12. Capítol. El període laboral | Índex | 14. Capítol. El temps de circulació



TRETZÈ CAPÍTOL
El temps de producció

El temps de treball és sempre temps de producció, és a dir temps durant el qual el capital es lliga en l’esfera de la producció. Però inversament no tot el temps durant el qual es capital es troba en el procés de producció és necessàriament també temps de treball.

No s’hi tracta d’interrupcions del procés laboral, condicionades pels límits naturals de la pròpia força de treball, per bé que hem demostrat fins a quin punt la mera circumstància que el capital fix, edificis fabrils, maquinària, etc., reposa durant les pauses del procés laboral, esdevé un dels motius per a l’allargament antinatural del procés laboral i per al treball diürn i nocturn. S’hi tracta d’interrupcions independents de la durada del procés laboral condicionades per la natura del producte i de la seua confecció, durant les quals els objectes de treball pateixen per més o menys temps processos naturals, alteracions físiques, químiques, fisiològiques, durant les quals el procés laboral se suspén completament o en part.

D’aquesta forma per fer vi cal deixar fermentar el raïm premsat, per tal d’assolir un cert grau de perfecció. En moltes branques industrials el producte ha de passar per un assecat, com en la ceràmica, o cal exposar-lo a certes condicions per canviar-ne les propietats químiques, com en el blanquinat. El gra d’hivern demana potser nou mesos per madurar. Entre el temps de sembrar i de collir el procés laboral és gairebé completament interromput. En l’explotació de la fusta, després de finalitzar la sembra i els preparatius necessaris, la llavor requereix potser 100 anys per transformar-se en producte acabat; en tot aquest temps cal tan sols una realització relativament poc important de treball.

En tots aquests casos únicament s’afegeix puntualment un treball addicional durant una gran part del temps de producció. La relació descrita en el capítol anterior, on cal afegir capital i treball addicional al capital ja fixat en el procés de producció, s’hi dóna ací tan sols amb unes interrupcions més llargues o breus.

En tots aquests casos per tant el temps de producció del capital avançat consisteix en dos períodes: un període en el qual el capital es troba en el procés laboral: un segon període en el qual la forma d’existència – la de producte inacabat – es deixa al curs de processos naturals, sense que es trobe en el procés laboral. Que aquests períodes puntualment s’encreuen i barregen, no altera gens la cosa. Període laboral i període de producció no hi coincideixen. El període de producció és més llarg que el període laboral. Però no és fins a l’acabament del període de producció que el producte és acabat, madur, i per tant passa de la forma de capital productiu emprable a la de capital-mercaderia. Segons la durada del temps de producció que no consisteix en temps de treball s’allarga doncs també el període de recanvi. En la mesura que el temps de producció que depassa el temps de treball no ve determinat per lleis naturals de caràcter general, com en la maduració del gra, el creixement d’un roure, etc., el període de recanvi pot sovint escurçar-se més o menys mitjançant l’escurçament tècnic del temps de producció. Així mitjançant la introducció de l’emblanquinat químic per comptes de l’emblanquinat en verd, mitjançant aparells d’assecament actiu en el procés d’assecament. Així en l’assaoneria, on la introducció de l’àcid tànnic en la pell requeria segons l’antic mètode de 6 a 18 mesos, i segons el nou, que empra una bomba d’aire, tan sols calen d’un mes i mig a dos mesos. (J. G. Courcelle-Seneuil, «Traité theorique et pratique des entreprises industrielles etc.», Paris 1857, 2. éd.) L’exemple magnífic d’escurçament tècnic del temps de producció per acomplir mers processos naturals l’ofereix la història de la producció de ferro i particularment la transformació de ferro cur en acer en els darrers 100 anys, a partir de la descoberta el 1780 del puddling fins al procés millorat modern i les innovacions introduïdes des de llavors. El temps de producció s’ha abreujat enormement, però en la mateixa mesura també ha augmentat l’investiment de capital fix.

