5. Capítol. El procés laboral i el procés de creació de valor | Índex | 7. Capítol. La taxa de plus-vàlua



SISÈ CAPÍTOL
Capital constant i capital variable

Els diferents factors del procés laboral assumen diferents papers en la formació del valor-producte.

El treballador afegeix a l'objecte de treball nou valor mitjançant l'addició d'una determinada quantitat de treball, amb independència del contingut, objectiu i caràcter tècnic concret del seu treball. D'altra banda trobam que els valors dels mitjans de producció consumits retornen com a porcions del valor-producte, com ara els valors del cotó i de la filadora en el valor del fil. El valor dels mitjans de producció s'hi manté per tant mitjançant la transferència al producte. Aquesta transferència s'esdevé durant la transformació dels mitjans de producció en producte, en el procés laboral. Mitjançant el treball. Però com?

L'obrer no treballa dues vegades en el mateix temps, una per tal d'afegir un valor al cotó amb el seu treball, i l'altra per mantindre l'antic valor o, el que és el mateix, per transferir el valor del cotó, que treball, i de la filadora, amb la qual treball, al producte, el fil. Sinó que amb la simple addició de nou valor manté l'antic valor. Com que, però, l'addició de nou valor a l'objecte de treball i el manteniment dels antics valors en el producte són dos resultats del tot diferents, que provoca el treballador al mateix temps, tot i treballar una sola vegada i en el mateix temps, és evident que aquesta duplicitat del resultat tan sols es pot explicar per la duplicitat del propi treball. En un mateix interval presenta la propietat de crear valor i l'altra propietat de mantindre o transferir valor.

Com hi posa cada treballador temps de treball i per tant valor? És clar que tan sols a través d'una forma de treball pròpiament productiva. El filador tan sols hi posa temps de treball en filar, el teixidor en teixir, el ferrer en forjar. És mitjançant la forma d'un objectiu determinat, que s'hi posa treball en general i per tant nou valor, i en filar, teixir, forjar, els mitjans de producció, cotó i filadora, fil i teixidora, ferro i enclusa, esdeven elements constitutius d'un producte, d'un nou valor d'ús.(20) La forma antiga del valor d'ús desapareix, però tan sols per aparèixer en una forma nova de valor d'ús. En considerar el procés de creació de valor s'hi dóna, però, que en la mesura que un valor d'ús es consumeix amb l'objectiu de produir un nou valor d'ús, la quantitat de treball esmerçada en la producció de l'article consumit, constitueix una porció de la quantitat de treball necessària per produir el valor d'ús nou, porció que el treball transfereix des dels mitjans de producció al nou producte. El treballador manté per tant el valor dels mitjans de producció consumits o els transfereix com a porcions constituents del valor del producte, no a través de l'addició de treball en general, sinó a través del caràcter particularment útil, mitjançant la forma específicament productiva d'aquest treball afegit. Com a activitat productiva i deliberada, filar, teixir, forjar, el treball aixeca els mitjans de producció d'entre els morts amb el simple contacte, anima els factors del procés laboral i els combina en productes.

Si el treball específicament productiu del treballador no fos filar, no podria convertir el cotó en fil, i per tant tampoc transferir els valors del cotó i de filadora al fil. Si el mateix treballador canviàs l'ofici pel de fuster, continuaria a afegir valor al material amb una jornada de feina. Per tant mitjançant el seu treball, i no per ésser el treball d'un filador o d'un fuster, sinó per ésser un treball abstracte, socialment general, hi afegeix una determinada quantitat de valor, no perquè el seu treball tinga un contingut particularment útil, sinó perquè dura un determinat temps. Per la característica abstracta i general, per tant, com a esmerçament de força de treball humana, el treball del filador afegeix un nou valor als valors del cotó i de la filadora, i per la característica concreta, particularment útil de procés de filar, transfereix el valor d'aquests mitjans de producció al producte i n'hi manté el valor. D'ací la duplicitat del resultat d'un mateix interval de temps.

Per la simple addició quantitativa de treball s'hi afegeix nou valor, i per la qualitat del treball afegit es mantenen els antics valors dels mitjans de producció en el producte. Aquest efecte doble del mateix treball, que resulta del seu doble caràcter, es posa de manifest en diversos fenòmens.

