics, un home que no era un revolucionari proletari, sinó un esperit revolucionari procedent de la classe mitjana. Em referesc a Lessing, i cit un passatge que sempre m'ha interessat amb simpatia: «No sé si és un deure sacrificar la felicitat i la vida a la veritat. Però una cosa sí sé, que és el nostre deure, si desitjam ensenyar la veritat, ensenyar-la completament o no gens, ensenyar-la clarament i nua, sense enigmes, sense reserves, inspirants amb plena confiança en els seus poders. Com més primari és un error, més breu i directe és el camí que du a la veritat. Però un error molt refinat probablement ens mantindrà permanentment allunyats de la veritat, i ho farà més fàcilment en proporció a com de difícil siga que ens adonam que és un error. Qui creu en presentar a la humanitat veritats emmascarades i dissimulades, pot ésser un pretendent de la veritat, però no ha sigut mai un amant de la veritat». Camarades, els senyors Haase, Dittmann, etc., han volgut dur-nos la revolució, introduir el socialisme, cobert d'una màscara tocada de roig; s'han mostrat així com a pretendents de la contra-revolució. Ara s'han abandonat aquests enganys, i allò que s'oferia es veu en els posicionaments brutals i durs dels senyors Ebert i Scheidemann. Avui ni el més endarrerit dels nostres no es pot equivocar. Allò que s'ofereix és la contra-revolució amb tota la nuesa repulsiva.

El primer acte ha acabat. Quines són les possibles conseqüències? No es tracta, és clar, de profecia. Tan sols podem aspirar a deduir les conseqüències lògiques d'allò que ja ha passat, i així treure conclusions quant a les probabilitats del futur, per tal que puguem adaptar la nostra tàctica a aquestes probabilitats. Cap a on sembla que ens du el camí? Hi ha indicis en les darreres declaracions del govern Ebert-Scheidemann, declaracions sense ambigüitats. Què és probable que faça aquest govern dit socialista ara que, com he mostrat, s'ha lliurat de totes les il·lusions? De dia en dia el govern perd creixement el suport de les masses àmplies del proletariat. A més de la petita burgesia al darrera no li resten més que pobres recialles entre els obrers, i en relació a aquestes és molt dubtós que continuen a fornir cap ajut a Ebert i Scheidemann. Més i més, també, el govern perd el suport de l'exèrcit, ja que els soldats han entrat en el camí de l'examen i de l'autocrítica. Els efectes d'aquest procés poden semblar lents al principi, però els duran irresistiblement a adquirir una mentalitat socialista profunda. Pel que fa a la burgesia, Ebert i Scheidemann també han perdut el crèdit en aquest sector, ja que no s'han mostrat prou forts. Què poden fer? Aviat posaran fi a la comèdia de la política socialista. Quan llegiu el nou programa d'aquests senyors veureu que entren a tota màquina en la segona fase, la de contra-revolució declarada o, com gosaria dir, la restauració de les condicions pre-existents, pre-revolucionaris.

Quin és el programa del nou govern? Proposa l'elecció d'un president, que ha de tindre una posició intermèdia entre la del rei d'Anglaterra i la del president dels Estats Units. (Així! Així!). Seria una mena de rei Ebert. En el segon lloc es proposen de restablir un consell federal. Podeu llegir avui les demandes formulades independentment del governs sud-alemanys, reivindicacions que insisteixen en el caràcter federal de l'estat alemany. El restabliment de l'antic consell federal, en conjunció, naturalment, amb el seu apèndix, el parlament alemany, és ara una qüestió de setmanes. Els camarades Ebert i Scheidemann es mouen en aquest sentit cap a la simple restauració de les condicions anteriors al 9 de novembre. Però d'altra banda han entrat en un ràpid delivi i és probable que es trobem amb les cames trencades al fons de l'abisme. Ja que després del 9 de novembre el restabliment de les condicions anteriors ja ha quedat obsolet, i ara Alemanya és ben lluny d'aquesta possibilitat. Per tal de garantir-se el suport de l'única classe els interessos de la qual representa realment el govern, per garantir-se el suport de la burgesia—un suport que de fet li ha retirat degut als fets recents—Ebert i Scheidemann es veurien obligats a seguir una política creixement contra-revolucionària. Les reivindicacions dels estats sud-alemanys, tal com la publiquen avui els diaris berlinesos, dóna lliure expressió al desig d'assegurar una «garantia reforçada» per l'estat alemany. En llenguatge planer això vol dir que desitgen la declaració d'un estat de setge contra els elements «anarquistes, agitadors i bolxevics», és a dir, contra els socialistes. Per la pressió de les circumstàncies, Ebert i Scheidemann es veuran obligats al recurs de la dictadura, amb o sense declaració de l'estat de setge. Així, com a resultat del curs anterior del desenvolupament, per simple lògica dels fets i a través del funcionament de les forces que controlen Ebert i Scheidemann, hi seguirà durant el segon acte de la revolució una oposició molt més pronunciada de les tendències i una lluita de classe molt més accentuada (Així! Així!). Aquesta intensificació del conflicte sorgirà no tan sols per les influències polítiques que ja he enumerat, l'esvaïment de totes les il·lusions, durà una lluita declarada cos a cos entre la revolució i la contra-revolució; però, a més, perquè les flames d'un nou foc creixen des de les profunditats, les flames de la lluita econòmica.

