Karl Marx 1881

[Randglossen zu Adolph Wagners „Lehrbuch der politischen Ökonomie” (Zweite Auflage), Band I, 1879]

[Notes al “Lehrbuch der politischen Ökonomie” d'Adolph Wagner (Segona edició), Volum I, 1879]

1. Herrn Wagners Auffassung, die „sozialrechtliche Auffassung“ (p. 2).  Befindet sich dabei in „Einklang mit Rodbertus, Lange und Schäffle“ (p. 2).  Für die „Hauptpunkte der Grundlegung“ bezieht er sich auf Rodbertus und Schäffle.  Herr Wagner sagt selbst von Seeraub als „unrechtmäßiger Erwerbung“ bei ganzen Völkern, daß er nur Raub ist, wenn „ein wahres jus gentium als bestehend angenommen wird“ (p. 18, N. 3). 

1.  La concepció del senyor Wagner és la “concepció sòcio-legal” (p. 2). S'hi troba per tant “d'acord amb Rodbertus, Lange and Schäffle” (p. 2).  Per als “punts principals de las fonamentació” es refereix a Rodbertus i Schäffle.  El senyor Wagner parla fins i tot de la pirateria com una “adquisició il·legal” per pobles sencers que és tan sols un robatori si presum l'obtenció d'un “veritable jus gentium” (p. 18, N. 3). 

Er forscht vor allem nach den „Bedingungen des wirtschaftlichen Gemeinlebens“ und „bestimmt nach denselben die Sphäre der wirtschaftlichen Freiheit des Individuums“ (p. 2). 

Investiga per damunt de tot les “condicions de vida econòmica comuna” i “determina a partir d'elles l'esfera de la llibertat econòmica de l'individu” (p. 2). 

„Der ‚Befriedigungstrieb‘ … wirkt nicht und soll nicht wirken als reine Naturkraft, sondern er steht, wie jeder menschliche Trieb, unter der Leitung der Vernunft und des Gewissens. Jede aus ihm resultierende Handlung ist mithin eine verantwortliche und unterliegt stets einem sittlichen Urteil, das aber allerdings (!) selbst dem geschichtlichen Wechsel ausgesetzt ist“ (p. 9). 

“L'‘instint de satisfacció’” … “no actua ni deu actuar com a força natural pura sinó, com qualsevol instint humà, sota la direcció de la raó i de la consciència. Qualsevol actuació que en resulta és per això responsable i obeeix sempre a un judici moral, per bé que certament (!) se sotmet al canvi històric” (p. 9). 

Unter „Arbeit“ (p. 9, § 2) unterscheidet der Herr Wagner nicht zwischen dem konkreten Charakter jeder Arbeit und der allen diesen konkreten Arbeitsarten gemeinschaftlichen Verausgabung von Arbeitskraft (p. 9, 10). 

Pel que fa al “treball” (p. 9, § 2) no diferencia el senyor Wagner engtre el caràcter concret de qualsevol treball i l'esmerçament de força de treball comú a totes aquestes menes concretes de treball (pp. 9, 10). 

„Selbst die bloße Verwaltung des Vermögens zum Zweck des Rentenbezugs nötigt stets zu Tätigkeiten, welche unter den Begriff Arbeit gehören, und ebenso die Verwendung des erzielten Einkommens zur Bedürfnisbefriedigung“ (p. 10, N. 6). 

“Fins i tot la mera gestió de la riquesa amb l'objectiu d'obtindre'n una renda sempre necessita d'activitats que pertanyen al concepte de treball, i similarment l'ús dels ingressos aconseguits per a la satisfacció de necessitats” (p. 10, N 6). 

Die historisch-rechtlichen sind nach W die „sozialen Kategorien“ (N. 6, p. 13). 

Les categories històrico-jurídiques són segons W les “categories socials” (N 6, p. 13). 

„Namentlich bewirken Naturmonopole der Lage, so besonders in städtischen“ (!Naturmonopol die Lage in der City von London!) „Verhältnissen, dann unter dem Einfluß des Klimas für die Agrarproduktion ganzer Länder, ferner Naturmonopole der spezifischen Bodenergiebigkeit, z.B. bei besonders guten Weinbergen, und zwar auch zwischen verschiedenen Völkern, z.B. beim Absatz tropischer Produkte nach Ländern der gemäßigten Zone“ {„Beitrag bilden die Ausfuhrzölle auf Produkte einer Art Naturmonopols, welche in manchen Ländern (Südeuropa, tropische Länder) in der sicheren Voraussetzung, sie auf die fremden Konsumenten zu werfen, aufgelegt werden“ (N. 11, p. 15).  Wenn Herr Wagner hieraus die Ausfuhrzölle in den europ. südlichen Ländern herleitet, so zeigt es, daß er nichts von der „Geschichte“ dieser Zölle weiß}—„daß wenigstens partiell naturfreie Güter zu rein wirtschaftlichen, beim Erwerb höchstmöglich vergoltenen werden“ (p. 15). 

“Particularment els monopolis naturals de situació, tan pròpiament urbans” (!monopoli natural, la situació de la City de Londres!) “produeixen condicions que, sota la influència del clima en la producció agrícola de països sencers, i encara més, els monopolis naturals de la fertilitat específica del sòl, com ara les bones vinyes, i de fet també entre pobles diferents, com ara en la venda de productes tropicals als països de la zona temperada”. {“Il·lustren les duanes d'exportació als productes una mena de monopoli natural que en molts països (Sud d'Europa, països tropicals) s'assum amb seguretat que es traspassarà als consumidors forasters” (N. 11, p. 15).  Que el senyor Wagne deduesca això de les duanes d'exportació en els països del S. D'Europa mostra que no sap res de la “història” d'aquestes duanes} “que béns, si més no, parcialment lliures en la natura esdevenen purament econòmics en l'adquisició al millor postor” (p. 15). 

Das Gebiet regelmäßigen Austauschs (Absatzes) der Güter ist ihr Markt (p. 21). 

L'esfera de l'intercanvi (venda) regular dels béns és el llur mercat (p. 21). 

Unter wirtschaftlichen Gütern:Verhältnisse zu Personen und Sachen (res incorporales), deren gegenständliche Abgeschlossenheit auf einer Abstraktion beruht: a) aus dem ganz freien Verkehr: die Fälle der Kundschaft, Firma u. dgl., wo vorteilhafte Beziehungen zu andern Menschen, welche durch menschliche Tätigkeit ausgebildet sind, entgeltlich überlassen und erworben werden können; b) auf Grund gewisser rechtlicher Beschränkungen des Verkehrs: ausschließliche Gewerberechte, Realgerechtigkeiten, Privilegien, Monopole, Patente usw.“ (p. 22, 23). 

Entre els béns econòmics: “Relacions de persones i coses (res incorporales), la conclusió objectiva de les quals es basa en una abstracció: a) des d'un comerç completament lliure: els casos de clientela, companyies, etc., on lligams avantatjosos amb altres persones, que s'han construït mitjançant l'activitat humana, es poden concedir i adquirir monetàriament; b) degut a certes restriccions jurídiques del comerç: drets exclusius de manufactura, drets reals, privilegis, monopolis, patents, etc.” (pp. 22, 23). 

Herr Wagner subsumiert die „Dienste“ unter die „wirtschaftlichen Güter“ (p. 23, N. 2 u. p. 28).  Was ihm eigentlich dabei unterliegt, ist seine Sucht, den Geheimrat Wagner als „produktiven Arbeiter“ darzustellen; denn, sagt er, es

El senyor Wagner subsuma els “serveis” sota els “béns econòmics” (p. 23, Note 2 i p. 28).  Ço que pròpiament el motiva és el seu desig de presentar el conseller privat Wagner com a “treballador productiu”; ja que ell diu que ho és

„ist die Beantwortung präjudiziell für die Beurteilung aller derjenigen Klassen, welche berufsmäßig persönliche Dienste ausüben, demnach des Gesindes, der Angehörigen der liberalen Berufe und folglich auch des Staates.  Nur wenn Dienste auch zu den wirtschaftlichen Gütern gerechnet werden, sind die genannten Klassen in wirtschaftlichem Sinne produktiv“ (p. 24). 

“és la resposta prejutjada per a les valoracions de totes aquelles classes que forneixen serveis personals de caire professional, entre ells els empleats, els qui pertanyen a les professions liberals i, en conseqüència, el personal de l'estat.  Tan sols si els serveis es compten també com a béns econòmics, són les classes esmentades productives en un sentit econòmic” (p. 24). 

Folgendes sehr charakteristisch für die Denkmanier von W[agner] und Konsorten:

El que segueix és força característica de la manera de pensar de W i companyia:

Rau hatte bemerkt: es hänge von der „Definition des Vermögens und ebenso der wirtschaftlichen Güter“ ab, ob „die Dienste auch dazu gehören oder nicht“.  Darauf Wagner: es müsse „eine solche Definition“ vom „Vermögen“—„vorgenommen werden, welche die Dienste in die wirtschaftlichen Güter einschließt“ (p. 28). 

Rau ha remarcat: depèn de la “definició de riquesa i per tant de bé econòmic” si “els serveis també hi pertanyen o no”. Per tant Wagner: “aquesta definició” de “riquesaha d'incloure els serveis en els béns econòmics” (p. 28). 

Entscheidender Grund“ aber sei, „daß die Befriedigungsmittel eben unmöglich nur in Sachgütern bestehen können, weil die Bedürfnisse sich nicht bloß auf solche, sondern auf persönliche Dienste (namentlich auch des Staats, wie Rechtsschutz etc.) beziehen“ (p. 28). 

La raó decisiva” és, però, “que els mitjans de satisfacció no poden consistir plausiblement tan sols en béns materials, perquè les necessitats no es relacionen merament amb elles, sinó també amb els serveis personals (particularment també els estatals, com ara la protecció legal, etc.)” (p. 28). 

Vermögen:

Riquesa:

1. „rein ökonomisch … in einem Zeitpunkte vorhandener Vorrat wirtschaftlicher Güter als realer Fonds für die Bedürfnisbefriedigung“, ist „Vermögen an sich“, „Teile des Gesamt- oder Volks- oder Nationalvermögens“. 

1. “purament econòmica… en un instant la disponibilitat de béns econòmics com a fons reals de la satisfacció de necessitats” és “la riquesa en si”, “part de la riquesa global, popular o nacional”.

2. „Als geschichtlich-rechtlicher Begriff … im Besitz bzw. Eigentum einer Person stehender Vorrat wirtschaftlicher Güter“, „Vermögensbesitz“ (p. 32).  Letzterer „historisch-rechtlicher relativer Eigentumsbegriff.  Das Eigentum gibt nur gewisse Verfügungsbefugnisse und gewisse Ausschlußbefugnisse anderen gegenüber. Das Maß dieser Befugnisse wechselt“ {i.e. geschichtlich} (p. 34).  „Jedes Vermögen im zweiten Sinn ist Einzelvermögen, Vermögen einer physischen oder juristischen Person“ (l.c.). 

2. “Com a concepte històrico-legal … en possessió, entre d'altres, dels béns econòmics disponibles a la propietat d'una persona", “possessió de riquesa” (p. 32).  La darrera és “una concepció històrico-jurídica relativa de la propietat.  La propietat dóna tan sols certes capacitats de disposició i certes capacitats d'exclusió respecte als altres. La mesura d'aquestes capacitats varia” {i.e. històricament} (p. 34).  “Tota riquesa és en un segon sentit riquesa individual, capacitat d'una persona física o jurídica” (l.c.). 

Öffentliches Vermögen,

Riquesa pública,

„insbesondere das Vermögen der Zwangsgemeinwirtschaften, also namentlich das Staats-, Kreis-, Gemeindevermögen.  Dieses Vermögen zur allgemeinen Benutzung bestimmt (wie Wege, Flüsse etc.) und dem Staat usw. … Eigentum daran als dem rechtlichen Vertreter der Gesamtheit (Volk, Ortseinwohnerschaft usw.) zugeschrieben oder es ist eigentliches Staats- und Gemeindevermögen, nämlich Verwaltungsvermögen, das zur Herstellung der Staatsleistungen mit dient, und Finanzvermögen, das vom Staat zur Erwerbung von Einkünften, als den Mitteln für die Herstellung seiner Leistungen, benutzt wird“ (p. 35). 

“en particular, la riquesa de les economies comunitàries forçoses, per tant especialment la riquesa estatal, comarcal, municipal.  Aquesta riquesa es destina a l'ús general (com camins, rius, etc.) i a l'estat etc. ... La propietat s'assigna per tant al representant legal de la comunitat (poble, veïnat, etc.) o és pròpiament riquesa estatal i comunal, és a dir, riquesa administrativa, que serveix al forniment de serveis estatals, i la riquesa financera, que l'estat destina a l'adquisició dels mitjans per a fornir els seus serveis” (p. 35). 

Kapital, capitale, Übersetzung von κεφλειον, womit man die Forderung einer Geldsumme im Gegensatz des Zinses (τκο) bezeichnete. Im Mittelalter kam auf Capitale, caput pecuniae als Hauptsache, Wesentliches, Ursprüngliches (p. 37).  Im Deutschen brauchte man das Wort Hauptgeld (p. 37). 

Capital, capitale, és una traducció de κεφλειον, per la qual hom fa referència a la reclamació d'una suma monetària en oposició a l'interès (τκο).  En l'edat mitjana donà lloc a capitale, caput pecuniae com a principal, essencial, originari (p. 37).  En l'alemany hom emprà el mot Hauptgeld (p. 37). 

Kapital, Erwerbstamm, werbender Gütervorrat: ein Vorrat beweglicher Erwerbsmittel.“ Dagegen: „Gebrauchsvorrat: eine in irgendeiner Beziehung zusammengefaßte Menge beweglicher Genußmittel“ (p. 38, N. 2). 

Capital, font d'adquisició, béns disponibles per a l'adquisició: una disponibilitat de mitjans mòbils d'adquisició.” Contràriament: “disponibilitat d'ús: una quantitat global de mitjans d'ús per a qualsevol finalitat” (p. 38, N 2). 

Umlaufendes und stehendes Kapital (p. 38, 2 (a) und 2 (b)). 

Capital circulant i estacionari (p. 38, 2(a) and 2(b)). 

Wert.  Nach Herrn Wagner ist die Werttheorie von Marx „der Eckstein seines sozialistischen Systems“ (p. 45).  Da ich niemals ein „sozialistisches System“ aufgestellt habe, so dies eine Phantasie der Wagner, Schäffle e tutti quanti. 

Valor.  Segons el senyor Wagner la teoria del valor de Marx és “el puntal del seu sistema socialista” (p. 45).  Com que jo no he establert mai un “sistema socialista”, això és una fantasia de Wagner, Schäffle e tutti quanti.

Ferner: wonach Marx

Més: segons Marx

„findet die gemeinsame gesellschaftliche Substanz des von ihm allein hier gemeinten Tauschwerts in der Arbeit, das Größenmaß des Tauschwerts in der gesellschaftlich notwendigen Arbeitszeit“ etc.

“troba la substància socialment comuna de l'únic valor que l'interessa, el valor d'intercanvi, en el treball, i la magnitud del valor d'intercanvi en el temps de treball socialment necessari” etc. 

Ich spreche nirgendwo von „der gemeinsamen gesellschaftlichen Substanz des Tauschwerts“, sage vielmehr, daß die Tauschwerte (Tauschwert ohne wenigstens deren 2 existiert nicht) etwas ihnen Gemeinsames darstellen, was „von ihren Gebrauchswerten“ {i.e. hier ihrer Naturalform} ganz unabhängig, nämlich den „Wert“.  So heißt es: „Das Gemeinsame, was sich im Austauschverhältnis oder Tauschwert der Waren darstellt, ist also ihr Wert.  Der Fortgang der Untersuchung wird uns zurückführen zum Tauschwert als der notwendigen Ausdrucksweise oder Erscheinungsform des Werts, welcher zunächst jedoch unabhängig von dieser Form zu betrachten ist“ (p. 13). 

Enlloc no parl de “la substància socialment comuna del valor d'intercanvi”; més aviat dic que els valors d'intercanvi (el valor d'intercanvi, sense, si més no, dos d'ells, no existeix) representen quelcom de comú, completament independent “dels llurs valors d'ús” {és a dir, ací, de les llurs formes naturals}, és a dir el “valor”. Així es diu: “Ço de comú que es representa en la relació de bescanvi o valor d'intercanvi de les mercaderies és per tant el llur valor.  El progrés de la recerca ens retornarà al valor d'intercanvi com a forma necessari d'expressió o forma d'aparença del valor, que inicialment s'ha de considerar, però, independentment d'aquesta forma” (p. 13).

Ich sage also nicht, die „gemeinsame gesellschaftliche Substanz des Tauschwerts“ sei die „Arbeit“; und da ich weitläufig in besonderem Abschnitt die Wertform, d.h. die Entwicklung des Tauschwerts, behandle, so wäre es sonderbar, diese „Form“ auf „gemeinsame gesellschaftliche Substanz“, die Arbeit, zu reduzieren. Auch vergißt Herr Wagner, daß weder „der Wert“ noch „der Tauschwert“ bei mir Subjekte sind, sondern die Ware

No dic per tant que “la substància socialment comuna del valor d'intercanvi” siga el “treball”, i com que tracte abastament en una secció particular de la forma del valor, és a dir del desenvolupament del valor d'intercanvi, seria curiós que aquesta “forma” es reduís a una “substància socialment comuna”, el treball. El senyor Wagne oblida també que ni “el valor” ni tampoc “el valor d'intercanvi” no són per a mi subjectes, sinó que ho és la mercaderia

Ferner:

Més:

„Diese“ (Marxsche) „Theorie ist aber nicht sowohl eine allgemeine Wert- als eine Kostentheorie, angeknüpft an Ricardo.“ (l.c.)

“Aquesta teoria” (marxiana) “no és, però, tant una teoria general del valor com una teoria de costos vinculada a Ricardo”. (loc. cit.). 

Herr Wagner hätte sowohl aus dem „Kapital“, wie aus Siebers Schrift (wenn er russisch wüßte) die Differenz zwischen mir und Ricardo kennenlernen, der sich in der Tat mit der Arbeit nur als Maß der Wertgröße beschäftigte und deswegen keinen Zusammenhang zwischen seiner Werttheorie und dem Wesen des Geldes fand.

El senyor Wagner hauria pogut aprendre tant del “Capital” com de l'obra de Sieber (si sabés rus) la diferència entre jo i Ricardo, ja que de fet ell s'ocupa del treball únicament com a mesura de la quantitat de valor i per això no trobà cap lligam entre la seua teoria del valor i l'essència dels diners.

Wenn der Herr Wagner sagt, das sei „keine allgemeine Werttheorie“, so hat er in seinem Sinn ganz recht, da er unter allgemeiner Werttheorie das Spintisieren über das Wort „Wert“ versteht, was ihn auch befähigt, bei der deutsch-traditionellen Professoralkonfusion von „Gebrauchswert“ und „Wert“ zu bleiben, da beide das Wort „Wert“ gemein haben. Wenn er aber ferner sagt, das sei eine „Kostentheorie“, so läuft das entweder auf eine Tautologie heraus: die Waren, soweit sie Werte, nur etwas Gesellschaftliches, Arbeit darstellen, und soweit nämlich die Wertgröße einer Ware nach mir durch die Größe der in ihr enthaltnen etc. Arbeitszeit bestimmt ist, also durch die normale Arbeitsmasse, die die Produktion eines Gegenstands kostet etc.; und Herr Wagner beweist das Gegenteil dadurch, daß er versichert, diese etc. Werttheorie sei nicht „die allgemeine“, weil dies nicht die Ansicht des Herrn Wagner von der „allgemeinen Werttheorie“ ist. Oder er sagt etwas Falsches: Ricardo (nach Smith) wirft Wert und Produktionskosten zusammen; ich habe bereits in „Zur Kritik der Politischen Ökonomie“ und ebenso in Noten zum „Kapital“ ausdrücklich darauf hingewiesen, daß Werte und Produktionspreise (die nur in Geld die Produktionskosten ausdrücken) nicht zusammenfallen. Warum nicht? habe ich dem Herrn Wagner nicht gesagt.

