Andreu Nin

Els moviments d'emancipació nacional

Primera part: Els fonaments de la teoria proletària dels moviments d'emancipació nacional


  1. La posició de Marx i Engels.

  2. La posició de Bakunin.

  3. La Primera Internacional i els moviments nacionals.




  1. La posició de Marx i Engels

Els moviments d'emancipació nacional com a factor revolucionari.- La guerra franco-prussiana de l'any 1870.- El principi de les nacionalitats i el dret de les nacions “històriques” a la independència.- La monarquia austríaca.- Polònia.- Irlanda.- Nacionalisme i internacionalisme.- L'estratègia i la tàctica de Marx i Engels.

Marx i Engels, que ens han llegat una producció teòrica tan extensa i valuosa sobre tots els grans problemes econòmics, polítics i socials de llur època, no consagraren cap obra fonamental a l'estudi dels moviments d'emancipació de les nacions. Això no obstant, un problema que agitava d'una manera tan profunda els pobles, mobilitzant masses populars immenses, i que era posada a l'ordre del dia per la revolució europea, no podia passar inadvertit a l'atenció d'uns homes que, com els dos immortals fundadors del socialisme científic, auscultaven febrosament les “palpitacions dels temps” per tal de definir a cada instant la tàctica adient de la classe obrera i preparar-li el gloriós avenir a què està històricament predestinada. Per bé, doncs, que no ens han llegat un conjunt sistematitzat d'idees sobre aquest problema de cabdal importància, les opinions expressades en llurs treballs, en llur correspondència i en les manifestacions públiques que feren en diverses ocasions ens forneixen materials d'indiscutible vàlua per a establir els elements fonamentals d'una teoria proletària dels moviments d'emancipació nacional que ha trobat en Lenin, el genial deixeble de Marx.

L'activitat política de Marx i Engels es descabdellà, fonamentalment, a l'època compresa entre la gestació de la gran tempesta revolucionària europea el 1848 i la Primera Internacional, és a dir, entre les lluites per la transformació definitiva de l'Europa semifeudal en una democràcia burgesa i l'aparició del proletariat en la palestra històrica com a força organitzada internacionalment per afirmar la seva personalitat i propugnar les seves reivindicacions de classe.

En aquella època el problema dels moviments nacionals es plantejava, per a la gran majoria dels pobles europeus, d'una manera distinta que en els moments actuals. Era una època revolucionària relacionada amb fets com és ara la creació dels Estats nacionals, la lluita per l'alliberament d'Itàlia, la unificació d'Alemanya, com a base històrica necessària per la desenvolupament del capitalisme, època, doncs que es diferencia de l'actual per fet que ara el capitalisme, en sentir-se estret dins les fronteres nacionals, tendeix a l'expansió imperialista.

En presència d'aquesta situació històrica concreta Marx i Engels fixen llur posició davant els moviments nacionals subordinant-la als interessos superiors de la revolució i tenint en compte la importància immensa d'aquests moviments per a la victòria revolucionària. El problema no és mai enfocat per ells d'una manera independent, sense connexió amb la lluita revolucionària general i els fonaments econòmics de les qüestions nacionals. Els elements materials constitueixen la base dels moviments nacionals; les manifestacions externes sovint més destacades -idioma, cultura, etc.- no en són sinó la superestructura jurídica.

És molt característica en aquest sentit la posició de Marx, definida en un dels seus articles més remarcables de la primera època sobre el problema jueu. Per a ell no es tracta d'un problema d'emancipació religiosa, tot i que la religió en sigui un dels aspectes, per tal com la seva base és econòmica, està constituïda per la “societat civil”. Els jueus, que són els agents de l'economia monetària, “s'han emancipat en la mesura en què els cristians han esdevingut jueus, és a dir, en la mesura en què la societat cristiana ha adquirit un caràcter completament comercial, jueu. L'emancipació dels jueus està íntimament lligada amb l'“emancipació de la societat del judaisme”, és a dir, amb la supressió del poder dels diners en la societat socialista. Marx, però, no s'interessava gaire pel problema nacional jueu, perquè els hebreus que podia observar a Occident, a diferència dels d'Orient, on el problema es planteja en altres termes, pertanyien a un sector burgès molt restringit que s'havia adaptat al medi circumdant.

Quan esclaten les revolucions europees del 1848, Marx i Engels, que ja han definit les bases fonamentals de llur doctrina – el Manifest Comunista es publica el 1847 – subordinen llur actitud a l'exigència suprema del moment: la cohesió de les forces de la revolució. D'ací, principalment, llur posició negativa enfront del moviment paneslavista que tantes il·lusions havia fet concebre a Bakunin i que, com veurem més endavant, fou un instrument a les mans de les forces reaccionàries i, en primer lloc, del tsarisme, que era el reducte més puixant de la reacció europea.

Només tenint en compte aquesta posició subordinada dels moviments nacionals comprendrem l'actitud de Marx i Engels davant els problemes polítics concrets d'aquella època i les contradiccions aparents en què incorrien, assenyalades sovint amb mala fe per llurs adversaris. Ja hem vist com, tot i reconèixer el paper progressiu dels moviments d'emancipació nacional adopten una actitud d'irreductible hostilitat davant el moviment paneslavista, objectivament contrarevolucionari. Aquesta actitud topa, naturalment, amb una concepció esquemàtica, no dialèctica, del problema, però es troba en perfecta concordança amb el punt de vista segons el qual constitueixen el criteri suprem els interessos generals de la revolució.

A la llum d'aquest criteri la posició de Marx i Engels davant la guerra franco-prussiana del 1870 ens semblarà plenament justificada.