Era típic del primer període de la revolució fins el 24 de desembre que la revolució fos exclusivament política. D'ací el caràcter infantil i inadequat, el descoratjament, la manca d'objectiu d'aquesta revolució. Aquest fou el primer assaig d'una transformació revolucionària l'objectiu principal de la qual rau en el camp econòmic és garantir un canvi fonamental en les condicions econòmiques. Els seus passos eren tan incerts com els d'un infant que en fa sense saber on va; ja que en aquest estadi, repetesc, la revolució tenia un segell purament polític. Però en les darreres dues o tres setmanes han esclatat una sèrie de vagues força espontàniament. Ara bé, consider com la pròpia essència d'aquesta revolució que les vagues s'estenguen més i més, fins que constituesquen a la fi el focus de la revolució. (Aplaudiments). Així tindrem una revolució econòmica, i amb ella una revolució socialista. La lluita pel socialisme l'han de fer les masses, les masses totes soles, cos a cos contra el capitalisme; l'han de fer elles en cada ocupació, cada proletari contra el seu empresari. Tan sols així hi pot haver una revolució socialista.

Els arrauxats tenien una idea ben diferent del curs dels esdeveniments. S'imaginaven que caldria simplement enderrocar l'antic govern, establir un govern socialista al capdavant, i llavors inaugurar el socialisme per decret. Una altra il·lusió? El socialisme no s'inaugurarà ni es podrà inaugurar amb decrets; no el pot establir cap govern, per molt admirablement socialista que siga. El socialisme l'han de crear les masses, l'ha de fer cada proletari. Allà on les cadenes del capitalisme es forgen, cal trencar les cadenes. Tan sols això és socialisme, i tan sols així es pot introduir el socialisme.

Quina és la forma externa de la lluita pel socialisme? La vaga, i és per això que la fase econòmica del desenvolupament ha passat a primer terme en el segon acte de la revolució. Això és quelcom que ens pot enorgullir, ja que ningú no ens disputarà l'honor. Nosaltres, el Grup Espartac, nosaltres, el Partit Comunista d'Alemanya, som els únics a tot Alemanya que som del costat dels obrers en vaga i en lluita. (Així! Així!). Heu llegit i testimoniat una vegada i una altra l'atitud dels socialistes independents envers les vagues. No hi ha cap diferència entre la visió de Vörwarts i la visió de Freiheit. Tots dos diaris canten la mateixa cançó: sigueu diligents, socialisme vol dir treballar dur. Aquesta era la llur afirmació quan el capitalisme encara controlava! El socialisme no es pot establir així, sinó tan sols amb la realització d'una lluita incansable contra el capitalisme. Amb tot veiem les reivindicacions del capitalistes defensades, no tan sols pels més ultratjosos caçadors de beneficis, sinó també pels socialistes independents i pel llur òrgan, Freiheit; trobam que el nostre Partit Comunista és l'únic que dóna suport als obrers contra les exaccions del capital. Amb això n'hi ha prou per adonar-se'n de com tots són enemics persistents i insistents de la vaga, llevat tan sols dels qui han pres posició amb nosaltres damunt la plataforma del comunisme revolucionari.

