Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969
El marxisme de Lenin no expressava les necessitats pràctiques de la lluita de classe anti-capitalista internacional i moderna, sinó que el determinaven les condicions específiques de Rússia. Rússia no requeria tant l'emancipació com la creació d'un proletariat industrial, i no tan tant la fi de l'acumulació de capital com la seua acceleració. Els bolxevics enderrocaren el tsarisme i la burgesia russa en nom de Marx i amb mitjans revolucionaris, únicament per esdevindre ells mateixos una força dictatorial damunt els obrers i camperols. I això per tal de conduir-los, eventualment, mitjançant una repressió i explotació intensificades, al socialisme. L'"ortodòxia" marxiana de Lenin existia únicament en forma ideològica, com la falsa consciència d'una pràctica no-socialista.
Quan es tracta de qüestions d'organització socialista de l'economia, les propostes de Lenin eren doncs gairebé exclusivament d'una mena pragmàtica, i no s'hi va fer cap intent de relacionar-les amb la teoria marxiana. De tots els socialistes que han escrit de socialisme, deia Lenin correctament, cap no havia tractat concretament les qüestions involucrades. Per a ell, però, "el socialisme ens observa des de totes les finestres del capitalisme modern; el socialisme es dibuixa directament, pràcticament, amb cada mesura important que constitueix un pas endavant en la base del capitalisme modern.”[1] El socialisme consistia en fer allò que el capitalisme feia per a ell mateix, però fer-ho millor i en interès de la classe obrera.
Això requeria un augment de la productivitat del treball i una millor organització de la producció. Així, Lenin escrivia que "malgrat que el sistema de Taylor, el darrer mot del capitalisme en aquest sentit, com tot progrés capitalista és una combinació de la brutalitat refinada de l'explotació burgesa i una sèrie de les més grans conquestes científiques en el camp d'analitzar el moviment mecànic durant el treball", no obstant "la possibilitat de construir el socialisme depèn exactament del nostre èxit en combinar el poder soviètic i l'organització soviètica de l'administració amb les conquestes actualitzades del capitalisme. Hem d'organitzar a Rússia l'estudi i l'ensenyament del sistema de Taylor i sistemàticament assajar-lo i adaptar-lo als nostres mitjans.”[2] Pel que fa a l'administració, "la fundació del socialisme demanava una absoluta i estricta unitat de voluntat, que dirigeix el treball conjunt de centenars, milers i desenes de milers de persones. La necessitat tècnica, econòmica i històrica d'això és òbvia, i tots els qui han pensat en el socialisme ho han considerat com una de les condicions del socialisme. Però com es pot garantir una unitat de voluntat tan estricta? Amb milers que subordinen la voluntat a la voluntat d'un.”[3] És per aquesta raó “que tota interferència directa amb els sindicats en la gestió fabril s'ha de considerar com a positivament perjudicial i impossible.”[4] En resum, les coses haurien d'anar com sempre han anat en el capitalisme; únicament que ara per a la "societat en general", i ja no per a l'acumulació de capital privat. Per a Lenin la reconstrucció social ja no tracta de qüestions socials sinó tècniques, com la revifalla de la indústria, l'augment de la producció agrícola, polítiques financeres sòlides, electrificació, etc.
A banda d'uns pocs comentaris generals, Marx no s'ocupà de l'organització d'una societat socialista. Els seus escrits econòmics no pretenien enriquir la "ciència de l'economia", sinó despullar les relacions socials reals que troben una expressió fetitxista en l'economia política. Malgrat que l'economia política "és per al proletariat primerament i primordialment un país enemic,”[5] cal entrar-hi per tal de mostrar que les "relacions econòmiques" són meres disfresses de les relacions capitalistes d'explotació, i per revelar les contradiccions de classe en les contradiccions econòmiques que somouen la pràctica burgesa i el desenvolupament capitalista. Per a Marx, les "lleis econòmiques" proposades per l'economia política són irrellevants pel socialisme que, de fet, hi posarà fi. Per comptes d'això, hi haurà una regulació conscient de la producció i la distribució per part dels propis productors associats, i els instruments d'aquest objectiu seran d'una natura tècnica-organitzativa.
Quan la planificació esdevingué una possibilitat per a l'estat bolxevic, va trobar de totes formes el seu punt de partida teòric en Marx, és a dir, en la seua idea de producció social com a procés de reproducció. Els planificadors pensaven en els esquemes de Marx de reproducció simple i ampliada, que Marx havia desenvolupat de la Tableau Economique de François Quesnay, i que presenta en el segon volum del Capital, [6] com a aplicables a tota formació social i particularment útil per resoldre els problemes d'una economia socialista. Era en base a aquests esquemes que els economistes soviètics construïren models macro-econòmics que descrivien la viabilitat d'una economia planificada equilibrada[7].
