Els límits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969

IV

VALOR I PREU

Per tal de restar en el negoci, tot emprenedor capitalista ha de lluitar per la quantitat més gran possible de treball excedentari; ja que tan sols assolint aquest màxim pot maximitzar els beneficis que pot realitzar a través dels preus de mercat. Aquest màxim de beneficis tan sols el determinen parcialment els seus propis esforços per mantindre o elevar la taxa d'explotació; el co-determinen esforços similars per part de tots els altres capitalistes. Per augmentar la rendibilitat de tot capital particular, la rendibilitat del capital social total ha d'augmentar, ja que d'altra manera no hi hauria forma de realitzar l'augment d'apropiació del treball excedentari com a benefici en el mercat. Com que el treball excedentari en la forma de mercaderies cau fora de la relació capital-treball, l'han de bescanviar entre els mateixos capitalistes en l'esforç de preservar el llur capital augmentant-lo.

El creixement de qualsevol capital particular depén de l'acumulació de capital social total. Aquest fet estableix límits definits a l'expansió de tots els capitals separats. El propietari d'un negoci creixent esdevé conscient d'aquests límits allà on uns ingressos disminuïts li fan poc rendible expandir-se més. Amb tot, el capital, com la força de treball en abstracte, es diferencia tan sols quantitativament. Tant se val quina mena de producció, el capital s'emprarà allà on hi ha una perspectiva de guanys suficients. Si una sortida d'expansió es tanca, d'altres que s'obren seran envaïdes. És el principi de rendibilitat el que distribueix inversions entre les diferents esferes i branques de la producció, repartint així el treball social d'acord amb els requeriments de plus-vàlua de l'acumulació de capital. I és aquest flux competitiu de capital el que dona lloc a una tendència d'igualar les taxes de benefici del capital.

Per bé que el mercat de capital no diferencia entre inversions de capital i de treball, aquesta divisió afecta l'economia. La natura física del procés de producció defineix la relació entre treball i capital, i determina així la proporció d'inversió que recau en cada factor. Hi ha una diferència, per parlar en termes marxians, entre les “composicions orgàniques” de diferents capitals en diferents esferes de la producció. Alguns processos de producció requereixen grans inversions en mitjans de producció i relativament poques inversions en treball, mentre d'altres necessiten menys inversions de capital i demanen més treball. La primera relació Marx l'anomenà “alta” i la segona “baixa” composició orgànica del capital. Com que el treball és l'única font de plus-vàlua, o beneficis, i els beneficis es mesuren en inversions totals (és a dir, mitjans de producció juntament amb força de treball), se seguiria de la teoria laboral del valor que capitals de diferents composicions orgàniques, amb taxes iguals de plus-vàlua, haurien de donar taxes diferents de benefici. En realitat, hi preval una tendència cap al llur igualament.

Deixant de banda consideracions com la variació de les taxes de plus-vàlua en diferents empreses, taxes de benefici originàriament diferents assenyalen la diversitat en les composicions orgàniques de diversos capitals. Com que les diferències en la composició orgànica del capital que posseeixen les indústries les determina el procés de producció, no se les pot eliminar. Pot ésser possible fins a cert grau d'anivellar la composició orgànica de capital en una indústria particular; però això no és pot fer entre esferes de producció totalment diferents. Així l'anivellament de les taxes industrials de benefici han de tindre lloc en la circulació.

Per tal d'entendre aquest mecanisme cal considerar el caràcter “social” de la producció capitalista i la natura dural de la mercaderia tant com a valor d'ús com a valor d'intercanvi. Existeix una necessitat real de coordinar la producció en termes de valors d'ús. En el capitalisme el mercat acompleix aquesta funció. Tan sols pot bescanviar allò que s'ha produït; però allò que s'ha produït reflecteix la demanda social del capitalisme en un estadi particular de desenvolupament. La “demanda social” tal com la revela el mercat no és idèntica a les necessitats socials realment existents sinó tan sols amb aquestes necessitats dins el marc de la producció de capital. Així encara, aquesta demanda social determinada capitalísticament expressa en ella mateixa una demanda de valors d'ús. La composició orgànica creixent del capital en una indústria particular implica una augment de la demanda de les seues mercaderies. I és aquesta demanda social de mercaderies produïdes per indústries amb una alta composició orgànica la que els permet de realitzar preus que garantesquen la llur rendibilitat. Com que la baixa composició orgànica d'altres indústria no fa per ella mateixa que les llurs mercaderies tinguen més valor d'ús social que el que posseeixen realment, aquestes indústria no seran capaces de realitzar un benefici més gran que el compatible amb la demanda social existent tal com la determina el sistema econòmic en general.

