13. Capítol. El temps de producció | Índex | 15. Efecte del temps de recanvi en la grandària de l’avançament de capital



CATORZÈ CAPÍTOL
El temps de circulació

Totes les circumstàncies fins ara considerades, que diferencien els períodes de circulació de capitals investits en diferents branques de la indústria, i per tant també els terminis en els quals cal avançar el capital, deriven dins del propi procés de producció, com la distinció de capital fix i fluid, la distinció en els períodes laborals, etc. El temps de recanvi de capital és, però, igual a la suma del seu temps de producció i el seu temps de rotació o circulació. S’entén per això mateix que una durada diferent del temps de circulació fa per tant diferent la durada del període de recanvi. Això es fa més evident quan es comparen dos investiments diferents de capital en els quals totes les circumstàncies que modifiquen el recanvi són iguals tret del temps de circulació, o en seleccionar un capital donat amb una determinada de capital fix i circulant, un determinat període laboral, etc., amb tan sols els temps de circulació com a variants, hipotèticament.

Una de les seccions del temps de circulació – i la relativament més decisiva – consisteix en el temps de venda, el període durant el qual el capital es troba en situació de capital mercaderia. Segons la grandària relativa d’aquest termini s’allarga o s’escurça el temps de circulació i per tant el període de recanvi en general. Com a conseqüència dels costos d’emmagatzematge es pot fer necessària també una despesa addicional de capital. D’entrada és clar que el temps requerit per a la venda de les mercaderies acabades pot ésser força diferents per als capitalistes individuals d’un mateix ram, de forma que no tan sols s’investeixen masses de capital diferents en cada branca de producció, sinó que també en els diferents capitals independents, que són de fet únicament peces independitzades del capital global investit en una mateixa esfera de producció. Sota circumstàncies altrament constants, el període de compra variarà per a un mateix capital individual amb les fluctuacions generals de les relacions de mercat o amb les fluctuacions de cada ram particular. No ens hi aturarem ara més. Constatam tan sols el fet simple que totes les circumstàncies que provoquen en general una diferenciació en els períodes de recanvi dels capitals investits en les diferents branques econòmiques comporten també diferència en el recanvi dels diversos capitals individuals que actuen en el mateix negoci (quan, per exemple, un capitalista té l’oportunitat de vendre més ràpidament que els competidors, quan hom empra més mètodes per escurçar els períodes laborals que un altre, etc.).

Una causa eficient contínua de la diferenciació dels temps de venda, i per tant del temps de recanvi en general, és la distància del mercat en el qual es ven la mercaderia respecte del lloc de producció. Durant tot el temps de trasllat fins al mercat el capital es troba lligat en condició de capital-mercaderia; si es produeix per comanda, fins al moment de lliurament; si no es produeix per comanda, cal afegir al temps de trasllat fins al mercat encara el temps durant el qual la mercaderia restarà en venda en el mercat. La millora dels mitjans de comunicació i de transport escurça absolutament el temps de desplaçament de les mercaderies però no elimina les diferències relatives de trasllat per als diferents capitals-mercaderia, o també per a les diferents peces d’un mateix capital-mercaderia que viatgen fins a mercats diferents. La millora en els velers i en els vapors, per exemple, que escurça el viatge, l’escurça igualment per ports propers i llunyans. Resta la diferència relativa, per bé que sovint disminuïda. Les diferències relatives poden, però, esvair-se com a conseqüència del desenvolupament de mitjans de transport i de comunicacions d’una manera que no es correspon a la distància originària. Per exemple, un ferrocarril que condueix des del lloc de producció fins a un nucli important de població de l’interior pot allargar relativament o absolutament la distància fins a un punt de l’interior més proper que no és connectat pel ferrocarril, en relació amb aquell que geogràficament és més remot; de la mateixa forma, aquesta circumstància pot eliminar la llunyania relativa dels llocs de producció respecte dels mercats de consum més importants, la qual cosa explica el deteriorament d’antics centres de producció i l’ascens de nous com a conseqüència de canvis en els mitjans de transport i de comunicació. (A això s’ha d’afegir encara l’enorme abaratiment relatiu del transport per llargues distàncies en relació a les curtes.) Simultàniament al desenvolupament dels mitjans de transport no tan sols s’accelera la velocitat dels moviments en l’espai i, per tant, s’escurça temporalment la distància espaial. No es desenvolupa tan sols la massa de mitjans de comunicació, de forma que, per exemple, molts vaixells poden anar alhora al mateix port, diversos trens poden viatjar simultàniament per diferents vies fèrries entre els mateixos dos punts, sinó que, per exemple, en diferents dies successius de la mateixa setmana uns vaixells de càrrega poden anar de Liverpool a New York o en diferents hores del dia uns trens poden anar de Manchester a Londres. La velocitat absoluta – i per tant aquesta part del temps de circulació – no s’altera de fet amb aquesta darrera circumstància, dins una determinada prestació del mitjà de transport. Però quantitats successives de mercaderies poden emprendre el viatge en uns terminis coincidents més breus i així arribar successivament al mercat, sense acumular-se en grans quantitats com a capital-mercaderia potencial abans de fer l’enviament real. Es distribueix el capital, doncs, per períodes de temps successius més breus, de forma que una part es transforma contínuament en capital monetari mentre l’altra circula com a capital-mercaderia. Mitjançant aquest repartiment dels refluxos en diversos períodes successius s’escurça el temps global de circulació i, per tant, també el recanvi. Primerament es desenvolupa la freqüència més o menys elevada en la qual funcionen els mitjans de transport, per exemple el nombre de trens d’una línia, d’una banda a mesura que un centre de producció produeix més, i esdevé un important centre de producció, i després en direcció als mercats de consum ja disponibles, i per tant cap als grans centres de producció i de població, cap als ports d’exportació, etc. D’altra banda, aquesta comerciabilitat particular i el recanvi accelerat de capital que comporta (en tant que condicionat pel temps de recanvi) suposa la concentració accelerada de centres de producció i de mercats. Amb la concentració tan accelerada de quantitats de persones i de capitals en un punt concret avança la concentració d’aquestes quantitats de capital en poques mans. Alhora hom troba de nou un lliscament i desplaçadament de llocs de producció i de mercat com a conseqüència dels canvis en els mitjans de comunicació. Un lloc de producció que abans disposava d’un avantatge per la seua posició en una carretera o en un canal, es troba ara relegat a una única via fèrria, que tan sols funciona a intervals relativament llargs, mentre que un altre punt, que abans era fora de les principals vies comercials rau ara en un nus ferroviari. El segon lloc puja, i el primer baixa. Per tant, mitjançant l’alteració en els transports dels mitjans, es produeix una diferenciació geogràfica en el temps de circulació de les mercaderies, en les oportunitats de comprar, vendre, etc., o es distribueix de forma diferent una diferenciació geogràfica ja existent. La importància d’aquesta circumstància per al recanvi del capital es mostra en les pugnes dels representants comercials i industrials de diferents llocs amb les direcció ferroviàries. (Vegeu, per exemple, el Llibre blau abans citat del Railway Committee.)