Els esquemes de reproducció de Marx serveixen per mostrar les relacions en el procés de producció i de bescanvi que es requereixen per consumar el procés de producció de capital respecte tant el valor com el valor d'ús de la producció de mercaderies. “Mentre miram la producció de valor i el valor dels productes des del punt de mira del capital individual,” escrivia, “seria immaterial per a l'anàlisi quina és la forma natural del producte en mercaderia. Pel que fa a la reproducció, seria suficient assumir que aquella porció dels productes en mercaderia, que representen capital en l'esfera de la circulació, troben una oportunitat per reconvertir-se en els seus elements de producció i així en la seua forma de capital productiu. De forma similar n'hi ha prou amb assumir que tant el treballador com el capitalista troben en el mercat les mercaderies amb les quals gasten salaris i plus-vàlua. Aquesta manera de representar purament formal no és suficient per a l'estudi del capital social total i del valor dels seus productes. La reconversió d'una porció del valor del producte en capital, el traspàs d'una altra porció cap al consum individual del capitalista i de les classes treballadores, formen un moviment dins el valor del propi producte que el crea el capital total; i aquest moviment no és tan sols una reproducció del valor, sinó també de material, és a dir, per tant, tan condicionada per les proporcions relatives dels elements de valor del producte social total com del seu valor d'ús, la seua substància material.”[8] No hi ha cap necessitat ací de mostrar els diagrames de Marx; n'hi ha prou a recordar que dividia la producció social total en dues seccions una que produeix els mitjans de producció i l'altra els mitjans de consum. Cada departament es compon de capital constant i variable i produeix plus-vàlua. Les transaccions entre els dos departaments són les que reprodueixen el capital total, deixant la plus-vàlua al consum capitalista. “La reproducció simple”, escrivia Marx, “s'adreça essencialment al consum com a finalitat”, i “en la mesura que la reproducció simple és una part... de la producció anual a una escala ampliada, el consum resta com el motiu que acompanya l'acumulació de riquesa com a finalitat i diferenciada d'ell.”[9] La diferència entre reproducció simple i ampliada consisteix en el fet que part de la plus-vàlua total no la consumeixen els capitalistes sinó que es converteix en capital addicional. El desplaçament de la reproducció simple a l'ampliada implica “no la quantitat, sinó el destí dels elements donats de la reproducció simple... i aquest canvi és la base material d'una reproducció subsegüent a escala ampliada.”[10]
Amb independència dels mèrits metodològics dels esquemes de reproducció de Marx, no es poden presentar com un sistema d'equilibri general afi a la teoria burgesa de l'equilibri. El procés de reproducció que descriuen, assenyalava Marx, “pot tindre lloc quan la societat controla els requeriments materials de la seua pròpia producció. Però en la societat capitalista és un element d'anarquia.”[11] El control dels requeriments materials de la pròpia reproducció de la societat presuposa l'abolició de l'aspecte de valor de la producció capitalista; ja que és el moviment contradictori entre producció de valor i de valor d'ús la que explica l'anarquia del capitalisme, és a dir, la seua incapacitat per organitzar la producció i la reproducció racionalment. “El fet que la producció de mercaderies siga la forma general de producció capitalista”, escrivia Marx, “implica que el paper que juguen els diners no és tan sols el de mitjà de circulació sinó també de capital monetari, i crea unes condicions peculiars per a les transaccions normals de bescanvi sota aquest sistema de producció, i per tant peculiars per al curs normal de la reproducció, siga a una escala simple o ampliada. Aquestes condicions esdevenen tantes altres causes de moviments anormals, implicant la possibilitat de crisi, ja que l'equilibri és un accident sota les condicions crues d'aquesta producció.”[12]
L'“equilibri” de l'esquema de reproducció, on tant la producció de valor com material harmonitzen, il·lustra l'essència del procés de reproducció capitalista sense friccions. Aquest “equilibri” és possible en teoria però no en la pràctica; com la igualtat entre oferta i demanda, o valor i preu, tan sols existirà per accident. Els economistes russos, en basar els llurs models d'una economia socialista en els esquemes de reproducció de Marx, concebien aquests models en termes estrictament materials, i no en valor. Les relacions de producció i distribució, es deia, “s'han d'estudiar en la representació material, és a dir, com la suma de productes concrets en moviment concret de productor a consumidor. Com que l'equilibri estudia les relacions de producció i circulació en termes materials, cal considerar l'economia social com una mena d'economia natural que mesura la producció com la suma de materials i coses produïdes en el curs de l'any i que explora la distribució de productes en la llur expressió material.”[13] Fins i tot si els diners “han de jugar el paper d'escala, un mitjà per reduir la diversitat de fruits de la producció social a un denominador comú... l'equilibri estudia les relacions en la producció i consum de productes com a procés material”[14]
L'organització real de l'economia russa era, de fet, una planificació en termes materials per realitzar objectius econòmics establerts pel govern. Aquests objectius emfasitzaven el creixement econòmic i el desenvolupament de la indústria o, en termes burgesos, l'acumulació de capital. Amb salaris i preus administrats, es pot determinar aproximadament però directament quina porció del producte social total caurà als productors com a béns de consum, com es distribuiran aquests béns entre els consumidors, i quina porció del total servirà per ampliar l'aparell productiu. Salaris i preus són ací mitjans per aconseguir i distribuir un producte social d'acord amb un pla central concebut en termes físics, com a producció material. Les autoritats determinen producció i distribució en aquelles proporcions que consideren necessàries o desitjables.
Segons Marx, la “mesura del treball és el temps. Tan sols perquè els productes requereixen treball poden aquests productes mesurar-se en temps de treball.”[15] En el capitalisme, però, “el preu no és l'equivalent del valor i l'element determinador del valor – temps de treball – no pot ésser l'element que expressa els preus.”[16] Com que en el capitalisme “el temps de treball com a mesura de valor existeix tan sols idealment, no pot servir d'element de comparació de preus.”[17] Amb tot, s'ha dit sovint que la regulació indirecta de tot el sistema capitalista mitjançant la llei del valor, com s'assum en l'esquema de valor de Marx del desenvolupament de capital, pot ésser la base de la regulació directa de la producció en el sistema socialista. Suposadament, això s'aconseguirà amb una mena de “re-transformació” de preus en valors; malgrat que aquests valors ja no s'estableixen indirectament amb la competència de mercat, els fixen, contràriament, les agències de planificació socialista. La possibilitat d'aquesta “re-transformació” és, per exemple, implícita en l'afirmació de Sweezy que “la teoria del valor de Marx té el gran mèrit, a diferència d'altres teories del valor, d'una estreta correspondència amb les categories reals de comptabilitat de les empreses comercials capitalistes.”[18] Si això és així, llavors és òbviament possible assumir que és tan sols la forma imperfecta de preu del valor, però no el valor en ell mateix, ço que desapareixerà en una societat socialista. Joan Robinson, per exemple, creia correcta dir que si bé poc, o no res, es pot fer amb la llei del valor en el capitalisme, Marx potser tenia raó en creure que “es farà notar”[19] en el socialisme.
