Karl Marx

 

El divuit de brumari de Louis Bonaparte

 

I

Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història mundial sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir que la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa. Caussidière per Danton, Louis Blanc per Robespierre, la Montagne del 1848-1851 per la Montagne del 1793-1795, el nebot per l'oncle. I la mateixa caricatura es genera en les circumstàncies de la segona edició del divuit de brumari!

Els humans fan la pròpia història, però no la fan sota circumstàncies triades lliurement sinó sota unes d'existents prèviament i transmeses des del passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt els cervells dels vius. I quan semblen ocupats en la transformació de si mateixos i de les coses, en crear quelcom que no existia abans, precisament en aquestes èpoques de crisis revolucionàries s'afanyen convocar els esperits del passat en servei propi, manllevant-los els noms, els crits de batalla, el vestuari, per tal de presentar aquesta nova escena de la història mundial amb un vestit honorat pel temps i amb un llenguatge prestat. Així s'emmascarava Luter d'apòstol Pau, la revolució del 1789-1814 es vestia alternativament de república romana i d'imperi romà, i la revolució del 1848 no sabia fer res millor que parodiar ara l'herència revolucionària del 1789, ara la del 1793-1795. Similarment el novell que ha après una nova llengua sempre la retradueix a la llengua materna, però assimila l'esperit de la nova llengua i s'hi expressa lliurament tan sols quan s'hi mou sense recordar la vella i quan l'oblida.

En considerar aquesta convocatòria dels morts de la història mundial s'hi revela una diferència destacada. Camille Desmoulins, Danton, Robespierre, St-Just, Napoleon, els herois, així com els partits i les masses de l'antiga revolució francesa, realitzaven en vestits romans i amb frases romanes la tasca del moment, el desencadenament i establiment de la societat burgesa moderna. Un feia trossos els fonaments feudals i es desfeia dels caps feudals que hi havien crescut. L'altre creava a l'interior de França les condicions on s'hi podria desenvolupar la lliure competència, parcel·lar la propietat de la terra, i desencadenar la productivitat industrial de la nació, i fora de les fronteres franceses agranaria les institucions feduals de tot arreu per fornir, en la mesura de la necessitat, a la societat burgesa un ambient adientment actualitzat en el continent europeu. Una vegada establertes les noves formacions socials, desaparegueren els colossos prediluvians i amb ells també la romanitat resuscitada – els Brutus, els Gracs, els Publícoles, els tribuns, els senadors i el propi Cèsar. La societat burgesa en la seua realitat sòbria generava els autèntics intèrprets i portant-veus en els Say, Cousin, Royer-Collard, Benjamin Constant i Guizot, els comandants reals seien rere l'escriptori i el cap de gos d'en Louis XVIII n'era el cap polític. Completament absorbits en la producció de riquesa i en la lluita amistosa de la competència ja no recordaven els espectres de l'època romana que havien vist al bressol. Però per poc heroica que siga la societat burgesa, li cal dur al món heroïsme, sacrifici, terror, guerra civil i massacres de pobles. I els seus gladiadors troben en l'austera herència clàssica de la república romana els ideals i les formes artístiques, els autoenganys, que necessiten per amagar-se el contingut limitadament burgès de les lluites i mantindre la passió en l'alt pla de la gran tragèdia històrica. En un altre estadi de desenvolupament, un segle anterior, Cromwell i el poble anglès havia manllevat de l'Antic Testament el llenguatge, les emocions i les il·lusions per la llur revolució burgesa. Quan l'objectiu real s'assolí, quan la transformació burgesa de la societat anglesa s'havia completat, Locke substituí Habacuc.

La resurreció d'aquestes revolucions servia per tant per glorificar les noves lluites, no per parodiar-ne les antigues, per engrandir la tasca present en la imaginació, no per allunyar-se'n de la solució real, per trobar una vegada més l'esperit de la revolució, no per fer-ne cavalcar de nou l'espectre.

