El 28 de maig del 1849 s'hi constituí l'assemblea nacional legislativa. El 2 de desembre del 1851 fou dispersada. Aquest període inclou la durada vital de la república constitucional o parlamentària.
En la primera revolució francesa al domini dels constitucionals hi segueix el domini dels girondins i al domini dels girondins el domini dels jacobins. Cadascun d'aquests partits recorre als més avançats. Tan bon punt la revolució ha anat massa enllà com per continuar a seguir-la, encara menys per anar-hi al capdavant, l'aliat més sòlid que hi havia al darrera el substitueix i l'envia a la guillotina. La revolució es mou així en línia ascendent.
Just al contrari amb la revolució del 1848. El partit proletari sembla un apèndix del democràtic-petit burgès. El traeix i l'abandona el segon el 16 d'abril, el 15 de maig i els dies de juny. El partit democràtic s'alça per la seua banda damunt els muscles dels republicans-burgesos. Els republicans-burgesos amb prou feines es creuen prou ben establerts se sacsegen els feixucs camarades i s'aferren ells mateixos als muscles del partit d'ordre. El partit d'ordre encongeix els muscles, deixa caure els republicans-burgesos i s'hi llença als muscles de les forces armades. Es creu encara ben assegut en els llurs muscles quan un bonic matí se n'adona que els muscles s'han transformat en baionetes. Cada partit deixa endarrere el qui empenyia davant i retrocedeix fins el partit que empenyia endarrere. No és cap meravella que en aquesta postura ridícula perda l'equilibri i després de trontollar irremeiablement, caiga amb curioses giragonses. La revolució es mou així en línia descedent. S'hi troba en aquest moviment retrògrad abans que la darrera barricada de febrer siga retirada i la primera autoritat revolucionari constituïda.
El període que tenim al davant inclou la barreja més diversa de contradiccions esclatants: constitucionals que conspiren obertament contra la constitució, revolucionaris que són constitucionals confessos, una assemblea nacional que vol la omnipotència i sempre resta parlamentària; una Montagne que troba la vocació en la paciència i contraresta les derrotes presents amb profecies de futures victòries; reialistes que fornen els patres conscripti de la república i que per la situació es veuen forçades adherir-se a cases reials hostils a l'exterior, i a la república, que odien, a França; un poder executiu que treu força de la feblesa, i la respectabilitat de l'odi que mereix; una república que no és res més que la infàmia combinada de dues monarquies, la de la restauració i la monarquia de juliol, amb una etiqueta imperialista – aliances, la primera clàusula de les quals és la separació, lluites que tenen com a primera llei la manca de decisivitat, en nom de la calma l'agitació més forassenyada, en nom de la revolució la prèdica més solemne de la calma, passions sense veritat, veritats sense passió, herois sense heroïcitats, història sense fets; un desenvolupament que sembla tindre com a única força la successió del calendari, mitjançant la repetició continuada de les mateixes contraccions i relaxacions; antagonismes que periòdicament semblen forçats fins al cim tan sols per perdre'n contrast i esvair-se sense poder resoldre's; esforços pretenciosament presentats i terror filisteu al perill de la fi del món, i alhora les més petites intrigues i comèdies cortesanes representades pels salvadors del món, que en el llur laisser-aller ens recorden menys el dia del judici que els temps de la Fronda – el geni col·lectiu oficial de França dut fins a la nàusea per l'estupidesa hàbil d'un únic individu; la voluntat col·lectiva de la nació, que tant sovint parla de sufragi universal, com cerca una expressió adient a través dels enemics eterns dels interessos de les masses, fins que a la fi troba la voluntat pròpia d'un filibuster. Si hi ha qualsevol secció de la història pintada de gris en gris és aquesta. Els humans i els esdeveniments apareixen com a Schlemihls invertits, com a ombres que han perdut els cossos. La pròpia revolució paralitza els portadors i tan sols dota els adversaris d'una força apassionada. Quan «l'espectre vermell», contínuament conjurat i emprat pels contrarevolucionaris, apareix finalment, ho fa no amb el capell frigi de l'anarquia, sinó en l'uniforme de l'ordre, amb plomes vermelles.