La conclusió que cal treure és tan sols que durant el segon acte de la revolució les vagues es faran més i més comunes; però, a més, aquestes vagues seran el tret central i el factor decisiu de la revolució, i posaran en segon terme les qüestions purament polítiques. La conseqüència inevitable d'això serà que la lluita en el camp econòmic s'intensificarà enormement. La revolució assumiria així aspectes que no seran cap joc per la burgesia. Els membres de la classe capitalista són força complaents amb les mistificacions del domini polític, on les masquerades encara són possible, on criatures com Ebert i Scheidemann poden fer de socialistes; però s'horroritzen directament si els toquen els beneficis. Davant el govern Ebert-Scheidemann, els capitalistes, per tant, presentaran aquestes alternatives. O bé, ens diran, poseu fi a les vagues, poseu fi a aquest moviment de vagues que amenaça de destruir-nos; o bé, ja no ens feu cap ús. Crec, de fet, que el govern ja s'ha condemnat prou amb les seues mesures polítiques. Ebert i Scheidemann es temen de trobar que la burgesia ja no hi confia en ells. Els capitalistes s'ho pensaran dues vegades abans de decidir de cobrir amb ermini el nouvingut Ebert. Si les coses van tan lluny com per fer necessari un monarca, diran: «No n'hi ha prou per un rei de tindre sang a les mans, també ha de tindre sang blava a les venes» (Així! Així!). Si la cosa arriba a aquest punt, diran: «Si cal que tinguem un rei, no tindrem un parvenu que no sap comportar-se d'una forma règia» (Rialles).

Així Ebert i Scheidemann arriben al punt on apareixerà un moviment contra-revolucionari. Seran incapaços d'apagar el foc de la lluita econòmica de classes, i alhora ni amb tota la dedidació aconseguiran de satisfer la burgesia. Hi haurà un intent desesperat de contra-revolució, potser una dictadura militarista inqualificable sota Hindenburg, o potser la contra-revolució es manifestarà d'una altra forma; però en tot cas, els nostres herois aniran a la foguera. (Rialles).

És impossible de parlar positivament quant als detalls. Però no ens preocupen les qüestions de detall, la qüestió de què o quan passarà precisament. N'hi ha prou a conèixer les línies generals dels propers desenvolupaments. N'hi ha prou a saber que, al primer acte de la revolució, a la fase on la lluita política ha sigut la figura dirigent, hi seguirà una fase caracteritzada predominantment per una intensificació de la lluita econòmica, i que tard o d'hora el govern d'Ebert i Scheidemann ocuparà el seu lloc entre les ombres.

No és gens fàcil dir que li passarà a l'Assemblea Nacional durant el segon acte de la revolució. Potser, si l'Assemblea entràs en funcionament, resultàs una nova escola d'educació per la classe obrera. Però sembla igualment probable que l'Assemblea Nacional mai no siga una realitat. Deixau-me dir entre parèntesi, per ajudar-vos a entendre els fonaments damunt els quals defensam la nostra posició d'ahir, que la nostra única objecció era limitar la nostra tàctica a una única alternativa. No reobriré tota la discussió, sinó que simplement diré un mot o dos perquè ningú de vosaltres no pense incorrectament que rescalf el mateix brou. La nostra posició avui és precisament la d'ahir. No proposam basar la nostra tàctica en relació a l'Assemblea Nacional damunt d'allò que és una possibilitat i no cap certesa. Refusam de posar-ho tot en la convicció que l'Assemblea Nacional mai no entrarà en funcionament. Volem preparar-nos per totes les possibilitats, inclosa la possibilitat d'utilitzar l'Assemblea Nacional per objectius revolucionaris si l'assemblea mai no entràs en funcionament. Que entre o no és una qüestió indiferent, ja que passe el que passe l'èxit de la revolució és garantit.