Del 1848 al 1851 de l'antiga revolució tan sols en circulà l'espectre, de Marrast, el républicain en gants jaunes, que es vestia de l'antic Bailly, fins a l'aventurer que amaga els trets trivials i repulsius rera la màscara mortuòria de ferro de Napoléon. Un poble sencer, que es pensava que havia adquirit una velocitat accelerada mitjançant la revolució, es trobava sobtadament de nou en una època extingida, i per eliminar qualsevol dubte de la caiguda, les antigues dates sorgien de nou, l'antiga cronologia, els antics noms, els antics edictes, que des de feia temps havien esdevingut un tema d'antiquaris acadèmics, i dels antics estudiosos de la llei que havia semblat morta de feia temps. La nació apareixia com l'anglès boig de Bedlam, que es pensa que viu en l'època dels antics faraons i es plany diàriament de la dura feina que ha de fer en les mines d'or d'Etiòpia, emparedat en aquesta presó subterrània, amb una fràgil llum que du al front, i amb el capataç darrera amb un llarg fuets, i a l'eixida un grapat de confosos presoners de guerra bàrbars que no s'entenen entre elles, ja que no parlen cap llengua comuna. «I tot això» – es lamenta el boig anglès – «és el que s'espera de mi, un britó nascut lliure, per tal de fer or per l'antic faraó». «Per tal de pagar els deutes de la família Bonaparte» – es lamenta la nació francesa. L'anglès, en la mesura que no hi tocava, no es podia lliura de la idea fixa de fer or. Els francesos, en la mesura que feien una revolució, no es podien lliurar de la memòria napoleònica, quan l'elecció del 10 de desembre hi tingué lloc. Ansiaven retornar dels perills de la revolució a les fuetades egípcies, i el 2 de desembre del 1851 hi hagué la resposta. No tan sols tenen ara la caricatura de l'antic Napoléon, sinó que tenen l'antic Napoléon tal com s'hauria caricaturitzat ell mateix si hagués hagut d'aparèixer a mitjans del segle XIX.

La revolució social del segle XIX no pot prendre la poesia del passat sinó del futur. No pot començar si abans no s'ha lliurat de tota la superstició sobre el passat. Les revolucions anteriors requerien uns records de la història mundial per tal de fer passar el contingut propi. La revolució del segle XIX ha de deixar que els morts soterren els morts per tal d'arribar al seu propi contingut. Llavors la frase anava més enllà del contingut, ara el contingut va més enllà de la frase.

La revolució de febrer fou una irrupció, una presa de l'antiga societat, i el poble proclamà aquest colp de mà inesperat com un fet de la història mundial, que obria la nova època. El 2 de desembre la revolució de febrer es escamotejada amb una volta de jugador brut, i el que sembla enderrocat no és ja la monarquia sinó les concessions liberals que se li havien arrencat durant lluites seculars. Per comptes de la pròpia societat que conquereix un nou contingut, apareix tan sols l'estat sota una forma més antiga, a un domini vergonyosament simple basat en el sabre i la caputxa. Així es responia al coup de main del febrer del 1848 amb el coup de tête del desembre del 1851. Així guanyat, així perdut. L'interval no passava sense profit. La societat burgesa durant els anys 1848-1851, per un mètode revolucionari abreviat, es lliurà als estudis i experiments que en un curs de desenvolupament regular, de llibre de text per dir-ho així, haurien precedit la revolució de febrer, si aquesta no hagués estat més que un moviment superficial. La societat sembla ara haver-se retirar al punt de partida; en realitat ha creat per primera vegada el punt revolucionari de partida, la situació, les relacions, les condicions sota les quals únicament es fa seriosa la revolució moderna.

Les revolucions burgeses, com les del segle XVIII, tronen ràpidament d'èxit en èxit, els efectes dramàtics se superen, els humans i les coses semblen fets de brillants de foc, l'extasi és l'esperit del moment; però són de vida breu, aviat han assolit el punt àlgid, i una llarga crapulència pren la societat abans d'aprendre a assimilar els resultats del període de tempesta i brogit sòbriament. Les revolucions proletàries, com les del segle XIX, es critiquen constantment, s'interrompen en el propi curs, arriben a un objectiu aparent, per arrencar de nou, fan befa amb una profunditat cruel de les mesures a mitges, de les febleses i de les torpors dels primers intents, semblen enderrocar els oponents tan sols perquè els darrers treguen noves forces de la terra i s'alcen contra ells de nou més gegantins que mai, recula constantment davant la immensitat dels propis objectius fins que es crea una situació que fa impossible qualsevol retorcés, i les pròpies condicions criden:

Hic Rhodus, hic salta!
Ací la rosa, ací salta!