Malgrat que Marx no sostenia aquesta creença, certs economistes russes expressaven de fet l'opinió que la llei del valor s'aplica tant al capitalisme com al socialisme. Valor es fa equivaldre ací al cost de producció; i, es diu, que sense un coneixement dels costos de producció la planificació social seria impossible. D'altres economistes, particularment N. I. Bukharin i E. A. Preobrazhensky, mantenien que la llei del valor operava únicament en una societat de producció de mercaderies determinada pel mercat i no sota condicions de socialisme, on totes les categories burgeses com diners, preus, salaris, interès, renda i beneficis desapareixen per deixar lloc a una comptabilitat directa dels processos econòmics en termes materials. Segons Preobrazhensky, els qui sostenien que la llei del valor té una validesa general simplement confonen el procés de regulació econòmica sota la producció de mercaderies amb el paper regulador de la despesa de treball en qualsevol sistema de producció social. Reconèixer la llei del valor com l'únic regulador del sistema econòmic de l'URSS era negar-ne el caràcter socialista. “Tan sols ens cal imaginar la llei del valor com a reguladora de la producció socialista”, escrivia, “o el principi planificador com a regulador de la producció de mercaderies, per veure que no podem separar el mecanisme regulador de l'estructura general de la societat actual.”[20]
L'afirmació de la validesa de la llei del valor en el socialisme conduí a molta discussió, que fou conclosa autoritàriament pel propi Stalin. Sempre que hi haja mercaderies i producció de mercaderies, escrivia Stalin, “també hi ha d'existir la llei del valor. En el nostre país l'esfera d'operació de la llei del valor s'estén, primerament, a la circulació de mercaderies, al bescanvi de mercaderies a través de la compra i la venda, el bescanvi, principalment, d'articles de consum personal. Ací en aquesta esfera, la llei del valor preserva, dins uns certs límits, la funció de regulació. Però l'operació de la llei del valor no es limita a l'esfera de la circulació. S'estén també a la producció. Certament, la llei del valor no té cap funció reguladora en la nostra producció socialista, però de totes formes influeix la producció. En aquest sentit, coses com la comptabilitat de costos i la rendibilitat, els costos de producció, preus, etc., són d'una importància real en les nostres empreses. En conseqüència, les nostres empreses no poden funcionar, ni ho han de fet, sense considerar la llei del valor.”[21]
Què vol dir realment considerar la llei del valor? Segons Stalin vol dir, primerament, “ensinistrar els executius empresarials a comptar magnituds de producció... a millorar mètodes de producció, a davallar costos de producció, a practicar la comptabilitat de costos, i a fer pagar l'empresa.”[22] Malgrat que en la definició de Marx la teoria laboral del valor es refereix exclusivament a la producció capitalista i el concepte de plus-vàlua a l'explotació del treball, en la definició de Stalin la teoria del valor no entre necessàriament en contradicció amb els requeriments del socialisme. Tot el que cal és descartar “certs conceptes presos del Capital de Marx, com ‘treball necessari’ i ‘treball excedentari’, producte ‘necessari’ i ‘excedentari’, temps de treball ‘necessari’ i ‘excedentari’.”[23] Stalin trobava força estrany “utilitzar aquests conceptes ara, quan la classe obrera no tan sols no és desproveïda de poder i de mitjans de producció sinó que, contràriament, és en possessió del poder i controla els mitjans de producció. Parlar de força de treball com a mercaderia i de ‘llogar’ treballadors sona ara força absurd, ja que la classe obrera, que posseeix ella mateixa els mitjans de producció, es vendria la seua força de treball a ella mateixa. És igual d'estrany parlar de treball ‘necessari’ i ‘excedentari’; ja que, sota les nostres condicions, el treball contribuït pels obrers a la societat per a l'extensió de la producció, la promoció de l'educació i de la sanitat pública, l'organització de la defensa, etc., no resultaria tan necessari per a la classe treballadora, ara en el poder, com el treball esmerçat en fornir les necessitats generals dels treballadors i de les llurs famílies.”[24]
En essència, la posició de Stalin en el problema del valor en el socialisme encara preval a la Rússia post-estalinista. Hi ha hagut discussions des del 1956 per si la llei de valor té o no únicament una validesa parcial o general, és a dir, si s'aplica únicament al mercat de consum, o a totalitat de béns que circulen en tota l'economia. S'han sentit veus que neguen el caràcter de mercaderia de la producció a l'URSS i que, en conseqüència, volen aplicar la llei del valor en el sentit de l'“economia del temps” de Marx com a criteri objectiu de mesura, economització i distribució del producte social. Contràriament, se sosté que precisament com que l'economia russa es considera una “forma planificada de producció de mercaderies” hauria de “basar-se en la llei del valor i en relacions de mercaderia i de moneda”[25] Aquesta confusió general l'emboliquen més els economistes que volen aprofitar-se del marginalisme de la teoria burgesa i desitgen tractar factors de la producció diferents al treball, així com amb l'aplicació de la programació linial i de les tècniques informàtiques en la planificació econòmica. Els economistes burgesos, per la banda llur, celebren aquests fets com l'abandonament de la teoria laboral de Marx del valor pels propis “marxistes”; com si la teoria del valor hagués estat realment la teoria de la pràctica econòmica russa, o com si pogués ésser la teoria econòmica del socialisme.
La confusió que envolta la teoria laboral del valor no reflecteix únicament el pensament emboirat dels teòrics; resulta del llur intent de descriure un sistema no-socialista de producció i distribució com una societat socialista. Ho fan perquè, per definició, socialisme és control estatal damunt dels mitjans de producció i determinació planificada centralment de l'economia nacional. Els sembla doncs que la planificació que s'adiu amb les necessitats socials i les exigències econòmiques, és planificació d'acord amb la llei del valor. Sota el capitalisme, es diu, “la llei del valor actua com a llei elemental del mercat, inevitablement lligada amb la destrucció de forces productives, amb crisis, amb l'anarquia de la producció. Sota el socialisme actua com a llei de l'administració planificada de l'economia nacional, sota les condicions del desenvolupament d'una economia lliure de crisis.”[26]
Dir que la llei del valor jeu sota processos econòmics és dir que hi ha una certa regulació definida de la producció social malgrat la manca de preocupació, i la pràctica impossibilitat, d'aquesta regulació sota relacions de propietat privada. La “regulació” s'aconsegueix mitjançant la competència de mercat i les crisis. Però si no hi ha propietat privada de capital, no hi ha competència, ni acumulació privada; si la producció es planifica centralitzadament; si preus i salaris es regulen, i l'expansió de la producció es determina conscientment – llavors no hi poden sorgir els resultats de la competència i de les crisis que es manifesten en el funcionament de la llei del valor. Aplicar la llei del valor “conscientment” en el socialisme tan sols podria significar incorporar els efectes de la competència i de les crisis al mecanisme de planificació – en altres mots, restablir el mercat i la propietat privada, la qual cosa és òbviament absurda.
És potser per aquesta raó que Stalin parlava d'una llei del valor “estrictament limitada i col·locada dins uns límits definits”, és a dir, una que opere plenament tan sols en l'esfera de la circulació confinada al consum personal, i que “influeix” l'esfera de la producció únicament perquè la darrera no pot desconsiderar el principi de rendibilitat, encara que aquest principi el modifiquen decisions conscients per part de les autoritats planificadores. Però encara que la llei “modificada” del valor afecta presumiblement la producció i regula la distribució, Stalin no veia cap divisió social entre valor i plus-vàlua, i tampoc entre treball necessari i excedentari, ja que per definició tot el producte social pertany ara a tota la societat.
A l'URSS la producció total planificada s'expressa bé en termes físics o en termes de valors monetaris. Malgrat que preus, salaris i beneficis són encara categories econòmiques, ja no juguen un paper independentment actiu: són meres expressions de magnituds físiques agregades que determinen directament els qui prenen les decisions. L'assignació de recursos no hi té res a veure amb relacions de preus; més aviat, preus, salaris i beneficis s'utilitzen per garantir l'assignació de recursos que requereix el pla. Com això és, pràcticament, una tasca difícil, el pla inclou únicament aproximacions grolleres, sotmeses a un canvi continu. Fins ara, tota planificació econòmica ha estat, per dir-ho així, planificació improvisada, i s'ha intentat sota condicions no gaire susceptibles per al control global de l'economia. La planificació s'ha emprat en països industrialment sots-desenvolupats on la necessitat més urgent és la ràpida acumulació de capital. La industrialització forçada per mitjans polítics passava de la direcció governamental al control governamental directe i, en el procés, creava les condicions d'un desenvolupament econòmic planificat. Els plans reflectien l'endarreriment general; no podien ésser res millor que les condicions que provaven d'alterar.
