Karl Marx

La decepció de les masses

Article publicat originàriament (The Disappointment of the Masses) al New-York Daily Tribune, el 21 d’octubre del 1854

Hi havia certes circumstàncies favorables a aplegar a Cádiz els homes més progressius d’Espanya. Quan tingueren lloc les eleccions, el moviment no havia estat encara sotmès, i la pròpia desgràcia en la qual havia caigut la Junta Central recomanava els seus antagonistes qui, de forma considerable, pertanyien a la minoria revolucionària de la nació. En la primera reunió de les Cortes, les províncies més democràtiques, Catalunya i Galícia, hi eren representades gairebé exclusivament; els diputats de León, València, Múrcia i les Illes Balears, ho hi arribaren fins tres mesos més tard. A les províncies més reaccionàries, les de l’interior, no se les va permetre, tret d’unes poques localitats, de fer eleccions a les Cortes. Per als diferents regnes, ciutats i viles de l’Espanya Vella, que els exèrcits francesos impedien d’escollir diputats, així com per a les províncies ultramarines de l’Espanya Nova, els diputats de les quals no podien arribar en el moment just, s’elegiren representants suplementaris a partir dels molts individuals als qual les turbulències de la guerra havien desplaçat de les províncies a Cádiz, i els nombrosos sud-americans, comerciants, nadius i d’altres, la curiositat o els afers dels quals havien reunit igualment en aquell lloc. Aixó s’esdevingué que aquestes províncies eren representades per homes més amics de la innovació, i més impregnats de les idees del segle XVIII, que no pas hauria estat el cas si se’ls hagués permès d’elegir-los elles mateixes. Finalment, la circumstància que les Cortes es reunissen a Cádiz fou d’una influència decisiva, en tant que aquella ciutat era llavors coneguda com la més radical del regne, recordant més una ciutat americana que una d’espanyola. La població omplia les gal·leries en la Sala de les Cortes i frenava els reaccionaris, quan la llur oposició es feina massa molesta, amb un sistema d’intimidació i pressió des de fora.

Seria, però, un gran error suposar que la majoria de les Cortes consistia en reformadors. Les Cortes es dividien en tres partits — els Serviles, els Liberales (aquestes denominacions de partit difongueren des d’Espanya a tot Europa), i els Americanos, els darrers dels quals votaven alternativament amb un o altre partit, segons els llurs interessos particulars. Els serviles, molt superiors en nombre, foren arrossegats per l’activitat, zel i entusiasme de la minoria liberal. Els diputats eclesiàstics, que formaven la majoria del partit servil, eren sempre disposats a sacrificar la prerogativa reial, en part pel record de l’antagonisme de l’Església envers l’Estat, i en part per guanyar popularitat, per salvar-se així els privilegis i abusos de casta. Durant els debats sobre el sufragi general, el sistema unicameral, la no-qualificació per propietats i el veto suspenssiu el partit eclesiàtic sempre s’uní a la part més democràtica dels liberals contra els partidaris de la Constitució anglesa. Un d’ells, el canonge Cañedo, posteriorment arquebisbe de Burgos, i un implacable perseguidor dels liberals, s’adreçà al senyor Mufioz Torrero, també canonge, però que pertanyia al partit liberal, en aquests termes:

“Patiu perquè el rei reste excessivament poderós, però com a clergue hauria de defensar la causa de l’església més que no pas la del rei.

Els liberals es van veure obligats a arribar a aquests compromisos amb el partit eclesiàstic, com ja hem vist a partir d’alguns articles de la Constitució del 1812. Quan es discutia la llibertat de premsa, els capellans la denunciaven com a «contrària a la religió». Després de debats molt tempestuosos, i després d’haver declarat que totes les persones eren lliures de publicar els llurs parers sense llicència especial, les Cortes admeteren unànimament un esmena que, en afegir-hi el mot polítics, retallava aquesta llibertat per la meitat, i deixava tots els escrits sobre qüestions religioses sotmesos a la censura de les autoritats eclesiàstiques, segons els decrets del Concili de Trent. El 18 d’agost del 1813, després que s’aprovàs un decret contra tothom qui conspiràs contra la Constitució, s’aprovà un altre decret, que declarava que qui conspiràs per fer que la nació espanyola deixàs de professar la religió catòlica romana seria processat com a traïdor, i condemnat a mort. Quan s’abolí el Voto de Santiago, es presentà una resolució compensadora, que declarava Santa Teresa de Jesús patrona d’Espanya. Els liberals prengueren cura de no proposar i aprovar els decrets sobre l’abolició de la Inquisició, dels delmes, dels monestirs, etc., fins que s’hagués proclamat la Constitució. Però des d’aquell precís moment l’oposició dels Serviles dins de les Cortes, i del clergat a fora, esdevingué inexorable.