Un exemple particular de la divergència del temps de producció vers el temps de treball l’ofereix la fabricació americana de motllos de sabates. Ací sorgeix una part important dels anticostos del fet que la fusta s’ha d’emmagatzemar fins a 18 mesos per assecar-se prou com per evitar la forma del producte acabat s’altere. Durant aquest temps la fusta no passa per cap altre procés laboral. El període de recanvi del capital investit és dons determinat no tan sols pel temps requerit per la fabricació del propi motllo, sinó també pel temps que passa la fusta mentre s’asseca. Es troba 18 mesos en el procés de producció abans de poder entrar en el propi procés laboral. Aquest exemple mostra alhora que el temps de recanvi de les parts diferents del capital global circulant poden diferir com a conseqüència de circumstàncies que no deriven de dins de l’esfera de la circulació, sinó del procés de producció.

Particularment aparent appareix la diferència de temps de producció i temps de treball en l’agricultura. En els nostres climes temperats la terra aporta gra una vegada cada any. L’escurçament o l’allargament del període de producció (per a la llavor d’hivern de nou mesos de mitjana) és dependent de les oscil·lacions d’anys més bons o més dolents, i per això no és ni determinable ni controlable prèviament amb precisió com en la indústria pròpiament dita. Tan sols subproductes, llet, formatge, etc., es poden produir i vendre continuadament en períodes més breus. Paral·lelament el temps de treball es presenta així:

«El nombre de jornades de treball en les diferents àrees d’Alemanya en consideració a les condicions climàtiques i d’altres per als tres períodes principals de treball suposarien: per al període primaveral des de mitjan de març o començament d’abril fins a mitjan de maig de 50-60; per al període estival des del començament de juny fins a final d’agost de 65-80; i per al període autumnal de començament de setembre fins a final d’octubre o mitjà o final de novembre de 55-75 jornades laborals. Per a l’hivern són de remarcar merament els treballs de preparació, com l’adobament, la fusteria, objectes per a mercat i la construcció.» (F. Kirchhof, Handbuch der landwirthschaftlichen Betriebslehre, Dessau 1852, S. 160.)

Com més desfavorable és, doncs, el clima, més es concentra el període laboral de l’agricultura, i per tant l’investiment en capital i treball, s’aplega en un període més breu. Per exemple, a Rússia. Allà en certes àrees septentrionals el treball de camp és tan sols possible durant 130-150 dies l’any. Hom copsa quina pèrdua patiria Rússia si 50 dels 65 milions de la seua població europea restassen sense ocupació durant els sis o vuit mesos d’hivern, quan tot treball de camp ha de cessar. A banda dels 200.000 camperols que treballen en les 10.500 fàbriques de Rússia, els pobles han desenvolupat a tot arreu indústries domèstiques pròpies. Així s’hi donen pobles on tots els camperols des de fa generacions són teixidors, assaonadors, sabaters, manyacs, ganivetaires etc. sind; això és particularment el cas en les governacions de Moscou, Vladimir, Kaluga, Kostroma i Petersburg. A banda, aquesta indústria domèstica es troba ja més i més sota la pressió d’entrar al servei de la producció capitalista; als teixidors, per exemple, els forneixen fil els comerciants directament a través d’intermediaris. (Abreujat segons: «Reports by H. M. Secretaries of Embassy and Legation, on the Manufactures, Commerce etc.», Nr. 8, 1865, p. 86, 87.) Hom hi veu que el distanciament dels períodes de producció i de treball, el darrer dels quals consisteix tan sols una franja del primer, constitueix el fonament natural de la unificació de l’agricultura amb la indústria rural adjacent, i que d’altra banda aquesta constitueix un punt de suport per als capitalistes, que s’introdueixen primerament com a comerciants. Una vegada la producció capitalista acompleix posteriorment la separació entre manufactura i agricultura, esdevé el treballador rural sempre més i més dependent d’una ocupació auxiliar casual i la seua posició empitjora per això. Per al capital, com veurem més tard, totes les diferenciacions s’igualen en el recanvi. Per al treballador no.