Qualsevol observador honest, fins i tot si no ha seguit pas a pas el curs del desenvolupament francès, ha d'haver presentit la imminència d'una desgràcia inoïda per la revolució. N'hi havia prou amb sentir els crits cofois de victòria amb els quals se felicitaven els demòcrates sobre les conseqüències esperadament favorables del segon de maig del 1852. El segon de maig del 1852 els hi havia esdevingut una idea fixa en els caps, un dogma com el dia de la reaparició de Crist i l'inici del Regne Milenari en els caps dels quiliastes. La feblesa s'havia refugiat de nou en la fe en els miracles, creia derrotat l'enemic quan tan sols l'havia conjurat en la imaginació, i perdé tota la comprensió del present en una glorificació inactiva del futur que els esperava i els fets que tenien en ment però que no volien dur a terme encara. Els herois, que volen refutar una incapacitat demostrada en oferir-se simpatia entre ells i en aplegar-se en una multitud, havien quedat lligats, després de recollir per endavant les corones de llorer, s'ocuparen en col·locar la república en el mercat de valor in partibus, i organitzaren pertinentment el funcionariat amb tota la calma pròpia de la llur disposició. El 2 de desembre els hi caigué com un llamp en mig del cel clar, i el poble que en èpoques de petitat depressió deixava que els grans rendistes ofegassen les llurs pors internes, potser els va convèncier que ja han passat el temps que el brogit de les oques podia salvar el Capitoli.

La constitució, l'Assemblea Nacional, els partits dinàstics, els republicans blaus i vermells, els herois d'Àfrica, els trons dels tribuns, els fulls esclaridors de la premsa diària, la literatura sencera, els noms polítics i els renoms intel·lectuals, la llei burgesa i el dret penal, la liberté, egalité, fraternité i el segon de maig del 1852 – tot s'esvaí com una fantasmagoria davant la fórmula màgica d'un home a qui ni tan sols els enemics farien un bruixot. El sufragi universal sembla haver sobreviscut tan sols per un instant, de forma que per pròpia mà faça testament als ulls del món i declare en nom del poble: «Tot allò que existeix mereix desaparèixer».

No n'hi ha prou amb dir, com fan els francesos, que agafaren la nació desprevinguda. Ni a una nació ni a una dona se li perdona l'hora impensada en la qual el primer bon aventurer les puga forçar. Aquesta frase no resol igualment l'entrellat, sinó que tan sols el formula diferent. Resta aclarir com una nació de 36 milions la poden agafar desprevinguda i sense resistència fins a dur-la a la captivitat tres cavallers industrials.

Recapitulam amb una visió general les fases per les quals passà la revolució francesa del 24 de febrer del 1848 fins al desembre del 1851.

Són inconfusible tres períodes principals: el període de febrer; del 4 de maig del 1848 fins al 28 de maig del 1849: Període de constitució de la república o de l'Assemblea Nacional Constituent; del 28 de maig del 1849 al 2 de desembre del 1851: Període de la república constitucional o de l'Assemblea Nacional legislativa.

Three main periods are unmistakable: the February period; the period of the constitution of the republic or the Constituent National Assembly - May 1848 to May 28 1849; and the period of the constitutional republic or the Legislative National Assembly — May 28 1849 to December 2 1851.

El primer període del 24 de febrer o de l'enderrocament de Louis-Philippe fins el 4 de maig, la inauguració de l'assemblea constituent, el període de febrer pròpiament dit, que es pot titllar de pròleg de la revolució. Aquest caràcter s'expressà així oficialment quan el govern provisional es declarà a si mateix provisori, i com el govern tota la resta d'aquest període, s'esmentava, dissenyava o anunciava com a únicament provisori. Ningú ni res no assumia cap reivindicació de dret d'existència o d'acció real. Tots els elements que havien preparat o determinat la revolució, l'oposició dinàstica, la burgesia republicana, la petita burgesia democràtico-republicana, el treball socialdemòcrata, trobaven provisòriament lloc en el govern de febrer.