Quan el senyor Wagner diu que no és “cap teoria general del valor” té tota la raó en el seu sentit, ja que entén com a teoria general del valor la tricotomia del mot “valor”, la qual cosa li permet també restar dins la confusió acadèmica de tradició alemanya entre “valor d'ús” i “valor”, ja que tots dos tenen el mot “valor” en comú. Quan, però, diu seguidament que és una “teoria de costos”, llavors o arriba a una tautologia: les mercaderies, en tant que valors, tan sols són quelcom social, representat pel treball, i en la mesura que especialment la quantitat de valor equival per a jo a la grandària del treball, etc., que conté, i per tant a la quantitat normal de treball que costa la producció d'un objecte, etc.; i el senyor Wagner demostra el contrari en assegurar, etc., que aquesta teoria del valor no és “general”, perquè aquesta no és la idea del senyor Wagner d'una “teoria general del valor”. O bé diu quelcom fals: Ricardo (segons Smith) barreja valor i costos de producció; ja he assenyalat expressament en A la crítica de l'economia política i igualment en les notes al “Capital” que valor i preu de producció (que expressa únicament en diners els costos de producció) no coincideixen. Per què no, no ho he dit al senyor Wagner.

Außerdem „verfahre“ ich „willkürlich“, wenn ich

A més, “avanç arbitràriament”, quan jo

„diese Kosten nur auf die im engsten Sinn sog. Arbeitsleistung zurückführe. Das setzt immer erst eine Beweisführung voraus, welche bisher fehlt, nämlich, daß der Produktionsprozeß ganz ohne Vermittlung der Kapital bildenden und verwendenden Tätigkeit von Privatkapitalisten möglich sei“ (p. 45). 

“atribuesc aquests costos exclusivament en un sentit estricte, és a dir a l'exercici de treball. Això presuposa una demostració que fins ara no s'ha fornit, és a dir, que el procés de producció es pot realitzar completament sense la intervenció del capital que constitueix i empra l'activitat dels capitalistes privats” (p. 45). 

Statt mir solche Zukunftsbeweise aufzubürden, hätte umgekehrt Herr Wagner erst nachweisen müssen, daß ein gesellschaftlicher Produktionsprozeß, vom Produktionsprozeß überhaupt gar nicht zu sprechen, in den sehr zahlreichen Gemeinwesen nicht existierte, die vor der Erscheinung von Privatkapitalisten existierten (altindische Gemeinde, südslawische Familiengemeinde etc.).  Außerdem konnte Wagner nur sagen: die Exploitation der Arbeiterklasse durch die Kapitalistenklasse, kurz, der Charakter der kapitalistischen Produktion, wie Marx ihn darstellt, ist richtig, aber er irrt sich darin, daß er diese Wirtschaft als transitorisch betrachtet, während Aristoteles sich umgekehrt darin irrte, daß er die Sklavenwirtschaft als nicht transitorisch betrachtete.

Per comptes de carregar-me amb aquestes proves de futur, el senyor Wagner hauria de demostrar primer inversament que no existia cap procés social de producció, per no parlar d'un procés de producció en general, en les força nombroses comunitats que existien abans de l'aparició dels capitalistes privats (les antigues comunes índies, les comunes familiars sud-eslaves, etc.).  A banda Wagner podria dir tan sols: l'explotació de la classe treballadora mitjançant la classe capitalista, en breu, el caràcter de producció capitalista tal com Marx l'expressa, és correcte, però s'equivoca en considerar aquesta economia com a transitòria, mentre que Aristòtil s'equivocava inversament en no considerar l'economia esclavista com a transitòria.

„Solange ein solcher Beweis nicht geführt ist“ {alias, solange die kapitalistische Wirtschaft existiert}, „ist in der Tat auch“ {hier zeigt sich der Klumpfuß oder das Eselsohr} „der Kapitalgewinn, ein ‚konstitutives‘ Element des Werts, nicht nach sozialistischer Auffassung nur ein Abzug oder ‚Raub‘ am Arbeiter“ (p. 45, 46). 

“En tant que aquesta prova no s'ha aportat” {és a dir, en tant que l'economia capitalista existeix}, “és de fet també {ací mostra el peu coix o l'orella de l'ase} “el guany del capital, un element ‘constitutiu’ de valor, no tan sols, com segons la visió socialista, una substracció o 'robatori' al treballador” (pp. 45, 46). 

Was ein „Abzug am Arbeiter“ ist, Abzug seiner Haut etc., ist nicht erfindlich. Nun ist in meiner Darstellung in der Tat auch der Kapitalgewinn nicht „nur ein Abzug oder ‚Raub‘ am Arbeiter“.  Ich stelle umgekehrt den Kapitalist als notwendigen Funktionär der kapitalistischen Produktion dar und zeige sehr weitläufig dar, daß er nicht nur „abzieht“ oder „raubt“, sondern die Produktion des Mehrwerts erzwingt, also das Abzuziehende erst schaffen hilft; ich zeige ferner ausführlich nach, daß, selbst wenn im Warenaustausch nur Äquivalente sich austauschten, der Kapitalist—sobald er dem Arbeiter den wirklichen Wert seiner Arbeitskraft zahlt—mit vollem Recht, d.h. dem dieser Produktionsweise entsprechenden Recht, den Mehrwert gewänne. Aber all dies macht den „Kapitalgewinn“ nicht zum „konstitutiven“ Element des Wertes, sondern beweist nur, daß in dem nicht durch die Arbeit des Kapitalisten „konstituierten“ Wert ein Stück steckt, das er sich „rechtlich“ aneignen kann, d.h. ohne das dem Warenaustausch entsprechende Recht zu verletzen.

Que siga una “substracció al treballador”, una substracció de la seua pell, etc., no és evident. Ara bé, no és expressió meua, de fet, que el guany del capital siga “tan sols una subtraction o 'robatori' del treballador”. Present contràriament el capitalista com un funcionari necessari de la producció capitalista i mostre força extensament com no tan sols “subtrau” o “roba” sinó que força la producció de plus-vàlua, i ajuda per tant abans a la creació de ço que se substrau; mostre, a més, expressament que si en el bescanvi de mercaderies tan sols s'intercanviassen equivalents, el capitalista—tan bon punt paga al treballador el valor real de la seua força de treball—tindria tot el dret, és a dir el dret corresponent a aquesta forma de producció, a guanyar-se la plus-vàlua.  Però tot això no fa que el “guany del capital” siga un element “constitutiu” del valor, sinó que demostra tan sols que el valor que no “constitueix” el treball del capitalista conté una porció que es pot apropiar “legalment”, és a dir sense infringir la llei que correspon al bescanvi de mercaderies.

„Jene Theorie berücksichtigt zu einseitig nur dieses eine wertbestimmende Moment“ {1. Tautologie. Die Theorie ist falsch, weil Wagner eine „allgemeine Werttheorie“ hat, die nicht damit stimmt, sein „Wert“ daher durch den „Gebrauchswert“ bestimmt wird, wie das namentlich die Professoralbezahlung beweist; 2. Herr Wagner schiebt dem Wert den jedesmaligen „Marktpreis“ oder von ihm abweichenden Warenpreis unter, was etwas sehr vom Wert Verschiednes ist}, „die Kosten, nicht das andere, die Brauchbarkeit, den Nutzen, das Bedarfsmoment“ {d.h. sie wirft „Wert“ und Gebrauchswert nicht zusammen, was doch so wünschenswert für geborenen Konfusius wie Wagner}. 

“Aquesta teoria s'entesta esbiaixadament tan sols en aquest moment determinador del valor” {1.  Tautologia. La teoria és falsa perquè Wagner té una “teoria general del valor” que no hi és d'acord, ja que el seu “valor” el determina el “valor d'ús”, com ho demostra particularment la paga de professor; 2.  El senyor Wagner substitueix el valor pel “preu de mercat” de cada moment o el preu de mercaderia que el sustenta, que és quelcom força diferent del valor}, “els costos, i no l'altre, el moment de la demanda, l'ús, la utilitat” {és a dir no barreja “valor” i valor d'ús, que és, amb tot, d'un valor tan meravellós per un Confuci nat com Wagner}. 

„Sie entspricht nicht nur nicht der Tauschwertbildung im heutigen Verkehr

“No tan sols no es correspon la formació del valor d'intercanvi al comerç actual

{er meint die Preisbildung, die absolut nichts an der Wertbestimmung ändert: im übrigen findet im heutigen Verkehr certainly Tauschwertbildung statt, wie jeder Gründer, Warenfälscher usw. weiß, die nichts mit der Wertbildung gemein hat, aber ein scharfes Auge auf „gebildete“ Werte hat; übrigens gehe ich z.B. bei Bestimmung des Werts der Arbeitskraft davon aus, daß ihr Wert wirklich gezahlt wird, was tatsächlich nicht der Fall ist. Herr Schäffle in „Kapitalismus“ etc. meint, das sei „großmütig“ oder so was Ähnliches. Er meint nur ein wissenschaftlich notwendiges Verfahren},

{es refereix a la formació del preu, que en absoluta altera la determinació del valor: a més, no es troba en el comerç actual, certainly, la formació del valor d'intercanvi, com sap qualsevol especulador, falsificador de mercaderies, etc., que no té res en comú amb la formació del valor, sinó que té l'ull posat en els valors “formats”; a més, per exemple, en la determinació del valor de la força de treball assum que es paga realment el seu valor, ço que no és en realitat el cas.  El senyor Schäffle a Capitalisme, etc., opina que això és “magnànim” o quelcom de similar. No opina que és tan sols un procediment científicament necessari},

„sondern auch, wie Schäffle in der ‚Quintessenz‘ und besonders im ‚Socialen Körper‘ vortrefflich und wohlabschließend (!) nachweist, nicht den Verhältnissen, „wie sie sich im Marxschen hypothetischen Sozialstaat notwendig gestalten müssen“. 

“sinó que, com Schäffle demostra excel·lentment i del tot conclusivament (!) en la 'Quintessència' i especialment al 'Cos social', no es corresponen a les condicions “que s'han de verificar necessàriament en l'hipotètic estat social marxià”.

{Also der Sozialstaat, den Herr Schäffle so artig war, für mich zu „gestalten“, verwandelt sich in „den Marxschen“ (nicht den in Schäffles Hypothese dem Marx untergeschobnen „Sozialstaat“).}

{Per tant l'estat social, que tan amablement em “verifica” el senyor Schäffle, es transforma en “marxià” (i no en la hipòtesi de Schäffle de “l'estat social” atribuïda a Marx).}

Schlagend läßt sich das namentlich am Beispiel des Getreides u. dgl. nachweisen, dessen Tauschwert wegen des Einflusses der wechselnden Ernten bei ziemlich gleichem Bedarf notwendig auch in einem System von ‚Sozialtaxen‘ anders als bloß nach den Kosten reguliert werden müßte.“

Colpidorament ho demostra particularment l'exemple del blat i similars, el valor d'intercanvi dels quals segueix la influència de collites variables sota una demanda gairebé constant, fins al punt que l'ha de regular un sistema de 'taxes socials' diferent al mer cost.”. 

{So viel Worte, so viel Blödsinn. Erstens habe ich nirgendwo von „Sozialtaxen“ gesprochen und bei der Untersuchung über den Wert mit bürgerlichen Verhältnissen zu tun, nicht aber mit Anwendung dieser Werttheorie auf den nicht einmal durch mich, sondern durch Herrn Schäffle für mich konstruierten „Sozialstaat“.  Zweitens: wenn bei Mißernte der Kornpreis steigt, so steigt erstens ihr Wert, weil eine gegebene Arbeitsmasse in weniger Produkt realisiert ist; zweitens steigt noch viel mehr ihr Verkaufspreis.  Was hat dies mit meiner Theorie des Werts zu schaffen? Grade um so mehr das Korn über seinen Wert verkauft wird, grade so viel werden andre Waren, sei es in Naturalform oder in Geldform, unter ihrem Wert verkauft, und zwar selbst, wenn ihr eigner Geldpreis nicht fällt. Die Wertsumme bleibt dieselbe, selbst wenn der Ausdruck dieser ganzen Wertsumme in Geld gewachsen wäre, also die Summe des „Tauschwerts“ nach Herrn Wagner gestiegen. Dies ist der Fall, wenn wir annehmen, der Preisfall in der Summe der andern Waren decke nicht den Überwertpreis (Preisüberschuß) des Korns. Aber in diesem Fall ist der Tauschwert des Geldes pro tanto unter seinen Wert gefallen; die Wertsumme aller Waren bleibt nicht nur dieselbe, bleibt sogar dieselbe im Geldausdruck, wenn das Geld mit unter die Waren gerechnet wird. Ferner: die Preissteigerung des Korns über dessen mit der Mißernte gegebne Steigerung seines Werts hinaus wird jedenfalls im „Sozialstaat“ kleiner sein als mit dem heutigen Kornwuchern. Dann aber wird der „Sozialstaat“ von vornherein die Produktion so einrichten, daß die jährliche Getreidezufuhr nur ganz minimal vom Witterungswechsel abhängt, der Umfang der Produktion—die Zufuhr und die Gebrauchsseite darin—wird rationell reguliert. Endlich, was soll die „ Sozialtaxe“, gesetzt, Schäffles Phantasien darüber würden realisiert, für oder gegen meine Theorie des Wertes beweisen? Sowenig als die bei Lebensmittelmangel auf Schiff oder in Festung oder während der fr[anzösischen] Revolution etc. getroffnen Zwangsmaßregeln, die sich nicht um den Wert kümmern; und das Schreckliche für den „ Sozialstaat“, die Wertgesetze des „kapitalistischen (bürgerlichen) Staats“ zu verletzen, also auch die Werttheorie! Nichts als kindischer Kohl!};

{Tants mots, tant absurd. Primer, enlloc no he parlat de “taxes socials” i en la recerca del valor l'he feta sota relacions burgeses, i no pas ni una sola vegada amb l'aplicació d'aquesta teoria del valor a un “estat social” que no he construït pas jo sinó que me l'ha fet el senyor Schäffle. En segon lloc: quan en una mala collita puja el preu del gra, puja en primer lloc el seu valor, perquè es realitza una determinada quantat de treball en menys producte; en segon lloc, puja encara més el seu preu de venda. Que té a veure això amb la meua teoria del valor? Precisament com més es ven el gra per damunt del seu valor, més es venen també moltes altres mercaderies, bé en la forma natural o en la forma monetària, per sota del llur valor, encara que el llur propi preu monetari no caiga. La suma del valor resta igual, encara que l’expressió d’aquesta suma total del valor augmente en diners, i per tant la suma del «valor d’intercanvi» puge segons el senyor Wagner. Aquest és el cas quan assumim que la caiguda de preus de la suma de les altres mercaderies no cobreix el preu sobrevalorat (excés de preu) del gra. Però en aquest cas ha caigut el valor de bescanvi dels diners pro tanto per sota del seu valor; la suma de valor de totes les mercaderies no tan sols resta igual, sinó que fins i tot resta amb la mateixa expressió monetària, si els diners es compten entre les mercaderies. És mes: la pujada de preu del gra per damunt de la pujada del seu valor ocasionada per mala collita serà en tot cas més petita en un «estat social» que en l’actual usurer de gra. Però llavors «l’estat social» erigiria d’entrada la producció de forma que el subministrament anual de blat depengués el mínim possible dels canvis meteorològics, ja que l’abast de la producció – i amb ella els aspectes de subministrament i d’ús – es regularien racionalment. Finalment, què demostraria la «taxa social», reguladora, si es realitzassen les fantasies de Schäffle a favor o en contra de la meua teoria del valor? Tan poc com les regulacions forçoses que es prenen en cas de mancança de mitjans de vida en un vaixell o en una fortificació o durant la revolució fr., etc., que no contemplen el valor; i què terrible seria per a l’«estat social» violar les lleis del valor de l’«estat capitalista (burgès)», i per tant també la teoria del valor! Res més que criaturades!};

Derselbe Wagner zitiert wohlgefällig aus Rau:

El mateix Wagner cita generosament de Rau:

„Um Mißverständnisse zu vermeiden, ist es nötig, festzusetzen, was unter Wert schlechthin gemeint sei, und es ist dem deutschen Sprachgebrauch angemessen, hierzu den Gebrauchswert zu wählen“ (p. 46). 

“Per evitar malentesos, cal refermar què es vol dir per valor simple i que s’empra d’acord amb l’ús lingüístic alemany quan es tria per això el valor d’ús» (p. 46). 

Ableitung des Wertbegriffs (p. 46 sqq.). 

Derivació del concepte de valor (p. 46 ss.)

Aus dem Wertbegriff soll d'abord der Gebrauchswert und der Tauschwert von Herrn Wagner abgeleitet werden, nicht wie bei mir von einem Konkretum der Ware, und es ist interessant, diesen Scholastizismus in seiner neuesten „Grundlegung“ zu verfolgen.

És del concepte de valor que hauríem de derivar d’entrada valor d’ús i valor d’interse-value and exchange-value segons ensenya el senyor Wagner, i no com faig jo des d’un concret de mercaderia, i és interessant que seguesca aquest escolasticisme en la seua més recent Grundlegung.

„Es ist ein natürliches Bestreben des Menschen, sich das Verhältnis, in welchem die innern und äußern Güter zu seinen Bedürfnissen stehen, zum deutlichen Bewußtsein und Verständnis zu bringen. Dies geschieht durch die Schätzung (Wertschätzung), wodurch den Gütern, beziehungsweise den Dingen der Außenwelt Wert beigelegt und derselbe gemessen wird“ (p. 46), und es heißt p. 12: „Alle Mittel zur Befriedigung der Bedürfnisse heißen Güter.“

«És una lluita natural de l’home d’assolir una clara consciència i comprensió de la relació que els béns interns i externs sostenen amb les seues necessitats.  Això es fa a través de l’apreciació (apreciació de valor) per la qual s’atribueix valor als béns o coses del món exterior i amb ell es mesuren» (p. 46), i diu, p. 12: «Tots els mitjans de satisfacció de necessitats s’anomenen béns».

Setzen wir also in dem ersten Satz für das Wort „Gut“ seinen wagnerischen Begriffsinhalt, so lautet der erste Satz des angeführten Passus:

Si substituïm per tant en la primera frase pel mot «béns» pel seu contingut conceptual wagnerià, llavors la primera frase del passatge citat fa:

„Es ist ein natürliches Bestreben ‚des‘ Menschen, sich das Verhältnis, in welchem die inneren und äußeren“ Mittel zur Befriedigung seiner Bedürfnisse „zu seinen Bedürfnissen stehen, zum deutlichen Bewußtsein und Verständnis zu bringen“.  Wir können diesen Satz etwas vereinfachen, indem wir „die inneren Mittel“ etc. fallenlassen, wie Herr Wagner im unmittelbar folgenden Satz dies sofort „beziehungsweise“ tut.

“És una lluita natural ‘de’ l’home d’assolir una clara consciència i comprensió de la relació que els «mitjans» interns i externs «per a la satisfacció de les seues necessitats» sostenen amb les seues necessitats. Podem simplificar quelcom aquesta frase si treiem «els mitjans interns», com fa immediatament el senyor Wagner en la frase següent «relacionalment».

Der“ Mensch? Ist hier die Kategorie „Mensch“ gemeint, so hat er überhaupt „keine“ Bedürfnisse; wenn der Mensch, der vereinzelt der Natur gegenübersteht, so ist er als Nicht-Herdentier aufzufassen; wenn ein in irgendeiner Form der Gesellschaft schon befindliche Mensch—und dies unterstellt Herr Wagner, da „der“ Mensch bei ihm, wenn auch keine Universitätserziehung, doch jedenfalls Sprache besitzt—, so ist als Ausgangspunkt der bestimmte Charakter dieses gesellschaftlichen Menschen vorzuführen, d.h. der bestimmte Charakter des Gemeinwesens, worin er lebt, da hier die Produktion, also sein Lebensgewinnungsprozeß schon irgendeinen gesellschaftlichen Charakter hat.