Totes les branques de producció que, per la naturalesa del producte, depenen principalment del consum local, com la cerveseria, es desenvolupen, doncs, en les dimensions més elevades en els principals centres demogràfics. El recanvi ràpid del capital hi compensa en part l’encariment de moltes condicions de producció, dels locals, etc.

Quan, d’una banda, amb el desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació, impulsat per l’avenç de la producció capitalista, s’escurça el temps de circulació per a una determinada quantitat de mercaderia, el mateix avenç i, amb ell, el desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació, obre la possibilitat -i la necessitat- de treballar per a mercats més allunyats, en un mot, treballar per al mercat mundial. La quantitat de mercaderies exportades i les que s’importen des de punt allunyat creix enorment i, amb ella, també, la porció absoluta i relativa de capital social que resta per llargs períodes en l’estadi de capital-mercaderia, dins del temps de circulació. Per això creix simultàniament també la part de riquesa social que, per comptes de servir de mitjà de producció directe, serveix en mitjans de transport i de comunicació, i en el capital fix i circulant que requereixen per al llur funcionament.

La mera durada relativa del transport de les mercaderies des del lloc de producció al de consum genera una diferència no tan sols en la primera part del temps de circulació, el temps de venda, sinó també en la segona part, la reconversió dels diners en els elements del capital productiu, el temps de compra. Per exemple, les mercaderies són trameses a Índia. Això dura, per exemple, quatre mesos. Suposam que el temps de venda és 0, és a dir que les mercaderies es fan per comanda i es paguen en el lliurament als agents dels productors. El reenviament de diners (i la forma en la qual retornen és ací indiferent) dura de nou quatre mesos. Així passen en total vuit mesos abans que el mateix capital funciona de nou com a capital productiu, i pot renovar la mateixa operació. Les diferenciacions així generades en el recanvi constitueix un dels fonaments materials dels diferents terminis de crèdit, de la mateixa forma que el comerç ultramarí, per exemple a Venècia i Genova, és una de les fonts del sistema creditici pròpiament dit.