Assumim que una certa troballa capacita el filador per filar en 6 tant de cotó com feia abans en 36. Com a objectivament útil, l'activitat productiva del seu treball ha multiplicat la força per sis. El producte ha augmentat sis vegades, 36 lliures de fil per comptes de 6. Però les 36 lliures de cotó absorbeixen ara únicament tant de temps de treball com abans 6 lliures. S'hi afegeixen sis vegades menys del nou treball respecte a l'antic mètode, i per tant ara ja tan sols té una sisena part del valor anterior. D'altra banda existeix ara una sisena part del valor del cotó en el producte, en les 36 lliures de fil. En les 6 hores de filar s'hi manté una quantitat sis vegades inferior del valor de les matèries primeres que es transfereix al producte, per bé que el nou valor que s'hi afegeix a la mateixa primera és sis vegades inferior. Això mostra com la propietat per la qual el treball manté el valor dels components del procés és essencialment diferent de la propietat per la qual crea valor. Com més temps de treball és necessari per l'operació de filar la mateixa quantitat de cotó, més gran és el nou valor que s'hi afegeix al cotó, però com més lliures de cotó es filen en el mateix temps de treball, més gran és el valor antic mantingut en el producte.

Assumim contràriament que la productivitat del treball de filar resta inalterada, que per tant el filador empra el mateix temps que abans per transformar una lliura de cotó en fil. Però que el valor d'intercanvi del propi cotó varia, que el preu d'una lliura de cotó augmenta o cau en un factor de sis. En tots dos casos el filador afegeix el mateix temps de treball en la mateixa quantitat de cotó, i per tant el mateix valor, i en tots dos casos produeix en el mateix temps la mateixa quantitat de fil. Amb tot el valor que transfereix del cotó al fil, el producte, és o bé sis vegades inferior o sis vegades superior a abans. Igualment quan els mitjans de treball s'encareixen o s'abarateixen, però s'hi manté el mateix ús en el procés laboral.

Si les condicions tècniques del procés de filar no s'alteren i no hi ha cap canvi del valor en els mitjans de producció, el filador empra les mateixes quantitats de matèria primera i de maquinària en el mateix temps de treball que abans i amb els mateixos valors. El valor que manté en el producte es troba així en relació directa amb el nou valor que hi afegeix. En dues setmanes hi afegeix dues vegades més treball que en una, i per tant dues vegades més valor, i igualment utilitza dues vegades més material d'un valor dues vegades més elevat, i desgasta dues vegades més maquinària d'un valor dues vegades més elevat, i manté així en el producte de dos setmanes un valor dues vegades més gran que en el producte d'una setmana. Sota una determinades condicions de producció constants com més valor manté el treballador, més valor hi afegeix, però no manté més valor perquè no n'hi afegeix més, sinó perquè l'afegeix sota unes condicions constants que són independents del seu treball.

Certament que es pot dir en un sentit relatiu que el treballador manté la mateixa proporció de valor antic d'acord amb el nou valor que hi afegeix. Tant si el cotó puja d'1 xíling a 2 o baixa a 6 penics, el treballador manté independentment en el producte d'una hora tan sols la meitat del valor de cotó que hi manté en el producte de dues hores. Si canvia similarment la productivitat del seu propi treball, si puja o baixa, filarà igualment, posam, en una hora de treball més o menys cotó que abans, i en conseqüència mantindrà més o menys del valor del cotó en el producte d'una hora de treball. En tot cas en dues hores de treball mantindrà el doble de valor que en una hora.

El valor, deixant de banda l'expressió merament simbòlica en objectes de valor, existeix tan sols en un valor d'ús, una cosa. (El propi home, considerat com a mera presència de força de treball, és un objecte natural, una cosa, si bé també una cosa vivent i autoconscient, i el propi treball és una alienació material d'aquesta força). Si per tant es perd el valor d'ús, també es perd el valor. Els mitjans de producció en oferir el valor d'ús no perden alhora el valor és perquè tan sols perden la forma originària de valor d'ús en el procés laboral per guanyar en el producte la forma d'un nou valor d'ús. Per important, però, que puga ésser pel valor l'existència d'un cert valor d'ús, tant se val quin siga, com ho mostrava la metamorfosi de les mercaderies. Se segueix per tant que en el procés laboral els mitjans de producció traspassen el valor al producte en la mesura que els mitjans de producció perden el valor d'ús independent alhora que el valor d'intercanvi. Tan sols donen al producte el valor que perden com a mitjans de producció. Els factors objectius del procés laboral es comporten, però, en aquest sentit de formes diferents.