La renda social total a l'URSS se suposa igual al valor total del producte material total, que equival a la suma total dels preus finals de venda dels béns materials - a banda de l'amortització de capital fix. La demanda social es controla mitjançant el control dels ingressos personals, així com mitjançant el control de l'assignació de recursos productius. Els preus se suposen basats en els costos mitjans de producció de totes les empreses que produeixen mercaderies idèntiques. Els preus al detall de tots els béns i serveis es fixen per coincidir amb el nivell d'ingressos personals. Aquests preus es mouen en relació amb l'oferta i la demanda pels béns de consum que entren en el mercat. Els salaris monetaris es manipulen amb polítiques de preus. Els beneficis recauen en el govern principalment a través d'una contribució de recanvi que es deriva de la diferència entre els preus al detall i els costos reals de la producció.
Amb salaris i preus administrats, es pot establir aproximadament, però directa, quina porció de la producció social total recaurà en els treballadors i en quina forma particular de mercaderies. Es pot posar preu als béns de consum de forma que la tria de mercaderies dels treballadors siga pràcticament limitada a allò que el govern pensa que haurien de triar, i mercaderies escasses es poden fer més escassen amb una política de preus que les reserve a les capes privilegiades de la societat. La necessitat de mantindre la població treballadora viva i enfeinada domina en totes les formes de producció social contínua; en el capitalisme s'expressa en el valor de la força de treball, que determina i limita la plus-vàlua o el temps de treball excedentari que es pot extreure d'una determinada població treballadora. Però si treball necessari i excedentari és a la vegada propietat comuna dels productors socialitzats, és ben absurd parlar d'una llei del valor com a regulador de la distribució social i de l'efecte d'aquesta regulació en el procés de producció. Si el producte social total és propietat comuna de tota la societat, la seua divisió compartimentada en consum, reproducció i expansió es podria igualment expressa en quantitats de temps de treball directe, que ja no es referirien a relacions de valor sinó a acords estrictament tècnics que permetessen el procés de producció i reproducció socials de funcionar adientment.
Hi ha una única raó punyent per retindre la llei del valor en la seua definició russa, i aquesta és atorgar a les condicions de desigualtat, tal com prevalent en l'economia del capitalisme d'estat, l'aparença de “llei econòmica”. Com que el “marxisme” és ací la ideologia dominant imposada per l'estat, no tan sols cal explicar que la producció implica reproducció, i que progrés suposa reproducció ampliada, amb l'objectiu de la qual el consum present s'ha de restringir per garantir un consum futur millor; cal també explicar que les diferenciacions salarials entre els treballadors, i les diferenciacions d'ingressos entre els treballadors i els estrats administratius de la societat no s'institueixen arbitràriament pel caprici d'una nova classe dirigent, sinó que les determina una “llei econòmica” que dóna a cadascú d'acord amb la seua contribució particular a la societat. Com que no hi ha res més que població productiva a Rússia, els nivells diferents de vida s'han d'explicar a través de diferències en la productivitat, i per necessitat econòmica cal considerar aquestes diferències - en aquest estadi històric de desenvolupament - en qualsevol cas.
Recompensar la feina d'acord amb la seua productivitat suposa que el treball qualificat rep més que el treball no-qualificat. Degut a les despeses d'ensinistrament, els costos de reproducció del treball qualificat són superiors als del treball no-qualificat. Diferenciacions de renda pot explicar-se així per la diferent productivitat de diferents menes de treball, i per la variada intensitat en la realització d'un determina tipus de treball. Com que la feina real és desigual, igualtat d'ingressos implicaria l'“explotació” de treball més productiu pel menys productiu. En la ment bolxevic com en la burgesa, això destruiria l'incentiu de preparar-s'hi i de dedicar-s'hi a activitats més qualificades i per tant a activitats més productives, en detriment de tota la societat. Hi ha doncs una necessitat social per a diferenciacions d'ingressos com a requeriment indefugible de desenvolupament social.
Recordaren ací que en la teoria del valor de Marx tot el treball es redueix a treball simple abstracte. El concepte de valor es refereix als agregats socials abstractes de temps de treball necessari i de temps de treball excedentari. Això permet la consideració del treball qualificat com a treball simple multiplicat, de la mateixa forma que permet la identitat del valor i del preu. Tant els salaris com els preus es desvien dels valors de temps de treball. Dir que la llei capitalista del valor s'aplica a l'economia planificada podria suposar únicament que ací, també, es refereix als agregats socials de treball necessari i excedentari abstracte, que ja no són ara, però, quantitats desconegudes sinó dades donades amb un inventari social en termes d'unitats de temps de treball, o expressades en diners que representen aquestes unitats. Això no revelaria la contribució concreta d'individus, o de categories d'individus, a la massa total de productes que incorporen la quantitat total de temps de treball esmerçada en la llur producció. Es revelaria, però, a través de la relació canviant entre els agregats socials de temps de treball necessari i de temps de treball excedentari, ja augmentàs o disminuís l'explotació de la força de treball. Aquest augment o disminució d'explotació seria un fenomen observable en l'economia controlada per l'estat, malgrat que no ho és en l'economia competitiva d'empresa privada. La darrera tan sols ho descobreix amb moviments de mercat de la prosperitat a la depressió, però l'anterior podria - en teoria - redisposar els agregats socials com ho trobàs adient amb decisions polítiques, bé per accelerar- o alentir el procés d'explotació.
Segons Marx, el temps de treball social determina en general el valor. El valor de les mercaderies es refereix no a la quantitat específica de treball que hi ha contingut sinó a la porció relativa del temps de treball social general que representen. S'hi segueix que no és possible separar l'economia en una esfera determinada pel valor i una altra esfera no determinada. O bé tota l'economia es regula amb la llei del valor o no. No és possible dir amb Stalin, per exemple, que la llei del valor regula l'esfera del consum però no l'esfera de la producció; o bé regula tota l'economia o hi regula gens.
El valor abstracte de la força de treball no explica els salaris reals i les llurs diferenciacions. Marx no mostrà cap interès en la determinació real de l'oferta i de la demanda de tal o tal salari. Els diferencials de salari que trobam en la realitat es relacions a grans trets amb els diferents costos de reproducció de les diferents menes de treball. Però aquestes diferències desapareixen en la igualació del treball qualificat com a treball simple multiplicat que s'empra per analitzar els agregats socials de valor i de plus-vàlua i la llur relació canviant en el curs de l'acumulació de capital. El concepte abstracte de valor és ben inútil en la determinació de salaris individuals i tractar els darrera com a entitats reals és acceptar-los simplement com a fets històricament donats.
