ACUMULACIÓ I CAIGUDA DE LA TAXA DE BENEFICI
Marx no era particularment interessat en demostrar la viabilitat del capitalisme anàrquic. La seua preocupació amb la llei del valor es relaciona amb el seu “objectiu últim de deixar al descobert les lleis econòmiques del moviment de la societat moderna”[1] Els millors punts del Capital, escrivia Marx a Engels, “són 1) el caràcter doble del treball, segons si s'expressa en valor d'ús o valor d'intercanvi (tota comprensió dels fets en depén); i, 2) el tractament de la plus-vàlua independentment de les seues formes particulars de benefici, interès, renda del sòl, etc.”[2] El caràcter doble de la força de treball és, per suposat, l'equivalent de les relacions socials de la producció de capital com a producció de plus-vàlua. I el tractament independent de la plus-vàlua assenyala aquesta relació social bàsica, que rau sota les diverses categories en les quals es divideix la plus-vàlua entre els seus diversos apropiadors.
La producció capitalista és producció de valor d'intercanvi mitjançant la producció de mercaderies. El seu objectiu és la plus-vàlua com a valor d'intercanvi addicional. La plus-vàlua és la diferència entre el valor d'intercanvi de la força de treball i la seua capacitat productiva real. És la relació de temps entre el treball necessari per mantindre i reproduir els obrers i el treball que recau en els capitalistes en la forma de productes excedentaris, després realitzats en beneficis. Des del punt de mira de la teoria laboral del valor, el valor d'intercanvi d'una mercaderia disminueix amb l'augment de la productivitat del treball. Més valor d'ús en la forma de mercaderia trobaria expressió en el mateix o en menys valor d'intercanvi a mesura que el temps de treball socialment necessari que hi ha incorporat davalla.
El desenvolupament de la productivitat social del treball en el capitalisme s'expressa d'una banda en la disminució del valor d'intercanvi en relació al valor d'ús de les mercaderies, i de l'altra banda en un augment de la quantitat de valors d'ús que compensa la davallada de valor d'intercanvi. Vist de forma capitalista, un simple augment de la productivitat és absurd si no implica un augment de plus-vàlua en termes de valor d'intercanvi. Això requereix un augment en la taxa d'explotació, en la “taxa de plus-vàlua”, que, al seu torn, implica un canvi en la relació entre el temps de treball necessari i excedentari. Pot assolir-se bé per l'allargament del temps laboral total o per l'escurçament del període de treball requerit per cobrir el valor d'intercanvi de la força de treball. Hom pot assumir, però, que l'expansió de capital en un sistema tancat assolirà un punt on el nombre de treballadors no es pot augmentar, on el temps laboral no es pot perllongar, i on aquella part del temps de treball durant el qual els obrers produeixen els propis mitjans d'existència no pot escurçar-se ja més. En aquest punt l'acumulació de capital arribaria a la fi.
Els augments de productivitat, de plus-vàlua, i d'acumulació de capital són un mateix procés. Tots impliquen que el capital invertit en els mitjans de producció creix més ràpidament que l'invertit en força de treball. Al Capital, Marx construeix un model de valor del desenvolupament de capital en termes de l'entitat conceptual “capital total”, amb els seus agregats socials de salaris, beneficis i inversions. Per bé que totes les connexions directament discernibles entre el valor i el preu es perden en el procés real de bescanvi, una consideració de la “societat en general” mostra que tots els preus plegats - amb independència de les relacions mútues - representen el valor total. Això permet una anàlisi del valor del desenvolupament del capital. El concepte, “societat en general”, com el propi concepte de valor, és justifica no tan sols com a eina teòrica necessària sinó com a abstracció vàlida de la realitat.
