Article publicat originàriament (The Dissensions between the Provincial Juntas) al New-York Daily Tribune, el 23 de setembre del 1854
La divisió de poder entre les juntes provincials havia salvat Espanya del primer xoc de la invasió francesa sota Napoleó, no únicament amb la multiplicació dels recursos del país, sinó també posant l’invasor en una posició on poder atacar-lo; els francesos se sorprengueren prou en descobrir que el centre de la resistència espanyola no era enlloc i era a tot arreu. Amb tot, poc després de la capitulació de Bailén i de l’evacuació de Madrid per Joseph, la necessitat d’establir una mena de govern central se sentia de forma general. Després dels primers èxits, les dissensions entre les juntes provincials s’havien fet tan violentes que Sevilla, per exemple, amb prou feines fou detinguda pel general Castaños de marxar contra Granada. A l’exèrcit francès que, amb l’excepció de les forces sota el mariscal Bessières, s’havia retirat a la línia de l’Ebre en la més gran confusió, de forma que, si hagués estat vigorosament assetjat, se l’hauria dispersat fàcilment, o si més no obligat a tornar a passar la frontera, se li va permetre així de recuperar-se i de prendre una posició forta. Però fou, per damunt de tot, la supressió cruenta de la insurrecció de Bilbao pel general Merlin, la que provocà un crit nacional contra les gelosies de les juntes i el fàcil laissez-faire dels comandaments. La urgència de combinar moviments militars; la certesa que Napoleó aviat reapareixeria al cap d’un exèrcit victoriós, recollit de les ribes del Niemen, de l’Oder i de les vores del Bàltic; la manca d’una autoritat general per concloure tractats d’aliança amb Gran Bretanya i altres potències forasteres, i de mantindre la connexió amb l’Amèrica espanyola, i de rebre’n tribut; l’existència a Burgos d’un poer central francès, i la necessitat d’establir altar contra altar — totes aquestes circumstàncies conspiraven per forçar la junta de Sevilla a renunciar, per bé que reluctantment, a la seua supremacia mal definida i força nominal, i de proposar a les diverses juntes provincials de seleccionar de cadascun dels propi cos dos diputats, l’assemblea dels quals havia de constituir una Junta Central, mentre que les juntes provincials havien de romandre investides amb la gestió interna dels districtes respectius, “però sota la deguda subordinació al Govern Central.” Així la Junta Central, integrada per 35 diputats de les juntes provincials (34 de les juntes espanyoles, i un per les Illes Canàries), es reuniren a Aranjuez el 26 de setembre del 1808, just un dia abans que els potentats de Rússia i Alemanya es prostrassen davant de Napoleó a Erfurt.
Sota circumstàncies revolucionàries, encara més que sota unes d’ordinàries, els destins dels exèrcits reflecteixen la veritable natura del govern civil. La Junta Central, encarregada de l’expulsió dels invasors del sòl espanyol, fou empesa per l’èxit dels exèrcits hostils des de Madrid a Sevilla, i des de Sevilla a Cádiz, per expirar-hi ignominiosament. El seu regnat fou marcat per una successió desgraciada de derrotes, per l’anihilació dels exèrcits espanyols, i finalment per la dissolució de la guerra regular en esclats guerrillers. Com deia Urquijo, un noble espanyol, a Cuesta, capità general de Castella, el 3 d’abril del 1808:
“La nostra Espanya és un edifici gòtic, integrat per peces heterogènies, amb tantes altres forces, privilegis, legislacions i costums, com províncies n’hi ha. No hi ha en ella res del que s’anomena esperit públic a Europa. Aquestes raons impediran l’establiment de cap poder central d’una estructura prou sòlida com per ésser capaç d’unir les nostres forces nacionals.”
