La misèria de la filosofia


Karl Marx


(Traducció de Jordi Arquer)


Capítol Segon: La metafísica de l'economia política

1.- El mètode

Heu-nos aquí en plena Alemanya! Anem a parlar de metafísica, al mateix temps que d'economia política. I en fer-ho així, encara no farem altra cosa que seguir les “contradiccions” de Proudhon. De cop ell ens força a parlar anglès, a tornar-nos passablement anglesos. Mentrestant l'escena canvia. El senyor Proudhon ens transporta a la nostra cara pàtria i ens obliga a recobrar la nostra qualitat d'alemanys, contra la nostra voluntat.

Si l'anglès transforma els homes en capells, l'alemany transforma els capells en idees. L'anglès és Ricardo, ric banquer i economista distingit; l'alemany és Hegel, simple professor de filosofia a la Universitat de Berlín.

Lluís XV, últim rei absolut, que representava la decadència de la monarquia francesa, havia pres al seu servei un metge que era el primer economista de França. Aquest metge, aquest economista, representava el triomf imminent i segur de la burgesia francesa. El doctor Quesnay ha fet de l'economia política una ciència; l'ha compendiada en la seva famosa “Taula econòmica”. Ultra els mil i un comentaris que han aparegut sobre aquesta taula, en posseïm un del mateix doctor. És “l'anàlisi de la taula econòmica seguit de set observacions importants”.

El senyor Proudhon és un altre doctor Quesnay. És el Quesnay de la metafísica de l'economia política.

Ara bé, la metafísica, la filosofia tota, es resumeix, segons Hegel, en el mètode. Ens caldrà, doncs, tractar d'aclarir el mètode del senyor Proudhon que és, almenys, tan tenebrós com la “Taula econòmica”. És per això que donem set observacions més o menys importants. Si el doctor Proudhon no està content de les nostres observacions sempre podrà jugar a Abat Baudeau i donarà ell mateix “l'explicació del mètode econòmico-metafísic”.



Primera observació

“No fem pas una història segons l'ordre del temps, sinó segons la successió de les idees. Les fases o categories econòmiques són en llur manifestació adés contemporànies, adés invertides... Les teories econòmiques no per això deixen de tenir llur successió lògica i llur sèrie en la raó; és aquest ordre que ens afalaga d'haver descobert” (Proudhon).

Decididament, el senyor Proudhon ha volgut fer por als francesos, llançant-los a la cara frases gairebé hegelianes. Hem, doncs, d'entendre'ns amb dos homes, primer amb el senyor Proudhon, després amb Hegel. ¿Com es distingeix el senyor Proudhon dels altres economistes? I Hegel, ¿quin paper representa en l'economia política del senyor Proudhon?

Els economistes expressen les relacions de producció burgeses, la divisió del treball, el crèdit, la moneda, etc., com a categories fixes, immutables, eternes. El senyor Proudhon que s'ha trobat amb aquestes categories totalment acabades, vol explicar-nos l'acte de formació, la generació d'aquestes categories, principis, lleis, idees, pensaments.

Els economistes ens expliquen com hom produeix, donades aquestes relacions, però el que ells no ens expliquen, és com es produeixen aquestes relacions, és a dir, el moviment històric que les ha fetes nèixer. El senyor Proudhon havent pres aquestes relacions com a principis, com a categories, com a pensaments abstractes, només ha de posar en ordre aquests pensaments, que es troben arrenglerats alfabèticament al final de tots els tractats d'economia política. Els materials dels economistes són la vida activa i palpitant dels homes; els materials del senyor Proudhon, són els dogmes dels economistes. Però des del moment que hom no persegueix el moviment històric de les relacions de producció – i les categories econòmiques no són més que llur expressió teòrica –, des del moment que hom no vol veure en aquestes categories sinó idees, pensaments espontanis, independents de les relacions reals, hom es veu forçat d'assignar com a origen d'aquests pensaments el moviment de la raó pura. ¿Com pot la raó pura, eterna, impersonal, fer nèixer aquests pensaments? Com procedeix per a produir-los?

Si tinguéssim la intrepidesa del senyor Proudhon en matèria d'hegelianisme, diríem: la raó pura es distingeix en si mateixa de si mateixa. Què vol dir això? La raó impersonal, no tenint fora d'ella ni terreny sobre el qual poder posar-se, ni objecte al qual poder oposar-se, ni subjecte amb el qual poder compondre's, es veu forçada a fer el capgirell posant-se, oposant-se i component-se posició, oposició i composició. Parlant en grec, tenim la tesi, l'antítesi i la síntesi. Quant a aquells que no coneguin el llenguatge hegelià, els direm la fórmula sagramental: afirmació, negació i negació de la negació. Heu-vos aquí què vol dir parlar clar. Això no és pas certament l'hebreu, encara que desplagui el senyor Proudhon; però és el llenguatge d'aquesta raó tan pura, separada de l'individu. Al lloc de l'individu ordinari, amb la seva manera habitual de parlar i de pensar, no tenim altra cosa que aquesta manera ordinària totalment pura, menys de l'individu.

