Les nostres tasques polítiques
Lev Trotski, 1904
Ens esperen, sens dubtes, interessants anys de lluita, es preparen esdeveniments inaudits. Però en l’actual hora, és indispensable sortir, a qualsevol preu, de l’atzucac en què es debat des de fa un any el nostre partit. El treball dels comitès s’efectua sota condicions lamentables. Gairebé no existeix cap “contacte” polític amb les masses, i els lligams organitzatius amb elles són febles. És per això que parlar del proletariat com de l’avantguarda de la lluita democràtica general ens fereix les orelles. Per a tot socialdemòcrata capaç de reflexionar políticament ha d’estar clar que el nostre treball pateix un profund mal, ja siga heretat de l’“economicisme” o ja siga “contagiat” durant el període “iskrista”, i que aquest “mal” ens impedeix aixecar-nos amb tota la nostra envergadura. Seria innocent pensar que les friccions internes són la causa del marasme. No són més que els símptomes.
Si fem abstracció de les divergències internes, dels conflictes organitzatius, dels “boicots” mutus, i si únicament considerem el contingut del nostre treball de partit, quedarem sorpresos per la seua indigència quantitativa i qualitativa. Tot el camp de la nostra activitat està cobert de fulls de paper en blanc, de dimensions variables, en què estan impreses generalitats sobre la necessitat de derrocar l’autocràcia “en nom del socialisme”. Aquests fulls s’anomenen “proclames” i la suma d’aquestes proclames s’anomena, no sap hom per què, el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. No és cert?
El pivot de treball dels “economistes” era la vaga. En el període següent, la manifestació exercí quasi el mateix paper. Sense tals “pivots”, el nostre treball en les masses seria absolutament impossible. En Occident, independentment del fet que en aquests darrers temps el ritme del moviment és allí incomparablement més “mesurat”, a Occident, doncs, els “moments crítics” en el “procés de producció” revolucionari són les campanyes electors periòdiques. Les vagues i les manifestacions representen tota una sèrie de pràctiques complexes de la resistència de masses, reforcen el sentiment de solidaritat, desenrotllen un estat d’ànim combatiu i això amb una amplitud que no pot assolir ni l’agitació ni la propaganda escrita. Seria totalment utòpic creure (com els primers laboristes) que és possible desenvolupar la força de classe política en el proletariat acontentant-se d’explicar-li les lluites dels obrers en altres països, o mostrant-li la necessitat de la lluita sense indicar-li alhora les formes de lluita possible en un moment determinat i cridar-lo a aplicar-les. La vaga i la manifestació, aquests dos punts culminants de la lluita en el curs dels dos últims períodes, donaren no sols una realitat pràctica als sentiments de protesta que nasqueren en el proletariat gràcies a l’agitació escrita i oral sinó que ampliaren també, bruscament i ràpida, el camp d’aquesta agitació i elevaren qualitativament la receptivitat de les masses fins a arribar a les idees de formes de lluita noves, més importants i complexes.
Seguint el lloc que ocupa, en el marc general de la nostra lluita revolucionària, tal o tal altra forma elaborada per la nostra pràctica de l’activitat i de l’acció autònoma de les masses, l’organització oscil·la entre dos tipus: aquesta és concebuda unes vegades com un aparell tècnic destinat a difondre massivament la literatura editada, ja siga al país o a l’estranger, com altres vegades ho és com una “palanca” revolucionària, susceptible de comprometre les masses en un moviment finalitzat, és a dir de desenvolupar-hi les capacitats preexistents d’activitat autònoma.
L’organització “artesanal” dels “economistes” era particularment pròxima a aquest segon tipus. Bo o roí, aquest gènere d’organització estava adaptat a les formes determinades de la “resistència pràctica dels obrers als capitalistes”. Bé o mal, contribuïa directament a unir i disciplinar els obrers en el marc de la lluita “econòmica”, és a dir, essencialment vaguística.
Per tal de trobar l’encarnació pura, poc ça poc lla, del primer tipus d’organització cal mirar cap al Partit Socialista Polonès (PPS). Esforçant-se a reduir al mínim l’esfera dels contactes recíprocs amb les masses, el PPS arribà fins i tot a prohibir en resolucions de congressos, i per raons conspiratives, la propaganda dels cercles, i acabà confiant tota la tasca de mobilització de les masses a l’activitat escrita: en part als seus diaris però sobretot a les seues proclames. “Conscient dels costos negatius de tal manera de treball [l’organització del partit en petits cercles de propaganda, diu el II Congrés del PPS de 1894] el partit ha orientat tots els seus esforços vers l’agitació per mitjà de la premsa escrita i ha limitat el treball dels cercles a la formació d’agitadors. El treball d’edició, la difusió massiva de la literatura socialista, heus aquí els principals [únics?] mitjans que el PPS emprarà en la seua activitat per a preparar les masses treballadores per al combat contra el govern i els capitalistes.” “Tal concepció de les tasques del partit determina [segons l’autor d’Esbós d’una història del moviment socialista en la Polònia russa (pàgina 129)] tota l’activitat del PPS i li confereix un caràcter particular, força allunyat de l’ideal d’un partit autènticament proletari”. El mateix autor assenyala més avall que les vagues, que esclataven espontàniament, s’extingien la majoria de les vegades sense resultats. El PPS, en no tenir contacte amb les masses, a causa de la distància considerable que separava a l’organització d’aquestes, era no sols incapaç de dirigir i orientar metòdicament les lluites sinó que fins i tot no sabia utilitzar-les racionalment per a l’agitació política (pàgina 190). L’aparell, extremadament adaptat a la difusió de la literatura revolucionària, es revelà totalment inútil en el paper de regulador de l’energia revolucionària vivent de les masses.
Lluny de nosaltres la idea de voler fer tornar el partit enrere, cap a l’organització artesanal dels “economistes”. Però l’organització del PPS (i estem completament d’acord amb l’autor d’aquest interessant Esbós històric) està, també ella, infinitament “allunyada de l’ideal d’un partit autènticament proletari”. Això ens sembla indiscutible. En efecte (i tractarem d’explicar açò més endavant), fins i tot si nosaltres, socialdemòcrates, difonem a la perfecció la nostra literatura, no constituirem no obstant això encara un partit socialdemòcrata. L’ideal organitzatiu que hem forjat durant la lluita contra l’artesà “economista”, i que ens han imposat i ens imposen encara, tota una sèrie de condicions objectives, grans i petites, aquest “ideal” ens apropa cada vegada més al PPS, és a dir, a un partit que considera (com acabem de veure-ho) “la difusió massiva de la literatura socialista” com el mitjà fonamental, o més exactament com l’únic mitjà, per a “preparar les masses treballadores al combat contra el govern i els capitalistes”!
De fet, la nostra organització ha deixat, des de fa ja molt de temps, de sotmetre’s a les exigències i necessitats de la lluita “professional”, en particular a la forma de combat que aquesta presenta més sovint: la vaga. Durant la nostra lluita contra l’“economicisme”, al que hem oposat la pràctica de les “denúncies polítiques” en cada ocasió, no sols hem oblidat l’art de dirigir les vagues sinó que, fins i tot, hem començat a desconfiar de tota lluita “professional” en general, estimant que aquesta no és “segura políticament”[1].
A principis del nou segle, que s’anuncia a Rússia per esdeveniments tan sorollosos, la manifestació ha reemplaçat la vaga com a mitjà de lluita central del treball local. En tota una sèrie de ciutats, l’activitat dels comitès comença a limitar-se a la preparació d’una manifestació de carrer, en el curs de la qual molt sovint totes (o quasi totes) les forces de l’organització local es consumeixen com en un castell de focs artificials que, certament, no sempre és resplendent. Però la manifestació sense objectiu precís, la manifestació contra el règim existent “en general”, la manifestació per si mateixa, perd tot el seu poder d’atracció des del mateix moment en què deixa d’ésser una novetat. L’excedent d’efervescència obtingut per la manifestació cessa de compensar les despeses en forces materials i humanes. A les ciutats en què ja s’han produït manifestacions, les masses ja no cremen en desitjos de marxar contra les baionetes, les bales i els fuets, únicament per a cantar cançons revolucionàries i onejar banderes roges. Les manifestacions no renaixeran (fem aquest aclariment ara per a evitar un malentès) llevat que resulten de l’aplicació de mètodes més rics i més complexos d’integració de les masses en l’esfera dels interessos polítics vius.
Afluixant, o fins i tot trencant el seu lligam únicament “tradeunionista” amb les masses, amb la intenció de convertir la seua organització en més “conspirativa”, més flexible, i adaptar-la més fermament a la direcció revolucionària de les manifestacions de masses, els nostres comitès minaren ells mateixos el seu propi terreny; d’altra banda foren obligats a convèncer-se’n que les manifestacions cada vegada més rarament tenien èxit. Llavors els comitès seguiren la línia de menor resistència i es dedicaren a superar les limitacions pròpies de la “manifestació de masses”; per això s’acumularen les temptatives per a adaptar l’organització local a les tasques de combat de carrer. ¿En quin comitè es pot ara escoltar encara els discursos, tan freqüents fa dos anys, sobre la “resistència armada”, sobre els “destacaments militars” i els “grups de combat”? En cap. Què significa açò? El comitè no té cap lligam amb les masses: no dirigeix la vaga; ja no crida a manifestacions de carrer: ja no dirigeix.
El treball dels comitès, privat d’estimulacions revolucionàries immediates, es redueix cada vegada més a la impressió i difusió de proclames. L’organització es deforma cada vegada més en un aparell adaptat a aquesta única funció tècnica. Fins i tot la difusió de proclames segueix la línia de menor resistència i, ja que l’organització està allunyada de les masses, desatén fins i tot als obrers (cf. La lletra interessant d’un obrer d’Odessa en el número 64 d’Iskra).