Quins fragments restaran llavors del govern Ebert-Scheidemann o de qualsevol altre suposat govern socialdemòcrata que siga en el poder quan tinga lloc la revolució? Ja he dit que les masses obreres ja s'hi han allunyat, que els soldats ja no es poden comptar com a carn de canó contra-revolucionària. Què dimonis podran fer aquests pobres pigmeus? Com poden esperar salvar la situació? Tindran encara una darrera oportunitat. Els qui heu llegit els diaris d'avui haureu vist on hi són les darreres reserves, haureu comprès a qui es proposa la contra-revolució alemanya de dirigir contra nosaltres si les coses anassen a pitjor. Tots haureu llegit com les tropes alemanyes de Riga ja marxen colze a colze amb els anglesos contra els bolxevics russos. Camarades, tinc documents a les meues mans que il·luminen de forma interessant allò que passa ara a Riga. Tot plegat prové de l'estat major de l'exèrcit anglès, que col·labora amb el senyor August Winnig, el dirigent socialdemòcrata i sindicalista. Sempre se'ns ha dit que els malaurats Ebert i Scheidemann són víctimes dels aliats; però des de fa setmanes, des del començament de la nostra revolució, la política de Vorwärts ha sigut la suggerir que la repressió de la revolució russa és el desig més urgent dels aliats. Tenim proves documentals de com tot això es disposa en detriment del proletariat rus i de la revolució alemanya. En un telegrama amb data del 26 de desembre, el tinent-coronel Burkner, cap de l'estat major del Vuitè Exèrcit, proporciona informació sobre les negociacions que dugueren a aquest acord a Riga. El telegrama fa així:

«El 23 de desembre hi hagué una conversa entre el plenipotenciari alemany Winnig, i el plenipotenciari britànic Mosanquet, ex-cònsol general de Riga. L'entrevista tingué lloc a bord de HMS Princess Margaret i l'oficial comandant de les tropes alemanys hi fou convidat. Vaig ésser nomenat representant del comandament militar. L'objectiu de la conversa era assistir a l'elaboració de condicions d'armistici. La conversa fou aquesta:

»De la banda anglesa: els vaixells britànics a Riga supervisaran el compliment de les condicions d'armistici. Damunt aquestes condicions es basen les següents demandes:

»(1) Els alemanys han de mantindre una força suficient en la regió per aturar els bolxevics i evitar que s'estenguen a l'àrea ara ocupada...

»(3) Una declaració de la disposició present de les tropes que lluiten contra els bolxevics, inclosos tant els soldats alemanys, com els letons, que serà enviada a l'estat major britànic, de forma que la informació puga ésser a disposició de l'oficial naval superior. Totes les disposicions futures quant a les tropes que duen a terme la lluita contra els bolxevics es comunicaran similarment a través del mateix oficial.

»(4) Una força combatent suficient s'haurà de mantindre mobilitzada d'acord amb els següents punts; per tal d'evitar que siguen presos pels bolxevics, i per tal d'evitar que els bolxevics passen més enllà de la línia que connecta els llocs anomenats Walk, Wolmar, Wenden, Friedrichstadt, Pensk i Mitau.

»(5) El ferrocarril de Riga a Libau ha d'ésser preservat d'atacs bolxevics, i tots els subministraments i comunicacions britànics que passen per aquesta línia rebran un tractament preferencial!»

Hi segueixen una sèrie de demandes addicionals.

Miram ara la resposta del senyor Winnig, plenipotenciari i dirigent sindicalista alemany:

»Tot i que és inusual que s'expresse el desig d'obligar un govern a mantindre l'ocupació d'un estat foraster, en aquest cas seria el nostre propi desig fer-ho, ja que la qüestió és la protecció de sang alemanya. (Els barons bàltics!). A més, consideram com a deure moral ajudar el país que hem alliberat del seu antic estat de dependència. Els nostres esforços, però, probablement es frustrarien, en primer lloc, per la situació de les tropes, ja que els nostres soldats en aquesta regió són majoritàriament homes d'edat avançada i relativament poc adients pel servei i perquè, degut a l'arministici, són proclius a tornar a casa i posseeixen poca voluntat de lluita; en segon lloc, degut a l'atitud dels governs bàltics, pels quals els alemanys són vistos com a opressors. Però ens esforçarem a aportar tropes voluntàries, que consistesquen en homes amb un esperit combatent, i de fet això ja s'ha fet en part».