Mentre en la majoria de branques de la indústria pròpiament dita, de la mineria, del transport, etc., les operacions són uniformes, i el temps de treball és uniforme al llarg de l’any, a banda d’oscil·lacions de preus, alteracions en el negoci, etc., com a interrupcions anormals, el rendiment del capital que entra diàriament en el procés de circulació es reparteix uniformement; en tot cas, sota unes condicions de mercat constants, també rel reflux del capital circulant o la seua renovació es reparteix en períodes uniformes al llarg de l’any – es troba en els investiments de capital on el temps de treball constitueix tan sols una part del temps de producció, en el decurs dels diferents períodes de l’any una gran heterogeneïtat en l’investiment de capital circulant, de forma que el reflux tan sols reïx una vegada en un temps fixat per condicions naturals. En una escala similar del negoci, és a dir si la quantitat de capital circulant avançat és la mateixa, cal avançar-la en unes masses superiors cada vegada i per més temps que en negocis amb períodes laborals continus. La durada de vida del capital fix s’hi diferencia de forma rellevant respecte dels temps en el qual funciona realment de forma productiva. Amb la diferència entre temps de treball i temps de producció s’interromp naturalment el temps d’ús del capital fix emprat durant temps més llargs o més breus, com per exemple en l’agricultura amb el bestiar de càrrega, els estris i les màquines. En la mesura que aquest capital fix consisteix en bèsties de treball, requereix continuadament la mateixa o gairebé la mateixa despesa en forratge, etc., com la que necessita durant el temps que treball. Amb mitjans de treball morts la manca d’ús causa també una certa desvalorització. Es produeix doncs un encariment general del producte, ja que la transferència de valor no es calcula segons el temps durant el qual funciona el capital fix sinó d’acord amb el temps durant el qual perd valor. En aquestes branques de la producció l’aturada del capital fix constitueix, tant si se la lliga o no amb els costos corrents, una condició de la seua aplicació normal, així com, per exemple, hi ha una pèrdua d’una certa quantitat de cotó en la filatura; i igualment es paga en tot procés laboral la força de treball esmerçada, sota condicions tècniques normals, d’una manera improductiva, però inevitable, de la mateixa forma que la productiva. Cada millora que redueix l’esmerçament improductiu de mitjans de treball, matèries primeres i força de treball, disminueix també el valor del producte.

En l’agricultura s’uneixen tots dos, la durada llarga del període laboral i l’enorme diferència entre temps de treball i temps de producció. Hodgskin hi remarca correctament:

«La diferència de temps» {encara que aci no distingeix entre temps de treball i temps de producció} «que es requereix per completar els productes de l’agricultura i d’altres menes de treball», és «la causa principal de gran dependència dels agricultors. No poden dur mercaderies al mercat en menys d’un any. Per tot aquest període són forçats a deure al sabater, al sastre, al ferrer, al carreter, i als altres diversos treballadors, dels productes dels quals no pot passar, però que es completen en uns pocs dies o setmanes. Com a conseqüència d’aquesta circumstància natural, i degut a l’augment més ràpid de la riquesa produïda per feines diferents de l’agricultura, els monopolitzadors de la terra, per bé que han monopolitzat també la legislació, no han estat capaços de salvar-se ells i els llurs servidors, els camperols, d’esdevindre la classe de persones més dependent en l’economia» (Thomas Hodgskin, «Popular Political Economy», London 1827, p. 147, Note.)

Tots els mètodes que reparteixen d’una banda les despeses en salaris i mitjans de treball uniformement durant tot l’any, i de l’altra redueixen el recanvi en el qual es generen productes de menes diferents, la qual cosa fa possibles diferents collites durant l’any, requereixen un augment del capital circultant investit en salaris, adobs, llavors, etc. D’ací la transició des de l’alternança triple amb guareig al sistema de rotació sense guareig. D’ací les cultures dérobées a Flandes.

«Hom planta les arrels en culture dérobée; el mateix camp genera primer cereal, lli, colza, per a les necessitats humanes, i després hi ha collita de tubercles destinats al manteniment del bestiar. Aquest sistema, en el qual el ramat pot restar estabulat, genera una quantitat considerable de fems i esdevé així el punt de suport del sistema de rotació. Més d’una tercera part de la superfície cultivada s’empra en les àrees sorrenques en cultures dérobées; és justament com si hom hagués augmentat l’extensió de terra cultivada en un terç».