Si, llavors, l’estat real d’Espanya en l’època de la invasió francesa interposava les més grans dificultats possibles en el camí de crear un centre revolucionari, la pròpia composició de la Junta Central la incapacitava per demostrar-se a l’alçada de la crisi terrible en la qual es trobava el propi país. Massa nombrosa i massa atzarosament barrejada per ésser un govern executiu, eren massa pocs per pretendre l’autoritat d’una Convenció Nacional. El mateix fet que el llur poder hagués estat delegat des de les juntes provincials els feia incapaços de superar les propensions ambicioses, la mala voluntat, i l’egoïsme capriciós d’aquests òrgans Aquestes juntes — els membres de les quals, com hem mostrat en un article anterior, foren elegits amb tota la consideració posada en la situació que ocupaven en l’antiga societat, més que no pas en la llur capacitat d’inaugurar-ne una nova — enviaren altrament a la Junta «Central» espanyola, títols de Castella, antics ministres, alts càrrecs civils i militars, per comptes de nous revolucionaris. Des d’un bon principi la revolució espanyola no reeixí en l’esforç de romandre legítima i respectable.
Els dos membres més assenyalats de la Junta Central, sota les banderes dels quals s’arrengleraven els seus dos grans partits, eren Floridablanca i Jovellanos, tots dos màrtirs de la persecució de Godoy, antics ministres, valetudinaris, i envellits en els hàbits regulars i pedants del procastinador règim espanyol, la lentitud solemne i circumstancial del qual havia esdevingut proverbial fins i tot en temps de Bacon, que una vegada exclamà, “que la mort m’arribe des d’Espanya: arribarà doncs ben tard!”
Floridablanca i Jovellanos representaven un antagonisme, però un antagonisme que pertanyia a aquella part del segle XVIII que precedí a l’era de la revolució francesa; el primer, un buròcrata plebeu, el segon un filàntrop aristocràtic; Floridablanca, un partidari i practicant del despotisme il·lustrat representat per Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos, un “amic del poble”, que esperava d’elevar-los a la llibertat amb un seguit ansiosament savi de lleis econòmiques, i per la propaganda literària de doctrines generoses; tots dos s’oposaven a les tradicions del feudalisme, un intentant deslligar-hi el poder monàrquic, l’altre cercant de lliurar la societat civil de les seues cadenes. El paper representat per cadascun en la història del llur país es corresponia amb la diversitat de les llurs opinions. Floridablanca governava supremament com a primer ministre de Carles III, i el seu govern es va fer més despòtic en la mesura que trobava resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV no fou més que breu, aconseguí influència damunt del poble espanyol, no com a ministre, sinó com a acadèmic; no amb decrets, sinó amb assaigs. Floridablanca, quan la tempesta dels temps el dugué al capdavant d’un govern revolucionari, era un octogenari, ferm únicament en la convicció en el despotisme, i en la malfiança envers l’espontaneïtat popular. Quan fou delegat a Madrid deixà amb el municipi de Múrcia una protesta secreta, declarant que tan sols havia cedit per la força i per la por d’assassinats populars, i que signava aquest protocol amb la intenció expressa d’impedir que el rei Josep mai trobàs falta en la seua acceptació del mandat popular. Gens satisfet amb retornar a les tradicions del seu passat, es retractà de les passes fetes en la trajectòria ministerial que ara jutjava massa arrauxades. Així, qui expulsà els jesuïtes d’Espanya, amb prou feines s’havia instal·lat en la Junta Central, quan l’animà a concedir-los el permís de retornar «a títol privat». Si reconeixia cap canvi de llavors ençà, era únicament aquest: que Godoy, qui l’havia bandejat, i havia desposseït el gran comte de Floridablanca de la seua omnipotència governamental, era ara de nou substituït pel mateix comte de Floridablanca, i que alhora el bandejava a ell. Aquest fou l’home a qui la Junta Central escollí com a president, i a qui la seua majoria reconegué com a líder infal·lible.