En el capitalisme d'estat la llei del valor podria tindre validesa únicament respecte els agregats socials del capital constant, capital variable i plus-vàlua aportats en la producció, i les relacions canviants entre ells en el curs de la formació de capital. Sota condicions d'acumulació competitiva de capital privat, l'expansió física del capital tan sols pot avançar com a acumulació de valor d'intercanvi. En el capitalisme d'estat on tots els mitjans de producció són centralitzats, això no hauria d'ésser així. Aquesta societat pot triar entre mesurar l'augment de la seua riquesa en la forma abstracta de valors de capital afegits, i d'organitzar la producció i distribució socials en termes reals i físics, sense considerar relacions de valor.
Marx no preveia l'aparició de sistemes de capitalisme d'estat com els que actualment són reconeguts en les actualitzacions del “socialisme marxià”. Per ell, el socialisme era, primer de res, la fi de la producció de valor i així també la fi de les relacions de producció capitalistes. “Dins una societat cooperativa basada en la propietat comuna dels mitjans de producció”, escrivia Marx, “els productors no bescanvien els llurs productes. Ni el treball emprat en els productes hi apareix com el valor d'aquests productes, com una de les llurs qualitats materials – ja que ara els treballs individuals són directament parts integrants del treball total, i no indirectament, com en la societat capitalista”[27] En opinió de Marx, cap canvi social real – en relació a les condicions de la classe treballadora – no era possible si no implicava un canvi en les relacions socials de producció. “La distribució dels mitjans de consum en qualsevol període”, escrivia, “és simplement la conseqüència de la distribució de les condicions mateixes de producció... Els mètodes capitalistes de producció, per exemple, depenen de la condició que les condicions materials de producció es distribuesquen entre els no-treballadors sota la forma de capital i de propietat de la terra, mentre les masses tan sols són propietàries de les condicions personals de producció, és a dir, de la força de treball. Si els elements de la producció es distribueixen així, llavors la distribució contemporània [capitalista] dels mitjans de consum resulta automàticament. Però si les condicions materials de producció són la propietat col·lectiva dels propis treballadors, llavors, naturalment, resultarà una distribució diferent dels mitjans de producció respecte la present.”[28]
Segons Marx, doncs, el sistema de distribució depèn del sistema de producció. En una societat on els treballadors no tenen cap control dels mitjans de producció sinó que vénen la força de treball a uns altres que en tenen el control, el sistema de distribució serà antagònic com ho són les relacions en el procés de producció entre els productors i els apropiadors de treball excedentari. El sistema del capitalisme d'estat ni és capitalista en el sentit tradicional ni representa el socialisme de la visió de Marx. Des del punt de mira del capitalisme privat, se'l pot descriure com a socialisme d'estat simplement perquè centralitza capital en mans de l'estat; però des del punt de mira del socialisme obrer, cal descriure'l com a capitalisme d'estat, ja que reté la divisió capitalista de les condicions de producció entre treballadors i no-treballadors. Tots dos termes es poden emprar bescanviablement ja que denoten condicions idèntiques.
Per a Marx, la llei del valor “regula” el capitalisme de mercat però no cap altra forma de producció social. Parlar d'una llei del valor com a “regulador” de l'economia en absència de relacions de mercat específicament capitalistes pot suposar únicament que els termes “valor” i “plus-vàlua” es retenen per bé que no expressen res més que la relació entre treball i treball excedentari. En el capitalisme, la força de treball és una mercaderia com qualsevol altra, i com que totes les mercaderies s'interrelacionen únicament mitjançant el procés de bescanvi cal realitzar-la com a valor de bescanvi abans de poder esdevindre articles d'utilitat. En l'economia centralitzada d'estat, però, el capital i el treball es poden distribuir a part de relacions mercat i de consideracions de valor amb una consideració directa de la utilitat social com l'entenen les autoritats controladores. Si això es fa parcialment sí i parcialment no, és perquè el sistema del capitalisme d'estat refusa de reconèixer allò que és, és a dir, un sistema d'explotació basat en el control directe d'una minoria dirigent damunt d'una majoria dirigida.
Ço que distingeix l'explotació capitalista de tota forma prèvia d'explotació és l'extracció de plus-vàlua en absència de coerció directa. Privats de mitjans de producció, els obrers no tenen més opció que vendre la força de treball als capitalistes als preus de mercat prevalents. La producció social es realitza mitjançant la compra-venda. Així el procés vital social sembla dependent de les relacions de mercat. Fora de canviar tota la societat això és, és clar, cert. Dins el marc d'aquesta societat, els treballadors acceptaran les condicions de desigualtat com a determinades per les relacions de mercat, i no reconeixeran necessàriament el fet de la llur explotació. Provaran d'utilitzar les relacions de mercat per fins propis, en la competència per feines lucratives i en la lluita per salaris superiors. És el mercat, i - dins uns certs límits - la utilització competitiva del mercat, la que garanteix una extracció més subtil de la plus-vàlua més que no pas de la coerció física directa. La manera més subtil és naturalment també la més avançada, fins i tot per als treballadors; ja que el treball assalariat és generalment preferible al treball forçat. Ni disposat ni capaç de posar fi al sistema d'explotació del treball, el sistema del capitalisme d'estat també prefereix el treball assalariat al treball forçat i per aquesta raó adopta el mecanisme de l'economia mercat sempre que és possible.
És la semblança de relacions capitalistes de mercat dins l'economia de control estatal la que suggereix la continuació de la validesa de la llei del valor sota les condicions ara modificades de la producció de capital. Realment, però, la llei del valor no pot ésser “operativa” perquè les relacions de mercat són artificials, no reals. Les autoritats planificadores simplement orienten els plans segons el model de l'economia capitalista de mercat, ja que no poden organitzar la producció i la distribució d'acord amb els principis socialistes, i ja no gosen tractar amb les realitats de l'explotació i de l'acumulació de capital en formes obertes com les que caracteritzaren el primer període del règim de socialisme d'estat rus. Durant aquell període - més tard denigrat com el període de comunisme de guerra forçat des de fora - tota la producció de mercaderies amb les seues categories de valor, preu, benefici i salaris foren substituïdes amb una economia natural centralitzada administrada en termes de necessitats i possibilitats físiques en relació a la producció i a la distribució.