¿Cal sorprendre's que tota cosa, en darrera abstracció – car hi ha abstracció i no anàlisi – es presenti en estat de categòria lògica? ¿Cal estranyar-se que, deixant caure a poc a poc tot el que constitueix l'individualitat d'un edifici, en fer abstracció dels materials que el componen, de la forma que el distingeix, arribaríeu a veure només que un sol cos – que en fer abstracció dels límits d'aquest cos aviat no tindreu més que un espai –, que en fi, fent abstracció de les dimensions d'aquest espai, acabeu per no veure més que la quantitat tota pura, la categoria lògica? Així, a força d'abstreure de tot subjecte tots els pretesos accidents, animats o inanimats, homes o coses, tenim raó de dir que en última abstracció hom arriba a tenir com a substància les categories lògiques. De la mateixa manera, els metafísics que en fer aquestes abstraccions s'imaginen fer una anàlisi i que a mesura que més i més van separant-se dels objectes s'imaginen apropar-s'hi fins al punt de penetrar-los, aquests metafísics tenen raó, al seu torn, de dir que les coses d'aquest món són brodadures les categories lògiques de les quals formen el canemàs. Heus aquí el que distingeix el filòsof del cristià. El cristià sols té notícia d'una encarnació del Logos, a despit de la lògica; el filòsof no va en lloc amb les encarnacions. Que tot el que existeix, que tot el que viu sobre la terra i sota l'aigua, pugui quedar reduït a força d'abstracció a una categoria lògica; que d'aquesta manera, tot el món real pugui negar-se en el món de les abstraccions, en el món de les categories lògiques, qui se n'estranyarà?

Tot el que existeix, tot el que viu sobre la terra o sota l'aigua, sols viu, sols existeix per un moviment qualsevol. De manera que el moviment de la història, produeix les relacions socials, el moviment industrial dóna els productes industrials, etc.

De la mateixa manera que a força d'abstracció hem transformat tota cosa en categoria lògica, igualment hom no ha de fer més que fer abstracció de tot caràcter distintiu dels diferents moviments, per arribar al moviment en estat abstracte, al moviment purament formal, a la fórmula purament lògica del moviment. Els qui troben en les categories lògiques la substància de tota cosa, s'imaginen haver trobat en la fórmula lògica del moviment el mètode absolut, que no solament explica tota cosa, sinó que implica encara el moviment de la cosa.

És d'aquest mètode absolut que parla Hegel en aquests termes: “El mètode és la força absoluta, única, suprema, infinita, a la qual cap objecte no pot resistir; és la tendència de la raó a reconèixer-se ella mateixa en tota cosa” (Lògica, Vol. III). Trobant-se tota cosa reduïda a una categoria lògica, i tot moviment, tot acte de producció, al mètode, resulta, naturalment, que tot el conjunt de productes i de producció, d'objectes i de moviment, es redueix a una metafísica aplicada. El que Hegel ha fet amb la religió, el dret, etc., el senyor Proudhon intenta fer-ho amb l'economia política.

Què és, doncs, aquest mètode? L'abstracció del moviment. El moviment en estat abstracte. ¿Què és el moviment en estat abstracte? La fórmula purament lògica del moviment o el moviment de la raó pura. ¿En què consisteix el moviment de la raó pura? A posar-se, a oposar-se, a compondre's, a formular-se com a tesi, antítesi, síntesi, o bé a afirmar-se, a negar-se, a negar la seva negació.

¿Com ho fa la raó per a afirmar-se, per a posar-se en categoria determinada? Això és qüestió de la raó mateixa i dels seus apologistes.

Però, una vegada que ha arribat a posar-se en tesi, aquesta tesi, aquest pensament, oposat a ell mateix, es desdobla en dos pensaments contradictoris, el positiu i el negatiu, el sí i el no. La lluita d'aquests dos elements antagònics tancats en l'antítesi, constitueix el moviment dialèctic. El sí esdevenint no, el no esdevenint sí, el sí esdevenint alhora sí i no, el no esdevenint alhora no i sí, els contraris es compensen, es neutralitzen, es paralitzen. La fusió d'aquests dos pensaments contradictoris constitueix un pensament nou, que n'és la síntesi.

Aquest pensament nou es divideix encara en dos pensaments contradictoris que es fonen, a llur torn, en una nova síntesi. D'aquest treball de gestació, en neix un grup de pensaments. Aquest grup de pensaments segueix el mateix moviment dialèctic que una simple categoria, i té per antítesi un grup contradictori. D'aquests dos grups de pensaments, neix un nou grup de pensaments que és la seva síntesi.

De la mateixa manera que del moviment dialèctic de les categories simples neix el grup, igualment del moviment dialèctic dels grups neix la sèrie, i del moviment dialèctic de les sèries neix tot el sistema.

Apliqueu aquest mètode a les categories de l'economia política, i tindreu la lògica i la metafísica de l'economia política, o, en altres termes, tindreu les categories econòmiques conegudes de tothom, traduïdes a un llenguatge poc conegut, que els dóna l'aire d'haver fet eclosió frescament dins una testa raó pura; talment aquestes categories semblen les unes engendrar les altres, encadenar-se, encabritant-se les unes en les altres pel sol treball del moviment dialèctic. Que el lector no s'espanti d'aquesta metafísica amb tota la seva bastida de categories, grups, sèries i sistemes. A desgrat dels grans esforços que ha fet el senyor Proudhon per escalar el cim del sistema de les contradiccions, no ha pogut mai elevar-se per sobre dels dos, primers graons de la tesi i de l'antítesi simple, i encara només els ha pogut pujar dues vegades i, d'aquestes dues vegades, una d'elles caigué de cap per avall.