En efecte, la constitució d'una Alemanya unificada i centralitzada era la base indispensable per al desenvolupament del capitalisme i, per tant, del proletariat, al qual era molt més difícil la victòria en un país sotmès a la disgregació pròpia de les societats feudals o semifeudals. Davant el bonapartisme reaccionari, l'Alemanya unificada era un factor progressiu. Per això Marx i Engels, expressen llur simpatia pel “moviment nacional” alemany, aconsellen els social-demòcrates alemanys de llur país d'adherir-s'hi i combaten la posició de Wilhelm Liebknecht, que preconitzava la neutralitat sota el pretext, curiosament anàleg al dels nostres faistes – entre Gil Robles i Azaña no hi ha cap diferència!, - que Bonaparte i Bismarck eren, fonamentalment, una mateixa cosa. Quan Bismarck, però, passa de la defensiva a l'ofensiva i manifesta tendències annexionistes amb referència a Alsàcia-Lorena, llur posició canvia radicalment. I quan, el 18 de març del 1871, París proclama la Commune, els termes del problema es modifiquen fonamentalment, i Marx i Engels saluden amb entusiasme l'alçament dels treballadors parisencs i els defensen en la lluita contra les tropes prussianes. La guerra contra la Commune obrera no era pas la mateixa cosa que la guerra defensiva del segon Imperi, i si una Alemanya capitalista unificada era un factor progressiu respecte a una França reaccionària, deixava d'ésser-ho respecte a un Estat proletari en embrió.

Marx i Engels no abandonaren mai aquest criteri dialèctic en enfocar el problema en les seves diverses manifestacions, i només tenint en compte aquesta circumstància essencialíssima se'ns farà entenidora llur actitud.

Reconeixen, com hem vist, el paper progressiu dels moviments d'emancipació nacional en la mesura en què contribueixen a resoldre el problema de la liquidació de les supervivències feudals i serveixen la causa revolucionària general; combaten aferrissadament la indiferència davant aquests moviments, i la consideren com un ajut directe a l'opressió nacional, que és la base del poder de les classes explotadores de la nació opressora. No sostenen, però, tots els moviments nacionals – recordem llur actitud davant el paneslavisme – ni fan extensiu a totes les nacionalitats el dret a la independència política.

En aquest sentit és molt característica l'actitud que adopten enfront de la defensa del “principi de les nacionalitats” no menys que per Napoleó III. ¿Podia deixar d'ésser acollit amb simpatia, pels demòcrates ingenus, un principi que es proposava de reparar la injustícia comesa pels tractats del 1815 en fixar les fronteres d'Europa d'acord amb els interessos de la potència continental més forta d'aleshores, Rússia, sense tenir en compte els desigs ni els interessos de les diverses poblacions?

¿Hi havia algú que enarborés una bandera més liberal que la que alçava Napoleó III? ¿Podia haver-hi una consigna més “democràtica” que la de l'alliberament de les nacions oprimides i esquarterades, sobretot quan, després del 1848, Hongria s'afegia a la llista d'aquestes nacions?

Napoleó III, però, explotava aquesta consigna d'una manera demagògica per tal d'atreure els polonesos al camp de la reacció i oposar obstacles a la unitat alemanya i italiana.

Engels, en un article publicat el 1866 en The Commonwealth, sotmet a una crítica magnífica l'actitud de Napoleó, els mòbils reals de la qual posa en evidència, i, sobretot el famós “principi de les nacionalitats”. ¿Pot acceptar-se aquest principi com a criteri per a resoldre els problemes nacionals d'Europa? Engels afirma, amb tot raó, que no.

No hi ha ni un país d'Europa on no hi hagi nacionalitats diverses sotmeses a un mateix govern. ¿Es planteja, però, el problema nacional d'una manera idèntica en tots ells? ¿És que cada nacionalitat aspira i té dret, històricament, a la independència política?

Els escocesos i els bretons, per exemple, constitueixen, sense cap mena de dubte, una nacionalitat distinta de l'anglesa i la francesa, respectivament; però han deixat d'ésser una nació. A més a més – fa remarcar Engels, - “no hi ha cap frontera política que coincideixi amb les fronteres naturals de la nacionalitat o de l'idioma”. A conseqüència de la lenta evolució històrica d'Europa durant els últims mil anys “gairebé totes les grans nacions han perdut parts de llur organisme” que s'han incorporat a la vida nacional d'altres pobles. Hi ha molta gent fora de França la llengua vernacla de la qual és el francès, com hi ha molta gent que parlen alemany i viuen fora d'Alemanya. “Els alemanys de Suïssa i d'Alsàcia tenen tan poques ganes d'unir-se a Alemanya com els francesos de Bèlgica i de Suïssa d'incprporar-se políticament a França”.

El “principi de les nacionalitats” pretén d'atorgar el dret a l'existència nacional independent a les nombroses “romanalles de pobles que durant un període més o menys llarg figuren en l'escena de la història i foren absorbits definitivament per nacions més poderoses que, gràcies a llur vitalitat, venceren tots els obstacles”.

Segons aquest criteri, “els romanesos de Valàquia, que no han tingut mai història ni l'energia necessària per a tenir-la, tenen la mateixa importància que els italians, que compten amb una història de dos mil anys i una vitalitat nacional incomparable”.

No: segons Engels i segons tots els marxistes conseqüents, el “principi de les nacionalitats” no pot resoldre el problema. S'ha d'oposar a aquest principi el dret dels pobles històrics, de vitalitat indiscutible, a l'existència nacional i a la independència. D'ací que la divisió de les nacions en “històriques” i “no històriques” tingui per als fundadors del socialisme modern una importància immensa.

A la llum d'aquests principis generals ens serà més fàcil de comprendre l'actitud de Marx i Engels davant el problemes nacionals més importants plantejats a Europa en aquella època.