Ací veiem la contra-revolució en funcionament. No fa gaire que haureu llegit sobre la formació de la Divisió de Ferro expressament dirigida a combatre els bolxevics en les províncies bàltiques. Llavors hi havia certs dubtes quant a l'atitud del govern Ebert-Scheidemann. Ara us adonareu que la iniciativa de la creació d'aquesta força venia realment del govern...

Un mot més quant a Winnig. No és gens casual que un dirigent sindical realitze aitals serveis polítics. Podem dir, sens dubte, que els dirigents sindicals alemanys i els socialdemòcrates alemanys són els brivalls més infames que el món ha conegut mai (Aplaudiment eixordidor). Sabeu on hauríen d'ésser amb justícia aquests individus, Winnig, Ebert i Scheidemann? Pel codi penal alemany, que ens diuen que encara és en vigor, i que continua a ésser la base del llur propi sistema legal, haurien d'ésser a presó! (Aplaudiment eixordidor). Ja pel codi penal alemany és un crim mereixedor de presó allistar soldats alemanys al servei foraster. Avui hi ha al capdavant del govern «socialista» d'Alemanya homes que no són simplement els Judes del govern socialista i els traïdors a la revolució proletària, sinó que són criminals, indignes de barrejar-se amb la societat decent. (Forts aplaudiments).

Per reprendre el fil del meu discurs, és clar que totes aquestes maquinacions, la formació de les divisions de ferro i, per damunt de tot, l'acord esmentat amb els imperialistes britànics, han de veure's com les darreres reserves, a les quals recòrrer en cas de necessitat per tal de degollar el moviment socialista alemany. A més, la qüestió cardinal, la qüestió de les perspectives de pau, s'associa íntimament amb la qüestió de cap a on han de dur aitals negociacions més que a l'allargament de la guerra? Mentre aquests pocavergonyes fan comèdia a Alemanya, provant de fer-nos creure que treballen sense treva per tal de preparar les condicions de pau, i declaren que nosaltres, els espartaquistes, destorbam la pau, els qui incomodam els aliats i endarrerim l'acord de pau, ells es dediquen a renova la guerra, una guerra a l'est que aviat es veurà seguida per una guerra en terra alemanya. Una vegada més ens trobam amb una situació la sequela de la qual no pot ésser més que un període de lluita ferotge. Ens pertoca no tan sols defensar el socialisme, no tan sols la revolució, sinó igualment els interessos de la pau mundial. Ací hi trobam una justificació per la tàctica que nosaltres, el Grup Espartac, hem seguit coherentment i en tota ocasió durant els quatre anys de guerra. La pau suposa la revolució mundial del proletariat. En un sentit la pau tan sols es pot establir i mantindre amb la victòria del proletariat socialista! (Aplaudiments prolongats).