Hem vist que el ministeri que Bonaparte instal·là el 20 de desembre del 1848, el dia de la seua ascensió, era un ministeri del partit d'ordre, de la coalició de legitimistes i orleanistes. Aquest ministeri Barrot-Falloux havia sobreviscut la constituent republicana, la durada vital de la qual havia retallat més o menys violentament, i es trobava al comandament. Changarnier, el general dels reialistes aliats, continuava a unir en la seua persona el comandament general de la primera divisió militar i el de la guàrdia nacional parisina. Les eleccions generals havien garantit finalment al partit d'odre la gran majoria de l'assemblea nacional. Ací els diputats i pars de Louis-Philippe trobaren una santa host de legitimistes, pels quals nombroses paperetes electorials de la nació s'havien transformat en cartes de presentació a l'escenari polític. Els representants populars dels bonapartistes eren massa escassos per poder formar un partit parlamentari independent. Apareixien tan sols com a mauvaise queue del partit d'ordre. Així el partit d'ordre era en possessió del poder executiu, de l'exèrcit i del cos legislatiu, en breu del poder general de l'estat, i s'havia enfortit moralment amb les eleccions generals, que feien aparèixer el llur domini com la voluntat del poble, i amb el triomf simultani de la contrarevolució en tot el continent.
Mai un partit havia obert la campanya amb mitjans més grans i sota auspicis més favorables.
Els naufragats republicans purs s'hi trobaren que s'havien fos en l'assemblea nacional legislativa en una colla d'uns 50 homes, al capdavant dels quals hi havia els generals africans Cavaignac, Lamoricière i Bedeau. El gran partit opositor, però, el constituïa la Montagne. El partit socialdemòcrata s'havia donat aquest nom de font parlamentari. Dirigia més de 200 dels 750 vots de l'assemblea nacional i era per tant si més no tan poderós com qualsevol de les tres fraccions del partit d'ordre. La minoria relativa envers el total de la coalició reialista semblava compensada per circumstàncies particulars. No tan sols havia mostrat en les eleccions departamentals que havia aconseguit una important influència entre la població rural. Comptava dins seu amb gairebé tots els diputats de París, l'exèrcit havia fet un acte de fe democràtica amb l'elecció de tres oficials no-comissionats, i el cap de la Montagne, Ledru-Rollin, s'aixecava, a diferència de tots els representants del partit d'odre, damunt el suport de cinc departaments, que li havien atorgat els vots conjuntament. La Montagne apareixia per tant el 28 de maig del 1849, en les col·lisions inevitables entre els reialistes i entre el conjunt del partit d'ordre i Bonaparte, amb tots els elements d'èxit a favor seu. Catorze dies després ho havia perdut tot, inclòs l'honor.
Abans de continuar la història parlamentària, calen unes puntualitzacions per evitar equívocs comuns sobre el caràcter general de l'època que tenim al davant. Vist a la manera democràtica, el període de l'assemblea nacional legislativa coincideix amb el període de l'assemblea constituent en una mateixa qüestió, la lluita entre republicans i reialistes. El propi moviment, però, es resum en una consigna: «reacció», la nit on tots els gats són grisos, i que els permet d'aplegar-se en els llocs comuns nocturns. I certament, a primera ullada el partit d'odre apareix com un laberint de diferents fraccions realistes, que no tan sols intriguen entre elles, cadascuna a la recerca d'elevar el propi pretendent al tron i excloure'n els pretendents de les altres, sinó que també totes s'uneixen en un odi comú a la «república». La Montagne, per la seua banda, apareixia en oposició a aquesta conspiració reialista com la representant de la «república». El partit d'ordre apareixia contínuament dedicat a una «reacció» adreçada, ni més ni menys que com a Prússia, contra la premsa, l'associació, etc., i duta a terme amb brutals intervencions policials de la burocràcia, de la gendarmeria i dels parkettes, del tot com a Prússia. La «Montagne», per la seua banda, s'ocupava contínuament de protegir-se d'aquests atacs i defendre així els «drets humans eterns», com ha fet tot partit anomenat popular més o menys durant el darrer segle i mig. Si un considera de més a prop la situació i els partits s'esvaeix aquesta aparença superficial, que amaga la lluita de classe i la fisonomia pròpiament dita d'aquest període.