El carbó que crema la màquina desapareix sense rastre, igual que l'oli amb el qual hom engreixa els eixos de les rodes, etc. Els tints i d'altres additius desapareixen, però tornen en les propietats del producte. La matèria primera constitueix la substància del producte, però la forma és alterada. La matèria primera i els additius perden per tant la forma independent, amb la qual entraren en el procés laboral com a valors d'ús. Altrament s'esdevé amb els mitjans de treball pròpiament dits. Un instrument, una màquina, una fàbrica, un conducte, etc., serveixen tan sols en el procés laboral en la mesura que serven la forma originària i cada matí de nou entren en el procés laboral amb la mateixa forma. I així com durant la vida, el procés laboral, mantenen una forma independent del producte, també ho fan després de la mort. Els cadàvers de les màquines, eines, edificis, etc. encara existeixen separades del producte que col·laboraren a constituir. Si consideram ara tot el període mentre serveix un cert mitjà de treball, des del dia de l'entrada en el taller fins el dia de la retirada a la cambra dels mals endreços, trobam que durant aquest període el seu valor d'ús l'ha consumit completament el treball i que el valor d'ús s'ha transferit completament al producte. Si una filadora, per exemple, dura 10 anys, és clar que durant aquests deu anys el procés laboral en transfereix tot el valor al producte de deu anys. El període vital d'un mitjà de treball es destina per tant a un nombre més o menys gran de procesos laborals contínuament repetits. Els mitjans de treball es comporten com els humans. Cada humà mor diàriament 24 hores. En veure'l, però, cap humà pot endevinar quants dies li resten fins a la mort. Això, però, no impedeix a les oficines d'assegurances de vida de deduir de les vides mitjanes dels humans unes conclusions força segures, i el que és més important, força profitoses. El mateix amb els mitjans de treball. Hom sap per experiència quant de temps dura un mitjà de treball, com ara una màquina d'una certa mena. Suposam que el seu valor d'ús en el procés laboral dura tan sols 6 dies. Així perd de mitjana cada jornada laboral 1/6 de valor d'ús i dóna per tant 1/6 de valor al producte diari. D'aquesta forma es compta el desgast de tots els mitjans de treball, i per tant, per exemple, la pèrdua diària de valor d'ús i la transferència diària corresponent de valor al producte.

Resulta per tant frapant que un mitjà de producció no done més valor al producte del que perd en el procés laboral per l'anul·lació del propi valor d'ús. Si no hagués perdut cap valor, és a dir no fos pròpiament un producte del treball humà, no passaria cap valor al producte. Serveix a la constitució de valor d'ús sense servir en la constitució del valor d'intercanvi. Aquest és per tant el cas de tots els mitjans de producció que disposa la natura, sense participació humana, com la terra, el vent, l'aigua, el ferro en el mineral, la llenya dels boscos verges, etc.

Un altre fenomen interessant se'ns hi apareix. Una màquina val, per exemple, 1.000 lliures esterlines i s'hi fa malbé en 1.000 dies. En aquest cas diàriament 1/1.000 del valor de la pròpia màquina passa al producte. Igualment, si de cas amb una força vital disminuïda, la màquina actua globalment en el procés laboral. Sembla per tant que un factor del procés laboral, un mitjà de producció, entra íntegre en el procés laboral, però tan sols hi entra parcialment en el procés d'augment del valor. La diferència del procés laboral i del procés d'augment del valor s'hi reflecteix en els factors objectius, en el mateix mitjà de producció com a element íntegre del procés laboral i com a element de creació de valor tan sols compta a peces en el mateix procés de producció.(21)