En el curs de l'acumulació de capital gairebé totes les indústries augmentar les inversions en capital a una taxa més ràpida que la llur inversió en força de treball. Els capitals de composició orgànica prèviament baixa es convertiran en capitals d'alta composició orgànica i viceversa. Degut a la interdependència social del sistema de producció capitalista el creixement i canvi de l'estructura del capital total afectarà totes les esferes individuals de la producció i les relacions entre diverses indústries. Un desplaçament de la indústria lleugera a la pesada, per exemple, alterarà les relacions entre les indústries extractives i metal·lúrgiques. Mentre el producte de qualsevol indústria siga necessari pel funcionament del sistema en general, serà capaç de fixar preus que facen possible la seua existència i expansió.

Com que tots els capitalistes cerquen la més alta rendibilitat en un mercat on la demanda la predetermina el sistema de producció en general, la distribució de la plus-vàlua és un afer “social”. Com a tal, exclou consideracions individuals com les composicions orgàniques específiques de capitals independents. La plus-vàlua social total comprén una quantitat determinada de treball social incorporat en mercaderies. No tan sols el treball excedentari sinó el producte social total, o gran part d'ell, ha de passar pel procés de circulació. La impossibilitat d'aïllar la plus-vàlua de la mercaderia que l'encarna i la nacessitat de llençar gairebé tota la producció social al mercat divorcia la realització i la divisió de la plus-vàlua de la seua producció.

Si hi hagués un bescanvi valor-per-valor, les empreses amb una alta composició orgànica del capital no es podrien expandir per la manca de rendibilitat, mentre que aquelles d'una composició orgànica baixa no es podrien expandir per la manca de mercats addicionals. L'acumulació de capital privat, però, implica relacions competitives de mercat que “transformen” els valors en preus de producció. És clar que la “transformació” és tan sols una forma de dir que malgrat que tot en el procés de bescanvi té lloc en termes de preus, els darrers són, amb tot, determinats per relacions de valor de les quals els productors no són conscients. Aquesta determinació del preu pel valor no es pot establir empíricament; tan sols es pot deduir del fet que totes les mercaderies són productes del treball, de diferents quantitats de treball, i de la distribució necessàriament proporcional de tot el treball social. No hi ha una forma directa de descobrir el preu d'una mercaderia en el seu “valor”, o, per un procediment invers, de descobrir-ne el “valor” en el seu preu. No hi ha cap “transformació” observable de valors en preus; i el concepte de valor té significat tan sols en relació amb el capital social total.

La “transformació” es du a terme a través de la competència, a través de la cerca de beneficis i extra-beneficis que constitueix la contribució i reacció capitalistes a l'augment de la productivitat del treball. Com s'ha assenyalat abans, el capital competeix per les línies més rendibles de negoci i, sempre que és possible, es desplaça d'una mena d'activitat econòmica a l'altra. Prova d'escapar de les esferes de baixa rendibilitat i entrar en les d'alta rendibilitat. Sota condicions de mercadeig i inversió competitius, qualsevol capital particular realitzarà una taxa aproximadament mitjana de benefici. Realment, és clar, “les taxes de benefici difereixen de negoci en negoci i d'any en any d'acord amb diferents circumstàncies, i la taxa general existeix tan sols com una mitjana de molts negocis i d'una sèrie d'anys... [És] la natura de la taxa de benefici i de les lleis econòmiques en general, [que] cap d'elles no tinga cap realitat tret de com a aproximació, tendència, mitjana, i no com a realitat immediata [1]