«L’»home? Si vol dir ací la categoria «home», no té «cap» necessitat en general; quan l’home es contraposa individualitzat a la natura, llavors cal considerar-lo com un no-gregari; si l’home ja es troba en qualsevol forma de societat – i això és el que deixa entendre el senyor Wagner, ja que «l’»home en ell posseeix un llenguatge, encara que siga sense cap formació universitària –, això s’ha de presentar com el punt de partida del caràcter determinat d’aquest home social, és a dir el caràcter determinada de la forma comunitària en la qual viu, i per tant de la producció, i així del seu procés de guanyar-se la vida, el qual ja té un cert caràcter social.

Aber bei einem Professoralschulmeister sind die Verhältnisse der Menschen zur Natur von vornherein nicht praktische, also durch die Tat begründete Verhältnisse, sondern theoretische, und 2 Verhältnisse dieser Sorte sind gleich in dem ersten Satz ineinandergeschachtelt.

Però per a un mestre d’escola professoral les relacions de l’home amb la natura no són d’entrada pràctiques, és a dir relacions fonamentades en el fet, sinó teòriques, i 2 relacions d’aquesta mena s’igualen mútuament en la primera frase.

Erstens: da im folgenden Satz die „äußeren Mittel zur Befriedigung seiner Bedürfnisse“ oder „äußeren Güter“ sich verwandeln in „Dinge der Außenwelt“, so erhält dadurch das erste eingeschachtelte Verhältnis folgende Gestalt: der Mensch steht im Verhältnis zu Dingen der Außenwelt als Mittel zur Befriedigung seiner Bedürfnisse. Aber die Menschen beginnen keineswegs damit, „in diesem theoretischen Verhältnis zu Dingen der Außenwelt zu stehen“.  Sie fangen, wie jedes Tier, damit an, zu essen, zu trinken etc., also nicht in einem Verhältnis zu „stehen“, sondern sich aktiv zu verhalten, sich gewisser Dinge der Außenwelt zu bemächtigen durch die Tat, und so ihr Bedürfnis zu befriedigen. (Sie beginnen also mit der Produktion.) Durch die Wiederholung dieses Prozesses prägt sich die Eigenschaft dieser Dinge, ihre „Bedürfnisse zu befriedigen“, ihrem Hirn ein, die Menschen wie Tiere lernen auch „theoretisch“ die äußern Dinge, die zur Befriedigung ihrer Bedürfnisse dienen, vor allen andern unterscheiden. Auf gewissem Grad der Fortentwicklung, nachdem unterdes auch ihre Bedürfnisse und die Tätigkeiten, wodurch sie befriedigt werden, sich vermehrt und weiterentwickelt haben, werden sie auch bei der ganzen Klasse diese erfahrungsmäßig von der übrigen Außenwelt unterschiednen Dinge sprachlich taufen. Dies tritt notwendig ein, da sie im Produktionsprozeß—i.e. Aneignungsprozeß dieser Dinge—fortdauernd in einem werktätigen Umgang unter sich und mit diesen Dingen stehn und bald auch im Kampf mit andern um diese Dinge zu ringen haben. Aber diese sprachliche Bezeichnung drückt durchaus nur aus als Vorstellung, was wiederholte Bestätigung zur Erfahrung gemacht hat, nämlich daß den in einem gewissen gesellschaftlichen Zusammenhang bereits lebenden Menschen (dies der Sprache wegen notwendige Voraussetzung) gewisse äußere Dinge zur Befriedigung ihrer Bedürfnisse dienen. Die Menschen legen diesen Dingen nur einen besondern (generic) Namen bei, weil sie bereits wissen, daß dieselben zur Befriedigung ihrer Bedürfnisse dienen, weil sie ihrer durch mehr oder minder oft wiederholte Tätigkeit habhaft zu werden und sie daher auch in ihrem Besitz zu erhalten suchen; sie nennen sie vielleicht „Gut“ oder sonst etwas, was ausdrückt, daß sie praktisch diese Dinge gebrauchen, daß diese Dinge ihnen nützlich, und geben dem Ding diesen Nützlichkeitscharakter als von ihm besessen, obgleich es einem Schaf schwerlich als eine seiner „nützlichen“ Eigenschaften vorkäme, daß es vom Menschen eßbar ist.

Primer: com que en la frase següent els «mitjans exteriors per a la satisfacció de les seues necessitats» o «béns exteriors» es transformen en «coses del món exterior», la primera relació entrelligada adopta la forma següent: l’home es troba en relació amb les coses del món exterior com a mitjà per a la satisfacció de les seues necessitats. Però els humans no comencen de cap manera per «trobar-se en aquesta relació teòrica amb les coses del món exterior». Arrenquen, com qualsevol animal, en menjar, en beure, etc., és a dir no en «trobar-se» en una relació, sinó en relacionar-se activament, en apoderar-se de certes coses del món exterior pel fet, i així satisfer les llurs necessitats. (Comencen per tant amb la producció). Mitjançant la repetició d’aquest procés imprimeixen la propietat d’aquestes coses en «satisfer-los les necessitats» en els llurs cervells, i tant humans com animals aprenen també «teòricament» a distingir les coses exteriors que serveixen per satisfer-los les necessitats de les altres coses. En un cert grau de l’evolució, després que les necessitats i les activitats que les satisfan han augmentat i s’han desenvolupat més àmpliament, bategen lingüísticament classes senceres d’aquestes coses que empíricament han diferenciat de la resta del món exterior. Això s’esdevé necessàriament, com en el procés de producció – és a dir, en el procés d’apropiació d’aquestes coses – contínuament en un contacte actiu entre ells i amb aquestes coses i aviat entraran en lluita amb d’altres per aquestes coses. Però aquesta denominació lingüística s’expressa completament tan sols concepció que l’actuació repetida ha fet experiència, és a dir que certes coses exteriors serveixen per satisfer les necessitats d’humans que viuen ja en una certa connexió social (requisit necessari per al llenguatge).  Els humans atorguen a aquestes coses únicament un nom peculiar (genèric) perquè ja saben que serveixen per satisfer les llurs necessitats, perquè cerquen d’adquirir-les amb una activitat repetida més o menys sovint, i per tant de mantindre-les també en la llur possessió; les anomenen potser «béns» o quelcom de semblant, per expressar que aquestes coses les usen de forma pràctica, que aquestes coses els són útils, i donen a aquestes coses aquest caràcter d’utilitat com si el posseïssen, per bé que difícilment se li acudiria a una ovella que una de les seues propietats «útils» és que se la poden menjar els humans.

Also: die Menschen fingen tatsächlich damit an, gewisse Dinge der Außenwelt als Befriedigungsmittel ihrer eignen Bedürfnisse sich anzueignen etc. etc.; später kommen sie dazu, sie auch sprachlich als das, was sie in praktischer Erfahrung für sie sind, nämlich als Befriedigungsmittel ihrer Bedürfnisse zu bezeichnen, als Dinge, die sie „befriedigen“.  Nennt man nun diesen Umstand, daß die Menschen solche Dinge nicht nur praktisch als Befriedigungsmittel ihrer Bedürfnisse behandeln, sondern sie auch in der Vorstellung und, weiter, sprachlich als ihre Bedürfnisse, also sie selbst „befriedigende“ Dinge bezeichnen {solange das Bedürfnis des Menschen nicht befriedigt ist, ist er im Unfrieden mit seinen Bedürfnissen, also mit sich selbst}, nennt man dies, „nach dem deutschen Sprachgebrauch“, ihnen einen „Wert beilegen“, so hat man bewiesen, daß der allgemeine Begriff „Wert“ entspringt aus dem Verhalten der Menschen zu den in der Außenwelt vorgefundnen Dingen, welche ihre Bedürfnisse befriedigen, und mithin, daß dies der Gattungsbegriff von „Wert“ ist und alle andern Wertsorten, wie z.B. der chemische Wert der Elemente, nur eine Abart davon.

Així: els humans arrenquen facutalment amb l’apropiació de certes coses del món exterior com a mitjans de satisfacció de necessitats pròpies, etc., etc.; més tard arriben a designar-les també lingüísticament com allò que són per a ells en l’experiència pràctica, és a dir com a mitjans de satisfacció de les llurs necessitats, com a coses que les «satisfan». Ara bé, si hom anomena aquesta circumstància que els humans no tracten tan sols aquestes coses pràcticament com a mitjans de satisfacció de les llurs necessitats, sinó que les designen també així en les llurs concepcions i, més tard, lingüísticament com a coses que «satisfan» en elles mateixes necessitats (en la mesura que la necessitat de l’home no es satisfà, es troba en enemistat amb la seua necessitat, i per tant amb ell mateix) si hom anomena això que «els atribueixen» un «valor segons l’ús lingüístic alemany», hom ha demostrat que el concepte general de «valor» sorgeix de les relacions dels humans amb les coses que troben en el món exterior i que els satisfan necessitats, i amb això, que el concepte genèric de «valor» és, juntament amb totes les altres menes de valor, com, per exemple, el valor químic dels elements, tan sols una variació seua.

[In der Handschrift gestrichen:] Bei Herrn Wagner wird diese „Deduktion“ aber noch schöner, weil er es mit „dem“ Menschen, nicht mit „den“ Menschen zu tun hat. Diese sehr einfache „Deduktion“ drückt Herr Wagner so aus: „Es ist ein natürliches Streben des Menschen“ (lies: des deutschen Ökonomieprofessors), „das Verhältnis“, wonach Dinge der Außenwelt als Befriedigungsmittel menschlicher Bedürfnisse nicht nur sind, sondern als solche sprachlich anerkannt sind und daher auch dienen.

Barrat en el manuscrit: En el senyor Wagner aquesta «deducció», però, es fa més bella perquè tracta amb «l’»home i no amb «els» homes.  Aquesta «deducció» força simple l’expressa el senyor Wagner així: «És una lluita natural de l’home» (llegiu: del professor d’economia alemany), que «la relació» que estableix amb les coses del món exterior com a mitjans de satisfacció de necessitats humans no siga tan sols això, sinó que a més ho reconega lingüísticament i per tant també se’n servesca.

Es ist „das natürliche Bestreben“ eines deutschen Ökonomieprofessors, die ökonomische Kategorie „Wert“ aus einem „Begriff“ abzuleiten, und das erreicht er dadurch, daß, was in der politischen Ökonomie vulgo „Gebrauchswert“ heißt, „nach deutschem Sprachgebrauch“ in „Wert“ schlechthin umgetauft wird. Und sobald der „Wert“ schlechthin gefunden ist, dient er hinwiederum wieder dazu, „Gebrauchswert“ aus dem „Wert schlechthin“ abzuleiten.  Man hat dazu nur das „Gebrauchs“fragment, das man fallen ließ, wieder vor den „Wert“ schlechthin zu setzen.

És «la lluita natural» d’un professor d’economia alemany derivar la categoria econòmica de «valor» d’un «concepte», i assoleix això en elevar ço que en vulgo d’economia política s’anomena «valor d’ús» «segons l’ús lingüístic alemany» en «valor» simple. I tan aviat com es troba el «valor» simple, serveix per derivar de nou el «valor d’ús» del «valor simple». Per fer això hom ha de recol·locar el fragment «d’ús» allà on hom l’havia tret abans i posar-lo davant del «valor» pur.

Ist in der Tat Rau (siehe p. 88), der uns schlicht sagt, daß es „nötig ist“ (für die deutschen Professoralschulmeister) „festzusetzen, was unter Wert schlechthin gemeint sei“, und der naiv hinzusetzt: „und es ist dem deutschen Sprachgebrauch gemäß, hierzu—den Gebrauchswert zu wählen.  {In der Chemie heißt chemischer Wert eines Elements die Anzahl, worin eins seiner Atome sich mit Atomen andrer Elemente verbinden kann. Aber auch das Verbindungsgewicht der Atome hieß Äquivalenz, Gleichwert verschiedner Elemente etc. etc. Also muß man erst den Begriff „Wert schlechthin“ bestimmen etc. etc.}

És de fet en Rau (vegeu p. 88), on ens diu simplement, que «és necessari» (pels mestres d’escola professorals) «refermar ço que s’entén per valor simple», i afegeix innocentment: «i és d’acord amb l’ús lingüístic alemany que es tria valor d’ús». {En química, la valència química d’un element és el nombre dels seus àtoms que poden combinar-se amb àtoms d’altres elements. Però també del pes d’enllaç dels àtoms dit equivalència, el valor igual dels diferents elements, etc., etc. Per tant hom ha de determinar primer el concepte de «valència simple», etc., etc.}

Bezieht sich der Mensch auf Dinge als „Befriedigungsmittel seiner Bedürfnisse“, so bezieht er sich auf sie als „Güter“, teste Wagner.  Er legt ihnen das Attribut „Gut“ bei; der Inhalt dieser Operation wird in keiner Art dadurch verändert, daß Herr Wagner dies umtauft in „Wert beilegen“.  Sein eignes faules Bewußtsein kommt sofort „zum Verständnis“ in dem nächstfolgenden Satz:

Si l’home s’adreça a les coses com a «mitjans de satisfacció de les seues necessitats», s’hi adreça com a béns, sosté Wagner.  Els llega l’atribut de «bé»; el contingut d’aquesta operació no s’altera de cap forma pel fet que el senyor Wagner la rebateje com a «atribució de valor». La seua pròpia laxa consciència arriba aviat «a la comprensió» en la següents frase:

„Dies geschieht durch die Schätzung (Wertschätzung), wodurch den Gütern, beziehungsweise den Dingen der Außenwelt Wert beigelegt und derselbe gemessen wird.“

«Això es fa mitjançant l’apreciació (apreciació de valor) amb la qual s’atribueix als béns o coses del món exterior un valor i amb ell se les mesura». 

Wir wollen kein Wort darüber verlieren, daß Herr Wagner den Wert ableitet aus der Wertschätzung (er selbst fügt dem Wort Schätzung, um die Sache „zum deutlichen Bewußtsein und Verständnis zu bringen“, in Parenthese „Wertschätzung“ zu).  „Der Mensch“ hat das „natürliche Bestreben“, dies zu tun, die Güter als „Werte“ zu „schätzen“, und gestattet so Herrn Wagner, die von ihm versprochne Leistung des „Wertbegriffs im allgemeinen“ abzuleiten.  Wagner schmuggelt nicht umsonst dem Wort „Gütern“ „beziehungsweise“ die „Dinge der Außenwelt“ unter. Er ging davon aus: Der Mensch „verhält“ sich zu „Dingen der Außenwelt“, die Befriedigungsmittel seiner Bedürfnisse sind, als zu „Gütern“.  Er schätzt diese Dinge also eben dadurch, daß er sich zu ihnen als „Gütern“ verhält. Und wir haben für diese „Schätzung“ bereits frühere „Umschreibung“ gehabt, dahin lautend z. B.:

No llençarem cap mot pel fet que el senyor Wagner derive el valor de l’apreciació del valor (ell mateix afegeix el mot apreciació en parèntesi «apreciació de valor» per tal d’arribar «a una consciència i comprensió clares» de la qüestió).  “L’home” ha fet la «lluita natural» d’«apreciar» els béns com a «valors», i això permet al senyor Wagner derivar la prometedora conquesta del «concepte de valor en general». Wagner no cola casualment juntament amb el mot «bé» l’expressió «coses del món exterior». Parteix de: l’home «es relaciona» amb les «coses del món exterior», que són els mitjans de satisfacció de les seues necessitats, com a «béns». Aprecia aquestes coses pel fet que s’hi relaciona com a «béns». I ja hem tingut per a aquesta «apreciació» una «paràfrasi» anterior, a efecte que, per exemple:

„Der Mensch steht mit der ihn umgebenden Außenwelt als bedürftiges Wesen in fortdauernder Berührung und erkennt, daß in jener viele Bedingungen seines Lebens und Wohlbefindens liegen“ (p. 8). 

«L’home es troba en contacte constant amb el món exterior que l’envolta i reconeix que hi acull moltes de les condicions de la seua vida i benestar» (p. 8). 

Dies heißt doch weiter nichts, als daß er „die Dinge der Außenwelt schätzt“, sofern sie sein „bedürftiges Wesen“ befriedigen, Befriedigungsmittel seiner Bedürfnisse sind, und darum, wie wir vorher hörten, sich zu ihnen als „Gütern“ verhält.

Això no vol dir res més que «aprecia les coses del món exterior», en la mesura que satisfan «necessitats essencials», que li són mitjans de satisfacció de necessitats i que,l per tant, com hem sentit abans, s’hi relaciona com a «béns».

Nun kann man, namentlich, wenn man das „natürliche“ Professoral-„Bestreben“ fühlt, den Begriff des Werts im allgemeinen abzuleiten, dies: „den Dingen der Außenwelt“ das Attribut „Güter“ beilegen, auch benamsen, ihnen „Wert beilegen“.  Man hätte auch sagen können: Indem der Mensch sich zu den seine Bedürfnisse befriedigenden Dingen der Außenwelt als „Gütern“ verhält, „preist“ er sie, legt ihnen also „Preis“ bei, und damit wäre denn die Ableitung des Begriffs des „Preises schlechthin“ durch die Verfahrensart „des“ Menschen dem Professor germanicus ready cut geliefert. Alles, was der Professor selbst nicht tun kann, läßt er „den“ Menschen tun, der aber in der Tat selbst wieder nichts ist, als der Professoralmensch, der die Welt begriffen zu haben meint, wenn er sie unter abstrakten Rubriken rangiert. Sofern aber den Dingen der Außenwelt „Wert beilegen“ hier nur eine andere Redensart ist für den Ausdruck, ihnen das Attribut „Güter“ beilegen, so ist damit beileibe nicht, wie das Wagner erschleichen will, den „Gütern“ selbst „Wert“ beigelegt als eine von ihrem „Gutsein“ verschiedne Bestimmung. Es ist nur dem Wort „Gut“ das Wort „Wert“ untergeschoben. {Es könnte, wie wir sehen, auch das Wort „Preis“ untergeschoben werden. Es könnte auch das Wort „Schatz“ untergeschoben werden; denn indem „der“ Mensch gewisse „Dinge der Außenwelt“ zu „Gütern“ stempelt, „schätzt“ er sie und verhält sich daher zu ihnen als einem „Schatz“.  Man sieht daher, wie die 3 ökonomischen Kategorien Wert, Preis, Schatz von Herrn Wagner auf einen Schlag aus „dem natürlichen Streben des Menschen“, dem Professor seine vernagelte Begriffs(Vorstellungs)welt zu liefern, hervorgezaubert werden konnten.} Aber Herr Wagner hat den dunklen Trieb, seinem Labyrinth von Tautologie zu entschlüpfen und ein „weiteres etwas“ oder „etwas weiteres“ zu erschleichen. Daher die Phrase; „wodurch den Gütern, beziehungsweise den Dingen der Außenwelt Wert beigelegt etc. wird“.  Da Herr Wagner das Stempeln von „Dingen der Außenwelt“ zu Gütern, d.h. das Auszeichnen und Fixieren derselben (in der Vorstellung) als Befriedigungsmittel menschlicher Bedürfnisse, ditto benamst hat: diesen „Dingen Wert beilegen“, so kann er dies ebensowenig nennen: „den Gütern“ selbst Wert beilegen, als er sagen könnte, dem „Wert“ der Dinge der Außenwelt Wert beilegen.  Aber der salto mortale wird gemacht in dem Wort „Gütern, beziehungsweise den Dingen der Außenwelt Wert beilegen“.  Wagner hätte sagen müssen: das Stempeln gewisser Dinge der Außenwelt zu „Gütern“ kann auch genannt werden: diesen Dingen „Wert beilegen“, und dies ist die Wagnersche Ableitung des „Wertbegriffs“ schlechthin oder im allgemeinen. Der Inhalt wird nicht verändert durch diese Änderung des sprachlichen Ausdrucks. Es ist stets nur das Auszeichnen oder Fixieren in der Vorstellung der Dinge der Außenwelt, welche Befriedigungsmittel menschlicher Bedürfnisse sind; in der Tat also nur die Erkennung und Anerkennung gewisser Dinge der Außenwelt als Befriedigungsmittel von Bedürfnissen „des“ Menschen (der jedoch als solcher in der Tat am „Begriffsbedürfnis“ leidet). 