D'altra banda un mitjà de producció pot entrar contràriament íntegre en el procés d'augment del valor, per bé que tan sols a peces en el procés laboral. Suposam que en filar el cotó s'hi perd diàriament 15 de 115 lliures, que no constitueixen fil sinó tan sols devil's dust. Amb tot, si en aquest cas 15 lliures són una pèrdua normal i inevitable del treball mitjà amb el cotó, el valor de les 15 lliures de cotó, que no en són cap element del fil, passen de totes formes al valor del fil íntegrament, igual com el valor de les 100 lliures que en constitueixen la substància. El valor d'ús de les 15 lliures de cotó ha d'extingir-se per fer 100 lliures de fil. La pèrdua d'aquest cotó és per tant una condició de producció del fil. En tant que això el valor passa al fil. El mateix val per tots els excrements del procés laboral, en la mesura que aquess excrements no constitueixen nous mitjans de producció ni per tant nous valors d'ús. Així hom veu en les grans fàbriques mecanitzades de Manchester muntanyes de ferralla, semblants a encenalls al costat de les màquines ciclòpies, que són dutes en grans vagons de la fàbrica a les fundicions, per tal de retornar a l'endemà com a ferro massiu des de la funció a la fàbrica.

Tan sols en perdre els mitjans de producció durant el procés laboral el valor en la forma dels antics valors d'ús, transfereix valor a les noves formes dels productes. El màxim de pèrdua de valor que poden patir en el procés laboral la limita evidentment la quantitat original de valor amb la qual entraven en el procés laboral, o el temps de treball requerit per la llur producció. Els mitjans de producció no poden afegir per tant més valor al producte que el que posseïen de forma independent al procés laboral al que serveixen. Per molt útil que siga un material de treball, una màquina, un mitjà de producció: si costà 150 lliures esterlines, digam 500 jornades laborals, no pot afegir sota cap circumstància més valor al producte que 150 lliures esterlines. El seu valor no el determina el procés laboral on entra com a mitjà de producció sinó aquell del qual prové com a producte. En el procés laboral serveix tan sols de valor d'ús, de cosa amb propietats útils, i no pot per tant transferir cap valor al producte que no posseís abans d'entrar-hi.(22)

Mentre el treball productiu transforma els mitjans de producció en elements constitutius d'un nou producte, el valor pateix una transmigració. Passa del cos consumit al cos format de nou. Però aquesta transmigració d'ànimes s'esdevé damunt els muscles del treball efectiu. El treballador no pot afegir nou treball, i per tant generar nou valor, sense el manteniment d'antics valors, ja que ha d'afegir treball d'una determinada forma útil, i no el pot afegir d'una forma útil sense emprar producte com a mitjans de producció d'un nou producte i transferir-n'hi així el valor. La força de treball en acció, el treball viu, que manté valor en afegir-ne, és per tant un do natural que no costa res al treballador, però molt avantatjós pel capitalista en el manteniment del valor del capital que disposa.(22a) Mentre el ram floresca el capitalista en massa enfeinat en treure'n profit com per adonar-se'n del do gratuït del treball. La interrupció violenta del procés laboral, la crisis, el fa sensiblement conscient.(23)

Ço que es consumeix en general dels mitjans de producció n'és el valor d'ús, pel consum del qual el treball constitueix el producte. El valor de fet no s'hi consumeix (24), i per tant tampoc no es reprodueix. S'hi manté, però no per cap operació pròpia en el procés laboral, sinó perquè el valor d'ús, que existia originalment, desapareix de fet, però tan sols desapareix en un altre valor d'ús. El valor dels mitjans de producció apareix així de nou en el valor del producte, però no s'hi reprodueix, estrictament parlant. Ço que es produeix és un nou valor d'ús, on apareix de nou l'antic valor d'intercanvi.(25)

Altrament amb el factor subjectiu del procés laboral, la força de treball en acció. Mentre el treball mitjançant una forma deliberada transfereix i manté el valor del mitjà de producció en el producte, constituent en cada moment del moviment valor afegit, nou valor. Suposam que el procés de producció s'atura en un punt on el treballador ha produït un equivalent del valor de la pròpia força de treball, que amb el treball de sis hores, per exemple, hi afegeix un valor de 3 xílings. Per damunt d'aquest valor es constitueix un excedent en el valor de producte, més enllà del valor dels mitjans de producció que hi han pres part. És l'únic valor originari format dins aquest procés, l'única porció del valor del producte que produeix el propi procés. Certament no oblidam que tan sols cobreix la compra de la força de treball pel capitalista, i que són els diners que el propi obrer esmerça en els mitjans de vida. En relació a 3 xílings esmerçat apareix un nou valor de 3 xílings tan sols com a reproducció. Però s'hi reprodueix realment, i no tan sols en aparença, com el valor dels mitjans de producció. La substitució d'un valor per un altre la realitza la generació de nou valor.