Els legitimistes i orleanistes constitueixen, com hem dit, les dues grans fraccions del partit d'ordre. Ço que vinculava aquestes fraccions als llurs pretendents i les mantenia mútuament separades, no era res més que la flor de lis i la tricolor, la Casa de Bourbon i la Casa d'Orléans, ombres diferents de reialisme, era bàsicament la declaració de fe del reialisme? Sota els Bourbons havia regit la gran propietat agrària amb capellans i lacais, sota els Orléans les altes finances, la gran indústria, el gran comerç, és a dir el capital amb la corrua d'advocats, professors i bells oradors. La monarquia legítima era merament l'expressió política del domini hereditar dels senyors de la terra, com la monarquia de juliol era tan sols l'expressió política del domini usurpat dels parvenus burgesos. Ço que apartava per tant aquestes fraccions no era cap dels anomenats principis, sinó les condicions materials d'existència de dues formes diferents de propietat, era l'antic antagonisme de la ciutat i el camp, la rivalitat entre el capital i la propietat de la terra. Que alhora vells records, enemistats personals, pors i esperances, prejudicis i il·lusions, simpaties i antipaties, conviccions, articles de fe i principis els lliguen a una o altra casa reial, qui ho nega? Damunt de les formes diferents de propietat, damunt de les condicions socials d'existència s'aixeca tota una superstructura de sentiments diferents i conformats de manera peculiar, il·lusions, formes de pensa i visions vitals. La classe sencera les crea i forma a partir dels fonaments materials i de les relacions socials corresponents. L'individu aïllat, que les obté de la tradició i l'educació, pot imaginar-se que constitueixen els motius reals i el punt de partida de la seua acció. Quan qualsevol fracció, orleanistes o legitimistes, cerca de fer creure a si mateixa i a l'altra que era la lleialtat a les dues cases reals ço que les separava, els fets demostraren més tard que més aviat eren els interessos dividits els qui impedien la unió de les dues cases reials. I igual com hom en la vida privada diferencia entre el que hom pensa i diu de si mateix i el que realment és i fa, en les lluites històries hom ha de distingir les frases i imaginacions dels partits dels organismes reals i dels interessos reals, de les concepcions de la realitat. Orleanistes i legitimistes es trobaven en la república al costat els uns dels altres i amb iguals pretensions. Quan cada bàndol hagués volgut contra l'altre la restauració de la pròpia casa reial, això no hauria suposat més que cadascun dels dos grans interessos, en els quals s'hi divideix la burgesia – propietat de la terra i capital –, cercava restaurar la pròpia supremacia i la subordinació de l'altra. Parlam de dos interessos de la burgesia ja que la gran propietat rural, malgrat les coqueteries feudals i l'orgull de raça, s'ha aburgesat completament pel desenvolupament de la societat moderna. Així els tories a Anglaterra s'han imaginat de fa temps que eren entusiastes de la monarquia, de l'església i de les belleses de l'antiga constitució anglesa, fins el dia de perill que els arrencà la confessió que tan sols eren entusiastes de la renda agrària.