En haver explicat ara les circumstàncies que responen a l’origen i trets característics de la Constitució del 1812, encara resta per resoldre el problema de la seua desaparició sobtada i sense resistència en el retorn de Ferran VII. Amb prou feines s’ha vist en el món un espectacle més humiliant. Quan Ferran entrà a València el 16 d’abril del 1814,

«el poble joiós s’enfilava al seu carruatge, i testificava amb qualsevol expressió possible de paraula i de fet el llur desig de prendre l’antic jou al damunt, cridant, ‘Visca el Rei absolut!’ ‘Fora la Constitució!”

En totes les grans ciutats, la Plaza Mayor, o Plaça Gran, havia estat denominada Plaza de la Constitución, i s’hi erigí una pedra amb aquests mots gravats. A València aquesta pedra fou retirada, i s’instal·là en el lloc una pedra “provisional” de fusta amb la inscripció: Real Plaza de Fernando VII. El populatxo de Sevilla deposà totes les autoritats existents, n’elegí d’altres de substitutòries per a tots els càrrecs que havien existit sota l’antic règim, i llavors requerí a aquestes autoritats el restabliment de la Inquisició. Des d’Aranjuez a Madrid el carruatge de Ferran fou arrossegat pel poble. Quan descarregaren el rei, la multitud el prengué als braços, li mostrà triomfantment al concurs immens aplegat davant de palau, i a braços el condugueren als seus apartaments. El mot Llibertat aparegué en grans lletres de bronze per damunt de l’entrada del Saló de les Cortes a Madrid; la torba s’hi afanyà a retirar-lo; alcaren escales, extragueren lletra per lletra de la pedra, i a mesura que llençaven cadascuna al carrer, els espectadors renovaven els crits d’exultació. Recolliren tants diaris de les Cortes i de les publicacions i pamflets dels liberals com pogueren aplegar, formaren una processó en la qual les fraternitats religioses i el clergat, regular i secular, prengué la davantera, apilaren aquests papers en una de les places públiques, i els sacrificaren com un auto-da-fe polític, després del qual es realitzà una missa solemne i es cantà el Te Deum com a acció de gràcies pel triomf. Més important potser — en tant que aquestes desvergonyides manifestacions de la multitud urbana, en part pagada per actuar, i com els lazzaroni de Nàpols, afavoridors del domini arbitrari de reis i monjos al règim sobri de les classes mitjanes — és el fet que les segones eleccions generals resultaren en una victòria decisiva dels Serviles; les Corts Constituents foren substituïdes per les Cortes ordinàries el 20 de setembre del 1813, que transferiren la seu de Cádiz a Madrid el 15 de gener del 1814.

Hem mostrat en articles anteriors com el propi partit revolucionari havia participat en l’aixecament i en l’enfortiment dels vells prejudicis populars, amb la idea de convertir-los en tants altres armes contra Napoleó. Hem vist doncs com la Junta Central, en l’únic període quan s’havien de fusionar canvis socials amb mesures de defensa nacional, feren tot el que pogueren per impedir-los, i per suprimir les aspiracions revolucionàries de les províncies. A les Cortes de Cádiz, per contra, tallades, durant la major part de la llur existència, de tota connexió amb Espanya, no li permeteren ni de fer conèixer la llur Constitució i els llurs decrets orgànics més que quan els exèrcits francesos es retiraven. Les Cortes arribaren, per dir-ho així, post factum. Trobaren una societat fatigada, esgotada, patidora; producte necessari d’una guerra tan perllongada, completament duta a terme en sòl espanyol; una guerra en la quals els exèrcits sempre eren en moviment, el govern d’avui rarament era el de demà, mentre el bany de sang no s’aturà ni un sol dia durant gairebé sis anys per tota la superfície d’Espanya, des de Cádiz a Pamplona, i des de Granada a Salamanca. No es podia esperar que una societat així fos molt sensible a les belleses abstractes de cap mena de constitució política. Amb tot, quan es proclamà inicialment la Constitució a Madrid i a les altres províncies evacuades pels francesos, fou rebuda amb un «deler exultant», amb unes masses que esperaven una desaparició sobtada i general dels patiments socials a partir d’un mer canvi de govern. Quan descobriren que la Constitució no posseïa aquests poders miraculosos, les esperances tan exagerades que l’havien rebut es convertiren en decepció, i amb aquests pobles meridionals apassionats no hi ha més que una passa de la decepció a l’odi.