Fins aquí, sols hem exposat la dialèctica d'Hegel. Veurem més endavant com el senyor Proudhon ha reeixit a reduir-la a les més mesquines proporcions. Així, per a Hegel, tot el que ha passat i el que està passant és estrictament el que passa en el seu propi raonament. També la filosofia de la història no és altra cosa que la història de la filosofia, de la seva pròpia filosofia. No existeix ja “la història segons l'ordre dels temps”, no hi ha més que “la successió de les idees en la raó”. Ell creu construir el món per mitjà del moviment del pensament, mentre que el que fa és reconstruir sistemàticament i classificar, sota el mètode absolut, els pensaments que estan en la ment de tothom.



Segona observació

Les categories econòmiques no són més que les expressions teòriques, les abstraccions de les relacions socials de producció. El senyor Proudhon, com un veritable filosof, prenent les coses a l'inrevés, no veu en les relacions reals altra cosa que les encarnacions d'aquests principis, d'aquestes categories que dormitaven, ens diu, encara, el senyor Proudhon, el filòsof, en el si “de la raó impersonal de la humanitat”.

El senyor Proudhon, economista, ha comprès molt bé que els homes fan la tela, el llenç, les sedes, sota determinades relacions de producció. Però, el que no ha comprès, és que aquestes relacions socials determinades són produïdes pels homes, igual que el llenç, el lli, etc. Les relacions socials estan íntimament lligades a les forces productives. En adquirir noves forces productives, els homes canvien llur mode de producció, i canviant el mode de producció, la manera de guanyar llur vida, canvien tots les seves relacions socials. El molí de mà us donarà la societat amb el senyor feudal; el molí a vapor, la societat amb el capitalista industrial.

Els mateixos homes que estableixen les relacions socials d'acord amb la seva productivitat material, conformen també els principis, les idees, les categories, a la mesura de les seves relacions socials.

De manera que aquestes idees, aquestes categories, són tan poc eternes com les relacions que expressen. Són productes històrics i transitoris.

Vivim en un moviment continu d'acreixement de les forces productives, de destrucció de les relacions socials, de formació de les idees; l'únic que hi ha d'immutable és l'abstracció del moviment, mors immortalis.



Tercera observació

Les relacions de producció de tota societat formen un tot. El senyor Proudhon considera les relacions econòmiques com altres tantes fases socials, que l'una engendra l'altra, resultant l'una de l'altra com l'antítesi de la tesi, i realitzant en llur successió lògica la raó impersonal de la humanitat.

L'únic inconvenient que hi ha en aquest mètode, és que emprenent l'examen d'una sola d'aquestes fases, Proudhon no pugui explicar-la sense haver recorregut a totes les altres relacions de la societat, relacions que, això no obstant, no ha fet pas encara engendrar pel seu moviment dialèctic. Com més endavant el senyor Proudhon, per mitjà de la raó pura, passa a l'infantament d'aquestes fases, procedeix com si fossin infants nou-nats, oblidant que tenen la mateixa edat que la primera.

Així, per arribar a la constitució del valor, que és per a ell la base de totes les evolucions econòmiques, no pot passar-se de la divisió del treball, de la competència, etc. Emperò, en la sèrie, en la raó del senyor Proudhon, en la successió lògica, aquestes relacions encara no existien.

En construir amb les categories de l'economia política l'edifici d'un sistema ideològic, hom disloca els membres de la societat en altres tantes societats a part, que arriben les unes després de les altres. ¿Com, en efecte, la sola fórmula lògica del moviment, de la successió del temps, podria explicar el cos de la societat, en el qual totes les relacions coexisteixen simultàniament i les unes suporten les altres?



Quarta observació

Vegeu, ara, quines modificacions introdueix el senyor Proudhon a la dialèctica de Hegel en aplicar-la a l'economia política.

Per al senyor Proudhon tota categoria econòmica té dos costats, l'un bo, l'altre dolent. Enfoca les categories de la mateixa manera que el petit-burgès considera els grans homes de la història: Napoleó és un gran home; ha fet molt de bé, però ha fet també molt de mal.

El bon costat i el costat dolent, l'avantatge i l'inconvenient, presos en conjunt, formen per al senyor Proudhon la contradicció en cada categoria econòmica.

Problema a resoldre: conserva el costat bo tot eliminant el dolent.

L'esclavitud és una categoria econòmica com qualsevol altra. Té, doncs, també els seus dos costats. Deixem el costat dolent i parlem del costat bo de l'esclavitud: quedi ben entès que ens referim tan sols a l'esclavitud directa, a l'esclavitud dels negres al Surinam, al Brasil, a les contrades meridionals de l'Amèrica del Nord.

L'esclavitud directa és l'eix de la indústria burgesa igual que les màquines, el crèdit, etc. Sense esclavitud, no tindríeu indústria moderna. És l'esclavitud que ha donat el seu valor a les colònies. Són les colònies que han creat el comerç de l'univers, que és la condició per a la gran indústria. Així, doncs, l'esclavitud és una categoria econòmica de la més gran importància.

Sense l'esclavitud, l'Amèrica del Nord, el país més progressiu, es transformaria en país patriarcal. Esborreu l'Amèrica del Nord del mapa del món, i tindreu l'anarquia, la decadència completa del comerç i de la civilització modernes. Féu desaparèixer l'esclavitud, i haureu esborrat l'Amèrica del mapa dels pobles.

Per això l'esclavitud com que és una categoria econòmica, ha figurat sempre en les institucions dels pobles. Els pobles moderns no han sabut fer altra cosa que disfressar l'esclavitud en llur propi país, però l'han imposada sense careta al nou món.