Els realistes coaligats es jugaven intrigues mútues en la premsa, amb Ems, amb Claremont, fora del parlament. Darrera del teló treien de nou les antigues llibrees orleanistes i legitimistes i feien de nou els antics viatges. Però en l'escenari públic, en les grans actuacions principals d'estat, com a grans partits parlamentaris, deixaven de banda les respectives cases reials amb meres reverències i ajornaven la restauració de la monarquia ad infinitum. Realitzaven la funció real de partit d'ordre, és a dir sota un títol social, i no sota un de polític, com a representant de l'ordre mundial burgès, i no com a cavallers de princesses errants, com a classe burgesa contra totes altres classe, no com a reialistes contra els republicans. I com a partit d'ordre han exercit una dominació més ilimitada i dura damunt les altres classes de la societat que no havien fet prèviament sota la restauració o sota la monarquia de juliol, la qual cosa era tan sols possible en general sota la forma de república parlamentària, ja que tan sols sota aquesta forma s'hi podien unir les dues grans seccions de la burgesia francesa, i per tant posar en l'ordre del dia el domini de classe per comptes del règim d'una fracció privilegiada. Quan, amb tot, també com a partit d'ordre insultava la república i expressava la seua contrarietat, això s'esdevenia no tan sols per uns records reialistes. Aprenien per instint que la república feia certament complet el llur domini polític, però alhora els minava els fonaments socials, ja que ara havien de fer front a les classes subjugades i lluitar-hi sense mediació, sense l'amagatall de la corona, sense poder desviar l'interès nacional vers les lluites subordinades i la monarquia. Era un sentiment de feblesa el que els forçava a passar de les condicions pures del domini de la pròpia classe a recòrrer a les formes més incompletes, més subdesenvolupades i precisament per això les menys perilloses. Tan bon punt els reialistes coaligats entraven en conflicte amb els pretendents que els enfrontaven, o amb Bonaparte en creure amenaçada l'omnipotència parlametària pel poder exectiu, tan bon punt que havien de fer ús del títol polític del llur domini, apareixien com a republicans i no com a reialistes, des de l'orleanista Thiers que adverteix l'assemblea nacional que la república és allò que menys els separada, fins al legitimista Berryer, que el 2 de desembre del 1851, que va a la tribuna amb eixarp i arenga el poble aplegat davant la seu municipal del desè arrondissement en nom de la república. Certament que li retorna un eco sorneguer: Henri V! Henri V!
S'havia format contra la burgesia coaligada una coalició entre el petit-burgesos i els treballadors, l'anomenat partit social-demòcrata. Els petits burgesos veieren que se'ls havia pagat malament pels dies de juny del 1848, que els llurs interessos materials perillaves i que les garanties democràtiques que havien d'assegurar la realització d'aquests interessos les qüestionava la contrarevolució. S'aproparen per tant als treballadors. La llur representació parlamentària, d'altra banda, la Montagne, bandejada durant la dictadura dels republicans-burgesos, havia conquerit de nou en la darrera meitat de la vida de la constituent a través de la lluita amb Bonaparte i amb els ministres reialistes la popularitat perduda. Havia conclòs una aliança amb els dirigents socialistes. El febrer del 1849 banquets de reconciliació ho festejaven. S'elaborà un programa comú, s'establiren comitès electorals comuns i s'hi presentaren candidats comuns. Es trencà el punt revolucionari i es donà un gir democràtic a les reivindicacions socials del proletariat, s'eliminà la forma merament política i s'introduí el punt socialista a les aspiracions democràtiques de la petita burgesia. Així sorgia la social-democràcia. La nova Montagne, l'hereva d'aquesta combinació, contenia, a banda de qualcuns figurants de la classe treballadora i de qualcuns sectaris socialistes, els mateixos elements que l'antiga Montagne, per bé que numèricament més forts. Però en el decurs del desenvolupament havia canviat amb la classe que representava. El caràcter peculiar de la social-democràcia el resum el fet que les institucions democràtiques-republicanes s'hi demanaven com a mitjans, no de l'eliminació de dos extrems, capital i treball assalariat, sinó d'afeblir-ne l'antagonisme i transformar-lo en harmonia. Siguen quines siguen les mesures per assolir aquest fi, per més o menys que se les barrege amb nocions revolucionàries, el contingut resta igual. Aquest contingut és la transformació de la societat d'una forma democràtica, però una transformació dins els límits de la petita burgesia. Hom no hauria de fer-s'hi la concepció limitada que la petita burgesia, com a principi, vol imposar un interès egoïsta de classe. Creu més aviat que les condicions particulars del seu alliberament són les condicions generals en les quals s'hi pot salvar la societat moderna i impedir la lluita de classes. Hom no hauria de concebre tampoc que els representants democràtics són ara tots shopkeepers o entusiastes llurs. Per l'educació i la posició individual en poden ésser separats com el cel de la terra. Ço que els fa representants de la petita burgesia és el fet que els caps no en traspassen els mateixos límits que els altres no creuen en tota la vida, la qual cosa els du teòricament als mateixos problemes i solucions a on arriben els altres a la pràctica per interès material i per posició social. Aquesta és en general la relació entre els representants polítics i els literaris d'una classe i la classe que representen.