Ara hom sap, especialment si hom sent la «lluita»-professoral natural, derivar el concepte de valor en general: atorgar a «les coses del món exterior» l’atribut «bé», i nomenar això «atribució de valor». Hom hauria pogut dir també: com que l’home es relaciona amb les coses del món exterior que li satisfan les seues necessitats com a «béns», les «aprecia», atribuint-les així un «preu», de forma que la derivació del concepte de «preu simple» pel comportament de «l’»home la forneix ready cut el Professor germanicus. Tot allò que el professor és incapaç de fer per ell mateix, ho fa «l’»home, qui no és res més que l’home professoral, que afirma haver entès el món una vegada l’ha arranjat sota rúbriques abstractes. En la mesura, però, que «atribuir valor» a les coses del món exterior és tan sols una altra forma de dir l’expressió de atorgar-los l’atribut de «béns», això és ben lluny de ser el mateix, tal com desitjaria Wagner, d’atribuir «valor» als propis «béns» com a determinació diferenciada de la llur «bondat». És tan sols la substitució del mot «bé» pel mot «valor». {Com hem vist també se’l pot substituir pel mot «preu» També pel mot «tresor» se’l pot substituir, ja que «l’»home segella com a «béns» certes «coses del món exterior» que «atresora» i s’hi relaciona amb elles com un «tresor». Així hom veu com les 3 categories econòmiques de valor, preu, tresor del senyor Wagner poden lliurar d’un colp de «lluita natural de l’home» al professor els seu rocallós concepte (fantasia)}. Però el senyor Wagner té l’instint fosc de sortir-se del seu laberint de tautologia i escolar-se fins a un «quelcom més enllà» o «més enllà quelcom». D’ací la frase «per la qual s’atribueix valor als béns, conceptualment coses del món exterior». Com el senyor Wagner segella les «coses del món exterior» com a béns, és a dir les reconeix i fixa (en la fantasia) com a mitjans de satisfacció de necessitats humanes, o dit d’una altra manera, «els atribueix valor», no pot menys que anomenar-ho atribució de valor «als béns», i pot dir que el «valor» atribueix valor a les coses del món exterior. Però el salto mortale es fa en el mot atribució conceptual de valor de les coses del món exterior com a béns». Wagner hauria d’haver dit: el segell de certes coses del món exterior com a «béns» es podria anomenar també com que aquestes coses «s’atribueixen valor» i d’ací la derivació wagneriana del «concepte de valor» pur o en general. El contingut no s’altera amb aquesta alteració de l’expressió lingüística. És sempre únicament el reconeixement o fixació en la fantasia de les coses del món exterior, que són mitjans de satisfacció de necessitats humanes; de fet, tan sols la percepció i l’acceptació de certes coses del món exterior com a mitjans de satisfacció de les necessitats de «l’»home (el qual, com a tal, pateix de fet una «necessitat conceptual»). 

Aber Herr Wagner will uns oder sich selbst weismachen, daß er, statt 2 Namen den selben Gehalt zu geben, vielmehr von der Bestimmung „Gut“ zu einer davon unterschiednen, weiterentwickelten Bestimmung „Wert“ fortgeschritten ist, und dies geschieht einfach dadurch, daß er „Dingen der Außenwelt“ „beziehungsweise“ das Wort „Güter“ unterschiebt, ein Prozeß, der wieder dadurch „verdunkelt“ wird, daß er „den Gütern“ „beziehungsweise“ die „Dinge der Außenwelt“ unterschiebt. Seine eigne Konfusion erreicht so den sichern Effekt, seine Leser konfus zu machen. Er hätte diese schöne „Ableitung“ auch umkehren können wie folgt: Indem der Mensch die Dinge der Außenwelt, welche Befriedigungsmittel seiner Bedürfnisse sind, als solche Befriedigungsmittel von den übrigen Dingen der Außenwelt unterscheidet und daher auszeichnet, würdigt er sie, legt er ihnen Wert bei oder gibt ihnen das Attribut „Wert“; man kann dies auch so ausdrücken, daß er ihnen das Attribut „Gut“ als Charaktermal beilegt oder sie als „Gut“ achtet oder schätzt. Dadurch wird den „Werten“, beziehungsweise den Dingen der Außenwelt der Begriff „Gut“ beigelegt. Und so ist aus dem Begriff „Wert“ der Begriff „Gut“ im allgemeinen „abgeleitet“.  Es handelt sich bei allen derartigen Ableitungen nur darum, von der Aufgabe, deren Lösung man nicht gewachsen ist, abzuleiten

Però el senyor Wagner ens vol fer saber o s’ho vol fer saber que, per comptes de donar 2 noms al mateix contingut, més aviat ha avançat des de la determinació de «bé» a una determinació diferent, més desenvolupada de «valor» i això simplement mitjançant la substitució «conceptual» de les «coses del món exteriors» pel mot «béns», un procés que «s’enfosqueix» encara més per la substitució «conceptual» «dels béns» per les «coses dle món exterior». La seua pròpia confusió aconsegueix així l’efecte segur de confondre els seus lectors. Podria haver capgirat aquesta bella «derivació»: en diferenciar l’home les coses del món exterior que li són mitjans de satisfacció de les seues necessitats com a tals mitjans de satisfacció de la resta de coses del món exterior i per tant comptabilitzant-les, valorant-les, les atorga el llur valor o els dóna l’atribut «valor»; hom pot expressar-ho també així, que els atorga l’atribut «bé» com a característica o que els tracta o atresora com a «béns». Per això als «valors», és a dir a les coses del món exterior, se’ls atorga el concepte de «bé». I així el concepte «valor» «deriva» en general del concepte «». Es tracta en totes les derivacions d’aquesta mena únicament de derivar-se d’un problema del qual no és capaç de trobar solució.

Aber Herr Wagner geht im selben Atem vom „Wert“ der Güter in aller Geschwindigkeit zum „Messen“ dieses Werts über.

Però el senyor Wagner va en el mateix alè, amb tota rapidesa, des del «valor» dels béns a la «mesura» d’aquest valor.

Der Inhalt bleibt absolut derselbe, wäre das Wort Wert überhaupt nicht hineingeschmuggelt worden. Es könnte gesagt werden: Indem der Mensch gewisse Dinge der Außenwelt, die etc. zu „Gütern“ stempelt, wird er nach und nach diese „Güter“ untereinander vergleichen und, entsprechend der Hierarchie seiner Bedürfnisse, in eine gewisse Rangordnung bringen, d.h. wenn man es so nennen will, sie „messen“.  Von der Entwicklung der wirklichen Maße dieser Güter, i.e. der Entwicklung ihrer Größenmaße, darf Wagner hier beileibe nicht sprechen, da dies den Leser zu lebhaft daran erinnern würde, wie wenig es sich hier um das handelt, was sonst unter „Wertmessen“ verstanden wird.

El contingut restari absolutament igual si el mot valor no hagués estat colat d’entrada. Es podria dir: en estampar com a «béns» certes coses del món exterior, es compararan més i més aquests «béns» entre ells i, en correspondència amb la jerarquia de les seues necessitats, es duran a un certa ordenació per rang, és a dir, si hom vol anomenar-ho així, es «mesuraran». Wagne no hauria de parlar de desenvolupament de la mesura real d’aquests béns, és a dir, de desenvolupament de la llur mesura quantitativa, ja que se li recordaria al lector de quina poca cosa es tracta allò que s’entén sota «mesura del valor».

{Daß das Auszeichnen von (Hinweisen auf) Dingen der Außenwelt, die Befriedigungsmittel menschlicher Bedürfnisse sind, als „Güter“ auch benamst werden kann: diesen Dingen „Wert beilegen“, konnte Wagner nicht nur wie Rau aus dem „deutschen Sprachgebrauch“ nachweisen, sondern: Da ist das lateinische Wort dignitas = Würde, Würdigkeit, Rang etc., welches Dingen beigelegt auch „Wert“ bedeutet; dignitas ist abgeleitet von dignus und dies von dic, point out, show, auszeichnen, zeigen; dignus meint also pointed out; daher auch digitus, der Finger, womit man zeigt ein Ding, darauf hinweist; griechisch: δεικ-νυμι, δακ-τυλο (Finger); got[isch]: ga-tecta (dico); deutsch: zeigen; und wir könnten noch zu viel weiteren „Ableitungen“ kommen, in Betracht, daß δεκνυμι oder δεικνω (sichtbar machen, zum Vorschein bringen, hinweisen) mit δχομαι den Grundstamm δεκ (hinhalten, nehmen) gemein hat.}

{Que la comptabilització de (en referència a) les coses del món exterior que són mitjans de satisfacció de necessitats humanes com a «béns» es puga denominar «atorgament de valor» a aquestes coses, Wagner ho podria haver demostrat no tan sols, com Rau, a partir de «l’ús lingüístic alemany», ja que el mot llatí dignitas = valor, mèrit, rang etc. significa també que s’atorga «valor» a les coses; dignitas deriva de dignus i aquest de dic, point out, show, assenyalar, mostrar; dignus vol dir per tant pointed out; d’ací també digitus, el dit, amb el qual hom mostra una cosa a la qual es refereix; grec: δεικ-νυμι, δακ-τυλο (dit); gòt.: ga-tecta (dico); alemany: zeigen; i podríem arribar encara a moltes més «derivacions», tot considerant que δεκνυμι o δεικνω (fer patent, posar de manifest, referir) compareix amb δχομαι l’arrel δεκ (sostindre, prendre).}

So viel Banalität, tautologischer Wirrwarr, Wortklauberei, Erschleichungsmanöver bringt Herr Wagner in nicht ganz 7 Zeilen fertig.

Quina banalitat, confusió, joc de mots, maniobra amagada no aporta el senyor Wagner en no pas més de 7 línies.

Kein Wunder, daß dieser Dunkelmann (vir obscurus) nach diesem Kunststück mit großem Selbstgefühl fortfährt:

No és cap meravella que aquest home fosc (vir obscurus) continue aquesta peça d’art amb gran suficiència:

„Der vielfach streitige und durch manche oft nur scheinbar tiefsinnige Untersuchungen noch verdunkelte Wertbegriff entwickelt sich einfach“ (indeed) {rather „verwickelt“ sich}, „wenn man, wie bisher geschehen“ {nämlich von Wagner} „vom Bedürfnis und der wirtschaftlichen Natur des Menschen ausgeht und zum Gutsbegriff gelangt und an diesen den Wertbegriff—anknüpft“ (p. 46). 

«El concepte de valor, moltes vegades disputat i tot sovint encara enfosquit per simples investigacions de profunditat aparent, es desenvolupa així senzillament» (indeed) {rather, el «revolupen»} «si hom, com s’ha vist abans» (especialment per Wagner) «relliguem les necessitats i la natura econòmica de l’home i avançam del concepte de bé al concepte de valor» (p. 46). 

Man hat hier die Begriffswirtschaft, deren angebliche Entwicklung beim vir obscurus herausläuft auf das „Anknüpfen“ und gewissermaßen aufs „Aufknüpfen“. 

Hom té ací l’economia de concepte, el pretès desenvolupament de la qual segons vir obscurus es redueix a «relligar» i en certa mesura a «colligar».

Weitere Ableitung des Wertbegriffs:

Derivació ulterior del concepte de valor:

Subjektiver und objektiver WertSubjektiv und im allgemeinsten Sinn der Wert des Gutes = Bedeutung, die „dem Gute wegen … seiner Nützlichkeit beigelegt wird … keine Eigenschaft der Dinge an sich, wenn er auch objektiv die Nützlichkeit eines Dinges zur Voraussetzung hat“ {also den „objektiven“ Wert zur Voraussetzung hat} „… Im objektiven Sinn versteht man unter ‚Wert‘, ‚Werten‘ dann auch die werthabenden Güter, wo (!) Gut und Wert, Güter und Werte im wesentlichen identische Begriffe werden“ (p. 46, 47). 

Valor subjectiu i valor objectiuSubjectivament i en el sentit més general, el valor del bé = la importància que «s’atorga als béns segons... la seua utilitat… cap propietat de les coses en si, si bé objectivament presuposa la utilitat d’una cosa» {per tant en presuposa el valor «objectiu»} «... En un sentit objectiu hom entén per ‘valor’ i ‘valors’ també els béns que tenen valor, on (!) bé i valor, béns i valors esdevenen conceptes essencialment idèntics» (pp. 46, 47). 

Nachdem Wagner das, was gewöhnlich „Gebrauchswert“ benamst wird, zum „Wert im allgemeinen“, zum „Wertbegriff“ schlechthin ernannt hat, kann es ihm gar nicht fehlen, sich zu erinnern, daß „der also“ (so! so!) „abgeleitete“ (!) „Wert“ der „Gebrauchswert“ ist. Nachdem er erst den „Gebrauchswert“ zum „Wertbegriff“ im allgemeinen, zum „Wert schlechthin“ ernannt hat, entdeckt er hinterher, daß er nur über den „Gebrauchswert“ gefaselt, diesen also „abgeleitet“ hat, da für ihn Faseln und Ableiten „im wesentlichen“ identische Denkoperationen sind. Aber bei dieser Gelegenheit erfahren wir, welche subjektive Bewandtnis es mit der bisherigen „objektiven“ Begriffsverwirrung der pp. Wagner hat. Er enthüllt uns nämlich ein Geheimnis. Rodbertus hatte einen Brief an ihn geschrieben, zu lesen in der Tübinger Zeitschrift 1878, wo er, Rodbertus, auseinandersetzt, warum „es nur eine Art von Wert“ gibt, den Gebrauchswert.

Després que Wagner ha designat purament ço que habitualment es coneix com a «valor d’ús» per «valor en general» i «concepte de valor», no pot deixar de recordar que el «valor» «així» (així! Així) «derivat» (!) és el «valor d’ús». Després d’haver designat el «valor d’ús» per «concepte de valor» en general i «valor simple», descobreix tot seguit que tan sols ha gitat al voltant del «valor d’ús», del qual ha «derivat», ja que per ell girar i derivar són operacions mentals «en essència» idèntiques. Però en aquest afer ens adonam de com de subjectiva ha estat fins ara la confusió conceptual «objectiva» de pp. Wagner. Ens revela particularment un secret. Rodbertus havia escrit una lletra, que es llegeix en el Zeitschrif de Tübingen de 1878, on ell, Rodbertus, identifica per què hi ha «tan sols una mena de valor», el valor d’ús.

„Ich“ (Wagner) „habe mich dieser Auffassung angeschlossen, deren Bedeutung ich schon in der ersten Auflage einmal hervorhob.“

«Jo» (Wagner) «he conclòs en aquesta visió, la importància de la qual ja havia emfasitzat en la primera edició». 

Von [dem,] was Rodbertus sagt, sagt Wagner:

Del que deia Rodbertus, Wagner diu:

„Das ist vollkommen richtig und nötigt zu einer Änderung der üblichen unlogischen ‚Einteilung‘ des ‚Werts‘ in Gebrauchswert und Tauschwert, wie ich sie in § 35 der ersten Auflage auch noch vorgenommen hatte“ (p. 48, N. 4),

«Això és completament correcta i cal una alteració de la ‘divisió’ il·lògica habitual del ‘valor’ en valor d’ús i valor d’intercanvi, que ja havia emprès en el § 35 de la primera edició». (p. 48, nota 4). 

und derselbe Wagner rangiert mich (p. 49, Note) unter die Leute, nach denen der „Gebrauchswert“ ganz „aus der Wissenschaft“ „entfernt“ werden soll.

i el mateix Wagner em classifica (p. 49, nota) entre els individus segons els quals el «valor d’ús» hauria d’«allunyar» completament «de la ciència».

Alles das sind „Faseleien“.  De prime abord gehe ich nicht aus von „Begriffen“, also auch nicht vom „Wertbegriff“, und habe diesen daher auch in keiner Weise „einzuteilen“.  Wovon ich ausgehe, ist die einfachste gesellschaftliche Form, worin sich das Arbeitsprodukt in der jetzigen Gesellschaft darstellt, und dies ist die „Ware“.  Sie analysiere ich, und zwar zunächst in der Form, worin sie erscheint.  Hier finde ich nun, daß sie einerseits in ihrer Naturalform ein Gebrauchsding, alias Gebrauchswert ist; andrerseits Träger von Tauschwert, und unter diesem Gesichtspunkt selbst „Tauschwert“.  Weitere Analyse des letzteren zeigt mir, daß der Tauschwert nur eine „Erscheinungsform“, selbständige Darstellungsweise des in der Ware enthaltnen Werts ist, und dann gehe ich an die Analyse des letzteren. Es heißt daher ausdrücklich, p. 36, 2. Ausg.: „Wenn es im Eingang dieses Kapitels in der gang und gäben Manier hieß: Die Ware ist Gebrauchswert und Tauschwert, so war dies, genau gesprochen, falsch. Die Ware ist Gebrauchswert oder Gebrauchsgegenstand und ‚Wert‘.  Sie stellt sich dar als dies Doppelte was sie ist, sobald ihr Wert eine eigne, von ihrer Naturalform verschiedne Erscheinungsform besitzt, die des Tauschwerts“ etc. Ich teile also nicht den Wert in Gebrauchswert und Tauschwert als Gegensätze, worin sich das Abstrakte, „der Wert“, spaltet, sondern die konkrete gesellschaftliche Gestalt des Arbeitsprodukts; „Ware“ ist einerseits Gebrauchswert und andrerseits „Wert“, nicht Tauschwert, da die bloße Erscheinungsform nicht ihr eigner Inhalt ist.

Tot això és «girar». De prime abord, jo no partesc de «conceptes», i per tant tampoc del «concepte de valor», i per tant no l’he «dividit» de cap manera. D’allà on partesc és de la forma social més simple en la qual es presenta el producte de treball en la societat actual, i això és la «mercaderia». L’analitz, i de fet primerament en la forma amb la qual apareix.  Ací trob ara que d’una banda és en la seua forma natural una cosa d’ús, alias a valor d’ús; d’altra banda portadora de valor d’intercanvi, i des d’aquest punt de mira ella mateixa és un «valor d’ús». Un anàlisi ulterior del darrer em mostra que el valor d’intercanvi és tan sols una «forma d’aparença”, una manera independent de presentar el valor contingut en la mercaderia, i llavors arribe a l’anàlisi de la darrera. Es diu per tant expressament, p. 36, 2. ed.: «Quan al començament d’aquest capítol hem dit de manera planera que la mercaderia és valor d’ús i valor d’intercanvi, això és, pròpiament dit, fals. La mercaderia és valor d’ús o objecte d’ús i ‘valor’.  Es presenta així com la dualitat que és tan aviat quan el seu valor propi posseix una forma d’aparença diferent a la forma natural, la de valor d’intercanvi», etc. No dividisc doncs el valor en valor d’ús i valor d’intercanvi com a contraris en els quals s’escindeix «el valor» abstracte, sinó com les formes socialment concretes del producte del treball; la «mercaderia» és d’una banda valor d’ús i de l’altra «valor», no valor d’intercanvi, ja que la mera forma d’aparença no és el seu propi contingut

Zweitens: Nur ein vir obscurus, der kein Wort des „Kapitals“ verstanden hat, kann schließen: Weil Marx in einer Note zur ersten Ausgabe des „Kapitals“ allen deutschen Professoralkohl über „Gebrauchswert“ im allgemeinen verwirft und Leser, die etwas über wirkliche Gebrauchswerte wissen wollen, auf „Anleitungen zur Warenkunde“ verweist,—daher spielt der Gebrauchswert bei ihm keine Rolle. Er spielt natürlich nicht die Rolle seines Gegenteils, des „Wertes“, der nichts mit ihm gemein hat, als daß „Wert“ im Namen „Gebrauchswert“ vorkommt. Er hätte ebensogut sagen können, daß der „Tauschwert“ bei mir beiseite gesetzt wird, weil er nur Erscheinungsform des Wertes, aber nicht der „Wert“ ist, da für mich der „Wert“ einer Ware weder ihr Gebrauchswert ist, noch ihr Tauschwert.