Sota les condicions prevalents en les nacions capitalistes sots-desenvolupades, l'administració centralitzada ha de fer de l'expansió de la producció, i per tant de la formació de capital, la primera preocupació. Si això s'ha d'acomplir amb la destrucció de relacions de mercat, tant la producció com el consum els determinaran decisions governamentals amb o sense el consentiment de la població conseqüentment afectada. Els recursos productius s'assignen per decret i s'apliquen dictatorialment. El treball assalariat esdevé treball forçat i, per bé o per mal, les condicions de producció i distribució les determinen deliberacions de posicions de poder social individuals. I així, mentre el canvi de l'economia de mercat a la planificada és sens dubte un avenç, els mètodes amb els quals s'assoleix aquest avenç són regressius. Però com Lev Trockij escrivia, “no podem tindre cap via cap al socialisme si no és amb la regulació autoritària de les forces econòmiques i recursos del país, i amb la distribució centralitzada de la força de treball en harmonia amb el pla estatal general. L'estat obrer es considera capacitat per enviar qualsevol treballador al lloc on la seua feina és necessària. I cap socialista seriós no començarà a negar a l'estat obrer el dret de posar les mans damunt el treballador que refusa d'executar el seu deure laboral”[29]
A més, segons Trockij, “el principi de treball obligatori ha substituït tot just tan radicalment i permanentment el principi de lliure contractació com la socialització dels mitjans de producció ha substituït la propietat capitalista”[30] Retindrem “i ho farem per molt de temps, el sistema salarial. En l'actual període difícil el sistema salarial és per nosaltres, primordialment i principalment, no un mètode de garantir l'existència personal de cap treballador aïllat, sinó un mètode d'estimar què aporta el treballador individual amb la seua feina a la república obrera. En conseqüència, els salaris, en la forma de diners i de béns, s'han d'ajustar el més estretament possible amb la productivitat del treball individual. Els treballadors que fan més per l'interès general que d'altres reben el dret a una quantitat més gran del producte social que els dropos, descurats i desorganitzadors... Totes aquestes mesures han d'ajudar al desenvolupament de la rivalitat en l'esfera de la producció”[31]
Però què és una mesura objectiva de la productivitat del treball individual? Trockij ni avançà ni respongué la qüestió. A la pràctica, les diferències en recompensa per les diferents menes de treball eren anàlogues a les diferències salarials en el capitalisme, encara que els nivells salarials es determine el govern i no el mercat laboral. Amb tot, la regimentació completa del treball resultà una impossibilitat i aviat se substituí amb una combinació de relacions de mercat i planificació governamental, mètodes indirectes i directes de control, i diners, com a mesures totes les quals alliberaven el procés de producció i distribució socials de la regulació per la llei del valor sense, però, conduir a una economia socialista lliure de valor.
Amb l'administració salarial i les vagues excloses, amb els preus fixats per estimular el consum de certes mercaderies i desencoratjar el d'altres, amb la taxa i la tendència d'acumulació conscientment determinades, és merament una qüestió de conveniència si adreçar el treball a certes ocupació o induir els treballadors a triar aquestes feines per pròpia voluntat a través de la valoració diferencial de diversos tipus de feina. En el darrer cas hi ha una llibertat limitada de tria d'ocupació. Certament, com en el capitalisme d'antuvi, la tria d'ocupació és més l'excepció que la norma. Òbviament, això no inclou transferències a gran escala de dedicacions agrícoles a industrials com les que comportaren la col·lectivització forçosa i la modernització de l'agricultura. Diversos obstacles administratius col·locats en el camí de canvis individualment desitjats d'una feina a una altra desencoratgen aquests canvis - per no parlar de nivells salarials tan baixos com per directament prohibir tant la mobilitat com la iniciativa individual. Amb tot, com que la societat industrialitzadora és una economia en expansió, ofereix oportunitats per adquirir destreses, preparar-se per a noves professions, assolir altes posicions i competir per feines millors. El clima social de competència impulsada deliberadament per una estructura jeràrquica d'ingressos és indistingible del del capitalisme.
En resum: la societat del socialisme d'estat ni és “regulada” per la llei del valor ni ordena les seues relacions econòmiques a partir de la llei del valor. Però fins i tot si “recolzàs en la llei del valor”, com afirmava Stalin, per tal de garantir un cost racional i càlculs de beneficis i un mètode de comptabilitat social per a l'assignació adient de recursos, això encara no justificaria denominar-la socialista. En qualsevol cas, la llei de valor no es pot fer operativa ni en la societat capitalista ni en la societat socialista. En el capitalisme s'afirma com una “llei natural” perquè les relacions privades de bescanvi exclouen l'organització social conscient de la producció; i en el socialisme, allà on aquesta distribució del treball social es fa conscientment i directament, la llei del valor ja no determina les condicions socials.
Com l'anàlisi de valor de la producció de capital considera la necessitat general de racionalitat en el procés social de producció en la forma específica en la qual aquesta necessitat general s'expressa en el capitalisme. Encara així, l'anàlisi de valor no tracta amb les relacions de bescanvi capitalista concretes, sinó amb les realitats menystingudes i realment incognoscibles que subjeuen aquestes relacions de bescanvi. Com que “en l'anàlisi de formes econòmiques”, escrivia Marx, “ni els microscopis ni els reactius químics són d'utilitat, la força d'abstracció ha de substituir tots dos”[32] El valor del temps de treball és l'“expressió científica” de les relacions econòmiques del capitalisme. No és una descripció empírica d'aquestes relacions, sinó que n'és una abstracció; i és únicament mitjançant el pensament abstracte que la situació concreta esdevé comprensible.