«La crisi del 1847 capacità el sector financer i comercial d’aquella època per reduir la usança indiana i xinesa» (pel temps de circulació per a les transaccions d’allà i d’Europa) «de deu mesos després de data a 6 mesos després d’avistament, i el pas de 20 anys amb l’acceleració dels transports i la instal·lacions de telègrafs fa ara necessària una reducció addicional de sis mesos després d’avistament a quatre mesos després de data com a primer pas per als quatre mesos després d’avistament. El viatge d’un veler pel Cap des de Calculta fins a Londres dura de mitjana menys de 90 dies. Una usança de quatre mesos després d’avistament equivaldria a un temps de circulació de, posam, 150 dies. La usança actual de sis mesos després d’avistament suposa un temps de circulació de, posam, 210 dies». («London Economist», 16 de juny del 1866.) -

Contràriament:

«L’usança brasilera resta encara sempre a dos i tres mesos després d’avistament, els canvis d’Antwerpen» (a Londres) «es retiren a tres mesos després de data, i fins i tot Manchester i Bradford tiren de Londres a tres mesos i per més temps. Mitjançant un consentiment tàcit, es dóna al comerciant una oportunitat apropiada per realitzar les mercaderies, no pas abans, però sí dins un termini raonable, dins el qual vencen els efectes retirats. D’aquesta forma, l’actual usança per a les factures indianes no es pot considerar excessiva. El producte indià es ven majoritàriament a Londres en un termini de tres mesos, i si admetem una pèrdua de temps per efectuar les vendes, no se’n pot realitzar gaire en uns cinc mesos, mentre que un altre període de cinc mesos haurà transcorregut (de mitjana) entre el temps de compra a Índica i el lliurament al magatzem anglès. Hi tenim un període de deu mesos, mentre que la factura feta damunt dels béns no viu més enllà dels set mesos.» (Ibidem, 7 de juliol de 1866.)

Aquesta reducció fracassà, però, i fou abandonada de nou. (Des de llavors el canal de Suez ho ha revolucionat tot.)

S’entén que una temps més llarg de circulació de les mercaderies s’eleva el risc d’un canvi de preu en el mercat de venda, ja que creix el període en el qual es poden produir canvis de preu.

Una diferenciació en el temps de circulació, en part individualment entre diferents capitals individuals d’una mateixa branca de la producció, i en part entre diferents branques de la producció d’acord amb usances diferents, allà on no es paga directament, sorgeixen de terminis diferents dels pagaments en la compra-venda. No ens aturarem més en un punt de tanta importància per al sistema de crèdit.

De l’abast dels contractes de lliurament, i aquest abast creix amb l’abast i escala de la producció capitalista, sorgeixen en tot cas diferències en temps de recanvi. El contracte de lliurament com a transacció entre comprador i venedor és una operació que pertany al mercat, a l’esfera de la circulació. Les diferències que en sorgeixen en el temps de recanvi sorgeixen per tant de l’esfera de la circulació, però repercuteixen immediatament en l’esfera de la producció, i ho fan amb independència de tots els terminis de pagament i relacions de crèdit, i per tant també sota el pagament directe. Carbó, cotó, fil, etc., són, per exemple, productes discrets. Cada dia forneix una quantitat de producte acabat. Però si el filador o el propietari de mines assumeixen ara lliurament de quantitats de producte que requereixen jornades laborals continuades d’un període de, posam, quatre o sis setmanes, això és exactament el mateix, pel que fa al temps d’avançament de capital, que si s’hagués introduït un període laboral continuat de quatre o sis setmanes en aquest procés laboral. S’hi suposa naturalment que tota la quantitat fixada de producte se subministra d’una vegada, o que no es paga fins que es lliura sencera. D’aquesta forma, considerat individualment, cada dia ha fornit la seua quantitat determinada de producte acabat. Però aquesta quantitat acabada és sempre tan sols una part de la qualitat que cal lliurar contractualment. Si bé en aquest cas la part ja acabada no es troba en el procés de producció, encara resta en el magatzem tan sols com a capital potencial.

Passam ara al segon període del temps de circulació: el temps de compra o el període durant el qual el capital es reconverteix des de la forma monetària als elements del capital productiu. Durant aquest període ha de persistir durant més o menys temps en la situació de capital monetari, i per tant una certa porció del capital avançat global s’ha de trobar continuadament en la situació de capital monetari, per bé que aquesta porció consisteix d’elements constantment mutats. Per exemple, del capital avançat global en un determinat negoci n * 100 lliures esterlines s’han de trobar en la forma de capital monetari, de forma que, si bé tots els components d’aquestes n * 100 lliures es transformen contínuament en capital productiu, aquesta suma és reposada constantment mitjançant el flux d’entrada provinent de la circulació, és a dir del capital-mercaderia realitzat. Una part determinada de valor del capital avançat es troba doncs constantment en l’estat de capital monetari, i per tant en una forma que no pertany a l’esfera de la producció sinó a l’esfera de la circulació.

Hom ja ha vist que, la perllongació durant el qual el capital es vincula a la forma de capital-mercaderia deguda a la distància del mercat resulta en un endarreriment directe del retorn dels diners i, en conseqüència, també de la transformació del capital des de capital monetari a capital productiu.