La nostra organització, no obstant això, contràriament al PPS (i és aquesta una enorme diferència), difon una literatura socialdemòcrata. Però seria un greu error creure que, limitant el treball a la difusió de la literatura socialdemòcrata, construïm, no obstant això, un partit socialdemòcrata. Està clar (qui ho nega?) que necessitem una organització conspirativa i funcional. Açò és doblement, triplement, necessari; però necessari per a fer què? ¿Exclusivament, o fins i tot principalment, per a difondre amb èxit la literatura socialdemòcrata en un determinat sector al si de les masses? Aquesta tasca, presa en si mateixa, no hauria de determinar l’estructura de la nostra organització i les formes del seu aparell. No i mil vegades no! És insuficient difondre la literatura que porte el segell de tal o qual institució del partit. És precís també que aquesta literatura siga llegida per les masses obreres i això exigeix que l’atenció política de les masses estiga perpètuament desperta. Però aquest objectiu no pot limitar-se al treball de difusió de pamflets. I com més difícil siga realitzar aquesta funció tècnica més ens hi consagrarem. La literatura no penetrarà en les profunditats ni tocarà superficialment les masses més que si l’organització l’adapta a la seua funció fonamental: l’elaboració, o l’elecció, de formes tàctiques sorgides espontàniament, gràcies a les quals els obrers puguen reaccionar col·lectivament a tots els esdeveniments de la vida social, que la nostra literatura de partit té per tasca aclarir. És precisament aquesta reacció col·lectiva allò que cal organitzar de forma sistemàtica i planificada. És precisament la tasca a què han de consagrar-se els principals esforços del pensament creador dels polítics eminents del nostre partit. És precisament a aquest objectiu a què s’ha de subordinar la forma d’organització del partit. Si no ocorrerà que l’òrgan central escriurà sobre tot, que el comitè central (en el millor dels casos!) es cuidarà del transport d’allò que les capes superiors del proletariat llegiran un poc, de tant en tant.
Si el partit és la consciència de classe organitzada i la voluntat de classe organitzada (i tenim dret a definir-lo així), llavors el perfeccionament sistemàtic d’aquestes dues categories constitueix lògicament la condició del seu desenvolupament. Actuar, més o menys regularment, sobre la consciència del proletariat difonent-hi “massivament” la literatura socialdemòcrata, açò no significa encara construir el partit proletari. En efecte, el partit no és només la consciència de classe organitzada sinó, també, la voluntat organitzada. El partit comença a existir allí on, sobre la base d’un nivell determinat de consciència, organitzem la voluntat política de classe utilitzant els mètodes tàctics que es corresponen amb l’objectiu general. El partit únicament és capaç de créixer i progressar contínuament a través de la interdependència de la “voluntat” i de la “consciència”, únicament si cada pas tàctic, realitzat sota la forma de tal o qual manifestació de la “voluntat” política dels elements més conscients de la classe, eleva inevitablement, a partir d’ací, la sensibilitat política d’aquests elements, atreu cap a ells noves capes del proletariat, ahir encara no concernides, i prepara així la base material i ideològica que permetrà nous passos tàctics, més resolts, d’un pes polític més important i d’un caràcter de classe més decidit.
Utilitzem ací conceptes psicològics generals perquè no volem complicar ara l’exposició, traduint aquestes idees fonamentals al llenguatge d’il·lustracions i exemples concrets, durant el temps que només plantegem el problema sense abordar els mitjans per a resoldre’l. Però si el lector tracta de representar-se clarament el paper exercit per la vaga en la pràctica dels “economistes”, i per la manifestació en la pràctica del període que li succeí, i si es confronta amb el fet que l’actual pràctica no té tots aquests elements que vivificaren el treball; l’avaluació rigorosa del camí recorregut, l’examen polític de tota aquesta “matèria primera”, creiem que no li apareixerà com a abstracta i que es plantejarà, amb nosaltres, la pregunta següent: on estan la formes tàctiques mitjançant les quals els elements conscients del proletariat apareixeran no sols com els objectes de la política sinó també com els seus subjectes, no sols com a públic polític sinó també com a “actor col·lectiu”, no sols com a lectors d’Iskra sinó també com a participants actius en els esdeveniments polítics?
Qui siga capaç de plantejar-se aquesta pregunta comprendrà segurament que el partit representa més que un simple domini sota la influència directa del diari; comprendrà que el partit no està només compost per lectors assidus d’Iskra sinó per elements actius del proletariat que manifesten quotidianament la seua pràctica col·lectiva. Repetim-ho, necessitem una organització flexible, mòbil, capaç d’iniciatives precisament per a suscitar aquesta activitat col·lectiva, per a fer-la progressar, per a coordinar-la i donar-li forma, necessitem “una organització de revolucionaris professionals”, no de portadors de literatura sinó de dirigents polítics del partit.
Massa, massa camarades continuen sords i cecs davant les qüestions i consideracions que acabem de formular. Aquesta sordesa, aquesta ceguesa, no són defectes individuals i accidentals de “conseller estil Ivanov” sinó les característiques nascudes sota forma de tendències durant el període de liquidació ideològica de l’“economicisme” i del “diletantisme artesanal”. Un gran nombre d’“iskristes” han de prendre clarament consciència d’aquests defectes i “liquidar-los”; com més aviat millor.
Nosaltres, els “iskristes”, sempre hem estat inclinats a considerar el partit com l’agència tècnica del diari, i a identificar el contingut de tot el treball polític del nostre partit únicament amb el contingut de la nostra premsa.
Sense tenir en compte temptatives enèrgiques de la “minoria” per a acabar amb aquesta estretor de mires, el camarada Lenin, en el seu últim fullet, s’esforça una altra vegada a reduir el problema del contingut del treball del nostre partit al del contingut del seu programa, o fins i tot d’alguns números d’Iskra[2]. En açò, Lenin segueix formalment fidel a les tradicions de Què fer? I parcialment a les tradicions de l’antiga Iskra. Però la raó esdevé abús. Aquesta identificació del partit amb el seu diari (que tenia un sentit organitzatiu en relació amb les tasques determinades del període precedent) es transforma avui en dia en supervivència eminentment reaccionària: en efecte, la problemàtica del nou període ve definida per la contradicció entre les bases teòriques del partit, elaborades en els seus escrits durant el període passat i formulades en el seu programa d’una banda, i el contingut polític de l’impacte del partit sobre el proletariat i la influència del proletariat sobre tots els agrupaments polítics de la societat, d’altra banda. Superar aquesta contradicció, tal és la tasca posada a l’ordre del dia en els “fulletassos” d’Axelrod, i és ella que confereix tot el seu sentit polític a la lluita de la “minoria” contra els punts de vista estrets, contra la limitació i el formalisme polític de la “majoria”. Dir, com ho fa Lenin, que ens comportem com partit socialdemòcrata perquè tenim un programa socialdemòcrata és, mitjançant una escapatòria purament burocràtica, amagar-se una qüestió que pot esdevenir fatal per al nostre partit. El nostre programa, en la seua teoria, no ha progressat ni un pas en relació amb el del grup “Alliberament del Treball”, elaborat fa ara vint anys; i, no obstant això, les formes d’acció sobre la societat del nostre partit han esdevingut més riques i, al mateix temps, més complexes.
Vermunft wird Unsinn! [raó esdevé desraó] Els “plans” organitzatius extremadament primitius proposats per l’autor de Què fer?, que ocupaven un insignificant lloc en el conjunt de la vida de les idees, però que, propagats per Iskra i Zaria, eren no obstant això un innegable factor de progrés, ressorgeixen tres anys més tard en el seu “epígon”, l’autor d’Un pas endavant, dos passos enrere, com una furiosa temptativa per a impedir a la socialdemocràcia ésser plenament ella.
L’antiga Iskra, com ho hem dit més amunt, es baté directament per la influència sobre la intel·liguèntsia revolucionària per tal de sotmetre-la al programa polític del proletariat, que aquella Iskra havia formulat de forma extremadament rigorosa. Semblant lluita té els seus mètodes propis. La seua única arma és la polèmica literària ja que la vida literària és el medi específic en què la intel·liguèntsia russa no sols aprèn sinó que, també, viu. És a través de la literatura que la intelligentsia, professionalment “intel·ligent”, s’adherirà als principis polítics de tal o qual una altra classe. El pla d’Iskra consistia a crear un òrgan teòric i polític i agrupar al seu voltant els elements revolucionaris que havien d’ésser guanyats per a la causa del proletariat. Iskra era una plataforma política i, alhora, una arma (essencialment destinada a lluitar contra els “prejudicis” polítics de la intel·liguèntsia). El contingut del treball del partit s’identificava efectivament amb el contingut d’Iskra (si es fa abstracció, i en els fons es fa “abstracció” de tot!) del treball immediat en el proletariat, treball que, d’altra banda, s’allunyava cada vegada més de les tasques i deures principistes del partit. El “pla organitzatiu” de Lenin no fou, ben entès, una revelació (si no es vol considerar la seua Lletra a un camarada de Sant Petersburg, el seu article “Per on començar?” o el seu llibre Què fer? com a exercicis burocràtics d’escriptura) sinó una bona resposta a la pregunta següent: per on començar, què fer per a agrupar els membres dispersos de la futura organització del partit i permetre, així, l’establiment de tasques polítiques més vastes? La manera en què aquesta organització, una vegada construïda, complia aquestes tasques principistes, aquesta qüestió fou (clarament) eludida. Ho repetisc, el pretès “pla organitzatiu” concernia no tant el mateix edifici del partit sinó el “calfament” necessari per a la seua construcció[3]. Lenin, el treball del qual fou aleshores progressista, ho comprengué molt bé.
El II Congrés, durant el qual la “minoria” només pogué avançar molt de pressa determinades qüestions de tàctica (que, d’altra banda, no suscitaren cap atenció seriosa ja que “allò principal” estava fet: Iskra estava consolidada i el comitè central li estava subordinat); el II Congrés, amb el seu pla d’una “teocràcia ortodoxa”, fou una temptativa reaccionària per a atorgar al conjunt del partit (in saecula saeculorum) els mètodes de treball, les formes de relacions (que havien demostrat la seua utilitat al domini limitat de la lluita contra l’“economicisme” i el “diletantisme artesanal”) a fi de crear una organització centralitzada de revolucionaris socialdemòcrates professionals. Però els congressos, per molt sobirans que puguen ésser, són igual d’incapaços que les monarquies absolutes per a aturar el desenvolupament de la història.
Contra la seua intenció, el II Congrés esdevingué l’instrument de noves pretensions. El congrés només volia consolidar les conquestes del període de “liquidació”; de fet, ha obert un nou període, ens ha descobert tot un univers de noves tasques. I, com ha demostrat la lògica interna de la successió d’aquests períodes, aquestes noves tasques es dedueixen específicament de la nostra vella problemàtica fonamental, que només ara, i sobretot gràcies al treball de l’antiga Iskra, es presenta davant nosaltres sota una forma autèntica i immediata: el desenvolupament de la consciència i l’activitat autònoma de classe del proletariat.
És un poc més el mateix que hem fet fins ací. Per a la realització immediata d’aquesta problemàtica, és insuficient oposar en la teoria els principis de classe del proletariat als principis de classe de la burgesia. És indispensable oposar políticament el proletariat amb la burgesia.
PERÒ COM?
I, A TRAVÉS DE QUINS MITJANS?