Això no vol dir, però, que el valor de temps de treball puga realment esdevindre el principi organitzatiu d'un sistema de producció i distribució no-capitalista, o socialista. En criticar els socialistes ricardians[33] i, notablement, Proudhon per defensar un sistema de bescanvi de productors privats basat en el valor de temps de treball, Marx assenyalava que els productes que es produeixen com a mercaderies tan sols es poden bescanviar com a tals, és a dir, en termes de preus; no poden bescanviar-se segons valors de temps de treball. De la teoria proposada per John Gray del temps de treball com a mesura directa dels diners, Marx escrivia que es basava en la il·lusió “que les mercaderies es podrien realitzar directament entre elles com a productes del treball social. Però poden relacionar-se entre elles únicament en la capacitat de mercaderies. Les mercaderies són els productes directes de treballs privats independents i aïllats, que han de realitzar-se com a treball universal mitjançant l'alienació en el procés de bescanvi privat. És a dir, el treball basat en la producció de mercaderies esdevé treball social únicament mitjançant l'alienació universal del treball individual. Però en assumir que el temps de treball contingut en mercaderies és directament temps de treball social, Gray l'assum com el temps de treball comú o el temps de treball d'individus directament associats. Sota aquestes condicions una mercaderies específica com l'or o l'argent no podria confrontar-se amb d'altres mercaderies com l'encarnació del treball universal, i el valor d'intercanvi no es convertiria en preu; però, d'altra banda, el valor d'ús no esdevindria valor d'intercanvi, els productes no esdevindrien mercaderies i així el mateix fonament del sistema de producció capitalista seria eliminat.”[34]
Per posar-ho d'una forma lleugerament diferent: si el temps de treball contingut en el producte social és el temps de treball comú de productors directament associats, aquests productes no prenen el caràcter de mercaderies. No els hi cal, doncs, transformar-se en productes de treball social universal (que ja són), ni requereixen una mercaderia monetària definida per expressar la llur natura social en la forma de preus. Si el temps de treball, demanava Marx, “és la mesura intrínseca del valor, per què hi hauria d'haver una altra mesura externa al seu costat?”[35] El fet que hi ha la mesura de preu indica que els productes socials (com a mercaderies) no són directament part del treball social comú sinó que tan sols poden esdevindre'n part a través de les relacions de bescanvi i de diners en una economia de mercat de productors disassociats. La teoria del valor, com la teoria de la societat burgesa, Marx deia a Proudhon, no pot esdevindre “la teoria revolucionària del futur”[36]
En una societat comunista, escrivia Marx, “el capital monetari seria completament eliminat, i amb ell les difresses que condueix cap a les transaccions (econòmiques). La qüestió es redueix llavors simplement al problema que la societat ha de calcular prèviament quant de treball, mitjans de producció i mitjans de subsistència pot utilitzar sense perjudici per iniciatives com ara la construcció de línies ferroviàries, que no forneixen cap mitjà de producció o de subsistència, o quelcom últil, durant un temps, un any o més, mentre que requereixen treball, i mitjans de producció i de subsistència obtinguts de la producció anual”[37] Malgrat que l’“economia del temps” i la distribució planificada del temps de treball entre les diferents esferes i branques de la producció són encara una necessitat econòmica, això no té res a veure amb el valor de temps de treball, és a dir, amb el valor de bescanvi de la força de treball o dels seus productes.
Pel que fa al treball individual, és impossible mesurar contribucions específiques al producte social total i dividir-ho conseqüentment tant en el socialisme com en el capitalisme. El treball de diferents individus en ocupacions idèntiques, i la feina entre diverses ocupacions, difereix quantitativament així com qualitativament. Com que no hi ha cap denominador comú real per als diferents tipus de treball, Marx veia l’únic possible denominador comú en el temps de treball. Respecte a menes específiques de treball, realitzacions quantitativament diferents durant un cert temps (com en els sistemes de preu fet) revelen, és clar, variacions de productivitat entre individus. Però aquestes diferències són ben petites i no presenten cap problema real ni en relació a les diferències salarials, o en relació als càlculs empresarials, que s’ocupen de la productivitat mitjana de la força de treball en termes del full salarial total.
Com que cal temps per adquirir una destresa, els costos de producció del treball qualificat i del simple difereixen. Però com que els costos d’aprenentatge són discernibles, no és difícil de comptar-los en els salaris reals. De fet, les diferències entre els salaris pel treball simple i el qualificat no són prou amplis com per posar en dubte el temps de treball com a denominador comú del valor de la força de treball. Hi ha grans diferències d’ingressos únicament dins i entre ocupació on és pràcticament impossible mesurar diferències de productivitat o contribucions especials a la riquesa social general. Les objeccions al temps de treball com a denominador de valor comú a tots els tipus de treball rarament es relacionen amb diferències salarials dins la força de treball, sinó a menes de treball i serveis realitzats per persones de fora de la classe treballadora, molt sovint a pagaments rebuts per a activitats que no tenen res a veure amb el procés social de producció.
La productivitat de diferents menes de treball es vincula inseparablement amb la productivitat del treball social total i amb els canvis en el procés social de producció. En el capitalisme, és clar, aquest problema s'adreça no des d'un punt de mira social sinó individual perquè el caràcter de mercaderia de la força de treball i la divisió capitalista del treball, que inclou la divisió entre treball mental i manual, o més aviat (en tant que el treball mental i el manual no es poden divorciar realment), entre l'oficina i la fàbrica, la ciència i la indústria. L'especialització en activitats parcials s'han trobat rendible; però que siga socialment més productiva que la bescanviabilitat d'ocupació resta per demostrar. De mentre, les diferents evaluacions del treball mental i el manual, la feina qualificada i simple, en termes de preus establerts per les relacions d'oferta i de la demanda en el mercat laboral, es consideren força seriosament; divideixen la població treballadora en diferents grups de renda, esborrant el domini de les relacions socials per part de les relacions capital-treball.
Segons Marx, el treball individual és un component necessari del treball social total perquè el treball ha esdevingut treball socialitzat, indirectament en el capitalisme, i directament en el socialisme. En el socialisme, les menes de treball es diferenciaran únicament respecte a la utilitat, i aquesta utilitat no trobarà expressió en un valor d'intercanvi associat. Malgrat que la societat burgesa proposa el principi d'igualtat en el bescanvi, Marx ho veu com un un principi irrealitzable tant en el capitalisme com en el socialisme. Com que el concepte clàssic de valor ha donat lloc a la idea d'un bescanvi de quantitats iguals de temps de treball, que garantesquen a tots els productors tots els resultats de la llur feina, Marx assenyalava que l'existència d'una població no-treballadora (infants, vells, malalts, etc.), la necessitat d'activitats improductives, i els requeriments del desenvolupament social en general prohibien l'apropiació per part dels individus de tots els resultats de la llur feina. Els resultats de la feina, escrivia Marx, tan sols podrien ésser part del seu producte, “fins i tot si allò que s'arrabassa al productor com a individu privat se li retorna directament o indirectament en la seua capacitat de membre de la comunitat cooperativa”[38]
Després d'aquestes deduccions necessàries, però, l'individu podria recuperar “ço que ha lliurat a la societat en la seua quantitat individual de treball. Per exemple, la jornada laboral social consisteix en la suma de les hores de treball dels individus. El temps de treball individual del productor individual és la part de la jornada laboral social a la qual ha contribuït, la seua part, per tant. Rep de la societat una declaració segons la qual ha contribuït tal i tal quantitat de treball (després de fer-hi deduccions en benefici del fons comú) i retira amb aquesta declaració en el magatzem social una quantitat de mitjans de consum que costen la mateixa quantitat de treball. La mateixa quantitat de treball que ha lliurat en la societat d'una forma, la rep de nou d'una altra”[39] D'aquesta forma quantitats iguals de temps de treball es “canviarien” per quantitats iguals de temps de treball, i “el dret dels productors serien proporcionals a la quantitat de treball que contribueixen; la igualtat consisteix en el fet que tot es mesura per una mateixa mesura, la feina”[40] Però aquest “dret igual” als resultats del treball seria realment un dret desigual per a un treball desigual, degut a situacions personals desiguals. “És per tant un dret de desigualtat en el contingut, com en general ho és tot dret”[41]
Si s'adopta el temps de treball com a mesura per determinar la distribució de la part retornable del producte social destinat al consum, sorgiria una desigualtat de remuneració, ja que, de fet “és en la natura de la indústria a gran escala que les hores de treball hagen d'ésser iguals per tothom”[42] Amb tot, situacions personals, com l'estatus marital d'un treballador o el nombre dels qui hi depenen, transformarien aquesta participació igual en els béns de consum mesurats per la seua contribució en temps de treball al producte social en una desigualtat de nivell de vida. Per assolir la igualtat real en aquest sentit el dret als resultats del treball haurien d'ésser desiguals.