Quines consideracions tàctiques general hem de deduir d'això? Com podem tractar millor la situació on ens trobarem probablement en el futur immediat? La vostra primera conclusió serà sens dubte una esperança en què la caiguda del govern Ebert-Scheidemann és a la mà, i que el seu lloc el prendrà un govern declaradament socialista, proletari i revolucionari. Per la meua banda, us demanaria de dirigir l'atenció, no a l'àpex, sinó a la base. No hem de ceure de nou en la il·lusió de la primera fase de la revolució, la del 9 de novembre; no hem de pensar que desitjam de fer una revolució socialista n'hi haurà prou amb enderrocar el govern capitalista i establir-ne un altre en el seu lloc. Tan sols hi ha una forma d'aconseguir la victòria de la revolució proletària. Hem de començar per minar el govern Ebert-Scheidemann, per destruir-ne els fonaments a través d'una lluita revolucionària de masses per part del proletariat. A més, deixau-me recordar certes mancances de la revolució alemanya, mancances que no s'han superat amb el tancament del primer acte de la revolució. Som lluny d'haver arribat a un punt on l'enderrocament del govern pot assegurar la victòria del socialisme. M'he esforçat a demostrar-vos que la revolució del 9 de novembre era, per damunt de tot, una revolució política; perquè la revolució puga acomplir els nostres objectius ha d'ésser, a més, i principalment, una revolució econòmica. Però, a més, el moviment revolucionari es limità a les ciutats, i fins a la data d'avui els districtes rurals resten gairebé intactes. El socialisme esdevindria il·lusori si haguessen de deixar sense canvis el nostre actual sistema agrícola. Des del punt de mira ampli de l'economia socialista, la indústria manufacturera no es pot remodelar si no l'accelera una transformació socialista de l'agricultura. La idea directriu de la transformació econòmica que realitzarà el socialisme és l'abolició del contrast i la divisió entre la ciutat i el camp. Aquesta separació, aquest conflicte, aquesta contradicció, és un fenomen purament capitalista, i ha de desaparèixer tan bon punt ens col·locam damunt la posició socialista. Si s'ha de fer la reconstrucció socialista amb una base real, hem d'adreçar la nostra atenció tan al camp obert com als centres industrials, i amb tot pel que fa al primer no s'han pres ni tan sols les primeres passes. Això és essencial no tan sols perquè no podem introduir el socialisme sense socialitzar l'agricultua; sinó també perquè, si bé podem pensar que hem examinat fins les darreres reserves de la contra-revolució en relació a nosaltres i als nostres esforços, hi resta una altra important reserva que no hem considerat fins ara. Em referesc a la pagesia. Precisament com que els pagesos encara no han contactat amb el socialisme, constitueixen una reserva addicional per la burgesia contra-revolucionària. La primera cosa que faran els nostres enemics quan les flames de les vagues socialistes comencen a cremar-los els talons serà mobilitzar els pagesos, que són devots fanàtics de la propietat privada. Tan sols hi ha una forma d'afrontar aquest amenaçador poder contra-revolucionari. Hem de llur la lluita de classe al districtes rurals; hem de mobilitzar el proletariat sense terra i els pagesos més pobres contra les pagesos més rics. (Forts aplaudiments).

En consideració a això hem de deduir què hem de fer per assegurar-nos l'èxit de la revolució. En primer lloc hem d'estendre en totes les direccions el sistema de consells obrers. Ço que hem fet des del 9 de novembre és simplement un feble començament, i ni tan sols això ho hem fet completament. Durant la primera fase de la revolució vem perdre en realitat àmplies forces que havíem adquirit al començament. Sou conscients que la contra-revolució s'ha dedicat a la destrucció sistemàtica del sistema de consells d'obrers i soldats. A Hesse, aquests consells han sigut abolits definitivament pel govern contra-revolucionari; arreu se'ls hi ha arrabassat el poder. No hem de desenvolupar simplement, doncs, el sistema de consells d'obrers i soldats, sinó que hem d'induir els treballadors agrícoles i els pagesos més pobres a adoptar aquest sistema. Hem de prendre el poder, i el problema de la presa del poder assumeix aquest aspecte; què poden aconseguir, per tot Alemanya, cada consell obrer i de soldats? (Bravo!). Ací rau la font del poder. Hem de minar l'estat burgès i hem de fer-ho en posar fi a tot arreu la divisió en els poders pública, la divisió entre els poders legislatiu i executiu. Aquests poders s'han d'unir en mans dels consells d'obrers i soldats.