Com i a través de quins mitjans? Abans de trobar una resposta a aquesta pregunta, citaré alguns passatges de les memòries inèdites d’una camarada d’Odessa, a fi de demostrar àmpliament com els “economistes” organitzaven la voluntat “tradeunionista” (dit d’una altra forma, la “mala voluntat”) del proletariat. Es tracta de la vaga dels obrers de les tabaqueres a principis de 1896:
La vaga havia estat àmpliament preparada. S’havia constituït una caixa, en previsió d’un imminent conflicte amb la patronal (el subsidi no era lliurat més que en cas d’extrema necessitat). Perquè les fàbriques aturaren, era suficient que ho feren els obrers dels tallers de cigarrets de qualitat superior i mitja. La vaga fou, malgrat tot, molt difícil d’organitzar. S’havia de treballar quasi exclusivament amb les famílies d’obrers molt majors que, a causa de la seua situació, eren els més “reticents” per a fer esclatar la vaga. Havíem tingut nombroses assemblees preparatòries: en elles s’estudià la qüestió de les reivindicacions i, sobretot, la de saber en quin moment les reserves de cigarrets en poder dels fabricants estarien tan baixes que una vaga d’una setmana tindria possibilitats de triomfar. Es decidí que el mes de gener de 1896 era el més favorable. La vaga començà, doncs, en aqueix moment i ho féu sobre la base de reivindicacions salarials. Per a estalviar diners de la caixa, i sobretot per tal d’arrossegar els obrers indecisos, havíem organitzat menjars col·lectius: els obrers foren repartits de tal manera que en cada grup de dinar havien vaguistes convençuts i indecisos, prestos a renunciar a les seues reivindicacions en els primers dies. Gràcies a aquesta acció dels “resolts” sobre els “dèbils” i, en general, gràcies als permanents contactes entre nosaltres, la vaga pogué durar tant de temps. Fou interrompuda per la imprevista detenció de nombrosos vaguistes al febrer de 1896.
Ací tenim la imatge d’un treball col·lectiu força elaborat. Es constitueix una caixa. Es fixen en comú les reivindicacions. Es recompten els estocs de tabac. S’organitzen menjars col·lectius per als vaguistes a partir de consideracions psicològiques complexes. Si es té en compte que la vaga s’estengué a la majoria de fàbriques d’Odessa, és evident que una acció d’aquesta amplitud exigia, per part dels participants, el sentit de l’organització, la perseverança, l’esperit de disciplina i el coneixement de les condicions de l’acció (que exigia totes aquestes qualitats i que les formava alhora).
Realitzem en el moment present alguna cosa semblant? I en formes adaptades a les tasques més àmplies que es proposen ara les nostres organitzacions? Qui gosarà respondre afirmativament?
És conegut que els patrons han fet molt sovint concessions immediates als obrers, sense esperar la vaga, immediatament després de l’aparició d’algun pamflet, denunciant tal o qual injustícia. Però aquestes concessions sempre han estat acordades sota l’amenaça d’una eventual vaga. Es comprèn fàcilment que els comitès dels “economistes” mai arribaren a aquesta idea o pràctica segons la qual es podria portar la lluita professional a través de pamflets dirigits als obrers, sense que calgués recórrer a l’arma tan prenyada de conseqüències com és la vaga. Els comitès no podien arribar a una pràctica tan simplista perquè les conseqüències haurien estat immediates: els fabricants haurien cessat de fer concessions, i les proclames de denúncia del comitè, que ja no s’haurien beneficiat de la voluntat “tradeunionista” dels obrers, haurien perdut tota eficàcia.
Però si aquest gènere de simplificació és ja impensable en el domini de la lluita professional, en la que cada acció és (per dir-ho breument) jutjada pel seu resultat immediat, constatem, no obstant això, que en el domini polític (en què les relacions entre els mètodes de lluita i els resultats són infinitament més complexes i força més difícils d’avaluar) la substitució subreptícia de la voluntat “revolucionària professional” d’un comitè (per la via de resolucions o proclames) de la voluntat política organitzada dels elements conscients del proletariat troba la seua aplicació més àmplia. No és ni fins i tot necessari demostrar-ho. És suficient d’assenyalar-ho amb el dit.
En una lletra, un propagandista de Sant Petersburg em narra un episodi menor però significatiu: “Una vegada que contí allò que havia passat al congrés[4] amb Pronin i Stepanov, un obrer s’aixecà i preguntà tot commogut: però què farem ara nosaltres?, i els altres es queixaren que tot açò s’havia fet sense ells, que no havien vist res, que no havien participat en res...”
Ho confesse, quan llegí aquest passatge jo també m’alcí, tocat per l’emoció, i em preguntí: què farem ara nosaltres?... perquè és fatal: es produeix un esdeveniment polític, extremadament important, que commociona tota la ciutat, tot el país. Els obrers s’assabenten de passada, en l’informe d’una propagandista i, tots ells commocionats, pregunten: “Què farem ara?” La propagandista no sap què respondre’ls. El comitè encara menys. I, pitjor encara, el comitè no es planteja fins i tot ni la pregunta: “Què fer ara?”
Alhora que aquesta pregunta, ens plantegem una altra que s’hi dedueix directament: Hi ha una gran diferència entre els “economistes” i nosaltres? hi ha una diferència de principis en el contingut del treball? Llàstima! Tres vegades llàstima! El proletariat, en el temps de l’“economicisme” es trobava en un gueto polític, i encara no n’ha sortit.
El moviment democràtic radical galteja la reacció però el proletariat revolucionari es manté a l’expectativa, i, desemparat, es pregunta: “Què cal fer ara?” Aquest episodi de Sant Petersburg, a primera vista poc important, és un símbol: resumeix els trets típics de tot el nostre treball polític. El proletariat revolucionari no participa en res en la “acció” en els esdeveniments polítics. Fins i tot ni s’intenta fer-lo participar. Per descomptat que se l’informa, a posteriori, mitjançant proclames del que ha passat, no deixant-li, així, una altra possibilitat més que la de sobresaltar-se i preguntar-se amb desemparament: “Què fer?”, sense rebre resposta. Heus aquí el gènere de pràctica que domina en l’hora actual en el nostre partit. Només els fariseus ho negaran. Un socialdemòcrata honest ho reconeixerà, i farà el que puga perquè la pregunta de l’obrer de Sant Petersburg arribe a ésser la de la seua pròpia consciència política.
Sí, repetim-ho, ¿quina diferència hi ha amb la pràctica de l’“economicisme”, d’aquest “economicisme” que hem condemnat de forma tan implacable? I, més fins i tot, el nostre treball polític no ens ha portat més prop que als “economistes” del programa d’aquest credo, consagrat a l’anatema?
Com més es delimiten de prop les següents quatre figures: el “pogromista” Stepanov, el demòcrata legal, el propagandista marxista del comitè i el proletari revolucionari, i com més s’hi veuen els seus trets individuals, més adverteix hom que cadascun d’ells “representa” al seu agrupament polític, i personifica el paper respectiu de cada d’aquests agrupaments en la vida política del país. I més se sent hom obligat a respondre afirmativament a la pregunta plantejada més amunt: sí, hem pres desviacions complicades per a... realitzar el programa del Credo.
“Per al marxista rus [diu aquest programa] no hi ha més que una sortida: participar, és a dir sostenir la lluita econòmica del proletariat i col·laborar en l’activitat de l’oposició liberal”. Dit d’una altra forma: d’una banda dirigir les manifestacions primitives de la lluita de classes del proletariat i limitar-la a les seues formes embrionaris; d’altra banda, intervenir activament a les files de la burgesia radical i liberal.
Si considerem el contingut del nostre treball (i no sols el contingut de la nostra consciència, del nostre programa, o del nostre òrgan central), tenim davant de nosaltres l’espectacle d’un “partit” situat per damunt del proletariat (almenys en allò que el camarada Lenin i els seus partidaris inclouen sota el terme de partit), més exactament veiem una organització constituïda en les seues tres quartes parts, si no en les seus nou, per intel·lectuals marxistes, dirigint les manifestacions primitives de la lluita de classes (econòmica i política) del proletariat, i, a més, partint de tant en tant en campanya “en totes les classes del població”, és a dir, participant en les lluites polítiques de la burgesia radical. Se’ns replicarà que es tracta d’una broma o, pitjor, d’una exageració literària. Malauradament la pràctica dels comitès es correspon perfectament amb aquesta “exageració”. Els comitès “dirigeixen” (encara que, com acabem de dir, estiguen cada vegada més pròxims a oblidar aquest art) les formes primitives de la lluita econòmica (vagues) o política (manifestacions semiespontànies del proletariat, amb consignes revolucionàries vagues), a més “es dirigeixen a totes les classes de la societat”, sota una forma o una altra (quasi sempre mitjançant proclames). I això és tot!
Determinats camarades han assenyalat sense embuts que l’expulsió de Ponin i Stepanov del “Congrés sobre les Qüestions de la Formació Tècnica i Professional” havia estat preparada pel comitè de Sant Petersburg del partit. Ho admet sense problemes. Però aquest fet, per si sol, ressalta particularment la validesa de l’anàlisi que acaba de fer-se. El comitè de Sant Petersburg, sense que el proletariat conscient hi haja participat ni fins i tot haja estat informat, es trobava en concordança amb la intel·liguèntsia radical. No en tenim cap dubte que, a través de la seua intervenció, pot fins i tot que per la seua iniciativa en l’exclusió dels dos “pogromistes” de Kitxinev, el comitè de Sant Petersburg ha realitzat una bona acció. Ha fet un servei a la intel·liguèntsia radical que, amb la seua ajuda, s’ha unit sota una consigna determinada, ha pogut mostrar la seua força i ha fet un pas endavant en la seua evolució política. Sostenint, amb el seu esperit d’iniciativa i la seua ajuda pràctica, la intel·liguèntsia democràtica, el comitè de Sant Petersburg ha fornit, per això mateix, una assistència a la causa del combat democràtic contra l’absolutisme. Però no cal oblidar, no obstant això, el fet que el proletariat, el proletariat real de Sant Petersburg, en aquest succés ha estat mantingut a banda i que només a posteriori ha pogut preguntar a l’enviat del partit: “Què farem, nosaltres, ara?” El grup dels “revolucionaris professionals” no marxa al capdavant del proletariat conscient, actua (en la mesura que actua) en lloc del proletariat.
Aquesta pràctica que consisteix a substituir políticament la classe està, evidentment, molt allunyada d’una pràctica socialdemòcrata. Es correspon molt més al programa del credo que la pràctica mateixa de l’“economicisme”. Aquest es limitava conscientment a dirigir les reivindicacions primàries (“tradeunionistes”) del moviment obrer quan el dirigia. Els teòrics del credo, que consideraven l’absència de política autònoma per part del proletariat com un fet inevitable, tenint en compte les condicions socials i polítiques russes, foren lògics amb ells mateix exigint a la intel·liguèntsia socialdemòcrata que complís amb els seus deures cívics, és a dir, que participés activament en la vida política. Ara bé, en absència d’una política autònoma del proletariat, açò no podia tenir més que una sola significació: participar en la política oposicionista dels elements liberals de la societat. Sobre aquest pla, la repugnància dels marxistes a dissoldre’s en l’oposició burgesa significa només una obstinació doctrinària i així un “dany essencial a tots aquells que es veuen obligats a batre’s per formes jurídiques, sense la col·laboració d’una classe obrera que no s’ha fixat encara tasques polítiques” (credo). Els “economistes” foren, doncs, inconseqüents i, majoritàriament, donaren proves justament de tal “obstinació”.
