Pròleg a l'edició anglesa | Índex | 1. Capítol. Les mercaderies



A la quarta edició

La quarta edició m'exigia que establís tal com fos possible en la forma final tant el text com les notes. Com he dut a terme aquesta tasca ho mostraré breument ara.

Després de comparar una vegada més l'edició francesa i les notes manuscrites de Marx he fet encara unes addicions al text alemany. Es trobaran a la p. 80 (tercera edició, p. 88), p. 458-460 (tercera, p. 509-510), p. 547-551 (tercera, p. 600), p. 591-593 (tercera, p. 644) i p. 596 (tercera, p. 648) en la nota 79. Igualment he seguit l'exemple de les edicions francesa i anglesa en posar la llarga nota sobre els miners (tercera ed., p. 509-515) en el text (quarta ed., p. 461-467). La resta de petites alteracions són purament de natura tècnica.

A més he afegit encara unes notes addicionals aclaridores, especialment on les condicions canviants de la història semblaven demanar-ho. Totes aquestes notes addicionals són introduïdes per parèntesis rectes i marcades o per les meues inicials o per «D. H.».

S'ha fet necessària una revisió completa de les nombroses citacions d'ençà de l'aparició de l'edició anglesa. Per aquesta edició la filla petita de Marx, Eleanor, es dedicà a comparar totes les citacions amb els originals, de forma que les preses de fonts angleses, que constitueixen la gran majoria, s'hi donen no com a retraduccions de l'alemany sinó en el propi text original anglès. Em petorcà per tant de consultar aquest text en preparar la quarta edició. S'hi trobaren unes quantes petites imprecisions. Números de pàgina mal indicats, en part per error per copiar de llibretes, i en part per errors acumulats d'imprempta de tres edicions, citacions situades malament o dades omeses, que no es poden evitar quan es copia una munt de citacions d'extractes de llibretes, ací i allà una traducció més aviat desfortunada d'un mot, passatges particulars citats d'antigues llibres de París del 1843-1845, quan Marx encara no sabia anglès i llegia els economistes anglesos en traduccions franceses, de forma que la doble traducció donava un to lleugerament diferent de significat, com ara en Steuart, Ure, etc., on ara s'havia d'utilitzar el text anglès. I altres petites imprecisions similars i negligències. Però qualsevol que compare la quarta edició amb les anteriors es pot convèncer que tot aquest procés laboriós d'esmenes no ha produït el més petit canvi en el llibre que pague la pena d'esmentar. Tan sols hi hagué una citació que no es pogué recuperar, una de Richard Jones (4. ed., p.562, nota 47). Marx probablement es confongué en escriure el títol del llibre. Totes les altres citacions mantenen plenament la forma, o han sigut envigorides degut a la presentació en la forma exacta.

Ací, però, em veig en la necessitat de tornar a una antiga història.

Sé tan sols d'un cas on la manca de rigor d'una citació feta per Marx s'ha posat en evidència. Però com que la qüestió continuà després de la mort de Marx no faria bé d'ignorar-la.

En la «Concordia» de Berlín, l'òrgan de la Lliga de Fabricants alemanya, aparegué el 7 de març del 1872 un article anònim: «Com cita Karl Marx». S'hi afirmava amb una animositat efervescent d'indignació moral i expressió poc parlamentàries, que la citació del discurs del pressupost de Gladstone del 16 d'abril del 1863 (en l'Adreça inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors del 1864 i repetida al «Capital», I, p. 617, quarta ed., pàgina 670-671, tercera ed.) havia sigut falsificada. La frase: «Aquest augment intoxicador de la riquesa i poder... es limita completament i exclusiva a les classes propietàries», no es trobava ni en un sol mot en el (quasioficial) resport estenogràfic de Hansard. «Aquesta frase no es trobava, però, en lloc del discurs gladstonià. S'hi deia exactament el contrari». (Amb negreta) «Marx ha mentit formalment i materialment en aquesta frase!»

Marx, a qui arribà aquest número de «Concordia» el maig següent, respongué a l'anònim al «Volkstaat» de l'1 de juny. Com que no podia recordar quin reportatge periodístic havia emprat per la citació, es limità a citar, perime la citació equivalent de dues publicacions angleses, i després el report de «Times», segons el qual Gladstone digué:

«That is the state of the case as regards the wealth of this country. I must say for one, I should look almost with apprehension and with pain upon this intoxicating augmentation of wealth and power, if it were my belief that it was confined to classes who are in easy circumstances. This takes no cognizance at all of the condition of the labouring population. The augmentation I have described and which is founded, I think, upon accurate returns, is an augmentation entirely confined to classes of property».