Segon: Tan sols un vir obscurus que no ha entès cap mot del «capital» pot concloure: com què Marx refusa en general en una nota a la primera edició del «Capital» tots els encenalls acadèmics alemanys sobre el «valor d’ús» i refereix als lectors que volen conèixer quelcom del valor d’ús real a les «introduccions sobre comerç»—per això el valor d’ús no hi juga cap paper. No juga naturalment el paper del seu contrari, el «valor», amb el qual no té res en comú, més que el fet que el «valor» apareix en el nom del «valor d’ús». Podria haver dit igualment que el «valor d’intercanvi» el bandeig perquè tan sols una forma d’aparença del valor, però no el «valor», ja que per a jo el «valor» d’una mercaderia no és ni el seu valor d’ús ni tampoc el seu valor d’intercanvi.

Wenn man die „Ware“—das einfachste ökonomische Konkretum—zu analysieren hat, hat man alle Beziehungen fernzuhalten, die mit dem vorliegenden Objekt der Analyse nichts zu schaffen haben. Was aber von der Ware, soweit sie Gebrauchswert, zu sagen ist, habe ich daher in wenigen Zeilen gesagt, andrerseits aber die charakteristische Form hervorgehoben, in der hier der Gebrauchswert—das Arbeitsprodukt—erscheint; nämlich: „Ein Ding kann nützlich und Produkt menschlicher Arbeit sein, ohne Ware zu sein. Wer durch sein Produkt sein eignes Bedürfnis befriedigt, schafft zwar Gebrauchswert, aber nicht Ware. Um Ware zu produzieren, muß er nicht nur Gebrauchswert produzieren, sondern Gebrauchswert für andre, gesellschaftlichen Gebrauchswert“ (p. 15).  {Dies die Wurzel des Rodbertusschen „gesellschaftlichen Gebrauchswerts“.} Damit besitzt der Gebrauchswert—als Gebrauchswert der „Ware“—selbst einen historisch-spezifischen Charakter. Im primitiven Gemeinwesen, worin z.B. die Lebensmittel gemeinschaftlich produziert und verteilt werden unter den Gemeindegenossen, befriedigt das gemeinsame Produkt direkt die Lebensbedürfnisse jedes Gemeindegenossen, jedes Produzenten, der gesellschaftliche Charakter des Produkts, des Gebrauchswerts, liegt hier in seinem (gemeinsamen) gemeinschaftlichen Charakter.  {Herr Rodbertus dahingegen verwandelt den „gesellschaftlichen Gebrauchswert“ der Ware in den „gesellschaftlichen Gebrauchswert“ schlechthin, faselt daher.}

Quan ha d’analitzar la mercaderia—el concret econòmic més simple—hom ha d’excloure tots els factors que no han participat en l’objecte donat d’anàlisi. Ço que s’ha de dir de la mercaderia en tant que valor d’ús, ho he deixat dit per tant en poques línies, però d’altra banda n’he remarcat la forma característica en la qual apareix el valor d’ús—el producte de treball—, és a dir: «Quelcom pot ser útil i producte de treball humà sense ésser mercaderia. Qui se satisfa la seua pròpia necessitat mitjançant un seu producte genera de fet valor d’ús, però no mercaderia. Per tal de produir mercaderies, ha de produir no tan sols valor d’ús, sinó valor d’ús per un altre, valor d’ús social» (p. 15). {Això és l’arrel del «valor d’ús social» rodbertusià}. Per tant el valor d’ús—com a valor d’ús de la «mercaderia»—posseeix ell mateix un caràcter històricament específic. En les comunitats primitives, per exemple, on els mitjans de vida es produïen comunitàriament i es repartien entre els membres de la comunitat, el producte comú satisfeia directament les necessitats vitals de cada membre de la comunitat, de cada productor, i el caràcter social del producte, del valor d’ús, rau ací en el seu caràcter social (comunitari).  {El senyor Rodbertus transforma contràriament el «valor d’ús social» de la mercaderia en el «valor d’ús social» pur, tot capgirant-lo}.

Es wäre also, wie aus dem obigen hervorgeht, reine Faselei, bei Analyse der Ware—weil sie sich einerseits als Gebrauchswert oder Gut, andrerseits als „Wert“ darstellt—nun bei dieser Gelegenheit allerlei banale Reflexionen über Gebrauchswerte oder Güter „anzuknüpfen“, die nicht in den Bereich der Warenwelt fallen, wie „Staatsgüter“, „Gemeindegüter“ etc., wie es Wagner und der deutsche Professor in general tut, oder über das Gut „Gesundheit“ etc. Wo der Staat selbst kapitalistischer Produzent, wie bei Exploitation von Minen, Waldungen etc., ist sein Produkt „Ware“ und besitzt daher den spezifischen Charakter jeder andren Ware.

Seria per tant, com es dedueix de l’anterior, pura giravolta que en l’anàlisi de la mercaderia—perquè es presenta d’una banda com a valor d’ús o bé, i de l’altra com a «valor»—«relligassem» ara en aquest afer totes les reflexions banals sobre valor d’ús o béns que no cauen en el domini del món de les mercaderies, com els «béns estatals», els «béns comunitaris», etc., com Wagner i el professor alemany en general fan, o sobre el bé «sanitat», etc. Allà on l’estat és ell mateix productor capitalista, com en l’explotació de mines, boscos, etc., el seu producte és una «mercaderia» i posseeix per tant el caràcter específic de tota altra mercaderia.

Andrerseits hat der vir obscurus übersehn, daß schon in der Analyse der Ware bei mir nicht stehngeblieben wird bei der Doppelweise, worin sie sich darstellt, sondern gleich weiter dazu fortgegangen wird, daß in diesem Doppelsein der Ware sich darstellt zwiefacher Charakter der Arbeit, deren Produkt sie ist: der nützlichen Arbeit, i.e. den konkreten Modi der Arbeiten, die Gebrauchswerte schaffen, und der abstrakten Arbeit, der Arbeit als Verausgabung der Arbeitskraft, gleichgültig in welcher „nützlichen“ Weise sie verausgabt werde (worauf später die Darstellung des Produktionsprozesses beruht); daß in der Entwicklung der Wertform der Ware, in letzter Instanz ihrer Geldform, also des Geldes, der Wert einer Ware sich darstellt im Gebrauchswert der andern, d.h. in der Naturalform der andern Ware; daß der Mehrwert selbst abgeleitet wird aus einem „spezifischen“ und ihr exklusive zukommenden Gebrauchswert der Arbeitskraft etc. etc., daß also bei mir der Gebrauchswert eine ganz anders wichtige Rolle spielt als in der bisherigen Ökonomie, daß er aber notabene immer nur in Betracht kommt, wo solche Betrachtung aus der Analyse gegebner ökonomischer Gestaltungen entspringt, nicht aus Hin- und Herräsonieren über die Begriffe oder Worte „Gebrauchswert“ und „Wert“. 

D’altra banda el vir obscurus ha passat per alt que ja en l’anàlisi de la mercaderia no m’aturava en la duplicitat amb la qual es presenta, sinó que tot seguit passava a mostrar que en aquesta dualitat de la mercaderia es presenta el doble caràcter del treball, el producte del qual és el treball útil, és a dir les formes concretes de treball que generan valor d’ús, i el treball abstracte, el treball com a esmerçament de força de treball, amb independència de la manera «útil» en la qual s’esmerce (de la qual depèn després la presentació del procés de producció); que en el desenvolupament de la forma de valor de la mercaderia, en darrera instància de la seua forma momentària, i per tant dels diners, el valor d’una mercaderia es presenta en el valor d’ús d’una altra, és a dir en la forma natural d’una altra mercaderia; que la pròpia plus-vàlua deriva d’un valor d’ús de la força de treball «específic» i exclusiu, etc., etc., que per tant per a jo el valor d’ús juga un important paper del tot diferent al de l’economia anterior, però notabene apareix tan sols en consideració quan aquesta consideració sorgeix de l’anàlisi d’una formació econòmica donada, no pas de raonaments amunt i avall sobre els conceptes o mots «valor d’ús» i «valor».

Deswegen werden bei Analyse der Ware auch nicht bei Gelegenheit ihres „Gebrauchswerts“ sofort Definitionen des „Kapitals“ angeknüpft, die ja reiner Unsinn sein müssen, solange wir erst bei Analyse der Elemente der Ware stehn.

Per aquesta raó en l’anàlisi de la mercaderia no llig definicions de «capital» ni tan sols en la qüestió del seu «valor d’ús», ja que això conduïria a un pur absurd mentre no avançàssem en l’anàlisi dels elements de la mercaderia.

Was Herrn Wagner aber bei meiner Darstellung ennuyiert (schockiert), ist, daß ich ihm nicht den Gefallen tue, dem deutsch-vaterländischen ProfessoralBestreben“ zu folgen, und Gebrauchswert und Wert zu konfundieren. Obgleich die deutsche Gesellschaft sehr post festum, ist sie doch nach und nach aus der feudalen Naturalwirtschaft, oder wenigstens deren Vorwiegen, zur kapitalistischen Wirtschaft gelangt, aber die Professoren stehn mit einem Fuß immer noch im alten Dreck, was natürlich. Aus Leibeignen von Gutsbesitzern haben sie sich in Leibeigne des Staats, vulgo Regierung, verwandelt. Daher sagt auch unser vir obscurus, der nicht einmal bemerkt hat, daß meine analytische Methode, die nicht von dem Menschen, sondern der ökonomisch gegebnen Gesellschaftsperiode ausgeht, mit der professoraldeutschen Begriffsanknüpfungs-Methode nichts gemein hat („mit Worten läßt sich trefflich streiten, mit Worten ein System bereiten“), deswegen sagt er:

Ço que molesta (xoca), però, al senyor Wagner de la meua presentació és que no liga faig el favor de seguir el patriòtic esforç professoral alemany de confondre el valor d’ús i el valor. Per bé que la societat alemanya siga força post festum, ha emergit més i més de l’economia natural feudal, o si més no de la seua preeminença, cap a una economia capitalista, però que els professors encara tinguen un peu en l’antic fang és natural. De serfs dels posseïdors de bens s’han transformat en serfs de l’estat, comunament dit govern. Per tant diu també el nostre vir obscurus, que no ha remarcat ni una sola vegada que el meu mètode analític, que no surt de l’home, sinó d’un període social econòmicament determinat, no té res a veure amb el mètode professoral alemany de relligar conceptes («amb mots es pot lluitar excel·lentment, i amb mots eregir un sistema»), diu per tant:

„Ich stelle im Einklang mit der Rodbertusschen und auch mit der Schäffleschen Auffassung den Gebrauchswert-Charakter alles Werts [voran] und hebe die Gebrauchswert-Schätzung um so mehr hervor, weil die Tauschwert-Schätzung auf viele der wichtigsten wirtschaftlichen Güter schlechterdings gar nicht anwendbar ist“

«Em trobe en harmonia amb la visió rodbertusiana i també amb la schäfflesiana del caràcter del valor d’ús de tot valor i insistesc en l’apreciació del valor d’ús encara més en tant que l’apreciació del valor d’intercanvi és simplement inaplicable en molts dels béns econòmics més importants».

what compels him to these subterfuges? so, as a civil servant, he feels obliged to confuse use-value and value!

{Què el força a aquests subterfugis? Així, com a funcionari de l’estat, se sent obligat a confondre valor d’ús i valor!},

so nicht auf den Staat und seine Leistungen, noch auf andre gemeinwirtschaftliche Verhältnisse“ (p. 49, Note). 

«ni a l’estat ni als seus serveis, ni tampoc a d’altres relacions econòmiques socials» (p. 49, nota). 

{Es erinnert dies an die alten Chemiker vor der Wissenschaft der Chemie: weil Kochbutter, die im gewöhnlichen Leben Butter schlechthin (nach nordischer Sitte) heißt, einen weichen Bestand habe, nannten sie Chloride, Zinkbutter, Antimonbutter etc. Buttersäfte, hielten also, um mit dem vir obscurus zu reden, am Buttercharakter aller Chloriden, Zink-, Antimon-(Verbindungen) fest.} Das Geschwätz kommt darauf hinaus: Weil gewisse Güter, namentlich der Staat (ein Gut!) und seine „Leistungen“ (namentlich die Leistungen seiner Professoren der politischen Ökonomie), keine „Waren“ sind, darum müssen die in den „Waren“ selbst enthaltnen entgegengesetzten Charaktere {die auch in der Warenform des Arbeitsprodukts ausdrücklich erscheinen} miteinander konfundiert werden! Bei Wagner und Konsorten übrigens schwer zu behaupten, daß sie mehr gewinnen, wenn ihre „Leistungen“ nach deren „Gebrauchswert“, nach deren sachlichem „Gehalt“, als wenn sie nach ihrem „Gehalt“ (durch „Sozialtaxe“, wie Wagner das ausdrückt) bestimmt, d.h. nach ihrer Zahlung „geschätzt“ werden.

{Recorda als antics químics anteriors a la ciència de la química: com que la mantega de cuinar, que s’anomena en la vida quotidiana simplement mantega (segons el costum nòrdic) té una consistència tova, l’anomenaven mantega de clorur, de zinc, d’antimoni, etc. Els sucs de mantega, doncs, per dir-ho com el vir obscurus, s’adhereixen al caràcter de mantega de tot compost de clor, zinc i antimoni}. La xerrameca es redueix a: com que certs béns, particularment l’estat (un bé!) i els seus «serveis» (particularment els serveis dels seus professors d’economia política) no són cap «mercaderia», les característiques oposades contingudes en la pròpia «mercaderia» {que també apareixen explícitament en la forma de mercaderia dels productes de treball} es confonen mútuament! En Wagner i companyia és altrament difícil de sostindre que guanyassen més si els llurs «serveis» es determinassen segons el «valor d’ús», segons el «contingut» material, que no pas segons el «contingut» (mitjançant «impostos socials», en expressió de Wagner), és a dir, «apreciats» d’acord amb la llur paga.

{Das Einzige, was dem deutschen Blödsinn deutlich zugrund liegt, ist, daß sprachlich die Worte: Wert oder Würde zuerst auf die nützlichen Dinge selbst angewandt wurden, die lange existierten, selbst als „Arbeitsprodukte“, bevor sie zu Waren wurden. Das hat aber mit der wissenschaftlichen Bestimmung des Waren-„Werts“ grade soviel zu tun wie der Umstand, daß das Wort Salz bei den Alten zuerst für Kochsalz angewandt wurde, und daher auch Zucker etc. seit Plinius als Salzarten figurieren {indeed alle farblosen festen Körper in Wasser löslich und mit eigentümlichem Geschmack}, deswegen die chemische Kategorie „Salz“ Zucker etc. in sich begreift.}

{L’únic queda clar als peus de l’estupidesa alemanya és que lingüísticament els mots valor o vàlua s’aplicaren primerament a les pròpies coses útils, que existiren molt abans que com a propis «productes de treball» abans d’esdevindre mercaderies.  Però això té tant poc a veure amb la determinació científica del «valor»-mercaderia com la circumstància que el mot sal fos emprat primerament pels antics per a la sal de cuina, i per això també el sucre, etc. de Plinius ençà figuren com a menes de sal {de fet tots els cossos sòlids incolors solubles en aigua i amb un sabor particular}, amb la qual cosa la categoria química «sal» concep en si el sucre, etc.}

{Da die Ware vom Käufer gekauft wird, nicht weil sie Wert hat, sondern weil sie „Gebrauchswert“ ist und zu bestimmten Zwecken gebraucht wird, versteht es sich ganz von selbst, 1. daß die Gebrauchswerte „geschätzt“ werden, d.h. ihre Qualität untersucht wird (ganz wie ihre Quantität gemessen, gewogen etc. wird); 2. daß, wenn verschiedne Warensorten einander substituiert werden können für dieselbe Gebrauchsanwendung, dieser oder jener der Vorzug gegeben wird etc. etc.}

{Com que la mercaderia la compra el comprador no perquè tinga valor sinó perquè és un «valor d’ús» i l’empra amb un objectiu determinat, s’entén completament per això mateix, 1. que els valors d’ús «s’aprecien», és a dir se n’investiga la qualitat (exactament com se’n mesura, pesa, etc., la quantitat); 2. que, quan diferents menes de mercaderia es poden substituir una per l’altra per a la mateixa aplicació útil, s’atorga preferència a una o l’altra, etc., etc.}

Im Gotischen nur ein Wort für Wert und Würde: vairths, τιμη, {τιμαω—schätzen, das ist anschlagen; den Preis oder Wert bestimmen; taxieren; metaph[orisch] würdigen, wertschätzen, in Ehren halten, auszeichnen.  Τιμη—Schätzung, daher: Bestimmung des Werts oder Preises, Anschlag, Abschätzung. Dann: Wertschätz[ung], auch Wert, Preis selbst (Herodot, Plato), αι τιμα—Spesen bei Demost[henes].  Dann: Wertschätzung, Ehre, Achtung, Ehrenstelle, Ehrenamt etc., „Griech[isch]-Deutsch[es] Lexikon“ von Rost.}

En gòtic tan sols hi ha un mot per valor i vàlua: vairths, τιμη, //τιμαω, apreciar, és a dir, avaluar; determinar el preu o valor, taxar; metaph. valorar, estimar, tindre en honor, distingir.  Τιμη—apreciació, per tant: determinació del valor o preu, avaluació, valoració. Llavors: estimació, també valor, el preu mateix (Heròdot, Plató), αι τιμα—despeses en Demost.  Llavors: estimació, honor, respecte, lloc d’honor, càrrec honorari, etc., «Diccionari Grec-Alemany» de Rost}.

Wert, Preis (Schulze, Glossar) gotisch: vairths, adj., ξιο, καν

Valor, preu (Schulze, Glossar) Gòtic: vairths, adj., ξιο, καν

altnordisch: verdhr, würdig, verdh, Wert, Preis; angels[ächsisch]: veordh, vurdh; engl[isch]: worth, adj. und Subst. Wert und Würde.

Antic nòrdic: verdhr, vàlua, verdh, valor, preu; angle: veordh, vurdh; anglès: worth, adj. i nom, valor i vàlua

mittelhochdeutsch: wert, gen. werdes, adj, dignus und ebenso pfennincwert-wert, gen. werdes, Werth, Würde, Herrlichkeit, aestimatio, Ware von bestimmtem Werth, z.B. pfenwert, pennyworth-werde: meritum, aestimatio, dignitas, wertvolle Beschaffenheit:“.  (Ziemann, „Mittelh[och]d[eutsches] Wörterbuch“.)

mig-alt-alemany: wert, gen. werdes, adj. dignus i igualment pfennincwert, gen. Werdes, valor, vàlua, esplendor; aestimatio, mercaderia de valor determinat, per exemple pfenwert, pennyworth; -werde: meritum, aestimatio, dignitas, caràcter valuós” (Ziemann, «Mittelhd Wörterbuch».) 