Camarades, tenim un llarg a camp a llaurar. Hem de construir des de sota cap amunt, fins que els consells d'obrers i de soldats apleguen prou força com perquè l'enderrocament el govern Ebert-Scheidemann o de qualsevol govern similar siga l'acte final del drama. Ja que per nosaltres la conquesta del poder no es farà d'un colp. Serà un acte progressiu, ja que ocuparem progressivament totes les posicions de l'estat capitalista, i defensarem amb dents i ungles cadascuna que prenguem. A més, en la meua visió i en la dels meus més íntims col·laboradors en el partit, la lluita econòmica, igualment, la realitzaran els consells obrers. Els acords en els afers econòmics; i l'expansió continuada de l'abast d'aquest acord serà en mans dels consells obrers. Els consells han de tindre tot el poder de l'estat. A aquests fins hem d'adreçar les nostres activitats en el futur immediat, i és obvi que, si seguim aquesta línia, no hi pot fallar una enorme i immediata intensificació de la lluita. Ja que pas a pas, amb una lluita cos a cos, en cada província, en cada ciutat, en cada poble, en cada municipi, tots els poders de l'estat han de passar punt per punt de la burgesia als consells d'obrers i soldats. Però abans que es puguessen emprendre aquestes passes, els membres del nostre propi partit i els proletaris en general, han d'ésser educats i disciplinats. Fins i tot allà on ja hi ha consells d'obrers i soldats, aquests consells són encara lluny de comprendre els objectius de la llur existència. (Així! Així!). Hem de fer que les masses s'adonen que els consells d'obrers i soldats han d'ésser el tret central de la maquinària d'estat, que ha de concentrar tot el poder, i que ha d'utilitzar tots els poders pel gran objectiu d'introduir la revolució socialista. Els obrers que ja són organitzats en la formació de consells d'obrers i soldats són encara ben lluny d'haver adoptat aquesta visió, i tan sols minories proletàries aïllades tenen clares ara les tasques que els hi pertoquen. Però no hi ha cap raó per plànyer-se, ja que és una situació normal. Les masses han d'aprendre com fer servir el poder, fent-lo servir. No hi ha cap altra forma. Afortunadament hem avançat d'ençà dels dies que es proposava «educar» el proletariat socialistament. Els marxistes de l'escola de Kautsky encara viuen, sembla, en aquells dies passats. Per ells educar les masses proletàries socialistament suposava fer-los classes, fer-hi circular fulls i pamflets entre ells. Però no és així com s'eduquen els proletaris. Els obrers, avui, aprendran en l'escola de l'acció (Així! Així!).

Les nostres escriptures diuen: pels fets els coneixereu. L'acció per nosaltres vol dir que els consells d'obrers i soldats han d'adonar-se de la llur missió i han d'aprendre com esdevindre l'única autoritat pública de tot l'estat. Tan sols així podem minar el terreny de forma prou efectiva com perquè la revolució corone la nostra feina. D'una forma força deliberada, i amb clar sentit de la importància dels nostres mots, qualcuns de nosaltres us dèiem, i en particular jo: «Us imaginau que tindrem una època fàcil en el futur!». Hi ha camarades que s'han imaginat saldament que assum que podem boicotejar l'Assemblea Nacional i llavors simplement creuar-nos de braços. És impossible, en el temps que resta, de discutir aquesta qüestió completament, però deixau-me dir que mai no he somniat res de semblant. La meua intenció era dir que la història no farà de la nostra revolució una qüestió fàcil com la de les revolucions burgeses. En aquestes revolucions n'hi ha prou amb enderrocar el poder oficial central i substituir-ne una dotzena de persones o així. Però nosaltres hem de treballar des de sota. Ací es mostra el caràcter de masses de la nostra revolució, que vol transformar tota l'estructura de la societat. És característic així de la revolució proletària moderna, que hem de realitzar la conquesta del poder polític, no des de dalt, sinó des de sota. El 9 de novembre fou un intent, feble i descoratjat, poc conscient i caòtic, d'enderrocar l'autoritat pública existent i de posar fi al govern dels propietaris. Ço que ens pertoca ara és concentrar deliberadament totes les forces del proletariat per un atac contra els propis fonaments de la societat capitalista. A l'arrel on l'empresari individual s'enfronta als seus esclaus salarials; a l'arrel on els òrgans exclusius del domini de la propietat s'enfronten a l'objecte d'aquest domini, s'enfronten a les masses; pas a pas, hem de prendre els mitjans de poder dels dirigents, hem de prendre'ls amb les pròpies mans. En treballar amb aquests mètodes, pot semblar que el procés serà força més tediós que no ens havíem imaginat amb el primer entusiasme. Hauríem de tindre perfectament clares, crec, totes les dificultats i complicacions en el camí de la revolució. Ja que esper que, en el meu propi cas com també en el vostre, l'augment de tasques que haurem d'emprendre no ens abatran el zel o paralitzaran l'energia. Lluny d'això, com més gran siga la tasca, més ferventment aplegareu forces. No hem d'oblidar que la revolució és capaç de fer la feina amb una velocitat extraordinària. No faré cap intent per predir quant de temps requerirà. Qui d'entre nosaltres es preocupa pel temps, quan hi ha prou amb les nostres vides per fer-lo passar? Tenim prou amb saber clarament la feina que hem de fer; i amb totes les meues possibilitats m'he esforçat per dibuixar, a grans trets, la feina que tenim davant. (Forts aplaudiments).