La monarquia austríaca era un reducte de la barbàrie feudal de la qual la majoria dels pobles d'Europa ja s'havien alliberat a la darreria de l'Edat Mitjana. Les nacions que el componien s'havie unitat, en part sota la violència, en part per tal de defensar la pròpia barbàrie contra la invasió de la civilització burgesa. “El Danubi, els Alps, els espadats de les muntanyes de Bohèmica – diu Engels (1) – són els fonaments de l'existència de la barbàrie i de la monarquia austríaques”. Amb els progressos del maquinisme i del desenvolupament de les vies de comunicació la penetració capitalista fou inevitable, i s'anaren afluixant els lligams que unien en un sol Estat aquell gran nombre de pobles tan diversos. Trontollaren les bases de l'economia feudal i de la indústria domèstica, es desenvolupà la indústria, sorgiren grans centres urbans. Les classes de la vella societat havien de cedir el lloc a la burgesia i al proletariat. Desapareix l'atomisme feudal, es transformen les relacions entre els pobles, apareixen unitats nacionals fortes amb tendències i interessos comuns. “El vapor s'ha obert camí a través dels Alps i els boscos de Bohèmia, ha tret la seva importància al Danubi, ha fet a trossos la barbàrie austríaca, ha segat el terreny a la casa dels Habsburgs”, ha esbocinat, amb les rodes de les locomotores, la monarquia austríaca. Els vassalls es revolten, i “aqueixa monarquia bigarrada”, “aqueix garbuix organitzat d'idiomes i nacions”, “aqueixa barreja caòtica dels costums, institucions i lleis més contradictoris”, “aqueixa màquina estatal cruixidora” es troba a les acaballes.

El pronòstic d'Engels es confirma plenament. ¿Què hi ha que hagi trigat setanta anys a complir-se -- ¿què són setanta anys per a la història? -- si els símptomes de descomposició assenyalats amb tanta clarividència s'anaren accentuant durant tota la segona meitat del segle XIX i portaren a l'enfonsament de l'imperi el 1918, després de passar per un seguit ininterromput de convulsions internes?

Tant Engels com Marx subratllen constantment el caràcter reaccionari d'Àustria i dedueixen d'aquesta apreciació la necessitat d'enderrocar la monarquia imperial a profit dels interessos generals de la revolució, per als quals constituïa un perill permanent l'existència del monstruós conglomerat de nacions sotmès al despotisme dels Habsburgs. I si hi havia algú particularment interessat en la destrucció de l'imperi, eren precisament els alemanys. “Àustria és culpable que gaudim de la mala fama d'opressors d'altres nacions i d'agents de la reacció en tots els països – diu Engels. --Els alemanys mantenen en l'esclavatge – sota bandera austríaca – Polònia, Bohèmia i Itàlia. Si des de Siracusa a Trento i des de Gènova a Venècia els alemanys són odiats com a landquenets menyspreables del despotisme, en podem donar gràcies a la monarquia austríaca. El qui hagi tingut ocassió de veure l'odi mortal, la set de venjança sagnant, i completament justificada, que regnen a Itàlia contra els tedeschi, en tindrà prou per a odiar mortalment Àustria i acollirà joiosament la caiguda d'aquest reducte de la barbàrie, d'aquesta vergonya d'Alemanya. Tenim motius per a esperar que els propis alemanys es venjaran d'Àustria per la ignomínia amb què ha cobert el nom d'alemany, que seran ells els qui enderrocaran Àustria i destruiran els obstacles que s'oposen a l'alliberament dels eslaus i dels italians”.

Per a tots els revolucionaris i demòcrates del segle passat la solució del problema nacional polonès tenia una importància fonamental. “És un fet històric – deia Marx – que la força i la vitalitat de totes les revolucions, a partir del 1789, es mesuren per llur actitud envers Polònia”. La lluita d'aquest poble, esquarterat per tres monarquies reaccionàries, per la seva emancipació i la reconstitució nacional consegüent, esdevenia, per la seva immensa transcendència, un problema general europeu íntimament lligat amb la lluita contra les romanalles feudals i per la transformació democràtica d'Europa. La independència de Polònia estava en connexió directa amb la revolució a Rússia i la victòria del proletariat a Alemanya. Per això Marx podia afirmar amb raó el 1875, en una lletra al revolucionari rus Lavrov, que, en últim terme, l'alliberament de Polònia era una de les condicions de l'emancipació de la classe obrera europea.

Tant ell com Engels consideraven la qüestió des del punt de vista del moviment d'emancipació nacional en relació amb la revolució agrària i des del de la revolució a Alemanya, la victòria de la qual tenia una importància decisiva per al desenvolupament de la revolució europea.

El problema polític estava indissolublement lligat amb el social. Des del primer moment els polonesos lluiten no solament per la independència del país, sinó contra l'ordre social interior, contra els opressors estrangers i contra l'aristocràcia del país. “Només una Polònia democràtica pot ésser independent – deia Marx el 1848; -- però la democràcia polonesa és impossible sense l'abolició dels drets feudals, sense un moviment agrari que transformi els camperols serfs en propietaris lliures”. Una Polònia diguem-ne lliure, és a dir, alliberada de la dominació del terratinents russos, però que deixés intacta la dels terratinents polonesos, no modificaria en res, socialment, la situació del camperols.

La lluita polonesa per l'emancipació nacional tenia, doncs, alhora un caràcter social revolucionari, i, per això, com més s'accentuava aquest caràcter més decididament els opressors s'incorporaven a la contrarevolució. Rússia ordenava a Prússia i a Àustria el manteniment de les monarquies absolutes i ajudava la classe feudal – absolutista, d'aquests països. Alliberar Polònia equivalia a assestar un cop mortal a la reacció europea.

D'ací que, segons la tesi fonamental de Marx i Engels, existís una relació directa entre la lluita de Polònia per la seva emancipació nacional i la revolució a Europa i, sobretot, a Alemanya, la restauració democràtica de la qual, a parer d'ells, era impossible sense la de Polònia. Mentre hi hagués una part de Polònia annexionada a Alemanya, els alemanys estarien lligats a Rússia i a la seva política i “no podrien destruir de soca i arrel l'absolutisme patriarcal-feudal” (Engels). “El poble que n'oprimeix d'altres no es pot alliberar. La força que li cal per a l'opressió dels altres es gira al cap i a la fi contra ell mateix”. Si el 1848 s'hagués fet una veritable revolució, Alemanya hauria hagut de declarar la guerra a Rússia per la independència de Polònia, guerra que hauria significat la ruptura completa amb un passat oprobiós, “l'alliberament i la unificació efectius d'Alemanya i la instauració de la democràcia damunt les ruïnes del feudalisme”. En un acte commemoratiu de la insurreció polonesa del 1830 celebrat a Londres el 1847, Marx, fent més extensa encara aquesta relació entre el moviment nacional de Polònia i la lluita revolucionària europea, afirmava que “Polònia serà alliberada no pas a Polònia, sinó a Anglaterra”, per tal com era en aquest país on més s'havien accentuat els antagonismes entre el proletariat i la burgesia. Colpim els enemics interiors – venia a dir – i, d'aquesta guisa, colpirem tota la vella societat, basada en l'opressió.