En general, el desenvolupament social es basa en el poder creixentment productiu del treball social. Augmentar la productivitat del treball vol dir que es pot produir més en menys temps. Això s'acompleix a través del desenvolupament dels mitjans i mètodes de producció o, sota condicions capitalistes, amb l'acumulació de capital. El creixement de capital canvia la seua composició orgànica. Per donar la pròpia definició de Marx del terme, “la composició del capital s'ha d'entendre en un doble sentit. Des de la banda del valor, la determina la proporció en la qual es divideix en capital constant o valor dels mitjans de producció, i capital variable o valor de la força de treball, la suma total de salaris. Des de la banda material, tal com funciona en el procés de producció, tot el capital es divideix en mitjans de producció i força de treball viva. Aquesta darrera composició la determinen les relacions entre la quantitat dels mitjans de producció emprats, d'una banda, i la massa de treball necessari per l'ocupació de l'altra. Anomén la primera composició de valor, la darrera composició tècnica del capital. Entre les dues hi ha una correlació estricta. Per expressar-ho, anomén la composició de valor del capital, en la mesura que la determina la seua composició tècnica i reflecteix els seus canvis, composició orgànica del capital”.[3]
Se segueix d'aquestes definicions que hi ha una diferència entre l'ascens de la composició del valor del capital i l'ascens de la seua composició material-tècnica. Per exemple, “si el valor de capital emprat... en filar és 7/8 constant i 1/8 variable, mentre al començament del segle XVIII era 1/2 constant i 1/2 variable ... la quantitat de matèria primera, instruments de treball, etc., que una certa quantitat de treball de filar consum productivament avui és molts centenars de vegades més gran que al començament del segle XVIII. La raó és simplement que, amb l'augment de la productivitat del treball, no tan sols augmenta la quantitat dels mitjans de producció consumits, sinó que el llur valor comparat amb la quantitat disminueix. El llur valor per tant ascendeix absolutament, però no en proporció a la quantitat. L'augment de la diferència entre capital constant i variable és, per tant, molt inferior al de la diferència entre la quantitat dels mitjans de producció en la qual es converteix el capital constant, i la quantitat de força de treball en la qual es converteix el variable. La primera diferència augmenta amb la segona, però amb un grau inferior”[4]
La composició orgànica del capital reflecteix aquesta relació particular entre valor i composició material. El canvi gradual en la composició orgànica del capital té lloc més o menys en totes les esferes i branques de la producció. La mitjana de les composicions individuals dóna la composició del capital total en qualsevol branca particular de la producció, i la mitjana de mitjanes de totes les branques de la producció dóna la composició del capital social total. És d'aquesta mitjana final que s'ocupa Marx quan tracta la llei general de l'acumulació de capital.
Repetim: l'augment de la composició orgànica del capital implica que la quantitat dels mitjans de producció i la pròpia producció augmenten més ràpidament que la composició de valor del capital; la qual cosa se segueix, segons la llei del valor, de la davallada del valor d'intercanvi produïda per l'augment de productivitat de treball. Si assumim una taxa constant de plus-vàlua la composició orgànica ascendent del capital condueix a una caiguda gradual de la taxa de benefici ja que és tan sols la part variable del capital la que forneix plus-vàlua mentre que la taxa de benefici es “mesura” per les inversions totals, és a dir tan constants com variables.
La tendència de la taxa de benefici a caure es compensa a través de l'augment de la productivitat del treball que resulta de la composició orgànica superior del capital. L'acumulació de capital, segons Marx, s'expressa “d'una banda en una tendència a la caiguda progressiva de la taxa de benefici, i de l'altra banda en un augment progressiu de la quantitat absoluta de plus-vàlua apropiada o benefici; de forma que en general una davallada relativa de capital variable i beneficis s'acompanya d'un augment absolut de tots dos. Aquest efecte doble pot expressar-se únicament en el creixement del capital total a un ritme més ràpid que l'expressat en la caiguda de la taxa de benefici”[5]
El capital pot acumular-se i mantindre una determinada taxa de benefici quan el valor del capital variable i el valor del capital constant creixen al mateix ritme. Això, però, implicaria una formació de capital sense un augment en la productivitat del treball, la qual cosa contradiu el desenvolupament real del capitalisme, particularment el seu enorme avenç tecnològic. L'absència d'acumulació de capital pot no causar una caiguda en la taxa de benefici. Però un capitalisme sense acumulació és tan sols una possibilitat temporal; és un capitalisme en crisi. Ja que la producció capitalista és tan sols concebible en termes d'acumulació. Generalment, la formació de capital sempre desplaça treball i en aquest sentit redueix la taxa de benefici mentre augmenta simultàniament tan la taxa com la quantitat de plus-vàlua.