Subjectada a la “igualació” de taxes de benefici en aquest sentit, la porció d'una empresa en el benefici social total dependrà de la grandària del seu capital. Aqueesta una inducció més per una ràpida acumulació de capital. La interdependència de la producció capitalista, és a dir, la dependència de cada productor de l'existència de tots els altres productors, així com la llur necessitat comuna de passar pel mercat per tal de transformar el treball excedentari en beneficis, produeix una mena de “comunisme capitalista”[2]

Segons Marx, taxes de benefici originàriament diferents s'igualen mitjançant la competència cap a una taxa general de benefici, que és la mitjana de les taxes especials de benefici. L'igualament de beneficis “transforma” els valors en preus de producció i divideix la plus-vàlua social equitativament entre els capitals individuals en proporció a la grandària. Aquest món de preus és l'únic món pels capitalistes. Per ells, aquella part del valor de la mercaderia per la qual han de pagar en constitueix el preu de cost, que exclou el treball impagat. Els beneficis els hi semblen l'excés del preu de venda per damunt del preu de cost. Les mercaderies es poden així vendre per sota del llur valor sempre que es venguen per damunt del preu de cost. És al voltant del preu de cost, o preu de producció, que oscil·len els preus de mercat.

Els preus de cost són específics però el benefici que s'hi afegeix no ho és. Segons Marx, mentre “una mercaderia rep massa poc de la plus-vàlua, una altra en rep massa, de forma que les desviacions del valor mostrades pels preus de producció es compensen mútuament les unes amb les altres. En resum, sota la producció capitalista, la llei general del valor s'aplica simplement com la tendència prevalent, d'una forma ben complicada i aproximada, com una mitjana mai assolible d'inacabables fluctuacions”[3] Marx pensava que les mercaderies es bescanviarien en base als valors de temps de treball únicament per accident. Que el temps de treball determina el procés de producció és obvi. Però això no es pot considerar en el procés de bescanvi. Ja en el primer volum del Capital, Marx, encara limitat a l'anàlisi del valor, assenyalava que una “incongruència quantitativa entre el preu i la magnitud del valor, o la desviació del primer respecte del darrer, és inherent a la pròpia forma del preu. Això no és cap defecte, però, al contrari, ja que adapta admirablement la forma de preu a un sistema de producció les lleis inherents del quals s'imposen tan sols com la mitjana d'irregularitats aparentment caòtiques que es compensen les unes amb les altres”. A més, “la forma de preu no és tan sols compatible amb la possibilitat d'una incongruència quantitativa entre la magnitud del valor i el preu..., sinó que pot amagar també una incoherència qualitativa, tanta, que encara que els diners no són més que la forma de valor de les mercaderies, els preus deixen directament d'expressar valors. Objectes que en ells mateixos no són mercaderies, com la consciència, l'honor, etc., són capaços d'oferir-los a la venda els seus detentors, i així adquirir, a través dels llurs preus, la forma de mercaderies. Així, un objecte pot tindre un preu sense tindre un valor”[4]

Segons Marx, doncs, les mercaderies no es bescanvien ni es poden bescanviar d'acord amb el temps de treball socialment necessari que hi han incorporat. Amb tot Marx insisteix que “tant se val quina siga la forma de regulació dels preus... la llei del valor domina els moviments dels preus, ja que una reducció o augment del temps de treball requerit per la producció provoca que els preu de producció caiguen o pugen[5] I com que “el valor total de les mercaderies regula la plus-vàlua total, i això el nivell de la taxa mitjana de benefici... se segueix que la llei de valor regula els preus de producció,”[6] encara que els preus de mercaderies individuals no es corresponguen a valors de temps de treball. Realment, és clar, els preus existeixen tan sols individualment, i la llur “regulació” per la llei del valor tan sols es pot deduir del fet que, encara que no hi haja forma de tractar amb la producció social total en el capitalisme, és de totes maneres una realitat que depassa totes les relacions de bescanvi individuals.