Resumint, direm que l'actitud de Marx i Engels, decididament favorable a la independència de Polònia, estava dictada pels interesos de la revolució general europea en la seva lluita contra la influència del tsarisme, contra el reducte de la reacció que era Rússia. Mai no varen considerar aquest problema, ni cap dels plantejats a Europa, d'una manera independent, des del punt de vista de reconeixement abstracte del dret de Polònia a la seva llibertat, sinó en funció del factor revolucionari. Per això Engels, en una lletra del 1851, feia remarcar a Marx amb admirable clarividència, plenament confirmada pels esdeveniments posteriors, que Polònia no podria ésser utilitzada com a recurs sinó fins al moment en què Rússia fes la seva revolució agrària. I per a ell era indubtable que aquest país la faria molt més aviat gràcies al més gran desenvolupament dels elements burgesos en la seva economia. Mentre les masses populars russes romanguessin passives, el moviment alliberador de Polònia tenia una importància immensa no solament per a Rússia, sinó per a tot Europa. Amb el desenvolupament dels moviment revolucionari rus la lluita nacional polonesa – com fa observar Lenin – passava a segon terme, perdia la seva importància revolucionària excepcional. I amb la victòria del proletariat rus el 1917 i la solució radical del problema agrari, Polònia no solament perdia la seva importància revolucionària, sinó que esdevenia un factor reaccionari.

Si Polònia, a l'època en què visqueren Marx i Engels, jugà un paper d'importància primordial en les lluites revolucionàries d'Europa, Irlanda en aquest sentit també era un factor considerable, per tal com el seu moviment d'emancipació anava dirigit contra la potència colonial més forta d'aquells temps, l'esfondrament de la qual hauria tingut conseqüències incalculables per al proletariat de tot el món i per a la transformació revolucionària de tot el continent. No podia escapar als dos grans teòrics socialistes, que tant de prop coneixien Anglaterra i la política anglesa, la immensa importància del problema, i per bé que Marx d'antuvi es pronuncià contra la separació, trigà molt poc a modificar la seva actitud, convertint-se, en ple acord amb Engels, en un dels partidaris més ardents de la independència d'Irlanda.

Fonamentaven llur actitud en l'examen dels factors econòmics de la dominació anglesa, basada en el robatori colonial, l'explotació despietada dels camperols i la transformació d'Irlanda en una mena d'apèndix d'Anglaterra per tal que pogués fornir les primeres matèries a la indústria tèxtil de la metròpolis. La conseqüència directa d'aquest sistema econòmic, en el qual trobava suport l'opressió política, era la transformació dels sembrats en pasturatges a fi d'obtenir la major producció possible de llana per a l'esmentada indústria, i la misèria dels camperols, que veien obligats a emigrar en massa als Estats Units per tal de cercar-hi el bocí de pa que no podien trobar en llur país. “Irlanda –deia Engels a Marx en una lletra del 23 de maig del 1856-- pot ésser considerada com la primera colònia anglesa... Es veu que per als ciutadans anglesos l'anomenada llibertat recolza en l'opressió de les colònies”.

D'ací es desprenia la necessitat de la revolució agrària i de la independència d'Irlanda, indissolublement lligades.

Per a l'aristocràcia anglesa Irlanda era un reducte, i la seva explotació, la font de la seva riquesa i de la seva força i, per tant, un mitjà magnífic gràcies al qual sostenia la seva dominació a l'interior d'Anglaterra. El cop decisiu contra les classes explotadores angleses s'havia de donar, doncs, no pas a Anglaterra, sinó a Irlanda. En la seva lletra del 28 de novembre del 1869 al seu amic Kugelman, Marx fonamenta aquest punt de vista amb la seva força d'argumentació habitual. La classe obrera anglesa, segons ell, no podrà donar cap pas decisiu endavant dins Anglaterra mentre no s'alci contra la política irlandesa de les classes dominants. I no solament ha d'ajudar els irlandesos, sinó que ha de prendre la iniciativa de la ruptura de la unió pactada el 1801. “Si no es fa això – diu – el poble anglès serà un instrument de les classes dominants, perquè haurà d'obrar junt amb elles contra Irlanda. Tots els moviments populars d'Anglaterra queden paralitzats per la discòrdia amb els irlandesos, que a Anglaterra mateix constitueixen una part considerable de la classe obrera. La primera condició de l'alliberament del proletariat a Anglaterra és l'enderrocament de l'oligarquia agrària anglesa; però mentre aquesta oligarquia conservi una forta posició a Irlanda no es podrà destruir la seva puixança a Anglatera. “Tan bon punt el poble irlandès s'alliberi, la destrucció de l'aristocràcia feudal serà molt més fàcil, puix que per a Irlanda la qüestió no solament és econòmica, sinó nacional, per tal com els terratinents són alhora els opressors de la nació”. I Marx fa remarcar, finalment, que l'actitud envers Irlanda no solament paralitza l'evolució interior d'Anglaterra, sinó que explica la seva política exterior quant a Rússia i els Estats Units.

El proletariat anglès, doncs, ha d'ajudar el moviment irlandès d'emancipació nacional no pas per motius de simpatia o raons de justícia abstracta, sinó des del punt de vista dels seus propis interessos i dels de la revolució a Europa.

La posició del marxisme clàssic quant als moviments d'emancipació nacional no té res de comú amb la del nacionalisme burgès. L'exemple de la seva actitud en els casos concrets que hem examinat més amunt ho demostra palesament.