Mentre la taxa de plus-vàlua es pot augmentar prou, la tendència de la taxa de benefici a caure és tan sols latent. Per “demostrar” una taxa de benefici en declivi hom ha d'assumir una taxa estacionària de plus-vàlua en un sistema capitalista que altrament s'expandeix. Però una situació on l'explotació no es pot augmentar prou com per anul·lar la tendència a la caiguda de la taxa de benefici no és previsible. El propi Marx assenyalava que l'esquema abstracte del desenvolupament de capital era insuficient per proporcionar cap predicció sobre el món real. Totes les crisis del capitalisme s'han d'explicar a partir de les condicions empíriques donades, “del moviment real de la producció, competència i crèdit capitalistes”[6] L'anàlisi de valor del desenvolupament del capital postula “la possibilitat de crisis a través d'una mera consideració de la natura general del capital, sense considerar les relacions addicionals i reals que formen les condicions del procés real de producció”[7]
Amb tot, la llei de la caiguda de la taxa de benefici era per Marx “la llei més important de l'economia política”[8] Simple tot i que “la llei de la caiguda de la taxa de benefici” aparega com si els economistes clàssics haguessen “provat debades de descobrir-la”[9] No hi reeixiren perquè havien estat “adobant amb la distinció entre capital constant i variable sense mai definir-la acuradament”[10] Ricardo, per exemple, “igualava benefici i plus-vàlua,”[11] però no observava la seua relació amb el capital total. Així no va reconèixer la caiguda de la taxa de benefici com una llei immanent de l'acumulació de capital. Per bé que incapaç de predir la fi del capitalisme en cap sentit específic, el reconeixement de la caiguda de la taxa de benefici com a llei immanent de l'expansió del capital destruïa la il·lusió que el capitalisme podia assolir mai l'estat de tranquilitat que els seus apòlegs sostenien com a esperança de futur. Implica que totes les contradiccions concretes que hom troba en la realitat no es poden considerar contratemps accidentals o remeiables. Aquestes dificultats, en solitari i com a patró de desenvolupament, són degudes a una tendència inherent de la pròpia producció de capital. Quan es copsen les connexions internes del capitalisme, escrivia Marx, “tota convicció teòrica en la necessitat permanent de les condicions existents es trenca just davant del llur col·lapse pràctic”[12]
En els seus estadis inicials, la formació de capital semblava ésser simplement un augment quantitatiu de capital. A través de l'ascens de la composició orgànica del capital esdevingué un canvi qualitatiu. Capital afegit de nou atreu menys i menys treballadors en proporció a la seua magnitud, i el capital reproduït, que participa de la composició canviant de capital, rebutja més i més treballadors que abans ocupava. Encara així, l'acumulació implica un augment de la població treballadora, ja que part de la plus-vàlua s'ha de retransformar en capital variable addicional. Per fer això cal una taxa accelerada d'expansió de capital. Segons Marx, “no és simplement que una acumulació accelerada de capital total, accelerada en una progressió constantment creixent, és necessària per absorbir un nombre addicional de treballadors o, fins i tot, donada la metamorfosi constant de l'antic capital, per mantindre emprats els qui ja funcionen. Al seu torn, aquesta acumulació i centralització creixents esdevé una font de nous canvis en la composició del capital, d'una disminució més accelerada del seu constituent variable en relació al constant”[13]
De totes formes, l'extensió de la producció de capital aporta nou capital de baixa composició orgànica a l'economia de mercat. Així la davallada relativa de capital viarable es mitiga amb el creixement absolut. El desenvolupament tecnològic redueix el valor de capital dels mitjans de producció i per tant enlenteix la creixent discrepància entre el capital constant i el variable. La tendència de la taxa de benefici a caure es compensa amb aquestes i d'altres “contra-tendències”. La qüestió és, però, si això és sempre possible.