Sabem, amb tot, que el procés laboral continua més enllà del punt on es reprodueix un simple equivalent de la força de treball i que s'afegeix a l'objecte de treball. Per comptes de les 6 hores amb les quals n'hi havia prou, el procés s'allarga, per exemple, 12 hores. Mitjançant l'acció de la força de treball no tan sols s'hi reprodueix per tant el propi valor, sinó que s'hi produeix un valor excedentari. Aquesta plus-vàlua constitueix l'excedent de valor de producte per damunt dels constituents consumits, és a dir dels mitjans de producció i de la força de treball.

En explicar les diferents papers que juguen els diferents factors del procés laboral en la creació del valor del producte, hem caracteritzat de fet les funcions de les diferents parts que integren el capital en el propi procés d'ampliació del valor. L'excedent del valor general del producte per damunt de la suma de valor dels elements constitutius és l'excedent de capital ampliat per damunt del valor de capital originalment invertit. Els mitjans de producció, per la seua banda, la força de treball per l'altra, són tan sols les diferents formes d'existència que adopta el valor originari de capital en l'abandonament de la forma monetària i la transformació en factors del procés laboral.

Per tant la part del capital que apareix en els mitjans de producció, és a dir en la matèria primera, la matèria auxiliar i els mitjans de treball, no canvia de quantitat de valor en el procés producció. La denomín així porció constant del capital, o més curt: capital constant.

La part del capital que apareix en la força de treball canvia contràriament de valor en el procés de producció. Reprodueix el propi equivalent i un excedent, la plus-vàlua, que pot canviar, que pot ésser més o menys gran. D'una quantitat constant aquesta part del capital es transforma en una de variable. La denomín així porció variable del capital, o més curt: capital variable. Les mateixes parts que integren el capital, que des del punt de mira del procés laboral es diferencien com a factors objectius i subjectius, com a mitjans de producció i força de treball, es diferencien des del punt de mira del procés d'ampliació del valor en capital constant i capital variable.

El concepte de capital constant no exclou de cap manera una revolució en el valor de les parts que l'integren. Posam que la lliura de cotó costa avui 6 penics i augmenta demà com a conseqüència d'una pèrdua de la collita de cotó, a 1 xíling. L'antic cotó que s'havia comprat a un valor de 6 penics, i que s'hi havia treballat, transfereix, però, ara al producte una porció de valor d'1 xíling. I el que ja s'havia filat, i que potser ja circula en el mercat com a fil, transfereix igualment al producte el doble del valor originari. Hom veu, però, que aquests canvis de valor són independents de l'ampliació de valor del cotó en el propi procés de filar. Si l'antic cotó no hagués entrat encara en el procés laboral podria revendre's ara a 1 xílings per comptes de 6 penics. Contràriament: com inferior siga el procés laboral pel qual haja passat, més segur serà aquest resultat. És per tant una llei de l'especulació, quan tenen lloc aitals revolucions de valor en la matèria primera, d'especular amb aquell material on s'hi ha esmerçat la menor quantitat possible de treball, i per tant especular més amb fil que no pas amb teixits, i més amb el propi cotó que no pas amb el fil. L'alteració del valor no s'hi origina en el procés on el cotó juga el paper de mitjà de producció, i on funciona per tant com a capital constant, sinó en el procés on es produeix el propi cotó. El valor d'una mercaderia és certament determinat per la quantitat de treball que conté, però la quantitat es determina socialment. Si el temps de treball requerit socialment per la producció canvia – i la mateixa quantitat de cotó, com ara després d'una collita desfavorable, demana una quantitat de treball més gran que una de bona –, trobam un efecte en la mercaderia antiga, ja que tan sols són exemplars individuals d'un gènere (26), el valor del qual es determina per la necessitat social, i per tant també pel treball necessari sota les condicions socials prevalents.