L'adhesió de Marx a la teoria laboral del valor, vinculada amb la seua demostració que les mercaderies no es poden bescanviar d'acord amb el llur valor, provocà que tant amics com enemics l'acusassen d'auto-contradir-se. Per citar-ne un dels darrers, Böhm-Bawerk escrigué que “o bé els productes es bescanvien realment a llarg termini en proporció al treball que s'hi ha posat – en el qual cas una igualació dels guanys del capital és impossible; o hi ha una igualació dels guanys del capital – en el qual cas és impossible que els productes continuen “a bescanviar-se en proporció al treball que s'hi ha posat... La teoria de la taxa mitjana de benefici i dels preus de producció no es pot reconciliar amb la teoria del valor[7]

Marx mai no afirmà, però, que “a la llarga” els productes es bescanviassen d'acord amb el temps de treball. Sostenia que la llei del valor “regula” els preus de producció i la taxa mitjana de benefici en determinar si els llurs nivells són alts o baixos respecte del valor total i de la plus-vàlua. La llei del valor domina els moviments de preus en virtut de la variació en la productivitat del treball. No hi ha cap necessitat d'una “reconciliació” de la llei del valor amb els preus de la producció i la taxa mitjana de benefici. El valor no domina les relacions quantitatives reals de bescanvi del mercat de mercaderies. Però la caiguda o augment general dels preus de producció i la taxa mitjana de benefici la causen els canvis de les relacions de valor i de contingut de valor de les mercaderies en el curs dels canvis en la productivitat del treball i les alteracions estructurals de la composició orgànica del capital total.

Com que “ço racionalment i naturalment necessari s'afirma tan sols com una mitjana cega de treball”, escrivia Marx a Kugelmann, “l'economista vulgar creu que ha fet una gran descoberta quan, com respecte la revelació de la interconnexió interna, afirma orgullosament que en aparença les coses semblen diferents. De fet, proclama que s'aferra fort a l'aparença i la pren pel darrer mot. Per què, doncs, tindre cap ciència al capdavall?[8] Per Marx, el concepte de valor era la “ciència”, o eina, amb el qual podria penetrar i entendre la natura i la història del capitalisme. Però encara que “un concepte té la natura essencial d'aquell concepte i no pot coincidir prima facie amb la realitat, de la qual cal abstraure'l abans,”[9] “les abstraccions [de Marx] reflecteixen únicament, en la forma de pensament, el contingut que ja reposa en la relació[10] Fins i tot si no hi hagués cap capítol sobre el valor en el Capital, escrivia Marx, “l'anàlisi de les relacions reals que he donat contindrien la prova i demostració de les relacions reals de valor. Tota aquesta xerrameca de la necessitat de provar el concepte de valor ve d'una ignorància completa tant del subjecte tracta com del mètode científic”[11]

Per tal d'entendre el sistema capitalista i la seua dinàmica era necessari descobrir les seues relacions socials reals de producció i analitzar el seu desenvolupament en la seua determinació fetitxista, és a dir com un procés d'expansió de valor. Aquesta anàlisi no requereix la prova que les relacions realment donades de preu entre mercaderies específiques es poden traçar pel temps de treball. Requereix simplement un reconeixement del fet obvi que, de la mateixa forma que qualsevol altre sistema econòmic, també en el capitalisme, l'existència i desenvolupament socials es lliguen inalterablement amb les relacions de temps de treball en el procés de producció. Tant se val com es desvien els preus del valors, han de trobar la llur explicació així com els llurs límits en les relacions de temps de treball i així, en termes capitalistes, en la llei del valor.

Marx maldà per demostrar la validesa de la llei del valor per un sistema que impedeix un bescanvi de valor. Aquests esforços no traeixen cap desig per la seua part per fer la llei del valor “operatiu”: no esperava que la llei verificàs les relacions reals de bescanvi en termes de preus. Més aviat, els seus esforços es relacionen amb la necessitat teòrica de comprovar la validesa de la llei en confrontació amb una realitat que semblava contradir-lo. Esbrinar si les relacions de valor subjauen o no el mercat i les relacions de preu requeria una teoria de preus consistent amb la teoria del valor. La “transformació” de valors en preus de producció satisfà aquesta necessitat teòrica. El problema de la determinació individual de preu no era de cap interès real per Marx; tan sols importaven les relacions de valor, més la garantia que la diferència entre valor i preu tal com se la troba en la realitat no invalidaria ni lògicament, ni realment, el concepte de valor com la clau de les “lleis fonamentals essencials” de la producció de capital.