Wert und Würde hängen also ganz zusammen, nach Etymologie und Bedeutung. Was die Sache verdeckt, ist die im Neuhochdeutsch gebräuchlich gewordene unorganische (falsche) Flexionsweise von Wert: Werth, Werthes statt Werdes, denn dem got[ischen] th entspricht hochdeutsch d, nicht th = t, und dies ist auch im Mittelhochdeutsch so der Fall’ (wert, gen. werdes, daselbst).  Nach mittelhochdeutscher Regel müßte d am Schluß des Worts t werden, also wert statt werd, aber genit. werdes

Wert i Würde es vinculen doncs estretament tant en etimologia com en significat. Ço que amaga la qüestió és la forma de flexió inorgànica (falsa) de Wert: Werth, Werthes per comptes de Werdes, ja que la goda th es correspon a l’alta alemanya d, no th = t, i aquest és de fet encara el cas en l’alt alemany mitjà (wert, gen. werdes, loc. cit.).  Segons la regla de l’alt alemany mitjà la d a final de mot esdevé t, per tant wert per comptes de werd, però genit. werdes

Alles dies hat aber mit der ökonomischen Kategorie „Wert“ grad soviel und sowenig zu schaffen wie mit dem chemischen Wert der chem. Elemente (Atomigkeit) oder mit den chemischen Äquivalenten oder Gleichwerten (Verbindungsgewichten der chem. Elemente). 

Però tot això té tan poc a veure amb la categoria econòmica «valor» com amb la valència química dels elements quím. (atomicitat) o amb els equivalents químics o equivalències (pesos d’enllaç dels elements quím.). 

Ferner ist zu bemerken, daß selbst in dieser sprachlichen Beziehung—wenn aus der ursprünglichen Identität von Würde und Wert von selbst folgt, wie aus der Natur der Sache, daß dies Wort auch auf Sachen, Arbeitsprodukte in ihrer Naturalform sich bezog—es später unverändert direkt auf Preise, i.e. den Wert in seiner entwickelten Wertform—i.e. Tauschwert übertragen wurde, was so wenig mit der Sache zu tun hat, als daß dasselbe Wort für Würde im allgemeinen, für Ehrenamt etc., fortfuhr angewandt zu werden. Also hier sprachlich keine Unterscheidung zwischen Gebrauchswert und Wert.

A més, s’ha de remarcar que—fins i tot en aquesta relació lingüística—si es continua directament des de la identitat orginal de Würde i Wert, així com des de la natura de la qüestió, per dir que aquest mot també es refereix a les coses que són productes de treball en forma natural—i posteriorment de forma directament inalterada als preus, és a dir al valor de la seua forma de valor desenvolupada—és a dir, que són portadors de valor d’intercanvi, la qual cosa té tan poc a veure amb la qüestió que el mateix mot per vàlua en general, s’empra també per a càrrecs honoraris, etc. Per tant no hi hauria lingüísticament cap distinció entre valor d’ús i valor.

Kommen wir nun zum Gewährsmann des vir obscurus, zu Rodbertus (dessen Aufsatz in der Tübinger Zeitschrift anzusehn ist).  Was vir obscurus von Rodbertus zitiert, ist folgendes:

Passam ara a l’autoritat del vir obscurus, a Rodbertus (la posició del qual s’entreveu al Tübinger Zeitschrift).  Ço que cita el vir obscurus de Rodbertus, és el següent:

Im Text der p. 48:

En el text de la p. 48:

„Es gibt nur eine Art Wert und das ist der Gebrauchswert. Dieser ist entweder individueller Gebrauchswert oder sozialer Gebrauchswert. Der erstere steht dem Individuum und seinen Bedürfnissen gegenüber, ohne alle Berücksichtigung einer sozialen Organisation.“

«S’hi dóna tan sols una mena de valor i aquest és el valor d’ús. Aquest és o bé el valor d’ús individual o el valor d’ús social. El primer es relaciona amb l’individu i les seues necessitats, sense cap consideració a una organització social».

{Dies schon Blödsinn (vgl. das "Kapital“, p. 171), wo aber gesagt: daß der Arbeitsprozeß als zweckmäßige Tätigkeit zur Herstellung von Gebrauchswerten etc. „allen seinen“ (des menschlichen Lebens) „Gesellschaftsformen gleich gemeinsam“ und „von jeder derselben unabhängig ist“.  Erstens steht dem Individuum nicht das Wort „Gebrauchswert“ gegenüber, sondern konkrete Gebrauchswerte, und welche solcher ihm „gegenüberstehn“ (bei diesen Menschen „steht“ alles; alles ist „ständisch“), hängt ganz von der Stufe des gesellschaftlichen Produktionsprozesses ab, entspricht also auch „einer sozialen Organisation“.  Will Rodbertus aber nur das Triviale sagen, daß der Gebrauchswert, der wirklich als Gebrauchsgegenstand einem Individuum gegenübersteht, als individueller Gebrauchswert für es ihm gegenübersteht, so ist das eine triviale Tautologie oder aber falsch, da von solchen Dingen, wie Reis, Mais oder Weizen nicht zu sprechen oder Fleisch {das einem Hindu nicht als Nahrungsmittel gegenübersteht} nicht zu sprechen, einem Individuum das Bedürfnis eines Professor- oder Geheimrattitels oder eines Ordens nur in ganz bestimmter „sozialer Organisation“ möglich ist.}

{Això ja és absurd (vg. el Capital, p. 171) on es diu, però, que el procés laboral com a activitat deliberada per a la producció de valors d’ús, etc., és «igualment comuna a totes les formes socials» (de la vida humana) i «independent de cadascuna d’elles». Primer, no és el mot «valor d’ús» el que es relaciona amb l’individu, sinó valors d’ús concrets, i els que d’aquests “es troben en relació” amb ell (ja que aquesta gent sempre «es troba»; tot és una qüestió de «trobar-s’hi») depenen completament del nivell del procés social de producció, i es corresponen per tant també a «una organització social». Però si Rodbertus vol dir tan sols la trivialitat que el valor d’ús que realment es relaciona com a objecte d’ús amb un individu s’hi relaciona com a valor d’ús individual, això és una tautologia trivial o bé, però, falsa, ja que no parla de coses com l’arròs, el moresc o blat, o bé carn {que no es troba en relació amb un hindú com a mitjans de nutrició}, llavors la necessitat d’un individu d’un títol de professor o de conseller privat o d’un ordre la determina del tot «l’organització social».} 

„Der zweite ist der Gebrauchswert, den ein aus vielen individuellen Organismen (bzw. Individuen) bestehender sozialer Organismus hat“ (p. 48, Text). 

«El segon és el valor d’ús que té l’organisme social consistent en diversos organismes individuals (és a dir, individus)» (p. 48, text). 

Schönes Deutsch! Handelt es sich hier um „Gebrauchswert“ des „sozialen Organismus“ oder um einen im Besitz eines „sozialen Organismus“ befindlichen Gebrauchswert {wie z.B. Land in den primitiven Gemeinwesen}, oder um die bestimmte „soziale“ Form des Gebrauchswerts in einem sozialen Organismus, wie z.B. dort, wo Warenproduktion das Herrschende, der Gebrauchswert, den ein Produzent liefert, „Gebrauchswert für andre“ und in diesem Sinn „gesellschaftlicher Gebrauchswert“ sein muß? Mit solcher Seichtbeutelei nichts zu wollen.

Preciós alemany! S’hi tracta del «valor d’ús» de l’«organisme social» o d’un valor d’ús que es troba en possessió d’un «organisme social» (com ara la terra en les comunitats primitives), o de la forma «social» determinada del valor d’ús en un organisme social, com, per exemple, allà on predomina la producció de mercaderies, el valor d’ús que ofereix un productor és un «valor d’ús per un altre» i en aquest sentit ha d’ésser un «valor d’ús social»? Amb aquesta buidor no anam enlloc.

Also zum andern Satz des Faustus des Wagner:

Així passam a la segona sentència del Faust de Wagner:

„Der Tauschwert ist nur der historische Um- und Anhang des sozialen Gebrauchswerts aus einer bestimmten Geschichtsperiode. Indem man dem Gebrauchswert einen Tauschwert als logischen Gegensatz gegenüberstellt, stellt man zu einem logischen Begriff einen historischen Begriff in logischen Gegensatz, was logisch nicht angeht“ (p.48, Note 4).  „Das ist“, jubelt ibidem Wagnerus, „das ist vollkommen richtig!“

«El valor d’intercanvi és tan sols la recoberta històrica del valor d’ús social en un període històric determinat. Quan hom oposa al valor d’ús un valor d’intercanvi com a contradicció lògica, hom oposa a un concepte lògic un concepte històric en una contradicció lògica, la qual cosa no s’admet lògicament». (p. 48, nota 4).  «Això és», diu jubilós Wagner, «completament correcte!».

Wer ist der „man“, der dies verübt? Daß Rodbertus mich damit meint, sicher, da er nach R. Meyer, seinem famulus, ein „großes dickes Manuskript“ gegen das „Kapital“ geschrieben hat. Wer stellt in logischen Gegensatz? Herr Rodbertus, für den „Gebrauchswert“ und „Tauschwert“ beides von Natur bloße „Begriffe“ sind. In der Tat begeht in jedem Preiskurant jede einzelne Warensorte diesen unlogischen Prozeß, sich als Gut, Gebrauchswert, als Baumwolle, Garn, Eisen, Korn etc. von der andern zu unterscheiden, von den anderen toto coelo qualitativ verschiedenes „Gut“ darzustellen, aber zugleich ihren Preis als qualitativ dasselbe, aber quantitativ verschiednes desselbigen Wesens.  Sie präsentiert sich in ihrer Naturalform für den, der sie braucht, und in der davon durchaus verschiednen, ihr mit allen andern Waren „gemeinschaftlichen“ Wertform sowie als Tauschwert.  Es handelt sich hier um einen „logischen“ Gegensatz nur bei Rodbertus und den ihm verwandten deutschen Professoralschulmeistern, die vom „Begriff“ Wert, nicht von dem „sozialen Ding“, der „Ware“ ausgehen, und diesen Begriff sich in sich selbst spalten (verdoppeln) lassen, und sich dann darüber streiten, welche von beiden Hirngespinsten der wahre Jakob ist!

Qui és l’«hom» que comet això? Que Rodbertus se’m refereix a jo és segur ja que, segons R. Meyer, el seu famulus, ha escrit un «gran i gruixut manuscrit» contra el «Capital».  Qui oposa en contradicció lògica? El senyor Rodbertus, per qui «valor d’ús» i «valor d’intercanvi» són tots de natura merament «conceptual». De fet en tota llista de preus cada mena individual de mercaderia segueix aquest procés il·lògic, com a , valor d’ús, com a cotó, fil, ferro, gra, etc., per diferenciar-se de les altres, per representar «béns» qualitativament diferents dels altres toto coelo, però alhora el preu és essencialment idèntic, qualitativament el mateix, si bé quantitativament diferent.  Es presenta en una forma natural per qui l’empra, i amb una forma de valor, que li és ben diferent i «comuna» a totes les altres mercaderies com a valor d’intercanvi.  S’hi tracta d’una contradicció «lògica» tan sols en Rodbertus i en els mestres d’escola professorals alemanys que l’empren, que parteixen del «concepte» de valor, i no pas de la «cosa social», de la «mercaderia», i aquest concepte es divideix (duplica) ell mateix, i llavors es baralla per veure quin dels dos espectres mentals és el veritable Jacob!

Was aber im düstern Hintergrund der gespreizten Phrasen liegt, ist einfach die unsterbliche Entdeckung, daß der Mensch in allen Zuständen essen, trinken etc. muß {man kann nicht einmal fortfahren: sich kleiden oder Messer und Gabel oder Betten und Wohnungen haben, da dies nicht unter allen Zuständen der Fall}; kurz, daß er in allen Zuständen äußere Dinge zur Befriedigung seiner Bedürfnisse fertig in der Natur vorfinden und ihrer sich bemächtigen oder sich aus Naturvorgefundenem bereiten muß; in diesem seinen tatsächlichen Verfahren verhält er sich also faktisch stets zu gewissen äußeren Dingen als „Gebrauchswerten“, d.h. er behandelt sie stets als Gegenstände für seinen Gebrauch; daher ist der Gebrauchswert nach Rodbertus ein „logischer“ Begriff; also, da der Mensch auch atmen muß, so ist „Atem“ ein „logischer“ Begriff, aber beileibe nicht ein „physiologischer“.  Die ganze Flachheit des Rodbertus‘ tritt aber in seinem Gegensatz von „logischem“ und „historischem“ Begriff hervor! Er faßt den „Wert“ (den ökonomischen, im Gegensatz zum Gebrauchswert der Ware) nur in seiner Erscheinungsform, dem Tauschwert, und da dieser nur auftritt, wo wenigstens irgendein Teil der Arbeitsprodukte, die Gebrauchsgegenstände, als „Waren“ funktionieren, dies aber nicht von Anfang an, sondern erst in einer gewissen gesellschaftlichen Entwicklungsperiode, also auf einer bestimmten Stufe historischer Entwicklung geschieht, so ist der Tauschwert ein „historischer“ Begriff. Hätte R[odbertus] nun—ich werde weiter unten sagen, warum er es nicht gesehn hat—weiter den Tauschwert der Waren analysiert—denn dieser existiert bloß, wo Ware im Plural vorkommt, verschiedne Warensorten—, so fand er den „Wert“ hinter dieser Erscheinungsform. Hätte er weiter den Wert untersucht, so hätte er weiter gefunden, daß hierin das Ding, der „Gebrauchswert“, als bloße Vergegenständlichung menschlicher Arbeit, als Verausgabung gleicher menschlicher Arbeitskraft, gilt und daher dieser Inhalt als gegenständlicher Charakter der Sache dargestellt ist, als, der ihr selbst sachlich zukommt, obgleich diese Gegenständlichkeit in ihrer Naturalform nicht erscheint {was aber eine besondre Wertform nötig macht}.  Er würde also gefunden haben, daß der „Wert“ der Ware nur in einer historisch entwickelten Form ausdrückt, was in allen andern historischen Gesellschaftsformen ebenfalls existiert, wenn auch in andrer Form, nämlich gesellschaftlicher Charakter der Arbeit, sofern sie als Verausgabung „gesellschaftlicher“ Arbeitskraft existiert. Ist „der Wert“ der Ware so nur eine bestimmte historische Form von etwas, was in allen Gesellschaftsformen existiert, so aber auch der „gesellschaftliche Gebrauchswert“, wie er den „Gebrauchswert“ der Ware charakterisiert. Herr Rodbertus hat das Maß der Wertgröße von Ricardo; aber ebensowenig wie Ricardo die Substanz des Werts selbst erforscht oder begriffen; z.B. der „gemeinsame“ Charakter des primitiven Gemeinwesen als Gemeinorganismus der zusammengehörigen Arbeitskräfte und daher der ihrer Arbeit, i.e. der Verausgabung dieser Kräfte.

Però que rau en el polsegós rerefons d’aquestes grandiloqüents frases és senzillament la descoberta immortal que l’home en qualsevol circumstància ha de menjar, beure, etc. {hom no pot continuar ni un pas més: vestir-se, o tindre ganivet i forquilla o llit i habitatge no són al cas de qualsevol circumstància}; en breu, que en qualsevol circumstància ha d’adquirir coses exteriors ja disponibles a la natura per a la satisfacció de les seues necessitats i apoderar-se’n o modificar-les a partir de l’estat natural; en aquest procediment factual es relaciona per tant fàcticament amb certes coses exteriors com a «valors d’ús», és a dir les tracta sempre com a objectes per al seu ús; per tant, el valor d’ús és segons Rodbertus un concepte «lògic»; així, com que la persona també ha de respirar, la «respiració» és un concepte «lògic», però no pas «fisiològic». Tota la superficialitat de Rodbertus apareix, però, en la seua oposició entre concepte «lògic» i «històric»! Pren el «valor» (l’econòmic, en oposició al valor d’ús de la mercaderia) tan sols en la seua forma aparent, el valor d’intercanvi, i com que això té lloc tan sols quan si més no una part dels productes laborals, els objectes d’ús, funcionen com a «mercaderies», això no passa, doncs, des del començament, sinó tan sols en un cert període de desenvolupament històric, i així el valor d’intercanvi és un concepte «històric». Ara bé, si R—i assenyalaré més tard per què no ho va veure—hagués passat a analitzar el valor d’intercanvi de les mercaderies—ja que tan sols existeix allà on les mercaderies apareixen en plural, diferents menes de mercaderia—, llavors hauria trobar el «valor» darrera d’aquesta forma aparent. Si hagués investigat més el valor, hauria trobat a més que ací la cosa, el «valor d’ús», no és més que una mera objectivació de treball humà, d’esmerçament d’igual força de treball humana, i que per tant aquest contingut es presenta com a caràcter concret de la cosa, com un caràcter que pertany essencialment a ella mateixa, per bé que aquesta objectivitat no apareix en la seua forma natural {la qual, però, necessita d’una forma de valor particular}.  Hauria per tant trobat que el «valor» de la mercaderia expressa tan sols en una forma desenvolupada històricament ço que en totes les altres formes socials històriques ja existia, per bé que fos en una altra forma, és a dir el caràcter social del treball, en la mesura que existeix com a esmerçament de força de treball «social».  Si «el valor» de la mercaderia així tan sols una forma històrica determinada de quelcom que existeix en totes les formes socials, el mateix val, però, també per al «valor d’ús social» que caracteritza el «valor d’ús» de la mercaderia. El senyor Rodbertus té la mesura de la quantitat de valor de Ricardo; però no ha inquirit ni copsat com Ricardo la substància del valor; és a dir el caràcter «comunitari» de les primitives comunitats com a organisme comú de la força de treball compartida i per tant del llur treball, és a dir de l’esmerçament d’aquesta força.

Weiteres über den Kohl Wagners bei dieser Gelegenheit überflüssig.

Més fullaraca de Wagner en aquest afer superflu.

Maß der Wertgröße. Herr Wagner einverleibt mich hier, findet aber zu seinem Bedauern, daß ich die „Kapitalbildungsarbeit“ „eliminiert“ habe (p. 58, N. 7). 

Measura de la magnitud del valor.  El senyor Wagner m’hi incorpora, però troba a desgrat seu que jo he «eliminat» el «treball de constitució del capital» (p. 58, n 7.)

„In einem durch Gesellschaftsorgane geregelten Verkehr muß die Bestimmung der Taxwerte bzw. der Taxpreise unter angemessener Berücksichtigung dieses Kostenmoments“ {so nennt er das in der Produktion verausgabte etc. Arbeitsquantum} „erfolgen, wie es in den früheren obrigkeitlichen und gewerblichen Taxen im Prinzip auch geschah, und bei einem etwaigen neuen Taxsystem“ {sozialistischen! ist gemeint} „wieder geschehn müßte. Die Kosten sind aber im freien Verkehr nicht der ausschließliche Bestimmungsgrund der Tauschwerte und der Preise und können dies in keinem denkbaren sozialen Zustand sein. Denn unabhängig von den Kosten müssen stets Gebrauchswert- und Bedürfnisschwankungen eintreten, deren Einfluß auf den Tauschwert und die Preise (Vertrags- wie Taxpreise) dann den Einfluß der Kosten modifiziert und modifizieren muß“ etc. (p. 58, 59).  „Die“ {nämlich diese!} „scharfsinnige Berichtigung der sozialistischen Wertlehre … ist Schäffle zu verdanken“ (!), welcher sagt „Soc Körper“ III, p. 278: „Bei keiner Art gesellschaftlicher Beeinflussung der Bedarfe und der Produktionen läßt es sich vermeiden, daß alle Bedarfe qualitativ und quantitativ je mit den Produktionen im Gleichgewicht bleiben. Ist dem aber so, so können die sozialen Kostenwerts-Quotienten nicht zugleich proportional als soziale Gebrauchswerts-Quotienten gelten“ (p. 59, N. 9). 