<«Aquesta és la situació de les coses pel que fa a la riquesa d'aquest país. He de dir d'una vegada que observaria gairebé amb aprensió i amb dolor aquest augment intoxicador de la riquesa i el poder, si fos la meua convicció que es limitàs a les classes que són en fàcils circumstàncies. Això suposa no reconèixer gens la situació de la població treballadora. L'augment que he descrit i que es fonamenta, crec, en dades acurades, és un augment del tot limitat a les classes propietàries»>

Per tan Gladston hi digué que lamentaria si fos el cas, però l'és: aquest augment intoxicador de poder i riquesa es limita completament a les classes propietàries. I pel que fa al quasioficial Hansard, Marx continua a dir: «En la versió que posteriorment manipulà, el senyor Gladston fou prou astut com per eliminar aquest passatge que, procedent d'un Canceller del Tresor anglès, era certament comprometedora. Aquest, a més, és un ús tradicional en el parlament anglès i no una invenció del petit Lasker contra Bebel».

L'anònim s'enfada encara més. Les fonts de segona mà, diu en la seua resposta a «Concordia» 4 de juliol, les bandeja i suggereix irritat que és «costum» citar els discursos parlamentaris del report estenogràfic; però també afegeix que el report del “Times” (que inclou la frase “falsificada”) i el de Hansard (que l'omet) són “materialment de complet acord”, mentre que el report del “Times” conté “el contrari directe d'aquell conegut passatge de l'Adreça inaugural”, on l'home amaga el fet que el report inclou explícitament el mateix “famós passatge” al costat del seu pretès contrari! Malgrat tot això, però, l'anònim se sent gairebé tocat i que tan sols una nova branca pot salvar-lo. Mentre que per tant el seu article falseja, com hem mostrat, amb una “mendacitat imprudent” i que es farcit de termes insultants com “mala fe”, “deshonestedat”, “al·legació mentidera”, “aquesta citació espúria”, “mendacitat impudent”, “citació completament falsejada”, “aquesta falsificació”, “simplement infame”, etc., troba necessari desviar la qüestió a un altre domini i per tant promet “d'explicar en un segon article el significat que nosaltres (l'anònim “no-mentider”) atribuïm al contingut dels mots de Gladstone”. Com si la seua opinió particular, de cap valor decisiu, tingués res a veure amb la qüestió! Aquest segon article aparegué a “Concordia” l'11 de juliol.

Marx respongué encara una vegada més a “Volkstaat” el 7 d'agost, per donar ara també els reports del passatge en qüestió de “Morning Star” i del “Morning Advertiser” del 17 d'abril del 1863. Segons tots dos Gladston digué que observaria amb aprensió, etc., aquest augment intoxicador de riquesa i poder si cregués que es limitava a classes en fàcils circumstàncies (classes in easy circumstances). Però aquest augment es limitava a les classes posseïdores de propietats (entirely confined to classes possessed of property). Per tant també aquests reports duien paraula per paraula la frase que se suposava “falsificada”. Marx establí una vegada més, per comparació dels texts de “Times” i Hansard que aquesta frase, que apareixia en reports d'idèntic contingut de tres diaris independents del matí, i d'acord amb el “costum” familiar, i Gladstone, per emprar les paraules de Marx, “s'havia conjurat a eliminar-la”. Com a conclusió Marx deia que no tenia temps per continuar la conversa amb l'anònim. Aquest també semblava haver tingut prou, i en tot cas Marx ja no rebé cap número més de “Concordia”.

Per tant aquesta qüestió semblava morta i soterrada. Certament que una o dues vegades més tard ens arribà, de persones en contacte amb la Universitat de Cambridge, rumors misteriosos d'un crim literari indescriptible que se suposava que Marx havia comès en el “capital”, però malgrat totes les indagació res de més definiti es va poder saber. Llavors, el 29 de novembre del 1883, vuit mesos després de la mort de Marx, aparegué en el “Times” una lletra amb l'encapçalament del Trinity College, Cambridge, i signada per Sedley Taylor, on aquest petit home, que es mou en la mena més tèbia d'afers cooperatius, aprofitant un pretext o un altre, a la fi ens aclarí, no tan sols aquells misteriosos rumors de Cambridge, sinó també l'anònim de “Concordia”.