Però, què feren els “polítics” quan els succeïren? Reprengueren la pràctica “economista”. Han completat la pràctica de l’“economicisme” (agreujant-la en un sentit, millorant-la en un altre) amb la segona tasca fixada pel credo, tasca que és, en els fons, una tasca burgesa.
I per molt xocant que açò puga semblar, gent que no pot escoltar la paraula credo sense colpejar, efectuen el seu treball de tal manera que els autors del credo podran dir: “Han arribat no per a destruir sinó per a completar.”
El comitè de Petersburg hauria actuat d’una forma qualitativament diferent si, a cada hora, a cada minut, s’hagués sentit no el substitut del proletariat sinó el seu líder polític. Hi ha en això una enorme diferència, diferència que s’ha d’haver reflectit en tota la conducta del comitè.
Si el “Congrés sobre la Formació Tècnica i Professional” té una significació política, per descomptat que és necessari explotar-la. Hi estem d’acord. Però, com “explotar-la”? Mantenint-se dins del proletariat i no abandonant-lo. Pensem que, si els socialdemòcrates de Petersburg no haguessen estat afectats per la malaltia que impulsa els “revolucionaris professionals” a emancipar-se del proletariat, no haurien tingut el reflex de desviar la mirada cap al congrés i girar l’esquena als obrers de Petersburg. Tot hauria succeït altrament. El comitè s’hauria d’haver dirigit al proletariat de Petersburg a través d’una proclama, molt abans del congrés. En aquesta proclama, hauria hagut d’explicar què era aquest congrés en preparació i què podien i havien d’exigir-li els obrers. El comitè hauria hagut d’agrupar tots els seus propagandistes i armar-los (no apressadament sinó presentant-los les coses de forma judiciosa i concreta, relacionant aquesta tasca amb els paràgrafs del programa que tenien a veure amb el suport als moviments d’oposició i revolucionaris amb les resolucions corresponents del II Congrés del partit), i encarregar-los de fer conèixer als obrers avançats la fisonomia política del congrés imminent i les relacions de la socialdemocràcia amb ell. El congrés s’hauria d’haver convertit, naturalment, en el tema de discussions de reunions d’aclariment. Potser haurien calgut, a més a més, més discussions als cercles de propaganda.
La campanya s’hauria desenrotllat; s’hauria despertat l’interès cap al congrés (almenys a les capes més avançades del proletariat). Com a conseqüència, el comitè hauria hagut d’elaborar una resolució formulant les reivindicacions presentades al congrés pels obrers de Petersburg. Aquesta resolució hauria hagut d’ésser debatuda en detall per un dels membres del comitè amb els propagandistes i agitadors. Aquests l’haurien feta circular per totes les cèl·lules de l’organització i haurien recollit signatures. Quan s’haguessen recollit 100 o 200 signatures, es podria haver imprès la resolució i haver-la fet circular per tal de fer-la signar. Se signarien, naturalment, fent creus. Els obrers que freqüenten els cercles de propaganda (abans que res els agitadors professionals) haurien consagrat totes les seues forces a agrupar la màxima quantitat de signatures, atraient per tots els mitjans l’interès dels treballadors cap a la campanya desenrotllada pel comitè. S’haurien produït desenes de situacions en què hauria estat possible, sense gran iniciativa, reemplaçar la recollida laboriosa de signatures per la lectura en veu alta de la resolució i la seua votació a mà aixecada. Les llistes amb les creus i el nombre de mans aixecades, tot açò hauria estat transmès al comitè. I, en la mesura que la campanya s’hagués desenvolupat en profunditat i extensió, transformant de fet la “decisió” del grup oficial de representants de la intel·liguèntsia marxista petersburgesa en una formulació de la voluntat del proletariat conscient de Petersburg, en aquesta mesura el comitè hauria començat suaument a sortir de la seua hivernació de “revolucionaris professionals” i hauria intentat sentir-se líder del proletariat revolucionari; aquest és un sentiment extremadament fort, però que malauradament coneixem massa poc.
El congrés hauria començat. El comitè de Petersburg li hauria presentat la resolució formulant les reivindicacions de 500, 1.000, 5.000 obrers petersburgesos. La resolució hauria presentat, entre d’altres coses, l’exclusió de Pronin i de Stepanov com indispensable. Cada obrer signant hauria sabut que era la seua pròpia resolució la que havia estat presentada al congrés, que el congrés havia de respondre-li a ell. Si el congrés hagués acceptat l’expulsió de Pronin i de Stpanov, l’obrer revolucionari no hauria ja preguntat a “la senyoreta propagandista”, colpejat per un amarg sentiment d’insatisfacció i impotència: “I què hem de fer ara?” I això perquè hauria fet ja allò que calia fer.
La presentació de la resolució al congrés hauria ofert dues possibilitats: el congrés podria haver estat d’acord amb les reivindicacions dels obrers de Petersburg, hauria expulsat del seu si els bandits reaccionaris, formulat en el seu propi nom les reivindicacions de la jornada de vuit hores, llibertat de reunió, d’expressió, etc. I açò hauria estat molt possible ja que la intel·liguèntsia radical-democràtica té molt d’interès a cuidar el seu prestigi davant els ulls del proletariat revolucionari. Si el congrés hagués acceptat açò, aleshores el proletariat hauria intervingut activament com a avantguarda de la lluita democràtica en general, impulsant, gràcies a la seua iniciativa i influència, els sectors no proletaris del moviment democràtic a comportar-se de forma més decidida, a avançar reivindicacions més resoltes. Si, per contra, el congrés, més gelós per servar el seu caràcter legal i moderat que no la seua reputació democràtica, hauria expressat, de totes maneres, el seu desdeny envers les reivindicacions dels obrers de Petersburg, aquests haurien rebut una lliçó concreta i inoblidable de la tendència al compromís i d’absència d’esperit de decisió que caracteritza l’oposició burgesa. En una paraula: fos quina hagués fos la reacció del congrés davant la veu del proletariat conscient, els esforços del comitè no haurien estat inútils. Els obrers que haguessen participat en la “campanya de pressió” sobre el moviment radical-democràtic s’haurien separat, així, d’aquest moviment. Haurien resultat interessats ja en aprofundir el seu paper específic i haurien pres l’actitud (si es pot expressar així) de sentir políticament el seu propi cos (de classe).
Naturalment que aquest congrés no ha estat el centre del món. Només un exemple. Per molt miserable que siga la nostra vida social, ens ofereix almenys tota una sèrie d’ocasions en què el partit del proletariat pot intervenir políticament de forma activa.
¿El comitè de Petersburg utilitzà les últimes eleccions a la Duma que, gràcies a la baixada del cens electoral, s’ha desenrotllat en una atmosfera tan animada? La premsa liberal no ha deixat de parlar-ne; els liberals censataris han consolidat les seues posicions, la intel·liguèntsia “perifèrica” s’ha organitzat al complet per a la campanya electoral. ¿El comitè ha intentat introduir en aquest cor la veu del proletariat conscient? ¿Ha intentat, d’una forma o una altra, oposar sobre aquest problema els obrers amb el govern Plehwe, amb els diputats reaccionaris i liberals, candidats a la Duma, a la premsa liberal i a la intel·liguèntsia “radical”? Ha intentat agrupar els obrers conscients al voltant de la consigna sufragi universal, igual i directe? No. Ni ha pensat que és el seu deure fer-ho.
L’últim any s’ha debatut en els zemstvos la iniciativa del ministre de l’interior, la qüestió del cens electorat per a les eleccions a aquestes institucions. Els zemstsi han donat testimoni amb els fets de la seua modesta propensió a “admetre” una participació del poble en la vida política de la futura Rússia lliure. La premsa liberal vocifera, proposant amb el màxim radicalisme compatible amb ella, per a abaixar el cens basat en la fortuna i introduir un cens basat en la “instrucció” i la residència. ¿Però el proletariat ha aixecat la veu per a protestar contra aquestes dues formes de cens? No. ¿Les organitzacions dirigents han intentat una sola vegada cridar l’atenció del proletari sobre aquesta qüestió? De cap manera! Tot el que el partit ha fet respecte d’això ha estat un editorial en el número 55 d’Iskra (“Amb el poble o contra el poble?”). L’òrgan central, mitjançant encàrrec del congrés, per dir-ho així, a signat en lloc del proletariat políticament menor. ¿Tindrem, en aquest cas, encara que només siga la més petita raó per a esperar que aquest proletariat silenciós podrà i sabrà intervenir activament per la defensa dels interessos del poble, quan els liberals convocats al Zemski Sobor es posen a desvalisar políticament al poble? ¿O bé cal esperar que Iskra, mandatada per un congrés extraordinari, prenga en el moment decisiu la iniciativa de pressionar als liberals perquè reivindiquen el sufragi universal?
Substituisme, sempre substituisme!
Aquest mig any de guerra no ha aportat res a l’educació política del proletariat. I no obstant això, la guerra subministra al nostre partit una matèria irreemplaçable per a campanyes polítiques panrusses, perquè aquesta contraria, precisament, la consciència de les capes més baixes de la societat. Un exemple: el partit s’ha fixat com a tasca consagrar dos o tres mesos a la concentració de les forces revolucionàries al voltant de la consigna: ni un cèntim per a la guerra! Tota l’agitació, portada a terme sota la direcció d’un centre políticament vigilant, es desenrotlla d’acord amb una mateixa línia. En tots els cercles i tots els agrupament, en les “discussions” restringides i en les assemblees més àmplies, en les proclames, es torna a introduir sempre el mateix tema. El comportament servil o ambigu de la premsa liberal, la de Moscou o la d’Stuttgart, la perfídia de les dumes o els zemstvos, gastant els diners del poble amb les col·lectes per a la guerra, tot açò subministra una matèria inexhaurible per a desenvolupar una agitació intensiva, oral i escrita. Quan el terreny estiga prou preparat, els comitès locals (sota les directives del centre políticament vigilant) organitzaran una protesta panrussa contra el comportament escandalós dels organisme d’autoadministració (duma, zemstvo, etc.) i contra la premsa, multiplicant les resolucions de protesta i, on siga possible, organitzant manifestacions de masses.