Com s'ha assenyalat abans, hi ha dues formes d'augmentar la taxa de plus-vàlua per un capital determinat: allargament la jornada laboral, o escurçament d'aquella part de la jornada laboral durant la qual els obrers produeixen l'equivalent del llur valor d'intercanvi. Això val també per la imaginària “societat en general”, és a dir el món “tractat com una nació on la producció capitalista preval a tot arreu, per tal d'examinar l'objecte de la nostra investigació en la seua integritat, lliure de totes les circumstàncies subsidiàries pertorbadores”[14] En aquest model de producció de capital la taxa de plus-vàlua pot augmentar-se augmentant el temps de treball total o disminuint aquella part del temps de treball total que és l'equivalent del capital variable. Però hi ha límits definits més enllà dels quals el temps de treball absolut no es pot estendre i el temps de treball necessari (el temps de treball que recau en els treballadors) no es pot reduir. això és igualment cert per la quantitat total de treball social com pel treballador individual. Els límits en els quals s'aplica en el cas del treballador individual, però, són observables, mentre que els que limiten la “societat en general”, o qualsevol societat existent, no ho dón. Per parlar en extrems: la jornada laboral absoluta que en cap dia es pot excedir és de 24 hores, i el temps de treball necessari no es pot reduir a zero. L'extracció de plus-vàlua té límits tan naturals com socials.
La tendència de la taxa de benefici a caure és una conclusió teòrica derivada de l'aplicació de la teoria laboral del valor al procés de formació de capital. Com a resultat de l'augment de productivitat del treball, recordarem, el valor de les mercaderies decau amb la reducció del temps de treball requerit per produir-les. Però es produeixen ara més mercaderies durant el temps abans necessari per produir-ne menys. Escampat en una quantitat més grans de valors d'ús, el valor d'intercanvi també s'engrandeix, per bé que en un menor grau, i el capital s'acumula. Un procés similar afecta la rendibilitat del capital. Per bé que la taxa de benefici decau amb l'ascens de la composició orgànica del capital, la quantitat de plus-vàlua augmenta amb la quantitat de capital acumulat. Per qualsevol massa definida de capital la taxa de benefici serà inferior. Però com que la massa total de capital és més gran, hi ha més plus-vàlua; i el capital realitza la mateixa rendibilitat o encara més. En mots de Marx, les mateixes causes “que comporten una disminució absoluta de la plus-vàlua i el benefici d'un capital donat, i en conseqüència en el percentatge de la taxa de benefici, produeixen un augment de la quantitat absoluta de plus-vàlua, apropiada pel capital total”[15] Això és així perquè “si bé qualsevol part alíquota, qualsevol centenar de capital social, qualsevol centenar de composició social mitjana, és una magnitud donada, per la qual una caiguda en la taxa de benefici implica una caiguda en la magnitud absoluta de benefici precisament perquè el capital que serveix de patró de mesura és una magnitud constant, la magnitud del capital social, d'altra banda, així com el capital en les mans dels capitalistes individuals... varia inversament amb la disminució de la seua porció variable”[16] Malgrat la caiguda en la taxa de benefici, “pot haver-hi un augment absolut del nombre de treballadors emprats pel capital... un augment absolut de la quantitat de plus-vàlua absorbida, i en conseqüència un augment absolut en la quantitat de benefici produït. I aquest augment pot ésser progressiu. I pot no ésser-ho tan sols així. En base a la producció capitalista, ho ha d'ésser, a banda de fluctuacions temporals”[17]
El desenvolupament de la productivitat social del treball implica un augment de la producció de valors d'ús, inclosos els mitjans de producció, i en conseqüència requereix treball addicional. Aquest treball depén no del “valor, sinó de la quantitat d'aquests mitjans de producció (inclosos els mitjans de subsistència) perquè el treballador en el procés de producció no opera amb el valor d'intercanvi, sinó amb el valor d'ús dels mitjans de producció”[18] L'acumulació, per tant, “s'acompanya d'un creixement de la quantitat de treball excedentari disponible i apropiat, i en conseqüència d'un creixement de la quantitat absoluta de benefici apropiat pel capital social”[19] Tot el que és necessari és que “el multiplicador que indica el creixement del capital total haja d'ésser igual al divisor que indica la caiguda de la taxa de benefici”[20] En altres mots, “el capital ha de crèixer a una taxa més ràpida que no pas cau la taxa de benefici... Per tal que la porció variable del capital puga restar no tan sols igual, sinó que puga també augmentar absolutament, per bé que el seu percentatge en el capital total caiga, el capital total ha de crèixer a una taxa superior a la caiguda del percentatge del capital variable”[21] Així, el propi procés d'acumulació anul·la la caiguda de la taxa de benefici. Si l'acumulació és prou gran, la massa més gran de capital de composició orgànica superior rendirà el mateix i més benefici que el comportat per un capital total inferior de composició orgànica inferior.