¿Com s'arreglarà el senyor Proudhon per a salvar l'esclavitud? Plantejarà així el problema: Conservar el costat bo d'aquesta categoria econòmica, eliminar-ne el que és dolent.

Hegel no té problemes a plantejar. No té més que la dialèctica. El senyor Proudhon no té de la dialèctica de Hegel altra cosa que la forma discursiva. El seu moviment dialèctic, per a ell, és la distinció dogmàtica del que és bo i del que és dolent.

Prenem per un moment el mateix senyor Proudhon com a categoria. Examinem el seu costat bo i el dolent, els seus avantatges i els seus inconvenients.

Si té sobre Hegel l'avantatge de plantejar problemes que es proposa de resoldre per a un major benestar de la humanitat, té l'inconvenient d'estar castigat d'esterilitat quan es tracta d'engendrar, pel treball d'infantament dialèctic, una nova categoria. El que constitueix el moviment dialèctic, és la coexistència dels dos costats contradictoris, la seva lluita i la seva fusió en una categoria nova. Sols amb el fet de plantejar el problema, d'eliminar el costat dolent, hom talla de cop el moviment dialèctic. Car no és pas la categoria allò que es posa i s'oposa a ella mateixa per la seva naturalesa contradictòria, és el senyor Proudhon qui es commou, s'agita, forceja entre els dos costats de la categoria.

Agafat així, en un carreró de difícil sortida per mitjans legals, el senyor Proudhon fa un veritable salt que el transporta d'un sol cop en una categoria nova. I és llavors, quan apareix als seus ulls meravellats la sèrie en la raó.

Pren la primera categoria que se li presenta, i li atribueix arbitràriament la qualitat de portar remei als inconvenients de la categoria que tracta de depurar. Si hem de creure el senyor Proudhon, d'aquesta manera, els impostos guareixen els inconvenients dels monopolis; la balança comercial, els inconvenients dels impostos, les rendes de la terra, els inconvenients del crèdit, etc.

I així, prenent successivament les categories econòmiques d'una a una, i fent d'aquesta l'antídot d'aquella, ek senyor Proudhon arriba a compondre amb aquesta barreja de contradiccions, i d'antídots de les contradiccions, dos volums de contradiccions, que anomena d'una manera justíssima: El sistema de les contradiccions econòmiques.



Cinquena observació

“En la raó absoluta totes aquestes idees... són igualment simples i generals... De fet, sols arriben a la ciència per una espècie de bastida de les nostres idees. Però, la veritat en ella, és independent d'aquestes figures dialèctiques i alliberada de les combinacions del nostre esperit” (Proudhon).

Heus aquí de cop, per una espècie de viratge, el secret del qual ara coneixem, la metafísica de l'economia política convertida en una il·lusió! Mai el senyor Proudhon no ha dit tant de veritat. Certament, des del moment que el procediment d'un moviment dialèctic es redueix al simple procediment d'oposar el bo al dolent, de plantejar problemes tendint a eliminar el dolent i donar una categoria com a antídot a l'altra, les categories deixen de tenir espontaneïtat; la idea “no funciona més”; ja no hi ha vida en ella. Ja no es posa ni es descomposa en categories. La successió de les categories ha esdevingut una mena de bastida. La dialèctica deixa d'ésser el moviment de la raó absoluta. No queda ja la dialèctica, no queda a tot estirar altra cosa que la moral tota pura.

Quan el senyor Proudhon parla de la sèrie en la raó, de la successió lògica de les categories, declara positivament que no vol donar la història segons l'ordre dels temps, és a dir, segons el senyor Proudhon, la successió històrica en la qual les categories s'han manifestat. Segons ell, llavors tot succeïa en l'èter pur de la raó. Tot havia d'emanar d'aquest èter per mitjà de la dialèctica. Ara que es tracta de posar en pràctica aquesta dialèctica, la raó li falla. La dialèctica del senyor Proudhon falta a la dialèctica de Hegel, i heus aquí que el senyor Proudhon es veu obligat a dir que l'ordre en el qual dóna les categories econòmiques ja no és l'ordre en el qual s'engendraven les unes a les altres. Les evolucions econòmiques han deixat d'ésser les evolucions de la mateixa raó.

¿Què és, doncs, el que ens dóna la senyor Proudhon? ¿La història real, és a dir, segons la raó del senyor Proudhon, la successió d'acord amb la qual les categories s'han manifestat en l'ordre del temps? No. ¿La història es fa en la idea mateixa? Menys encara. Així doncs, ni és la història profana a de les categories, ni llur història sagrada! Quina història ens dóna a la fi? La història de les seves pròpies contradiccions. Vegem com aquestes avancen i com arrosseguen el senyor Proudhon al seu darrera.

Abans d'entrar en aquest examen, que dóna lloc a la sisena observació important, tenim encara una observació important a fer.

Admetem, amb el senyor Proudhon, que la història real, la història segons l'ordre dels temps, és la successió històrica en la qual les idees, les categories, els principis, s'han manifestat.