Si el nostre partit hagués realitzat encara que només hagués estat una sola campanya com la que proposem, hauria navegat vent en popa i les queixes (estúpides) contra els “enemics interns” haurien cessat. El partit hauria progressat!
En ampliar-se i aprofundir-se l’activitat política del nostre partit, convé realitzar també en el domini de la propaganda transformacions importants. El problema del lloc de la propaganda en el nostre treball sempre ha estat una qüestió delicada, com, d’altra banda, també la resta de qüestions.
Estem a punt de realitzar una experiència històrica sense precedents: crearem el partit del proletariat en el marc de l’absolutisme (no sols en el seu marc policíac sinó, també, en el seu marc sociohistòric). Per això, tota la història del nostre partit és, segons l’expressió tan comuna, la història de les diverses temptatives (succeint-se unes a altres segons una lògica interna) que tracten de simplificar les tasques socialdemòcrates, tenint en compte el grau de la nostra indigència política. La propaganda de les idees del socialisme científic a l’interior de petits cercles sempre ha estat un correctiu a aquesta simplificació espontània. La propaganda, no obstant això, ha estat introduïda força sovint “d’amagatotis”; en realitat, ni en la pràctica de l’“economicisme”, ni en el susdit “pla” del camarada Lenin, la propaganda per cercles no fou considerada, en l’essencial, com a un component normal de la nostra activitat. Gairebé sempre ha estat considerada com un tribut necessari que el nostre partit ha de pagar al seu caràcter socialdemòcrata. “La propaganda per cercles [assenyala un camarada polonès durant una polèmica amb el PPS] continua essent, i ho continuarà essent en les condicions d’il·legalitat de l’activitat revolucionària, el mitjà principal per a una organització socialista de produir la més gran quantitat possible d’agitadors intel·ligents i experimentats i de dirigents sortits del medi obrer.” (Esbós d’una història del moviment socialista en la Polònia russa, pàgina 188). Si no hem pogut, durant el període del fetitxisme organitzatiu, llençar per la borda, segons el model del PPS, el treball de cercle en tant que llast per a la construcció conspirativa centralista del partit, som deutors en una gran mesura als “petits defectes” del mecanisme de la nostra organització, que sovint ens ha deixat sense cap publicació i que ens ha obligat, així, a recórrer als mètodes “artesanals” de la propaganda en cercles.
La tasca que ens imposa el nou període del partit és la següent: fer perdre a la nostra propaganda el caràcter abstracte, molt sovint escolàstic, i conferir-li un contingut polític viu; superar els “vestigis” del diletantisme artesanal, fer-ne un element orgànic del nostre treball polític ampliat i aprofundit.
La propaganda per cercles s’organitza habitualment entre nosaltres (en la mesura que es fa) segons un programa elaborat pel comitè, programa molt complex que mai es realitza vertaderament. Esclavitud, feudalisme, assalariat. O bé: emancipació del camperolat, populisme, Narodnaia Volia, desenvolupament de la indústria, socialdemocràcia, etc. Els propagandistes, almenys aquells que són sincers, es queixen que els obrers s’adormen. Els assistents ja han canviat quan hom arriba a la socialdemocràcia. I quan s’hi arriba, penosament, es comença a parlar amb abstraccions terribles, i hom fineix amb aquestes. El propagandista no comprèn que el seu assumpte és la política i no la pedagogia, i que en política, més que en qualsevol altre domini, “cada cosa al seu temps”.
No té el sentiment, i menys la consciència, que la seua tasca consisteix a armar ideològicament els obrers del seu cercle, a transmetre’ls el bagatge de fets i idees que els permeten orientar-se immediatament entre tots els esdeveniments de la ciutat, el país, del món sencer; que ha d’ensenyar-los no sols a orientar-se ells sols sinó, també, a ésser capaços d’utilitzar tots els esdeveniments com a material viu per a l’agitació. El propagandista, no obstant això, únicament té una cosa en el cap: hom li ha demanat que faça un “curs” als obrers. I si la crisi industrial, el Congrés Socialista Internacional o la guerra contra Japó el sorprenen durant la seua lliçó sobre l’emancipació del camperolat, apartarà la qüestió de la guerra i continuarà, com abans, explicant la història de la reforma agrària. Com si els obrers fossen alumnes que han de preparar-se per a un examen seguint un “curs” i no persones políticament actives! No ho farien així si la propaganda fos part integrant d’una campanya política que comprengueren directament, o que haguessen de portar endavant.
Però, per tal de caracteritzar la forma com es considera la propaganda, citem abans alguns passatges d’un fullet escrit per alguns “pràctics i dirigents de cercles”. Després d’haver exposat el seu “programa”, que no és ni millor ni pitjor que les altres desenes de “programes”, els autors del fullet escriuen: “Aquest curs exigeix molt de temps perquè es desenrotlla en vint sessions. Així, per a cada cercle de 10 obrers, l’intel·lectual gasta cinc o sis mesos. Ara bé, la pràctica mostra que la majoria de l’auditori no és capaç d’assimilar completament el contingut d’aquests cursos. Quan l’intel·lectual s’estén un poc més àmpliament en alguna de les qüestions, l’atenció i receptivitat dels obrers baixa; està clar que tots els detalls de la lliçó queden sense efecte, que cal contar el mínim possible, breu: que el curs ha de transformar-se quasi en un discurs d’agitació. Però, al mateix temps, sovint pot hom escoltar als obrers fer exigències d’aquest tipus: “no volem més agitació ni discursos d’agitació. No som xiquets i ja ens han donat de beure suficient propaganda.” S’han donat casos en què els obrers fins i tot han exigit que s’estudie al cercle el primer llibre d’El Capital.” (Lletra als camarades propagandistes, edició de la Lliga, 1902, pàgina 6)
Vegem l’informe d’un altre propagandista, aquest també amb el seu “programa” personal: “Les dues o tres primeres lliçons [escriu] han estat força vives. Se’m comprenia, se’m plantejaven preguntes, s’esperava evidentment alguna cosa nova per la meua banda. Però, després d’un cert temps, l’interès fou a poc a poc afeblint-se. Cada vegada eren més freqüents les absències. Aquells que continuaven esdevenien cada vegada més passius. Molt sovint podia llegir en la seua cara l’enuig i, als seus ulls, la pregunta: “Per a què ens conta tot açò?” Intentava canviar el to de les meues xerrades i sovint, amb motiu d’una injustícia particularment cridanera de l’administració o del govern, m’esforçava a ressaltar els desastres evidents de tot el nostre sistema i l’absoluta necessitat de lluitar contra ell. Em deixava portar per mi mateix i parlava extensament i apassionada. Alçava els ulls cap a la meua audiència i, què veia? Estaven allí, davant meu, totalment indiferents, amb la posa fatigada. I no obstant això, la nostra classe obrera és, de segur, una força profundament revolucionària. Demana acció, la cerca. Quina transformació en aquests mateixos obrers quan els contava les actuals lluites dels seus camarades, les vagues i les manifestacions particularment remarcables! Amb quina passió escoltaven les seues impressions d’aquells que ja havien tingut l’ocasió de participar en semblants esdeveniments! [i l’autor conclou:] Cal donar una sortida a l’energia revolucionària acumulada. Als nostres obrers els és necessària l’acció, una acció real, vivent: les paraules no fan més que adormir-los. Saben, fins i tot sense els nostres sermons, que els capitalistes i el govern són els seus enemics i que cal combatre’ls: cal mostrar-los els mitjans de la lluita i empentar-los cap avant.” (Ibid., pàgines 21, 22) Així és com es debaten els propagandistes entre el caràcter d’agitació i de propaganda de les seues lliçons, però sense arribar a despertar l’interès de la seua audiència. Es troben molt prop de trobar l’arrel del mal: el pensament dorm mentre que la voluntat no bull. Com sortir d’aquesta situació? Com insuflar vida a la nostra propaganda?
Hem parlat més amunt sobre el congrés sobre la formació tècnica i professional. Utilitzem-lo de nou com a exemple. El comitè organitza la campanya política complexa esbossada més amunt. Després d’haver fixat, amb poques paraules, el pla d’aquesta campanya, un dels membres del comitè desenrotlla aquest pla davant dels propagandistes i els recomana explicar-lo fonamentalment als cercles de propaganda. Podem estar segurs que en les reunions del següent cercle cap obrer s’adormirà. D’un sol colp el propagandista deixarà de sentir-se un profe per a sentir-se un factor polític: sentirà que participa activament i directa en el treball polític complex. El seu curs serà un curs sobre el combat polític per al que haurà reunit prèviament, atentament, tots els coneixements que posseeix respecte d’això.
Ret comptes del congrés en preparació, explica el seu significat i abast polítics. Després d’això, esbossa el pla: unir tots els elements conscients del proletariat al voltant de l’elaboració d’una crida a aquest congrés; explica el paper de la intel·liguèntsia demòcrata, les nostres relacions amb els corrents d’oposició i revolucionàries. Totes aquestes qüestions han d’ésser discutides sota l’angle dels principis, i, per tant, relacionades amb els passatges corresponents del nostre programa. Si la campanya s’estén al llarg d’unes quantes setmanes, és segur que els obrers arribaran a les següents reunions amb tota una sèrie de problemes que hauran nascut directament de la seua pràctica d’agitadors. Les respostes que es donen a aquests problemes no entraran per una orella per a sortir per l’altra sinó que es gravaran en els caps perquè no estaran simplement “previstes”, al contrari: seran actuals i directament indispensables per a portar a bona fi una gran empresa captivadora. Si la propaganda és fa d’aquesta manera, les resolucions preses en el II Congrés sobre els liberals, i el paràgraf del programa que s’hi refereix, prendran cos; els obrers advertiran que els programes i les resolucions no són un impediment sinó un mitjà per a dirigir les batalles polítiques, grans i petites. Així, de campanya en campanya, es “passarà revista” a tot el programa del partit als cercles de propaganda. Cert que en aquest cas no es respectarà el seguiment lògic. Però de totes maneres, siga quin siga el sistema de propaganda, és impossible respectar-lo: o bé els cercles desapareixen, o bé l’assistència es renova, o bé els propagandistes són arrestats, etc.
Quan l’organització local és molt feble i només té una esfera d’influència força reduïda, és a dir, quan el comitè no té la força de plantejar-se empreses polítiques complexes (o fins i tot en el cas de comitès més grans i puixants en període de calma política), llavors es pot organitzar la propaganda seguint l’encadenament lògic d’un curs. Però cap comitè podrà trobar un ordre lògic millor per al curs que aquell que s’ordena segons el programa del nostre partit. En la mesura que el treball de propaganda ha de fer-se segons un model, és el nostre programa que cal escollir: els cursos s’adapten als successius epígrafs del programa. L’objectiu de semblant curs és fer de cada persona que assisteix al cercle un membre conscient del partit, és a dir, algú que ha de “reconèixer” i, per tant, abans que res, comprendre el programa del partit.