Per al nacionalisme burgès la nació ho és tot, i a la nació –burgesa, naturalment—han de subordinar-se els interessos de les classes socials, sense tenir en compte per a res els antagonismes profunds que les divideixen.

Per al marxisme revolucionari, al contrari, els interessos de la revolució proletària i la solidaritat obrera internacional estan per damunt de tot. Al principi de la unitat nacional de les classes oposa el de la lluita de classes, i en el fons considera el problema de les nacions oprimides com un aspecte d'aquesta lluita. L'obrer revolucionari es sent infinitament més lligat als obrers d'altres països i, per tant als de la pròpia nació dominadora, que no pas a les classes explotadores del propi país a les quals té declarada una guerra a mort. No oblidem, d'altra banda, que la primacia de la nació per damunt dels interessos de classe en realitat no és, per a la burgesia, sinó una bandera que fa voleiar als ulls del proletariat per tal d'enlluenar-lo obscurir la seva consciència de classe. Per damunt de tot posa els seus interessos de casta explotadora. Quan aquests estan en perill no vacil·la a aliar-se amb els enemics “nacionals”. L'actitud de la nostra burgesia industrial, representada per la “Lliga”, durant tota la seva actuació no ens deixarà mentir. En aquest sentit – i citem, entre molts, l'exemple més recent – és prou eloqüent la seva política en relació amb la lluita al voltant de la Llei de Contractes de Conreu.

Hi ha un “internacionalisme imperialista” real, al qual ha d'oposar-se l'internacionalisme proletari. L'opressió nacional, que és un producte directe del règim d'explotació actual, ha de trobar en el proletariat – la classe més progressiva de la societat contemporània – el més implacable enemic, i els moviments d'emancipació dels pobles, el més decidit i ardent defensor. Considerar la qüestió nacional com un prejudici burgès – com ho fan alguns sectors diguem-ne revolucionaris – i adaptar la tàctica a aquesta concepció, fóra no solament un error, sinó un crim. Res més lluny, però, de la ideologia de Marx i Engels que fer concessions de cap mena al nacionalisme, i encara menys al xovinisme.

Quan el 1875 la Social-democràcia alemanya, en el programa aprovat a Gotha, expressava el seu internacionalisme en termes sospitosos (2), Marx, en la seva famosa crítica de l'esmentat programa, qualificava, d'“estretament nacionalista” el punt de vista dels correligionaris del seu país. És clar, argumentava, que la classe obrera ha d'organitzar-se primer que tot al seu propi país, que és el seu camp de batalla immediat. En aquest sentit la lluita de classes, per la forma i el contingut, és nacional. Però el país forma part del mercat mundial i dels sistemes d'Estat, i a aquest tot únic mundial, a aquest sistema, que ultrapassa les fronteres, a aquesta “Internacional imperialista”, el que se li ha d'oposar no són pas frases sobre la fraternitat, sinó la fraternitat real de les classes dominants. I Marx treia d'aquestes premisses una conclusió, considerada incommovible per tots els marxistes revolucionaris fins que a Stalin se li ocorregué de formular la seva teoria petit-burgesa del “socialisme en un sol país”: la revolució internacional. És en funció d'aquest concepte de la revolució proletària que el marxisme clàssic fixa la seva actitud davant el problema de l'emancipació de les nacions oprimides, convençut que només la victòria del proletariat, en suprimir l'explotació de l'home per l'home, base de la societat capitalista, destruirà l'opressió d'uns pobles per uns altres. “Allò que els obrers de Bohèmia de les dues nacionalitats no feien sinó sentir, nosaltres avui ho sabem – deia Engels en una lletra al líder socialista austríac Víctor Adler: -- l'odi entre les nacionalitats no és possible sinó sota la dominació dels senyors feudals, dels grans propietaris i dels capitalistes, i només serveix per a perpetuar aquesta dominació. Tant si són txecs com alemanys, els obrers tenen els mateixos interessos comuns. Tan bon punt la classe obrera arriba al poder política, és suprimit tot pretext de baralles nacionals, puix que la classe obrera és internacional per la seva mateixa naturalesa...”.

La defensa del dret de les nacions oprimides a la independència, doncs, no es troba pas en contradicció amb la consigna: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” ans n'és una conseqüència.

L'objectiu estratègic de Marx i Engels era la revolució social; un dels objectius tàctics més importants, els moviments d'emancipació nacional. El resultat d'aquests objectius tàctics podia ésser la destrucció de l'imperi austríac per l'alliberament dels pobles que componien aquella monstruosa “presó de pobles”; l'enfonsament dle tsarisme per la reconstitució de Polònia i la propagació de la revolució agrària a Rússia; un cop mortal, a través d'Irlanda, a les classes dominants d'Anglaterra; el desenvolupament, a l'interior d'aquest país, de la revolució social, que es propagaria a tot Europa, i, en primer lloc, a França.

Marx i Engels s'equivocaren en llur apreciació de les forces reals en presència; però llur visió de la marxa general dels esdeveniments revolucionaris era indiscutiblement justa, i, per tant, l'actitud que adoptaren enfront dels moviments nacionals responia als interessos superiors de la revolució proletària, en els quals s'inspiraven invariablement en enfocar la solució de tots els problemes tàctics que la realitat política els plantejava.


  1. La posició de Bakunin

El moviment emancipador de Polònia. - El paneslavisme bakuninista i la seva significació revolucionària. - Les discrepàncies amb Marx i Engels.

Quan a mitjan any 1840, Bakunin sortí de Rússia, realitzant així el seu anhel més ardent, conviure amb l'occident europeu, el futur anarquista no solament no tenia una concepció revolucionària definida ni el propòsit de consagrar-se a una actuació política de cap mena, sinó que es sentia més aviat seduït pel costat reaccionari de la filosofia hegeliana, i les seves intencions immediates no anaven més enllà de consagrar-se apassionadament a l'estudi. El seu temperament, però, aquella inquietud, aquell desfici que, segons la seva pròpia caracterització, tenien constantment agitada la seva ànima, que exigia “moviment i vida”, forçosament l'havien d'empènyer a l'acció. El seu contacte amb els emigrats polítics polonesos desperta en ell el sentiment eslau adormit. La insurrecció de Cracòvia del 1846 el commou profundament i el decideix a ocupar un lloc als rengles dels combatents. Bakunin inicia, doncs, la seva emancipació nacional, i durant tot el primer període d'aquesta actuació consagra íntegrament la seva energia desbordant a la lluita per l'alliberament de Polònia i de tots els pobles eslaus.

No és feina nostra, sinó dels biògrafs, seguir el gran revolucionari en les diverses fases de la seva intervenció en aquesta lluita. El que ens interessa d'una manera immediata és definir la seva actitud davant els problemes d'emancipació nacional.

Els punts de suport del despotisme europeu eren, a judici de Bakunin, l'autocràcia russa i la monarquia austríaca, l'ensorrament dels quals constituïa una qüestió de vida o mort per als eslaus i per a la democràcia revolucionària. L'alliberament de Polònia era un cop mortal per al tsarisme. El moviment emancipador, però, havia de deixar d'ésser purament nacional (“els polonesos només veuen Polònia”) i russòfob per tal de convertir-se en una lluita comuna dels revolucionaris polonesos i russos contra l'autocràcia. “Puix que sou enemics de l'emperador Nicolau, enemics de la Rússia oficial, sou naturalment, àdhuc sense voler-ho, amics del poble rus” -- deia, adreçant-se als polonesos, en el discurs pronunciat a París el 1847 en l'aniversari de la insurrecció del 1831. I en un altre indret de la mateixa peroració afegia: “En nom de la veritable nació russa us proposa l'aliança. La idea d'una aliança revolucionària entre Polònia i Rússia no és pas nova, sinó que, com sabeu, ja va sorgir el 1824 entre els conspiradors d'aquests dos països (3). El record que acabo d'evocar, senyors, omple d'orgull la meva ànima. Els conspiradors russos foren els primers que, en aquella avinentesa, travessaren l'abisme que, aparentment, ens separava... No sóc l'únic, a Rússia, que estima Polònia... En nom d'ells, en nom de tot el que hi ha de vivent i de noble al meu país us allargo fraternalment la mà... Mentre hem estat desunits ens hem paralitzat mútuament. Res no pot oposar-se a la nostra acció comuna. La reconciliació de Rússia i Polònia és una gran causa, digna de consagrar-s'hi en cos i ànima”.



Gairebé vint anys més tard, el 1863, en una lletra al seu amic Kossildocki diu, referint-se a una de les seves nombroses empreses insurreccionals: “D'esperances en l'èxit, en el veritable èxit, he de confessar que en tinc poques. I sabeu el que desitjo? Que, en cas de fracàs, morin per la causa polonesa el major nombre possible de russos per tal de segellar la nostra amistat amb la sang. Jo fóra feliç de morir junt amb ells”. Deixant de banda el que hi pugui haver de sentimentalisme en aquestes ratlles, és innegable que, amb les que hem reproduït més amunt, assenyalen una remarcable aproximació a la nostra posició actual, que, bo i defensant el dret de les nacions oprimides a llur independència, es delimita clarament del nacionalisme burgès, estableix un lligam indestructible entre els moviments nacionals i la lluita revolucionària general i afirma, per damunt de tot, la superioritat de la solidaritat internacional.

Res més lluny del nacionalisme casolà i limitat que la posició de Bakunin. Polònia, per una sèrie de raons històriques, anava al capdavant de la lluita contra el tsarisme i el despotisme en general, però el terreny d'acció havia d'ésser molt més vast. Darrera Polònia, i acabdillat per ella – més tard assignava aquest paper a Bohèmia, -- havia de seguir un formidable moviment paneslau que perseguiria com a fi la constitució d'una federació republicana de pobles eslaus que, junt amb els grecs i els magiars, formaria un gran Estat lliure amb Constantinoble com a capital. I el gran revolucionari no s'aturava aquí, ans lligava el moviment paneslau amb la lluita de la democràcia alemanya. La seva posició enfront dels problemes nacionals era dictada, doncs pels interessos de la revolució europea. Res no ens ho demostrarà amb més eloqüència que la reproducció dels passatges més característics del seu “Manifest als eslaus”, publicat al començament del 1849.

Després d'invitar els eslaus que s'uneixin amb els revolucionaris alemanys i hongaresos, que estrenyin “la mà que els allarguen els demòcrates de tots els països”, Bakunin diu: “El món està dividit en dos camps. Aquí la revolució, allí la contrarevolució. Cadascú ha de triar un d'aquests camps, i vosaltres, germans, heu de decidir-vos... El deure sagrat de tots nosaltres, els combatents de la revolució, els demòcrates de tots els països, és unir les nostres forces, procurar d'entendre'ns mútuament i estrènyer els nostres rengles per tal que amb la nostra aliança puguem rebutjar l'atac dels enemics de la nostra llibertat i vèncer-los. L'objectiu final ha d'ésser: la federació de repúbliques europees...” “Heu d'ésser amics i aliats de tots els pobles i de tots els partits que lluiten per la revolució ¿Quins són aquests pobles i aquests partits? Tots els que lluiten per llur pròpia independència i alhora per la llibertat de tots i, per tant, en aliança contra l'enemic comú, contra la conspiració dels dèspotes. ¿Quina finalitat immediata persegueix aquesta conspiració? La conservació d'Àustria. Àustria és el punt central del combat. Com a conseqüència d'això, ¿què hem de fer nosaltres? Tot el contrari d'allò que fan ells: la destrucció completa de l'imperi austríac”.

El paneslavisme de Bakunin era, si més no subjectivament, revolucionari. Objectivament, en un moment determinat de la història – els alçaments revolucionaris del 1848, -- aquesta li va jugar una mala passada. I en aquest sentit, no pas en l'apreciació general de l'actitud de Bakunin, Marx i Engels van tenir raó i mostraren, una vegada més, llur excepcional clarividència.

Segons ells, l'enemic cabdal, que calia abatre fos com fos, era el tsarisme, aliat natural i punt de suport de tots els despotismes. En aquest punt, com hem vist, coincidien amb Bakunin. Però mentre aquest dipositava totes les seves esperances en el moviment paneslau, aquells el consideraven substancialment reaccionari, de conseqüències fatals per a la revolució alemanya. El retard econòmic i cultural dels pobles eslaus, primordialment camperols, llur feble diferenciació de classe els convertien en un instrument cec de la reacció, a les mans de Rússia i Àustria. És el moviment – venien a dir – del camp ressagat contra la ciutat, de l'economia agrària contra l'economia industrial; la seva victòria significaria la submissió de l'occident civilitzat a l'orient bàrbar. Per a ells, i molt particularment per a Engels, que dedicà a aquest problema molta més atenció que no pas Marx, llevat dels polonesos i dels russos, cap poble eslau no tenia esdevenidor, per tal com mancaven “de les condicions històriques, geogràfiques, polítiques i industrials necessàries per a llur vitalitat i independència”. Ací ens trobem novament amb aquella divisió en “nacions històriques” i “nacions no històriques” a què ens hem referit més amunt. Els pobles eslaus, doncs, segons Marx i Engels, no podien jugar un paper progressiu en els esdeveniments revolucionaris que s'apropaven a tota Europa a mitjan segle passat, ans estaven destinats a ésser una posició avançada del tsarisme i de la reacció en general.

Els fets els donaren, efectivament, la raó, per tal com durant les grans commocions europees del 1848 els pobles eslaus, llevat dels polonesos, foren un instrument de què es serviren Nicolau I i els Habsburgs per a aixafar les revolucions alemanyes i hongaresa. “El paper reaccionari dels eslaus el 1848 – deia Engels el 1849 – tirà per terra totes les il·lusions dels paneslavistes demòcrates”, els quals, segons ell, consideraven el problema des d'un punt de vista purament sentimental i declamatori, quan calia plantejar-lo en el terreny de “la unió dels pobles revolucionaris enfront dels contrarevolucionaris”, “unió – afegia – que es realitza no pas damunt el paper, sinó exclusivament al camp de batalla”.

Engels, però, anava massa lluny en condemnar en bloc la posició de Bakunin. I no solament assenyalava el paper reaccionari dels pobles eslaus, ans preconitzava una lluita a mort contra ells, i considerava favorable a la civilització llur submissió als alemanys i hongaresos, més progressius i avançats. Aquest punt de vista, que avui ens sembla inconcebible i que només es pot explicar per la indignació produïda pel paper repugnant jugat pels pobles esmentats, era plenament compartit per Marx, que arriba fins i tot a negar la personalitat històrica dels txecs, a afirmar que “Bohèmia només pot existir com a part integrant d'Alemanya”, i a oblidar que la burgesia alemanya contribuí eficaçment, per exemple, a aixafar l'alçament dels pobles oprimits d'Itàlia.

La posició de Bakunin tenia les seves falles – com les tenia, i greus, la de Marx i Engels --; però, en tot cas, no era inspirada per un sentiment nacionalista estret, sinó per una abrandada passió revolucionària. L'ardent revolucionari sempre va lligar el moviment dels pobles eslaus amb la lluita general de la democràcia europea, i mai no va tancar els ulls davant els defectes d'aquest moviment, que combaté amb energia, tant en els seus manifestos i articles com en els seus discursos.

La passió que caracteritzà el debat menà els uns i els altres a evidents exageracions. Per als revolucionaris alemanys Bakunin era un “patriota eslau”. Per a Bakunin els revolucionaris alemanys eren uns pangermanistes. I, malgrat la nostra devoció per Marx i Engels, hem de confessar que, si haguéssim de jutjar per les manifestacions externes, fent abstracció de les circumstàncies de temps i dels factors d'ordre psicològic, diríem que les acusacions de Bakunin eren més justificades que les d'aquest contra aquell.

És evident que ni Marx ni Engels no eren uns patriotes alemanys ni Bakunin un patriota eslau; però l'esperit indiscutiblement revolucionari del paneslavisme d'aquest i la seva coratjosa actuació del 1848 expliquen, si no justifiquen plenament, que a l'aferrisada campanya d'atacs de què era víctima reaccionés amb arguments de la violència dels quals donaran una idea les línies següents, amb les quals tanquem aquest capítol: “L'any 1848 vam tenir divergències amb Marx (sobre la qüestió eslava. A. N); i he de dir que més aviat tenia raó ell que no pas jo. Embriagat pel moviment revolucionari, em deixava portar molt més per l'aspecte negatiu que no pas per l'aspecte positiu d'aqueixa revolució... Hi ha un punt, però, en el qual jo tenia raó contra ell... En qualitat d'eslau, volia l'alliberament de la raça eslava del jou alemany... mentre que Marx, en qualitat de patriota alemany, aleshores no reconeixia, com no reconeix encara avui (?), el dret dels eslaus a alliberar-se del jou alemany, per tal com considerava, i considera ara, que els alemanys estan cridats a civilitzar-los, és a dir, a germanitzar-los de grat o per força”.


  1. La Primera Internacional i els moviments nacionals.

Resolucions adoptades sobre les qüestions polonesa i irlandesa. - L'actitud davant la guerra franco-prussiana.

Des dels primers dies de la seva existència l'Associació Internacional dels Treballadors hagué de prendre posició sobre els problemes d'emancipació nacional que hi havia plantejats a Europa en aquella època, entre els quals problemes ocupaven el primer lloc, per llur vitalitat i conseqüències per al desenvolupament de la revolució europea, els moviments de Polònia i Irlanda. Àdhuc per seu propi origen, no podia deixar de fer-ho: la idea de la seva creació, com és sabut, fou llançada a Londres, en un míting a favor de l'alliberament de la nació polonesa.

Coneguda per la influència predominant exercida per Marx i Engels dins la Primera Internacional, és comprensible que les resolucions que adoptà sobre aquests problemes portessin l'emprempta de llur pensament, tant més que gairebé totes foren redactades per ells mateixos. Més que no pas un valor de contribució teòrica tenen, doncs, un valor purament documental. No són sinó l'expressió d'uns principis els trets generals dels quals ja hem exposat més amunt.



Durant els dos anys que precediren el primer congrés Marx aprofità totes les ocasions favorables per a defensar el moviment d'emancipació polonesa i incitar la Internacional a prendre una posició neta i clara. Com a conseqüència dels seus esforços, que trobaven un eco de simpatia en tots els elements directius de l'Associació, el 25 de novembre del 1864 el Consell provisional adoptava la següent resolució:

“1. La lluita dels polonesos per la independència serveix els interessos generals dels pobles d'Europa, i per això llur derrota representa un cop seriós per a la causa de la civilització i del progrés de la humanitat; 2. Polònia té el dret indiscutible d'exigir de les nacions avançades d'Europa ajut, per tots els mitjans necessaris, en l'obra de reconstitució de la seva independència nacional”.

Quant a Irlanda, la I Internacional es pronuncià d'una manera no menys categòrica. El fet que el Consell General residís a Londres originà intervencions repetides de l'Associació en el problema irlandès, tant més que Marx, per les raons que hem exposat més amunt, tenia un interès marcat a incorporar la classe obrera anglesa a la lluita dels irlandesos per llur emancipació nacional.

De tots els documents publicats per la Primera Internacional sobre aquest problema considerem el més important la lletra adreçada al començament del 1870 pel Consell General al Comitè Central de la Federació Romana, resident a Ginebra, i escrita per Marx. Heu-vos-en aquí els passatges fonamentals:

“Si Anglaterra és el reducte del landlorisme europeu i del capitalisme, l'únic punt des d'on es pot assestar un cop mortal a l'Anglaterra oficial és Irlanda. Primer que tot, Irlanda és la fortalesa del landlorisme anglès. Si aquest cau a Irlanda, també caurà inevitablement a Anglaterra. A Irlanda aquesta operació és cent vegades més fàcil, per tal com la lluita econòmica s'hi concentra exclusivament en la propietat agrària. Aquesta lluita és alhora nacional, i el poble irlandès és més revolucionari i està més irritat que el poble anglès.

“A Irlanda el landlorisme només és ajudat per l'exèrcit anglès. Al moment en què cessi la unió forçada d'aquests dos països, a Irlanda esclatarà la revolució social, encara que sigui sota formes antiquades. El landlorisme anglès perdrà no solament una font considerable de les seves riqueses, sinó també de la seva força moral com a representant de la dominació d'Anglaterra damunt Irlanda. D'altra banda, el proletariat anglès fa invulnerables els seus landlords d'Anglaterra mentre deixi intacta llur puixança a Irlanda”. La burgesia anglesa explota la misèria dels treballadors irlandesos, obligats a emigrar de llur país, per a fomentar la rivalitat entre els obrers anglesos i irlandesos a profit propi i per tal “d'eternitzar els antagonismes internacionals, que constitueixen un fre a l'aliança seriosa i honrada entre els obrers d'aquests dos països i, com a conseqüència, un fre a llur alliberament comú”. Irlanda és un pretext per a mantenir un gran exèrcit que, en moments necessaris, pot ésser llançat contra els obrers anglesos.

Finalment, Anglaterra en l'actualitat representa allò que representava la Roma antiga. El poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes.

“El punt de vista de l'Associació Internacional dels Treballadors sobre la qüestió irlandesa és, doncs molt clar. La seva missió cabdal: accelerar la revolució social a Anglaterra. Per a això cal assestar un cop decisiu d'Irlanda estant”.

I la lletra acaba amb una fórmula clara i categòrica: “La premissa necessària de l'emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de la unió forçada actual, és a dir, de l'esclavatge d'Irlanda, en una unió igual i lliure, si és possible, o en la separació completa, si és inevitable”.

Assenyalem, finalment, per a cloure aquest breu capítol, purament documental, l'actitud de la Primera Internacional quant a la guerra del 1870 entre França i Alemanya. Ja hem vist com Marx i Engels, al començament de la guerra sostingueren el punt de vista que els interessos de la civilització en general i de la classe obrera en particular exigien la victòria d'Alemanya, la unitat nacional de la qual constituïa un factor progressiu. Quan Alemanya, però, passà de la guerra de defensa nacional a l'ofensiva declarada i manifesta el seu propòsit d'anexionar-se Alsàcia i Lorena, Marx i Engels canviaren fonamentalment d'actitud. Aquest canvi trobà la seva expressió immediata en un remarcable manifest publicat pel Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors el 9 de setembre del 1870, del qual reproduïm les línies següents, d'una força profètica veritablement colpidora:

“Si la fortuna militar, l'embriaguesa de la victòria i les intrigues dinàstiques empenyen Alemanya devers l'anexió violenta de regions franceses, no li quedaran sinó dos camins: o bé s'haura de convertir, sigui com sigui, en una esclava de la política conquistadora de Rússia, o, després d'un breu respir, haurà de començar a preparar-se per a una “guerra defensiva”, no pas una de les anomenades “guerres localitzades”, sinó una guerra contra les races eslaves i llatines unides”.

Com fa remarcar l'escriptor rus G. Safàrov, l'any 1871 fou posada la primera pedra de l'aliança franco-russa. El 1914 la profecia de Marx es realitzava.




(1) Cf. l'article “El principi de la fi d'Àustria” (Deutsche Brüsseler Zeitung del 27 de gener del 1848), del qual ens servim principalment per a exposar el punt de vista marxista sobre la monarquia austríaca.

(2) “La classe obrera – deia el programa de Gotha – persegueix l'emancipació primer que tot ene ls límits de l'Estat modern, convençut que el resultat inevitable dels seus esforços, units als de tots els treballadors dels països civilitzats, serà la fraternitat internacional dels pobles”.

(3) Al·lusió als desembristes, els quals van escriure en llurs banderes la consigna: “Per la vostra i la nostra llibertat”.


Segona part: El problema de les nacionalitats i la Segona Internacional.