Cada principi ha tingut el seu segle per a manifestar-se: el principi d'autoritat, per exemple, ha tingut el segle XI, així com el principi individualista ha tingut el XVIII. De conseqüència en conseqüència, deduïm que era el segle que pertanyia al principi, i no el principi que pertanyia al segle. En altres termes, era el principi el qui feia la història i no la història la qui feia el principi. Quan després, per a salvar els principis tant com la història, hom es demana per què tal principi s'ha manifestat en el segle XI, o en el XVIII, amb preferència a tal altre, hom es veu obligat a examinar minuciosament quins eren els homes del segle XI, quins eren els dels segle XVIII, quines eren les seves respectives necessitats, les seves forces productives, el seu mode de producció, les matèries primeres de la seva producció; quines eren, en fi, les relacions d'home a home que resultaven de totes aquestes condicions d'existència. Aprofundir en totes aquestes qüestions, ¿no és fer la història real, profana, dels homes en cada segle, representar alhora aquests homes com els autoris i els actors de llur propi drama? Però, des del moment que us representen els homes com els actors i els autors de llur pròpia història, us trobeu després de donar una volta, que heu arribat al veritable punt de partida, puix que heu abandonat els principis eterns dels quals partíeu primerament.

El senyor Proudhon ni tan sols no s'ha avançat gaire sobre la drecera que pren l'ideòleg per guanyar la gran ruta de la història.



Sisena observació

Prenem amb el senyor Proudhon el camí de la drecera.

Concedim-li que les relacions econòmiques, considerades com a lleis immutables, principis eterns, categories ideals, fossin anteriors als homes actius; concedim-li, encara, que aquestes lleis, aquests principis, aquestes categories, des de l'origen dels temps, haguessin dormitat “en la raó impersonal de la humanitat”. Hem vist ja, que amb totes aquestes eternitats immutables i immòbils no hi ha història possible; hi ha a tot estirar la història en la idea, és a dir, la història que es reflecteix en el moviment dialèctic de la raó pura. El senyor Proudhon, en dir que en el moviment dialèctic les idees ja no es diferencien, ha anul·lat l'ombra del moviment i el moviment de les ombres, per mitjà de les quals s'hauria pogut crear encara un simulacre de la història. En lloc d'això, ha impulsat a la història a la seva pròpia impotència, dóna la culpa a tot, fins a la llengua francesa: “No és, doncs, exacte, diu Proudhon, el filòsof, de dir que alguna cosa ocorre, alguna cosa es produeix: en la civilització, com en l'univers, tot existeix, tot es mou des de sempre. I ocorre així en tota l'economia social”.

Tal és la força creadora de les contradiccions que funcionen i que fan funcionar el senyor Proudhon, que en voler explicar la història es veu obligat a negar-la, que en voler explicar l'adveniment successiu de les relacions socials nega que una cosa pugui ocórrer, que en voler explicar la producció en totes les seves fases, no admet que alguna cosa pugui produir-se.

Per al senyor Proudhon, doncs, la història no existeix, ni tampoc la successió de les idees, i no obstant això, el seu llibre subsisteix sempre; i aquest llibre és precisament, segons la seva pròpia expressió, la història segons la successió de les idees. ¿Com trobar una fórmula, car el senyor Proudhon és l'home de les fórmules, que l'ajudi a poder saltar d'un sol bot més enllà de totes les seves contradiccions?

Per això ha inventat una nova raó, que no és ni la raó absoluta, pura i verge, ni la raó comuna dels homes actius i que han actuat en els diferents segles, sinó que és una raó a part, la raó de la societat com a persona, del subjecte humanitat, que, sota la ploma del senyor Proudhon, debuta algunes vegades com a geni social, raó social, raó general, i en últim terme, com a raó humana. Aquesta raó disfressada amb tants noms, es fa reconèixer però a cada moment com la raó individual del senyor Proudhon amb el seu costat bo i el seu costat dolent, els seus antídots i els seus problemes.

“La raó humana no crea pas la veritat”, que està amagada en les profunditats de la raó absoluta, eterna. No pot fer altra cosa que descobrir-la. Però les veritats que ha descobert fins al present són incompletes, insuficients, i, per tant, contradictòries. Essent, doncs, les categories econòmiques veritats descobertes, revelades per la raó humana, pel geni social, són igualment incompletes i tanquen dintre d'elles el germen de la contradicció. Abans del senyor Proudhon, el geni social sols ha vist els elements antagònics, i no la fórmula sintètica, ambdós amagats simultàniament en la raó absoluta. Les relacions econòmiques, no fan sinó realitzar sobre la terra aquestes veritats insuficients, aquestes categories incompletes; aquestes nocions contradictòries en elles mateixes, i presenten els dos costats: un de bo i un altre de dolent.

Trobar la veritat completa, la noció en la seva plenitud, la fórmula sintètica que anorreï l'antinòmia, tal és el problema del geni social. Heus aquí, encara, per què en la il·lusió del senyor Proudhon, el mateix geni social ha passat d'una categoria a l'altra, sense que hagi arribat encara, amb tota la bateria de les seves categories, a arrancar a Déu, a la raó absoluta, una fórmula sintètica.

“Primerament, la societat (el geni social), planteja un primer fet, emet una hipòtesi... veritable antinòmia, els resultats antagònics de la qual es descabdellen en l'economia social de la mateixa manera que les conseqüències haurien pogut deduir-se en l'esperit; de manera que el moviment industrial, seguint en tot la deducció de les idees, es divideix en un doble corrent un d'efectes útils, l'altre de resultats subversius. Per constituir harmònicament aquest principi de doble cara i resoldre aquesta antinòmia, la societat en fa sorgir una segona, la qual serà ben aviat seguida d'una tercera, i tal serà la marxa del geni social, fins que havent esgotat totes les seves contradiccions – jo suposo, per bé que això no està pas provat, que la contradicció en la humanitat tindrà un terme – retorni d'un salt sobre totes les seves posicions anteriors i en una sola fórmula resolgui tots els seus problemes”.