No podia ésser altrament. Els dies de febrer cercaven originalment una reforma electoral amb la qual el cercle de privilegiats polítics entre les classes propietàries fos ampliat i que el domini exclusiu de l'aristocràcia financera fos enderrocat. Quan, però, arribà el conflicte real, el poble aixecà barricades, la Guàrdia Nacional es mantingué passiva, l'exèrcit no oferir cap resistència ferma i la monarquia fugí, i la república aparegué tota sola. Cada partit seguia la pròpia via. El proletariat, amb les armes a la mà, hi estampà el seu segell i la proclamà república social. S'indicava així el contingut general de la revolució moderna, en contradicció particularíssima amb tot allò que, amb el material disponible, amb el nivell educatiu assolit per la massa, i sota les circumstàncies i relacions presents, es podia dur a terme immediatament. D'altra banda les reivindicacions de tots els elements restants que havien col·laborat en la revolució de febrer, eren reconegudes en la part del lleó que obtingueren del govern. En cap període trobam per tant una barreja tan confusa de frases d'alta volada i d'incertes i torpors pràctiques, de lluita més entusiasta per la renovació i de domini més arrelat de l'antiga rutina, de l'harmonia més aparent entre tota la societat i l'antagonisme més bestial dels seus elements. Mentre el proletariat de París encara confiava en les grans perspectives que se li havien ofert, i entrava en les discussions més serioses dels problemes socials, els antics poders de la societat s'havien agrupat, reunit, reflexionat i trobat un suport inesperat en la massa de la nació, en els pagesos i els petit-burgesos, que tot d'una havien irromput en l'escenari polític després de la caiguda de les barreres de la monarquia de juliol.

El segon període del 4 de maig del 1848 fins a finals de maig del 1849 és el període de la constitució, de la fundació de la república burgesa. Immediatament després dels dies de febrer no tan sols l'oposició dinàstica s'havia vist depassada pels republicans, i els republicans pels socialistes, sinó tot França per París. L'Assemblea Nacional, reunida el 4 de maig del 1848, havia sorgit d'una elecció nacional, i representava la nació. Era una viva protesta contra la pretensió dels dies de febrer i havia de reduir els resultats de revolució a una escala burgesa. Debades el proletariat parisí, que aviat copsà el caràcter d'aquesta assemblea nacional, provà d'anular-ne l'existència per la força, de dissoldre-la, de desintegrar-la de nou en les parts constituents, en la forma orgànica de la qual el proletariat era amenaçat per l'esperit reaccionari de la nació. El 15 de maig, com se sap, no tingué cap altre resultat que la retirada de Blanqui i companys, és a dir els dirigents reals del partit proletari, de l'escenari pública per tota la durada del cicle que consideram.

A la monarquia burgesa de Louis-Philippe tan sols la podia seguir la república burgesa, és a dir que mentre sota el nom del rei una part restringida de la burgesia hi dominava, ara sota el nom del poble hi dominava la totalitat de la burgesia. Les demandes del proletariat parisí són absurds utòpics, als quals cal posar fi. A aquesta declaració de l'assemble nacional constituent el proletariat parisí hi responia amb la insurrecció de juny, l'esdeveniment més colossal en la història de la guerra civil europea. La república burgesa hi vencé. Al seu costat hi havia l'aristocràcia financera, la burgesia industrial, les capes mitjanes, el petit burgès, l'exèrcit, el lumpenproletariat organitzat com a guàrdia mòbil, els capacitats intel·lectuals, els capellans i la població rural. Al costat del proletariat parisí no hi havia ningú més que ell. Més de 3.000 insurgents foren massacrats després de la victòria, 15.000 foren deportats sense judici. Amb aquesta derrota el proletariat entra en el rerefons de l'escenari revolucionari. Prova de pressionar cap endavant en cada nova ocasió, tan bon punt que el moviment sembla fer un nou inici, però amb una despesa de forces sempre inferior i amb un resultat sempre més feble. Tqan bon punt un dels estrats socials que hi ha damunt seu esdevé un ferment revolucionari, hi entra en aliança i en comparteix totes les derrotes que els diferents partits pateixen successivament. Però aquests colps consecutius es fan més febles com més gran és la superfície de la societat que se les reparteix. Els seus dirigents més importants en l'assemblea i en la premsa cauen un rere l'altre ofrenats als tribunals, i figures progressivament més equívoques hi apareixen al capdavant. En part s'hi llença a experiments doctrinaris, bancs d'intercanvi i associacions obreres, i per tant a un moviment on renuncia a revolucionar l'antic món mitjançant els seus enormes mitjans, i cerca més aviat d'assolir la salvació a esquenes de la societat, d'una manera provada, dins les seues limitades condicions d'existència, i per tant això li du necessàriament a la perdició. Sembla incapaç de descobrir de nou la pròpia grandesa revolucionària o d'aconseguir noves energies dels lligams establerts de nou, fins que totes les classes, contra les quals lluità el juny, s'hi prostren davant d'ell. Però si més no cau amb els honors de la gran lluita de la història universal; no tan sols França, sinó tot Europa tremolà davant el sisme de juny, mentre que les derrotes posteriors de les classes superiors es compren tan barates que requereixen una exageració descarada per part del partit victoriós perquè pugen passar com a esdeveniments, i es fan més vergonyoses com més allunyat és el partit derrotat del proletari.