D'acord amb l'exam presentat cau pel propi pes que si la Montagne xoca amb el partit d'ordre per la república i els denominats drets humans, ni la república ni tampoc els drets humans en són l'objectiu darrer, com tampoc un exèrcit que hom vol privar d'armaments i que s'hi resisteix entra en btalla simplement per restar en possessió del propi armament.
El partit d'ordre provocà la Montagne tot just en la formació de l'assemblea nacional. La burgesia sentia ara la necessitat de posar fi a la petita burgesia democràtica, igual com un any abans se n'havia adonat de la necessitat de fer-ho amb el proletariat revolucionari. La situació de l'adversari era ara diferent. La força del partit proletari residia als carrera, la del petit-burgès en l'assemblea nacional. Es tractava per tant de fer-los eixir de l'assemblea nacional als carrers i fer que esclafassen el propi poder parlamentari abans que el temps i les circumstàncies no el poguessen consolidar. La Montagne caigué de quatre potes en el parany.
El bombardeig de Roma per les tropes franceses era l'esquer que hi movien. Violava l'article V de la constitució, que prohibeix la república francesa d'emprar la força contra la llibertat d'un altre poble. A més l'article 54 prohibia també tota declaració de guerra per part del poder executiu sense l'aprovació de l'assemblea nacional, i la constituent havia censurat per l'acord del 8 de maig l'expedició romana. Damunt d'aquests fonaments Ledru-Rollin proposà la deposició l'11 de juny del 1849 de Bonaparte i els seus ministres. Irritat per les picades de vespa de Thiers es va deixar dur fins al punt d'amenaçar que defensaria la constitució per tots els mitjans, fins i tot amb les armes a la mà. La Montagne s'alçà com un i repetí aquesta crida a les armes. El 12 de juny l'assemblea nacional refusà la deposició, i la Montagne abandonà el parlament. Els fets del 13 de juny són coneguts: la proclamació d'un sector de la Montagne que declarava Bonaparte i els seus ministres «fora de la constitució»; la processó al carrer de la guàrdia nacional democràtica que, desarmada, fou dispersada en topar amb les tropes de Changarnier, etc. etc. Un sector de la Montagne fugí a l'exterior, un altre es reagrupà a l'alt tribunal de Bourges, i un reglament parlamentari sotmetia la resta a la vigilància de mestre d'escola del president de l'assemblea nacional. París era de nou declarat en estat de setge i el sector democràcia de la guàrdia nacional disolt. Així la influència de la Montagne al parlament i la força de la petita burgesia a París foren eliminades.
A Lyon, on el 13 de juny s'havia donat la senyal per una insurrecció obrera cruenta, s'hi declarava, juntament amb els cinc departaments limítrofs, l'estat de setge, una situació que ha perdurat des d'aquell instant.
El gros de la Montagne havia deixat penjada l'avantguarda en refusar la subscripció de la proclama. La premsa havia desertat, tan sols dues publicacions gosaren de publicar el pronunziamento. La petita burgesia traí els seus representants, en restar al marge la guàrdia nacional, o quan, en aparèixer, impedien l'aixecament de barricades. Els representants fallaren a la petita burgesia quan els pretesos afins de l'exèrcit no s'hi veien enlloc. Finalment, per comptes de guanyar-ne una entrada de força, el partit democràcia havia infectat el proletariat amb la seua pròpia feblesa i, com és habitual entre els alts fets democràtics, els dirigents tingueren la satisfacció d'acusar el seu «poble» de deserció, i el poble la satisfacció de poder acusar els dirigents de pusilànims.
Amb prou feines n'hi ha hagut mai una acció anunciada amb tan gran ressò com la campanya imminent de la Montagne, amb prou feines per un esdeveniment han sonat les trompetes amb una seguretat més gran i tan per endavant com per la inevitable victòria de la democràcia. És ben sabut que els demòcrates creuen en les vibracions que ensorraren les muralles de Jericó. I tant sovint com topen amb els murs del despotisme cerquen de repetir el miracle. Si la Montagne volia triomfar en el parlament no hauria d'haver cridat a les armes. Si cridava a les armes en el parlament no hauria d'haver actuat parlamentàriament als carrers. Si es pensava honestament en la manifestació pacífica, llavors era una bogeria no preveure que seria rebuda bèl·licament. Si es pretenia una lluita real, era ben original deposar les armes amb les quals s'hi faria. Però les amenaces revolucionàries de la petita burgesia i dels seus representants democràtics són simples intents d'intimidació del contrari. I quan han d'entrar en un atzucac, quan s'han compromès força com per haver de dur a terme les amenaces, llavors ho fan d'una forma ambígua que evita ni més ni menys que els mitjans per l'objectiu i cerca excuses per la derrota. L'atronadora obertura que anunciava la lluita es perdia en una remor de baixa volada tan bon punt havia de començar, els actors deixaven de prendre's au sérieux, i l'acció es deplomava tot d'una com un baló desinflat.