“Ço que apareix com extremadament singular”, diu el petit home de Trinity College, “és que s'encarregà el professor Brentano (llavors a Breslau, ara a Straßburg) de denunciar... la mala fe que havia dictat manifestament la citació feta del discurs de Gladstone en l'“Adreça (Inaugural)”. El senyor Marx que... provà de defensar la citació, tingué la barra, en els cops mortal amb els quals Brentano magistralment dirigia l'atac per reduir-lo ràpidament, d'assegurar que el senyor Gladstone havia 'manipulat' el report del seu discurs al 'Times' del 17 d'abril del 1863, abans que aparegué a Hansard, per tal d''esborrar' un passatge que 'era certament comprometedor' per un Canceller del Tresor anglès. En mostrar Brentano, per una detallada comparació dels textos, que els reports del Times i del Hansard coincidien en excloure el significat que arterament aïllava la citació dels mots del senyor Gladstone, Marx abandonà la continuació de la controvèrsia sota el pretext de manca de temps!”

Vet ací el cor de la qüestió! I així de gloriosa es reflectiva en la fantasia productivament cooperativa de Cambridge l'anònima campanya del senyor Brentano a “Concordia”! Així era, espasa en mà, i així combatia, en la seua “realització magistral de l'atac”, aquest sant Jordi de la Lliga de Fabricants alemanya, mentre que el drac infernal Marx “pels cops mortals” “ràpidament” expirava als seus peus!

Tota aquesta escena ariostana de batalla tan sols serveix per amagar els defectes del nostre sant Jordi. Ja no s'hi parla de “inserció”, de “falsificació”, sinó de “citació arterament aïllada” (craftily islated quotation). Tota la qüestió es capgirava, i sant Jordi i el seu escuder de Cambridge sabien molt bé per què.

Eleanor Marx respongué en la revista mensual “To-Day”, del febrer del 1884, ja que el “Times” refusà de publicar la seua lletra, i centrà una vegada més el debat en l'única qüestió: havia Marx “falsificat” aquella frase o no? A això el senyor Sedley Taylor responia:

“La qüestió de si una frase particular tingué lloc o no en el discurs de Gladstone”, segons la seua opinió “era d'una importància secundària” en la controvèrsia entre Marx i Bretano, “en relació a la qüestió de si la citació es feia amb la intenció de modificar, de pervertir el sentit de Gladstone”.

I per tant concedeix que el report del “Times” conté de fet una contradicció en els mots; però, si el context s'interpreta correctament, és a dir en el sentit liberal-gladstonià mostra què volia dir el senyor Gladstone. (“To-Day”, març del 1884). El més còmic és que el nostre petit home de Cambridge ara insisteix en citar el discurs no de Hansard, com, d'acord amb l'anònim Brentano, és “costum” de fer, sinó del report del “Times”, que el mateix Brentano havia caracteritzat de “necessària confús”. Naturalment, ja que pel Hansard la sentència vexativa mancava.

Eleanor Marx no tingué cap dificultar de fer pols aquesta argumentació en el mateix número de “To-Day”. O bé el senyor Taylor havia llegit la controvèrsia del 1872. Llavors ara no tan sols feia “falses” “insercions” sinó també “supressions”. O bé no l'havia llegit. Llavors tenia l'obligació de tancar la boca. En qualsevol cas era segur que no gosaria de mantindre ni un moment l'acusació del seu amic Bretano que Marx havia fet una “inserció falsa”. Al contrari, Marx, sembla ara, no havia afegit falsament res sinó omès una frase important. Però aquesta mateixa frase la cita a la p. 5 de l'Adreça inaugural, unes poques línies abans de la suposada “falsa inserció”. I pel que fa a la “contradicció” en el discurs de Gladstone, no és propi Marx qui, en el “Capital”, p. 618 (3. ed., p.672), nota 105 parla de les “contínues i lamentables contradiccions en els discursos dels pressupostos del 1863 i 1864”! Tan sols que no presum à la Sedley Taylor de resoldre-les en sentiments liberals complaents. I com a conclusió en la resposta d'E. Marx s'afirma que: “Al contrari, Marx no ha eliminat res de vàlua en la citació, ni hi ha afegit res “falsament”. Sinó que ha restaurat, rescatat de l'oblit, una frase particular d'un dels discursos gladstonians, una frase que sens dubte es pronuncià, però que d'una forma o altra trobà una via d'eixida del Hansard”.

Per tant el senyor Sedley Taylor també en tingué prou, i el resultat d'aquesta gran teranyina acadèmica, teixida durant dues dècades i en dos grans països, és que ningú d'ençà de llavors ha gosat de fer cap altre atac contra l'honestedat literària de Marx, però, sens dubte, el senyor Sedley Taylor d'ara en endavant posarà tan ben poca confiança en els butlletins literaris de combat del senyor Bretano com el senyor Brentano en la infalibilitat papal del Hansard.

Londres, 25 de juny del 1890

F. Engels