De la mateixa manera que abans l'antítesi s'ha transformat en antídot, igualment la tesi es converteix ara en hipòtesi. Aquest canvi de termes ja no pot estranyar-nos venint de part del senyor Proudhon. La raó humana, que no és pura, ni molt menys, car els seus punts de mira són sempre incomplets, troba a cada pas nous problemes a resoldre. Cada nova tesi que descobreix en la raó absoluta, i que és la negació de la primera, es converteix per a ella una síntesi que accepta la força càndidament com la solució del problema en qüestió. És així que aquesta raó es debat sempre en noves contradiccions, s'adona que totes les seves tesis i síntesis no són més que hipòtesis contradictòries. En la seva perplexitat, “la raó humana, el geni social, retorna d'un salt sobre totes les seves anteriors posicions i en una sola fórmula, resol tots els seus problemes”. Aquesta fórmula única, dit sigui de passada, constitueix la veritable descoberta del senyor Proudhon. És el valor constituït.

Hom no fa hipòtesis, sinó en vistes a un fi qualsevol. El fi que es proposava en primer lloc el geni social que parla per boca del senyor Proudhon, era eliminar el que hi ha de dolent en cada categoria econòmica, perquè no quedés més que el que és bo. Per a ell, el que és bo, el bé suprem, el veritable fi pràctic, és la igualtat. ¿I per què el geni social es proposava la igualtat abans que la desigualtat, la fraternitat, el catolicisme, o tot altre principi? Perquè “la humanitat no ha realitzat successivament tantes hipòtesis particulars sinó en vistes a una hipòtesi superior”, que és precisament la igualtat. En altres termes: perquè la igualtat és l'ideal del senyor Proudhon. Ell s'imagina que la divisió del treball, el crèdit, el taller que totes les relacions econòmiques sols han estat inventades per al profit de la igualtat, i això no obstant han acabat sempre per a girar-se contra ella. Del fet que la història i la ficció del senyor Proudhon es contradiguin a cada pas, dedueix que hi ha contradicció. Si hi ha contradicció, aquesta sols existeix entre la seva idea fixa i el moviment real.

D'ara endavant, el costat bo d'una relació econòmica, és el que afirma la igualtat; el costat dolent, és el que la nega i afirma la desigualtat. Tota nova categoria és una hipòtesi del geni social, per a eliminar la desigualtat engendrada per la hipòtesi precedent. En resum, la igualtat és la intenció primitiva, la tendència mística, el fi providencial que el geni social té constantment a la vista, que es debat en el cercle de les contradiccions econòmiques. També la Providència és la locomotora que millor fa marxar tot el bagatge econòmic del senyor Proudhon, més que no pas la seva raó pura i reposada. Ha consagrat a la Providència tot un capítol, que segueix el dels impostos.

Providència, fi providencial, heus aquí el gran mot del qual hom es serveix avui per a explicar la marxa de la història. En realitat, aquesta paraula no explica res. És a tot estirar una forma declamatòria, una manera com una altra de parafrasejar els fets.

És un fet demostrat que a Escòcia, les propietats territorials obtingueren un nou valor pel desenvolupament de la indústria anglesa. Aquesta indústria obrí nous mercats a la llana. Per a produir la llana en gran escala, calia transformar els camps llaurables en terres de pastura. Per a efectuar aquesta transformació, calia concentrar les propietats. Per a concentrar les propietats calia abolir els petits arrendaments, expulsar milers d'arrendataris de llur país natal, i posar al seu lloc alguns pastors que vigilessin els milions de moltons. D'aquesta manera, per mitjà de transformacions successives, la propietat territorial ha tingut per resultat, a Escòcia, de fer expulsar els homes pels moltons. Digueu, ara, que el fi providencial de la institució de la propietat territorial, a Escòcia, ha estat el de fer expulsar els homes pels moltons, i vosaltres haureu fet història providencial.

Certament, la tendència a la igualtat pertany al nostre segle. Dir ara que tots els segles anteriors, amb les seves necessitats, mitjans de producció, etc., del tot diferents, treballaven providencialment per a la realització de la igualtat, és substituir de primer antuvi els mitjans i els homes del nostre segle pels homes i pels mitjans dels segles anteriors, i desconèixer el moviment històric pel qual les generacions successives transformaven els resultats adquirits de les generacions que les precediren. Els economistes saben molt bé que la mateixa cosa que era per a l'un matèria treballada, per a l'altre no era altra cosa que la primera matèria de la nova producció.

Suposeu, com ho fa el senyor Proudhon, que el geni social hagi produït, o millor improvisat, els senyors feudals amb el fi providencial de transformar els masovers en treballadors responsables i igualitaris; i haureu fet una substitució de fins i de persones molt digna d'aquesta Providència que, a Escòcia, institueix la propietat territorial, per a donar-se el plaer maligne de fer expulsar els homes pels moltons.

Però, puix que el senyor Proudhon es pren un interès tan tendre envers la Providència, li recomanem la lectura de la Història de l'Economia política, de M. De Villeneuve-Bargemont, el qual, igual que ell, corre darrera un fi providencial. Aquest fi no és pas la igualtat; és el catolicisme.