Hi havia certes circumstàncies particulars que contribuïren principalment a alienar les simpaties populars del règim constitucional. Les Cortes havien publicat els decrets més severs contra els afrancesados o els josefistes. Les Cortes foren en part conduïdes a aquests decrets pel clam venjatiu del populatxo i dels reaccionaris, que tot d’una es giraren contra les Cortes tan aviat com els decrets que hi havien arrencat foren posats en pràctica. Més de 10.000 famílies s’hi exiliaren. Un munt de petits tirans es desfermà en les províncies evacuades pels francesos, hi establiren una autoritat proconsular, i començaren amb investigacions, processaments, presó, procediments inquisitorials contra els compromesos amb adhesions als francesos, per haver-ne acceptat càrrecs, haver-los comprat propietat nacional, etc. La Regència, per comptes de provar d’efectuar la transició del règim francès al nacional d’una forma conciliadora i discreta, féu tot el possible per agreujar els mals i exasperar les passions, inseparables d’aquests canvis de domini. Però per què ho feren? Per tal de poder sol·licitar a les Cortes una suspensió de la Constitució del 1812 que, segons deien, funcionava de forma tan agressiva. Cal remarcar, en passant, que totes les Regències, aquestes autoritats executives supremes nomenades per les Cortes, eren habitualment integrades pels enemics més decidits de les Cortes i de la llur Constitució. Aquest fet curiós s’explica senzillament pel fet que els americans sempre s’aliaven amb els serviles en el nomenament del poder executiu, l’afebliment del qual consideraven necessari per a l’assoliment de la independència americana de la mare pàtria, ja que eren del cert que un executiu simplement en contrast amb les Cortes sobiranies resultaria insuficient. La introducció per les Cortes d’una contribució directa única damunt les rendes de la terra, així com del rendiment industrial i comercial, provocà també un gran descontentament entre el poble, i encara més els decrets absurds que prohibien la circulació de tota moneda espanyola encunyada per Joseph Bonaparte, i que n’ordenava als posseïdors de bescanviar-la per moneda nacional, simultàniament amb la prohibició de la circulació de moneda francesa, i que proclamaven la tarifa a la qual s’havia de bescanviar en la moneda nacional. Com que aquesta tarifa diferia enormement de la proclamada pels francesos el 1808, pel valor relatiu de les monedes franceses i espanyoles, molts individus privats patiren grans pèrdues. Aquesta mesura absurda també contribuí a elevar el preu de les primeres necessitats, ja molt per damunt dels nivells mitjans.

Les classes més interessades en l’enderrocament de la Constitució del 1812 i la restauració de l’antic règim – els grans, el clergat, els frares i els advocats – no deixaren d’excitar al màxim nivell el descontentament popular creat per les circumstàncies desafortunades que havien marcat la introducció en el sòl espanyol del règim constitucional. Vet ací la victòria dels serviles en les eleccions general del 1813.

Tan sols de part de l’exèrcit podia el rei tèmer una resistència seriosa, però el general Elio i els seus oficials, trencant el jurament que havien prestat a la Constitució, proclamaren Ferran VII a Vàlencia, sense esmentar-hi la Constitució. Elío fou seguit aviat pels altres caps militars.

En el seu decret, de data del 4 de maig del 1814, en el qual Ferran VII dissolia les Cortes de Madrid i cancel·lava la Constitució del 1812, proclamava simultàniament el seu odi al despotisme, prometia convocar les Cortes sota les antigues formes legals, establir una llibertat racional de premsa, etc. Es redimí d’aquest compromís de l’única manera que que la rebuda que havia trobat de part del poble espanyol mereixia – amb la rescissió de totes les lleis emanades de les Cortes, en restaurar-ho tot a l’antiga base, amb el restabliment de la Santa Inquisició amb el retorn dels jesuïtes expulsats pel seu avi, en trametre els membres més prominents de les juntes, de les Cortes i els llurs partidaris a gal·leres, a presons africanes o a l’exili, en ordenar que els caps guerrillers més il·lustres, Porlier i de Lacy, fossen afusellats.