Convençut que la desviació del preu del valor no elimina la derivació del preu del valor, encara que aquesta derivació tan sols es puga establir deductivament, a Marx no li sorprenia que la burgesia establerta trobàs la teoria del valor irrelevant pels seus propis problemes pràctics. Mentre la pròpia existència d'una taxa mitjana de benefici, tal com l'aportava la competència, convertia la qüestió de la seua formació i dels seus canvis quantitatius en un problema que transcendia la realitat del mercat i per tant l'horitzó de l'interès econòmic burgès, li servia a Marx com una verificació de la teoria laboral del valor. Veia molt bé, és clar, que “amb la transformació del valor en preus de producció, la base de la determinació del valor es retira de l'observació directa”, i trobava únicament “natural que el capitalista perde el significat del terme valor en aquesta conjunctura.”[12] Ja que, en relació amb la taxa mitjana de benefici, “els capitalistes individuals... creuen justament que els llurs beneficis no deriven únicament del treball emprat en les llurs esferes individuals”; i com que veien a més “que una reducció en la quantitat del treball requerit per la producció... no exerceix cap influència perjudicial sobre els beneficis, ... com, doncs, podia el treball viu ésser la font exclusiva del benefici[13]

Si bé la competència anivella les diverses taxes de benefici, no determina la magnitud de la taxa mitjana de benefici en qualsevol moment, ni provoca els canvis que tenen lloc en aquesta taxa. La competència, segons Marx, “pot influir la taxa de benefici tan sols en la mesura que afecta els preus de les mercaderies. Pot fer simplement que els productors dins de la mateixa esfera de la producció venguen les mercaderies al mateix preu, i fer-los vendre les mercaderies de diferents esferes de la producció a preus que els donaran el mateix benefici. Per tal d'equilibrar unes taxes de benefici desiguals, el benefici com a element en el preu de les mercaderies ha d'existir abans, i la competència no el crea[14] Més aviat, la competència es condiciona a l'existència de benefici, i l'explicació de la taxa mitjana de benefici presuposa el reconeixement de la seua font, que llavors condueix de nou al valor i a la plus-vàlua. La taxa mitjana de benefici indica que els preus els determina el sistema en general. El sistema en general és susceptible d'anàlisi de valor.

La competència condueix a la divisió i a l'aplicació cumulativa de plus-vàlua. I aquesta competència implica una desviació dels preus dels valors justament perquè té lloc en una societat productora de valor i plus-vàlua on “la distribució del treball social i la suplementació i circulació mútues de matèria als productes, la subordinació sota l'activitat social i l'entrada, es deixen a la iniciativa accidental i mútuament anul·ladora dels capitalistes individuals[15] Dins el mecanisme de mercat, la divisió real dels productes que integren el valor agregat del temps necessari de treball, així com la divisió real de la plus-vàlua entre els capitalistes i les capes no-productives de la societat, la determinen les activitats reals d'homes en la recerca competitiva dels llurs interessos dins el marc de les possibilitats socialment determinades, però canviants. I ací no hi ha res més que la lluita de tots contra tots, d'interès propi contra interès propi, un batibull general i impenetrable per amassar riqueses, o per la mera existència. Les activitats de mercat i externes al mercat s'entrelliguen i no hi ha lloc per les relacions de bescanvi ben perfilades de qualsevol valor segons la teoria de preus. Però fins i tot des d'un punt de mira purament econòmic, la diversitat de graus d'explotació, les diferències en el rendiment de diversos capitals, les diferències entre les esferes de producció, l'existència de monopolis, els efectes de la renda i l'interès sobre la taxa de benefici, etc., exclouen la possibilitat de reconèixer la base del valor del preu de mercaderies. Aquesta base “resta visible únicament en la influència de les fluctuacions de productivitat del treball sobre l'ascens i la caiguda dels preus de producció[16]