Cap partit no exagera més els mitjans que el democràtic, cap no canvia més lleugerament segons la situació. Quan una part de l'exèrcit havia votat per ella, la Montagne es convencia també ara que l'exèrcit s'hi revoltaria per ella. I en quina ocasió? En una ocasió que, des del punt de mira de les tropes no tenia cap altre sentit que els revolucionaris es posaven del costat dels soldats romans contra els francesos. D'altra banda els records del juny del 1848 eren encara massa frescos com per permetre res més que una profunda aversió del proletariat contra la guàrdia nacional i una malfiança completa dels caps de les societats secretes envers els caps democràtics. I per llimar aquestes diferències calia que hi hagués en joc grans interessos comuns. La violació d'un abstracte paràgraf constitucional no podia aportar aquests interessos. No s'havia violat repetidament la constitució segons asseguraven els mateixos demòcrates? No l'havien titllat les publicacions més populars de pamflet contrarevolucionari? Però el demòcrata, com que representa la petita burgesia, i per tant una classe de transició, on s'hi barregen els interessos de dues classes, s'imagina per damunt de l'antagonisme de classe. Els demòcrates admeten que una classe privilegiada se'ls hi enfronta, però que ells, juntament amb tota la resta de la nació, constitueixen el poble. Ço que representen són els drets del poble; ço que els interessa són els interessos del poble. Per tant davant una lluita imminent no els hi cal examinar els interessos i posicions de les diferents classes. No els hi cal d'avaluar els propis mitjans de forma massa profunda. Tan sols han de fer la senyal i el poble amb tots els seus recursos inesgotables cauran damunt els opressors. Ara bé si en la persecució dels llurs interessos resulten poc interessants i la pròpia força, impotència, llavors o el problema rau en els sofistes perniciosos que divideixen el poble indivisible en diferents camps enemics, o l'exèrcit s'havia brutalitzat o encegat massa com per comprendre que els objectius purs de la democràcia li suposen el millor, o bé tot plegat s'ha ensorrat per un detall de realització, o bé un accident imprevist ha malaguanyat la partida. En tot cas el demòcrata sorgeix de la derrota més desgraciada tan immaculat com innocent era en entrar-hi, amb la convicció renovada que ha de vèncer, que ni ell ni el seu partit han d'abandonar l'antic punt de mira sinó que, al contrari, que les relacions han de madurar encara.
Hom per tant no s'ha d'imaginar la Montagne, delmada, trencada i humiliada pel nou reglament parlamentari com particularment dissortada. Si el 13 de juny haguessen bandejat els caps per fer lloc d'altra banda a capacitats subordinades, que trontollaven en aquesta situació. Si la importància en el parlament ja no es podia dubtar, ara es decidien a limitar l'actuació a esclats d'indignació moral i declamació incendiària. Si el partit d'ordre semblava de veure-hi encarnats, com els darrers representants oficials de la revolució, tots els terrors de l'anarquia, bé podien en realitat ésser més insípids i modests. Es consolaven, però, del 13 de juny amb la profunda exclamació: si hom gosa, però, d'atacar el dret de sufragi universal, bé doncs! Llavors els hi mostrarem qui som. Nous verrons.