A banda dels tubercles, s’empra també trèvol i d’altres plantes farratgeres.

«L’agricultura, conduïda fins a un punt on es transforma en horticultura, requereix comprensiblement un investiment de capital proporcionalment considerable. A Anglaterra hom calcula 250 francs de capital investit per hectària. A Flandes els nostres pagesos trobarien insuficient a la pràctica la xifra de 500 francs per hectària». («Essais sur l’Économie Rurale de la Belgique», par Émile de Laveleye. Bruxelles 1863, p. 59, 60, 63.)

Passam finalment a la fusta. -

«La producció de fusta es diferencia de la majoria de la resta de produccions essencialment pel fet que en ella les forces naturals actuen de forma independent i no requereixen la força humana i de capital per al creixement natural. Fins i tot allà on els boscos es propaguen artificialment, el requeriment de força humana i de capital al costat de l’actuació de les forces naturals és tan sols ínfim. A banda, un bosc proliferaria en sòls i en llocs on el gra ja no agafa o on ja no és rendible. El cultiu forestal requereix, però, en una economia regular, una superfície més elevada que el cultiu de cereals, ja que petites parcel·les no permeten els mètodes adients, i en gran mesura impedeixen l’aprofitament de recursos secundaris als quals es pot destinar la terra, s’hi fa més difícil la protecció del bosc, etc. Però el procés productiu s’estén per període tan llargs que depassa la planificació d’una explotació individual i en certs casos supera tot l’abast d’una vida humana. El capital investit en la compra de terra forestal»

{en la producció comunal cau aquest capital i tan sols hi ha la qüestió de la quantitat de terra que la comuna pot enretirar per a la producció forestal del total de terra agrícola i de pastura}

«no generarà fruits substancials fins a un temps llarg, i fins i tot llavors tan sols parcialment. En boscos que produeixen certes espècies d’arbres el recanvi total pot trigar fins a 150 anys. A banda, una plantació de fusta gestionada adequadament demana ella mateixa una aportació de fusta que pot suposar de deu a quaranta vegades el rendiment anual. Si no és que un home té doncs altres recursos d’ingressos i posseeix enormes franges de terra forestal, no hi pot dedicar-se de forma regular». (Kirchhof, p. 58.)

El llarg temps de producció (que inclou tan sols un temps de treball d’abast relativament menor) i, per tant, la durada del període de recanvi, fa de l’activitat forestal una indústria poc favorable per a l’empresa privada i, per tant, capitalista, ja que l’empresa capitalista és essencialment privada fins i tot quan el capitalista associat ocupa el lloc del capitalista individual. El desenvolupament del cultiu i de la indústria han estat en general tan actius en la destrucció de boscos que tot allò que s’haja fet inversament per preservar-los i restaurar-los sembla ínfim.

Particularment remarcable de la citació de Kirchhof és el passatge següent:

«A banda, una plantació de fusta gestionada adequadament demana ella mateixa una aportació de fusta que pot suposar de deu a quaranta vegades el rendiment anual».

Per tant, un recanvi complet es fa de deu a quaranta anys i més.

El mateix val per a la cria de bestiar. Una part del ramat (reserva de bestiar) resta en el procés de producció, mentre que una altra es ven com a producte anual. Tan sols una part del capital es recanvia anualment, tal com en el cas del capital fix, maquinària, bestiar de càrrega, etc. Encara que aquest capital és un capital fix en el procés de producció per un llarg temps, i perllonga així el recanvi del capital total, no és capital fix en el sentit més categòric.

Ço que ací es denomina reserva – una quantitat de determinada de fusta o ramat viu – es troba relativament en el procés de producció (alhora com a mitjà de treball i com a material de treball); segons les condicions naturals de reproducció, sota una gestió regulada, una part important s’hi ha de trobar en aquesta forma.