La derrota dels insurgents del juny certament ha treballat el terreny on es podia fundar i aixecar la república burgesa; però ha demostrat igualment que a Europa s'hi tracta d'altres qüestions que la de «república o monarquia». Ha posat de manifest que la república burgesa hi suposa el despotisme ilimitat d'una classe damunt de les altres. Ha mostrat que els països de civilització angida, amb una estructura de classes desenvolupada, amb condicions modernes de producció i amb una consciència intel·lectual on totes les idees tradicionals s'han dissolt pel treball de segles, la república n'és tan sols la forma política de la revolució de la societat burgesa i no la forma vital de conservació, com ara en els Estats Units de Nord-amèrica, on si bé ja hi ha classes, encara no s'han fixat, sinó que es troben en un flux continu i les parts s'hi canvien entre elles, on els mitjans moderns de producció, per comptes de coincidir amb una superpoblació estagnant, més aviat hi compensen la relativa manca de caps i mans, i on finalment el moviment febril i juvenil de la producció material, que ha de fer un món nou, no té ni temps ni ocasió per abolir l'antic món dels esperits.

Totes les classes i partits s'havien unit els dies de juny en el partit de l'ordre contra la classe proletària com a partit de l'anarquia, del socialisme, del comunisme. Havien «salvat» la societat dels «enemics de la societat». Havien llençat les consignes de l'antiga societat, «propietat, família, religió, ordre» com a mots d'ordre del seu exèrcit i havien proclamat als croats contrarevolucionaris: «Sota aquest signe vencereu!». Des d'aquest instant, tan bon punt un dels nombrosos partits que s'aplegà sota aquest signe contra els insurgents de juny cercar de controlar el camp de batalla revolucionari pel propi interès de classe, s'hi llença sota el crit: «Propietat, família, religió, ordre». La societat se salva tan sovint com s'estreta el cercle dels dirigents, com més exclusiu és l'interès que es manté contra un de més ampli. Qualsevol demanda de la més simple reforma financera burgesa, del liberalisme més ordinari, de la republicanitat més formal, de la democràcia més superficial, es titllat simultàniament d'«atemptat a la societat». I finalment els propis alts sacerdots de «la religió i l'ordre» són foragitats a puntades de peu dels trípodes pítics, trets del llit en la nit i la boira, pujats a vagons cel·lulars, encarcerats o enviats a l'exili, el temple n'és aterrat, les boques en són segellades, les plomes trencades, les lleis estripades, en nom de la religió, de la propietat, de la família, de l'ordre. Els burgesos fanàtics de l'ordre són abatuts als balcons per grups de soldats beguts, les llars són violades i bombardejades per diversió – en nom de la propietat, de la família, de la religió i de l'ordre. Les escupinades de la societat burgesa constitueixen finalment la falange sagrada de l'ordre, i l'heroi Krapülinski s'instal·la en les Tulleries com un «redemptor de la societat».