Hom han vist a més (Cap. VI), en referència a la compra de mercaderies, com el temps de compra, segons la distància més o menys elevada de les fonts principals de matèries primeres, fa necessari comprar-ne per un període més llarg i tindre’l en la forma de subministrament productiu, de capital productiu latent o potencial; que, en conseqüència, augmenta la quantitat de capital que cal avançar d’una vegada, i el temps en el qual cal avançar-la, encara que l’escala de producció reste altrament igual.

Similarment s’esdevé en diverses branques pels períodes – més llargs o més breus – en els quals masses més elevades de matèries primeres són llençades al mercat. Així trobam, per exemple, a Londres, cada tres mesos enormes subhastes de llana, que dominen el mercat de llana; mentre el mercat de cotó es renova continuadament de collita en collita, quan no de manera uniforme. Aquests períodes marquen els terminis principals d’adquisició d’aquestes matèries primeres i actuen especialment en les compres especulatives, que condicionen els avaçaments, més o menys breus, exactament com la natura de les mercaderies produïdes actuen damunt de l’acaparament especulatiu i intencionat, més o menys breu, de producte en la forma de capital-mercaderia potencial.

«L’agricultor ha d’ésser també un especulador fins a cert punt i retindre doncs la venda dels productes si les condiciones que prevalen ho suggereixen...»

Seguim unes regles generals.

«Amb tot, en la venda de productes, tot depèn principalment de la persona, del propi producte i de la localitat. A qualsevol qui, a banda de tindre traça i fortina (!), rep prou capital de treball no se li retreurà que emmagatzeme el seu gra en un any que els preus són inusualment baixos. D’altra banda, un home que manca de capital de treball o que és directament desproveït (!) d’esperit especulatiu provarà d’aconseguir el preus mitjans actuals i es veurà obligat a vendre tan bon punt i tan sovint com es presente l’oportunitat. Gairebé sempre suposarà una pèrdua emmagatzemar llana per més d’un any, mentre que el gra es pot emmagatzemar durant diversos anys sense detriment de propietats o de qualitat. Els productes habitualment sotmesos a fortes fluctuacions a curts intervals, per exemple, llavors oleaginoses, llúpol, cardó i similars, es poden emmagatzemar amb profit durant anys quan el preu de venda és ben per sota de la producció. És menys permissible postposar la venda d’articles la preservació dels quals implica una despesa diària, com bestiar engreixat, o que són peribles, com fruita, patates, etc. En diverses localitats un producte ateny el preu mitjà inferior en certes estacions, i el màxim en altres. Així, en certes zones el preu mitjà de gra és inferior per Sant Martí que entre Nadal i Pasqua. A més, certs productes es venen bé en certes localitats tan sols en certs moments, com és el cas amb la llana en mercats llaners de localitats on el comerç de llana en altres moments s’estagna, etc.» (Kirchhof, p.302.)

En consideració de la segona meitat del temps de circulació, durant la qual els diners es reconverteixen en els elements del capital productiu, no tan sols entra en consideració aquesta circulació per ella mateixa; no tan sols el temps en el qual els diners reflueixen, segons l’allunyament dels mercats, a partir del producte venut; entra també en consideració principalment l’abast en el qual una part del capital avançat que sempre és disponible en la forma monetària, en la situació de capital monetari.

A banda de tota especulació, l’abast de les compres de les mercaderies que han d’ésser constantment disponibles com a reserva productiva depèn dels temps de renovació d’aquesta reserva, i per tant de circumstàncies que depenen alhora de les relacions de mercat, i per tant són diferents per a les diferents matèries primeres, etc.; ací per tant cal avançar de temps en temps diners en bona quantitat. Reflueix, segons el recanvi de capital, més o menys ràpidament, però sempre segmentàriament. Una part, la part reconvertida en salaris, s’esmerça contínuament a petits intervals. Una altra part, però, reconvertida en matèries primeres, s’ha d’acumular per períodes més llargs, com a fons de reserva, bé per a la compra, o bé per al pagament. Existeix per tant en la forma de capital monetari, per bé que en canvia l’abast.

Veurem en el proper capítol que unes altres circumstàncies, que deriven del procés de producció o de la circulació, fa necessari que una determinada porció de capital avançat haja d’ésser en forma monetària. En general, cal notar que els economistes tendeixen a oblidar sovint no tan sols que una part del capital requerit en un negoci passa successivament per les tres formes de capital monetari, capital productiu i capital-mercaderia, sinó també que diferents porcions posseeixen contínuament i simultàniament aquestes formes, malgrat que la importància relativa de cadascuna varie en el temps. És especialment la part disponible com a capital monetari la que és oblidada pels economistes, malgrat que precisament aquesta circumstància és ben essencial per a una comprensió de l’economia burgesa i, en conseqüència, fa sentir la seua importància igualment també en la pràctica.