Similarment actua en el recanvi una altra mena de reserva, la que constitueix capital productiu tan sols potencialment, però que com a conseqüència de la natura de l’economia s’ha d’amuntegar en una quantitats més o menys elevada, i per tant cal avançar-la per un temps més perllongat de la producció, encara que tan sols entre de tant en tant en el procés de producció actiu. A això pertany, per exemple, els adobs que s’amunteguen en el camp, el gra, el farratge, etc., i reserves de queviures similars que entren en la producció de bestiar.

«Una part considerable del capital en funcionament la contenen les reserves d’explotació. Aquestes poden perdre, però, més o menys valor, si no és que s’apliquen les mesures de prevenció adients per a una bona conservació; la manca d’atenció pot comportar la pèrdua total d’una part de les reserves de producte. Per això es fa necessària una inspecció acurada dels magatzems i cellers, de tal forma que les sales sempre siguen tancades, netes, ventilades, etc. El gra i d’altres collites emmagatzemades s’han de girar de tant en tant, i les patates i bledes s’han de protegir contra glaçades, pluges i floriments». (Kirchhof, p. 292.) «En calcular els propis requeriments, especialment pel manteniment del bestiar, la distribució s’ha de fer d’acord amb el producte obtingut i l’ús destinat. Hom ha de considerar la cobertura no tan sols de les necessitats ordinàries sinó també una reserva proporcional a casos extraordinaris. Si llavors es troba que la demanda no serà coberta completament amb la pròpia producció, caldrà pensar primer si la deficiència no es pot cobrir amb uns altres productes (substituts), o per una adquisició més barata. Per exemple, si hi hagués d’haver una manca de farratge, això es podria cobrir amb arrels i una barreja de palla. En general, el valor intrínsec i el preu de mercat de les diverses collites s’ha de tindre sempre en compte en aquests casos, i cal regular-hi el consum segons. Si, per exemple, la civada va cara, mentre pèsols i ordi són relativament barats, pagarà la pena substituir amb pèsol o ordi una part de la civada destinada als cavalls i vendre-hi la civada així estalviada». (Ibidem, p. 300.)

S’ha remarcat abans, en la consideració de la constitució d’una reserva, que cal una quantitat determinada més o menys gran de capital productiu potencial, és a dir de mitjans de producció destinats a la producció, que s’haurà d’acumular en una massa més o menys gran, per tal de fer-la entrar progressivament en el procés de producció. S’ha remarcat per això que, dins una determinat negoci o empresa de capital d’un cert abast, la grandària d’aquesta reserva de producte depèn de les dificultats més o menys elevades de renovació, la proximitat relativa dels mercats de subministrament, el desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació, etc. Totes aquestes circumstàncies afecten el mínim de capital que cal disposar en la forma de reserva productiva, i per tant els terminis en els quals s’han de fer els avançaments de capital, i l’abast de la grandària de capital que cal avançar d’una vegada. Aquest abast, que també afecta el recanvi, el condiciona la durada més o menys perllongada amb la qual el capital circulant es fixa en la forma de reserva productiva com a capital productiu merament potencial. D’altra banda, en la mesura que aquesta estagnació depèn de la possibilitat més o menys elevada d’una substitució ràpida, de les condicions de mercat, etc., sorgeix ella mateixa de nou del temps de recanvi, de circumstàncies que pertanyen a l’esfera de la circulació.

«Addicionalment totes les peces o elements inventariables, com eines manuals, escoladors, cistells, cordes, oli de vagó, claus, etc., han d’esser més disponibles per a una substitució instàntania com menys oportunitat hi haja de comprar-los a prop ràpidament. Finalment, tot l’inventari d’eines ha d’ésser revisat anualment a l’hivern, i les noves compres i reparacions necessàries s’han de fornir seguidament. Que hom mantinga o no una reserva més o menys elevada d’articles inventariables ho decidiran principalment les condicions locals. Si no hi ha artesans o magatzems en el veïnat, caldrà mantindre unes reserves més grosses que si hom en pot trobar en la mateixa localitat. Però si els subministraments necessaris s’adquireixen en grans quantitats d’una vegada, llavors si totes les altres circumstàncies són igual, hom es beneficia generalment de compres més barates si s’ha triat un bon moment per fer-les. Certament, el capital circulant en funcionament pot veure’s afectat per una suma corresponentment més elevada, i tot d’una vegada, cosa que no sempre suporta bé el negoci». (Kirchhof, p. 301.)