Pel que fa als montagnards que fugiren a l'exterior, n'hi ha prou a remarcar ací que Ledru-Rollin, com que en tan sols dues setmanes havia aconseguit d'enfonsar irreversiblement el poderós partit que encapçalava, ara s'hi trobava cridat a formar un govern in partibus; que la seua figura, en la distància, apartada dels límits de l'acció, en la mesura que s'encongia el nivell de la revolució i que els grans oficials de la França oficial empetitien, semblava crèixer en grandària; que podia funcionar com el pretendent republicà pel 1852, i que lliurva circulars periòdiques als valacs i d'altres pobles, on els dèspotes del continent eren amençats amb els seus fets i els dels seus confederats. S'equivocava del tot Proudhon quan cridava a aquests senyors: «Vous n’êtes que des blagueurs»?
El 13 de juny el partit d'ordre no tan sols havia trencat la Montagne, sinó que havia aconseguit la subordinació de la constitució a les decisions majoritàries de l'assemblea nacional. I així entenia la república: que la burgesia hi domina en formes parlamentàries, sense trobar una limitació, com en la monarquia, el veto del poder executiu o la capacitat de dissoldre el parlament. Això era la república parlamentària, com la denominava Thiers. Però si la burgesia del 13 de juny s'assegurava la omnipotència dins l'edifici parlamentari, no havia danyat el propi parlament tant respecte el poder executiu com del poble amb una feblesa inguarible, en expulsar-hi la part més popular? En lliurar innombrables diputats sense més cerimònia que la requisició dels tribunals, abolia la pròpia immunitat parlamentària. El reglament humiliant al qual havien sotmès la Montagne, elevava en la mateixa mesura el president de la república que degradava els representants individuals del poble. En titllar una insurrecció per la defensa del text constitucional d'anarquista, impedia la possibilitat de cridar a una insurrecció si el poder executiu violava la constitució. I la ironia de la història seria que el general que, per instruccions de Bonaparte, bombardejà Roma i aportà el pretext immediat per la revolta constitucional del 13 de juny, aquell Oudinot havia d'ésser l'home ofert al poble per un partit d'ordre implorant i desesperat com a general de la constitució contra Bonaparte. Un altre heroi del 13 de juny, Vieyra, saludat des de la tribuna de l'assemblea nacional per les brutalitats comeses contra els locals de la premsa democràtica al capdavant d'una colla de la guàrdia nacional que pertanyia a les altes finances, aquest mateix Vieyra s'implicà en la conspiració de Bonaparte i contribuí de forma essencial a privar en l'hora de la mort l'assemblea nacional de qualsevol defensa per part de la guàrdia nacional.
El 13 de juny tingué encara un altre sentit. La Montagne havia volgut forçar una proposta de destitució de Bonaparte. La seua derrota era per tant una victòria directa de Bonaparte, el seu triomf personal damunt els seus enemics democràtics. El partit d'ordre assolí la victòria, Bonaparte tan sols se n'havia d'apoderar. I ho va fer. El 14 de juny s'hi podia llegir una proclamació en els murs de París, on el president, a contra cor, obligat per la simple força dels esdeveniments, eixia de la tancada reclusió i, amb la poasada d'una virtut malinterpretada, es planyia de les calúmnies dels oponents i, mentre semblava identificar la seua persona amb la causa de l'ordre, més aviat identifica la causa de l'ordre amb la seua persona. A més, l'assemblea nacional aprovà posteriorament l'expedició contra Roma, però Bonaparte hi havia pres la iniciativa. Després de reintroduir l'alt sacerdot Samuel en el Vaticà ja podia esperar d'entrar en les Tulleries com a rei David. S'hi havia guanyat els capellans.
La revolta del 13 de juny es limitava, com hem vist, a una manifestació pacífica al carrer. No s'hi havia de guanyar per tant cap corona de llorer contra ella. Amb tot, en una època tan pobra en herois i en esdeveniments, el partit d'ordre havia transformat aquesta batalla sense vessament de sang en un segon Austerlitz. La tribuna i la premsa beneí l'exèrcit com el poder de l'ordre contra les masses populars com la impotència de l'anarquia i Changarnier com el «baluart de la societat». Una mistificació que ell mateix acabaria per creure. De sota mà, però, els cossos que semblaven ambivalents foren traslladats fora de París, i de França a Alger, els caps inquiets d'entre les tropes foren destinats a seccions penals, i finalment es dugué a terme l'aïllament sistemàtica de la premsa respecte de les casernes, i de les casernes respecte la societat civil.