Així com el valor de la matèria primera pot canviar, també ho pot fer el valor dels mitjans de treball que serveixen el procés de producció, la maquinària, etc., i per tant també la porció del valor que passen al producte. Si, per exemple, com a conseqüència d'una nova troballa la maquinària d'una mateixa mena es reprodueix amb una despesa inferior de treball, l'antiga maquinària es devaluarà més o menys, i transferirà per tant relativament menys valor al producte. Però també ací el canvi de valor s'origina fora del procés de producció on la màquina funciona de mitjà de producció. En aquest procés no pot donar més valor que el que hi posseeix de forma independent.

Així com un canvi en el valor dels mitjans de producció, fins i tot per un efecte posterior a l'entrada en el procés, no en canvia el caràcter de capital constant, de la mateixa forma un canvia en la proporció entre el capital constant i el variable no els altera funcionalment. Les condicions tècniques del procés laboral poden, per exemple, transformar-se fins al punt que allà on abans 10 obrers amb 10 eines treballaven una quantitat relativament petita de matèria primera, ara 1 obrer amb una màquina cara treballa cent vegades més de matèria primera. En aquest cas hi ha un fort augment del capital constant, és a dir de la quantitat de valor dels mitjans de producció utilitzats, i una forta caiguda de la porció variable del capital, representada en la força de treball. Aquest canvi tan sols altera, però, la relació quantitativa entre el capital constant i variable, la proporció en la qual el capital total es divideix en les parts constant i variable que l'integren, però no gens la diferencia entre constant i variable.


Notes:

(20) «El treball dóna una nova creació per una d'extingida». («An Essay on the Polit. Econ. of Nations», London 1821, p. 13.) <=

(21) No s'hi tracta de les reparacions de mitjans de treball, màquines, construccions, etc. Una màquina que es repara ja no funciona com a mitjà de treball sinó com a material de treball. Ja no s'hi treballa, sinó que se la treballa, hi desapareix el valor d'ús. Hom pot pensar en aquests treballs de reparació pel nostre objectiu com a part del treball requerit per la producció dels mitjans de treball. En el text s'hi tracta així del desgast, que cap doctor no pot curar i que inexorablement menen a la mort, d'«aquella mena de desgast que no es pot reparar de tant en tant i que, en el cas d'un ganivet el reduirien a un estadi on l'afilador en diria, que en val menys un de nou». Hom ha vist en el text que una màquina participa íntegra en un procés laboral, però que en el procés simultani de crear valor hi entra tan sols a peces. Com de gran és la confusió de conceptes d'això: «Ricardo diu que una porció del treball del mecànics que fa màquines s'hi conté, per exemple, en el valor d'un parell de mitjons. Amb tot el treball total que produeix cada parell de mitjons... inclou tot el treball de l'enginyer, no una porció; ja que una màquina fa molts parells, i cap d'aquests parells no s'hi podrien haver fet sense cap part de la màquina». («Observations on certain verbal disputes in Pol. Econ., particularly relating to Value, and to Demand and Supply», London 1821, p. 54). L'autor, un «wiseacre» insòlitament cofoi, l'encerta en la confusió i per tant en l'argument tan sols en un punt, en el fet que ni Ricardo ni cap altre economista, anterior o posterior, ha distingit acuradament els dos aspectes del treball, i encara més els papers diferents que cadascun juga en la creació de valor. <=