La diferència entre temps de producció i de treball, com hem vist, admet casos força diferents. El capital circulant es pot trobar en temps de producció abans d’haver entrat en el procés laboral pròpiament dit (fabricació de llistes de fusta); o es pot trobar en temps de producció després d’haver passat pel procés laboral pròpiament dit (vi, llavors); o el temps de producció l’interromp puntualment un temps de treball (agricultura, explotació forestal); una gran part del producte capaç de circular resta incorporat en el procés actiu de producció, mentre que una part molt menor entra en la circulació anual (explotacions forestals i ramaderes); la durada més o menys perllongada amb la qual el capital circulant s’ha d’investir en la forma de capital potencialment productiu, i per tant la massa més o menys elevada amb la qual s’ha d’investir d’una vegada, deriva en part de la mena de procés de producció (agricultura) i depèn en part de la proximitat dels mercats, etc., en breu, de circumstàncies que pertanyen a l’esfera de la circulació.

Hom veurà després (Llibre III) a quines teories absurdes han arribat MacCulloch, James Mill, etc., en l’intent d’identificar el temps de producció que divergeix del temps de treball amb el propi temps de treball, un intent que alhora es deu a una aplicació falsa de la teoria del valor.

__________

El cicle de recanvi que s’ha considerat fins ara el determina la durada del capital fix avançat per al procés de producció. Com que aquest cicle s’estén per una sèrie més o menys llarga d’anys, inclou una sèrie de recanvis anuals de capital fix o de recanvis repetits durant l’any.

En l’agricultura aquest cicle de recanvi deriva del sistema de successió de cultius.

«La durada del contracte de conreu no ha d’ésser en cap cas inferior al temps de successió del sistema de rotació de cultiu adoptat, i per tant en el sistema de tres cultius hom compta per 3, 6, 9. En el sistema de tres cultius esmentat d’aplicació pura, el camp es cultiva tan sols quatre vegada en sis anys, es llaura pel gra d’hivern i d’estiu en els anys de cultiu, si les propietats del sòl ho requereixen o ho permeten, amb blat i sègol, ordi i civada, alternativament. Cada espècie de cereal difereix en el rendiment obtingut en un mateix sòl, i cadascuna té un valor diferent i es ven a un preu diferent. En conseqüència, el rendiment del camp és diferent en cada any que es cultiva, i diferent és en la primera meitat de la rotació (els primers tres anys) que en la segona. Fins i tot el rendiment mitjà d’un període de rotació no és igual al d’un altre, ja que la fertilitat no depèn únicament de la bona qualitat del sòl sinó també de l’oratge de cada any, de la mateixa forma que els preus depenen d’una multitud de condicions canviants. Si hom calcula ara l’ingrés d’un camp en prendre en consideració la fertilitat mitjana i els preus mitjans per tot el període de sis anys de rotació, hom troba l’ingrés total d’un any de cada període de la rotació. Però aquest no és el cas si parteix tan sols de la meitat del temps de rotació, és a dir, de tres anys; ja que llavors les xifres totals no coincidirien. S’hi segueix que un contracte de conreu basat en el sistema de tres cultius hauria de fer-se, si més no, per sis anys. És, però, encara més desitjable per les dues parts que la durada del contracte siga un múltiple de la durada del contracte» {sic!} «i que per tant siga de 12, 18, i fins i tot més anys, per comptes de 6 anys en un sistema de tres cultius, i de 14, 28 anys per comptes de 7 en un sistema de set cultius». (Kirchhof, p. 117, 118.)

{Ací en el manuscrit hi ha: «El sistema anglès de rotació de cultiu. Donau-hi una nota»}