Hem arribat ací al punt d'inflexió decisiu en la història de la guàrdia nacional francesa. El 1830 havia decidit l'enderrocament de la restauració. Sota Louis-Philippe fallí tota revolta que trobà la guàrdia nacional al costat de les tropes. Quan els dies de febrer del 1848 evidencià una atitud passiva vers la insurrecció i d'una d'ambivalent envers Louis-Philippe, aquest s'hi donà per perdut i perdé. Arrelà així la convicció que la revolució no podia vèncer sense la guàrdia nacional o amb l'exèrcit en contra. Aquesta era la superstició de l'exèrcit en l'omnipotència civil. Els dies de juny del 1848, quan tota la guàrdia nacional, amb les tropes de línia, ofegà la insurrecció, la superstició s'hi reforçà. Després de l'entrada de Bonaparte al govern s'arronsà la posició de la guàrdia nacional en certa mesura per la unió anticonstitucional del comandament amb el comandament de la primera divisió militar en la persona de Changarnier.
Així com el comandament de la guàrdia nacional apareixia ací com un atribut del comandant militar en cap, també ella mateixa apareixia tan sols com un annex de les tropes de línia. El 13 de juny, finalment, fou trencada: no tan sols per la dissolució parcial, que des d'aquesta època s'hi realitzaria periòdicament per tots els punts de França fins que no hi restassen més que recialles. La manifestació del 13 juny fou per damunt de tot una manifestació de la guàrdia nacional democràtica. Certament no havien dut les armes, però portaven els uniformes contra l'exèrcit, i precisament en aquest uniforme hi veien el talismà. L'exèrcit es va convèncer que aquest uniforme era una peça de llana com qualsevol altra. L'encanteri es perdé. En els dies de juny del 1848 la burgesia i la petita burgesia s'hi havien unit com a guàrdia nacional amb l'exèrcit contra el proletariat, el 13 de juny del 1849 la burgesia deixà que l'exèrcit dispersàs la guàrdia nacional petit-burgesa, i el 2 de desembre del 1851 la guàrdia nacional de la pròpia burgesia havia desaparegut, i Bonaparte constatà tan sols aquest fet, quan en signà posteriorment la dssolució. Així la pròpia burgesia havia trencat la darrera arma contra l'exèrcit, quan la petita burgesia ja no hi era al darrera com a vassall, sinó davant com a rebel, i per esclafar-la era condemnada a destruir tots els mitjans de defensa contra l'absolutisme en el precís moment que la pròpia mà havia esdevingut absoluta.
El partit d'ordre festejava de mentres la reconquesta d'un poder que semblava perdut el 1848, recuperat de nou el 1849 lliure de limitacions, i ho feia amb invectives contra la república i la constitució, amb malediccions contra totes les revolucions futures, presents i passades, incloses les que havien fet els seus propis diregents, i amb lleis que lligaven la premsa, que anorreaven l'associació, que regulaven l'estat se setge com a institució orgànica. L'assemblea nacional s'ajornà llavors de mitjans d'agost fins a mitjans d'octubre, després d'haver nomenat una comissió de permanència pel període d'absència. Durant aquesta aturada els legitismistes intrigaren amb Ems, els Orléanistes amb Claremont, Bonaparte a través de gires principesques i els consells departamentals amb discussions sobre la revisió de la constitució – incidents que es repetien regularment en les aturades periòdiques de l'assemblea nacional i que ja discutiré quan arribe als esdeveniments. Tan sols s'hi remarcarà ara que l'assemblea nacional es comportà poc políticament en desaparèixer per llargs intervals de l'escenari i de deixar al capdavant de la república, una figura, per bé que d'aspecte lamentable, com la de Louis Bonaparte, mentre que, per escàndol del públic, el partit d'ordre es trencava en les parts reialistes que el componien i perseguien conflictius projectes de restauració. Tan sovint com durant aquestes aturades el soroll confús del Parlament callava i el seu cos es dissolia en el de la nació, es feia del tot clar que tan sols hi mancava quelcom per completar la veritable forma d'aquesta república: l'aturada permanent i la substitució de «liberté, egalité, fraternité» pels mots gens ambigus de «infanteria, cavalleria, artilleria»!