Setena i darrera observació

Els economistes tenen una manera singular de procedir. Per a ells no hi ha més que dues classes d'institucions, les de l'art i les de la naturalesa. Les institucions del feudalisme són institucions artificials, les de la burgesia institucions naturals. S'assemblen en això als teòlegs que també estableixen dues classes de religions. Tota religió que no és la seva és una invenció dels homes, mentre que llur pròpia religió és una emanació de Déu. En dir que les relacions actuals – les relacions de la producció burgesa – són naturals, els economistes donen a entendre que són aquestes, les relacions dintre de les quals es crea la riquesa i es desenvolupen les forces productives de conformitat amb les lleis de la naturalesa. Ara bé, aquestes relacions són elles mateixes lleis naturals independents de la influència del temps. Són lleis eternes que han de regir sempre la societat. De manera que la història ha existit, però ja no n'hi ha. Hi ha hagut història, puix que hi ha hagut institucions feudals, i dintre d'aquestes institucions de feudalitat hom troba relacions de producció totalment diferents de les de la societat burgesa, que els economistes volen fer passar per naturals i, per tant, eternes.

El feudalisme tenia també el seu proletariat – la servitud –, que contenia en si tots els gèrmens de la burgesia. La producció feudal tenia també dos elements antagònics, que hom designa igualment sota el nom de costat bo i costat dolent del feudalisme, sense considerar que és sempre el costat dolent que acaba per triomfar sobre el costat bo. És el costat dolent que produeix el moviment que fa la història en constituir la lluita. Si a l'època del regnat del feudalisme, els economistes, entusiasmats de les virtuts cavalleresques, de la bona harmonia entre els drets i els deures, de la vida patriarcal de les ciutats, de l'estat de prosperitat de la indústria domèstica en les contrades rurals, del desenvolupament de la indústria organitzada per les corporacions, confraries i gremis, en fi, de tot el que constitueix el costat bo del feudalisme, s'haguessin proposat el problema d'eliminar tot el que feia ombra a aquest quadre – servitud, privilegis, anarquia – ¿què hauria passat? Hom hauria destruït tots els elements que constituïen la lluita i ofegat en germen el desenvolupament de la burgesia. Hom s'hauria plantejat l'absurd problema d'eliminar la història.

Quan la burgesia hagué triomfat, ja no fou qüestió ni del costat bo ni del costat dolent del feudalisme. Les forces productives que gràcies al seu esforç s'havien desenvolupat sota el feudalisme li foren adjudicades. Totes les velles formes econòmiques, les relacions civils corresponents, l'estat polític que era l'expressió oficial de la vella societat civil, foren trencats.

Així, per a jutjar amb certesa la producció feudal, cal considerar-la com una forma de producció fonamentada sobre l'antagonisme. Cal mostrar com la riquesa es produïa dintre d'aquest antagonisme, com les forces productives es desenvolupaven al mateix temps que l'antagonisme de classes, com una de les classes, el costat dolent, l'inconvenient de la societat, anava creixent contínuament, fins que les condicions materials d'aquesta emancipació foren arribades al seu punt de maturitat.

¿No n'hi ha prou de dir que el mode de producció, les relacions en les quals les forces productives es desenvolupen, no són ni molt menys lleis eternes, sinó que corresponen a un desenvolupament determinat dels homes i de llurs forces productives dels homes condueix necessàriament a un canvi en llurs relacions de producció? Com que el més important de tot és no veure's privat dels fruits de la civilització, de les forces productives adquirides, cal trencar els formes tradicionals en les quals aquestes foren creades. Des d'aquest moment, la classe revolucionària es torna conservadora.

La burgesia comença amb un proletariat que és al seu torn, una resta del proletariat dels temps feudals. En el curs del seu desenvolupament històric, la burgesia desenvolupa necessàriament el seu caràcter antagònic, que al principi es troba més o menys disfressat, que sols existeix en un estat latent. A mesura que va desenvolupant-se la burgesia, es desenvolupa en el seu si un nou proletariat, un proletariat modern: i es desenvolupa una lluita entre la classe proletària i la classe burgesa, lluita que abans d'ésser sentida pels dos costats, notada, apreciada, compresa, confessada i proclamada ben alt, no es manifesta prèviament més que per mitjà de conflictes parcials i momentanis, per fets subversius. Per altra part, si tots els membres de la burgesia moderna tenen el mateix interès, en tant que formen una classe que està enfront d'una altra classe, tenen interessos oposats, antagònics, en tant que entre ells es troben els uns enfront dels altres. Aquesta contraposició d'interessos deriva de les condicions econòmiques de llur vida burgesa. De dia en dia, esdevé, doncs, més clar que les relacions de producció en les quals es mou la burgesia no tenen pas un caràcter unitari simple, sinó bifront, puix que en les mateixes relacions en les quals es produeix la riquesa es produeix també la misèria; que en les mateixes relacions en les quals hi ha desenvolupament de les forces productives, es desenvolupa una força repressora; que aquestes relacions no produeixen la riquesa burgesa; és a dir, la riquesa de la classe burgesa, més que destruint contínuament la riquesa dels membres aïllats que integren aquesta classe i produint un proletariat sempre creixent.

Com més el caràcter antagònic es presenta clarament, més els economistes, els representants científics de la producció burgesa, s'embullen amb llur pròpia teoria i es formen diferents escoles.