Marx mai no intentà “davallar des de la idea general del valor... mitjançant uns determinants cada vegada més precisos fins a una determinació directa dels preus de les mercaderies[17] Ço que provava de mostrar respecte del problema de valor-preu és que l'absència de consideracions de valor en el mercat no invalida una anàlisi del capital en termes de valor. Més enllà de l'afirmació que les relacions de preu presuposen relacions de valor i que en aquest sentit el darrer determina i limita l'anterior, no hi ha cap necessitat d'una “teoria marxiana dels preus”. L'objectiu de Marx – la formulació d'una teoria del desenvolupament del capital necessitava d'analitzar el capital en termes de treball i treball excedentari, de valor i plus-vàlua. La transformació valor-preu no s'oposa a l'esquema abstracte del valor; simplement n'assenyala les limitacions. Marx no veia cap altra manera – i no se n'ha trobat cap altra encara – de penetrar en la desorientadora realitat capital i el flux inacabable del seu desenvolupament tret d'a través del concepte de valor.

La controvèrsia al voltant de la transformació de valor-preu ha estat de mentres abatuda. Ja no es dubta que és “possible construir un model econòmic on la teoria laboral del valor es presenta com a sistema de distribució però on les mercaderies no es bescanvien en proporció a la quantitat de treball emprada en la producció respectiva[18] Amb tot, l'economia burgesia no s'interessa en l'origen sinó tan sols en la consecució del benefici. S'interessa en el mercat, no en allò que sosté i determina el seu mecanisme i estructura canviant. La desviació del preu del valor no podia eliminar la derivació del preu del valor simplement perquè la producció social és tems esmerçat en el procés laboral, i la quantitat de productes que comprén no pot mai excedir el nombre que una quantitat equivalent de temps de treball pot produir. Amb tot, la desviació del preu del valor, degut a les relacions de mercat que reflecteixen necessitats socials dins el sistema de producció de capital, no és tal com perquè el valor siga discernible en preu.

A banda d'ésser una impossibilitat pràctica, seria una empresa supèrflua, ja que tan sols en la seua forma de preu, i no en la forma de valor, l'avaluació de mercaderies en el procés de bescanvi reflecteix les necessitats socials modificades capitalísticament que determinen la producció capitalista i el procés d'expansió. El menysteniment del contingut amagat de valor de mercaderies per la desviació del preu respecte del valor indica l'abast de “socialització” possible dins l'altrament asocial societat capitalista. Mentre la desviació del preu respecte del valor assegure, d'una forma o d'altra, la proporció necessària i determinada capitalísticament del treball social a través de relacions competitives de mercat, el preu i les relacions de mercat són l'única preocupació de la teoria i pràctica burgeses. Sense aplicabilitat ja ideològica, ja pràctica, en la societat capitalista, la teoria laboral del valor tan sols podia sobreviure en la crítica marxista de l'economia burgesa.


1. Engels to C. Schmidt, Marx-Engels, Selected Correspondence, p. 563.

2. Marx to Engels, Selected Correspondence, p. 248.

3. Capital, Vol. III, p. 190.

4. Capital, Vol. I, p. 115.

5. Capital, Vol. III, p. 211.

6. ibid., p. 212.

7. E. V. Bohm-Bawerk, Karl Marx and the Close of his System, New York, 1949, pp. 28-30.

8. Marx-Engels, Selected Works, Vol. II, p. 462.

9. Engels to C. Schmidt, Selected Correspondence, P. 563

10. Engels to Kautsky Selected Correspondence, p. 454.

11. Marx-Engels, Selected Works, Vol. II, p. 461.

12. Capital, Vol. Ill, p. 198.

13. Ibid., p. 201.

14. Ibid., p. 1007.

15. Ibid., p. 1020.

16. ibid., p. 965.

17. K. Korsch, Karl Marx, London, 1939, p. 153.

18. J. P. Henderson, “Marx, Classical Economics, and the Labor Theory of Value,” The Centennial Review of Arts and Science, Vol. III, 1959, p. 448