(22) Hom concep per tant l'absurditat del fatu J. B. Say, que intenta d'atribuir la plus-vàlua (interès, profit, renda) als «services productifs» que els mitjans de producció, el sòl, els instruments, els articles, etc. ofereixen a través dels llurs valors d'ús en el procés laboral. El senyor Wilhelm Roscher, que no deixa escapar cap oportunitat de registrar negre sobre blanc ingenioses reflexions apologètiques, s'afanya: «Remarca amb força encert J. B. Say, «Traité», t. I, ch. 4: que el valor produït per un molí d'oli després de deduir-ne els costos és quelcom nou, quelcom de ben diferent del treball amb el qual s'erigí el molí». (l.c.p. 82, Note). Força correctament! L'«oli» produït pel molít és certament força diferent del treball que costà l'edificació del molí. I per «valor» el senyor Roscher entén coses com l'«oli», ja que l'«oli» té valor, per bé que «a la natura» hom trobe petroli, tot i que en quantitat relativament «força petites», a la qual cosa sembla referir-se en una altra remarca: «Rarament» (la natura!) «aporta valor d'intercanvi». La natura roscheriana amb valors d'intercanvi s'assemblen més aviat a la donzella esbojarrada amb un fill, per bé que «és molt petit». Aquest «instruït» («savant sérieux») remarca encara: «L'escola de Ricardo acostuma a incloure el capital sota el concepte de treball com a 'treball acumulat'. N'és un de poc qualificat (!), perquè (!) de fet (!) el propietari del capital (!) amb tot (!) fa quelcom més (!) que la mera (?!) creació (?) i (??) conservació del mateix (què?): és a dir (?!?) la conservació respecte el propi gaudi, per la qual cosa demana, per exemple (!!!) un interès». (l.c.) Com de «qualificat!» és aquest «mètode anatòmic-fisiològic» de l'economia política, que d'un mer «desig» en desenvolupa un «valor». <=

(22a) «De tots els instruments de l'ofici de pagès el treball humà... és el més important per recuperar-hi el capital. Els altres dos... les bèsties de càrrega i els... carros, arades, pales, etc., sense una determinació porció del primer, no són res». (Edmund Burke, «Thoughts and Details on Scarcity, originally presented to the Rt. Hon. W. Pitt in the Month of November 1795», edit. London 1800, p. 10.) <=

(23) En el «Times» del 26 de novembre del 1862 s'hi plany un fabricant, en la filatura del qual hi treballen 800 obrers i consumeixen de mitjana 150 bales de cotó de les Índies Orientals o bé 130 bales de cotó americà, de les fortes despeses de la fàbrica durant les aturades anuals. Les calcula en 6.000 lliures esterlines l'any. Entre aquestes despeses s'hi troben diversos apartats que no ens interessen ara, com el lloguer, les contribucions, les assegurances, els salaris anuals de treballadors, gestors, comptables, enginyers, etc. Després, però, compta unes 150 lliures esterlines de carbó emprades de tant en tant en la fàbrica per escalfar la màquina de vapor, i a banda inclou les pagues dels treballadors que mantenen la maquinària durant les aturades. Finalment hi consigna 1.200 lliures esterlines per la degradació de la maquinària, ja que «el clima i el principi natural de la caiguda no suspenen l'actuació mentre la màquina de vapor no funciona». Remarca expressivament que no calcula aquesta depreciació per damunt de les 1.200 lliures esterlines, una suma petita, ja que la maquinària ja s'ha gastat gairebé del tot. <=

(24) «Consum productiu... allà on el consum d'una mercaderia es part del procés de producció... En aquests casos no hi ha consum de valor». (S. P. Newman, l.c.p. 296.) <=

(25) En un compendi nord-americà que ha passat potser per 20 edicions, hom hi llig: «No és d'importància en quina forma reapareix el capital». Després d'una llarga enumeració de tots els possibles ingredients de la producció, el valor dels quals reapareix en el producte, s'hi conclou: «Les diferents menes de nutrició, roba i allotjament, necessaris per l'existència i el confort dels humans, també varien. Són aprofitades de tant en tant, i el valor en reapareix amb noves forces, en cos i ànima, i en constitueix així nou capital, utilitzat novament en el procés de producció». (F. Wayland, l.c.p. 31, 32). Entre totes les altres meravelles n'hi ha prou a observar, per exemple, que allò que reapareix amb força renovada no és el preu del pa sinó les substàncies que en constitueixen la sang. Altrament, allò que reapareix com a valor de la força no són els mitjans de vida, sinó el valor. Els mateixos mitjans de vida, si costassen tan sols la meitat, produïrien la mateixa quantitat de múscul, os, etc., en breu la mateixa força, però no la força del mateix valor. Aquesta confusió entre «valor» i «força» i la completa indeterminació farisaica de l'autor suposen un intent, inútil d'altra banda, d'elaborar una explicació de la plus-vàlua a partir de la simple reaparició dels valors preexistents. <=

(26) «Totes les produccions d'un mateix gènere no formen pròpiament més que una massa, el preu de la qual es determina en general i sense consideració de les circumstàncies particulars». (Le Trosne, l.c.p. 893.) <=