Jovellanos, que comandava la minoria influent de la Junta Central, també s’havia fet gran i perdut molt energia en un empresonament llarg i dolorós inflingit per Godoy. Però ni tan sols en els millors temps fou un home d’acció revolucionària, si no més aviat un reformador benintencionat que, per massa polidesa en els mitjans, mai no hauria gosat d’acomplir un objectiu. A França, potser hauria arribat a la mida de Mounier o Lally-Tollendal, però ni un pas més. A Anglaterra, hauria figurat com un membre popular de la Cambra dels Lords. A l’Espanya insurreccional, era dotat per fornir la joventut aspiradora amb idees, però a la pràctica no era ni tan sols a la par de la tenacitat servil d’un Floridablanca. No del tot lliure de prejudicis aristocràtics, i per tant amb una forta tendència cap a l’anglomania de Montesquieu, aquest noble caràcter semblava demostrar que si Espanya havia engendrat una ment generalitzadora, era incapaç de fer-ho excepte a costa de l’energia individual, que tan sols podia posseir per afers locals.
És cert que la Junta Central incloïa alguns homes — encapçalats per don Lorenzo Calvo de Rosas, el delegat de Saragossa — que, si bé adoptaven les idees reformistes de Jovellanos, impulsaven al mateix temps a l’acció revolucionària. Però els llurs nombres eren massa pocs i els llurs noms massa desconeguts com per permetre’ls d’empènyer els lents estadistes de la Junta més enllà del camí trillat del cerimonial espanyol.
Aquest poder, tan maldestrament integrat, constituït amb tan poc nervi, amb tantes reminiscències sobreviscudes al capdavant, fou cridat a realitzar una revolució i a derrotar Napoleó. Si les seues proclamacions foren tan vigoroses com febles els fets, fou degut a don Manuel Quintana, un poeta espanyol, a qui la Junta tingué el gust de nomenar secretari i de confiar-li la redacció dels manifestos.
Com els herois pomposos de Calderon que, confonent la distinció convencial amb grandesa genuïna, solen anunciar-se amb una enumeració tediosa de tots els llurs títols, la Junta s’ocupà en primer lloc amb el decret d’honors i decoracions deguts a la seua posició exaltada. El llur president rebé el tractament de «Altesa», els altres membres el d’«Excel·lència», mentre que a la Junta in corpore se li reservava el títol de «Majestat». Adoptaren una espècie de bell uniforme que recordava al d’un general, s’adornaren els pits amb medalles que representaven els dos mons, i es votaren un salari anual de 120.000 reals. Era una idea veritable de l’antiga escola espanyola que, per tal de fer una gran i digna entrada en l’escena històrica d’Europa, els caps de l’Espanya insurgent s’embolicassen en robes teatrals.
Hauríem de transgredir els límits d’aquests esboços per entrar en la història interna de la Junta i dels detalls de la seua administració. Pel nostre objectiu n’hi ha prou amb respondre dues qüestions. Quina en fou la influència en el desenvolupament del moviment revolucionari espanyol? Quina en la defensa del país? Respostes aquestes dues qüestions, molt d’allò que fins ara ha aparegut com misteriós i inexplicable en les revolucions espanyoles del segle XIII trobarà explicació.
Al començament, la majoria de la Junta Central pensava que el llur deure principal era suprimir els primers moviments revolucionaris. En conseqüència, estretaren de nous els antics entrebancs a la premsa i nomenaren un nou Gran Inquisidor, a qui els francesos feliçment impediren de reprendre les seues funcions. Malgrat que la major part de la propietat real d’Espanya era llavors tancada en mà morta — en les finques retringides de la noblesa, i les finques inalienables de l’Església — la Junta ordenà que la venda de mà morta, que ja havia començat, fos suspesa, amenaçant fins i tot d’esmena els contractes privats que afectassen finques eclesiàstiques que ja haguessen estat venudes. Reconegueren el deute nacional, però no prengueren cap mesura financera per alliberar la llista civil d’un món de càrregues, amb les quals una successió secular de governs corruptes l’havien esclafada, per reformar un sistema fiscal proverbialment injust, absurd i vexatiu, o per obrir la nació a nous recursos productius, trencant les cadenes del feudalisme.