Però, repetim-ho, el millor mètode per a estudiar el programa del partit consisteix en prendre exemples vivents, a analitzar els esdeveniments, uns rere d’altres, i açò sempre amb un objectiu polític “utilitari”. Només llavors la propaganda deixarà d’aparèixer com una concessió (al caràcter de classe, socialista, del partit), que és el que era per als “economistes” i els seus hereus. Una propaganda concebuda d’aquesta manera subministra a la nostra organització no sols simples executants per a les funcions tècniques, sinó militants actius, que no se senten perduts enlloc.
En la Lletra als camarades propagandistes citada més amunt i escrita a les acaballes de 1901, editada en 1902, i que no tingué cap ressonància en el seu temps perquè aquesta problemàtica no estava a l’ordre del dia, trobem aquestes línies interessants:
“Els obrers es mostren en tot moment descontents de tal estat de coses; dia rere de dia, mes rere mes, no fan una altra cosa que escoltar i sempre escoltar, sense poder manifestar en res la seua actitud revolucionària; llavors es posen a donar pallisses als espietes o a barallar amb els seus superiors; és necessari donar alguna sortida a les seues forces i energies: per a això, el comitè ha d’integrar-los en el sistema de missatges i protestes. Per exemple, el govern manté silenci davant el problema de la fam. Es pot publicar sobre aquest fet un determinat nombre de pamflets, denunciant-hi el diabòlic treball que realitza per a “metamorfosar” la fam en una mala collita; tot seguit, després d’haver publicat una proclama que invite els obrers a protestar contra aquest fet per escrit, cal redactar el text de la protesta i llegir-lo en tots els cercles, fer-lo passar de mà en mà entre els obrers per a recollir signatures (anònimes, està clar) i, finalment, publicar-lo en nom del comitè, indicant el nombre d’obrers que protesten. Aquest treball, simple i fàcil, pujarà un poc la moral dels obrers i, si es repeteix sovint, els prepararà per a complir tasques més serioses. Igualment, si es declara una vaga, es poden redactar de nou missatges de solidaritat, difondre àmpliament en la base les novetats sobre totes les peripècies de la vaga, fer una col·lecta, fins i tot mínima, entre els obrers, etc. En breu, protestar a propòsit de tota ocasió que puga justificar una protesta, fer-se ressò de tot allò que puga despertar la solidaritat obrera. ¿Per què, per fi, no intentar boicotejar un capatàs odiat, o organitzar una vaga a propòsit de qualsevol fotesa en què el fabricant o el superior cediran fàcilment? La solidaritat, el sentiment de camaraderia, l’ajuda mútua i totes les altres bones qualitats sobre què els obrers estan cansats d’escoltar i que únicament en la pràctica es desenrotllen, cal exercir-les tot el que siga possible a fi d’unir els obrers de fàbrica, d’empresa, de tallers separats, en un sola massa vertaderament solidària, responent, com el ressò, a la crida de socors dels oprimits. Per això proposem als comitès d’arrossegar el més sovint possible els obrers a la via de les protestes actives, de les vagues de solidaritat amb els seus camarades: estem convençuts que això es correspon amb l’estat d’ànim actual de les masses, i que serà fructífer, si hom les habitua a reaccionar davant tots els esdeveniments diaris.” (Ibid., pàgina 15)
En aquestes instructives línies encara no estan plantejats, en el sentit propi del terme, els problemes tàctics: l’autor aconsella, indiferentment, tant la protesta contra les mesures governamentals enfront d’una fam canina com el boicot contra un capatàs odiat, i la vaga a causa d’una “fotesa” qualsevol. Però la tasca fonamental, que es dedueix en filigrana d’aquestes consideracions incidentals, pot ésser formulada en general com aquella que consisteix en desenvolupar l’autoactivitat del proletariat. Ja hem indicat que aquesta idea passà totalment desapercebuda en el seu moment: l’autoactivitat dels obrers, quan no era sospitosa de tradeunionisme, no era més que una paraula per a tot el món, molt important i molt bonica, cert, però igualment també només una paraula[5]. Hauptmann diu en alguna banda que “les paraules només s’animen en moments... en la vida quotidiana són lletra morta”. Igualment ocorre amb les paraules d’ordre polític i les consignes del partit. Ha estat necessari el II Congrés, una infinitat de revolucions de palau en les organitzacions del partit, tota una sèrie de friccions aferrissades en tots els dominis (amb l’“acceptació” resignada i silenciosa d’àmplies masses), perquè el crit, el quasi gemec, Cap a les masses! En les masses! brolle del pit del partit, perquè la consigna: autoactivitat del proletariat esdevinga un eslògan vivent i, esperem-ho, vivificador.
La qüestions de la tàctica socialdemòcrata que es recolza totalment en les masses políticament conscients i actives, estan posades a l’ordre del dia actualment per tot el desenvolupament precedent del nostre partit, desenvolupament que ha creat, com ho hem indicat en la Introducció, totes la condicions materials i ideològiques necessàries per a això; i es pot estar segur que, ara, tot treball publicista o pràctic, que s’ocupe en desenvolupar l’autoactivitat política de la classe obrera, no deixarà de rendir fruits, no serà esclafat, ofegat.
L’autor de la Lletra als camarades propagandistes anteriorment citada, es planteja els objectius que hem expressat més amunt en termes psicològics: educar la consciència i la voluntat del proletariat. Repetim-ho, encara no són problemes tàctiques en sentit propi de la paraula: el boicot contra un capatàs odiat, la vaga a causa de foteses, la protesta contra el treball diabòlic del govern durant una fam canina, totes aquestes “ocasions”, segons l’autor, han de servir per igual a les tasques més pedagògiques que polítiques que es plantegen, segons ell, a les organitzacions socialdemòcrates. Avalua l’agrupament dels obrers darrere de tal o qual consigna exclusivament a partir dels resultats objectius, psicològics, i no dels resultats objectius, polítics. I és comprensible.
En la fase de transició de la vida dels cercles (“artesanal”) a la vida d’un partit polític, els mètodes tàctics essencialment nous, sobre els quals tracten les reflexions de determinats militants, encara són considerats sota l’antic punt de vista pedagògic “artesanal”, però no polític. Aquest punt de vista estret es correspon amb els recursos materials i ideològics limitats de què disposen les organitzacions del partit durant aquest període transitori. Però en el cas present, el que per a nosaltres és important, és que la reflexió que no es conforma amb la propaganda de cercles i amb la difusió de literatura, cerca en les masses formes d’acció que continguen per elles mateixes les possibilitats del seu desenvolupament ulterior i de la seua transformació de mètodes educatius en mètodes tàctics. En certs d’aquests consells pedagògics de tipus “artesanal” que proposa l’autor de la Lletra s’oculten, com el gra en l’espiga, nous mètodes polítics tàctics. La quantitat també ací es transforma en qualitat. I, de fet, la protesta dels obrers contra l’actitud del govern durant una fam canina continuarà essent una mesura purament “educativa”, si només concerneix a 100 o 200 obrers en tal i qual altra ciutat, però adquirirà un significat polític si es realitza en tota Rússia per onades creixents, agrupant milers i desenes de milers de veus de protesta en el proletariat. Cridar els estudiants i tots els “honestos ciutadans” a unir-se a aquesta protesta de masses, tal serà el pas següent del centre políticament vigilant, que ha agrupat al seu voltant tots els elements vivents del partit. El pas següent serà la protesta del proletariat revolucionari contra el silenci servil de la premsa liberal, que fins i tot en cas d’un gran malestar popular no gosarà transgredir les prohibicions de la censura. De seguida, es pot cridar totes les institucions socials, permanents o provisionals, de les classes dirigents perquè es pronuncien d’una forma o una altra sobre la seua actitud envers la tàctica governamental, o en el cas en què les institucions públiques, és a dir abans que res els zemstvos i les dumes, es mantinguen mudes.
Aqueixa és també la via que mena a les capes més conscients del proletariat a oposar-se políticament a les institucions de les classes dominants en el mateix procés de la lluita democràtica general contra el tsarisme. És així, justament, com podem donar a la nostra lluita política el seu caràcter de classe.
En la lluita sindical i professional, determinats grups d’obrers xoquen amb capitalistes particulars. En la lluita política, el proletariat s’enfronta a l’autocràcia. Però àmplies capes de la burgesia, la qual no apareix encara a Rússia com a classe dirigent, s’oposen també a l’autocràcia. El govern no representa encara, com als països parlamentaris, el comitè executiu de la burgesia. És per això que ara no és encara possible portar a terme contra ella una lluita generalitzada en el pla polític. Ara bé, és precisament aquesta lluita la que confereix al moviment proletari un caràcter de classe. Només la futura Rússia lliure, en la qual estarem evidentment obligats (nosaltres i no els senyors socialistes-revolucionaris, per exemple) a exercir el paper d’un partit d’oposició, i no de govern, permetrà a la lluita de classe del proletariat desenvolupar-se en tota la seua amplitud. Però, per tal que la lluita del proletariat per aquesta “Rússia lliure”, sota la direcció de la socialdemocràcia, prepare ja la lluita per la dictadura, cal des d’ara mateix oposar el proletariat a totes les institucions permanents i provisionals de la classe que demà tindrà el timó de l’estat. Oposar-nos únicament en el pla dels principis teòrics en el nostre programa o en el pla purament literari en la nostra premsa és insuficient; és indispensable que aquesta oposició siga un fet vivent, en la realitat política. Tal és la “novetat” que volem introduir en l’activitat del nostre partit. P-B Axelrod porta endavant, des de fa ja molts anys, una propaganda oral a favor de les noves tasques tàctiques, preparant així el terreny psicològic indispensable en la consciència dels camarades que encapçalen el moviment. El camarada Axelrod ha comprès que, per a ésser capaç d’abordar directament aquestes tasques, el partit ha d’organitzar-se, és a dir, ha d’haver creat les condicions necessàries per a l’activitat concertada de tots els seus components. Durant tot el període d’Iskra, el camarada Axelrod mai ha interromput la seua propaganda “artesanal” a favor de mètodes no artesanals de treball, i des d’aquest punt de vista dipositava les seues més grans esperances en el Congrés[6]. Però “cada dia porta el seu afany”, i els camarades amb què Axelrod havia discutit els problemes de tàctica política, o només estaven formalment d’acord amb ell, perquè no havien comprès el real significat de les seues propostes, o li feien diverses objeccions assenyalant que semblant concepció de les coses era “massa nova i molt complicada”, i, per tant, incompatibles amb les condicions policíaques a Rússia; assenyalaven que els zemstvos i les dumes (que la tàctica d’Axelrod tenia en compte) tenien un paper polític “massa insignificant”, etc. Totes aquestes consideracions, fos quina fos la seua part de veritat, no haurien de constituir objeccions vàlides a les tasques tàctiques formulades per Axelrod.