Vist a la llum de la teoria laboral del valor, l'acumulació en termes de valor d'intercanvi és contrarestada per la caiguda de la taxa de beneficis mentre el creixement simultani del valor d'ús, en forma de capital addicional, augmenta la quantitat de beneficis i per tant augmenta la rendibilitat real del capital. Amb tot, l'acumulació, segons Marx, es caracteritza per: “Primer, l'augment de treball excedentari, és a dir, la reducció del temps de treball necessari requerit per la reproducció de la força de treball; en segon lloc, la disminució de la força de treball (el nombre de treballadors) ocupada en general amb l'objectiu de posar en moviment un determinat capital”[22] Aquests fenòmens es condicionen mútuament i afecten la taxa de benefici de forma oposada. Mentre la taxa de plus-vàlua puja en una direcció, el nombre de treballadors cau en l'oposada. “En la mesura que el desenvolupament de les capacitats productives redueix la porció pagada de treball ocupat, eleva la plus-vàlua en elevar-ne la taxa; però en la mesura que redueix la quantitat total de treball ocupada per un determinat capital, redueix el factor numèric pel qual la taxa de plus-vàlua es multiplica per calcular-ne la quantitat. Dos treballadors que treballen diàriament 12 hores cadascú, no poden produir la matexa quantitat de plus-vàlua que 24 treballadors que treballen cadascú tan sols 2 hores, fins i tot encara que poguessen viure de l'aire i no haguessen de treballar per viure”[23]
Com que “la relació entre treball assalariat i capital determina tot el caràcter del sistema capitalista de producció”[24] la caiguda de la taxa de benefici pot contrarestar-se amb l'acumulació però se la pot impedir completament. La compensació per la reducció relativa en el nombre de treballadors mitjançant una explotació intensificada no pot continuar per “sempre” sinó que ha de trobar eventualment el seu límit absolut en la quantitat creixement més gran de capital reproduïble i dels seus requeriments d'expansió. Siga quina siga la quantitat de força de treball en el món capitalista real, en relació a un capital constant que creix progressivament més ràpid, ha d'esdevindre una quantitat relativament disminuïda de força de treball productora de plus-vàlua.
Dut a la seua “fi lògica”, una expansió de capital contínuament accelerada canviarà la caiguda relativa de la taxa de benefici per una caiguda absolta deguda a una manca de plus-vàlua respecte la quantitat inflada de capital. Quan això passe, la realitat es correspondrà al model de Marx d'expansió de capital..
1. Capital, Vol. I, p. 14.
2. Marx-Engels, Selected Correspondence, p. 232
3. Capital, Vol. I, p. 67.
4. Ibid., p. 683
5. Capital, Vol. III, p. 261.
6. K. Marx, Theorien über den Mehrwert, Stuttgart, 1905, Vol. II, p. 286.
7. Ibid., p. 264.
8. K. Marx, Grundrisse, p. 634
9. Capital, Vol. III, p. 249.
10. Ibid.
11. Grundrisse, p. 639.
12. K. Marx, Letters to Dr. Kugelmann, Moscow, 1934, p. 74.
13. Capital, Vol. I, p. 691.
14. Ibid p. 6
15. Capital, Vol. Ill, p. 259.
16. Ibid., p.259.
17. Ibid., p.255.
18. Ibid., p.256.
19. Ibid.
20. Ibid, p.260.
21. Ibid., p.261.
22. Ibid, p. 289.
23. Ibid, p. 290.
24. Ibid, p. 1025.