A més, assenyalava Marx, hi ha qui excel·leix físicament o intel·lectualment i contribueix en el mateix temps amb més treball que d'altres. Amb tot, “el treball, per servir de mesura, s'ha de definir per la durada o intensitat, altrament deixa d'ésser un patró de mesura”[43] Si el treball es mesura per intensitat ja no es mesura en temps de treball sinó en la productivitat diversa de diferents persones en diferents ocupacions. En aquest cas, però, les desigualtats emergents no serien el resultat d'una mesura igual, sinó el resultat de mesurar contribucions individuals desiguals al producte social total de treball. No es mesuraria el temps de treball, sinó el producte específic de treball. Això probablement ho volia dir Marx en afirmar que el dret al propi treball particular “es basa encara en el mateix principi del dret burgès, per bé que principi i pràctica ja no van a mata-degolla, mentre que el bescanvi d'equivalents en el bescanvi de mercaderies tan sols existeix pel cas mitjà i no per l'individual”[44] Si el treball individual es veu encara com encarnat en el seu producte individual i no com a component de tot el treball social, es veu encara des d'un punt de mira burgès, no socialista. És, doncs, aquesta distinció entre durada i intensitat de treball la que serveix d'apologia de la desigualtat en les nacions nominalment socialistes.
Degut a la vaguetat d'aquesta formulació, la posició de Marx en aquest aspecte ha estat subjecte de diferents interpretacions. Pot acceptar-se amb el significat que, bé el treball servesca de patró de mesura en durada o en intensitat, en qualsevol cas hi haurà desigualtat en les condicions de vida pels individus desigualment dotats o desigualment situats. Per evitar aquestes desigualtats, el dret als resultats del treball hauria d'ésser desigual per comptes d'igual, la qual cosa podria voler dir bé que la contribució individual al treball social general s'hauria d'ignorar per tal de garantir una distribució equitativa dels béns de consum, o que la distribució no-equitativa de béns de consum és inevitable perquè el treball es mesura encara en relació a la durada o a la intensitat. No vol dir que Marx s'oposàs a la igualtat. Però vol dir que s'adonava que el principi d'igualtat basat en les contribucions laborals no era un principi socialista, encara que pogués ésser el principi dominant en els estadis transitoris d'una societat socialista.
Marx pensava que la idea del dret individual al propi producte laboral pot dominar encara la societat que sorgeix del capitalisme i “en tots els sentits encara tacada econòmicament, moralment i intel·lectualment amb les malalties hereditàries de l'antiga societat”[45] Amb tot, en la seua ment, l'igualitarisme era una qüestió no de remuneració lligada a un principi abstracte d'igualtat, sinó de relacions socials racionals que exclouen l'explotació i promouen el lliure subministrament de béns i serveix. En la seua opinió, el desenvolupament de la societat en el món post-capitalista trobaria expressió no en una realització rígida i estreta d'una igualtat sempre més gran en “bescanvi” d'acord amb la contribució individual al procés social de treball sinó una tendència cap a la realització del principi “de cadascú segons la capacitat, a cadascú segons la necessitat”[46] La socialitat és en ella mateixa un procés de desenvolupament on l'“estret horitzó burgès de drets privats” volarà degut a una abundància creixent de béns de consum que faran la comptabilitat econòmica basada en contribucions individuals a la producció alhora supèrflua i ridícula.
1. Lenin, Questions of the Socialist Organization of the Economy, Moscow, p. 47
2. Ibid., p. 117.
3. Ibid., p. 127
4.. Ibid., p. 341.
5. K. Korsch, Karl Marx, p. 90.
6. Chapters XX and XXI
7. Traduccions angleses d'alguns d'aquests esforços es troben a N. Spulber, ed., Foundations of Soviet Strategy for Economic Growth, Bloom, 1964
8. Capital, Vol. II pp. 455-56.
9. Ibid., p. 476.
10. Ibid., pp. 591-92.
11. Ibid., p. 546.
12. Ibid., p. 578.
13. P. I. Popov, “Introduction to the Balance of the National Economy.” in Spulber, Foundations of Soviet Strategy for Economic Growth, p. 18.
14. Ibid.
15. Grundrisse, p. 507
16. Ibid., p. 58.
17. Ibid., p. 59.
18. P. M. Sweezy, The Theory of Capitalist Development, p. 63.
19. J. Robinson, An Essay on Marxian Economics, p. 23.
20. E. A., Preobrazhensky, The New Economics, London, 1965, p. 29
21. J. Stalin, Economic Problems of Socialism in the U.S.S.R., p. 18
22. Ibid., p. 20.
23. Ibid., p. 17.
24. Ibid., p. 18.
25. V. Liberman, “The Soviet Economic Reform,” in Foreign Affairs New York, October, 1967, p. 53.
26. Teaching of Economics in the Soviet Union, The American Economic Review, September, 1944, p. 525.
27. K. Marx, Critique of the Gotha Programme, New York, 1933, p. 29.
28. Ibid., p. 32.
29. L. Trotsky, Dictatorship vs. Democracy, New York, 1920, p. 142. Q Ibid., p. 137
30. Ibid., p.137
31. Ibid., p. 149.
32. Capital, Vol. I., p. 12.
33. T. Hodgskin, Labour Defended Against the Claims of Capital, 1825; W. Thompson, An Inquiry into the Principles of the Distribution of Wealth most conducive to Human Happiness, 1824; J. F. Bray, Labour’s Wrongs and Labour’s Remedy, 1839; J. Gray, The Social System: A Treatise on the Principles of Exchange, 1831. A value analysis of capital production considers the general need.
34. K. Marx, A Contribution to the Critique of Political Economy, pp. 104405.
35. Ibid., p. 104.
36. K. Marx, The Poverty of Philosophy, p. 45.
37. Capital, Vol. II p. 362.
38. K.Marx, Critique of the Gotha Programme,P.28
39. Ibid., p. 29
40. Ibid., p. 30.
41. Ibid.
42. K. Marx, The Poverty of Philosophy, p. 77.
43. K. Marx, Critique of the Gotha Programme, p. 30.
44. Ibid.
45. Ibid. p. 29.
46. Ibid., p. 31.