1er Les condicions conspiratives no poden impedir l’organització de campanyes polítiques més que impedeixen la de les vagues i manifestacions. És suficient de recordar que els primers propagandistes somiaven amb mantenir la seua agitació en les masses invocant les condicions policíaques, i que els “economistes” sempre es recolzaren sobre aquest argument per a combatre “la insensata idea” de manifestacions polítiques.
2on Els nous mètodes de treball no signifiquen més “risc” que la ruptura amb els vells mètodes de lluita, segurs i ja experimentats, sinó només una combinació més complexa d’aquests antics mètodes: la propaganda, l’agitació oral i escrita, la direcció d’“accions” de masses.
3er Els zemstvos i les dumes, sobretot els zemstvos, exerciran un paper cada vegada més important durant el període revolucionari. El partit liberal-censatari veurà, segurament, en el zemstvo “la pedra sobre la qual s’edificarà l’Església del futur”. La lluita a favor del sufragi universal (durant i després del període de liquidació de l’autocràcia) pot, doncs, transformar-se fàcilment en lluita directa contra l’aplicació del cens en les eleccions als zemstvos i a les dumes. El nostre deure és preparar-nos per a aquesta lluita.
Per insignificant que siga el paper exercit pels zemstvos i les dumes, els congressos, la premsa liberal i totes les altres institucions de les classes burgeses en la lluita activa contra el tsarisme, és tot del que disposem en matèria d’organització directa de la voluntat de la burgesia. Seria un crim ignorar tot allò que, sota el règim existent, constitueix un punt de partida real per a l’autodeterminació del proletariat. Això equivaldria a refusar de fer allò més mínim perquè no es pot fer allò màxim.
En tot cas, és completament inútil voler establir per avançat els resultats de mètodes tàctics a què el desenvolupament intern del partit i la situació política general del país ens obliguen a recórrer. Quan arribe el període revolucionari, en el moment en què totes les forces polítiques ajustaran els seus comptes, la mateixa història farà el balanç dels nostres resultats. No hi restarà ni hi afegirà res per avançat. No hi ha cap dubte que tindrà en compte, d’una forma o una altra, la més mínima parcel·la de consciència de classe i autodeterminació del proletariat que hàgem introduït en el moviment proletari.
AL TREBALL DONCS!
VISCA L’AUTOACTIVITAT DEL PROLETARIAT!
A BAIX EL SUBSTITUÏSME POLÍTIC!
En exposar de forma particularment detallada diferents exemples, hem volgut cridar l’atenció sobre la diferència de principi que separa dos mètodes oposats de treball. I aquesta diferència, reduïda al seu nucli, és decisiva, si es vol definir el caràcter de tot el treball desenvolupat pel nostre partit. En un cas, tenim un partit que pensa pel proletariat, que el substitueix políticament; en l’altre cas, un partit que l’educa políticament i el mobilitza, perquè exercisca una pressió racional sobre la voluntat de tots els grups i partits polítics. Aquests dos sistemes donen resultats polítics totalment diferents objectivament.
Quan la socialdemocràcia cerca, per la seua iniciativa pròpia, “impulsar endavant” l’oposició liberal, el seu mateix èxit només es recolza en la mentalitat política d’aquesta oposició, i això determina per avançat el valor mediocre de l’“èxit” eventual. La seua iniciativa, tinga la forma d’una proclama o la d’un conciliàbul “conspirador” en els corredors de l’escena política, no serà presa en consideració més que en la mesura que es corresponga amb l’estat d’ànim i el pensament de l’auditori liberal. Dit d’una altra forma, en aquest cas, la socialdemocràcia, als ulls dels liberals, farà de demòcrata amb “prejudicis” marxistes.
El panorama queda modificat de dalt a baix si el liberal es veu obligat a veure en la persona del socialdemòcrata al representant d’una força real, fins i tot si només es tracta d’uns milers d’obrers. Quan un esdeveniment polític no passa per la via traçada per la lògica i la mentalitat política del liberalisme, llavors s’orienta en una nova direcció que es beneficia de la base d’una segona força: la lògica i la mentalitat polítiques del proletariat conscient. Quan el socialdemòcrata prenga aquesta iniciativa, ja no es recolzarà sobre la mentalitat del seu “col·laborador” conjuntural (només la tindrà en compte) i es recolzarà sobre l’opinió organitzada del proletariat. Als liberals els apareixerà no com un demòcrata amb prejudicis marxistes sinó com un representant de les reivindicacions democràtiques del proletariat.
La tàctica dels nostres comitès, que consisteix en enviar de tant en tant (a esquenes del proletariat) crides o proclames de “denúncia” als estudiants, als zemstvos, a les dumes, als diversos congressos, s’assembla molt a la dels liberals dels zemstvos, “intercedint” davant l’autocràcia a favor del “poble”. Els grups socialdemòcrates dirigents, substituint el proletariat, no entenen que és tan necessari portar el proletariat a “manifestar” la seua voluntat de classe enfront del moviment democràtic liberal i radical com ho és també portar-lo a manifestar contra l’autocràcia la seua voluntat democraticorevolucionària.
Els nostres comitès, substituint el proletariat, en compte d’organitzar la presa de consciència social del proletariat, en vistes a exercir una pressió directa sobre la comprensió social de la burgesia, intercedeixen davant aquest moviment burgès-democràtic amb les seues proclames a favor “del seu” proletariat. ¿Cal estranyar-se, doncs, si aquestes peticions impotents prenen la forma “severa” de dicteris condescendents, denunciant les “semimesures” i la “manca de resolució”? Dicteris que no susciten més reacció que l’arronsament d’espatlles entre els senyors liberals conreats[7].
La pretesa pressió que hem exercit sobre els liberals s’aproparà molt menys a una petició (fins i tot si es tracta d’una intercessió sota la forma d’una ardorosa amonestació) com més aprenguem a agrupar el proletariat en una activitat real (petició, resolució, protesta, míting, manifestació) no sols al voltant d’aquests objectius democràtics generals sinó, també, al voltant de les seues pròpies consignes, clarament formulades des d’un punt de vista de classe, en un moment polític determinat, no sols contra la policia i l’autocràcia sinó, també, contra la “manca de resolució” i l’“absència de convicció” dels liberals. La nostra influència real, i no sols la fictícia, sobre la política dels liberals, serà molt més seriosa com menys “anem” a totes les classes de la població, girant-li l’esquena al proletariat (cosa a què porta fatalment tots els comitès “polítics”).
Per molt simple que puga semblar d’entrada, és necessari comprendre molt bé que l’única forma perquè tinguem una influència sobre la vida política és actuar com a proletariat i no en nom seu; que no hem (nosaltres) de “dirigir-nos a totes les classes de la població”, sinó que (si cal emprar una formulació tan lapidària) és el mateix proletariat qui ha de dirigir-se a totes les classes de la població. El camarada Axelrod ha remarcat aquesta idea en els seus articles de 1897. “Per tal de guanyar influència en totes la capes (les capes que pateixen l’actual desorganització) [diu] no és completament necessari que els socialdemòcrates actuen en totes aquestes capes. La tasca consistent per als socialdemòcrates russos en conquerir partidaris i aliats directes o indirectes entre les classes no proletàries serà resolta, principalment, pel caràcter de l’activitat d’agitació i de propaganda al si del proletariat.” (Axelrod, Sobre la qüestió de les tasques actuals i de la tàctica dels socialdemòcrates russos, pàgina 16, cursives de l’autor).
El sistema de substituisme polític, exactament igual que el sistema de la simplificació dels “economistes”, procedeix (conscientment o no) d’una falsa comprensió i “sofística” de la relació entre els interessos objectius del proletariat i la seua consciència. El marxisme ensenya que els interessos del proletariat estan determinats per les condicions objectives de la seua existència. Aquests interessos són tan potents i tan ineluctables que obliguen el proletariat, finalment, a assimilar-los a la seua consciència, és a dir a fer de la realització d’aquests interessos objectius el seu interès subjectiu. Entre aquests dos factors (el fet objectiu del seu interès de classe i la seua consciència subjectiva) s’estén el domini inherent a la vida, el de les ensopegades i els colps, el dels errors i decepcions, el de les vicissituds i derrotes. La perspectiva tàctica del partit del proletariat se situa completament entre aquests dos factors i consisteix en recórrer i facilitar el trànsit d’un a l’altre.
Els interessos de classe del proletariat (independentment de la conjuntura política actual “en general”, i, en particular, del nivell de consciència de les masses obreres en un moment determinat) no poden, no obstant això, exercir una pressió sobre aquesta conjuntura més que per la mediació de la consciència del proletariat. Dit d’una altra forma, el partit no pot descomptar a la Borsa política els interessos objectius del proletariat que s’han extret per la teoria sinó, únicament, la voluntat conscient organitzada del proletariat.
Si hom fa a una banda el període “prehistòric” i sectari dels cercles que cada partit socialdemòcrata travessa i en què, pels seus mètodes, s’assembla molt més al socialisme utòpic educatiu que al socialisme revolucionari polític, en què no es coneix més que la pedagogia socialista, però encara no la tàctica política, si hom considera a un partit que ja ha superat aquest període infantil, l’essencial del seu treball polític ve expressat, segons nosaltres, en l’esquema següent: el partit es recolza en el nivell determinat de consciència del proletariat; s’immiscirà en cada esdeveniment polític important esforçant-se a orientar la direcció general vers els interessos immediats del proletariat i, el que és més important encara, esforçant-se a realitzar la seua inserció en el proletariat mitjançant l’elevació del nivell de consciència, per a recolzar-se, precisament, en aquest nivell i utilitzar-lo per a aquest doble objectiu. La victòria decisiva arribarà el dia en què haurem superat la distància que separa els interessos objectius del proletariat de la seua consciència subjectiva, en què, per a parlar més concretament, una fracció tan important del proletariat haurà arribat a la comprensió dels seus interessos social-revolucionaris objectius, que serà tan potent com per a descartar del seu camí, per la seua pròpia força organitzada, tot obstacle contrarevolucionari.
Com més gran és la distància que separa els factors objectius i subjectius (és a dir: com més feble és la cultura política del proletariat), més natural és l’aparició en el partit d’aquests “mètodes” que, sota una o altra forma, només palesen una espècie de passivitat davant les dificultats colossals de la tasca que ens incumbeix. Tant la renúncia política dels “economistes” com el “susbtituisme polític” dels seus antípodes, no són altra cosa que una temptativa del jove partit socialdemòcrata per a “usar ardits” amb la història.