Tenim els economistes fatalistes, que en llur teoria són tan indiferents al que ells anomenen els inconvenients de la producció burgesa, com els burgesos ho són, en la pràctica, a les sofrences dels proletaris que els ajuden a adquirir les riqueses. En aquesta escola fatalista hi ha clàssics i romàntics. Els clàssics, com Adam Smith i Ricardo, representen una burgesia que, lluitant encara amb les restes de la societat feudal, sols treballa per depurar les relacions econòmiques de les tares feudals, per augmentar les forces productives, per donar a la indústria i al comerç un nou impuls. El proletariat que participa en aquesta lluita, absorbit per aquest treball febril, sols experimenta sofrences passatgeres, accidentals, i com a tals les considera ell mateix. Els economistes com Adam Smith i Ricardo, que són els historiadors d'aquesta època, no tenen altra missió que la de demostrar com s'adquireix la riquesa en les relacions burgeses de producció, de formular aquestes relacions en categories, en lleis, i demostrar que aquestes lleis, aquestes categories són, per a la producció de les riqueses, superiors a les lleis i a les categories de la societat feudal. Als seus ulls, la misèria no és altra cosa que el dolor que acompanya tot infantament, el mateix en la naturalesa que en la indústria.

Els romàntics pertanyen a la nostra època, en la qual la burgesia està en oposició directa amb el proletariat: en la qual la misèria s'engendra amb la mateixa abundància que la riquesa. Els economistes es presenten en aquesta època com a fatalistes extenuats, que des de dalt de llur posició llencen un esguard superb i desdenyós sobre els homes locomotores que fabriquen les riqueses. Copien tots els desenvolupaments exposats per llurs predecessors, i la indiferència que en aquells era candidesa es torna en aquests coqueteria.

Ve tot seguit l'escola humanitària, que s'interessa de tot cor pel costat dolent de les relacions actuals de producció. Aquesta escola cerca, per descàrrec de consciència, de pal·liar, encara que sigui poc, els contrastos reals; deplora sincerament la misèria del proletariat, la competència desenfrenada dels burgesos entre ells; aconsella els obrers d'ésser sobris, que treballin bé i que tinguin pocs fills; recomana als burgesos de posar en la producció un ardor reflexiu. Tota la teoria d'aquesta escola reposa sobre interminables distincions entre la teoria i la pràctica, entre els principis i els resultats, entre la idea i l'aplicació, entre el contingut i la forma, entre l'essència i la realitat, entre el dret i el fet, entre el costat bo i el costat dolent.

L'escola filantròpica és l'escola humanitària perfeccionada. Nega la necessitat de l'antagonisme; vol convertir tots els homes en burgesos: vol realitzar la teoria, sempre que aquesta es distingeixi de la pràctica i no contingui antagonisme. No cal pas dir, que en la teoria és fàcil de fer abstracció de les contradiccions que hom troba a cada instant en la realitat. Aquesta teoria vindria a ésser la realitat idealitzada. Els filantrops volen, doncs, conservar les categories que expressen les relacions burgeses sense l'antagonisme que les constitueix i de les quals és inseparable. S'imaginen que combaten seriosament la pràctica burgesa, i són més burgesos que els altres.

De la mateixa manera que els economistes són els representants científics de la classe burgesa, els socialistes i els comunistes són els teòrics de la classe proletària. Mentre el proletariat no estava encara prou desenvolupat per a constituir-se en classe, que per conseqüència, la mateixa lluita del proletariat amb la burgesia, no tenia encara un caràcter polític, i que les forces productives no s'havien desenvolupat prou encara en el si de la mateixa burgesia per a deixar entreveure les condicions materials necessàries per a l'alliberament del proletariat i la formació d'una societat nova, aquests teòrics no són altra cosa que utopistes que per obviar les necessitats de les classes oprimides, improvisen sistemes i corren darrera una ciència regeneradora. Però, a mesura que la història avença i que, amb ella, la lluita del proletariat es dibuixa més clarament, ells no tenen ja més necessitat de cercar la ciència en llur pensament, no han de fer altra cosa que adonar-se del que passa davant dels seus ulls i de convertir-se'n en òrgan. Mentre cercaven la ciència i no feien sinó sistemes, mentre es trobaven al principi de la lluita, no veien en la misèria res més que misèria, sense veure-hi el costat revolucionari, subversiu, que capgirarà la vella societat. Des d'aquest moment, la ciència produïda pel moviment històric i associant-s'hi amb ple coneixement de causa, ha deixat d'ésser doctrinària per a convertir-se en revolucionària.

Tornem al senyor Proudhon.

Cada relació econòmica, té un costat bo i un costat dolent: és l'únic punt en el qual el senyor Proudhon no es desmenteix. El costat bo, el veu exposat pels economistes; el costat dolent el veu demostrat pels socialistes. Manlleva als economistes la necessitat de les relacions eternes; manlleva als socialistes la il·lusió de no veure en la misèria altra cosa que la misèria. Està d'acord amb uns i altres, volent-se recolzar en l'autoritat de la ciència. Per a ell, la ciència es redueix a les minses proporcions d'una fórmula científica. Tant és així que el senyor Proudhon es vana d'haver fet la crítica de l'economia política i del comunisme, per bé que està molt per sota de l'una i de l'altre. Per sota dels economistes, puix que ell com a filòsof que té sempre a la mà una fórmula màgica, ha cregut poder-se estalviar d'entrar en detalls purament econòmics; per sota dels socialistes, puix que no té coratge suficient, ni prou intel·ligència per a elevar-se, encara que sols fos especulativament, per damunt de l'horitzó burgès.

Vol ésser la síntesi, i és un error compost.

Vol plantejar com a home de ciència per sobre dels burgesos i dels proletaris, i no és altra cosa que el petit burgès trontollant constantment entre el capital i el treball, entre l'economia política i el comunisme.


II. La divisió del treball i les màquines.