«En un comerç regulat mitjançant òrgans socials la determinada dels valors taxables, és a dir del preu taxable, s’ha de realitzar sota una consideració mesurada d’aquest moment de cost» {així anomena la quantitat de treball esmerçada en la producció, etc.}, «tal com s’esdevenia en principi en les antigues taxes oficials i comercials, i com es faria en qualsevol nou sistema de taxes» {vol dir socialista!}.  «Els costos no són, però, en un comerç lliure la base exclusiva de la determinació del valor d’intercanvi i del preu i no ho pot ésser en cap circumstància social imaginable.  Ja que amb independència dels costos sempre apareixen fluctuacions en el valor d’ús i en les necessitats, la influència de les quals en el valor d’intercanvi i en el preu (tant de preu de contracte com preu de taxa) modifica doncs la influència dels costos, i els ha de modificar» etc. (pp. 58, 59).  «La» {és a dir, aquesta!}«correcció aguda de la doctrina socialista del valor... l’agraïm a Schäffle» (!) «que diu en el ‘Soc Körper’ III, p. 278: ‘En cap mena d’influència social sobre les necessitats i la producció es pot impedir que totes les necessitats resten en equilibri qualitatiu i quantitatiu amb la producció. Si és així, però, els quocients socials de valor-cost no poden considerar-se alhora proporcionals com a quocients socials de valor d’ús» (p. 59, n 9). 

Daß dies nur auf die Trivialität des Steigens und Fallens der Marktpreise über oder unter Wert und auf die Voraussetzung hinaufkommt, daß im „Marxschen Sozialstaat“ seine für die bürgerliche Gesellschaft entwickelte Werttheorie maßgebend ist—bezeugt die Phrase W[agner]s:

Que això es redueix tan sols a la trivialitat de la pujada i caiguda de preus de mercat per damunt o per sota del valor i a l’assumpció que la seua teoria del valor desenvolupada per a la societat burgesa predomina en «l’estat social marxià» - ho mostra la frase de W:

„Sie“ (die Preise) „werden zeitweilig mehr oder weniger davon“ {von den Kosten} „abweichen, bei den Gütern steigen, deren Gebrauchswert größer, bei denen fallen, deren Gebrauchswert kleiner geworden ist. Nur auf die Dauer werden sich die Kosten immer wieder als entscheidender Regulator geltend machen können“ etc. (p. 59). 

(Els preus) «es desvien ocasionalment més o menys» (dels costos) «augmentant en els béns el valor d’ús dels quals es fa més gran, i caiguent allà on el valor d’ús s’empetiteix. Tan sols a la llarga els costos poden afermar-se com a reguladors decisius», etc. (p. 59). 

Recht.  Für die Phantasie des vir obscurus über den wirtschaftlich schöpferischen Einfluß des Rechts genügt eine Phrase, obgleich er den darin enthaltenen absurden Gesichtspunkt wieder und wieder auspatscht:

Dret.  Per les fantasies del vir obscurus quant a la influència econòmica creadora del dret n’hi ha prou amb una frase, per bé que arrossega més i més aquest punt de mira absurd:

„Die Einzelwirtschaft hat an ihrer Spitze, als Organ der technischen und ökonomischen Tätigkeit in ihr …, eine Person als Rechts- und Wirtschaftssubjekt. Sie ist wieder keine rein wirtschaftliche Erscheinung, sondern zugleich von der Gestaltung des Rechts abhängig. Denn dieses bestimmt darüber, wer als Person gilt, und damit dann, wer an der Spitze einer Wirtschaft stehen kann“ etc. (p. 65). 

«L’economia individual té al capdavant, com a òrgan d’activitat tècnica i econòmica... una persona com a subjecte jurídic i econòmic. A més, no és cap pura aparença econòmica, sinó que alhora depèn de la disposició jurídica.  Ja que aquesta determina qui compta com a persona, qui pot trobar-se al capdavant d’un negoci», etc. (p. 65). 

Kommunikations- und Transportwesen (p. 75–76), p. 80 (Note). 

Sistemes de comunicació i de transport (pp. 75–76), p. 80 (nota). 

Aus p. 82: wo der „Wechsel in den (naturalen) Bestandteilen der Gütermasse“ {einer Wirtschaft, alias bei Wagner getauft „Güterwechsel“ für Schäffles „sozialen Stoffwechsel“ erklärt wird—wenigstens ein Fall desselben; ich habe das Wort aber auch beim „naturalen“ Produktionsprozeß angewandt als Stoffwechsel zwischen Mensch und Natur} von mir entlehnt ist, wo der Stoffwechsel zuerst auftritt in Analyse von W-G-W und Interruptionen des Formwechsels, später auch als Interruptionen des Stoffwechsels bezeichnet werden.

Des de la p. 82 on el «canvi en els constituents (naturals) de la massa de béns» {d’una economia, àlies en Wagner del «bescanvi de béns» i declarat per Schäffle «cicle social de materials»—si més no, un cas d’ell; però també he emprat el mot en el procés de producció «natural» com a canvi material entre l’home i la natura} m’ha estat manllevat, i on el canvi material apareix primer en l’anàlisi de m-d-m i interrupcions del canvi formal, i més tard també denominat interrupcions del canvi material.

Was ferner Herr Wagner sagt über den „inneren Wechsel“ der in einem Produktionszweig (bei ihm in einer „Einzelwirtschaft“) befindlichen Güter, teils mit Bezug auf ihren „Gebrauchswert“, teils mit Bezug auf ihren „Wert“, so das bei mir ebenfalls erörtert bei Analyse der ersten Phase von W-G-W, nämlich W-G, Beispiel des Leinwebers („Kapital“, p. 85, 86/87), wo es abschließlich heißt: „Unsre Warenbesitzer entdecken daher, daß dieselbe Teilung der Arbeit, die sie zu unabhängigen Privatproduzenten, den gesellschaftlichen Produktionsprozeß und ihre Verhältnisse in diesem Prozeß von ihnen selbst unabhängig macht, daß die Unabhängigkeit der Personen voneinander sich in einem System allseitiger sachlicher Abhängigkeit ergänzt“ („Kapital“, p. 87).

Ço que el senyor Wagner diu a més sobre el «canvi interior» dels béns que es troben en una branca de la producció (per ell, en una «economia individual»), en part en relació amb el llur «valor d’ús», en part en relació amb el llur «valor», també es discuteix en la meua anàlisi de la primera fase de m-d-m, és a dir m-d, en l’exemple del teixidor de lli («Capital», pp. 85, 86/87), on es diu conclusivament: «Els nostres posseïdors de mercaderies descobreixen per tant que aquesta divisió del treball que els fa productors privats independents fa també independent d’ells mateixos el procés social de producció i les llurs relacions en aquest procés, que la independència mútua de persones es completa en un sistema de dependència material multilateral» («Capital», p. 87). 

Die Verträge für die verkehrsmäßige Erwerbung der Güter. Hier stellt Dunkelmann (vir obscurus) mein und sein auf den Kopf. Bei ihm ist erst das Recht da und dann der Verkehr; in der Wirklichkeit geht's umgekehrt zu: erst ist Verkehr da, und dann entwickelt sich daraus eine Rechtsordnung.  Ich habe bei der Analyse der Warenzirkulation dargestellt, daß beim entwickelten Tauschhandel die Austauschenden sich stillschweigend als gleiche Personen und Eigentümer der resp. von ihnen auszutauschenden Güter anerkennen; sie tun das schon während sie einander ihre Güter anbieten und Handels miteinander einig werden. Dies erst durch und im Austausch selbst entspringende faktische Verhältnis erhält später rechtliche Form im Vertrag etc.; aber diese Form schafft weder ihren Inhalt, den Austausch, noch die in ihr vorhandne Beziehung der Personen untereinander, sondern vice versa.  Dagegen bei Wagner:

Els contractes per l’adquisició comercial de béns. Ací l’home fosc (vir obscurus) em posa i es posa cap per avall. Per ell primer és el dret i després el comerç; en la realitat va a l’inrevés: primer va el comerç i després s’hi desenvolupa un ordre jurídic. He manifestat en l’anàlisi de la circulació de mercaderies que en el comerç desenvolupat d’intercanvi els intercanviadors es reconeixen com a persones iguals i propietaris dels respectius béns que van a bescanviar; ho fan ja mentre s’ofereixen mútuament els béns i entren en comerç. Aquesta relació real que no sorgeix fins al propi intercanvi rep més tard la forma jurídica de contracte, etc.; però aquesta forma no genera el seu contingut, l’intercanvi, i menys encara la relació inherent de les persones participants, sinó viceversa. Contràriament a Wagner:

Diese Erwerbung“ {der Güter durch den Verkehr} „setzt notwendig eine bestimmte Rechtsordnung voraus, auf Grund deren“ (!) „sich der Verkehr vollzieht“ etc. (p. 84). 

Aquesta adquisició” {dels béns mitjançant el comerç} «suposa necessàriament un determinat ordre jurídic, damunt la base del qual” (!) «es realitza el comerç» etc. (p. 84). 

Kredit. Statt die Entwicklung des Geldes als Zahlungsmittel zu geben, macht Wagner den Zirkulationsprozeß, soweit er sich in der Form vollzieht, daß die beiden Äquivalente sich nicht gleichzeitig in W-G gegenüberstehn, sofort zum „Kreditgeschäft“ (p. 85 sq.), wobei „angeknüpft“ wird, daß dies häufig mit „Zins“-Zahlung verbunden ist; dient auch dazu, das „Vertrauen geben“ und damit das „Vertrauen“ als eine Basis des „Kredits“ hinzustellen.

Crèdit. Per comptes de fornir el desenvolupament dels diners com a mitjans de pagament, Wagner converteix immediatament el procés de circulació quan té lloc en la forma on tots dos equivalents no es confronten simultàniament en m-d en una «transacció a crèdit» (p. 85 ss.), que es «relliga» amb el fet que això es vincula amb el pagament d’un «interès»; serveix per tant per «fornir confiança» i així presentar la «confiança» com una base del «crèdit».

Über Puchtas etc. juristische Auffassung des „Vermögens“, wonach auch Schulden als negative Bestandteile dazu gehören (p. 86, N. 8). 

Quant a la concepció jurídica de la «riquesa» de Puchta etc., segons la qual també els deutes pertanyen als components negatius (p. 86, n 8). 

Kredit ist „Konsumtivkredit“ oder „Produktivkredit“ (p. 86).  Ersterer vorherrschend auf niedrigerer Kulturstufe, letztrer auf „höherer“. 

Crèdit és “crèdit consumptiu” o “crèdit productiu” (p. 86).  El primer predomina en un nivell cultural inferior, el darrer en un de «superior».

Über die Verschuldungsursachen {Ursachen des Pauperismus: Ernteschwankungen, Kriegsdienst, Sklavenkonkurrenz} im Alten Rom. (Jhering, 3. Aufl., S. 234, II, 2. „Geist des römischen Rechts“.)

Sobre les causes de l’endeutament {causes de la pobresa: fluctuacions en les collites, servei militar, competència dels esclaus} de l’Antiga Roma (Jhering, 3rd ed., p. 234, II, 2.  Geist des römischen Rechts).

Nach Herrn Wagner auf „niedrigerer Stufe“ waltet „Konsumtivkredit“ vor unter „untern bedrängten“ Klassen und „höheren verschwenderischen“.  In fact: In England, Amerika der „Konsumtivkredit“ allgemein vorherrschend mit Ausbildung des Depositbanksystems!

Segons el senyor Wagner en els «nivells inferiors» preval el «crèdit consumptiu» entre les classes «inferiors i deprimides» i les «superiors i balafiadores». De fet: a Anglaterra, Amèrica el «crèdit consumptiu» domina generalment amb l’establiment del sistema de bancs de dipòsit!

„Namentlich erweist sich … der Produktivkredit als ökonomischer Faktor der auf Privateigentum an Grundstücken und beweglichen Kapitalien basierten, freie Konkurrenz zulassenden Volkswirtschaft. Er knüpft sich an den Vermögensbesitz, nicht an das Vermögen als rein ökonomische Kategorie“, ist daher nur „historisch-rechtliche Kategorie“ (!) (p. 87). 

«Particularment es demostra... el crèdit productiu com un factor econòmic de la riquesa nacional basada en la propietat privada de la terra i dels capitals mòbils i en la lliure competència. Es lliga amb la possessió de béns, no amb els béns com a pura categoria econòmica», i és per tant tan sols una «categoria històrica-jurídica» (!) (p. 87). 

Abhängigkeit der Einzelwirtschaft und des Vermögens von den Einwirkungen der Außenwelt, bes[onders] dem Einfluß der Konjunktur in der Volkswirtschaft.

Dependència de les economies individuals i de la riquesa dels efectes del món exterior, part. de la influència de la conjunctura en l’economia nacional.

1. Veränderungen im Gebrauchswert: verbessern sich in einigen Fällen durch Zeitverlauf, als Bedingung gewisser Naturprozesse (Wein, Zigarren, Geigen etc.). 

1. Alteracions en el valor d’ús: es millora en certs casos mitjançant el decurs del temps, com a condició d’un cert procés natural (vi, cigars, violins, etc.). 

Verschlechtern sich in der großen Mehrzahl …, lösen sich in ihre stofflichen Bestandteile auf, Zufälle aller Art“.  Entspricht „Veränderung“ des Tauschwerts in derselben Richtung, „Werterhöhung“ oder „Wertverminderung“ (p. 96, 97).  Sieh über den Hausmietvertrag in Berlin (p. 97, N. 2). 

«Es deteriora en la gran majoria…, es dissol en els llurs components materials, casos de tota mena». Es correspon a una «alteració» del valor d’intercanvi en la mateixa direcció, «revalorització» o «desvalorització» (pp. 96, 97).  Vegeu el contracte de lloguer a Berlin (p. 97, n 2). 

2. Veränderte menschliche Kenntnis der Eigenschaften der Güter; dadurch „Vermögen vermehrt“ im positiven Fall.  (Anwendung der Steinkohlen zum Ausschmelzen des Eisens in England um 1620, als Abnahme der Wälder schon den Fortbestand der Eisenwerke bedrohte; chemische Entdeckungen, wie von Jod (Benutzung der jodhaltigen Salzquellen).  Phosphorit als Düngemittel. Anthrazit als Heizstoff. Stoffe zur Gasbeleuchtung, zu Lichtbildern. Entdeckung von Färb- und Heilstoffen. Guttapercha, Kautschuk. Pflanzliches Elfenbein (von Phytelephas macrocarpa).  Kreosot. Paraffinkerzen. Benutzung des Asphalts, der Fichtennadeln (Waldwolle), der Gase im Hochofen, Steinkohlenteer zur Bereitung von Anilin, Wollenlumpen, Sägespäne etc. etc.} Im negativen Fall Verminderung der Brauchbarkeit und daher des Werts (wie nach Entdeckung von Trichinen im Schweinefleisch, Giftstoffen in Farben, Pflanzen usw.) (p. 97, 98).  Entdeckungen von Bergbauprodukten im Boden, neuen nützlichen Eigenschaften an seinen Produkten, Entdeckung neuer Verwendbarkeit derselben vermehrt Vermögen des Grundbesitzers (p. 98). 

2. Canvi en el coneixement humà de les propietats dels béns: amb això «augmenta la riquesa» en un cas positiu.  (Aplicació del carbó per a la fossa del ferro en l’Anglaterra de 1620, quan el declivi dels boscos ja amenaçava la continuïtat de les ferreries; descobertes químiques, com la del iode (utilització de fonts de sals riques en iode).  Fosforita com a mitjà d’adobament. Antracita com a material calefactor. Materials per a la il·luminació de gas, per a la fotografia. Descoberta de materials de tinció i terapèutics. Gutta-pertxa, cautxú. Ivori vegetal (de Phytelephas macrocarpa).  Creosota. Espelmes de parafina. La utilització de l’asfalt, d’agulles de pi (pinassa), de gasos en els alts forns, de quitrà de carbó per a l’elaboració d’anilina, de residu de llana, de serradures, etc. etc.}.  En casos negatius disminució de la utilitat i per tant del valor (com després de la descoberta de triquines en la carn de porc, de material tòxic en els colorants, plantes, etc.) (p. 97, 98).  Descoberta de productes de mineria en el camp, de noves propietats útils en aquests productes, descobertes de noves aplicabilitats dels mateixos augmenten la riquesa del terratinent (p. 98). 

3. Konjunktur.

3. Conjuntura.

Einfluß aller der äußeren „Bedingungen“, welche „die Herstellung der Güter für den Verkehr, ihren Begehr und Absatz“ … daher ihren „Tauschwert“, auch den „des einzelnen schon fertigen Gutes, wesentlich mitbestimmen … ganz oder überwiegend unabhängig“ vom „Wirtschaftssubjekt“, „bzw. Eigentümer“ (p. 98).  Konjunktur wird „maßgebender Faktor“ im „System der freien Konkurrenz“ (p. 99).  Der eine—„vermittelst des Privateigentumsprinzips“—gewinnt dabei, „was er nicht verdient hat“, und so der andre erleidet „Einbuße“, „ökonomisch unverschuldete Verluste“. 

Influència de totes les «condicions» exteriors, que determinen essencialment «la producció de béns per al comerç, la llur sol·licitud i adquisició» … i per tant el llur «valor d’intercanvi», i també el dels «béns individuals ja acabats» … «de forma totalment o predominantment independent» del «subjecte econòmic», «és a dir, dels propietaris» (p. 98).  La conjuntura esdevé un «factor crític» en el «sistema de la lliure competència» (p. 99).  Un – «mitjançant el principi de la propietat privada – guanya «ço pel qual no ha servit» i així un altre incorre en una «pèrdua», «un immerescut càstig econòmic».

Über Spekulation (N. 10, p. 101).  Wohnungspreise (p. 102, N. 11).  Kohlen- und Eisenindustrie (p. 102, N. 12).  Zahlreiche Veränderungen der Technik setzen Werte der Industrieprodukte, wie der Produktionsinstrumente, herab (p. 102, 103). 

Sobre l’especulation (n. 10, p. 101).  Preu de l’habitatge (p. 102, n 11).  Indústria del carbó i del ferro (p. 102, n. 12).  Nombroses alteracions tècniques redueixen el valor dels productes industrials així com dels instruments de producció (p. 102, 103). 

Bei „an Bevölkerung und Wohlstand fortschreitender Volkswirtschaft überwiegen … die günstigen Chancen, wenn auch mit gelegentlichen zeitlichen und lokalen Rückschlägen und Schwankungen, beim Grundeigentum, bes beim städtischen (großstädtischen)“ (p.102). 

En «una economia que progressa en població i comoditat predominen... les oportunitats favorables, si bé també amb retrocessos i fluctuacions ocasionals, temporals i locals en el cas de la propietat de la terra, i en part. de les urbanes (grans ciutats)». (p. 102). 

„So spielt die Konjunktur doch insbesondere dem Grundeigentümer Gewinne zu“ (p. 103).  „Diese wie die meisten andern Gewinne am Wert aus der Konjunktur … nur reine Spielgewinne“, denen entsprechen „Spielverluste“ (p. 103). 

«Així juga la conjuntura particularment en els guanys dels terratinents» (p. 103).  «Aquests, com la majoria dels altres guanys en valor per la conjuntura... no són més que purs guanys de joc», amb les corresponents «pèrdues de joc» (p. 103). 

Ditto über „Kornhandel“ (p. 103, N. 15). 

Dit sobre el «comerç de gra» (p. 103, n. 15). 

So muß „offen anerkannt werden: … die wirtschaftliche Lage des Einzelnen oder Familie“ ist „wesentlich mit ein Produkt der Konjunktur“ und dies „schwächt notwendig ab die Bedeutung der persönlichen wirtschaftlichen Verantwortlichkeit“ (p. 105). 

Cal «reconèixer sovint... que la situació econòmica de l’individu o de la família» és «essencialment un producte de la conjuntura» i això «afebleix necessàriament la importància de la responsabilitat econòmica personal» (p. 105). 