Està clar que tant els “economistes” com els “polítics” són molt menys conseqüents en la realitat que en el nostre esquema (i aquesta inconseqüència ha permès a uns i a altres exercir un paper força progressista en el desenvolupament del nostre partit). Quan caracteritzem el “error fonamental” de l’“economicisme” o del “substituisme polític”, no cal en bona part parlar de la possibilitat que hauria pogut esdevenir realitat efectiva, si no hagués trobat oposició. Tenint en compte aquesta restricció, podem establir ara la comparació següent.
Els “economistes”, partint dels interessos subjectius del proletariat, tal com existien en cada moment del seu desenvolupament, s’hi recolzaven i consideraven com la seua única tasca registrar-los minuciosament. Quant als deures que suposava el contingut de la nostra tàctica, es remetien al curs natural de les coses (del que ells mateixos, de moment, s’excloïen).
En oposició als “economistes”, els “polítics” prenien com a punt de partida els interessos de classe objectius del proletariat, establerts pel mètode marxista. Però també ells, amb la mateixa aprehensió que els “economistes”, retrocedien davant la “distància” que separa els interessos objectius i els interessos subjectius de la classe que ells “representen” en principi. I, per a ells, les qüestions de tàctica política (en el sentit propi del terme) existien també tan poc com per als “economistes”. Una vegada que es disposa d’una anàlisi historicofilosòfica que revela les tendència de l’evolució social, des del moment que els resultats d’aquesta anàlisi s’han transformat en “el nostre” patrimoni principal i que pensem en forma de substitució, llavors només queda que descomptar-li a la història, com es descompten els xecs, les conclusions a què s’ha arribat. Així, els “economistes” no dirigeixen el proletariat ja que marxen arrossegats per ell, i els “polítics” no ho fan millor per la bona raó que ells mateixos compleixen els seus deures en lloc del proletariat. Si els “economistes” s’han ocultat davant l’enormitat de la seua tasca, acontentant-se amb l’humil paper d’anar a la cua de la història, els “polítics”, per contra, han resolt el problema esforçant-se en transformar la història en la seua pròpia cua.
No obstant això cal fer la reserva següent: l’acusació de “substituisme” s’aplica a nosaltres molt menys en tant que revolucionaris que no en tant que socialdemòcrates revolucionaris.
En el primer cas, ens és difícil “usar ardits”: en haver posat la història a l’ordre del dia una determinada tasca, ens observa amb agudesa. Bé o mal (més bé mal), nosaltres menem les masses vers la revolució, despertant-hi els instints polítics més elementals. Però en la mesura que hem de realitzar una tasca més complexa: transformar aquests “instints” en aspiracions conscients d’una classe obrera que es determina ella mateixa políticament, tenim tendència a recórrer als atalls i simplificacions de “pensar-per-els-altres” i “substituisme”.
En la política interna del partit, aquests mètodes porten, com ho veurem més endavant, a l’organització del partit a “substituir” el partit, al comitè central a substituir l’organització del partit i, finalment, al dictador a substituir el comitè central; d’altra banda, això porta als comitès a subministrar l’“orientació” (i a canviar-la mentre que “el poble roman en silenci”); en política “exterior” aquests mètodes es palesen en les temptatives per a fer pressió sobre les altres organitzacions socials utilitzant la força abstracta dels interessos de classe del proletariat i no la força real del proletariat conscient dels seus interessos de classe. Aquests “mètodes”, com ho hem vist, pressuposen la identitat a priori del programa adoptat per nosaltres i del contingut del nostre treball de partit. Resumint: aquests “mètodes” menen a la desaparició completa de les qüestions de tàctica política en la socialdemocràcia. El camarada Lenin ha confirmat açò, explícitament, en una determinada tesi que hom no pot passar per alt. Responent al camarada Nadiexdin, que es queixa de l’absència d’“arrels en profunditat”, Lenin escriu: “És el súmmum de la falta de lògica, perquè l’autor confon la qüestió filosòfica, històrica i social de les “arrels” del moviment “en profunditat” amb el problema de l’organització tècnica d’una lluita més eficaç contra la policia.” El camarada Lenin li té tant d’afecte aquesta idea que la repeteix en el seu últim fullet: Remetre’s a què som un partit de classe per a justificar la difusió orgànica, per a justificar la confusió entre organització i desorganització, significa repetir l’error de Nadiezhdin, que confonia “la qüestió filosòfica i historicòsocial de les profundes arrels del moviment amb una qüestió tècnica d’organització”[8]. Així, per al camarada Lenin la qüestió de les “profundes arrels” no és una qüestió de tàctica política sinó una qüestió de doctrina filosòfica; si la nostra doctrina, el marxisme, ens subministra les “profundes arrels”, no queda una altra cosa que fer més que complir les tasques tècniques-organitzatives. Entre el problema “filosòfic” i el problema “tecnico-organitzatiu”, falta en Lenin un sola petita anella: el contingut del nostre treball de partit. En haver ofegat l’aspecte tàctic de la qüestió en el seu aspecte “filosòfic”, Lenin ha adquirit el dret a identificar el contingut de la pràctica del partit amb el contingut del programa. Ignora deliberadament el fet que, imperativament, tenim necessitat no d’arrels “filosòfiques” en profunditat (que barbaritat!, com si el xaman de no importa quina secta no tingués, des d’un punt de vista “filosòfic”, tal o qual profunda arrel!) sinó d’arrels polítiques reals, d’un contacte vivent amb les masses, que ens permeta a cada moment decisiu mobilitzar aquestes masses al voltant d’una bandera que reconeguen com la seua bandera.
Per això, segons nosaltres, les qüestions d’organització estan completament sotmeses als mètodes de la nostra tàctica política, i, per a nosaltres, la identificació de la qüestió de l’organització del partit proletari amb la qüestió tècnica “d’una millor lluita contra la policia” significa la fallida completa. Completa perquè si la seua identificació “es recolza en el caràcter conspiratiu dels nostres actuals mètodes de treball [com ho diu Parvus en algunes línies enèrgiques que consagra al sistema de Lenin] és que la lluita contra els infiltrats eclipsa a la lluita contra l’absolutisme i a l’altra lluita, molt més gran, per l’emancipació de la classe obrera!”.
Les tasques organitzatives estan, per a nosaltres, totalment sotmeses als mètodes de tàctica política. Heus aquí perquè aquest fullet, que nasqué de les divergències sobre les “qüestions pràctiques”, també pren com a punt de partida les qüestions de tàctica. Per tal de comprendre les divergències en matèria d’organització, cal sortir dels seus límits, si no ens asfixiaríem en l’escolàstica i les logomàquies de la mateixa índole!
[1] El camarada Lenin dirà de segur que és una calúmnia. En Un pas endavant, dos passos enrere, ens remeté al número 43 d’Iskra, on veuríem, sembla, que des de 1903 “s’hi parla dels […] apassionaments dels polítics, com a evident atavisme” [Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 85, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf
NdT]. Si seguint la indicació del camarada Lenin, prenem el número 43 d’Iskra, podrem llegir-hi, en l’article titulat “Sobre les tasques d’agitació en el nostre partit” (Lletra a la Redacció): “L’agitació política ha pres entre nosaltres aquests últims temps un caràcter massa abstracte: ha estat massa poc lligada a la vida concreta i a les necessitats quotidianes de les masses obreres [...] La nostra agitació política es transforma en una pura declamació política. Si no s’integra les més àmplies masses, és impossible crear un moviment polític de masses. Només ampliant la base del nostre moviment polític, despertant les àmplies masses populars a la vida política autònoma, només així podrem enfortir de nou el nostre partit. Per a portar a terme aquest treball, no s’han d’ignorar els interessos professionals dels obrers en la lluita sindical. Hem de despertar de nou un ampli moviment sindical de masses [...] Ara bé, ni el comitè de Bakú, des que aquest existeix, ni el de Tiflis [la carta fou enviada des del Caucas] han publicat, fins i tot, un sol pamflet sindical.”
Aquestes línies, confiem, convenceran definitivament tothom que, des de juliol de 1903, “els apassionaments dels polítics” són vistos [per qui?] com “evident atavisme”. Heus aquí com de seriosament escriu la història el camarada Lenin. En tot cas, ens dóna dret a plantejar-li algunes preguntes. Si “els apassionaments dels polítics” són ja vistos en el número 43 d’Iskra com “evident atavisme”, això vol dir, no obstant això, que aquests “apassionaments” han existit? En quin període? Potser durant el període d’Iskra? sota quines formes s’han palesat? Qui ha lluitat contra ells i com?
A menys que, tanmateix tota l’experiència passada del nostre partit, hàgem arribat a aquests “apassionaments dels polítics” sense cap lluita ideològica? Si el camarada Lenin reflexiona per un moment en aquestes preguntes interessants (després d’haver reconegut prèviament que s’ha recolzat erròniament en el número 43 d’Iskra), comprendrà que només la “minoria” ha obert la lluita ideològica contra els “apassionaments polítics”, com tots aquells que amenacen cada vegada més (cf. el “Manifest uralià” i el fullet Un pas endavant, dos passos enrere) de declarar “evident atavisme” totes les conquestes teòriques i polítiques de la socialdemocràcia internacional. La carta en el número 43 d’Iskra, a la qual Lenin es refereix tan imprudentment, es caracteritza precisament perquè s’esforça, fins i tot abans del congrés i sense partir del punt de vista “iskrista”, a posar el dit a la nafra de la nostra pràctica de partit, que aparegué durant la pretesa “liquidació del tercer període” i com el seu resultat.
[2] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 82, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf [NdT]
[3] Què fer?, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 68, ../../../lenin/1902/quefer/quefer.pdf [NdT]
[4] Es tracta del III Congrés sobre la qüestió de la formació tècnica i professional.
[5] Nadiexdin fou una excepció brillant. Malauradament ell mateix féu tot el possible per tal de separar-se del partit i privar-se de tota possible influència.
[6] Informe de la delegació siberiana, pàgina 3 [edició catalana del MIA : ../../1903/InformedeladelegacioseiberianaTrotski1903.pdf, NdT] i els processos verbals del II Congrés. Discurs d’Axelrod, pàgina 360.
[7] “...hem aplaudit el congrés il·legal dels zemstvos, encoratjant els membres i defensors d’aquests últims a abandonar les peticions humiliants i passar a la lluita; […] hem animat (núm. 7) els funcionaris d’Estadística que protesten i condemnat els funcionaris esquirols” Què fer, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 42 i 43, ../../../lenin/1902/quefer/quefer.pdf [NdT] Heus aquí el que “nosaltres” hem fet conjuntament amb el camarada Lenin! Un poc més i “nosaltres” ens hauríem posat a “encoratjar” els eclipsis de lluna i de sol.
[8] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgines 26 i 27, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf