Michel Pablo

L'autogestió en la lluita pel socialisme

(1972)


D'ençà de la redacció del Manifest Comunista, la lluita pel socialisme mundial ha pres formes extremadament diverses, i el contingut de la lluita varia en cada cas.

El tipus de societat de transició del capitalisme al socialisme que Marx (a la 'Crítica del Programa de Gotha') o Lenin (a 'L'estat i la revolució') preveien, no s'ha assolit enlloc.

D'ençà d'aleshores han sorgit problemes molt grans, en relació al contingut d'una societat que evoluciona cap al socialisme, el seu contingut econòmic, polític, cultural i fins i tot moral. Hi ha ben poca unanimitat en relació a aquests problemes entre els marxistes revolucionaris o els socialistes de tota tendència.

En aquest assaig provaré de desenvolupar una sèrie d'idees de la forma amb la qual la lluita per la victòria de la revolució socialista i el socialisme conseqüent se'ns presenten avui, sota les actuals condicions històriques.

Quan parlam de 'la lluita pel socialisme' hem de fer una distinció. Hi ha dues fases diferenciades: la lluita per la presa del poder i la lluita per la construcció del socialisme.

La 'lluita per la presa del poder' és la lluita per la revolució, és a dir per un canvi qualitat abrupte en el procés evolutiu – la mena de canvi, per bé que breu, sempre és típica d'una crisi revolucionària objectiva.

Aquesta mena de situació comporta la substitució de l'ordre social existent per unes noves relacions de propietat i unes noves relacions socials.

Una 'situació revolucionària objectiva' pot sorgir de tota mena de formes, creada per un procés complex d'interacció de diferents condicions objectives; perquè això passe, no hi ha cap necessitat d'un 'partit revolucionari' pre-existent que actue com a catalitzador.

Sota les condicions històriques concretes de l'actualitat pot sorgir una 'crisi revolucionària objectiva' com a resultat, diguem, d'una guerra nacionalista contra la intervenció o l'ocupació imperialista, com a resultat d'una crisi social seriosa, o com a resultat d'una victòria electoral d'una aliança de partits que afirmen ésser socialistes i que feren campanya en base a un programa avançat anti-capitalista o anti-imperialista.

Durant i després de la segona guerra mundial hi hagué mobilitzacions de masses i grans moviments de masses els objectius inicials dels quals eren nacionals, com els de la resistència de l'Europa ocupada pels nazis (Iugoslàvia, Grècia, Albània, etc.) o els moviments africans i asiàtics que lluitaven contra la intervenció o l'ocupació imperialista obertes (el FIY a Algèria, el Vietminh-Vietcong a Indoxina, etc).

La situació creada per aquests moviments tenia una lògica i una dinàmica que els duia a evolucionar ràpidament cap a objectius que no eren tan sols nacionals sinó també socials, i a desencadenar un procés genuïnament revolucionari.

La resistència i la guerra poden conduir a una revolució social. Però aquestes condicions excepcionals no són les úniques que poden provocar una 'situació revolucionària objectiva' o crear una 'obertura revolucionària' (és a dir, una evolució ràpida cap a aquesta situació).

Des de fa uns anys a diversos països europeus, hem vist situacions que escalaven fins a grans crisis revolucionàries nacionals, on la qüestió de la 'lluita pel poder' s'ha posat (i així també la victòria possible de la 'revolució').

El maig del 1968 a França, la 'tardor calenta' del 1969 a Itàlia, la situació a Gran Bretanya el 1972 durant la llarga vaga dels miners, són exemples diversos d'aquesta mena de situació.

La característica comuna d'aquests exemples és la següent: són els països capitalistes els que s'hi veuen implicats; no és una època de grans crisis econòmiques; però malgrat això, una conjunció de nombrosos factors entrecreuats ha creat o bé una 'situació revolucionària objectiva' o una possible ràpida evolució cap a aquesta situació.

Quins són aquests factors?

En certs casos hi ha hagut un moviment de 'confrontació' del jovent i d'altres noves capes socials (científics, tècnics, intel·lectuals, etc.) així com d'àmplies masses de la classe obrera tradicional.

En el cas de Gran Bretanya hi havia també la guerra civil d'Irlanda i les dificultats de l'imperialisme britànic a Rodèsia en el context d'una situació econòmica on hi havia una forta inflació i un milió de desocupats. Però fins i tot a Gran Bretanya, la crisi revolucionària més gran que cresqué durant la gran vaga dels miners i que dugué el govern conservador a un pam de la seua ensulsiada, no fou principalment el resultat d'una gran crisi econòmica, sinó més aviat el resultat d'un conjunt de factors entrecreuats que són típics d'una crisi social i no simplement d'una econòmica.

Però una 'situació objectiva revolucionària' podria arribar igualment com a resultat de la victòria electoral de partits que afirmassen ésser socialistes, com és el cas de Xile en l'actualitat i podria ésser el cas d'un país com França o Itàlia.

Aquesta mena de situació és alhora el resultat d'una escalada revolucionària prèvia, d'un llarg procés marcat per lluites de masses multiformes, i alhora la causa d'un procés accelerat de maduració de la revolució. Retornaré més tard a aquest punt.

Fins i tot són possibles altres formes, en la mesura que la realitat és complexa, rica, i sempre aporta combinacions imprevistes. Per exemple, hi ha a Perú en l'actualitat un govern militar que ha arribat al poder com a resultat de la neutralització mútua de l'extrema dreta i de l'esquerra revolucionària. És així una solució 'bonapartista', però ha emprès profundes reformes que sens dubte impliquen una 'obertura revolucionària'. Pertoca a les forces revolucionàries genuïnes del país d'explotar aquesta conjunctura, d'evitar que la burocràcia gire cap a una esclerosi reaccionària i regressiva, i evitar contra-ofensives de l'oligarquia o de les altres forces reaccionàries aliades a l'imperialisme.

Les condicions objectives, per tant, poden crear una situació revolucionària o en tot cas una obertura revolucionària, hi haja o no un factor revolucionari subjectiu amb un suport de masses. Però amb aquestes condicions totes soles no n'hi ha prou perquè la situació evolucione d'una certa forma automàtica cap a la 'victòria'; no n'hi ha prou amb elles per finalitzar el procés que ja ha començat, per provocar, en un cert punt de la seua evolució, el salt qualitatiu que és el tret absolutament indispensable d'una revolució real.

Per acomplir aquest salt, les masses han de construir un poder propi mentres, de forma que tinguen els mitjans per derrotar la contra-ofensiva de les forces socials reaccionàries, que d'una forma o d'una altra és inevitable.

Per tant, durant aquesta fase, la 'lluita pel socialisme' es resum en la lluita per la 'revolució' i el 'poder', damunt la base del concepte fonamental, justificat per la història, que la revolució no és un procés totalment evolutiu, ni el 'poder' és la suma aritmètica de conquestes parcials.

En un determinat moment del procés el punt és passar d'una qualitat a una altra, de la 'part' al 'tot', de l'evolució a la revolució per un 'salt', un canvi abrupte.

Quines són, doncs, les condicions que durien al resultat victoriós d'una 'obertura revolucionària', a una situació que realment és 'objectivament revolucionària'?

És ací que el factor subjectiu esdevé important – el programa, la tàctica, l'organització.

En la mesura que la revolució és un canvi qualitatiu de la realitat social cap a un fi determinat, és un projecte voluntarista, dut a terme per homes guanyats per aquest fi. La revolució no és un agregat de mesures socio-econòmiques, elaborades i aplicades per un estat tecno-burocràtic.

La revolució, és a dir la conclusió exitosa d'un procés revolucionari que ja ha començat, demana mobilitzacions i organització de masses, amb el màxim de participació conscient de les masses en totes les mesures que assoleixen el contingut d'una revolució.

Tot govern, partit o sindicat que es diga socialista ha d'assegurar la participació real de les masses. Si les masses tan sols participen a través de l'actuació de diversos aparells mitjancers que simplement parlen en nom llur, no poden participar efectivament. La participació tan sols pot expressar-se en la forma amb la qual construeixen i fan anar el llur propi poder, en totes les esferes.

Si aquesta mena de procés té lloc, les masses poden completar una situació revolucionària existents i moure's per defendre-la, aprofundir-la i dur-la a una conclusió exitosa.

Però què vol dir 'participació de les masses', més precisament?

Prenguem un exemple bàsic – les reivindicacions salarials.

No n'hi ha prou amb què els sindicats i els partits polítics formulen les reivindicacions i dirigesquen les lluites. L'experiència recent tant en el moviment obrer com en els altres moviments socials (de joves, de dones, etc.) ha mostrat que les noves generacions arreu volen ésser capaces de contribuir directament, tant en la formulació de reivindicacions com en el curs real de la lluita.

Aquesta voluntat és fondament arrelada; no cerca de negar que els partits i els sindicats no siguen absolutament necessaris, sinó que simplement modificar la llur funció.

El llur paper cal veure'l en termes de l'ajut que poden i que haurien d'aportar als obrers, joves, dones, de forma que aquestes capes socials participen completament en l'elaboració de reivindicacions i en la gestió de la lluita, juntament amb els representants del partit i del sindicat.

Aquesta és la importància, per exemple, del moviment dels delegats de fàbrica que treballen en estret contacte amb l'assemblea general de treballadors, que ha sigut característica de l'experiència recent a Itàlia, Gran Bretanya, França i a altres llocs.

This, too, is the significance of the 'student control' which student youth would like to see applied in universities and schools - the co-management of these institutions by pupils and teachers, in the context of a radical reform of education.

This also is the more general significance of the 'social control' over working conditions and their social repercussions, which is sought by various social layers. Of course, this kind of control cannot be adequately fitted into the framework of a society that remains essentially capitalist and therefore hierarchic, authoritarian and oppressive.

Però la tendència cap a aquesta mena de control ja s'ha manifestat fins i tot en societats que són encara típicament capitalistes: el capitalisme es preocupa creixentment dels problemes que resulten de la resistència dels obrers i dels joves a les condicions de la vida laboral i general que se'ls imposa en aquestes societats.

Quan un país entra en una mena de procés revolucionari, la qüestió de la participació de les masses es fa crucial.

Prenguem dos casos ben diferents: una crisi nacional greu, o la creació d'una 'obertura revolucionària' després de la formació d'un govern que es fa dir socialista. L'experiència contemporània pot fornir exemples de tots dos casos.

Una crisi nacional greu pot sorgir quan diverses capes socials es mobilitzen simultàniament, com a França el maig del 1968.

Escoles, serveis públics i empreses foren ocupats per joves estudiants, per funcionaris, per obrers i per gent treballadora en general. En l'espai d'uns pocs dies, un gran país capitalista avançat es veié paralitzat per l'efecte de vagues i ocupacions. En determinats llocs hi hagué experiments limitats d''autogestió', però en general es tractà d'una ocupació passiva. Aparegué una situació de poder dual.

Des del punt de vista revolucionari, el problema era com passar del 'poder parcial' que tenien les masses al 'poder total'.

Això s'hauria fet molt més fàcil si les masses haguessen estat preparades per unir l'ocupació de les empreses amb la llur gestió, sota una protecció armada pròpia en la forma de milícies obreres i ciutadanes.

Però hi mancava la preparació ideològica necessària per elevar a un nivell superior el procés revolucionari. A més, les organitzacions obreres de masses 'eren desprevingudes davant la crisi revolucionària, i no feren cap esforç per propagar aquesta mena de consciència. Ben al contrari.

La segona mena d'eventualitat és més complicada i més interessant. És l'elecció d'un “govern obrer”. Un partit polític que gaudeix de la confiança de les masses, si és elegit 'legament' té un cert espai de temps on és improbable que entre en una prova de força amb els seus oponents socials. Això pot suposar una 'obertura revolucionària'. Però perquè això passe, una simple victòria electoral és tota sola insuficient: ha d'haver-hi també una escalada real en el moviment radical de masses, que en certa forma pot forçar les seues organitzacions polítiques tradicional a lluitar per un programa anti-capitalista avançat, i a considerar-se lligades per aquest programa.

Per exemple, si el Partit Laborista britànic guanyàs les eleccions en un període més o menys 'normal', això no equivaldria necessàriament a una 'obertura revolucionària' al país; a la pràctica, de fet, suposaria simplement que una organització política amb un programa socialista i amb una base obrera continuaria a gestionar 'els afers capitalistes'.

Però si el Partit Laborista arribàs al poder com a resultat de la mena de cercle nacional pel qual passà Gran Bretanya durant la vaga dels miners del 1972, i si el Partit Conservador fos forçat de renunciar sota la pressió de la crisi, això suposaria el naixement d'una conjunctura objectiva diferent, i forçaria el Partit Laborista a emprendre reformes anti-capitalistes de més alta volada.

Hi ha encara una altra mena d'eventualitat, que tractarem més detingudament. És quan ja existeix una situació objectiva extremadament radical, on un govern 'obrer', elegit en una situació excepcional, és dotat així d'una dinàmica revolucionària real.

En aquest cas, les solucions volten el següent important problema. Com, un cop s'ha desencadenat el procés revolucionari, s'hi pot anar cap a una victòria real? Com, en altres paraules, es pot no tan sols 'començar' sinó 'acabar' la revolució?

La resposta a això rau en la participació democràtica de les masses i en la mena de relació que tenen amb el govern que afirma que és dels 'llurs'.

Per començar, aquesta mena de govern comença generalment amb l'aplicació de 'reformes estructurals' que eren en el seu programa. Les més importants d'aquestes són la 'nacionalització' i les reformes agràries (la darrera qüestió no s'ha resol encara enlloc).

L'objectiu de la nacionalització és lliurar la propietat dels principals mitjans de producció del país (banca, indústria, comerç) de les mans dels grans capitalistes forasters o indígenes i transferir-la a tota la 'nació'.

Aquesta transferència de la propietat és duta a terme per un estat, que se suposa que representa els interessos de la comunitat nacional. Però l'estat és una simple abstracció: la realitat social de l'estat sols es pot copsar si es fa concreta.

L'estat no és una estructura autònoma i autodeterminada que plana damunt les relacions socials i de propietat d'un règim particular. És l'expressió plenament conscients dels interessos col·lectius de la classe dominant d'una societat particular, i pren la forma d'una sèrie articulada d'institucions.

Per tant, posar quelcom sota propietat estatal no suposa 'nacionalitzar-lo' ('nacionalització' en el sentit de 'socialització', on la propietat es transfereix a la 'nació', a tota la societat).

Les noves relacions de propietat tan sols poden esdevindre les noves relacions socials si hi ha també noves formes de gestió.

Posar quelcom sota propietat estatal, simplement pel fet que els obrers reben els salaris de l'estat per comptes de patrons privats, no és suficient per transformar les relacions socials en un sentit socialista. Hi ha una necessitat addicional – el dret dels obrers en les empreses de propietat estatal de gestionar aquestes empreses tots sols, a través de l'organització democràtica d'un col·lectiu laboral que incloga tot el personal productiu de l'empresa.

Aquesta és l'única mena de mesura que anirà en interès de la gent treballadora, que els ajudarà a entendre que el llur estatus social ha sofert una revolució real, i que els permetrà d'organitzar la producció millor una vegada que el llur treball és realment lliure. És també l'única mena de mesura que assegura que defendran aquesta gran conquesta fins a l'extrem, contra tot intent de les forces retrògrades per tornar al model 'napoleònic', autoritari, jeràrquic, de l'empresa privada-

Quant a l'economia agrícola, el cas d'una transformació real de les relacions socials és similar-

En tot país amb un 'problema agrari', és a dir on una gran quantitat de terra cultivable pertany a una petita oligarquia terratinent i hi ha una gran massa de camperols pobres o completament desheretats, la qüestió de la reforma radical esdevé urgent.

La reforma agrària té objectius múltiples: elevar el nivell de vida de la majoria de la població; engrandir el mercat interior; procurar els materials necessaris per desenvolupar la indústria (especialment lleugera); evitar la importació de productes que poden ésser aportats per la pròpia economia del país; alimentar millor la població.

Cap país en desenvolupament pot 'sortir del fang' d'una forma equilibrada sense l'existència d'una economia agrícola dinàmica.

Per tant, la necessitat d'emprendre una reforma agrària radical té ramificacions extremadament importants que són alhora socials i econòmiques.

Però quina mena de reforma agrària?

Si les grans finques són expropiades i dividides (lliurement o amb un pagament) en petites parcel·les pels camperols sense terra, sense que l'estat els ajude a reagrupar-se en cooperatives de producció i de distribució, aleshores el perill és que es cree una massa de petits camperols que tinguen una baixa productivitat i que inevitablement caiguen en l'explotació combinada dels bancs, comerciants, industrials i de l'estat. Si d'altra banda, s'estableixen grans granges estatals, hi ha el mateix perill de davallada de la productivitat, ja que els camperols no tenen cap incentiu material ni moral en aquesta mena de cultiu. Tant els països capitalistes com els qui són en procés de construir el socialisme ens han donat un munt d'experiència de tots dos perills.

Si la reforma agrària ha de reeixir, s'ha de dur a terme amb la participació voluntària i conscient de la gent qui treballa la terra.

És absolutament necessari, és clar, que s'establesquen granges a gran escala i treballades col·lectivament – però és també necessari que siguen gestionades democràticament pel llur col·lectiu de treballadors.

Aquesta mena de gestió es pot definir de dues formes: com a autogestió, o com a cooperativa de producció autogestionada. En el primer cas, la terra pertany a tota la nació; en el segon, pertany a camperols individuals però és encara treballada col·lectivament mitjançant la producció cooperativa.

Però en tots dos casos, la gestió ha d'ésser a mans d'un col·lectiu, democràticament organitzat pels treballadors agrícoles, i aquest ha de tindre tot l'ajut estatal que siga possible a la seua disposició.

El pitjor error de tot això és transformar les grans finques que dominen l'agricultura en empreses de propietat estatal on els obrers simplement seran assalariats de l'estat.

Per tal que els camperols tinguen un interès en el treball correcte de la terra i en l'augment de la llur productivitat, han de sentir que tenen una connexió directa amb la marxa de les coses, en un sentit moral alhora que material.

El mateix principi s'aplica també a l'organització i a la millora dels serveis socials i l'educació.

La inversió en educació s'ha d'adreçar a aportar una educació permanent per tota la població – no tan sols una educació general sinó també una educació política i tècnica. Si això va de la mà amb conquestes econòmiques, assegurarà que l'economia es desenvolupe d'una forma ràpida però equilibrada, com la vida social en general.

Una de les tendències més fonamentals dels nostres dies és la progressiva incorporació de la ciència i la cultura en les forces productives de la societat. Els coneixement es reciclen permanentment, mentre les qualificacions esdevenen com més va més necessàries. Per tant la necessitat d'una educació permanent i una formació continuada que, amb tot, no ha d'ésser simplement tècnica o especialitzada sinó també general.

Aquesta mena de revolució en el sistema educatiu no pot aparèixer com a resultat de reformes lliurades des de dalt. Ha d'ésser el resultat de la participació efectiva dels professors, estudiants i representants de la col·lectivitat social.

És clar que la nacionalització, la reforma agrària i la reforma educativa no són suficients per assegurar la victòria de la revolució i la transició cap al socialisme. Per molt radicalment que interactuen aquestes mesures, cal inserir-les en una programa molt més ambiciós. Però una vegada que el procés revolucionari s'ha desencadenat poden donar-li una forta dinàmica. La participació democràtica d'àmples masses popular és el factor subjectiu més important per aconseguir la victòria de la revolució.

Òbviament aquesta 'victòria de la revolució' no pot ésser el simple resultat d'un procés pacífic i evolutiu en el marc integral d'una democràcia burgesa tradicional o de les antigues institucions estatals. En un moment determinat hi ha una conforntació decisiva d'una forma o d'una altra, on les forces conservadores aliades amb l'imperialisme es veuran obligades a transgredir aquest marc tradicional i provocar una mutació social, un canvi qualitatiu.

Tan sols en aquest punt entrarem en una nova fase, on el “govern dels treballadors” s'estableix realment, on la lluita per 'construir el socialisme' es pot realitzar més lliurement.

En aquest punt el període de 'poder dual' s'acaba, la resistència de les forces socials hostils es trenca, i el poder dels treballadors comença a expressar-se no tan sols en la forma d'un govern que domina en el seu nom, sinó també – i principalment – en la forma d'institucions i òrgans que són representants directes dels treballadors.

A més, el futur d'aquest règim depèn precisament de les relacions entre les formes directa i indirecta del poder dels treballadors.

Les formes indirectes són l'estat, els partits polítics i els sindicats, que prenen el poder dels treballadors i ciutadans mitjançant la delegació. Les formes directes són aquelles amb les quals els treballadors i ciutadans gestionen directament la llur vida social, les empreses, els serveis socials, les escoles, a tots els nivells.

Les formes indirectes no són necessàriament sinònimes del poder real dels treballadors i ciutadans, ja que són institucions gestionades per grups socials que gradualment, degut a la llur funció, adquireixen un estatus especial en relació a les masses.

Aquest estatus implica inevitablement privilegis materials i funcionals que animen el creixement d'una burocràcia, un nou estrat social. Aquest és el perill més seriós que espera a un estat que evoluciona cap al socialisme.

És clar que hi ha condicions objectives fonamentals que animen el creixement d'una burocràcia: un nivell econòmic i cultural baix, el confinament perllongat d'aquestes experiència en un marc nacional restringit.

Però els països ja implicats en la construcció del socialisme ens han mostrat que hi ha un factor subjectiu molt important que cal afegir: l'absència de tota crítica de la idea tradicional de l'estat, dels partits i dels sindicats en les llurs relacions amb la gent treballadora, i la manca d'una consideració teòrica suficient d'aquests problemes.

La imatge més difosa d'un règim dit 'socialista' és la de l'economia de propietat i planificació estatal, dirigida pel partit 'revolucionari'. En darrer terme, això suposa la fusió virtual de l'estat i del partit, amb els sindicats reduïts al paper d'una cadena de transmissió de les exigències estatals envers els treballadors. Com que l'estat és definit axiomàticament com a 'socialista' i el partit com a 'revolucionari' la conclusió esquemàtica és que aquestes institucions són el mateix que el poder dels treballadors i dels ciutadans.

És clar que aquesta no fou mai la concepció de Marx, o de Rosa Luxemburg, de Lenin o Trockij.

Els bolxevics, per exemple, havien previst inicialment un sistema pluripartidista, fins i tot un govern pluripartidista, així com l'existència d'un sistema de 'soviets', o 'consells, que assumirien part del poder directament. Però les circumstàncies aviat els dugueren a governar virtualment tots sols a través del llur partit, que, inconscientment però en termes reals, es fusionà amb l'aparell estatal i limità els soviets a un paper subordinat i progressivament nominal.

Els hereus de Lenin han teoritzat aquesta situació de fet en el 'model' del 'règim de construcció del socialisme'. Amb tot, si bé és cert que el marxisme és (entre d'altres coses) el mètode científic més adient per entendre la realitat sociològica del capitalisme i desmitificar totes les seues categories, valors i institucions, la mateixa penetració crítica es pot aplicar també a l'anàlisi i desmitificació de la realitat sociològica dels règims post-revolucionaris.

Com que la veritat és concreta, no podem consentir la mena de generalització esquemàtica que diu que l'estructura post-revolucionària de l'estat, partits i sindicats és idèntica al poder real i directe dels treballadors. Això no té res a veure amb la sociologia científica, és una aberració ideològica. Nous estrats sociològics, noves contradiccions i nous antagonismes subsistiran en aquestes societat durant tot un període històrica. No se'ls pot bandejar com a simples anècdotes.

Hem d'insistir que l'anàlisi i la crítica marxistes han d'ésser permanents, insistir en el procés permanent de la revolució socialista.

En el període de transició del capitalisme al socialisme, l'estat corre el perill de burocratitzar-se i de defensar els interessos personals específics de la nova casta burocràtica, per bé que alhora defense els interessos del nou règim social. En aquest darrer respecte és parcialment l'estat dels treballadors, però tan sols per delegació i mediació (i per tant d'una forma restringida i deformada).

Una vegada que el partit 'revolucionari' arriba al poder, el perill és que patesca un canvi qualitatiu i jugue el mateix paper respecte els treballadors que l'estat.

Pel que fa als sindicats – si lliuren la llur autonomia a l'estat i als partits, per no esmentar el llur paper originari de defensors dels interessos dels treballadors (que és necessari fins i tot en un estat dit 'socialista' o 'obrer'), el perill és que esdevinguen un portantveus virtual de la burocràcia, un apèndix de l'estat i dels partits.

Res de tot això vol dir que hom s'haja de declarar contrari a la idea de l'estat, dels partits polítics i dels sindicats, i refugiar-se en la mitologia dita 'anarquista', per construir models de societats 'perfectes' que són força arbitraris degut a que les condicions històriques per això no existeixen encara. Tot això vol dir que les formes indirectes del 'poder dels treballadors' no s'han d'afavorir exclusivament o sistemàtica, en perjudici de les formes directes. Ja que són les pròpies formes directes les que sistemàticament afavoreixen la gestió directa de la vida social, en totes les esferes i a tots els nivells, dels treballadors i dels ciutadans en general.

Aquest és el sistema del 'socialisme autogestionari'.

* * *

En l'esfera de l'economia, l'autogestió vol dir que les empreses i la terra pertanyen a tota la nació i que són gestionades, com més va més directament, pel llur col·lectiu de treballadors democràticament organitzats.

Els obrers manuals i intel·lectuals s'agrupen de forma que siguen capaços de fer anar les llurs unitats de producció.

La forma amb la qual s'organitzen depèn de la mena d'empresa; de la forma general amb la qual ha evolucionat la societat en general; i del nivell de conquestes materials i culturals assolits fins aleshores.

Això suposa que l'autogestió no sorgeix amb una forma 'perfecta', tot d'una; és un procés que ocupa tot un període històric.

Al principi, els treballadors gestionen les operacions que no demanen un alt grau d'especialització científica o tècnica; per les operacions que ho demanan, és simplement qüestió de controlar-les, durant un temps.

L'autogestió no pot eliminar tot d'una l'antiga distinció entre obrers qualificats i no-qualificats, manuals i intel·lectuals, ni tampoc no pot lliurar-se de la nit al dia de la situació on certs especialistes demanen un pagament exorbitant pels llurs serveis, desproporcionats amb el llur treball real.

Amb tot, mentre aquests especialistes són necessaris pel funcionament d'una gran empresa moderna, se'ls col·locarà sota el control del col·lectiu de treballadors i treballarà pel col·lectiu, de la mateixa forma que en l'actualitat treballen per i sota el control dels patrons.

La qüestió bàsica és posar el poder real de l'empresa a mans d'un col·lectiu democràtic de treballadors.

En la base d'aquest col·lectiu hi hauria l'Assemblea de Treballadors, que escolliria un Consell de Treballadors amb el seu propi òrgan executiu: els dos darrers s'encarreguen del funcionament quotidià de l'empresa d'acord amb les disposicions de l'Assemblea de Treballadors i sota el control suprem d'aquesta assemblea. Cal tindre present que el col·lectiu de treballadors hauria d'incloure tot aquell personal productiu de l'empresa que accepta aquest mètode d'organització. Les úniques excepcions a això són els especialistes necessaris que no poden ésser part del col·lectiu perquè se n'exclouen – per exemple quan demanen una paga excepcionalment alta. Els llurs serveis encara seran contractats d'acord amb aquest alt preu, però treballaran sota el control del col·lectiu com si treballassen per un patró.

El col·lectiu laboral esdevindrà com més va més homogeni (Marx escrigué de l''obrer col·lectiu', per referir-se a la fusió gradual entre treball manual i intel·lectual, entre tècnica i ciència, cap a on veia que evolucionava l'economia capitalista); i la totalitat dels seus membres assoliran un nivell contínuament superior de qualificació. Però això sols pot tindre lloc si s'apliquen les dues mesures següents des del principi: un sistema de pagament basat en el 'treball aportat'; i l'educació permanent dels treballadors – educació que és general, tècnica i política alhora.

Quan una societat es troba en procés de construir el socialisme però durant un cert temps no pot evitar d'emprar els mètodes de l'economia monetària de mercat, el sistema de pagament és un element extremadament important.

Per tal que un sistema de pagament siga just, cal basar-lo en el 'treball aportat' per cadascú, és a dir, s'ha de basar en la quantitat de riquesa generada pel treball. Això no succeeix en el sistema capitalista, on el salaris representa tan sols una part de la riquesa produïda; tampoc no passa en aquells estats on el capitalisme ha sigut abolit, on el pagament es fixa arbitràriament, sense cap referència directa al criteri de quanta riquesa es produeix.

És clar que es pot objectar que aquest criteri (que Marx assenyalava a la 'Crítica del Programa de Gotha' com el més apropiat pel període de transició) és difícil d'establir, ja que la riquesa la produeix realment tot el 'treballador col·lectiu', que inclou no tan sols els obrers manuals sinó també els intel·lectuals (enginyers, experts, recercadors, etc.); i com que la mecanització i l'automatització del treball han progressat tan ràpidament, mentre la ciència s'incorpora orgànicament més i més al procés productiu, el valor i la plus-vàlua cristal·litzen en un treball social creixentment complex. Amb tot encara és cert que la riquesa és el producte del treball social, i que el pagament de cadascú s'ha de basar en el criteri del treball aportat.

Depèn dels propis treballadors determinar, democràticament, no tan sols l'organització i el funcionament del treball en les empreses, sinó també els llurs augments salarials, en base als acords assolits per l'empresa i dins el marc d'acords nacionals.

També depèn dels treballadors fer la contribució necessària dels llurs ingressos per satisfer les necessitats de tota la societat.

Si el sistema salarial s'ha d'abolir adequadament, el criteri de 'quantitat de treball aportat' s'ha d'establir. Els propis ciutadans i els treballadors ha de destriar la complexitat del 'treball social' on s'integra la feina aportada per cada individu; això es pot fer mitjançant decisions democràtiques, des del nivell de l'empresa fins els nivells superiors de l'administració nacional.

Amb aquest mètode de pagament les diferències no s'esvairan immediatament. Però pot contribuir a atenuar-les, a restringir-ne la dimensió i a assegurar que els beneficis d'un augment de la productivitat es distribueixen correctament.

També seria el millor estímul per la productivitat. Cada obrer sentiria alhora que rep d'acord amb la pròpia contribució al treball social, i que es beneficia automàticament de l'augment general de la productivitat d'aquest treball social.

Qualsevol mètode de pagament determinat arbitràriament no té cap relació clara amb la quantitat de treball aportat i la seua productivitat, i tan sols serveix per mantindre el sentiment d''injustícia' i per sabotejar l'esforç productiu dels treballadors.

No hi ha cap excusa per sistemes que obliguen els treballadors a fer més feina sota la invocació de l''ideal' del socialisme i emprar fraseologia moralista, sense donar als treballadors l'oportunitat de participar realment en la gestió i en la riquesa que sorgeix de la seua feina. Els qui defensen aquests sistemes són els portantveus poca-vergonyes dels estrats burocràtics privilegiats, que perpetuen la condició proletària d'àmplies masses dels treballadors.

L'altra reforma que cal aplicar és la reforma radical de l'educació de nou des del principi, i de nou amb l'objectiu de l'abolició efectiva de la condició proletària.

L'objectiu d'això és lliurar-se de la manca d'educació (incultura) de les masses treballadores, per posar fi a l'actual divisió entre obrers 'qualificats' i 'no-qualificats', entre obrers 'intel·lectuals' i 'manuals', entre gent amb les anomenades 'qualitats de comandament' i els qui simplement 'duen a terme les instruccions'.

En aquest sentit, l'educació és el prerequisit d'una societat autènticament socialista on són tan les formes de propietat les que són afectades com la qualitat de les relacions socials. Però l'educació també afecta l'evolució de les forces productives i les repercussions d'aquesta evolució al seu torn en la composició qualitativa de la classe obrera i dels treballadors en general.

Ja hem insistit en el fet que la tendència dominant de l'evolució de l'economia moderna ha sigut la incorporació gradual de la ciència al procés productiu en la forma de recerca bàsica, recerca aplicada i tecnologia superior.

D'ací la necessitat de qualificacions constantment superiors d'un nombre creixent de treballadors, a costa del nombre i importància dels treballadors ordinaris.

Però en el context del sistema capitalista això roman simplement com una tendència. El seu assoliment depèn de la destrucció d'aquells sistema i dels principis d'autoritat, jerarquia, subordinació i dualisme que posa sota el control del capital els treballadors.

En una societat que evoluciona cap al socialisme l'educació permanent és una possibilitat viable per raons que són fonamentals i conjuncturals, que afecten tant l'essència del socialisme com els mitjans per aconseguir-lo.

D'una banda l'educació permanent és necessària per ajudar els treballadors a gestionar la llur vida social a tots els nivells i a totes les esferes (l'objectiu del socialisme).

D'altra banda, tan sols un nivell de qualificació que millore constantment pot dinamitzar l'economia, modernitzar-la i augmentar la productivitat.

L'educació permanent dels treballadors ha de pensar-se en la seua essència global, és a dir, com que és general, tècnica i política alhora, de forma que ja no es formen simples especialistes sinó subjectes polivalents, ciutadans que es desenvolupen d'una forma equilibrada, capaç de controlar i de gestionar la llur vida social.

L'educació s'ha de considerar com una part integrant del treball social de cada membre de la societat; es pot fer una distinció entre treball productiu directe i treball educatiu, però tots dos haurien d'ésser pagats per la societat.

En altres paraules, una reforma radical de l'educació suposa la divisió del temps pel treball social en dues parts: un temps destinat al treball productiu directe, i un temps destinat al treball educatiu. Aquesta és l'autèntica 'revolució cultural' que cal acomplir. El seu desenvolupament i les seues formes depenen del context de cada exemple concret.

Però ço més important és dedicar-se a això des d'un bon començament, començar amb l'abolició de la condició proletària també en el camp educatiu.

L'autogestió és un sistema 'global' que no es pot limitar a l'economia total sola o al nivell de l'empresa, cadascun amb una actuació pròpia.

En darrer terme una economia socialista es podria composar de diverses grans empreses ultra-modernes en cada sector de l'economia, en el marc de la planificació social i democràtica a nivell nacional. Però durant força temps serà qüestió de tractar amb una munió d'empreses a cada sector, que treballaran en condicions diverses. És aquesta extrema disparitat (entre d'altres coses) la que demana que encara empram els mètodes de l'economia monetària de mercat, i que amenaça la planificació real (definida com l'administració semi-automàtica del desenvolupament social equilibrat).

La darrera forma de planificació suprimeix en termes econòmics reals (més que no pas d'una forma arbitrària i administrativa) els efectes secundaris de la societat capitalistes en les àrees del mercat, de la moneda, del pagament per la quantitat de treball aportat, del valor i de la plus-vàlua – és a dir, una economia que encara necessita mesurar el seu progrés, equilibrar el seu desenvolupament i estimular la productivitat mitjançant el mercat, la moneda i el treball.

Durant el període de transició, la línia directriu en l'esfera econòmica ha d'ésser la socialització d'un sector dominant de cada branca de l'economia mitjançant la seua concentració, modernitat i productivitat, i l'encoratjament de la cooperació voluntària de les altres empreses menors amb ajuts estatals de tota mena. Quan empram el terme 'socialització', parlam de la propietat que és col·lectiva, i sota gestió obrera.

L'autogestió no és un plegat d'empreses que actuen cadascuna per la seua banda i en una competència incontrolada. L'autogestió s'integra econòmicament en un pla social nacional, que s'aplica i s'elabora democràticament. Això presuposa repensar radicalment la idea de la planificació rígidament centralitzada en una economia de titularitat estatal.

En l'esfera econòmica, l'objectiu del pla és determinar les condicions generals sota les quals les empreses autogestionades poden actuar i coordinar esforços en relació als interessos darrers de la societat en general. Empram el terme social per comptes d'econòmica per insistir en el fet que el pla cerca l'evolució global equilibrada de la societat cap al socialisme, i això afecta la determinació dels anomenats objectius econòmics; l'objectiu real del pla és satisfer les necessitats socials reals dels treballadors i dels ciutadans, amb decisions preses democràticament d'avall cap amunt i a l'inrevés, en un procés d'interacció que reajusta constantment els objectius cercats, fins i tot quan el pla s'executa.

Per tant, no hi ha cap incompatibilitat absoluta entre l'autogestió, el pla i la utilització necessària, no exactament el 'mercat' en el sentit capitalista, sinó els mètodes de l'economia monetària de mercat.

La funció del pla és establir un equilibri entre l'autogestió i l'ús d'aquests mètodes, i assegurar que hi ha una direcció general cap al desenvolupament més ampli i més ràpid del sector socialitzat de l'economia.

En cap pla així, la descentralització econòmica i administrativa del país jugarà un paper molt important.

El país caldria pensar-se com una unió de comunes i regions, dividides no únicament en benefici del control administratiu sinó també perquè són unitats administratives-econòmiques homogènies que afavoreixen el desenvolupament equilibrat del país.

Les comunes i regions també seran autogestionades, autogovernades pels treballadors i ciutadans, i tindran prou mitjançant financers com per desenvolupar plans propis en el marc general del pla social nacional.

Aquesta mena de reforma radical del govern local seria una mesura molt important pels països desenvolupats, i no únicament els sots-desenvolupats.

Posaria la base d'una democratització real del nou estat, amb repercussions socials i econòmiques favorables que beneficiarien tot el país.

Pel que fa als països sots-desenvolupats, la reforma comunitària es podria unir a la reforma agrària i a l'autogestió per fornir una palanca ben poderosa de forma que les enormes i desaprofitades masses camperoles puguen participar en governs locals; l'estímul el donaran objectius que es defineixen democràticament en la comuna i que tenen un efecte directe i palpable en el nivell de vida de la població local.

És així com l'articulació global de la societat autogestionària pren forma, mentre evoluciona cap a un autèntic règim socialista. La socialització, no simplement la propietat estatal d'empreses i granges, la reforma agrària, la reforma comunitària, la reforma educativa, la planificació democràtica -són els elements d'una estructura que demana molt de temps per arribar-hi, però cap a on cal adreçar-se des del començament, amb la concepció 'global' d'elles com a punt de partida.

* * *

A la llum de tot plegat, la lluita pel socialisme apareixeria com a inseparable de la lluita per l'autogestió. L'estratègia autogestionària, tan abans com després de la presa de poder, és l'única capaç de mobilitzar grans masses de ciutadans i de treballadors, ja que els ofereix una participació efectiva en el procés revolucionari al llarg de totes les fases.

Els partits, sindicats i governs que es declaren de classe obrera, populars i socialistes, han de dedicar-se a la tasca de posar en funcionament aquesta participació, de forma que la revolució 'iniciada' acabe amb victòria, i que així després es construesca un règim que evite els resultats desastrosos de l'esclerosi burocràtica.

És cert que les masses aspiren a la 'democràcia directa', que cerquen de suprimir l'alienació multiforme a la qual són subjectes en la llur vida social. Però les relacions socials existents no es basen simplement en tindre sinó també en saber i ésser capaços, aspectes que es redueixen a petites minories; es basen en conceptes seculars de jerarquia, autoritat, del dualisme entre 'dirigents' i 'dirigits'. Això vol dir que les masses són incapaces de construir immediatament l'autogestió social, tots sols, en tots els nivells de la vida social. Durant un cert temps necessitaran la mediació de partits polítics, sindicats i altres òrgans, de la mateixa forma que la societat en general necessitarà, durant un cert temps, un poder central, un 'estat'.

Però l'objectiu real de la revolució social no és simplement canviar les relacions de propietat, sinó canviar la qualitat de les relacions socials, l'estatus real de l'home productiu i del ciutadà en la societat. Les passes efectives cap a això s'han de prendre des del principi: l'aplicació progressiva de l'autogestió socialista, en totes les esferes i en tots els nivells de la vida social.

El procés és l'aprenentatge del socialisme, definit com la gestió creixentment directa de la vida social pels seus ciutadans i treballadors.

L'autogestió és pujar (pedagogie) el socialisme i aquest es puja ell mateix; s'ensenya ell mateix i es perfecciona ell mateix en aplicar-se.

L'aplicació de l'autogestió no s'hauria d'ajornar sota l'excusa que els treballadors i ciutadans encara no són prou madurs per gestionar la llut vida social i que hom ha d'anar d'estadi en estadi: un primer estadi sota l'estat, els partits i els sindicats que assumen l'essència del poder de les masses mentre que aquestes són retingudes com a mesura de control; i un segon estadi durant el qual les masses són “instruïdes” i introduïdes a les tasques de gestió.

Aquesta mena de raonament pertany a la deformació burocràtica, on el poder és conquerit en nom del socialisme i les masses i inevitablement du a l'estratificació d'una burocràcia que gradualment esdevé omnipotent.

La formació d'una burocràcia és una barrera en el camí en un estat on les masses simplement controlen a un on gestionen.

L'autogestió és l'enemic més directe i obstinat de la burocràcia, la negació de la burocràcia per excel·lència.

Tot el passat bàrbat de la humanitat es basa en l'explotació i en la subordinació d'uns per uns altres. Aquest fet continua a condicionar el nostre comportament, conscientment o inconscient, de forma força independent a la nostra adhesió a tal o tal ideologia. Hi ha una resistència gairebé aclaparadora al neixement de noves relacions socials que abolesquen l'autoritarisme, la jerarquització, la subjugació i el dualisme.

Part d'aquesta resistència prové dels rengles socialistes i revolucionaris. És per això que la lluita pel socialisme autogestionari serà una 'llarga marxa', però absolutament necessària.

La tasca dels qui es reclamen l'avantguarda és assegurar que el nou poder no se centralitza en les mans d'una 'elit' en l'estat, partits i sindicats, sinó que es difon tan àmpliament com siga possible entre les masses de treballadors i ciutadans. La llur tasca és animar sistemàticament, clarament i conscientment tota la iniciativa creativa a través de la qual les masses expressen la llur profonda aspiració d'esdevindre subjectes reals de la pròpia història, de gestionar directament la llur vida social, totes soles.

Tan sols aleshores hi haurà futur pel socialisme 'de rostre humà' i aquesta és l'única mena de socialisme per qui paga la pena la llarga, perseverant i sacrificada lluita venidora.

Apèndix