„Gilt“ daher „die heutige Organisation der Volkswirtschaft und die Rechtsbasis“ (!) „dafür, daher das Privateigentum an … Boden und Kapital“ etc. „für die in der Hauptsache unabänderliche Einrichtung“, so, nach längerem Schwamm, gibt's keine Mittel „zur Bekämpfung … der Ursachen“ {der daraus hervorgehenden Übelstände, wie immer auch Stockung des Absatzes, Krisen, Arbeiterentlassung, Lohnreduktion usw.}, „daher nicht dieses Übels selbst“, während Herr Wagner die „Symptome“, die „Folgen des Übels“ zu bekämpfen meint, indem er die „Konjunkturgewinne“ durch „Steuern“ trifft, die „Verluste“, „ökonomisch unverschuldete“, die Produkt der Konjunktur, durch „rationelles … System der Versicherung“ (p. 105). 

«Es presenten», per tant, «l’organització actual de l’economia nacional i la base jurídica» (!) «i d’això, la propietat privada de... terra i capital» etc. «per ells en general com una institució immutable», de forma que, després d’una llarga perorata, no hi ha cap mitjà «per combatre... les causes» {dels mals que se’n deriven, com ara l’estagnació de les vendes, les crisis, l’acomiadament de treballadors, la reducció salarial, etc.}, «per tant no és aquest mal mateix», mentre el senyor Wagner vol lluitar contra els «símptomes», les «conseqüència del mal» a través de «guanys conjunturals» mitjançant els impostos, les «pèrdues» «econòmicament indesitjades», el producte de la conjuntura, mitjançant «un sistema d’assegurances racional» (p. 105). 

Dies, sagt Dunkelmann, ist das Resultat, wenn man die heutige Produktionsweise mit seiner „Rechtsbasis“ für „unabänderlich“ hält; sein tiefer als der Sozialismus gehendes Forschen wird aber der „Sache selbst“ zu Leib gehn. Nous verrons, wie?

Això, diu l’home fosc, és el resultat que hom sosté el sistema de producció actual amb la seua «base jurídica» com a «immutable»; la seua recerca, més profunda que el socialisme, anirà al fons de la «mateixa qüestió». Nous verrons com?

Einzelne Hauptmomente, welche die Konjunktur bilden.

Moments individuals principals que constitueixen la conjuntura.

1. Schwankungen in den Ernteerträgen der Hauptnahrungsmittel unter Einfluß der Witterung und polit[ischer] Verhältnisse, wie Störungen des Anbaus durch Krieg. Produzenten und Konsumenten dadurch beeinflußt (p. 106).  {Über Getreidehändler: Tooke, „History of Prices“; für Griechenland: Böckh, „Staatshaushalt der Athener“, I. 1. § 15; für Rom: Jhering, „Geist“, S. 238.  Vermehrte Sterblichkeit der unteren Bevölkerungsschichten heutzutag mit jeder kleinen Erhöhung des Preises, „gewiß ein Beweis, wie wenig der Durchschnittslohn in der Masse der arbeitenden Klasse den zum Leben absolut nötigen Betrag übersteigt“ (p. 106, N. 19).} Verbesserungen der Kommunikationsmittel {„zugleich“, heißt es dazu in N. 20, „die wichtigste Voraussetzung eines die Preise ausgleichenden spekulativen Kornhandels“}, veränderte Bodenbaumethoden {„Fruchtwechselwirtschaft“, vermittelst „des Anbaus verschiedner Produkte, welche durch die verschiednen Witterungen verschieden begünstigt oder benachteiligt werden“}; daher kleinere Schwankungen in den Getreidepreisen innerhalb kurzer Zeiträume verglichen „mit Mittelalter und Altertum“.  Aber auch Schwankungen jetzt noch sehr groß.  (Siehe Note 22, p. 107; facts daselbst.)

1. Fluctuations en les collites dels principals mitjans de nutrició sota la influència de l’oratge i de condicions polít., com interrupcions del cultiu per la guerra. Productors i consumidors que se’n veuen influïts (p. 106).  {Dels tractants de gra: Tooke, «History of Prices»; per Grècia: Böckh, «Staatshaushalt der Athener», I, 1, § 15; per Roma: Jhering, «Geist», p. 238. Augment de la mortalitat dels estrats inferiors de la població varia actualment amb qualsevol petit augment dels preus, «certament una prova de com poc el salari mitjà de la massa de les classes treballadores depassa el nivell absolut necessari per a la vida» (p. 106, n. 19).}  Millora dels mitjans de comunicació {«alhora», afegeix en la n. 20, «la condició més important d’un comerç especulatiu de gra anivellador de preus»}, canvis en els mètodes agrícoleseconomia de rotació de cultius», mitjançant «la plantació de diversos productes, que són afavorits o perjudicats de forma diferent per oratges diferents»}; per tant fluctuacions menors en els preus de gra dins d’intervals temporals més breus contrasten «amb l’edat mitjana i l’antiguitat». Però també les fluctuacions són encara força grans (Vegeu nota 22, p. 107; mateixos fets). 

2. Veränderungen in der Technik. Neue Produktionsmethoden. Bessemer-Stahl statt Eisen etc., p. 107 (u. dazu Note 23).  Einführungen von Maschinen an Stelle der Handarbeit.

2. Alteracions en la tècnica. Nous mètodes de producció. Acer millorat per comptes de ferro, etc., p. 107 (i després la nota 23).  Introducció de màquines per comptes de treball manual.

3. Veränderungen in den Kommunikations- und Transportmitteln, welche die räumliche Bewegung der Menschen und Güter beeinflussen: Dadurch namentlich …

3. Alteracions en els mitjans de comunicació i de transport, que influeixen els moviments espacials de persones i de béns: per tant particularment...

Wert des Grund und Bodens und der Artikel von niedrigem spezifischen Wert berührt; ganze Produktionszweige zu einem schwierigen Übergang zu andern Betriebsmethoden genötigt (p. 107). 

Valor de la terra i del sòl i dels articles de valor específic baix afectats; branques senceres de la producció obligades a una transició difícil cap a altres mètodes de funcionament (p. 107). 

{Dazu N. 24 ib. Steigerung des Bodenwerts in der Nähe der guten Kommunikationen, wegen bessern Absatzes der hier gewonnenen Erzeugnisse; Erleichterung von Bevölkerungsanhäufung in Städten, daher enormes Steigen des Werts städtischen Bodens und des Werts in der Nähe solcher Orte. Erleichterte Abfuhr aus Gegenden mit bisher billigen Preisen des Getreides und andrer land-, forstwirtschaftlicher Rohstoffe, Bergbauprodukte in Gegenden mit höheren Preisen; dadurch erschwerte wirtschaftliche Lage aller Bevölkerungselemente mit stabilerem Einkommen in ersteren Gegenden, dagegen Begünstigung der Produzenten und namentlich der Grundbesitzer daselbst. Umgekehrt wirkt die erleichterte Anfuhr (Einfuhr!) von Getreide und andern Stoffen niedrigen spezifischen Werts. Begünstigt Konsumenten, benachteiligt Produzenten im Bezugsland; Nötigung, zu andern Produktionen überzugehn, wie in England von Kornbau zu Viehzucht in den 40er Jahren, infolge der Konkurrenz des billigen osteuropäischen Getreides in Deutschland. Schwierige Lage für die deutschen Landwirte (jetzt) wegen des Klimas, dann wegen der neuerlichen starken Lohnerhöhungen, die sie nicht so leicht wie die Industriellen auf die Produkte schlagen können usw.}

{A més, n. 24 ib. Augment del valor de la terra en la proximitat de bones comunicacions, degut a les millors vendes dels productes que s’hi generen; facilitació de la concentració de població en les ciutats, i per tant un augment enorme del valor del sòl urbà i del valor dels llocs propers. Facilitació del trànsit des d’àrees amb preus fins ara més barats de gra i d’altres matèries primeres agrícoles i forestals, producció minera en àrees amb preus més elevats; i d’això una situació econòmica deteriorada per a tots els elements de la població amb ingressos més estables en les primeres àrees, i per contra l’afavoriment dels productors i, particularment, dels terratinents d’aquestes zones. Inversament actua la transportació (importació!) de gra i d’altres matèries amb valor específic baix. Afavoreix els consumidors, perjudica els productors del país d’origen; fa necessària la transició a d’altres produccions, com a Anglaterra des del cultiu de gra cap a la ramaderia en els anys 40, com a conseqüència de la competència del blat més barat de l’Europa oriental a Alemanya. Situació difícil per a l’economia rural alemanya (ara) degut al clima, i després degut a les recents i fortes pujades salarials, que no poden traslladar tan fàcilment com els industrials als productes, etc.}

4. Geschmackveränderungen! Moden etc., oft sich rasch vollziehend in kurzer Zeit.

4. Alteracions de gust! Modes etc., sovint ràpidament i completament en poc temps.

5. Politische Veränderungen im nationalen und internationalen Verkehrsgebiet (Krieg, Revolution etc.); sofern Vertrauen und Mißtrauen dadurch immer wichtiger bei steigender Arbeitsteilung, Ausbildung des internationalen etc. Verkehrs, Mitwirken des Kreditfaktors, ungeheuren Dimensionen moderner Kriegsführung etc. (p. 108). 

5.  Alteracions polítiques en l’esfera comercial nacional i internacional (guerra, revolució, etc.); en la mesura que la confiança i la malfiança es fan més i més importants amb l’augment de la divisió del treball, l’extensió del comerç internacional, etc., la contribució del factor de crèdit, les dimensions monstruoses de la guerra moderna, etc. (p. 108). 

6. Änderungen in Agrar-, Gewerbe- und Handelspolitik. (Beispiel: Reform der britischen Korngesetzgebung.)

6. Alteracions en la política agrària, industrial i comercial (Exemple: reforma de la legislació britànica del gra). 

7. Veränderungen in der räumlichen Verteilung und der ökonomischen Gesamtlage der ganzen Bevölkerung, wie Auswanderung vom platten Land in die Städte (p. 108, 109). 

7. Alteracions en la distribució espacial i de la situació econòmica global de tota la població, com l’emigració del camp a les ciutats (p. 108, 109). 

8. Veränderung in der soz[ialen] und ökon[omischen] Lage der einzelnen Bevölkerungsschichten, wie durch Gewährung von Koalitionsfreiheit etc. (p. 109).  {Die französischen 5 Milliarden N. 29 ib.}

8. Alteracions en la situació soc. i ecòn. d’estrats individuals de la població, com a través de la concessió de la llibertat d’associació, etc. (p. 109).  {Els 5 mil milions francesos, n. 29, ib.}

Kosten in der Einzelwirtschaft. Unter der „Wert“ produzierenden „Arbeit“, worin sich alle Kosten auflösen, muß namentlich auch die „Arbeit“ in dem richtigen weiten Sinn genommen werden, worin sie „alles umfaßt, was an menschlichen zweckbewußten Tätigkeiten zur Gewinnung der Erträge notwendig ist“, also auch namentlich „die geistige Arbeit des Leiters und die Tätigkeit, wodurch das Kapital gebildet und verwendet wird“, „daher“ gehört auch der diese Tätigkeit bezahlende „Kapitalgewinn“ zu den „konstitutiven Elementen der Kosten“.  „Diese Auffassung steht mit der sozialistischen Wert- und Kostentheorie und Kapitalkritik in Widerspruch“ (p. 111). 

Costos en l’economia individual. Sota el «treball» productor de «valor», en el qual es dissolen tots els costos, el «treball» en el sentit ample correcte del terme, s’hi han d’incloure, en particular, «tot allò que és necessari perquè les activitats humanes útils menen a la creació d’ingressos», i per tant també particularment, «el treball intel·lectual del líder i de l’activitat per la qual el capital es crea i s’empra», i «per tant» el «guany de capital» que finança aquesta activitat també pertany als «elements constitutius dels costos». «Aquesta visió es troba en contradicció amb la teoria del valor i dels costos i la crítica del capital del socialisme» (p. 111). 

Dunkelmann schiebt mir unter, daß „der von den Arbeitern allein produzierte Mehrwert den kapitalistischen Unternehmern ungebührlicher Weise verbliebe“ (N. 3, p. 114).  Nun sage ich das direkte Gegenteil; nämlich, daß die Warenproduktion notwendig auf einem gewissen Punkt zur „kapitalistischen“ Warenproduktion wird, und daß nach dem sie beherrschenden Wertgesetz der „Mehrwert“ dem Kapitalisten gebührt und nicht dem Arbeiter. Statt sich auf dergleichen Sophistik einzulassen, bewährt sich dahingegen der kathedersozialistische Charakter viri obscuri durch folgende Banalität, daß die

L’home fosc m’atribueix que «la plus-vàlua produïda únicament pels treballadors reverteix d’una forma injustificada en els empresaris capitalistes» (n. 3, p. 114).  Ara bé, dic directament el contrari; és a dir, que la producció de mercaderies esdevé necessàriament en un cert punt producció «capitalista» de mercaderies, i que segons la llei del valor predominant la «plus-vàlua» li pertoca al capitalista i no al treballador. Per comptes d’emprendre aital sofística, el caràcter de socialisme de càtedra del viri obscuri es manifesta a través de la següent banalitat, que

„unbedingten Gegner der Sozialisten“ „übersehen die allerdings zahlreichen Fälle von Ausbeutungsverhältnissen, in welchen die Reinerträge nicht richtig (!) verteilt, die einzelwirtschaftlichen Produktionskosten der Unternehmungen zu sehr zuungunsten der Arbeiter (mitunter auch der Leihkapitalisten) und zugunsten der Arbeitgeber vermindert werden“ (l.c.). 

«oponents incondicionals dels socialistes» «passen de llarg els casos certament nombrosos de relacions explotadores, en els quals els rendiments purs no es reparteixen correctament (!), i els costos de producció de l’economia individual de les empreses es redueixen força desfavorablement pels treballadors (inclosos també els capitalistes prestadors) i favorablement per als donadors de treball» (l.c.). 

Volkseinkommen in England und Frankreich (p. 120, χ–φ). 

Ingressos nacionals a Anglaterra i a França (p. 120, χ–φ). 

Der jährliche Rohertrag in einem Volk:

El producte anual brut d’una nació:

1. Gesamtheit der im Jahr neu erzeugten Güter. Die inländischen Rohstoffe vollständig ihrem Wert nach einzusetzen; die aus solchen und ausländischen Stoffen hergestellten Gegenstände {um Doppelansatz der Rohprodukte zu vermeiden} für den Betrag der durch die Gewerksarbeit erzielten Werterhöhung; die im Handel umgesetzten und transportierten Rohstoffe und Halbfabrikate für den Betrag der dadurch bewirkten Werterhöhung.

1. Suma dels béns generats de nou en l’any. Els materials primers del país s’inclouen completament segons el llur valor; els objectes confeccionats a partir d’aquests i de materials de l’exterior {per evitar una duplicació de productes primers} d’acord amb l’augment del valor generat pel treball de fabricació; els materials primers i mig-fabricats transportats pel comerç d’acord amb l’elevació del valor que s’haja efectuat.

2. Einfuhr von Geld und Waren aus dem Ausland aus dem Titel der Renten von Forderungsrechten des Inlands aus Kreditgeschäften oder von Kapitalanlagen inländischer Staatsangehöriger im Ausland.

2. Importació de diners i mercaderies des de l’exterior a títol d’interessos de drets de l’interior que deriven de negocis financers o d’inversions de capital de persones nacionals en l’exterior.

3. Mittelst Einfuhr ausländischer Güter reell bezahlter Frachterwerb der inländischen Reederei im auswärtigen Handel und Zwischenverkehr

3. Costos de transport pagats realment a companyies navieres nacionals mitjançant la importació de béns exteriors durant el curs de comerç i intercanvi exteriors

4. Bares oder Waren vom Ausland eingeführt als Rimessen für die im Inland sich aufhaltenden Fremden

4. Líquid o mercaderies importades des de l’exterior com a remeses a forasters que resideixen en el país.

5. Einfuhr aus unentgeltlichen Gaben, wie bei dauernden Tributen des Auslandes ans Inland, fortdauernder Einwanderung und daher regelmäßiges Einwanderungsvermögen

5. Importació de donatius sense càrrega, com en tributs duradors al país des de l’exterior, o immigració continuada i per tant riquesa regularment introduïda

6. Wertüberschuß der im internationalen Handel erfolgenden Waren- und Geldeinfuhr, {aber dann abzuziehn, 1. die Ausfuhr ins Ausland}. 

6. Excedent de valor del balanç de mercaderies i de diners que resulta del comerç internacional {però després deduir 1. les exportacions a l’exterior}. 

7. Wertbetrag der Nutzungen des Nutzvermögens (wie von Wohnungshäusern etc.) (p. 121, 122). 

7. Rendiment del valor de les utilitats i de la riquesa útil (com dels edificis d’habitatges, etc.) (p. 121, 122). 

Für den Reinertrag abzuziehn u.a. die „Güterausfuhr als Bezahlung für Frachterwerb fremder Reederei“ (p. 123).  {Die Sache nicht so einfach: Produktionspreis (inländischer) + Fracht = Verkaufspreis.  Führt das Inland seine eignen Waren auf seinen eignen Schiffen aus, so zahlt das Ausland die Frachtkosten, wenn der daselbst herrschende Marktpreis etc.}

Per al producte net deduïu, entre d’altres, l’«exportació de béns com a pagament per a les taxes de companyies forasteres» (p. 123).  {La qüestió no és tan senzilla: preu de producció (interior) + taxa = preu de venda.  Si el país exporta les seus pròpies mercaderies en els seus propis vaixells, llavors el país receptor paga les càrregues, si el preu de mercat hi preval, etc.}

„Neben dauernden Tributen sind regelmäßige Zahlungen an fremde Untertanen im Auslande (Bestechungsgehalte, wie seitens Persiens an Griechen, Besoldungen fremder Gelehrter unter Ludwig XIV., Peterspfennige zu rechnen“ (p. 123, N. 9). 

«Al costat dels tributs duradors hi ha pagaments regulars a subjectes forasters en l’exterior (soborns, com els que lliuraven els perses als grecs, salaris de professors forasters sota Lluís XIV, els penics d’en Pere) s’han de comptar» (p. 123, n. 9). 

Warum nicht die Subsidien, welche die deutschen Fürsten regelmäßig von Frankreich und England bezogen?

Per què no els subsidis que els prínceps alemanys reben regularment de França i Anglaterra?

Sieh die naiven Sorten Einkommenteile der Privaten, die aus „Staats- und Kirchenleistungen“ bestehn (p. 125, Note 14). 

Vegeu les menes innocents de parts dels ingressos privats que consisteixen en «serveis estatals i eclesiàstics» (p. 125, Note 14). 

Einzelne und volkswirtschaftliche Wertschätzung.

Apreciació del valor individual i de l’economia nacional.

Die Zerstörung eines Teils eines Warenvorrats, um den Rest teurer zu verkaufen, nennt Cournot, „Rech[erches] sur les principes mathém[atiques] de la théorie des richesses“, 1838, „une véritable création de richesse dans le sens commercial du mot“ (p. 127, N. 3). 

La destrucció d’una part de la reserva de mercaderies per tal de vendre’n la resta més cares l’anomena Cournot «Rech. sur les principes mathém. de la théorie des richesses», 1838, «une véritable creation de richesse dans le sens commercial du mot» (p. 127, n. 3). 

Vergleich über die Abnahme der Konsumtionsvorräte der Privaten oder, wie Wagner es nennt, ihres „Nutzkapitals“, in unsrer Kulturperiode, namentlich in Berlin, p. 128, N. 5, p. 129, N. 8 und 10; dazu zu wenig Geld oder eignes Betriebskapital in dem Produktionsgeschäft selbst, p. 130 und ebendaselbst, N. 11. 

Comparau pel que fa a la disminució de les reserves privades de consum o, com Wagner les anomena, el llur «capital útil» en el nostre període cultural, a Berlin en particular, p. 128, n. 5, p. 129, n. 8 i 10; a més, massa pocs diners o capital funcional propi en la pròpia empresa productiva, p. 130 i igualment n. 11. 

Relativ größere Bedeutung des auswärtigen Handels heutzutag, p. 131, N. 13, p. 132, N. 3. 

Importància relativament superior del comerç exterior en l’actualitat, p. 131, n. 13, p. 132, n. 3.